Àrticle revista "La Vall" Viure sota un sostre, un dret cada vegada més difícil d’assolir

 

Hi ha problemes que, amb el pas del temps, deixen de ser una preocupació individual per convertir-se en un fracàs col·lectiu. L’accés a l’habitatge és, avui, un d’aquests problemes. Allò que hauria de ser una necessitat bàsica i un dret fonamental s’ha convertit per a moltes persones en una cursa plena d’obstacles, en què tenir una feina o uns ingressos regulars ja no garanteix poder disposar d’una llar digna.

A Catalunya, la situació és especialment preocupant. Segons les dades publicades per la Generalitat el setembre de 2026, hi ha més de 129.000 sol·licitants inscrits a la llista d’espera per accedir a un habitatge protegit. Aquesta xifra posa de manifest la distància que existeix entre les necessitats de la població i els recursos disponibles.

Una de les conseqüències més visibles d’aquesta crisi és la dificultat dels joves per emancipar-se. Molts treballen, estudien i s’esforcen per construir el seu futur, però es troben amb uns preus que absorbeixen una part excessiva dels seus ingressos. Compartir pis, continuar vivint amb els pares més enllà de l’edat desitjada o ajornar projectes personals s’ha convertit en una realitat massa habitual.

Però el problema no afecta únicament els joves. També hi ha famílies que viuen amb l’aigua al coll per poder pagar el lloguer, persones separades que necessiten trobar una nova llar i ciutadans grans que, malgrat haver treballat tota la vida, tenen dificultats per afrontar les despeses de l’habitatge amb una pensió limitada.

Els preus elevats no tenen una única causa. Els usos turístics i temporals, les dificultats per construir nous habitatges i l’activitat especulativa formen part d’un problema complex.

A Catalunya, el preu mitjà del lloguer habitual va ser de 861,23 euros mensuals durant el primer trimestre de 2026, segons les dades oficials de la Generalitat. Una quantitat que representa una càrrega molt important per a les llars amb ingressos baixos o mitjans.

Les solucions exigeixen constància, planificació i recursos. Cal ampliar el parc públic de lloguer, impulsar habitatges protegits permanents, facilitar la construcció allà on sigui necessària i viable, rehabilitar immobles desocupats quan sigui possible i reforçar els ajuts destinats a les persones que realment els necessiten.

També és necessari combatre els abusos, vigilar els contractes que incompleixen la normativa i avaluar els resultats de les mesures de regulació del lloguer.

Perquè una casa és molt més que quatre parets. És seguretat, intimitat, estabilitat i futur. I una societat que no és capaç de garantir l’accés a una llar digna a una part dels seus ciutadans ha de reconèixer que té un problema que no pot continuar ajornant.

 

Tessa Barlo

Ceuta, el mirall d’Europa-Àrticle a la revista "La Vall"

“Quan una frontera es converteix en notícia, sovint és perquè el món ha fracassat molt abans d’arribar-hi”

 

L’arribada d’immigrats, sovint de manera irregular, és un fenomen recurrent que genera un debat intens sobre els seus efectes econòmics i socials. La realitat, però, és més complexa que els titulars.

Des del punt de vista econòmic, les arribades massives representen un esforç considerable per les administracions públiques. L’assistència a la sanitat, seguretat i l’allotjament ni que sigui temporal, requereixen recursos importants. Aquests recursos, són insuficients per atendre aquestes necessitats, tant a les administracions locals com al govern.

Si la immigració fos gestionada de forma adequada, els nous residents poden entrar i contribuir al mercat laboral, compensar l'envelliment demogràfic, augmentar el consum i aportar ingressos fiscals. I el veritable repte és la seva integració efectiva a la societat i economia.

En l’àmbit social, les conseqüències són diverses. Quan les arribades són nombroses i sobtades, poden generar preocupació, sobretot si ens perceps una competència pels serveis públics, l’habitatge o l’ocupació.

El futur de Ceuta dependrà en gran part, de la capacitat de combinar el control eficaç de les fronteres amb polítiques d’integració i una cooperació estreta entre Espanya, el Marroc i la Unió Europea. És necessari unes mesures de seguretat, per garantir el flux migratori a les fronteres. No es pot ignorar que la immigració genera unes dificultats reals, s’ha de saber buscar un equilibri en la cohesió social, que garanteixen la seguretat dels ciutadans i l’hora respectin la dignitat de les persones que buscant una vida millor, per això també s’ha de separar el gra de la palla.

En el fons, Ceuta és el mirall d’un món cada vegada més desigual. Cap mur, ni cap tanca podran eliminar aquesta realitat per si sols. Però tampoc és raonable exigir a les ciutats fronteres i a les que no ho són, que assumeixen un cost i una responsabilitat en solitari. Les solucions simples acostumen a generar més titulars que resultats.

Tessa Barlo

 

Àrticle a la revista "La Vall"/ L'informe Fènix

 

L'Informe Fènix

 

L'Informe Fènix ofereix una anàlisi detallada de l'evolució econòmica de Catalunya durant les darreres dècades i planteja un debat que va molt més enllà de les xifres. Tot i que l'economia catalana ha experimentat un creixement notable, els autors assenyalen que aquest augment no s'ha traduït en una millora equivalent del benestar de la població. La principal raó és que el creixement econòmic ha anat acompanyat d'un increment molt important de la població, fet que ha limitat l'augment de la renda per habitant.

L'estudi destaca que la productivitat continua sent un dels grans reptes del país. Segons l'informe, Catalunya presenta uns nivells de productivitat inferiors als d'altres regions europees comparables, una situació que s'ha anat accentuant en els darrers anys. Aquest fenomen s'explica, en part, pel pes creixent d'activitats econòmiques de baix valor afegit i salaris reduïts. Destaca que una immigració sense control tampoc ajudat a fer que els salaris correspongui al nivell de vida.

Els autors també analitzen l'impacte de sectors com el turisme de masses, aquest comporta uns salaris precaris. Catalunya no pot estar subordinada a un model turístic que aporta poc a l'economia i que molts del que se’n beneficien viuen fora del país, mentre els costos sí que recauen sobre el sistema català del benestar. La indústria càrnia o els serveis de repartiment, que generen ocupació, però que, segons l'estudi, aporten una productivitat limitada. Davant d'aquesta realitat, l'Informe Fènix defensa la necessitat d'impulsar activitats més innovadores, tecnològiques i capaces de generar llocs de treball de qualitat més alta. En realitat es treballa moltes hores, però la productivitat continua sent molt baixa.

Finalment, l'informe alerta sobre els reptes socials i territorials derivats del model actual de creixement, com ara les dificultats d'accés a l'habitatge, la pressió sobre els serveis públics i la gestió dels recursos. Per aquest motiu, proposa diverses mesures orientades a afavorir un desenvolupament econòmic més sostenible, equilibrat i generador de prosperitat per al conjunt de la societat catalana.

Catalunya va cap a un col·lapse total. Els pedaços com el tren orbital, no farà canviar el nostre futur, sinó unes profundes polítiques per transformar les estructures de productivitat, que actualment només afavoreix a una minoria, però està empobrint a una majoria, com també ho fa a les administracions catalanes.

Tessa Barlo

Llibre "El cami" d'Anya Niewierra

 

 

 

Traductora	Laia Fàbregas Ferrús
Format	15 x 23 cm
Editorial	Columna Edicions
ISBN	978-84-664-3260-3

El Camí és una novel·la que combina amb gran habilitat el thriller psicològic, el drama humà i la reflexió sobre la identitat, la culpa i la redempció. La història segueix la Lotte Bonnet, una xocolatera holandesa que intenta comprendre el suïcidi inesperat del seu marit Emil mentre feia el Camí de Sant Jaume. Quan descobreix que l’home amb qui havia compartit la vida amagava un passat i una identitat diferents dels que ella coneixia, decideix recórrer el mateix camí per buscar respostes.

Un dels grans encerts de la novel·la és la manera com l’autora converteix el Camí de Sant Jaume en molt més que un escenari. El trajecte es transforma en un viatge interior on la protagonista s’enfronta al dolor, als records i a les veritats que poden canviar tota una vida. Paral·lelament, la trama s’endinsa en les ferides encara obertes de la guerra dels Balcans, mostrant com els horrors del passat poden perseguir una persona durant dècades. 

La narració en primera persona apropa el lector als sentiments de la Lotte i fa que la seva angoixa, les seves pors i la seva necessitat de comprendre resultin profundament creïbles. Niewierra manté una tensió constant, dosificant les revelacions amb intel·ligència i aconseguint que cada descobriment tingui un impacte emocional i narratiu notable.

Més enllà del misteri, El Camí és una reflexió sobre la naturalesa humana. La novel·la planteja preguntes incòmodes: fins a quin punt ens defineix el nostre passat? Podem deixar enrere els actes que hem comès? És possible transformar-se? Aquestes qüestions donen profunditat a una història que atrapa tant per la intriga com per la seva càrrega emocional.

En definitiva, El Camí és una lectura intensa, emotiva i molt ben documentada, capaç de combinar el suspens amb una exploració profunda de la memòria i les conseqüències de la guerra. Una novel·la que manté l’interès fins a l’última pàgina i que convida el lector a reflexionar molt després d’haver-la acabat.

 

Safir

 

Catalunya una colònia oblidada

Catalunya una colònia oblidada

Els usuaris de Renfe fa anys que patim el desgavell de les línies ferroviàries en
tot Catalunya. Però el que està passant en les últimes setmanes és un clam de “fins
aquí” o “prou”. Perquè ara directament estan inutilitzades, totes o quasi, les vies de
rodalies, ja no per problemes de retard o altra incidència, ara és perquè estem en
perill. Està en joc la nostra seguretat.

Tants anys de desídia, tanta immoralitat o mala fe directament, de no invertir a
les infraestructures, sigui Renfe o sigui Adif. La culpa és molt negra i ningú la vol,
però la qüestió és que entre uns i altres només utilitzen excuses de mal pagador,
el govern espanyol també. El ministre Óscar Puente que parla molt i no soluciona
res, sembla que llegeix un manual, però no sap en realitat res del que diu. Tenim
molts punts crítics a la xarxa, per tant, el dubte ara és, estem en perill? Amb aquell
daltabaix ara també afecta a les autopistes i a les carreteres que davant d’aquesta
situació les persones es veuen abocades a agafar el cotxe per desplaçar-se, tant per
anar a treballar, cites de metges o per qualsevol gestió que hagin de fer. A més els
busos de substitució o són escassos, i segons quines poblacions, inexistents. Però ara resulta que l’AP-7, eix principal, que travessa tot Catalunya, és la que més trànsit té, tampoc no és segura. Fallades informàtiques a l’estació de França. Tot plegat és tan greu, que costa posar una paraula que aglutini tanta incidència.

Molts treballadors han perdut la feina, altres estan en perill de perdre-la, altres
es veuen obligats a buscar pis de lloguer per no desplaçar-se diàriament. Un mal
endèmic el de Renfe i Adif, que han fet un pas més cap a la destrucció total de les
infraestructures de Catalunya.

Perquè he anomenat que Catalunya és una colònia, docs perquè s’han invertit
milions a fer una xarxa al tren d’alta velocitat a llocs d’Espanya en què no hi ha
ni passatgers. Tots els diners que haurien d’haver anat a Catalunya s’han destinat
a Madrid. Tenim una xarxa ferroviària sense mantinent ni intenció de créixer, una
xarxa que mai van ser important per l’imperi espanyol, per això no hi han assignat
ni un euro. Sí que volen destinar a l’aeroport, que és d’AENA, empresa de l’estat
espanyol. Catalunya només serveix per treure’ns els diners. Tot el que fa l’estat
espanyol segueix el model de les colònies, controlar als colons i que paguin els
impostos. Inclosa la llengua els hi molesta i tracten per tots els mitjans d’imposar
la seva.

Mentre l’expropiació dels recursos fiscals funcioni, no els interessa res més de
Catalunya.

Tessa Barlo

Els tres tombs a Vilanova i la Geltrú

 

Historia de per què celebrem el dia de la mare

 

Correllengua 2026 Vilanova i la Geltrú

 

La llegenda de Sant Jordi

 

Leïla Slimani - escriptora

 

Una dolça canço- El llibre que estic llegint actualment

 

El club de lectura

 

La colónia i la cripta Güell

 Soc membre d'AULA D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE GENT GRAN. VILANOVA I LA GELTRÚ.  En l'última trobada es va parlar de la colònia Güell i sobretot de la cripta.

 

HISTÒRIA DE LA COLÒNIA GÜELL

 

El desenvolupament de la colònia Güell es va iniciar l'any 1890 a iniciativa de l'empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, actual Comarca del Baix Llobregat. De fet, tenia la forma de la torre on estiuejaven.

L'interès per allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat va fer que la nova indústria es plantegés en el marc d'una colònia industrial. La fàbrica va ser el nucli central i la raó de ser de la colònia.

 

Dedicada a la producció de vellut i panes, la principal diferència amb les fàbriques tèxtils de l'època és que utilitza carbó en lloc d'energia hidràulica. A diferència de la gran majoria de colònies industrials de Catalunya, sobretot pel riu Llobregat. 

 

Eusebi Güell va procurar millores socials per als treballadors i va aplicar la seva condició de mecenes de la cultura. Va incorporar el corrent modernista a les noves construccions, encarregant projectes a diversos arquitectes, i singularment Antoni Gaudí la construcció de l'església.

Al principi de la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada i gestionada pels seus treballadors. Acabada la guerra, va ser restituïda a la família Güell, que el 1.945 la va vendre a la família Bertrand i Serra. Durant els anys següents la Colònia va continuar la producció industrial i va mantenir la personalitat del nucli urbà diferenciada del poble de Santa Coloma de Cervelló.

 

 Durant els anys següents als setanta, la propietat es va venent: la fàbrica en fraccions en empreses diverses, les cases als seus habitants, i els equipaments i terrenys de l’entorn en institucions públiques.

L'any 1990, el conjunt de la colònia Güell va ser declarat bé d’interès cultural-Conjunt.

Als anys del canvi de segle, del XX al XXI, va començar la rehabilitació dels edificis de la fàbrica, l'església, l'antiga cooperativa de consum i la plaça Joan Güell, així com la millora de les pinedes de l'entorn i del camí de Gaudí.

 

HISTÒRIA DE LA CRIPTA GAUDÍ

 

Quan l'Eusebi Güell li encarrega al seu bon amic Antoni Gaudí que construeixi l'església de la colònia li diu, textualment, que faci el que vulgui. No li posa límits, ni al pressupost, ni al tipus d'obra que ha de fer, i, com es veurà amb el temps, ni en el termini per a l'acabament d'aquesta.

L'any 1898 Eusebi Güell va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí el projecte d'una església per a la colònia Güell. Durant els anys següents Gaudí va realitzar diversos estudis previs que van culminar en una maqueta de l'església, instal·lada al seu propi taller, situat al mateix turó on s'aixecaria l'edifici.

 

 

 

L'any 1908 es va iniciar la construcció del Temple. No obstant això, l’ambiciós projecte, que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un cimbori central de 40 metres d'alçada, quedaria inacabat. L'any 1914 els fills d'Eusebi Güell van comunicar a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. Al novembre de l'any següent el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l'única que es va arribar a construir, fet que motivaria que l'església s'anomenés popularment cripta. Entre el 1915 i el 1917, un nou constructor va tancar la nau.

 

Tot i quedar inacabada, l'església suposa un punt culminant a l'obra de Gaudí. Aquesta edificació inclou, per primera vegada de manera unitària, la pràctica totalitat de les seves innovacions arquitectòniques. 

La Cripta va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el juliol de 2005.