Llibre "El cami" d'Anya Niewierra

 

 

 

Traductora	Laia Fàbregas Ferrús
Format	15 x 23 cm
Editorial	Columna Edicions
ISBN	978-84-664-3260-3

El Camí és una novel·la que combina amb gran habilitat el thriller psicològic, el drama humà i la reflexió sobre la identitat, la culpa i la redempció. La història segueix la Lotte Bonnet, una xocolatera holandesa que intenta comprendre el suïcidi inesperat del seu marit Emil mentre feia el Camí de Sant Jaume. Quan descobreix que l’home amb qui havia compartit la vida amagava un passat i una identitat diferents dels que ella coneixia, decideix recórrer el mateix camí per buscar respostes.

Un dels grans encerts de la novel·la és la manera com l’autora converteix el Camí de Sant Jaume en molt més que un escenari. El trajecte es transforma en un viatge interior on la protagonista s’enfronta al dolor, als records i a les veritats que poden canviar tota una vida. Paral·lelament, la trama s’endinsa en les ferides encara obertes de la guerra dels Balcans, mostrant com els horrors del passat poden perseguir una persona durant dècades. 

La narració en primera persona apropa el lector als sentiments de la Lotte i fa que la seva angoixa, les seves pors i la seva necessitat de comprendre resultin profundament creïbles. Niewierra manté una tensió constant, dosificant les revelacions amb intel·ligència i aconseguint que cada descobriment tingui un impacte emocional i narratiu notable.

Més enllà del misteri, El Camí és una reflexió sobre la naturalesa humana. La novel·la planteja preguntes incòmodes: fins a quin punt ens defineix el nostre passat? Podem deixar enrere els actes que hem comès? És possible transformar-se? Aquestes qüestions donen profunditat a una història que atrapa tant per la intriga com per la seva càrrega emocional.

En definitiva, El Camí és una lectura intensa, emotiva i molt ben documentada, capaç de combinar el suspens amb una exploració profunda de la memòria i les conseqüències de la guerra. Una novel·la que manté l’interès fins a l’última pàgina i que convida el lector a reflexionar molt després d’haver-la acabat.

 

Safir

 

Catalunya una colònia oblidada

Catalunya una colònia oblidada

Els usuaris de Renfe fa anys que patim el desgavell de les línies ferroviàries en
tot Catalunya. Però el que està passant en les últimes setmanes és un clam de “fins
aquí” o “prou”. Perquè ara directament estan inutilitzades, totes o quasi, les vies de
rodalies, ja no per problemes de retard o altra incidència, ara és perquè estem en
perill. Està en joc la nostra seguretat.

Tants anys de desídia, tanta immoralitat o mala fe directament, de no invertir a
les infraestructures, sigui Renfe o sigui Adif. La culpa és molt negra i ningú la vol,
però la qüestió és que entre uns i altres només utilitzen excuses de mal pagador,
el govern espanyol també. El ministre Óscar Puente que parla molt i no soluciona
res, sembla que llegeix un manual, però no sap en realitat res del que diu. Tenim
molts punts crítics a la xarxa, per tant, el dubte ara és, estem en perill? Amb aquell
daltabaix ara també afecta a les autopistes i a les carreteres que davant d’aquesta
situació les persones es veuen abocades a agafar el cotxe per desplaçar-se, tant per
anar a treballar, cites de metges o per qualsevol gestió que hagin de fer. A més els
busos de substitució o són escassos, i segons quines poblacions, inexistents. Però ara resulta que l’AP-7, eix principal, que travessa tot Catalunya, és la que més trànsit té, tampoc no és segura. Fallades informàtiques a l’estació de França. Tot plegat és tan greu, que costa posar una paraula que aglutini tanta incidència.

Molts treballadors han perdut la feina, altres estan en perill de perdre-la, altres
es veuen obligats a buscar pis de lloguer per no desplaçar-se diàriament. Un mal
endèmic el de Renfe i Adif, que han fet un pas més cap a la destrucció total de les
infraestructures de Catalunya.

Perquè he anomenat que Catalunya és una colònia, docs perquè s’han invertit
milions a fer una xarxa al tren d’alta velocitat a llocs d’Espanya en què no hi ha
ni passatgers. Tots els diners que haurien d’haver anat a Catalunya s’han destinat
a Madrid. Tenim una xarxa ferroviària sense mantinent ni intenció de créixer, una
xarxa que mai van ser important per l’imperi espanyol, per això no hi han assignat
ni un euro. Sí que volen destinar a l’aeroport, que és d’AENA, empresa de l’estat
espanyol. Catalunya només serveix per treure’ns els diners. Tot el que fa l’estat
espanyol segueix el model de les colònies, controlar als colons i que paguin els
impostos. Inclosa la llengua els hi molesta i tracten per tots els mitjans d’imposar
la seva.

Mentre l’expropiació dels recursos fiscals funcioni, no els interessa res més de
Catalunya.

Tessa Barlo

Els tres tombs a Vilanova i la Geltrú

 

Historia de per què celebrem el dia de la mare

 

Correllengua 2026 Vilanova i la Geltrú

 

La llegenda de Sant Jordi

 

Leïla Slimani - escriptora

 

Una dolça canço- El llibre que estic llegint actualment

 

El club de lectura

 

La colónia i la cripta Güell

 Soc membre d'AULA D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE GENT GRAN. VILANOVA I LA GELTRÚ.  En l'última trobada es va parlar de la colònia Güell i sobretot de la cripta.

 

HISTÒRIA DE LA COLÒNIA GÜELL

 

El desenvolupament de la colònia Güell es va iniciar l'any 1890 a iniciativa de l'empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, actual Comarca del Baix Llobregat. De fet, tenia la forma de la torre on estiuejaven.

L'interès per allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat va fer que la nova indústria es plantegés en el marc d'una colònia industrial. La fàbrica va ser el nucli central i la raó de ser de la colònia.

 

Dedicada a la producció de vellut i panes, la principal diferència amb les fàbriques tèxtils de l'època és que utilitza carbó en lloc d'energia hidràulica. A diferència de la gran majoria de colònies industrials de Catalunya, sobretot pel riu Llobregat. 

 

Eusebi Güell va procurar millores socials per als treballadors i va aplicar la seva condició de mecenes de la cultura. Va incorporar el corrent modernista a les noves construccions, encarregant projectes a diversos arquitectes, i singularment Antoni Gaudí la construcció de l'església.

Al principi de la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada i gestionada pels seus treballadors. Acabada la guerra, va ser restituïda a la família Güell, que el 1.945 la va vendre a la família Bertrand i Serra. Durant els anys següents la Colònia va continuar la producció industrial i va mantenir la personalitat del nucli urbà diferenciada del poble de Santa Coloma de Cervelló.

 

 Durant els anys següents als setanta, la propietat es va venent: la fàbrica en fraccions en empreses diverses, les cases als seus habitants, i els equipaments i terrenys de l’entorn en institucions públiques.

L'any 1990, el conjunt de la colònia Güell va ser declarat bé d’interès cultural-Conjunt.

Als anys del canvi de segle, del XX al XXI, va començar la rehabilitació dels edificis de la fàbrica, l'església, l'antiga cooperativa de consum i la plaça Joan Güell, així com la millora de les pinedes de l'entorn i del camí de Gaudí.

 

HISTÒRIA DE LA CRIPTA GAUDÍ

 

Quan l'Eusebi Güell li encarrega al seu bon amic Antoni Gaudí que construeixi l'església de la colònia li diu, textualment, que faci el que vulgui. No li posa límits, ni al pressupost, ni al tipus d'obra que ha de fer, i, com es veurà amb el temps, ni en el termini per a l'acabament d'aquesta.

L'any 1898 Eusebi Güell va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí el projecte d'una església per a la colònia Güell. Durant els anys següents Gaudí va realitzar diversos estudis previs que van culminar en una maqueta de l'església, instal·lada al seu propi taller, situat al mateix turó on s'aixecaria l'edifici.

 

 

 

L'any 1908 es va iniciar la construcció del Temple. No obstant això, l’ambiciós projecte, que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un cimbori central de 40 metres d'alçada, quedaria inacabat. L'any 1914 els fills d'Eusebi Güell van comunicar a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. Al novembre de l'any següent el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l'única que es va arribar a construir, fet que motivaria que l'església s'anomenés popularment cripta. Entre el 1915 i el 1917, un nou constructor va tancar la nau.

 

Tot i quedar inacabada, l'església suposa un punt culminant a l'obra de Gaudí. Aquesta edificació inclou, per primera vegada de manera unitària, la pràctica totalitat de les seves innovacions arquitectòniques. 

La Cripta va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el juliol de 2005.

 

Llibre “Los girasoles Ciegos” pensament

 

Pertanyo al club de lectura d’una de les biblioteques de Vilanova i la Geltrú. Vaig començar a llegir aquest llibre, sabent que era dur, perquè la moderadora, ja ens havia previngut. Ha sigut pitjor, no vaig passar del segon capítol, diria que ratlla la crueltat, potser és pel meu estat d'ànim, potser pel moment de la meva vida, no ho sé, però no vaig poder continuar, em va afectar tant, que vaig estar tres dies sense dormir, les imatges que el meu cervell va construir, les veia una vegada i una altra. Era continuar el llibre amb el preu de perdre la salut per manca de descans o deixar-ho córrer.

La cruesa en l'escriptura no és intrínsecament necessària en escriure, potser una eina per explicar el dolor, el qual vol impactar d’una manera més realista; ara bé, jo em pregunto és necessari?, es pot fer un impacte emocional  igualment, perquè tothom té imaginació, no sé tan detallista amb la crueltat, amb la intensitat.

No sé com continua el llibre perquè no he pogut passar del segon capítol, però em pregunto si és necessari ser tan descriptiu en el dolor i misèria humana.