Avançament editorial: ‘Posseït’, d’Albert Roig

 

L’Altra Editorial publica aquest assaig sobre els poetes catalans del segle XX, fills de la guerra del 1936-39, que, segons l’autor, salven i renoven la poesia catalana

 

El 22 d’abril de 1988, l’endemà de la mort de sa mare, Blai Bonet escriu una carta “atroç” a Albert Roig i escriu el poema “Dotze hores després de tornar orfe”. Blai Bonet era orfe de pare d’ençà dels onze anys. Miquel Bauçà era orfe de mare d’ençà dels dotze anys: “Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe.” Després de la mort de Joan Petit, la seva dona, Margarita Fontserè, es mata. Joan Vinyoli li escriu “El darrer solatge”. El seu amic Gabriel Ferrater, fill d’un suïcida, també es mata, es posa una bossa de plàstic al cap i se la lliga. J. V. Foix li escriu “Tots hi serem al port amb la Desconeguda”, li diu: “Deies —no ho deies tot!— que aquella nit era un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d’un paper escrit.” Són els fills de la guerra del 1936-1939. Ara Albert Roig els deixa parlar, els filma. I així neix l’assaig Posseït, que publica l’Altra Editorial.

Llegiu un fragment de Posseït d’Albert Roig (l’Altra Editorial).

Segons que l’autor mateix explica als lectors de VilaWeb: “La poesia és, diu Gabriel Ferrater, ‘la revolta feliç’, és la ‘felicitat’ dels happy fews. La poesia catalana del XX és la cosa de només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un gran lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. Ell va ser el mestre dels poetes catalans durant la postguerra. Al costat d’aquest mestre i d’aquest lector hi ha quatre lectors més: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Bauçà i Vicent Andrés Estellés. Al seu costat, Joan Brossa és el profeta de la modernitat de la modernitat. Tots ells salven, renoven la poesia catalana. És clar que cap crític ho va saber veure. Aquesta és la primera elementalitat que ensenya Posseït. Posseït és una mena d’homenots que retrata aquests poetes i el músic Carles Santos, deixeble de Brossa, i els poetes Andreu Vidal, que segueix la poesia de Joan Vinyoli, i Xavier Lloveras, que segueix Blai Bonet i Gabriel Ferrater.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-posseit-dalbert-roig/

Una Safo de Lesbos menys incompleta i més poètica que mai

 

Proa publica ‘I desitjo i cremo”, les poesies “incompletes” de la poeta Safo de Lesbos, traduïda per l’hel·lenista Eloi Creus 

 

Per als grecs era la poetessa per excel·lència. La més important de l’antiguitat, la primera d’occident i la que va triomfar de manera extraordinària en una societat tan extremadament masclista com la Grècia clàssica. Una autora situada per dret propi al costat d’Homer, que va arribar a ser considerada la desena musa i hom se’n va inventar tota mena de detalls biogràfics més o menys fantasiosos. Va influir en poetes llatins com Catul i Ovidi, però llavors la seva popularitat ja l’havia convertida en un arquetip de comèdia grollera: el de la nimfòmana. És Safo de Lesbos, la poetessa i música del segle VII aC, que ha donat nom al desig i l’amor entre dones, lèsbic o sàfic. Una autora d’una obra colossal, amb milers de versos aplegats en vuit llibres o nou, però que durant segles va restar oblidada i perduda, tant per la llengua en què va compondre-la –l’eòlic lesbi, no pas el normatiu grec àtic–, com per la temàtica amorosa, que va interessar ben poc els pares de l’Església i els bizantins que van mantenir el llegat clàssic.

De fet, fins a la descoberta, a començament del segle XX, dels papirs d’Oxirrinc, tot allò que se sabia de Safo era per cites i referències d’altri. La troballa va permetre de llegir directament els seus versos, encara que en molts casos eren tan sols fragments que havien sobreviscut mil·lennis en un suport que òbviament tenia el desgast de la història i ens havia arribat fet miques. Aquesta va ser la base de les traduccions que fins ara teníem en català, les de l’hel·lenista i prevere Manuel Balasch, publicades en vers l’any 1973 amb el títol poc precís d’Obra completa per Edicions 62, a la col·lecció l’Escorpí; i també la versió dels cants en prosa de la traductora Maria Rosa Llabrés, publicada a la Magrana l’any 2006.

Una traducció de Safo en vers

D’ençà de llavors hi ha hagut noves troballes documentals dels versos de Safo, com ara la catalogació de papirs feta a Colònia l’any 2004, que aportava nova llum a un llegat de milers de versos perduts. Unes descobertes que formen part de I desitjo i cremo (Proa), subtitulat intencionadament “poesies incompletes”, de Safo, que ha traslladat al català l’hel·lenista Eloi Creus.

Representant d’una nova, joveníssima i reconeguda plèiade de traductors –el podríem aparellar amb Pau Sabaté, nostrador de la Ilíada, o amb Arnau Barios, impulsor i responsable de l’edició de l’Eugeni Oneguin de Puixkin–, Creus és el responsable de “l’edició menys incompleta” de l’obra de Safo, tal com l’ha definida l’editor Josep Lluch. Una edició que, a més, opta per la fidelitat formal a l’original i el respecte a la mètrica greco-llatina, però sense caure en l’erudició filològica, sinó donant-hi un valor literari propi. Que es pugui llegir, en definitiva, com si Safo hagués escrit els seus poemes en català, no ha estat una empresa fàcil, perquè els metres que empra Safo no són fàcilment reproduïbles en català, però Creus se n’ha volgut sortir triant l’opció més natural i acostada al lector d’avui. La traducció s’ha publicat a la col·lecció poètica Ossa Menor i no en el circuit més reduït de clàssics grecs i llatins.

Tot i que la poesia de Safo no és exclusivament de caràcter homoeròtic, sinó que s’hi compten des de cançons per a celebrar un casament fins a lloes a una deessa, generalment Afrodita, la seva no-normalitat ha estat problemàtica. Com explica Creus, el vers que dóna títol a la seva traducció “I desitjo i cremo”, de notable càrrega eròtica, Balasch el va traduir per “i follament ho gruo”, molt més cast i neutre en la intenció.

Testimonis literaris i un epíleg de Maria Callís

Creus, que va guanyar el premi Jaume Vidal i Alcover de traducció per Les comèdies alades d’Aristòfanes: Els núvols, La pau i Els ocells i s’acaba de doctorar amb una tesi sobre el mateix comediògraf, ha fet una versió que pren de referència la darrera edició crítica del 2017 i set o vuit versions actuals, incloent-hi les darreres descobertes. Amb I desitjo i cremo, doncs, el català és a l’altura de les grans llengües que disposen de traducció de les darreres novetats sàfiques. “L’obra completa de Safo no podrà ser-ho mai”, adverteix el traductor, que acompanya els versos amb cinquanta-cinc testimonis sobre la poetessa, que van de la veneració a la burla.

Alguns testimonis parlen dels seus pares, dels seus germans, un suposat marit anomenat Cèrciles d’Andros –nom parlat que, com aclareix Creus al pròleg, volia dir ‘titolina d’home‘–, o unes “amigues” o “deixebles” amb qui era acusat de mantenir relacions amoroses indecents. Alguns altres, rabejant-se en aquesta homosexualitat –que a la Grècia antiga no s’oposava a l’heterosexualitat sempre que no contravingués la normativitat del matrimoni i s’ajustés a un model de relació en què el més gran instruïa el més jove–, parlen d’una Safo baixa, lletja i de pell fosca. Fins i tot li atribueixen una mort per suïcidi a causa de l’amor impossible amb el barquer Faó.

La poetessa Maria Callís s’encarrega del pròleg, que es fixa en la saba funcional de la poesia de Safo, que ha perviscut com diu al vers “Et dic que de nosaltres algú en té el record”. Això va fer possible que al segle XX Maria Antònia Salvà –que Joaquim Ruyra va batejar significativament com “la Safo cristiana”– s’adrecés a les “donzelles de l’any dos mil”, les poetesses que vindrien. Unes “pressentides flors” que es podien dir Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel o ella mateixa, Maria Callís. Una sororitat contemporània que la fa, també, especialment moderna. “El que em fascina de Safo és veure que és una poeta que parla per al lector d’avui. No s’assembla gens a cap autor de la seva època, i va triomfar fent precisament una poesia que avui en diríem queer”, diu Creus.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/una-safo-de-lesbos-menys-incomplerta-i-mes-poetica-que-mai/

 

L’home que va capgirar la poesia catalana Gabriel Ferrater

 

Amb només tres llibres de poesia, Gabriel Ferrater (Reus, Baix Camp, 1922 - Sant Cugat, Vallès occidental, 1972) va iniciar un camí nou en la poesia catalana; un punt i a banda definitiu amb el noucentisme i ja ningú més escriuria com Carner o Riba. Cent anys després del seu naixement i a cinquanta del seu suïcidi, l’Any Ferrater organitza i promou actes per tot el país, sobretot a Reus i Sant Cugat. Jordi Amat presenta una biografia del personatge, ‘Vèncer la por’ (Ed. 62) i Comanegra una antologia d’assaigs seleccionats i prologats per Marina Porras, ‘Donar nous als nens’.

 

"M'agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". Ho escrivia Gabriel Ferrater a “Poètica”, l’epíleg del seu primer poemari. Amb aquest to d’hedonista distanciament, aparentment frívol, Ferrater va bastir una obra poètica única, tan ferma, sòlida i moderna com un tamboret de tres potes: amb només tres poemaris (Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos) que després va reunir en un sol llibre, Les dones i els dies, Ferrater va presentar una nova forma de fer poesia que trencava amb tot el passat del gènere en català i començava un nou futur.

“Després de Ferrater no es pot escriure de la mateixa manera poesia en català”, afirma Jordi Amat, que està a punt de publicar una biografia de l’escriptor a Edicions 62 (Vèncer la por).

 

Sobre això hi ha consens. El comissari de l’Any Ferrater, Jordi Cornudella, afirma, a l’entrevista que acompanya aquest reportatge (pàg. 61), que “la irrupció de Ferrater a la poesia catalana dels anys seixanta suposa una esbandida molt grossa”.

Núria Perpinyà, coautora de La poesia de Gabriel Ferrater (Ed. 62, 1986) i autora de Gabriel Ferrater: Recepció i contradicció (Empúries, 1997), assegura que “és una poesia que, per primer cop, ni és religiosa ni és noucentista i està escrita amb unes bases molt intel·lectuals”.

La importància de la seva poesia no és l’únic que genera consens entre els experts en Ferrater. Marina Porras —autora del pròleg d’una antologia de textos que Comanegra publica el 30 de març, Donar nous als nens—, coincideix amb Amat, Cornudellà i Perpinyà en les dimensions intel·lectuals del personatge —monumentals— i en el fet que la seva infància va ser cabdal per fer-lo un gran lector i una persona “independent”.

 Una altra cosa, més polèmica, és si Gabriel Ferrater es va alinear totalment amb les tesis de molts dels seus amics poetes en llengua castellana (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma...) com alguns d’ells van escriure. Marina Porras —que també està fent la seva tesi doctoral sobre Ferrater— diu que aquesta imatge no quadra amb la d’un poeta en català i un crític que mai va ressenyar ni una obra de la literatura espanyola.

Gabriel Ferrater va nàixer a Reus en una família de vinaters. Fins al deu anys no va anar a escola i va ser educat a casa pels pares i una institutriu alemanya. Passava sis mesos a Reus i sis mesos al mas de Can Picarany, envoltat de natura i amb una biblioteca llegendària.

Segons Núria Perpinyà, això “li va fer un caràcter independent”. Va tenir “una infància feliç: Reus era molt poble; ells estaven a prop del camp. Era una família rica i benestant on tots s’estimaven molt. Amb els seus germans i la seva mare sempre hi va tenir molt bona relació. I el fet d’anar tard a l’escola potser sí que li va donar aquest caràcter que va tenir sempre més independent”.

Marina Porras opina que “és molt important l’educació que rep a casa”. El seu pare era “un senyor d’Acció Catalana, un senyor culturalment molt implicat a Reus; que pensava la cultura d’una manera molt elitista i que estava realment preocupat per la cultura i per l’educació. Totes les cròniques confirmen que, a casa tenien una de les millors biblioteques de Reus i el seu pare i els seus oncles seguien les novetats de la literatura estrangera. Això ho té molt interioritzat de petit”.

 

En un futur, Ferrater farà traduccions del francès, l’anglès, l’alemany, però també del polonès o el suec. Segons Núria Perpinyà, “a la seva família el van educar en diverses llengües i li van inculcar la necessitat d’aprendre’n de noves. Més endavant, si volia llegir Gombrowicz i no sabia polonès, doncs es posava a estudiar polonès, amb una gramàtica i un diccionari. Ell sol. Això ho sabia fer. Aquest poliglotisme, a l’Espanya dels anys seixanta, era molt inusual també”.

Jordi Amat adverteix que, “de famílies cultes, il·lustrades i d’un republicanisme catalanista com el dels Ferrater n’hi ha més en aquella època”. Tanmateix, “no hi surten més escriptors com Ferrater entre aquestes famílies”. Per tant, Amat busca la singularitat dels Ferrater: “El que sí que és bastant específic d’ells és la mena de llibertat d’esperit en què creixen, es formen i es desenvolupen. Això sí que és bastant singular d’aquesta família”.

A l’hora d’escriure la seua biografia, Amat es vol centrar en aquestes qüestions úniques: “M’interessa molt quina és la mena d’individu que és capaç de cometre un desafiament d’aquesta ambició” en el camp de la poesia. Vol esbrinar “quin és el background humà i literari que possibiliten que aparegui un paio que, per mi, és l’Ausiàs March del segle XX”.

La poesia de Ferrater no ha caigut en l’oblit i la seva figura tampoc. Cinquanta anys després de la seva mort i cent anys després del seu naixement, Gabriel Ferrater és reivindicat com el modernitzador de la poesia catalana, però també com un intel·lectual de talla europea que no va poder ser valorat, en la seva justa mesura, a la seva època.

La poesia van ser només tres volums, editats entre 1958 i 1963 i els textos sobre crítica literària i crítica d’art cabrien en un únic volum —aplegant, fins i tot les lliçons i conferències després transcrites. El nou llibre sobre assaig de Marina Porras tindrà unes 450 pàgines i 90 són del seu pròleg. El Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019) en fa 400.

Jordi Amat assegura que “els seus contemporanis, si no tenien contacte directe amb ell, no podien saber la dimensió del personatge.         Nosaltres sí que ho sabem!”, celebra el biògraf. “Hi ha una pila de persones (en Valverde, en Gil de Biedma, en Castellet) que deien que no havien ‘conegut ningú que parlant de literatura fos més brillant’. Però ells ho sabien perquè l’escoltaven. Nosaltres hem tingut la sort que, per diversos petits miracles, hi ha hagut la sort que molts materials s’han conservat”.

Un dels primers impressionats per la capacitat —i cultura— lectora de Ferrater, segons Amat, va ser José María Valverde (el catedràtic de la UB que va dimitir per l’expulsió de la Complutense d’Aranguren, García Calvo i Tierno Galván). Tots dos eren veïns, segons explica el seu biògraf: “Un dels amics seus durant més temps és José María Valverde, que eren veïns al carrer Benet Mateu, que és on s’instal·la la mare de Ferrater quan venen a Barcelona”. Abans que Ferrater hagi publicat cap poema ni cap article, diu Amat, “Valverde ja detecta que és un senyor amb una intel·ligència literària molt superior i li proposa d’escriure a mitges una Història de la literatura universal. Ferrater finalment no ho fa, però Valverde comença i, un dia, rep una visita de Ferrater, que el veu llegint Shakespeare. Valverde el convenç de llegir-lo i, segons el mateix Valverde, ‘al cap de dos mesos ningú a Espanya sabia tant Shakespeare com Gabriel Ferrater’. Era un lector descomunal. Però no queda rastre d’aquesta brillantor com a lector. Tot i que, si busques molt, hi ha una enciclopèdia, de la qual es fa una adaptació espanyola als anys seixanta, on les pàgines sobre Shakespeare les escriu Ferrater. I són al·lucinants”.

El més important d’això és que Ferrater aboca també la seva cultura i la seva energia en la literatura catalana: “El que és molt important és que ho fa amb Shakespeare com ho fa amb Riba i ho fa amb Ausiàs March. Ell es posa a llegir Ausiàs March a mitjans dels anys cinquanta, i sense ser un filòleg, volent entendre March, detecta problemes filològics que no havia detectat ningú mai abans.

Aquesta intel·ligència com a lector —que també té el seu germà— el fa molt i molt excepcional”.

I molt capaç com a poeta.

 

Gabriel Ferrater havia conegut els grans poetes que el van precedir. Va anar expressament a conèixer Carles Riba, J. V. Foix i Josep Carner, els va estudiar i els ha explicat, però la seva poesia no hi té res a veure. Ferrater acaba —com explica Cornudella a l’entrevista— amb els “ufanós” i les “flaires” de la poesia anterior. Núria Perpinyà opina que “no hi ha déu” a la poesia de Ferrater i això ja és un canvi radical: “És una poesia moderna que parla clarament del sexe, per exemple. A Carles Riba, a Marià Manent, a la poesia d’en Carner sempre hi ha la presència divina, l’esperança, etc. Però en la poesia de Ferrater ja no apareix”.

Un altre canvi és el tractament de l’amor. “Quan parla de l’amor —diu Perpinyà— és un amor feliç, cosa que també és bastant inusual en poesia, perquè normalment sempre es parlava d’un amor romàntic i nostàlgic. Aquí, en canvi, apareix l’amor d’una parella que viu feliçment l’amor, sexualment i eròticament també”.

 

L’escriptor es va suïcidar el 1972 i d’ell se n’han fet lectures molt diverses, algunes d’interessades segons Porras. Per modificar aquest relat, Porras s’ha hagut “d’explicar i desexplicar Ferrater” i trobar coses noves: “Hi ha hagut un tic que s’ha anat repetint en la lectura de Ferrater, que és considerar que havia fet les coses a mitges: que havia estudiat moltes coses però cap en profunditat. Com que no és el típic intel·lectual que diu ‘aquest és el meu camp d’estudi i em dedico només a això’, molts ho han aprofitat per dir que va començar moltes coses però no en va acabar gaires. Però si mires els seus textos, tots formen part d’un sistema unitari”. Això és el que intentarà explicar a la seva tesi doctoral, en la qual que encara està treballant: “En els textos sobre pintura que ell escriu el 1950 hi ha les mateixes idees que escriu en els textos sobre literatura dels anys setanta. No és que la seva producció siguin temes aïllats que ell vagi fent en apartats separats sinó que tot forma part d’un mateix sistema de pensament. Va estudiar ciències exactes i es veu com aquesta formació afecta després tots els altres temes que va estudiar”.

 

https://www.eltemps.cat/article/16581/lhome-que-va-capgirar-la-poesia-catalana

Fontcuberta se’n fot del Borbó i de més monstres

 

El Mirador de Cultura es fixa també en el Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, amb Pessarrodona i Vicens de protagonistes 

 

Va convèncer-nos de l’existència d’un cosmonauta soviètic esborrat de la història per ordre directa del Kremlin. Ens va fer descobrir espècies animals i vegetals desconegudes. Va causar pànic amb l’estranya aparició d’aeròlits d’origen extraterrestre i alguns diaris encara maleeixen haver-se empassat la història del malaguanyat Ximo Berenguer, el retratista del món lúbric del Molino i suposat autor del llibre A chupar del bote.

 Joan Fontcuberta és un dels noms més destacats de la fotografia al nostre país i internacionalment. Com a artista de llarga i fecunda carrera, també és un teòric convençut de la mort de la fotografia tal com l’havíem entesa que darrerament ens avisa de la desaparició física d’allò que durant dècades vam considerar que podia immortalitzar el món. De fet, tots els seus projectes –i enganys– posen a prova la confiança cega en la imatge com a testimoni verídic de la història i la realitat.

 

Dels mals de la fotografia al deepfake

Tretze anys després de la seva darrera gran exposició a Barcelona, el museu de Can Framis de la Fundació Vila Casas reuneix bona part dels últims treballs de Fontcuberta a l’exposició “Monstres”. El títol prové d’una frase cèlebre de Gramsci que hem sentit, repetit i escrit mil vegades: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.” Una frase apòcrifa, diguem-ho tot.

A l’era de la saturació visual, el guanyador del premi Hasselblad 2013 aprofundeix les seves obsessions. De la degradació física de la fotografia a les sèries Trauma I i Trauma II o Gastròpode, en què els caragols que viuen a la bústia de l’artista devoren catàlegs i invitacions a exposicions, fins als perills de l’era de l’algoritme, la intel·ligència artificial i el deepfake. Uns malsons i monstres –en la setmana que s’inaugura el Festival de Sitges– que el fotògraf combat amb la seva mirada crítica, i aprofitant-los en favor de la reflexió.

Amb aquesta intenció, Fontcuberta aplica les tècniques de trucatge de vídeo de manera caricaturesca: A Beautiful agony podem veure mascles coneguts pels seus escàndols i grolleria sexual, com Donald Trump, Silvio Berlusconni, Dominique Strauss-Kahn o Joan Carles de Borbó, en ple orgasme. De fet, l’ex-monarca espanyol rep dues vegades, perquè és el protagonista de Botswana Safari, un impressionant mosaic de marbre de Carrara que reprodueix la famosa fotografia de la cacera de l’elefant, que va marcar el principi de la fi del Borbó.

Un exercici de violència a l’IVAM

L’Institut Valencià d’Art Modern també acaba d’inaugurar una exposició. “Exercici de violència”, de Guillermo Ros, es pot veure des d’aquesta setmana a la galeria 6 de l’IVAM. Per a l’artista la idea de violència es troba en qualsevol procés artístic, en el qual es legitima, justifica i promou l’autoexplotació de l’artista, molt sovint instal·lat en la precarietat i, per tant, convertit en un ésser violentat, absorbit per la feina i descurat respecte del seu estat físic i mental.

 

 

La violència i l’hostilitat de l’exposició es materialitzen en un conjunt escultòric repartit en dues plantes. A la primera, trobem els pilars gòtics d’un edifici que podria ser la Llotja de Valencià, destruïts com si es tractés d’un camp de batalla. A la segona, deu rates amb dentadura daurada evoquen les gàrgoles del mateix edifici, com un crit d’alerta contra la luxúria i el món infernal, barrejats. Tot plegat combinat amb referents del món dels videojocs, ben presents en els treballs de Ros, com una part del seu univers personal.

Marta Pessarrodona, protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat

Sovint es diu que ningú no es profeta a la seva terra. Però a casa potser hom pot ser poeta. És el cas de la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019, Marta Pessarrodona, que, ara que farà vuitanta anys, és la protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat –on viu de fa anys i on té una biblioteca dedicada. L’homenatge consistirà en l’exposició “Les paraules de la Marta”, que es podrà veure a la biblioteca que porta, justament, el nom de Gabriel Ferrater, de qui l’any 2022 s’escau el centenari, i en un acte dedicat als quaranta anys d’A favor meu, nostre.

 

Al costat de Pessarrodona, l’altra gran protagonista serà Antònia Vicens, que també compleix vuit dècades de vida recollint reconeixements i agraïment pel seu mestratge i l’obertura de camí a les noves generacions. El festival estrenarà el documentari El paisatge sempre és interior, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN Català i Mallorca Literària.

La programació comença el dia 13 amb l’espectacle Amb tinta roja, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, i s’allargarà fins al dia 7 de novembre. Enguany, el Festival de Sant Cugat servirà de preludi dels actes del centenari ferraterià. Enguany és previst el recital Fil de memòria, amb Pere Arquillué, l’estrena de Ferrater en imatges, a partir de peces audiovisuals basades en la seva obra i Després de Ferrater, recull de càpsules protagonitzades per poetes que han pouat en el seu llegat.

 L’oncle Vània, d’Anton Txèkhov inaugura avui el festival Temporada Alta. Hi coincidirà un director de prestigi internacional reconegut, el lituà Oskaras Koršunovas, amb un repartiment que aplega el bo i millor de la interpretació catalana. Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol pugen a l’escenari del Centre d’Arts Escèniques el Canal, de Salt, per interpretar un dels texts més importants del teatre internacional, traduït pel poeta Feliu Formosa, en un muntatge que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc a partir del 18 de novembre.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fontcuberta-borbo-altres-monstres-mirador-cultura-joan-safont/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=dcd4c2b057-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-dcd4c2b057-204258373

Avançament editorial: ‘Als estatges de la mort’, de la premi Nobel Nelly Sachs

 Adesiara publica aquest llibre de poemes sobre la Xoà, en versió bilingüe alemany/català, traduïts per Feliu Formosa · Us n’oferim una tria · L’editor Jordi Raventós ens parla de l’obra i de l’autora 

Nelly Sachs (Berlín, 1891 ‒ Estocolm, 1970), una de les poetesses europees més importants del segle XX, és alhora una desconeguda per al lector en català, perquè fins ara no s’havia traduït la seva poesia. Per primera vegada, Adesiara tradueix al català la poesia corprenedora de Sachs recollida al llibre Als estatges de la mort, de la mà de Feliu Formosa, en una versió bilingüe alemany/català. De família jueva, Sachs va fugir del règim nazi just abans de ser enviada a un camp de treball. I fou a l’exili suec on va escriure la major part de la seva obra lírica i dramàtica.

 

Nelly Sachs, la força poètica del destí de tot un poble

Aquesta setmana arribaran a les llibreries catalanes dos dels reculls poètics més exquisits que van donar les lletres europees al segle XX, si més no segons el meu parer: Ossos de sípia, de l’italià Eugenio Montale, i Als estatges de la mort, de l’alemanya Nelly Sachs. Aquests llibres, tots dos en edició bilingüe, han estat traduïts de manera impecable, respectivament, per Joan Navarro i Octavi Monsonís, el primer, i per Feliu Formosa, el segon.

Si bé tots dos escriptors van rebre el premi Nobel de literatura (Montale el 1975 i Sachs, el 1966), tinc la sensació que l’italià és més conegut a casa nostra que no pas la poetessa alemanya, ni que sigui pel fet que ha estat més traduït (malauradament, tampoc no gaire). En realitat, no costava gens ser més traduït que Nelly Sachs, perquè Als estatges de la mort és, si no vaig errat, el primer llibre de poesia de l’escriptora que podem llegir en català –fins avui hi havia una traducció i prou del drama èpic Eli. Ein Mysterienspiel vom Leiden Israels, que Domènec Guansé va signar un llunyà 1967 amb el títol La passió d’Israel.

Sigui com sigui, Als estatges de la mort és el llibre que va donar a conèixer Sachs com a poetessa a escala internacional, l’any 1947, quan ella tenia més de cinquanta anys i vivia a Suècia, exiliada. Com afirma Heike van Lawick, que ens regala un aclaridor epíleg que clou el volum, “tota l’obra de pes d’aquesta autora es deu als horrors que hagué de viure, com ella mateixa remarcà en diverses ocasions. La seva obra creativa començà amb la Xoà. De fet, la mateixa Sachs no va voler reeditar mai el que va escriure –i havia començat de ben jove– abans d’haver de fugir de l’Alemanya nazi”. Sachs, de fet, va fugir d’Alemanya just quan rebia l’ordre de presentar-se a un “camp de treball”, i ho va fer amb l’ajut, entre més personalitats, d’una escriptora famosa, la sueca Selma Lagerlöf.

Aquest llibre és dur, molt dur, és colpidor, és pertorbador: el primer poema del recull s’inicia precisament amb una invocació a “les xemeneies”, que ja us podeu imaginar que no són les de les fàbriques, ni les de les cases, sinó les dels camps d’extermini. Sachs hi obre una via poètica, en quatre cicles de títols ben entenedors (“El teu cos dins el fum per l’aire”, “Pregàries pel nuvi mort”, “Epitafis escrits en l’aire” i “Cors després de mitjanit”), per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense subterfugis, els horrors dels camps, els éssers estimats que ja no hi són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel i els col·lectius desfets pel desastre. I curiosament aconsegueix, gràcies a la bellesa dels seus versos, que puguem preservar la memòria d’uns fets monstruosos. Veient com el feixisme campa avui tan a prop nostre, sembla més escaient que mai provar de vèncer-lo amb la paraula d’aquesta gran dama de la poesia universal.
Jordi Raventós

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-als-estatges-de-la-mort-de-la-premi-nobel-nelly-sachs/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=9e4b9681c9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-9e4b9681c9-204258373

S’ha mort el poeta Joan Margarit a 82 anys

 

La literatura catalana perd un dels poetes contemporanis de referència  

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) s’ha mort avui a 82 anys a causa d’un càncer. Margarit és un dels poetes més reconeguts del país, amb guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia el 2008, a més de premis de l’estat espanyol com el Cervantes el 2019. La família ha explicat que Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat.

 Joan Margarit va compaginar la professió d’arquitecte amb la de poeta. La seva era una poesia que va arribar a un públic molt ampli. Margarit va esdevenir un dels poetes de referència de la literatura catalana contemporània. Els seus poemaris s’han traduït a diverses llengües i també havia escrit obres d’assaig.

Va publicar una trentena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Edat roja (Columna, 1990); Joana (Proa, 2002) dedicat a la seva filla que tenia síndrome de Down; Càlcul d’estructures (premi Crítica Serra d’Or, Proa, 2006); Casa de Misericòrdia (premi de Poesia de les Lletres Espanyoles, Proa, 2007).

Amb motiu dels vuitanta anys, va publicar un primer volum memorialístic, que ell deia que era de records, Per tenir casa cal guanyar la guerra. En una entrevista d’aquell moment a VilaWeb parlava de la mort: “A mi se m’han mort dues filles, però de manera diferent. Una és la Joana, que abans de morir-se potser va viure una vida… L’arc de la vida, doncs, era més curt el d’ella. Senzillament. Però dins d’aquest arc va tenir temps de fer allò que és fonamental. Però després hi ha l’altra que se’m va morir en una nit, que va ser un episodi terrible. Per què en una habitació hi ha la mare, a qui han fet una cesària, i després de nou mesos ha d’acabar així? Tu veus a la incubadora la criatura que ja t’han dit que no arribarà a la matinada. Llavors ets passes la nit no creient-ho fins que veus que allò serà així, no? Molt diferent, saps?”

I sobre el poema, en relació amb la prosa, explicava: “Els poetes sabem que tenim poc espai en un poema. I això és un aprenentatge llarguíssim. Has d’explicar el que has d’explicar i prou. Qualsevol cosa que afegeixis en un poema és fatal. Per tant, això ho tens per la mà. Quan escrius prosa, vers o el que sigui, la primera cosa que et planteges és dir: ‘Escolta, vols dir que calia, dir això?’ Constantment surts amb el ‘vols dir què calia?’, ‘vols dir què cal?’, ‘com ho podríem dir més curt?’ Saps que dins del poema la potència és també l’austeritat. És com posar els ferros en uns fonaments de formigó. És molt més important que els ferros siguin al seu lloc que no pas posar-hi un munt de ferros més. No serveix de res. Si tu has encertat el que has de fer, les coses són totes lligades.”

Precisament, l’any passat Margarit va publicar el volum Poètica. Construcció d’una lírica (Empúries), on reflexionava al voltant de la poesia. El volum també aplega alguns dels epílegs i pròlegs dels seus llibres anteriors i textos sobre la poesia de Rilke, Vinyoli, Martí i Pol, Hardy, Ferrater, Bishop, que considerava referents o dit per ell, ‘Fonts entranyables’.

Com a arquitecte, des del 1968 i fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.

Amant del jazz, durant els anys noranta, Margarit va muntar l’espectacle Paraula de jazz, amb un grup de músics i la veu i els poemes seus i del també poeta Pere Rovira, amb el qual feia tàndem.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mort-poeta-joan-margarit/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=9a23faa37a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-9a23faa37a-204258373

Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou'

 

Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou, que a mi em sembla horrible, però això no compta pas’

Poeta, traductor i editor, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura · Li hem fet una llarga entrevista de trajectòria, ara que Labreu ha tornat a editar sis dels seus llibres de poemes en un volum i és el traductor de 'Tal qual' de Valéry i 'El desert malva' de Nicole Brossard, entre més. 

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor. Així es defineix. De fet, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura. I ha estat un incansable impulsor de projectes, sobretot, en el camp de la poesia i la literatura: fa trenta-un anys va fundar l’editorial Cafè Central i va obrir la mítica col·lecció Jardins de Samarcanda, amb un catàleg de quatre-cents títols; té dues desenes de llibres propis publicats, sobretot de poesia; amb les traduccions ha fet conèixer molts autors, en destaca la literatura quebequesa contemporània escrita per autores; ha impulsat projectes que depassen la literatura i s’encadenen amb les arts visuals i la música. Per tot això i per la seva actitud discreta i compromesa, és un home valorat i apreciat en el món literari.

—La vostra capacitat de treball no sembla tenir límits. A la vostra web, en l’apartat Notícies, llegim: ‘Les traduccions previstes per a aquest 2020 (un any, certament, complicat en tants aspectes), ja s’han publicat i es troben a les llibreries: Tal qual, de Paul Valéry (Adesiara), Ombres dibuixades, de Pietro Civitareale (Balbec), Novenaris, de Remo Fasani (AdiA), El meu cap és fort on l’altra dansa, de Martine Audet (Jardins de Samarcanda) i El desert malva, de Nicole Brossard (Lleonard Muntaner). També s’ha publicat Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) a Labreu, i la segona edició de Pluja.
—No, no és tant de treball com sembla! Passa que aquestes edicions que vostè cita han sortit publicades gairebé de cop (just en aquest temps de pandèmia), i llavors fa un efecte espectacular, tant de gruix. Però ha estat una pura conjunció en el temps. Les traduccions feia temps que s’estaven coent. Com vostè sap, la publicació dels llibres és lenta i, en aquest cas, han coincidit a sortir aquests llibres junts perquè alguns títols estaven previstos per Sant Jordi, d’altres per a abans de vacances, i tal com estava el panorama, els llançaments es van ajornar. I en aquesta rentrée una mica escanyolida que vivim, tot ha esclatat de cop, com si volgués fer soroll. I no, no és pas que treballi més que la majoria de persones.

—Tal qual, de Paul Valéry, us ha portat uns quants anys de feina. Quins reptes us ha presentat? Sembla que ha trobat un bon gruix de lectors.
—Sí, traduir Tal qual ha estat un repte. I una feinada: dos anys intensos. Fatigants. Paul Valéry és un autor complex –que no obscur, com va aclarir Émilie Noulet–, que crea tot un mètode i una arquitectura de pensament molt particular, amb una escriptura molt personal. Per traduir-lo, costa trobar el to, entendre i escollir els mots adequats per atansar-se a dir el mateix que ell deia. Traduir és triar: a cada pas, amb cada mot, el traductor ha de cercar l’equivalència precisa, justa, i la polisèmia de cada paraula obre tot un ventall de possibilitats, algunes de les quals poden fer-te anar per un camí equivocat.

Quan, per exemple, tradueixo poesia d’autores quebequeses, aquest problema gairebé desapareix, perquè puc establir un diàleg amb la poeta, demanar quin és exactament el sentit amb què fan servir un mot, un adjectiu, o el perquè d’un determinat gir sintàctic. En el cas de Valéry vaig haver de nedar sol en una mar tempestuosa, sense cap ajut. I els dubtes creixien a cada pàgina que feia. Calia mantenir la coherència en uns fragments textuals molt diversos (sobre art, literatura, música, filosofia, ciència, psicologia, matemàtiques, religió, medicina…), poemes en vers i poemes en prosa, proses poètiques, sovint oníriques, sentències iròniques, etc. I Valéry té una manera molt particular de puntuar, un ús especial de les preposicions i, de vegades, un rerefons de l’italià, el cors i l’occità, que són les llengües de família (la mare era italiana, el pare, cors; i la infantesa i adolescència les va viure a Seta i Montpeller).

Tal qual és un llibre molt voluminós: de fet, són vuit llibres, que es van publicar en èpoques diverses i que l’autor va aplegar al final de la seva vida. Un llibre d’una volada excepcional, que exigeix al lector un esforç de comprensió molt elevat.

I sí, aquesta edició ha esdevingut un inesperat èxit entre el públic català. Segurament perquè és un títol mític que fins ara no estava traduït en la seva totalitat a cap llengua. També perquè és un volum de referència. I crec que llegir-lo en francès implica un esforç molt continuat, encara que es conegui la llengua. La traducció –espero– resol alguns dels problemes de comprensió de les sofisticades construccions conceptuals i estilístiques de Valéry.

—Més novetats: Clars, aquest matí, són els teus records aplega sis llibres que recullen els poemes escrits entre el 1986 i el 2011. Dieu que només n’heu fet lleus modificacions. Sou un autor que prefereix no refer l’obra feta?
—Els amics de Labreu em van dir, deu fer tres anys i mig, que volien fer una mena d’obra completa. Com que reunir tots els llibres que he publicat era un excés, vam quedar que l’edició es limitaria als sis títols que jo triés: una edició lleugera, assequible. I no vaig tocar gairebé res, dels poemes. Em penso que, com a màxim, en vaig eliminar algun o vaig canviar alguna paraula.
En general, deixo que els poemes, un cop escrits, dormin al calaix un bon temps, després del qual descobreixo si valen res o no, o què hi falla. I quan alguna cosa no marxa a l’hora, l’elimino –sigui una paraula o tot un poema. Per això, quan un llibre es publica és que tinc una certa seguretat que conté allò que volia dir.

—Al llarg dels anys, heu anat recuperant les vostres obres que ja no es trobaven i també heu fet antologies de poemes. Al llibre La lentitud, la durada. Una antologia personal (Pagès Editor, 2010), on feu una tria de poemes del 1982 al 2007, resumiu la vostra actitud vital i poètica: ‘Una vida que, des de sempre, ha tingut la pruïja d’estar del tot abocada a aquesta professió: no pas com a guanyapà, sinó com a refugi darrer i alè vital que m’empeny, jorn rere jorn, a continuar l’ofici de (sobre)viure, a prosseguir un itinerari contra corrent.’
—Sí, Pagès Editors va demanar-me fa anys una antologia personal, que és el llibre que vostè cita. Va estar bé, poder-la fer, perquè els meus llibres costen molt de trobar i amb aquesta selecció de poemes algunes persones van descobrir la meva escriptura. I sí, la meva vida ha estat abocada a la poesia: llegint-la, escrivint-la, divulgant-la: estimant-la. Cada dia llegeixo poesia; un bon vers, un bon poema em dóna l’energia per anar avançant.

—Què voleu dir, de fet, amb ‘prosseguir un itinerari contra corrent’?
—Vull dir que la poiési (aquest mot grec que significa obrar, crear, fer) és l’únic que importa. Per a mi, escriure és el tot. I, és clar, donar-ho als altres –perquè l’altre, el lector, perfà els poemes amb la seva lectura. I anar contra corrent vol dir seguir aquest itinerari solitari sense cap traç de supèrbia, sense importar gens la transcendència social (llegeixi’s ‘èxit’) que pugui tenir. Fixi’s en Kavafis: durant la seva vida –més aviat obscura, sòrdida fins i tot– no va publicar cap llibre; però anava fent. Això, vull dir.

—Anar contra corrent o pels marges té un cost, també. Us pesa?
—Té un cost, en termes de reconeixement, d’estar en el pinyol… La veritat, però, és que estic acostumat a anar sol, a no haver de donar massa explicacions. A fer el que crec que haig de fer sense pensar en el benefici que se’n pugui derivar. Em pesaria si volgués treure’n un rendiment en forma d’elogis, honors, corones de llorer…

 

 

—Fa cinc dècades que escriviu poesia. Quan vau saber que éreu poeta i què us va fer decidir de dedicar-vos a la literatura?
—Vaig descobrir la meva passió per la poesia en els darrers anys de batxillerat; tot just acabava de descobrir el món de la poesia, al col·legi, i anava escrivint d’una manera autònoma, influït per Quasimodo, Garcia Lorca, Màrius Torres. Jo no vaig estudiar Lletres (que devia ser el que tocava), sinó Economia. I això em va anar configurant com una persona amb una doble vida: allò més íntim era –i és– la poesia; altres qüestions són el guanyapà per a poder tirar endavant projectes. De manera que he esdevingut un ‘professional’ de la literatura. Res en la poesia m’és aliè: els llibres, les lectures, les revistes, les persones que n’escriuen i les que la divulguen: tots fan aquest món.

—M‘impressiona el fet que hàgiu combinat una vida frenètica dedicada a la poesia, les arts i la cultura amb una feina que no té res a veure amb aquest món, consultor en la indústria informàtica fins a la jubilació. Poques hores de son.
—Sí, en aquest sentit (només en aquest, per favor!) m’assemblo a Valéry. Ell, des de la seva adolescència es llevava a les cinc de la matinada i escrivia fins a les vuit o les nou: de la llum elèctrica a la llum solar. Jo feia el mateix, quan treballava (ara estic feliçment jubilat): em llevava molt d’hora i escrivia o llegia fins poc abans de les vuit, en què anava cap a l’oficina. I al vespre, un parell d’hores més. Mai no he estat massa nocturn, més aviat diürn. Però tot això no és cap mèrit, ni ha d’impressionar ningú: és la conseqüència de voler retornar els beneficis d’haver pogut tenir l’energia per a fer. La informàtica ha fet possible l’editorial…

—És un camí difícil, dedicar-se a la poesia, la traducció, l’edició de poesia?
—Sí. És un camí solitari que, en el meu cas, no ha cercat (ni ha trobat, a penes) reconeixement. Però és que la lluïssor que vull és, justament, no tenir-ne gens. L’únic que importa és escriure, mirar de fer-ho bé, divulgar els textos: saber que hi ha algú que espera llegir allò que fas, que tradueixes, que publiques. Però hom no s’ha de fer causa, de no tenir honors, guardons, distincions, etc.
Cal no tenir factures pendents. A Sabadell sempre sentia dir que hom, abans de sortir de casa, ha de tenir les factures pagades. I anar a la feina amb el cap ben alt.

—Quins són els vostres referents poètics? Han anat variant al llarg de la vostra trajectòria o els heu anat incorporant sense fer grans trencaments?
—El meu gran primer referent és Salvatore Quasimodo. A casa els pares hi havia molts llibres, però eren novel·les i llibres d’art; gairebé cap llibre de poemes. I un dia va aparèixer, misteriosament, l’obra poètica de Quasimodo, traduïda al català per J.M. Bordas i editada per Selecta el 1961. Jo tenia uns quinze anys, i aquell volum em va venir a trobar i la seva lectura em va trasbalsar, i va marcar d’una manera indeleble la meva passió per la poesia. Després vingueren Màrius Torres (un regal inesperat), Garcia Lorca, Guillén, Salinas, Ungaretti, Montale, San Juan de la Cruz… No va ser fins més endavant que vaig ser lector de Riba, de Foix, de Manent, de Palau i Fabre. I de Hölderlin, Rilke, Valente, Juarroz, T.S. Eliot, Reverdy, Jaccottet, John Cage, Edmond Jabès, Eckhart, Rilke, el zen, Vinyoli, i un llarg etcètera. La meva poesia, ara que m’he rellegit a propòsit de la publicació del llibre amb Labreu, no ha sofert grans trencaments: ha estat un procés evolutiu, lent, un anar descobrint altres mons, altres maneres de dir…

—El límit del llenguatge, el silenci, el sentit de la història, la memòria, el no-res, l’alteritat… són temes que travessen la vostra obra poètica. Us generen preguntes que es poden furgar amb més fondària des de la poesia?
—Sí, en un principi hi va haver la pregunta sobre els límits del llenguatge, sobre la (im)possibilitat de dir. Eren moments complicats –el treball, els trasbalsos sentimentals, la situació política en la fi del franquisme i en el postfranquisme–, creuats per l’impacte de la carta de lord Chandos a Francis Bacon, de von Hofmannsthall: un text fundacional, per a mi. La crisi del llenguatge, la desintegració del jo, tot un món que tendeix a un canvi de conseqüències imprevisibles… I jo, amb la meva ànsia poètica només podia reflectir-ho reflexionant sobre el silenci. ‘No pot ser dit res més que res’, llegia en Cage. Per això parlava del ‘silenci abrusador de la paraula’, del poema com ‘la veu mateixa del silenci’, de ‘aquest insofrible silenci’, etc. Reflexionava sobre el silenci físic i el silenci metafísic, sobre el misticisme, sobre el buit, el no-res… I continuava interpel·lant el silenci. Interpel·lant(-me) en silenci. D’altra banda, sempre he mirat de treballar amb artistes visuals (i, darrerament, amb músics) perquè m’amplien l’horitzó, em fan créixer. Vaig tenir una vivència molt intensa, durant gairebé trenta anys (fins a la seva mort), amb en Benet Rossell, un artista visual, un creador incansable, amb el qual vam dur a terme molts projectes. I des de fa uns deu anys, treballo molt activament amb l’Alícia Casadesús, amb qui vam dur a terme un projecte sobre el lloc, sobre la natura, sobre la mirada, sobre la llum, al Cabreres. D’aquí van sorgir una sèrie de poemes d’una estructura molt feble, gairebé aeris, recollits en un volum molt bell que es diu Microgrames, i d’altres poemes que faran part d’un nou llibre.

—Què us preocupa ara? Quins interessos ressegueixen la vostra poesia d’avui?
—Continuo reflexionant sobre el silenci, sobre la llum, sobre l’escriptura… Però hi ha un neguit per la destrucció del planeta, per la nostra perdurabilitat com a espècie (i tot el que això comporta en relació amb la cultura i les relacions socials), pel desequilibri creixent entre els blocs de països rics i pobres, per la bretxa social que creix imparable. I com a poeta, com a aquell qui treballa amb la paraula, tinc una enorme preocupació pel futur de la nostra llengua.

—Com us ha marcat la pandèmia i el confinament? Hi apareixen la mort, la por, el patiment, el dolor, en els poemes que escriviu ara?
—Aparentment, la meva vida no va canviar, amb el confinament. De fet, a casa ja hi vivim, de confinats. La meva dona és traductora, i doncs, sempre és davant l’ordinador; com jo, encara que jo passo estona escrivint a mà. En aquest sentit, no hi havia canvi. Però sí que l’ambient de por, de malfiança, de perill, de fragilitat davant la pandèmia, ens generava –potser sense adornar-nos-en gaire– un cert malestar i una pèrdua de capacitat de concentració. No vaig escriure res, durant els primers mesos. Ara he tornat a agafar el fil i sí, d’una manera o altra, la por i el sofriment apareixen en els poemes. És lògic que així sigui. Ningú no pot pensar que és immune al que s’esdevé entorn seu.

—Amb el confinament es va copsar el silenci i es va recuperar una certa lentitud. Tal com ens heu explicat, el silenci és un dels vostres temes en poesia (‘Del buit del silenci –de la plenitud, doncs– fer-ne néixer la creació per donar nous sentits a un silenci que canvia de significació’, també heu dit).
—Sí, hi va haver una cosa molt curiosa, els primers dies. Jo visc en un carrer força sorollós, i el pis és damunt d’una escola molt gran. Als matins sempre hi sol haver molt de renou, amb els nens de l’escola, els camions de distribució, els taxis, etc. I de sobte, vam deixar de sentir tota mena de soroll… Podies parlar amb els veïns del davant; senties la piuladissa dels ocells; a la nit veure estels d’un cel transparent; respiraves millor… S’havia operat un canvi molt profund. I sí, aquest silenci era, en ell mateix, un nou significat a la vida que vivíem. Però com sempre ocorre, el capitalisme s’ho empassa tot, i la pandèmia també se l’empassarà. ‘I tot tornarà a ser com abans’, ens faran veure. Però nosaltres sabrem que no serà així, perquè molts hauran caigut pel camí.

—Un altre aspecte d’aquesta situació de pandèmia és la recuperació del valor del caminar i també revaloritzar la natura i les zones rurals, rebaixant la supèrbia de les urbs. Hi heu pensat en tot això?
—Jo visc a Barcelona –per bé que soc de Sabadell. I sento una gran necessitat de caminar pel bosc, de sentir l’olor de pinassa, de veure la Mola. I, certament, si no tingués aquesta edat provecte, aniria a viure en una zona més humana, menys contaminada (en tots els sentits).

—I la idea de llibertat? La pandèmia també té una cara fosca, de reduir les llibertats bàsiques per part del poder.
—Sí, ens estan retallant llibertats que van costar molt de conquerir. Quan sento els missatges que adrecen alguns dirigents sindicals o ex-dirigents polítics d’esquerres amb propostes ultres, quedo esgarrifat. El liberalisme tòxic ho ha liquidat tot. Només el poder té valor.

 

—Els fets polítics viscuts a Catalunya, el procés d’independència, la repressió patida, també han marcat la vostra obra recent?
—Costa molt escriure sobre uns fets tan dolorosos que has viscut des de primera fila… El rastre de tot el que ha passat (com oblidar l’1-O, o el 3-O?) es troba en els poemes que vaig fent, però d’una manera velada. Per bé que he escrit alguns poemes per a actes concrets (Poetes revoltats, el Price dels poetes, etc.), molt evidents. Per exemple, aquest:

«de plom, els anys.

aquell clapit / rastrejador / de l’odi antic / és més present / avui que antany, // més malvolent /
més arrogant / i més pervers, / comptat per brins / o per afanys. // la por vençuda / per l’esclafit / coral d’un clam / no amaga crims / ni excusa danys. // el pas traçat / fa cinquanta anys / ens dona fam, / ens causa set: / ens fa companys. // eren de plom. / i són de plom, / els anys.»

—Creieu que ens trobem en un canvi d’època, una nova era mundial, amb nous valors a l’alça?
—Sí, sense cap mena de dubte. Crec que som al llindar d’un ordre nou –que a mi em sembla horrible, però això no compta pas–, que anorrearà els valors humanístics sota els quals hem viscut, sota els quals som. La tecnologia desfermada, incontrolada, ens situarà a frec d’una mena de 1984. Les distopies seran la realitat.

—Hi ha qui pensa que aquesta pandèmia ens portarà un nou renaixement. Que molta gent ha pres consciència dels primers efectes del canvi climàtic i que les generacions que ara creixen no estan disposades a continuar igual, que volen canvis. Veig que aquest canvi de valors a favor d’un nou humanisme no el preveieu.
—Tant de bo sigui així… Recordo, però, que fa uns deu anys, quan va començar l’enèsima crisi del capitalisme –que va tenir conseqüències devastadores en l’àmbit social: retalls ferotges en l’ensenyament, l’educació, la cultura… és a dir, en el teixit ‘no-productiu’ (segons els cànons neoliberals)–, es deia que havíem après la lliçó, i que les coses a partir d’aleshores canviarien. Fins i tot, en Sarkozy, amb tota la barra del món, va proclamar la fi del capitalisme. En el moment en què es van començar a veure les orelles a una certa ‘recuperació’ (aquells ‘brots verds’ d’en Zapatero), la majoria de gent va continuar en la disbauxa consumista, els preus dels lloguers van pujar a xifres astronòmiques, es van multiplicar les ofertes de sanitat privada, els col·legis d’organitzacions dretanes van proliferar, etc. M’agradaria equivocar-me, però jo no veig que, majoritàriament, es pensi a canviar aquestes formes de vida podrida. Encara que, certament, hi ha petits nuclis resistents que miren de viure d’una forma decorosa, adaptada al medi i amb respecte per la natura.

—Vau fundar el segell Cafè Central l’any 1989 i la seva mítica col·lecció Els jardins de Samarcanda. Són trenta-un anys de compromís amb la poesia, la literatura, la cultura i més de 400 títols. Quina valoració en feu? Per sobre de tot, què creieu que heu aportat amb aquest projecte?
—Trenta-un anys… És molt de temps. Potser massa. Bé, es tractava de fer una proposta de poesia que fos creïble, a partir d’uns postulats senzills i de qualitat. Cafè Central es va concebre com una iniciativa editorial independent, tant econòmica com d’actuació i de propòsits. Cafè Central va voler ser una resposta ‘des de fora’ (o, més ben dit, al marge dels ‘pinyols’, especialment els barcelonins), que atengués les inquietuds dels escriptors que pensaven situar-se en un marc menys confortable però més autèntic, i publicar aquelles escriptures poètiques que es volien properes (o hereves) a l’experimentació. Funcionem, bàsicament, a base de subscriptors. Amb això el que pretenem no és tan sols una certa estabilitat econòmica sinó un compromís del subscriptor amb aquestes idees que he exposat. Com a editors, no sols fem el llibre, sinó que l’acompanyem a donar els primers passos i a donar-lo a conèixer pel territori. Després han sortit diverses iniciatives amb semblants arguments, i tot plegat fa possible el vigor de la poesia catalana actual, que s’escampa per tot l’àmbit lingüístic.

La valoració que en faig és positiva, tant a nivell personal com de projecte col·lectiu. Però també és cert que ha estat a canvi d’un esforç important. (L’altre dia, mentre arrossegava caixes pesades de llibres, plegant la parada a la Setmana del Llibre en Català, vaig pensar que potser ja havia arribat el moment de llançar la tovallola… els anys no passen debades!)

Crec, però, que la col·lecció ha aportat la descoberta de molta poesia estrangera i la descoberta d’alguns dels nous valors de la poesia catalana. Bons llibres, ben editats, un catàleg rigorós, una continuïtat en el temps: vet aquí la història!

—Heu treballat amb moltes (Emboscall, Pagès, Eumo, AdiA, Proa, Labreu, Lleonard Muntaner, Adesiara, Llibres del Segle…), la majoria petites i moltes amb seu fora de Barcelona. Us dóna més llibertat no casar-vos amb cap segell o no ha estat una opció triada?
—Com diu, he publicat els meus llibres en aquestes editorials amigues perquè m’agrada el seu treball i em sento bé fent part d’aquells projectes. M’agrada que siguin ‘de fora’: una manera de visualitzar que no tot passa per Barcelona –cosa que s’oblida massa sovint!

—Heu publicat amb editorials de les Illes. Heu establert també un vincle amb el País Valencià?
—Sí, de fet amb les Edicions del Buc (que ara mateix s’han vist ‘premiats’ amb Nit fidel i virtuosa, de Louise Glück, traduït per la Núria Busquet) col·laborem, juntament amb Labreu i AdiA, en el remi Francesc Garriga per a poetes inèdits. Som en la cinquena convocatòria –que, per cert, va guanyar un autor de la Marina Baixa, en Joaquim Cano–, i la gràcia del premi, a part de l’edició del llibre, és que el guanyador recorre, tant com és possible, els tres territoris, presentant el seu treball.

—En quin moment diríeu que es troba la relació literària i cultural dels diversos territoris de parla catalana, dels Països Catalans?
—Em sembla que amb les Illes, la relació és força bona (millorable, però força bona). Però amb el País Valencià, crec que l’intercanvi ha baixat molt en relació amb fa uns anys; els llibres que es publiquen allà a penes si arriben, al Principat. I el teatre, la música, la dansa valenciana no tenen cap presència aquí –i a l’inrevés. Suposo que el desig d’independència del Principat va fer témer als catalanistes valencians que quedaven ‘despenjats’ del tot: ells, continuant sentint com el valencianisme seguia ‘ofreciendo glorias a la patria’, i nosaltres, tan contents havent-nos desfet del llast espanyol. És urgent refer els ponts, començant pels culturals. I continuar tallant de soca-rel el distanciament polític. Aquesta és una tasca que tenen pendent els partits hegemònics, d’aquí i d’allà. I el mateix passa amb els mallorquins.

 

—Abans comentàveu la preocupació que sentiu per la situació que pateix la llengua catalana. Alguna proposta per a millorar-ne la salut?
—A mig termini veig molt difícil salvar la llengua. Ens calen eines potents per tal que el català esdevingui una llengua ‘normal’. Un estat propi ho asseguraria? No ho sé. Mentre, però, com ‘viure plenament en català’ si falta la voluntat política per posar-hi remei? Jo passejo molt a peu, i sempre tinc les antenes a punt: que poc català que sento, pels carrers de Barcelona! I ho visc molt malament.

—M‘agradaria parlar del vincle que heu fet amb les poetes quebequeses que abans citàveu, que ha estat un pont fonamental per a conèixer aquesta literatura i aquest territori.
—Fa uns vint anys que vaig anar per primer cop al Quebec. Per a mi, aquest era un país (tècnicament, una mena de regió autònoma) que, com nosaltres, volia viure plenament en la seva llengua –el francès–, i que maldava per ser un país nou, més just i políticament independent. (Encara recordo el rebombori que De Gaulle va crear amb el seu Vive le Québec libre! des del balcó de l’ajuntament de Mont-real.) El Quebec viu en un ecosistema polític més refinat, menys agressiu que el nostre. Però a mesura que l’he anat descobrint, m’he adonat que tampoc no hi ha tanta diferència, a l’hora de la veritat (referèndums trucats, policies paral·leles, etc.).

En tot cas, em vaig enamorar del país i de la seva literatura; d’aquella societat multiètnica, tan permissiva, tan avançada. I vaig començar a establir ponts amb els poetes d’allà. Durant dotze anys vam organitzar jornades de traducció amb el títol d’Anada-Tornada (un any aquí i un any allà), i vaig començar a traduir i editar poetes quebequeses; a hores d’ara ja hi ha una bona llista de títols i d’obres que ens poden donar la mesura d’una literatura potentíssima, atenta als canvis i a l’esdevenidor, amb una mirada de modernitat sobre el món, desacomplexada.

—Una de les autores que heu traduït i fet conèixer és Nicole Brossard, de qui ara heu traduït la novel·la El desert malva (Lleonard Muntaner). No és pas una novetat. Per què el feu arribar ara al lector català?
—Aquesta és una novel·la molt important en el context de la literatura quebequesa. Un clàssic. Escrita a començaments dels vuitanta, es tracta de la primera novel·la postmoderna d’aquella literatura. Ara, quaranta anys després, ha esdevingut un llibre de culte que ha estat objecte de centenars d’assaigs d’interpretació. És un relat/assaig que es llegeix amb molt de plaer, però convé fixar-se bé en els meandres de la narració. Brossard podria ser una persona a qui podrien haver donat el Nobel. La seva obra és extensíssima, i comprèn poesia, assaig, teatre, cinema, narrativa…

—Voldria acabar recordant el vostre vincle i converses amb Carles Hac Mor. Què vam perdre amb la seva mort? Es troben, aquestes converses, encara?
—Amb en Carles vam ser molt amics, durant molts anys. Crec que ens estimàvem molt. La seva mort va ser com una llosa que et cau al damunt. Em costa imaginar aquest món sense ell. Però més enllà de les qüestions personals, amb en Carles se’n va anar un agitador cultural de primer ordre, un element crític incisiu, un creador nat. Sí, vam escriure dos volums de converses i un de cartes creuades. Aquest material ja no es troba, malauradament. I, potser, no estaria malament tornar-lo a editar…

—Perquè l’entrevista no sigui un punt i apart sinó només un punt que ens permeti seguir-vos, expliqueu-nos els projectes amb els quals treballeu ara i algun que desitgeu molt de fer i que encara no hàgiu començat.
—Jo sempre tinc oberts molts fronts. Em defineixo com a poeta, traductor i editor.
Doncs repassem els projectes en aquest tres àmbits. Com a poeta, estic treballant en un projecte amb l’artista visual Alícia Casadesús: anem força avançats, però la covid-19 ens ha entorpit el ritme, atès que ella viu a l’Esquirol i la comunicació, en aquest projecte, hauria de ser més sovintejada i presencial. També treballo en un projecte amb el músic Ferran Fages. I, encara, estic escrivint una mena de record dels poetes i creadors que m’han influït o trasbalsat.

Com a traductor, estic a mig fer d’un llibre de poemes d’una poeta quebequesa, i tinc pendent de començar una novel·la d’una escriptora també quebequesa. I, encara, traduir els poemes de la poeta italiana Cristina Campo, en aquest cas per a un llibre amb la professora italiana Maria Pertile.

I com a editor, continuar la col·lecció Jardins de Samarcanda, que aquest hivern publicarà una gran sorpresa (coincidint amb el número 100), junt amb un llibre de poemes de Joan-Lluís Lluís i un de Biel Mesquida. L’altra col·lecció que porto, Balbec, acaba de publicar L’incert encontre, de Feliu Formosa i La mà que tremola, de Corina Oproae.

Aquí tenim pendent la feina de fer rodar, donar a conèixer els darrers títols de Jardins i de Balbec, al llarg i ample del territori. De feina, com veu, no me’n falta. Tot serà que tingui energia i salut per a tirar-la endavant!

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/antoni-clapes-crec-que-som-al-llindar-dun-ordre-nou-que-a-mi-em-sembla-horrible-pero-aixo-no-compta-pas/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=d075159da3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-d075159da3-204258373

20 anys de poesia a Sant Cugat

 Fem un recorregut pels escriptors que passaran per aquest festival

Del 6 d'octubre a l'1 de novembre el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat celebra els seus 20 anys de vida, i ho fa amb una vintena d'actes virtuals i presencials (els podeu consultar i en podeu reservar plaça aquí) que tot seguit us presentem:
 
En el cinquantè aniversari de la mort de Josep Carner, el certamen vallesà homenatja el Príncep dels Poetes amb un gran espectacle inaugural, Josep Carner, l'home sol en la serenitat, que serà dirigit per Jordi Bosch i interpretat per Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Carme Fortuny. Aquest any també es retrà homenatge a Sylvia Plath amb un cicle dedicat a la seva poesia, i a Jordi Pere Cerdà, amb un homenatge dirigit per Àlex Susanna, que es farà el 24 d'octubre. D'espectacles en directe se'n faran deu, i entre ells, el 30 d'octubre Enric Casasses recitarà poemes seus i de Víctor Català; el 26 d'octubre Antònia Vicens presentarà el seu darrer llibre, Pare què fem amb la mare morta; el 20 d'octubre Narcís Comadira llegirà poemes seus i el 17 d'octubre es farà un espectacle-lectura al voltant de Felanitx, l'obra amb què Andreu Gomila ha guanyat el premi a la memòria de Gabriel Ferrater.

El 23 d'octubre, sota el títol de Branques i ales i coordinat per la valenciana Àngels Gregori, el festival donarà veu a cinc escriptors nascuts als anys 90: Joan Deusa, Anna Gas, Xavier Mas Craviotto, Carla Fajardo i Chantal Poch. A més a més, hi haurà una sèrie de càpsules poètiques enregistrades per Jordi Lara on veurem escriptors com Juana Dolores Romero, Jaume C. Pons Alorda, Lucia Pietrelli, Josep Pedrals, Àngels Gregori, Andreu Gomila, Margarita Ballester, Esperança Castell i la gran plèiade d'autors santcugatents encapçalats per Marta Pessarrodona i seguida per Lluís Calvo, Maria Antònia Massanet, Rodolfo Häsler, Alejandro Palomas, Eduardo Moga, Dolors Coll i Josep M. Jaumà. A l'espai virtual del festival també podrem veure el documental sobre Lluís Solà, La vida silenciosa, i un documental poètic sobre Josep Vallverdú.
  
El tradicional espectacle de tancament del Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat se celebrarà l'1 de novembre al Celler Modernista, amb direcció de Maria Antònia Massanet. Un vers de la poeta Maria-Mercè Marçal, "Tot era una selva de paraules", encapçalarà un acte de poesia i reflexió sobre l’emergència climàtica. Hi participaran els poetes Lluís Calvo (Sant Cugat), Ben Clark (Màlaga), Laia Llobera (Barcelona), Arnau Orobitg (Andorra), Chus Pato (Ourense), Josep Porcar (Castelló) i María Sánchez (Còrdova).

 

 https://www.catorze.cat/noticia/14788/20-anys-poesia-sant-cugat

La poesia m’ha salvat i em salva la vida- Roger Costa-Pau Poeta

El poeta i editor Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) recupera i amplia I en qui, l’ofec? (Llibres del Segle), recull de haikus i d’aforismes que havia guanyat el premi Joan Teixidor.

‘I en qui, l’ofec?’ va guanyar el premi Joan Teixidor el 2008. Per què el reedita?

 

El llibre va aparèixer publicat el 2009 per Viena Edicions amb les “limitacions” lògiques en nombre de poemes que imposaven les bases del guardó. Estava satisfet amb els poemes i amb l’edició, és clar que sí, però confesso que sempre he pensat que aquest llibre algun dia havia de créixer en extensió i contingut. M’hi vaig tornar a posar ara fa un any, i vull pensar que tal com es pot llegir avui és un llibre complet en totes les seves cares. Espiritualment també el tinc més a prop, i em sembla evident que és molt més ric fins i tot com a objecte, dins la col·lecció de poesia de Llibres del Segle i amb la incorporació dels dibuixos extraordinaris en color de l’artista portbouenca Gemma Romero Goday, que hi fan un acompanyament sublim.

 

Es mou entre els haikus i l’aforisme. Se sent còmode en el vers breu, de reflexió?

Des del segon llibre, En el llarg fendir en la nit, publicat a Pagès Editors el 2004, la meva poesia es concentra en la “devoció” pel vers breu, brevíssim, sigui aforisme, haiku o no. Dic “devoció” perquè en aquests moments fins i tot estic escrivint versos d’una sola paraula. Algú podria sostenir que una sola paraula no pot fer mai un vers, però sobre això discutiríem amplament. M’agrada parlar del concepte “paraula explosió”: pot ser un vers i també una part portentosa del fonament d’una catedral. També una entitat multiplicada per mil de significats, significants i suggestions multicromàtiques... La forma i el contingut sempre s’abracen. Treballo conduint la sintaxi a l’extrem, desfent-la i construint-la de nou, i això em permet la llibertat d’escriure sense dir explícitament res. Vull pensar –i si és així, me n’alegro moltíssim– que he estat capaç de no haver explicat mai res en poesia. Escric des de i per a la suggestió, diguem-ho així.

 

La mirada sobre la realitat i la irrealitat té un paper fonamental al llibre. Descripció d’estats d’ànim o llampegades?

 

La realitat i la irrealitat. Magnífica observació amb relació al llibre; decididament lligada a això que en diem els estats d’ànim i/o les llampegades visionàries que de vegades irradien en nosaltres... La mirada que transcorre al llarg d’I en qui, l’ofec? és una mirada feta de mirades sobre l’ofec. O, millor dit, la certesa de sensació d’ofec que tots vivim en algun moment de la nostra vida, o sempre, persistentment. L’interrogant del títol és una bona clau per entrar en el llibre, en el sentit que ens interpel·la a tornar a pensar en això que en diem la responsabilitat del viure: qui som, què som, què no som... Són preguntes que només es pot fer un mateix. A part d’això, entenc aquestes llampegades visionàries que vostè llegeix en el llibre com la part dels interrogants que ens fem en què d’una manera o altra hi percebem l’esperança, l’hàlit o l’expectativa alta de ser més lliures, més transparents amb nosaltres mateixos i envers la vida i el món.

 

Ja té una obra poètica important. Com entén la poesia?

No sé dir si el que he fet fins ara és important o no. No em toca a mi dir-ho. El que puc dir és que amb coherència i autenticitat ja em sento content. Pot semblar estrany o exagerat, però la poesia m’ha salvat i em salva la vida. I després de sis llibres escrits i publicats, em sembla de vegades que ja no escric poesia, sinó que la poesia m’escriu a mi. Li comento i és curiós: dic que la poesia m’ha salvat i em salva la vida i dic també que mai no he explicat mai res a través de la poesia... Som pura controvèrsia, per sort. En realitat, entenc la poesia com a espai d’interrogació, de pregunta constant. És el territori del no pragmatisme. Fins i tot els versos que afirmen són una interrogació. I si parlem de preguntes i respostes, com a màxim em quedo amb aquesta subtilesa de l’immens Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.” Queda entès que en les seves saons més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària.

 

Com veu el panorama actual? S’hi sent identificat?

Hi ha molts poetes per metre quadrat al país i això passa des de fa uns quants anys. Ho llegeixo com a bona notícia, naturalment. És lògic que qui escriu vulgui publicar, i és veritat que s’està publicant molta poesia. Fins aquí, bé. El problema és la qualitat del que es publica. A parer meu, apareixen més reculls de poemes que no pas llibres de poesia (la diferència entre les dues coses em sembla substanciosa), i les conseqüències ens poden fer més mal que bé. Trobo a faltar llibres madurs, llibres amb totalitat... Si m’haig d’identificar amb algun “panorama”, m’inclino pel del poeta silenciós i perseverant més que no pas en el poeta de la presència infatigable esperant el torn a l’escenari. Confesso que soc dels que, com el poeta de Burjassot, “també escric molt lent”. I, en efecte, m’identifico de ple en la poesia més que no pas en la poesia només per ser dita.

 

Des de la mort del seu pare, vostè i la seva germana han agafat les regnes de Llibres del Segle. Com ha estat l’aventura?

Amb la Marta, ma germana, ens entenem bé i em sembla que hem après a crear un bon tàndem per tirar endavant aquest projecte editorial. Les dificultats són enormes, però la veritat és que arreu del país, en aquests darrers anys, hi ha hagut una afloració importantíssima d’editorials independents que ha anat dibuixant un espai de correlació de forces i de complicitats amb el qual et trobes summament acompanyat. És com una mena de front col·lectiu que no fa més que aportar-te energia positiva. El pare sempre deia que “si ens hem de salvar, ens salvarem junts, llamp me mati”... Estem ben embarcats en l’aventura. La descentralització editorial ha estat un dels fenòmens culturals més importants que ha viscut el país en els darrers anys. Nosaltres hi hem participat i hi participem humilment i n’estem feliços. I no hem abandonat la poesia, com ho han fet els monstres... Què volem més?

Parla de plantes, flors i arbres al poemari. És el seu estat de l’esperit?

Acostumo a evitar aquesta expressió de “parlo de...”. Perquè, en realitat, el que faig és personificar els elements de la natura. En la meva poesia hi ha un sentit congènit de la natura, que és al capdavall un paisatge palpat, trepitjat i viscut. El paisatge esperit és l’eix vertebrador d’un procés que arrenca de l’autoconeixement. Un autoconeixement, al seu torn, que és la suma del coneixement exterior (natura-univers) i del coneixement interior (ànima-esperit); del coneixement intern i del coneixement extern. No deixem mai de ser paisatge, emoció i pensament. Essència d’aquest binomi. Per això busco la depuració constant de la frase, de manera que, com si es tractés d’un procés de destil·lació, als poemes només hi quedi allò imprescindible, eliminant-ne tot el que és innecessari o retòric. Busco uns versos descarnats, versos amb només l’os, cantelluts però també musicals, i tant que sí! Versos que també s’han de mirar amb els ulls. Versos que no s’han d’entendre ni de no entendre. El concepte de comprensió, en poesia, és decididament ja caduc. Aquest és l’estat del meu esperit.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1842987-la-poesia-m-ha-salvat-i-em-salva-la-vida.html?cca=3

21-03 dia de la poesia

21-03 dia de la poesia

Llàgrima

Una llàgrima que s'escapa,

rellisca suau fins a la boca

el salobre de la seva essència

em fa veure que estic plorant.

Torno a examinar la carta,

incrèdula, res no ha canviat.

Tessa Barlo