El que es va perdre sota el sol

 

 'Todo bajo el sol' (Salamandra) és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme

Ana Penyas ha superat la síndrome de la segona novel·la (en aquest cas gràfica) amb matrícula d’honor. I encara més mèrit té en el seu cas, ja que la seva primera obra, Estamos todas bien, li va valdre la major part dels premis de còmic als quals podia optar a l’Estat, inclòs el Nacional de Còmic del Ministeri de Cultura. Un debut impressionant que podia ser un llast per una carrera que tot just començava.

La seva nova obra, Todo bajo el sol, és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme i la construcció com a motors econòmics del país. Una decisió que pretenia augmentar la riquesa del país i que a la llarga, ha tingut com a conseqüència l’empobriment material però també emocional de molts ciutadans. Res que no sabéssim a aquestes alçades de la pel·lícula. I tanmateix, la forma en què Ana Penyas ens ho explica, tan continguda, tan ben construïda a través dels petits detalls que abunden en les pàgines d’aquest còmic, més suggerida que explicitada, és excepcional. La intel·ligent decisió de fer-ho a través del fil de la vida viscuda per una família anònima i senzilla, com n’hi ha tantes, i el recurs constant en l’ús de les imatges que han format part del nostre imaginari col·lectiu, fa d’aquesta narració intrínsicament gràfica, que en origen pot semblar modesta, un veritable llibre de memòria, molt més impactant que qualsevol assaig d’història, perquè a través de la microhistòria fem un recorregut per la historia econòmica i social d’una bona part de l’Espanya dels darrers 70 anys i ens sentim com bé diu la frase que obre el llibre com “quienes se quedaron como extraños en su propia tierra”.

Potser va ser innocència per part dels nostres governants creure que les formes de vida tradicionals i el turisme conviurien sota el sol mediterrani tal com sembla suggerir el poètic inici del llibre amb una juxtaposició d’imatges voluminoses en blanc i negre de pescadors (que recorden tant a Sorolla com a Auladell) arribant de bon matí amb la barca i els banyistes, amb un groc esclatant plantant al mateix temps els para-sols a la sorra de la platja, amb l’ombra literal de la Guàrdia Civil sempre vigilant. O potser ni tan sols ho van tenir en compte.

En tot cas, a aquests visitants del nord, qualificats com a “señoritos extranjeros” que els primers emigrants, aquest cop d’altres parts de l’Estat, havien d’atendre de la forma més servil possible, no tenien ni el més mínim interès per la situació real de la població d’un país que vivia sota una dictadura. Però no semblaven ser només ells. Penyas també fa autocrítica, conscient de l’amnèsia que va adoptar bona part de la població com a resultat del miracle econòmic. “Parece que aquí el pasado ya no existe”, comenta al cambrer un turista amb una mica més de consciència.

Els efectes, a tants anys vista ja, han estat processos de gentrificació que han acabat expulsant els autòctons del seus territoris originals, ja no tan sols de les poblacions de la costa, sinó que també dels espais de l’interior i dels centres històrics de les ciutats, sobretot de les capitals del província. L’avarícia aquestes darreres dècades no ha tingut límit, i sembla que encara no el té. Els ciutadans, en molts casos han sigut ben ingenus, “pero ¿qué os creíais? ¿que el barrio lo estaban dejando bonito y limpio para vosotros?”, li diu una jove al seu pare, molt més lúcida que aquest en llegir les dinàmiques del neoliberalisme, quan l’home es veu forçat a abandonar la que havia estat la seva llar al centre històric a causa del mobbing immobiliari. Barris molt degradats per la droga i la prostitució i que havien estat regenerats gràcies a injeccions de diner públic provinent dels fons europeus, i que s’ha acabat convertint en parcs temàtics per a turistes. 

 

Resulta curiós aquest interès de l’autora per la memòria històrica i el franquisme social, tenint en compte que va néixer anys després de la mort del dictador. S’explica perquè va créixer en una família compromesa en la qual sí que es parlava de política i perquè s’ha mogut en entorns relacionats amb els moviments socials, on la idea de progrés es considera definitivament extingida. En la seva obra s’intueix una nostàlgia per un món que va existir i que s’ha perdut irremissiblement. Un món que molts ja només hem conegut d’oïdes. I l’autora, com molts de nosaltres, enyora quelcom que ja no hem viscut: un món menys salvatge i amb més humanitat. Una idea que sembla quedar recollida en la figura de les àvies, tan presents en la seva obra, dones que independentment de la seva particularitat, són rotundes i fortes, com ho eren els vincles que han desaparegut.

Ana Penyas aprova amb nota l’ús del color en aquest còmic, imprescindible pel retrat de la costa mediterrània i l’horta valenciana. Un esclat de llum que combina a la perfecció amb la reproducció de cartells publicitaris i la tècnica del collage, que barreja dibuix i fotografia i que fa pensar molt sovint en la influència dels també valencians Equipo Crónica. L’ús d’imatges publicitàries, en aquest cas cartells, tot i que també molt de marxandatge, reforça el valor documental de l’obra, ja que les expressions de la cultura popular són al capdavall les que millor retraten la dimensió sociocultural de qualsevol època.

No sabem quin serà el recorregut que tindrà l’obra pel que fa als premis, però està clar que Ana Penyas és amb diferència la creadora més potent de la seva generació en tots els nivells del discurs. Todo bajo el sol és el retrat de tota una època i d’una descomposició que no es limita a mostrar, sinó que també interpreta, és a dir, és un discurs crític sobre el model econòmic d’Espanya i de com hem arribat a la situació actual. I tot això en còmic i arriscant amb la gràfica. Una obra que perdurarà.

 

https://www.nuvol.com/llibres/el-que-es-va-perdre-sota-el-sol-155036

S’ha mort el poeta Joan Margarit a 82 anys

 

La literatura catalana perd un dels poetes contemporanis de referència  

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) s’ha mort avui a 82 anys a causa d’un càncer. Margarit és un dels poetes més reconeguts del país, amb guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia el 2008, a més de premis de l’estat espanyol com el Cervantes el 2019. La família ha explicat que Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat.

 Joan Margarit va compaginar la professió d’arquitecte amb la de poeta. La seva era una poesia que va arribar a un públic molt ampli. Margarit va esdevenir un dels poetes de referència de la literatura catalana contemporània. Els seus poemaris s’han traduït a diverses llengües i també havia escrit obres d’assaig.

Va publicar una trentena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Edat roja (Columna, 1990); Joana (Proa, 2002) dedicat a la seva filla que tenia síndrome de Down; Càlcul d’estructures (premi Crítica Serra d’Or, Proa, 2006); Casa de Misericòrdia (premi de Poesia de les Lletres Espanyoles, Proa, 2007).

Amb motiu dels vuitanta anys, va publicar un primer volum memorialístic, que ell deia que era de records, Per tenir casa cal guanyar la guerra. En una entrevista d’aquell moment a VilaWeb parlava de la mort: “A mi se m’han mort dues filles, però de manera diferent. Una és la Joana, que abans de morir-se potser va viure una vida… L’arc de la vida, doncs, era més curt el d’ella. Senzillament. Però dins d’aquest arc va tenir temps de fer allò que és fonamental. Però després hi ha l’altra que se’m va morir en una nit, que va ser un episodi terrible. Per què en una habitació hi ha la mare, a qui han fet una cesària, i després de nou mesos ha d’acabar així? Tu veus a la incubadora la criatura que ja t’han dit que no arribarà a la matinada. Llavors ets passes la nit no creient-ho fins que veus que allò serà així, no? Molt diferent, saps?”

I sobre el poema, en relació amb la prosa, explicava: “Els poetes sabem que tenim poc espai en un poema. I això és un aprenentatge llarguíssim. Has d’explicar el que has d’explicar i prou. Qualsevol cosa que afegeixis en un poema és fatal. Per tant, això ho tens per la mà. Quan escrius prosa, vers o el que sigui, la primera cosa que et planteges és dir: ‘Escolta, vols dir que calia, dir això?’ Constantment surts amb el ‘vols dir què calia?’, ‘vols dir què cal?’, ‘com ho podríem dir més curt?’ Saps que dins del poema la potència és també l’austeritat. És com posar els ferros en uns fonaments de formigó. És molt més important que els ferros siguin al seu lloc que no pas posar-hi un munt de ferros més. No serveix de res. Si tu has encertat el que has de fer, les coses són totes lligades.”

Precisament, l’any passat Margarit va publicar el volum Poètica. Construcció d’una lírica (Empúries), on reflexionava al voltant de la poesia. El volum també aplega alguns dels epílegs i pròlegs dels seus llibres anteriors i textos sobre la poesia de Rilke, Vinyoli, Martí i Pol, Hardy, Ferrater, Bishop, que considerava referents o dit per ell, ‘Fonts entranyables’.

Com a arquitecte, des del 1968 i fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.

Amant del jazz, durant els anys noranta, Margarit va muntar l’espectacle Paraula de jazz, amb un grup de músics i la veu i els poemes seus i del també poeta Pere Rovira, amb el qual feia tàndem.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mort-poeta-joan-margarit/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=9a23faa37a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-9a23faa37a-204258373

Cuixart ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any

 

Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte 

 

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

 

 

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-ja-actua-de-president/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c4a16b72eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c4a16b72eb-204258373

Cloenda de BCNegra amb el premi Paco Camarasa

 

La valoració final de la present edició de BCNegra no podia ser més positiva. Malgrat el format en streaming, més de 35.000 persones s’hi van connectar. Carlos Zanón, comissari del festival de novel·la negra de Barcelona, es va mostrar satisfet del resultat i del fet que els actes s’hagin pogut veure “des de la resta de l’Estat i també del món”. 

A les 52 taules rodones hi van intervenir 162 participants, 140 dels quals ho van fer de manera presencial al plató del Palau de la Virreina. “No és igual que la cultura es cancel·li –va afirmar Zanón–. La societat necessita que es reflexioni i la cultura no és un lloc, és el lloc”. 

El comissari va considerar que, tot i que la prevista reivindicació de la Rambla no s’havia pogut fer com s’havia previst, “sí que n’hem parlat durant aquests deu dies i hem aconseguit que hi passin moltes coses”. I encara va donar una altra dada: “Al lliurament del premi Pepe Carvalho a l’escriptora Joyce Carol Oates s’hi van connectar 23.000 persones”. L’últim dia del festival BCNegra va tenir música en directe des del Glaciar de la plaça del Rei de Barcelona, amb les cançons de Josele Santiago.

La pandèmia comporta coses dolentes, però també de bones. Zanon va subratllar el fet que alguns escriptors hagin pogut participar des de l’altra punta de món. I ara queden els enregistraments, que es poden seguir veient. “Però també hem sabut que necessitem la gent”.

Les escriptores Claudia Piñeiro i Alicia Giménez Bartlett també van parlar de la pandèmia duta a la ficció. L’argentina treballa com a guionista en una sèrie i en la segona temporada s’està plantejant d’incorporar la pandèmia a la història, perquè no es veu el final d’aquesta situació. Giménez Bartlett, en canvi, no en vol saber res de la pandèmia en les seves novel·les.

I també va ser el dia de lliurar el primer premi Paco Camarasa, de mans de la seva vídua, Montse Clavé, i el comissari Zanón. El premi l’atorguen els principals festivals de novel·la negra espanyols: Setmana Negra de Gijón, BCNegra, Getafe Negro, el Congrés de Novel·la i Cinema Negre de Salamanca, Pamplona Negra, València Negra, Las Casas Ahorcadas de Cuenca, Aragón Negro i Granada Noir. 

El primer guardonat amb aquest premi que ret homenatge al llibreter de la Negra y Criminal de la Barceloneta ha estat el periodista i novel·lista negre Lluís Llort per Herències col·laterals (RBA), traduïda recentment al castellà a l’editorial Alrevés.

 https://www.lavanguardia.com/encatala/20210201/6212688/cloenda-amb-premi.html