Javier Cercas guanya el premi Planeta amb una novel·la sobre la Catalunya del 2017

Manuel Vilas queda finalista amb 'Alegría', una novel·la amb tocs autobiogràfics

 

El Planeta, el guardó literari més ben dotat després del Nobel -601.000 euros-, ha recompensat en aquesta edició, que s'ha celebrat per primera vegada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, dos autors d’obra exigent i alhora popular, Javier Cercas i Manuel Vilas. No és l’únic tret que tots dos comparteixen: tant l’autor de Soldados de Salamina com el d’Ordesa han perseguit l’intent d’esborrar les fronteres entre realitat i ficció en alguns dels seus llibres més coneguts, que ofereixen una mirada reflexiva -també controvertida- al passat recent del país. Finalment, i no és una circumstància anecdòtica, tant Cercas com Vilas provenen de segells de Penguin Random House, el gran rival editorial de Planeta actualment: el primer, estava vinculat a Literatura Random House des de feia una dècada, quan hi va publicar Anatomía de un instante; el segon hi ha donat a conèixer pràcticament tota la seva trajectòria com a novel·lista, amb llibres com Aire nuestro (2009), El luminoso regalo (2013) i Ordesa (2018), del qual, només en castellà, se n’han venut més de 100.000 exemplars.

"És la primera vegada que em presento a un premi literari: si soc tan feliç és perquè l’endemà del premi, els veïns em miren amb una barreja inconfusible de commiseració i solidaritat, com si em diguessin que no em preocupi, que algun dia el guanyaré -ha explicat Cercas-. També soc feliç perquè aquesta novel·la és especial en la meva trajectòria, i un premi com aquest és important. Tinc 57 anys i corro el risc de repetir-me. Aquesta novel·la és l’intent de convertir-me en un altre escriptor".

La novel·la de Cercas es diu Terra Alta, i promet portar cua, perquè està ambientada en part durant l’agost del 2017, durant els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils. Un dels seus protagonistes és el mosso d'esquadra que va abatre quatre dels terroristes del comando de la Rambla quan es disposaven a atacar Cambrils armats amb ganivets i cinturons amb explosius de mentida. "La majoria de llibres meus han estat thrillers, i en aquest cas he fet el mateix -ha afegit Cercas-. A diferència de les altres novel·les, aquí caldrà llegir fins al final per saber qui ha estat l’assassí". El policia que investiga els crims que acaben de tenir lloc a la Terra Alta, "una comarca on no passa res", també té un passat que s’anirà desvetllant a mesura que avanci l’acció. Hi ha tres temes de la novel·la que l’autor ha volgut remarcar: "El valor de la llei, la legitimitat de la venjança, i també l’epopeia d’un home que busca el seu lloc al món".

Una mirada a la Catalunya d’ara

Cercas, que ha convertit la construcció interessada de la veritat i l’ambigüitat de la memòria en dos dels motors de la seva narrativa, s’aproxima en aquest cas a un dels capítols més sinistres de la Catalunya recent, immersa en els preparatius del referèndum de l’1 d’Octubre, a través de l’entrellaçament de dues històries, la del crim d’un matrimoni i la història del mosso misteriós, que es va amagar després dels atacs: abans de convertir-se en heroi hauria passat per la presó i, encara més enrere, hauria rebut formació militar al terç Gran Capitán de la Legió. El pseudònim escollit per Cercas, Melchor Marín, remet al coronel en cap del terç, tot i que el personatge principal del llibre es diu així. I el títol fals amb què havia presentat la novel·la al premi, Cristales rotos, indica que el rerefons polític i els fantasmes del passat, molt presents en novel·les com El impostor i Soldados de Salamina, tornaran a ser crucials a Terra Alta. "Així i tot, vull remarcar que no és un llibre sobre el procés d'independència que s'ha viscut des del 2012 -ha dit l'escriptor-. Quan vaig acabar El monarca de las sombras vaig tenir la certesa que havia arribat al final d’un camí. No sabia on volia anar i m’aterrava la idea de repetir-me. Una sèrie de circumstàncies desgraciades, que tenien a veure no tant amb la meva vida personal sinó amb la del país, em van ajudar molt com a escriptor".

Traduït a una trentena de llengües des de l’èxit de Soldados de Salamina (2001), Javier Cercas s’ha col·locat al centre de diverses polèmiques durant l’última dècada. En primer lloc, va ser sonada la seva sortida de Tusquets -editorial llavors independent on havia publicat Soldados de Salamina- quan Anatomía de un instante (2009) va aparèixer a Literatura Mondadori, una de les col·leccions dirigides per l’editor Claudio López de Lamadrid, mort aquest gener a conseqüència d’un infart cerebral als 58 anys. També es va parlar força de l’ús, legítim o no, de la figura d’Enric Marco, expresident de l’Amical de Mauthausen que va mentir sobre l’estada als camps de concentració, a la novel·la El impostor (2014). Finalment, han estat moltes les ocasions en què les opinions de Cercas sobre el procés d’independència de Catalunya han aixecat polseguera. Una de les últimes va ser una columna d’opinió l’estiu passat en què recordava que havia estat catalanista durant anys i que dubtava continuar-ho sent: "No sé si el catalanisme és viable sense el nacionalisme, que ha demostrat ser incompatible amb la democràcia".

La catarsi de Manuel Vilas

El perfil de Manuel Vilas –també nascut el 1962, com Cercas, però a Basbastre– és menys explosiu. La literatura confessional de l’autor aragonès ha estructurat poemaris com Resurrección (Visor, 2005), assajos com Lou Reed era español (Malpaso, 2016) i narracions com la d’Ordesa (Alfaguara, 2018), un dels llibres més destacats de l’any passat, tant pel que fa a la repercussió en vendes com en la valoració crítica, i amb un recorregut internacional per, com a mínim, una desena de llengües.

“El títol d’Alegría és important perquè té a veure amb el contingut de la novel·la. La història que explico és la d’un home que en la maduresa s’adona que l’alegria és el sentiment més important de la vida, més que la felicitat. I s’adona també que memòria i alegria són el mateix. Finalment, s’adona que contemplar els éssers estimats és el que l’anima", ha dit Vilas sobre Alegría, que va presentar al guardó amb el títol provisional de Tal como éramos. “Hi ha molts països, ciutats i habitacions d’hotel on passen moltes coses -ha continuat-. El llibre també és una història que vol parlar del present social i polític d’Espanya, però també del món, hi ha una intenció social i un pensament de caràcter polític. La recerca de sentiments purs en temps de desesperació col·lectiva seria un resum que jo com a escriptor faria de la novel·la".

Ordesa aprofundia en el sentiment d’orfenesa de Vilas a partir de la mort del pare i de la mare, del divorci i de la decisió de deixar l’alcohol, que s’havia convertit en un problema seriós per a l’autor. “Quan veus morir els pares t’adones que la teva ingravidesa neix –deia llavors–. «Vivir es ver morir», deia Azorín. De cop, comences a tenir por de deixar de ser i comences a buscar veritats sòlides". Alegría, obra finalista del 68è premi Planeta –rebrà 150.250 euros– comença allà on acabava Ordesa. Aquí el narrador és un home de mitjana edat que ha tingut èxit en la seva professió i que es dedica a detallar el seu dia a dia personal sense estalviar-se comentaris irònics i sovint descarnats sobre la societat espanyola actual. "La relació entre literatura i catarsi és molt estreta: penseu en la carta que Kafka va escriure al seu pare”, afirma l'autor.

Vilas, que viu mig any a Iowa, on dona classes d’escriptura creativa al prestigiós Writer’s Workshop, culmina amb Alegría una dècada de creació pletòrica, durant la qual ha publicat, a més dels títols ja esmentats, els versos escruixidors d'El hundimiento (Visor, 2015), les novel·les Los inmortales (Alfaguara, 2012) i El luminoso regalo (Alfaguara, 2013), el llibre de viatges América (Círculo de Tiza, 2017) i el recull de contes Setecientos de millones de rinocerontes (Alfaguara, 2015).

Premiant dos autors com Cercas i Vilas, el premi Planeta recupera l’ambició literària –no renyida amb la comercialitat– d’alguns llibres del palmarès recent, com ara El huerto de mi amada, d’Alfredo Bryce Echenique (2002); La fortuna de Matilda Turpin, d’Álvaro Pombo (2006), i Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza (2010).

 https://llegim.ara.cat/actualitat/Javier-Cercas-guanya-premi-Planeta_0_2325967623.html?_ga=2.239241283.1945036249.1571037617-676178381.1537428703

10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC

10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC

10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC en el projecte inclusiu 'Mirades literàries'. Més informació, demà al Cerdanyola.info.
Museu d'Art de Cerdanyola

 

escoltar tots:

https://www.youtube.com/channel/UCxlPt-D-4ainyyP4-

 XKdIvg 

El meu:

Els relleus del mar i la terra, de Maite Barceló

https://www.youtube.com/watch?v=XC1QsTXqha0

Pilar Romera novel·la la postguerra espanyola a ‘Els impostors’

Pilar Romera novel·la la postguerra espanyola a ‘Els impostors’, amb personatges que amaguen més del que diuen

La impostura va ser la taula de salvació de molts dels que van maldar per sobreviure en ple franquisme

 

Pilar Romera (Riba-roja d’Ebre, 1968) és historiadora però no escriu novel·la històrica. Tot i així, el rerefons històric és important en la seva feina, com ho va ser el final del ­segle XIX a Li deien Lola –una història de superació personal–, i com ho és ara la postguerra es­panyola a la nova novel·la, Els impostors (Columna, al novembre en castellà a Destino). 

“És la història d’uns personatges que van perdre la guerra en tots els àmbits, gent que es va quedar o que va tornar. S’ha parlat amb molta èpica de la gent que vivia a l’exili i poc dels que es van quedar en una societat encotillada, amb olor de naftalina, amb mantellina. Com podia viure a la postguerra un homosexual que era un transformista de La Criolla, un cabaret molt famós de la República, que ha passat per la presó de Nanclares de Oca i per reeducació? Què fa una dona que es va casar pel civil, li maten l’home a l’Ebre i ara ha d’anar a missa diària? Què fa aquesta gent?”, es demana Romera.

 

“Som a l’any 1949, postguerra dura, racionament, i aquests ­personatges han construït vides d’impostura –explica–. Al maig Franco visita Barcelona i hi ha un intent d’atemptat, un de tants, ­però el dictador no mor; no escric una distopia, però la visita sí que és l’espoleta perquè l’equilibri de les relacions que hi havia entre els personatges salti pels aires”. 

“Quan escric una novel·la, em plantejo què vull explicar i llavors trio en quina època em va més bé situar-ho. Ara volia tractar l’afany de supervivència, què és capaç de fer algú per tirar endavant, i la postguerra m’anava molt bé”, continua, i reconeix que ha fet servir un recurs suat, el de la suplantació d’identitat, “que ara és molt complicat però que l’any 1949 era relativament fàcil”. 

El final de la guerra suposa la retirada de centenars de milers de persones, i Romera situa un moment de la història al camp de concentració d’Argelers, on van viure en condicions extremes molts dels refugiats republicans, i era caldo de cultiu perquè la picaresca afavorís aquests tripijocs de la supervivència. 

“Alguns editors em van dir que no era un bon moment per treure una novel·la sobre la Guerra Civil, que ara ven més la novel·la intimista; però jo penso que sí, que de tant en tant han de sortir llibres que recordin aquell període, com Amenábar amb la seva pròxima pel·lícula”, argumenta. 

“Ara fa 80 anys del final de la guerra i 75 de l’alliberament de París, amb la ­divisió Leclerc, la novena, en què combatien republicans exiliats, que van ser els primers que hi van entrar. Hi ha una tendència preocupant a reinterpretar la història”, i considera desafortunades les declaracions que va fer al respecte el Ministeri de Justícia. 

“Al llibre, hi ha el triangle protagonista, però també el comissari Fuentes, que és molt xungo però que és el que més m’ha enamorat. He mirat de no fer personatges maniqueus ni una història adoctrinadora”, conclou.


https://www.lavanguardia.com/encatala/20190925/47621574654/pilar-romera-els-impostors-literatura-catalana.html

L'últim curtmetratge del TCC (Taller cinema Cerdanyola)

L'últim curtmetratge estrenat el passat 18-09 al teatre de l'Ateneu de Cerdanyola

Snowden: les memòries d’un heroi sota pressió

Ja és a les llibreries 'Vigilància permanent', el llibre amb què Snowden narra com es va originar la filtració dels papers de la NSA 

Ahir es va posar a la venda Vigilància permanent, el llibre de memòries d’Edward Snowden, publicat de manera simultània arreu del món en més d’una vintena de llengües. Pocs minuts després d’haver sortit al mercat, el govern dels Estats Units va interposar una querella contra l’autor per no haver deixat accedir al manuscrit ni a la CIA ni a la NSA, les organitzacions per a les quals va treballar, i per tant, per no haver permès la censura prèvia dels continguts. Amb aquesta querella, el govern nord-americà prova de quedar-se amb tots els diners que genere la publicació del volum.
Quan tenia només 29 anys, Edward Snowden, que ara en té 36, treballava com a analista per a la CIA i la NSA i va comprovar com aquestes agències tenien la capacitat tecnològica d’espiar en temps real la vida de qualsevol ciutadà del planeta, també dels ciutadans dels Estats Units, cosa que violava totes les lleis possibles. 

Escandalitzat per les conseqüències d’aquest fet, Snowden va decidir de guardar-ne proves, treure-les del recinte militar on treballava, cosa que no era gens fàcil, i filtrar-les als mitjans de comunicació, en la millor tradició dels alertadors. La publicació, ara fa cinc anys, a The Guardian i The Washington Post dels anomenats arxius de la NSA va causar una autèntica commoció i va canviar, literalment, la forma en què entenem el món. Però Snowden va pagar-ne un preu altíssim. Des del 23 de juny de 2013, viu refugiat a Rússia per evitar que el seu govern el perseguesca.
Edward Snowden és, molt probablement, el més gran heroi del nostre temps. La seua audàcia i el seu sentit cívic ens han permès d’entendre el món en què vivim i ser conscients de la capacitat del poder per a violar els drets i les llibertats de tota la humanitat amb una xarxa d’intrusió en la vida de les persones infinitament més complexa i dura que la que George Orwell es va atrevir a imaginar a 1984. Avui, i en bona part gràcies a ell, tots sabem que la privacitat ja no existeix. I cada vegada que apaguem el mòbil, fem servir un programa encriptat o deixem els aparells en una altra habitació perquè (ells) no ens escolten o no ens filmen, ho fem perquè Snowden ens va fer conscients de quines coses són capaços de fer els qui controlen la xarxa, políticament o comercialment.

Una narració atractiva per a amplificar la denúncia

La història de Snowden ja havia estat font de llibres i films anteriors. El llibre No Place to Hide, del periodista Glenn Greenwald, i el documentari Citizenfour, de Laura Poitras, havien explicat els fets que van portar-lo a l’exili, uns fets també dramatitzats per Oliver Stone al film Snowden.
El llibre que ha sortit ara es presenta formalment com una mena de biografia, com una explicació d’allò que va fer, però va més enllà. Per això ha estat tan treballat. Tot indica, inclosa una referència força clara als agraïments del llibre, que el novel·lista Joshua Cohen ha estat darrere de l’escriptura i la presentació formal. Cohen no reconeix obertament haver-hi participat, però l’advocat de Snowden, Ben Wizner, diu que l’alertador ‘està convençut que a la gent li interessarà molt més una història que un manifest’, i quina millor manera de narrar una història que posant-hi un professional a explicar-la. La segona part del llibre, sobretot, es pot llegir com una autèntica novel·la, només que narra fets massa reals.

Amb aquest estil i amb aquesta intencionalitat, un llibre com Vigilància permanent intenta, segurament, penetrar més enllà dels cercles convençuts i dels qui ja el coneixien per fer arribar a tantes persones com siga possible l’alerta davant les situacions que vivim. Mitjançant la història personal de qui la va fer sonar.

Un heroi sota pressió

Vigilància permanent presenta, doncs, la versió de Snowden dels esdeveniments que van portar a la publicació dels arxius i el consegüent escàndol mundial. Tot i l’evident servei a la comunitat, i al món, de l’acció de Snowden, molta gent el va considerar aleshores –i el considera encara– un traïdor. I en aquest sentit, el llibre és valuós perquè insisteix a validar les raons polítiques i morals que van portar-lo a prendre la decisió de fer públic el material que demostrava la intrusió del govern dels Estats Units en la vida privada dels ciutadans.

De fet, Snowden insisteix, una vegada i una altra, en un concepte clau: ara la gent sap què passa. Gràcies a les revelacions que ell va propiciar, els governs i les grans companyies d’internet ja no poden continuar aprofitant-se de la ignorància de la gent sobre les seues activitats, tot i que continuen fent-les. I la gent, una part de la gent com a mínim, sap que ha de revelar-se. Per això, Snowden considera que les filtracions estan plenament justificades i, fins i tot, accepta amb resignació la seua situació personal, que diu que és ‘pitjor que mai’. Ara viu a Moscou, gràcies a la decisió del govern rus de concedir-li asil, però s’ha negat a col·laborar amb les autoritats i ha defensat en públic destacats crítics del Kremlin.
La pressió política que això representa per a ell és evident. I per aquesta raó, Snowden ha demanat asil polític a Europa, on aquests darrers dies, particularment a França, ha crescut el moviment que demana que li siga concedit. Però ningú no creu que un polític com Emmanuel Macron prenga una decisió d’aquesta importància, la qual indignaria Donald Trump. El llibre també es pot llegir com un recordatori del preu que pot haver de pagar qualsevol ciutadà valent i digne que s’atrevesca a denunciar des del cor del sistema les il·legalitats i els abusos que aquest sistema comet sense cap respecte als drets i les llibertats.

https://www.vilaweb.cat/noticies/snowden-vigilancia-permanent-llibre/

Cadaqués exposa les fotografies, algunes inèdites, que Jacques Léonard va fer de Dalí

Aquest fotògraf és conegut sobretot per haver immortalitzat la comunitat gitana de Montjuïc 

 Una de les fotografies de Salvador Dalí que es podran veure a l'exposició de Cadaqués / Jacques Léonard / fotografia cedida a l'ACN


El fotògraf francès Jacques Léonard, que es va instal·lar a Barcelona als anys 50, és conegut per haver fotografiat la quotidianitat de la comunitat gitana de les barraques de Montjuïc. Tot i així, la seva obra és molt més extensa. La càmera del francès va captar l'entorn polític, social i cultural de la Catalunya de les dècades de 1950, 1960, 1970 i 1980. Entre el 20 i el 29 de setembre, a Cadaqués s'hi exposaran 14 fotografies seves molt particulars: imatges i retrats de Salvador Dalí.

Els retrats que Léonard va fer del pintor surrealista, alguns dels quals encara són inèdits, són d'allò més diversos. En alguns Dalí apareix amb un posat artificiós, però en d'altres mostra la seva part més propera i quotidiana. L'amistat que unia els dos personatges és el que va permetre a Léonard capturar aquestes imatges, que formaven part de tres reportatges que va fer entre els anys 50 i 60.

https://www.ara.cat/cultura/Exposades-Cadaques-Jacques-Leonard-Salvador_0_2309169234.html 

A Stephen King l’amoïna que la vida s’assembli a la seva obra

Els paral·lelismes amb l’actualitat de Trump es fan presents a ‘El instituto’, que es publica aquest dijous

Stephen King no tindria tanta força en el negoci de la literatura si la seva obra només fes por. A dins de cada història terrorífica sobre un pallasso assassí que canvia de forma, un pare homicida en un hotel embruixat o un virus mortal que extermina la població del planeta, el prolífic i incansable escriptor omple moltes pàgines amb sentiments igualment poderosos de fortalesa, altruisme i fins i tot esperança. Potser per això tants lectors s’han mantingut lleials a l’autor al llarg de més de quatre dècades. El novel·lista, que està a punt de fer 72 anys, publica aquest dijous la seva 61a novel·la, El instituto (Plaza & Janés), protagonitzada per nens que tenen habilitats sobrenaturals i són reclutats a la força per formar part d’un estudi d’una organització que, quan deixen de ser útils, els rebutja de manera brutal. Als que encasellen King com un escriptor de novel·les de terror els sorprendrà la calidesa que hi ha en un llibre aparentment ple de sang freda.

El concepte de la novel·la es remunta a fa més de 20 anys, quan King va imaginar una escola plena de nens amb habilitats extraordinàries. Quan va començar a escriure el llibre, el març del 2017, va decidir que no volia que fos un relat de terror sinó una història de resistència. En Luke, un geni de la telecinesi de 12 anys; la Kalisha, una adolescent que pot llegir la ment de les persones, i l’Avery, un canalitzador de poders de 10 anys, organitzen una rebel·lió al seu centre de detenció. “Volia escriure sobre com la gent dèbil pot tenir fortalesa”, diu King en una entrevista telefònica des de Bangor, Maine. “Cadascú de nosaltres és en una illa. Podem cridar-nos els uns als altres i unir-nos, i aleshores es forja aquest sentiment de comunitat i d’empatia. M’encanta que les històries tinguin això”, afirma l’escriptor. “Sona embafador quan dius: «Els amics milloren les coses». Però quan ho expliques en una història, la gent ho entén. Tothom vol tenir un amic perquè, bàsicament, la vida és un camí solitari”, reflexiona King.

L’escriptor reconeix que El instituto comparteix aquesta temàtica amb It, la seva novel·la del 1986 adaptada al cinema en dues parts, el 2017 i el 2019 (s’ha estrenat a casa nostra fa una setmana). Les trames d’ It i El instituto són totalment diferents, però en el fons de les dues històries hi ha un tret comú que a King li interessa cada vegada més: no generar por sinó dissipar-la. “M’interessa l’amistat -diu-. Em preocupa que hi hagi un govern amb massa poder que actua pensant que el fi justifica els mitjans. M’interessa la gent indefensa que intenta defensar-se”.

Un Stephen King més optimista

Encara pot escriure escenes macabres i corprenedores, però els amics de King diuen que han notat un canvi en els seus relats: és més optimista, més tou, més positiu... L’escriptor està una mica desencantat amb les seves històries més fosques, com Cementerio de animales (2019). Quan els directors de l’adaptació cinematogràfica estaven ideant l’última escena, fins i tot va proposar salvar el personatge que ell va matar a la novel·la original. Els cineastes van escollir un altre desenllaç.

Tot i que King sol guardar distància amb les adaptacions de la seva obra, La història de la Lisey és una excepció. King està escrivint tots els capítols per a l’adaptació televisiva produïda per J.J. Abrams i protagonitzada per Julianne Moore de la història d’amor sobre una dona que intenta recompondre la seva vida després de la mort del seu marit. Per a l’adaptació de la saga Apocalipsis, King també ha escrit un nou final amb un estil més feliç per a dos supervivents de l’Harmagedon viral. “Tenia aquest final pensat de feia anys. Sempre havis volgut saber què els va passar a l’Stu i la Frannie quan van tornar”, apunta.

Richard Chizmar, l’editor de King, veu en els nens d’El instituto l’esperit de l’autor. “Em sembla que l’Steve és un nen gran -diu-. Tens adults amb poder i després nens, que representen la bondat i la innocència, que s’uneixen per recuperar aquest poder. Em sembla que veu amb una mica més d’escepticisme els vells, però que té esperança per la joventut”, conclou. A mesura que King s’acostava al final del llibre, a mitjans de l’any passat, les coses es van complicar. El instituto va començar a assemblar-se al que estava passant a la vida real: nens que buscaven asil a la frontera, que eren separats dels seus pares per una política governamental. “El vaig escriure durant l’era de Trump i aleshores ja tenia la sensació que els dèbils i la gent a qui priven de drets estan sent marginats”, comenta l’escriptor. Hi ha informes que diuen que almenys set menors d’edat han mort en custòdia de les autoritats migratòries nord-americanes des que es va promulgar la política de separació familiar.

“Va ser terrorífic, perquè era tal com jo ho estava escrivint”, assenyala. Per a King les novel·les són un lloc per explorar la naturalesa humana, no pas els esdeveniments actuals. “Però si dius la veritat sobre el comportament de la gent, a vegades et trobes que la vida pot acabar imitant l’art. Crec que en aquest cas va anar així”, reflexiona.

Copyright The New York Times

https://llegim.ara.cat/actualitat/Stephen-King-instituto_0_2306169370.html?_ga=2.179996452.1649360010.1568272589-676178381.1537428703

El CNI i els atemptats del 17-A

El meu últim article a la revista "La vall"

 

El diari el Publico va publicar uns articles on deien que, segons les seves fons el CNI sabia dels seus passos i moviments de l'Imam de Ripoll, però no van fer res. Resultar sospitós que un dia abans estigues en nòmina com informador en les llistes del CNI i, que desaparegués després dels atemptats.

El govern del PSOE, amb PP i C's, han obstaculitzat la seva investigació negant una comissió per esbrinar els fets. Que ara vulguin tira terra per sobre, és molt greu, hi ha unes preguntes per les quals no donen resposta, com no volen saber que va passar?, ciutadans van morir en l'atac terrorista del 17-A, sabien que era un terrorista l'imán de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, i no van dir res als mossos?, com és que no obren una comissió d'investigació? Que la gent desconfia?, com no fer-ho. Perquè no només no volen aclarir que va passar amb el CNI, sinó que acusen precisament a qui vol aclarir i investigar aquells fets.

Per part del govern hi ha hagut informacions contradictòries d'uns i d'altres, això psicològicament se li diu "confondre", desvien l'atenció i fan perdre la direcció real, negant o pitjor, no donen valor ni importància a tota la documentació aportada pels mossos. Aquestes proves concloïen que l'atemptat del 17-A era una operació d'estat. Per quins fins? És fàcil deduir-ho, ja que, faltava uns dies pel referèndum de l'1-O.

Arribat aquest punt el que seria lògic es que el govern espanyol hagués volgut clarificar el paper del CNI en tots aquests actes en el mateix parlament espanyol. Però no ho han fet, sorra i més sorra, tapar-ho tot. I torno a dir, els hi estranya que la gent desconfiï.

  

Tessa Barlo

 

 

Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera

Hi ha temes que no moren mai. La guerra n’és un i els editors catalans ho saben. Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Pàmies, de qui se celebra el centenari del seu naixement aquest any, ens en tornen a parlar des de quatre reedicions, acuradament contextualitzades per pròlegs, postfacis i notes editorials pulcríssimes. Quanta, quanta guerra… reneix des de Club Editor, amb una coberta de color de fullaraca, de color de fang. També ho fa Entre dos silencis, de Bertrana, una novel·la menys coneguda i, quan es va publicar per primera vegada, de periple editorial incert. I, finalment, retrobem Teresa Pàmies amb dues edicions d’Empúries en blanc i negre que fan flaire de nostàlgia emmarcada. Són Gent del meu exili i Memòria dels morts i, en llegir-les, ens arrabassa aquella sensació de forat negre literari tot just apedaçat, aquella urgència viva de proclamar l’autora, després d’un mig oblit injust. Vénen, totes tres, si fa no fa, amb la tardor, i amb la marca de la guerra gravada a la pell de cada pàgina.

Posar de costat Rodoreda, Bertrana i Pàmies té, ara, un sentit rotund. No només es complementen temàticament, sinó que ens permeten de plantejar-nos la guerra des d’una perspectiva de gènere. La guerra, doncs, com una ratlla divisòria dreta, forçada, entre el món femení i el món masculí. La guerra com a predictora del destí segons si ets home: fusell, front, mort; o ets dona: casa, silenci, misèria. Però ens adonem, encara, d’una altra cosa que penja subtilment de la primera. I és que les autores catalanes no tracten la guerra des del mateix punt de vista que els autors. És, és clar, una afirmació generalista i, per tant, amb trampa. Amb una mica de trampa, sí, però amb una cara de veritat prou nítida al capdavall. La guerra té un destí per a cadascú, un destí molt sovint de gènere, que traspua, indefectiblement, també, des de la literatura.
Maria Bohigas ho suggereix des de la nota editorial que acompanya Entre dos silencis, de Bertrana, acarant-la, aquí, amb Incerta Glòria de Joan Sales. Bohigas explica que “ell era un soldat que havia fet la guerra mentre que ella era una dona que l’havia vista i soferta”. “Incerta Glòria mira amb els ulls del soldat, mentre que Entre dos silencis mira amb els ulls de la dona.” Això que ja insinua Bohigas posant de costat aquestes dues obres és una operació que es pot fer amb d’altres novel·les i cròniques de l’època i que dóna, sovint, el mateix resultat.
Hernam o el poble sense homes
La novel·la d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) està escrita a recer d’un dietari trobat, i de la seva estada a Hernam, que és un topònim fictici que emmascara el nom del poble francès d’Étobon. On, el 27 de setembre de l’any 44, trenta-nou homes de la vila van ser afusellats contra una paret d’església per venjar l’assassinat d’un general alemany. Entre dos silencis és la cua d’aquest fet. I tot i que és una novel·la social, amb un marc històric evident, ens sedueix per la vida petita. Per la quotidianitat estranya, alterada per la manca d’homes i, per tant, terriblement femenina. Els llençols estesos, el foc crepitant sota l’olla, la llet regalimant dels mugrons de les vaques o els dits de color de farina que sargeixen mitjons són el llenguatge inesperat de la guerra. L’autora hi anà a parar, en aquest llogarret coix, després d’afiliar-se a un grup de missió d’ajuda per a la reconstrucció de pobles devastats per la Guerra Mundial, en va comprendre el llenguatge i el va fer novel·la.
Una novel·la que va escriure en castellà, pensant que tindria més oportunitats de publicació. Van ser, però, els editors catalans, Xavier Benguerel i Joan Sales, que van publicar-la. Sales la va traduir, i en va fer una traducció de novel·lista, és a dir, molt lliure; massa, pel gust de l’autora. L’Entre dos silencis que llegim avui és, però, una traducció fidel de Núria Sales, que ara ha esmenat el pare. Qui hauria gosat d’airejar la traducció de Sales sinó la seva filla? Bertrana deu somriure, del cel de les escriptores estant.
Étobon és, dintre el llibre, Hernam: un poble només de dones. Un poble enterrat en una falsa pau, després de l’armistici que aviat trontollarà. Tots els homes han estat afusellats i els soldats enemics en trepitgen les ombres ficats dintre les seves cases, amb les seves dones per mestresses silencioses, condormides, mig folles de pena i de venjança quieta. Quan Bertrana hi va anar, a Étobon, de soldats ja no en quedaven, però quedaven les fotografies dels seus morts als rebedors humils de les cases, a les lleixes empolsimades, en petits altarets casolans improvisats. Era un poble ferit, en què la darrera novetat arquitectònica era, només, el cementiri d’homes. Les dones hi pelegrinaven sovint, i després es tornaven granítiques un altre cop, a dintre casa. Des dels mots de Bertrana es veuen amb limpiditat, les dones d’Hernam, que fan un zumzeig, un quasi murmuri, dient una vegada i una altra la història dels seus homes. I es veu, també, la mateixa Bertrana, inhalant cada història amb respecte i commoció. D’amarar-se’n dia rere dia i de la descoberta del diari de paraules austeres de Martí Rohe, el vell pagès que es va salvar de l’execució brutal, Bertrana en fa Entre dos silencis. Per això, i per espantar-se els morts d’Hernam de les entranyes. Necessitava “materialitzar aquells fantasmes i deslliurar-me’n d’una vegada per totes”.
Si ens endinséssim a la novel·la sense fer cas —i faríem mal fet— del feix de textos editorials amb els quals Club Editor l’ha embolcallat, ens podria semblar una novel·la que ha eixit sobretot de la imaginació de l’autora. Sabem, però, que no és així. Que, de fet, és un retrat molt fidel d’allò que Bertrana va saber palpar en els silencis d’Hernam. I per tant podem dir que som, sobretot, davant d’una crònica molt novel·lada. On és la bestialitat de la tragèdia que ens sedueix més que no la voluntat literària. Que d’altra banda hi és, en la descripció del paisatge lentament canviant, de la monotonia imposada i incerta, dels personatges forasters que van i vénen, que van i vénen, amb les estacions. I tot i que Bertrana afirmava: “no crec en l’objectivitat absoluta excepte en la fotografia”, segurament ho va ser molt, en escriure aquesta novel·la. Molt més que Rodoreda al llibre de color terrós.
Quanta, quanta Rodoreda…
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) parla de la guerra descarnada, més que en cap altra obra, des de Quanta, quanta guerra… Parla des de les vísceres badades, des de la sang regalimant, des del balanceig dels penjats, des de les extremitats escapçades, des de la putrefacció. Però ho fa amb el vel literari pel mig, i és un vel volgut, convocat, que fa màgia dels ulls en blanc, de la fam, dels polls i dels caps migpartits. Sí, en fa. I així tastem amb una punteta de dit la sang dels cadàvers dels camins com si fos una cosa molt dolça. I és oníric i és estrany i és fosc com el cor d’un nus. És la poesia Rodoreda. Que fa un regust com de mel agra si la mel pogués ser agra. Rodoreda ens explica les limitacions inesperades del cos, les minúcies mundanes, com si fossin un miracle. De fet, és en aquesta novel·la que hi trobem, precisament, aquella frase totèmica que fa: “Les coses importants són les que no ho semblen”.
Si Pàmies i Bertrana trien dones com a protagonistes, la dama de les lletres catalanes pren un personatge masculí, Adrià Guinart, i ens parla de les seves trifulgues del front. Malgrat això, la prosa de Rodoreda és lluny de la majoria de testimonis literaris de guerra masculins, que són precisament això: testimonis, cròniques fidedignes. Amb la pàtina literària ofegada per la ferocitat dels dies i les nits al front. En què els encenalls de literatura rauen, quan hi són, més aviat en l’estil que no pas en la matèria argumental: la guerra. Quanta, quanta guerra…, en canvi, escup la literatura des de dins dels cadàvers. I els cadàvers es tornen, per al lector, enmig d’un ball de meravellament i mala consciència, bellíssims.
Rodoreda s’allunya, justament perquè fa molta, molta literatura, de les plomes masculines. Com la de Francesc Grau i Viader a les Dues línies terriblement paral·leles, en què ens transporta, amb el seu dietari reconstruït a la vellesa, a la glera de l’Ebre, entre joncs i metralla i polls a l’aixella i ni vint anys. O s’allunya, també, per exemple, de Pere Calders, quan a Unitats de xoc ens explica el seu periple al front com a cartògraf. Rafael Tasis, comentant l’obra de Calders, parlava de soldats-escriptors, i deia que: “Ell i d’altres que com ell siguin un pur document sense intenció literària, però verídics i amarats d’aquest valor d’humanitat que anima la prosa de Pere Calders, seran la pedrera inexhaurible de la qual demà els novel·listes trauran les seves novel·les de guerra […] quan s’hagi extingit el caliu de la lluita.” En aquestes obres d’homes, per tant, l’argument avança amb el trepig de la bota sobre la terra, amb els moviments compassats dels batallons, i no pas amb el clapoteig suau dels dits sobre la màquina d’escriure.
El protagonista de Rodoreda, Adrià Guinart, persegueix intuïtivament els passos de la guerra perquè la guerra li passa pel carrer de casa i li diu vine-amb-mi. Fuig de casa d’amagat, amb cara d’infant i el cor com un rebombori de tambors. Com un déu antic fet d’antulls i de fúries, la desitja i l’acuita. I la té arran quan perd la resta de companys “per una fumera d’explosions”. I comença el vagareig, que és la novel·la. I es troba morts, molts morts, i moribunds, que són morts que encara tenen quatre paraules a la boca. I les hi diuen i Guinart se les guarda perquè li fan companyia. Però també, de tant en tant, es troba fades. Noies i dones que fan flaire de miratge. Que són escletxes de somieig blanc, d’un erotisme, si n’hi ha, fi com un batec d’ala de papallona nounada. “Els crits de les noies, que s’havien ficat de peus a l’aigua, el vol de les gavines en aquell matí tan clar, m’endinsaven en un món diferent.”
I és que Rodoreda ha tingut la guerra a sobre, però no l’ha feta; i això, tal com passa amb Bertrana i Pàmies, és decisiu a l’hora d’encarar-se amb el paper. Per molt que la guerra proferís i cristal·litzés els seus destins, els seus llibres expliquen, indirectament o directa, que la van viure com a dones. I ens parlen des d’una mena de rereguarda literària femenina que potser, perquè no hi havia la urgència de la trinxera, sovint es pot permetre de ser més polièdrica que molts dels testimonis fets per homes, que són sobretot d’experiència, i d’imminència. Rodoreda, però, de la freixura de la guerra en farà poesia.
A La Setmana, es dedica un espai a Rodoreda i Bertrana el 10 de setembre a les 18:45h).
Quan Teresa Pàmies va davallar, somrient, als inferns
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) és una articulista excel·lent, ho sap tothom i és profecia. Però és, també, una novel·lista i cronista eminent i això, potser, ha quedat eclipsat en el seu personatge periodístic. Aquest any se celebra el centenari del seu naixement i cal que serveixi per a proclamar-ho. Montse Barderi n’és la comissària i ha previst posar a primera fila de llibreria quatre títols de l’autora. Són Matins de l’Aran, Amor clandestí, Memòria dels morts i Gent del meu exili. Parlem d’aquests dos últims, publicats per l’editorial Empúries (es presenten a La Setmana el dia 9 de setembre a les 20h).
Memòria dels morts és una crònica familiar íntima on Pàmies ens deixa, molt amablement, ficar el nas. Però no és només això. Està escrita amb encanteri. Hi trobem la veu de l’autora, que retorna després de la guerra i l’exili a Balaguer. I hi trobem, també, la veu de la seva mare, que és qui escampa l’embruix pels replecs de l’obra. La primera que ens dóna la mà, en obrir el llibre, és ella. Asseguda a la riba del Segre, ens ofereix una mà de neu, tota freda i tota blanca i sense ungles als dits. És una mà de dona morta. La mà és de morta i la veu, també. Pàmies es troba la mare, el fantasma de la mare, i fa que parli.
Així doncs, Memòria dels morts és una amalgama perfecta entre la crònica familiar, la trencadissa històrica i la pols de conte. Una pols que ensumem gràcies a aquesta mena de portal inesperat, deliciós, a frec d’ironia, cap al món dels morts. Com si en un petit tramet de Segre, el que passa just davall el Sant Crist de Balaguer, el mirall de l’aigua ens xuclés cap a una Divina Comèdia insinuada, genial. Pàmies, a través de la xerrada amb la mare que morí negada al riu a quaranta anys, fa anades i vingudes pels records, i contraposa la seva actualitat amb el passat matern.
I així, sense adonar-nos-en gaire, ens trobem enmig d’una conversa d’aparença quotidiana amb la difunta, a voltes confessional, on Pàmies és una mena de Dant expectant i la mare una mena de Virgili. A l’infern, però, no hi ha monstres de tres caps: “En preguntar-li si els morts es veuen entre ells, si es parlen, si és cert que als cementiris s’hi fa tertúlia i s’hi desfermen bacanals o complots contra els vius, la mare es va limitar a dir que, com entre els vius, de morts n’hi ha de tota mena”. Tenim, a Memòria dels morts, informació privilegiada d’ultratomba. I serveix per a fer de contrapès literari amb el rerefons històric i estrictament familiar de l’obra. I serveix, alhora, per a revelar-nos l’alacritat imaginativa de l’autora que ja s’intueix en les petites cròniques de Gent del meu exili. Una imaginació que, aprofitant el centenari del seu naixement, es vol posar en valor.
La conversa entre mare i filla desprèn una aura de complicitat femenina que fa surar experiències que vivien mig enterrades en les memòries d’una i altra. Temes com les violacions dins dels matrimonis o els avortaments desitjats comencen a marcar la reflexió feminista que el llibre proposa, i que ens conduirà fins a les portes dels anys vuitanta. Som davant, doncs, d’un altre llibre de guerra violeta.
Abans d’arribar fins aquí, però, Teresa Pàmies va viure un exili llarg i canviant, a Santo Domingo, l’Havana, Mèxic, Belgrad, Praga o París. A Gent del meu exili l’autora ens explica disset trobades atzaroses amb persones anònimes amb qui va topar mentre passava països. Professores de francès virginals, venedors jueus de vetes i fils, curanderes estrafolàries, i algun català de tant en tant, van desfilant pàgina rere pàgina fent un mosaic humà rocambolesc i corprenedor. Si a Memòria dels morts l’eco de la guerra sembla arribar de lluny, esmorteït pels anys, a Gent del meu exili retruny a cada cantonada i difumina la distància generacional amb Rodoreda i Bertrana. I és que anant pel món tot fugint dels estralls d’una guerra, Pàmies va trobar d’altres guerres i d’altres ferits. Les mateixes mares trastocades per la pèrdua dels fills i dels marits, els mateixos joves esguerrats, els mateixos silencis endolats que tenyien Catalunya de cendra, es repetien a les capitals on Pàmies maldava per sobreviure fent una mica de periodista, una mica de cosidora, o una mica d’allò que s’escaigués.
“Em van donar feina com a surgeteuse, o sigui, em van posar a la màquina de sobrefilar, un artefacte fàcil de manipular per qui ja sàpiga cosir a màquina.” Quantes catalanes com Pàmies o Rodoreda devien guanyar-se la vida cosint, ençà i enllà de les nostres fronteres, després de la guerra? Aquest ofici, que era accidental, es va convertir en l’ofici per excel·lència de moltes noies i dones, i així queda reflectit en l’obra de Pàmies i de moltes altres escriptores. Pensem, per exemple, en Quaranta anys perduts, la gran novel·la de guerra i postguerra de Rosa Maria Arquimbau, en què l’humil Laura Vidal esdevé modista de les senyores franquistes benestants gràcies als seus coneixements de costura, menyspreant-les en secret. “Una mena d’encarcarament, fet d’hipocresia i de por, dominava l’ambient en què vivíem. Es respirava un aire entre cursi i mal intencionat, barreja que resultava nociva.” O pensem en Joana E. de Maria Antònia Oliver, en què la protagonista aconsegueix sortir-se’n, enmig de la negror del franquisme, gràcies al seu propi negoci de costura. Les dones, doncs, reals i de paper, cusen pels descosits en ciutats hostils de postguerra. Fent de petits motors econòmics incansables.
Dic incansables i, en el cas de Teresa Pàmies, gosaria afegir-hi joiosa. Pàmies entomava els embats de l’exili amb una mena de pau, fins i tot de generositat, entranyable i sorprenent. Diria que tenia el do de l’optimisme i de sentir-se recollida allà on fos, amb el veïnat que fos, al barri que fos. “Vivíem entre els titelles i els boigs i, malgrat tot, era un racó ben tranquil de la vella Praga.” Com si posseís una confiança sense fissures en la bondat dels homes. I la recol·lectés. Potser perquè aquesta bondat, a vegades, l’havia trobada en gent desconeguda, que li havia atansat la mà quan ho havia necessitat. Una mena de bondat que, contra el context obscur de l’exili, es tornava bellament rutilant. Aurora Bertrana també en parla, i la descriu així al pròleg d’Entre dos silencis: “Hi ha una nacionalitat que uneix els humans per damunt de tot, i és la bondat, la caritat i l’amor de les veritats eternes.” Hi podríem afegir, aquí, un contrapunt brillant de Pàmies, que clou Gent del meu exili. Fa: “Doncs sí, naturalment, he ensopegat amb gent més dolenta que la tinya, però han estat excepció i els he oblidat. Completament. Si es van portar malament amb mi o amb altres refugiats com jo, pitjor per a ells.” I qui dia passa any empeny, de la trinxera femenina estant.