Tres anys ja comença a
ser una xifra que demostra el valor de les iniciatives fetes amb constància i
bona lletra. Trobades com aquesta són importants. De fet, més que una trobada,
aquest Conta Contes, per totes les circumstàncies viscudes, és una retrobada.
Les retrobades són l’espai on conviuen novament els vius i els morts, units per
un vincle que mai s’hauria de trencar. Omar Khayyam deixava escrit en una de
les seves quartetes:
Amics, quan us visiteu i
us reuniu ben avinguts,
cal que us recordeu dels
companys que ja no hi són.
I quan begueu tots junts
vi de flaire agradable,
en arribar el nostre
torn, vesseu-lo per terra.
A falta de vi, brindarem
amb paraules i records per algunes d’aquelles persones que mai han marxat del
nostre costat. Ha estat un any dur i volem dedicar aquesta retrobada a
l’Orlando Barrial (a ca l’Orlando es van fer les dues primeres edicions del
Conta Contes), a la Lorea Cortada (dona que quan abraçava el món amb la mirada
el feia més acollidor) i molt especialment al Carles Morata, lletraferit, cul
inquiet i ment curiosa, una d’aquelles persones que fan girar el planeta en la
bona direcció i el fan un indret més habitable. I també el principal
responsable de que puguem viure un dia com el d’avui.
Moments com els d’avui
són importants perquè és imprescindible que ens expliquem històries. Els savis
de la tribu guarien les pors explicant històries a la llum de la foguera.
Després ja les tribus van créixer, es van inventar imperis, fronteres i
nacions, la cosa es va anar espatllant, la gent començava a necessitar herois,
i ja va dir Bertolt Brecht que pobre del país que necessita herois, i els qui
explicaven els contes eren polítics professionals, que ja deia León Felipe que
el llanto del hombre lo taponan con cuentos.
Però deixem que veïns i
veïnes de la nostra ciutat ens expliquin les seves històries la viva veu de la
Rosa Mirete i de la Sora Mbaua o que vosaltres us pugueu apropar a les seves
paraules reunides en un recull imprès en paper en aquesta època en digital.
Tessa Barlo és nom
d’espia a l’Europa d’entreguerres. Les espies porten una doble vida. Tessa
Barlo és Maite Barceló, o potser Maite Barceló és Tessa Barlo. De dia fa una
vida gairebé normal i per la nit escriu poesia, novel•la, relat curt, potser la
llista de la compra de l’endemà... Per a aquest Conta Contes, Tessa Barlo ens
ha escrit Tinc gana, un relat amb cert flaire a Dickens, perquè potser Maite
Barceló va llegir Oliver Twist.
Miquel Sánchez és un dels
històrics del poble. Històric sempre és una manera elegant de dir que ja tens
una certa edat que fa la vida més incerta i per tant amb més ganes de viure-la.
En la seva aportació al recull, La fi de Facerías a Horta, brinda la seva
memòria a la història dels perdedors que no es rendeixen, com en Josep Lluís
Facerías, el Face, Petronio, anarquista que davant les incerteses va apurar la
vida fins a les darreres conseqüències.
L’escriptura literària és
per a la Maria Carme Alerm un vehicle per canalitzar vivències; una manera
diferent d’acostar-se al món i de provar d’entendre’l; i una via per conèixer
millor el potencial expressiu de la nostra llengua. Tot plegat ho trobeu al seu
relat Malsons, dedicat a la Josefina Piquet, dona del 36, i a tota aquella gent
que va descobrir que liberté, egalité i fraternité no eren més que restes de
naufragi a les platges d’Argelès.
Luis Ezquerra, veí de
Canaletes, és fill de ferroviari, i això imprimeix caràcter. Venir al món i que
el món et privi de conèixer al teu pare, imagino que també marca caràcter. En
el seu currículum literari, títols com Start-Ups, emprendimiento, economía
social y colaborativa, potser poden fer una mica enrere. No us espanteu. També
escriu poesia eròtica i supera els confinaments amb relats com La pared
embrujada. Es el seu caràcter.
La Marutxi té nom i
cognom, però en té prou amb el nom com a tarja de presentació per entrar en els
afectes de tothom que la coneix. Marutxi Beaumont, artista compromesa amb el
seu temps que escriu poemes amb bolígraf i amb pinzells, que els colors són
paraules que es desfan als ulls que les desxifren i el silenci és la veu que
parla del dolor.
Masha Mor, la Ruscat,
russa catalana que diu ser un 75% de Cerdanyola i un 25% encara per descobrir,
en el que intuïm un territori indòmit per on circula a tota llet en bicicleta
una dona vestida de castellera. Qui més qui menys la coneix d’alguna cosa
mentre ella es dedica a viure, treballar, estimar i escriure com qui mira pel
forat del pany els secrets més íntims dels altres, els secrets que s’amaguen,
per exemple, en les Nits d’hotel.
El Bernardí Martorell ha
treballat durant 35 anys com a psicòleg a l’Hospital de Sant Pau i sap de
primera mà de les virtuts medicinals d’aquestes herbes remeieres que alguns
lexicògrafs anomenen paraules. Al Bernardí li agraden tant les paraules que ha
participat al taller d’escriptura de l’ONCE per poder-les acaronar. Per brindar
a la salut de tots i totes ens convida a prendre un vermutillo amb en Peret.
Eva Esther Pérez
Velázquez va néixer a Sevilla, on, diuen, hi ha patis i horts clars on maduren els
llimoners. Quan moltes nenes somiaven en conèixer un príncep blau, ella somiava
en escapar-se per un llibre obert, sabent que els llibres són els millors
amants. Després de publicar dues novel•les, presenta el seu primer conte per
adults, Verdades a medias, incursió en el terrorífic món de la parella.
Joan Todó és un home
tranquil que escriu sense alçar la veu amb lletra clara. Tracta amb mim les
paraules i les endreça amb gust ja sigui en un poemari, un conte o una
novel•la. També conversa amb paraules estrangeres i ens convida a escoltar-les
per entendre-les millor i, per exemple, passar una tarda d’hivern dins un
quadre d’Edward Hopper llegint al Mark Strand, qui va escriure una elegia al
seu pare de la mateixa manera que en Joan escriu una elegia a un pare,
qualsevol pare.
Al Josep Maria Riera
Gassiot li corre tinta per les venes, coses de família. Impressor, editor,
llibreter i recol•lector a la vinya dels premis literaris. Sempre l’he imaginat
com a frare franciscà esgarriat escapat del purgatori d’una llista electoral.
En tot cas, és l’únic dels aquí reunits capaç d’escriure un relat protagonitzat
per un pastor folla cabres fulminat per un llamp diví al Can Sardà que Pepita
Pugés va convertir en el Cap Cañaveral vallesà de la espiritualitat.
A tots i totes els que
fan possible que ens expliquem històries, respirant paraules per la boca o
parant orella, gràcies per la retrobada, i no deixeu que cap virus us tregui
les ganes d’estimar.
