La directora de cinema Carla Simón ha triomfat a la Berlinale amb un
film català que parla del desarrelament i la pèrdua de la pagesia El nom d’Alcarràs l’hem sentit, sobretot, amb motiu de la
recollida de la fruita i l’arribada, any rere any, de temporers de tot
el món a l’època de la collita. Tret d’això, no es pot dir que sigui un
poble on hagin passat gaires coses. A banda aquestes notícies
estacionals, sembla que sigui un topònim més, un punt, al mapa de la
plana de Lleida, on a ningú no se li ha perdut res. No ho és, sens
dubte, per a Carla Simón, vinculada familiarment a la població i directora d’Alcarràs, el primer film en català guardonat amb l’Ós d’Or de la Berlinale. Alcarràs, doncs, ja forma part de la història del cinema català.
Acostumats darrerament a haver d’acontentar-nos amb films en castellà
fets per directors, actors, productors, tècnics, etc. catalans –accent
català, en deia el Departament de Cultura fa pocs dies a propòsit dels
premis Goya, i criticava la Plataforma per la Llengua–, i que el nombre de filmacions en català anés disminuint any rere any, Alcarràs
és la prova que es pot fer cinema català (en català) i tenir les portes
obertes a tot arreu i ser entès per tothom. Perquè el català, no ho
oblidem, no és una llengua ni millor ni pitjor que cap altra,
senzillament és la nostra. La nostra manera d’adreçar-nos al món. La
llengua de Carla Simón –que ja va enlluernar amb Estiu 1993–, però també de Neus Ballús, d’Albert Serra, d’Agustí Villaronga, de Ventura Pons, de Pere Portabella i una llarga llista de directors que han fet possible que el català hagi acabat essent premiat enguany a Berlín.
Parlar del que és universal a partir del que és local
Potser fóra bo que, després de la fita històrica d’Alcarràs,
productors i distribuïdors s’espolsessin la por –o l’hispanocentrisme–
de sobre i veiessin que si realment el nostre món és el món, si els
films són prou bons, arribaran a l’espectador sigui quina sigui la
llengua original amb què han estat filmats. Fora provincianisme! I no
cal patir per un suposat entotsolament, perquè, com fa Carla Simón,
parlant del que és local podem parlar del que és universal i, novament,
tothom ens entendrà. Els problemes, emocions, conflictes, somnis i
tragèdies del camp de Tarragona, de la Vall d’Albaida o de la serra de
Tramuntana també poden ser els de la badia de Nàpols o la plana
d’Uppsala. Les administracions públiques també farien bé de tenir-ho ben
present.
El triomf d’Alcarràs, a més, arriba enmig del debat sobre el
futur de la pagesia i el clam desesperat d’allò que se n’ha dit les
“comarques oblidades” –o la “Catalunya buida o buidada”. El “territori”,
en el llenguatge polític incomprensible. Fa poques setmanes ens fèiem ressò del sentiment d’indignació que havia causat a Ponent que el centenari de l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot no tingués el reconeixement oficial que tenien unes altres efemèrides.
Un tema oportú
Simón entra de ple en la qüestió del desarrelament de la terra amb la
història d’una família que, després de dècades dedicada al préssec, ha
de veure com el propietari de les terres s’estima més arrencar els
arbres i plantar-hi molins de vent per a fer energia eòlica. La història
dels protagonistes d’Alcarràs és l’ocàs d’un món i d’una manera
de viure que, si ens creguéssim de debò la necessitat de la
sostenibilitat alimentària, del quilòmetre zero i el producte de
proximitat, no deixaríem perdre. I no solament per la bellesa de la
floració dels presseguers d’Aitona, tan cars a Instagram, sinó per una
qüestió de pura supervivència com a país.
Un dels principals mèrits d’Alcarràs és que els seus
protagonistes són actors no professionals, veïns de la contrada, que els
han implicats a construir una ficció plena de la seva veritat. I en la
seva variant dialectal, un català occidental tan poc habitual al cinema i
les produccions audiovisuals, tret de la humorada i el tipisme.
Ah, no ens en descuidem: Alcarràs va ser un dels pobles on el Primer
d’Octubre la Guàrdia Civil va haver de fugir cames ajudeu-me. Gent
ferma, la d’Alcarràs.
https://www.vilaweb.cat/noticies/dalcarras-a-berlin-el-cinema-catala-de-carla-simon-que-entenen-arreu/
