divendres, 13 de setembre de 2019

A Stephen King l’amoïna que la vida s’assembli a la seva obra


Els paral·lelismes amb l’actualitat de Trump es fan presents a ‘El instituto’, que es publica aquest dijous

Stephen King no tindria tanta força en el negoci de la literatura si la seva obra només fes por. A dins de cada història terrorífica sobre un pallasso assassí que canvia de forma, un pare homicida en un hotel embruixat o un virus mortal que extermina la població del planeta, el prolífic i incansable escriptor omple moltes pàgines amb sentiments igualment poderosos de fortalesa, altruisme i fins i tot esperança. Potser per això tants lectors s’han mantingut lleials a l’autor al llarg de més de quatre dècades. El novel·lista, que està a punt de fer 72 anys, publica aquest dijous la seva 61a novel·la, El instituto (Plaza & Janés), protagonitzada per nens que tenen habilitats sobrenaturals i són reclutats a la força per formar part d’un estudi d’una organització que, quan deixen de ser útils, els rebutja de manera brutal. Als que encasellen King com un escriptor de novel·les de terror els sorprendrà la calidesa que hi ha en un llibre aparentment ple de sang freda.

El concepte de la novel·la es remunta a fa més de 20 anys, quan King va imaginar una escola plena de nens amb habilitats extraordinàries. Quan va començar a escriure el llibre, el març del 2017, va decidir que no volia que fos un relat de terror sinó una història de resistència. En Luke, un geni de la telecinesi de 12 anys; la Kalisha, una adolescent que pot llegir la ment de les persones, i l’Avery, un canalitzador de poders de 10 anys, organitzen una rebel·lió al seu centre de detenció. “Volia escriure sobre com la gent dèbil pot tenir fortalesa”, diu King en una entrevista telefònica des de Bangor, Maine. “Cadascú de nosaltres és en una illa. Podem cridar-nos els uns als altres i unir-nos, i aleshores es forja aquest sentiment de comunitat i d’empatia. M’encanta que les històries tinguin això”, afirma l’escriptor. “Sona embafador quan dius: «Els amics milloren les coses». Però quan ho expliques en una història, la gent ho entén. Tothom vol tenir un amic perquè, bàsicament, la vida és un camí solitari”, reflexiona King.

L’escriptor reconeix que El instituto comparteix aquesta temàtica amb It, la seva novel·la del 1986 adaptada al cinema en dues parts, el 2017 i el 2019 (s’ha estrenat a casa nostra fa una setmana). Les trames d’ It i El instituto són totalment diferents, però en el fons de les dues històries hi ha un tret comú que a King li interessa cada vegada més: no generar por sinó dissipar-la. “M’interessa l’amistat -diu-. Em preocupa que hi hagi un govern amb massa poder que actua pensant que el fi justifica els mitjans. M’interessa la gent indefensa que intenta defensar-se”.

Un Stephen King més optimista

Encara pot escriure escenes macabres i corprenedores, però els amics de King diuen que han notat un canvi en els seus relats: és més optimista, més tou, més positiu... L’escriptor està una mica desencantat amb les seves històries més fosques, com Cementerio de animales (2019). Quan els directors de l’adaptació cinematogràfica estaven ideant l’última escena, fins i tot va proposar salvar el personatge que ell va matar a la novel·la original. Els cineastes van escollir un altre desenllaç.

Tot i que King sol guardar distància amb les adaptacions de la seva obra, La història de la Lisey és una excepció. King està escrivint tots els capítols per a l’adaptació televisiva produïda per J.J. Abrams i protagonitzada per Julianne Moore de la història d’amor sobre una dona que intenta recompondre la seva vida després de la mort del seu marit. Per a l’adaptació de la saga Apocalipsis, King també ha escrit un nou final amb un estil més feliç per a dos supervivents de l’Harmagedon viral. “Tenia aquest final pensat de feia anys. Sempre havis volgut saber què els va passar a l’Stu i la Frannie quan van tornar”, apunta.

Richard Chizmar, l’editor de King, veu en els nens d’El instituto l’esperit de l’autor. “Em sembla que l’Steve és un nen gran -diu-. Tens adults amb poder i després nens, que representen la bondat i la innocència, que s’uneixen per recuperar aquest poder. Em sembla que veu amb una mica més d’escepticisme els vells, però que té esperança per la joventut”, conclou. A mesura que King s’acostava al final del llibre, a mitjans de l’any passat, les coses es van complicar. El instituto va començar a assemblar-se al que estava passant a la vida real: nens que buscaven asil a la frontera, que eren separats dels seus pares per una política governamental. “El vaig escriure durant l’era de Trump i aleshores ja tenia la sensació que els dèbils i la gent a qui priven de drets estan sent marginats”, comenta l’escriptor. Hi ha informes que diuen que almenys set menors d’edat han mort en custòdia de les autoritats migratòries nord-americanes des que es va promulgar la política de separació familiar.

“Va ser terrorífic, perquè era tal com jo ho estava escrivint”, assenyala. Per a King les novel·les són un lloc per explorar la naturalesa humana, no pas els esdeveniments actuals. “Però si dius la veritat sobre el comportament de la gent, a vegades et trobes que la vida pot acabar imitant l’art. Crec que en aquest cas va anar així”, reflexiona.

Copyright The New York Times

dijous, 12 de setembre de 2019

El CNI i els atemptats del 17-A

El meu últim article a la revista "La vall"

El diari el Publico va publicar uns articles on deien que, segons les seves fons el CNI sabia dels seus passos i moviments de l'Imam de Ripoll, però no van fer res. Resultar sospitós que un dia abans estigues en nòmina com informador en les llistes del CNI i, que desaparegués després dels atemptats.
El govern del PSOE, amb PP i C's, han obstaculitzat la seva investigació negant una comissió per esbrinar els fets. Que ara vulguin tira terra per sobre, és molt greu, hi ha unes preguntes per les quals no donen resposta, com no volen saber que va passar?, ciutadans van morir en l'atac terrorista del 17-A, sabien que era un terrorista l'imán de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, i no van dir res als mossos?, com és que no obren una comissió d'investigació? Que la gent desconfia?, com no fer-ho. Perquè no només no volen aclarir que va passar amb el CNI, sinó que acusen precisament a qui vol aclarir i investigar aquells fets.

Per part del govern hi ha hagut informacions contradictòries d'uns i d'altres, això psicològicament se li diu "confondre", desvien l'atenció i fan perdre la direcció real, negant o pitjor, no donen valor ni importància a tota la documentació aportada pels mossos. Aquestes proves concloïen que l'atemptat del 17-A era una operació d'estat. Per quins fins? És fàcil deduir-ho, ja que, faltava uns dies pel referèndum de l'1-O.

Arribat aquest punt el que seria lògic es que el govern espanyol hagués volgut clarificar el paper del CNI en tots aquests actes en el mateix parlament espanyol. Però no ho han fet, sorra i més sorra, tapar-ho tot. I torno a dir, els hi estranya que la gent desconfiï.
  
Tessa Barlo


 


 

divendres, 6 de setembre de 2019

Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera



Hi ha temes que no moren mai. La guerra n’és un i els editors catalans ho saben. Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Pàmies, de qui se celebra el centenari del seu naixement aquest any, ens en tornen a parlar des de quatre reedicions, acuradament contextualitzades per pròlegs, postfacis i notes editorials pulcríssimes. Quanta, quanta guerra… reneix des de Club Editor, amb una coberta de color de fullaraca, de color de fang. També ho fa Entre dos silencis, de Bertrana, una novel·la menys coneguda i, quan es va publicar per primera vegada, de periple editorial incert. I, finalment, retrobem Teresa Pàmies amb dues edicions d’Empúries en blanc i negre que fan flaire de nostàlgia emmarcada. Són Gent del meu exili i Memòria dels morts i, en llegir-les, ens arrabassa aquella sensació de forat negre literari tot just apedaçat, aquella urgència viva de proclamar l’autora, després d’un mig oblit injust. Vénen, totes tres, si fa no fa, amb la tardor, i amb la marca de la guerra gravada a la pell de cada pàgina.

Posar de costat Rodoreda, Bertrana i Pàmies té, ara, un sentit rotund. No només es complementen temàticament, sinó que ens permeten de plantejar-nos la guerra des d’una perspectiva de gènere. La guerra, doncs, com una ratlla divisòria dreta, forçada, entre el món femení i el món masculí. La guerra com a predictora del destí segons si ets home: fusell, front, mort; o ets dona: casa, silenci, misèria. Però ens adonem, encara, d’una altra cosa que penja subtilment de la primera. I és que les autores catalanes no tracten la guerra des del mateix punt de vista que els autors. És, és clar, una afirmació generalista i, per tant, amb trampa. Amb una mica de trampa, sí, però amb una cara de veritat prou nítida al capdavall. La guerra té un destí per a cadascú, un destí molt sovint de gènere, que traspua, indefectiblement, també, des de la literatura.
Maria Bohigas ho suggereix des de la nota editorial que acompanya Entre dos silencis, de Bertrana, acarant-la, aquí, amb Incerta Glòria de Joan Sales. Bohigas explica que “ell era un soldat que havia fet la guerra mentre que ella era una dona que l’havia vista i soferta”. “Incerta Glòria mira amb els ulls del soldat, mentre que Entre dos silencis mira amb els ulls de la dona.” Això que ja insinua Bohigas posant de costat aquestes dues obres és una operació que es pot fer amb d’altres novel·les i cròniques de l’època i que dóna, sovint, el mateix resultat.
Hernam o el poble sense homes
La novel·la d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) està escrita a recer d’un dietari trobat, i de la seva estada a Hernam, que és un topònim fictici que emmascara el nom del poble francès d’Étobon. On, el 27 de setembre de l’any 44, trenta-nou homes de la vila van ser afusellats contra una paret d’església per venjar l’assassinat d’un general alemany. Entre dos silencis és la cua d’aquest fet. I tot i que és una novel·la social, amb un marc històric evident, ens sedueix per la vida petita. Per la quotidianitat estranya, alterada per la manca d’homes i, per tant, terriblement femenina. Els llençols estesos, el foc crepitant sota l’olla, la llet regalimant dels mugrons de les vaques o els dits de color de farina que sargeixen mitjons són el llenguatge inesperat de la guerra. L’autora hi anà a parar, en aquest llogarret coix, després d’afiliar-se a un grup de missió d’ajuda per a la reconstrucció de pobles devastats per la Guerra Mundial, en va comprendre el llenguatge i el va fer novel·la.
Una novel·la que va escriure en castellà, pensant que tindria més oportunitats de publicació. Van ser, però, els editors catalans, Xavier Benguerel i Joan Sales, que van publicar-la. Sales la va traduir, i en va fer una traducció de novel·lista, és a dir, molt lliure; massa, pel gust de l’autora. L’Entre dos silencis que llegim avui és, però, una traducció fidel de Núria Sales, que ara ha esmenat el pare. Qui hauria gosat d’airejar la traducció de Sales sinó la seva filla? Bertrana deu somriure, del cel de les escriptores estant.
Étobon és, dintre el llibre, Hernam: un poble només de dones. Un poble enterrat en una falsa pau, després de l’armistici que aviat trontollarà. Tots els homes han estat afusellats i els soldats enemics en trepitgen les ombres ficats dintre les seves cases, amb les seves dones per mestresses silencioses, condormides, mig folles de pena i de venjança quieta. Quan Bertrana hi va anar, a Étobon, de soldats ja no en quedaven, però quedaven les fotografies dels seus morts als rebedors humils de les cases, a les lleixes empolsimades, en petits altarets casolans improvisats. Era un poble ferit, en què la darrera novetat arquitectònica era, només, el cementiri d’homes. Les dones hi pelegrinaven sovint, i després es tornaven granítiques un altre cop, a dintre casa. Des dels mots de Bertrana es veuen amb limpiditat, les dones d’Hernam, que fan un zumzeig, un quasi murmuri, dient una vegada i una altra la història dels seus homes. I es veu, també, la mateixa Bertrana, inhalant cada història amb respecte i commoció. D’amarar-se’n dia rere dia i de la descoberta del diari de paraules austeres de Martí Rohe, el vell pagès que es va salvar de l’execució brutal, Bertrana en fa Entre dos silencis. Per això, i per espantar-se els morts d’Hernam de les entranyes. Necessitava “materialitzar aquells fantasmes i deslliurar-me’n d’una vegada per totes”.
Si ens endinséssim a la novel·la sense fer cas —i faríem mal fet— del feix de textos editorials amb els quals Club Editor l’ha embolcallat, ens podria semblar una novel·la que ha eixit sobretot de la imaginació de l’autora. Sabem, però, que no és així. Que, de fet, és un retrat molt fidel d’allò que Bertrana va saber palpar en els silencis d’Hernam. I per tant podem dir que som, sobretot, davant d’una crònica molt novel·lada. On és la bestialitat de la tragèdia que ens sedueix més que no la voluntat literària. Que d’altra banda hi és, en la descripció del paisatge lentament canviant, de la monotonia imposada i incerta, dels personatges forasters que van i vénen, que van i vénen, amb les estacions. I tot i que Bertrana afirmava: “no crec en l’objectivitat absoluta excepte en la fotografia”, segurament ho va ser molt, en escriure aquesta novel·la. Molt més que Rodoreda al llibre de color terrós.
Quanta, quanta Rodoreda…
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) parla de la guerra descarnada, més que en cap altra obra, des de Quanta, quanta guerra… Parla des de les vísceres badades, des de la sang regalimant, des del balanceig dels penjats, des de les extremitats escapçades, des de la putrefacció. Però ho fa amb el vel literari pel mig, i és un vel volgut, convocat, que fa màgia dels ulls en blanc, de la fam, dels polls i dels caps migpartits. Sí, en fa. I així tastem amb una punteta de dit la sang dels cadàvers dels camins com si fos una cosa molt dolça. I és oníric i és estrany i és fosc com el cor d’un nus. És la poesia Rodoreda. Que fa un regust com de mel agra si la mel pogués ser agra. Rodoreda ens explica les limitacions inesperades del cos, les minúcies mundanes, com si fossin un miracle. De fet, és en aquesta novel·la que hi trobem, precisament, aquella frase totèmica que fa: “Les coses importants són les que no ho semblen”.
Si Pàmies i Bertrana trien dones com a protagonistes, la dama de les lletres catalanes pren un personatge masculí, Adrià Guinart, i ens parla de les seves trifulgues del front. Malgrat això, la prosa de Rodoreda és lluny de la majoria de testimonis literaris de guerra masculins, que són precisament això: testimonis, cròniques fidedignes. Amb la pàtina literària ofegada per la ferocitat dels dies i les nits al front. En què els encenalls de literatura rauen, quan hi són, més aviat en l’estil que no pas en la matèria argumental: la guerra. Quanta, quanta guerra…, en canvi, escup la literatura des de dins dels cadàvers. I els cadàvers es tornen, per al lector, enmig d’un ball de meravellament i mala consciència, bellíssims.
Rodoreda s’allunya, justament perquè fa molta, molta literatura, de les plomes masculines. Com la de Francesc Grau i Viader a les Dues línies terriblement paral·leles, en què ens transporta, amb el seu dietari reconstruït a la vellesa, a la glera de l’Ebre, entre joncs i metralla i polls a l’aixella i ni vint anys. O s’allunya, també, per exemple, de Pere Calders, quan a Unitats de xoc ens explica el seu periple al front com a cartògraf. Rafael Tasis, comentant l’obra de Calders, parlava de soldats-escriptors, i deia que: “Ell i d’altres que com ell siguin un pur document sense intenció literària, però verídics i amarats d’aquest valor d’humanitat que anima la prosa de Pere Calders, seran la pedrera inexhaurible de la qual demà els novel·listes trauran les seves novel·les de guerra […] quan s’hagi extingit el caliu de la lluita.” En aquestes obres d’homes, per tant, l’argument avança amb el trepig de la bota sobre la terra, amb els moviments compassats dels batallons, i no pas amb el clapoteig suau dels dits sobre la màquina d’escriure.
El protagonista de Rodoreda, Adrià Guinart, persegueix intuïtivament els passos de la guerra perquè la guerra li passa pel carrer de casa i li diu vine-amb-mi. Fuig de casa d’amagat, amb cara d’infant i el cor com un rebombori de tambors. Com un déu antic fet d’antulls i de fúries, la desitja i l’acuita. I la té arran quan perd la resta de companys “per una fumera d’explosions”. I comença el vagareig, que és la novel·la. I es troba morts, molts morts, i moribunds, que són morts que encara tenen quatre paraules a la boca. I les hi diuen i Guinart se les guarda perquè li fan companyia. Però també, de tant en tant, es troba fades. Noies i dones que fan flaire de miratge. Que són escletxes de somieig blanc, d’un erotisme, si n’hi ha, fi com un batec d’ala de papallona nounada. “Els crits de les noies, que s’havien ficat de peus a l’aigua, el vol de les gavines en aquell matí tan clar, m’endinsaven en un món diferent.”
I és que Rodoreda ha tingut la guerra a sobre, però no l’ha feta; i això, tal com passa amb Bertrana i Pàmies, és decisiu a l’hora d’encarar-se amb el paper. Per molt que la guerra proferís i cristal·litzés els seus destins, els seus llibres expliquen, indirectament o directa, que la van viure com a dones. I ens parlen des d’una mena de rereguarda literària femenina que potser, perquè no hi havia la urgència de la trinxera, sovint es pot permetre de ser més polièdrica que molts dels testimonis fets per homes, que són sobretot d’experiència, i d’imminència. Rodoreda, però, de la freixura de la guerra en farà poesia.
A La Setmana, es dedica un espai a Rodoreda i Bertrana el 10 de setembre a les 18:45h).
Quan Teresa Pàmies va davallar, somrient, als inferns
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) és una articulista excel·lent, ho sap tothom i és profecia. Però és, també, una novel·lista i cronista eminent i això, potser, ha quedat eclipsat en el seu personatge periodístic. Aquest any se celebra el centenari del seu naixement i cal que serveixi per a proclamar-ho. Montse Barderi n’és la comissària i ha previst posar a primera fila de llibreria quatre títols de l’autora. Són Matins de l’Aran, Amor clandestí, Memòria dels morts i Gent del meu exili. Parlem d’aquests dos últims, publicats per l’editorial Empúries (es presenten a La Setmana el dia 9 de setembre a les 20h).
Memòria dels morts és una crònica familiar íntima on Pàmies ens deixa, molt amablement, ficar el nas. Però no és només això. Està escrita amb encanteri. Hi trobem la veu de l’autora, que retorna després de la guerra i l’exili a Balaguer. I hi trobem, també, la veu de la seva mare, que és qui escampa l’embruix pels replecs de l’obra. La primera que ens dóna la mà, en obrir el llibre, és ella. Asseguda a la riba del Segre, ens ofereix una mà de neu, tota freda i tota blanca i sense ungles als dits. És una mà de dona morta. La mà és de morta i la veu, també. Pàmies es troba la mare, el fantasma de la mare, i fa que parli.
Així doncs, Memòria dels morts és una amalgama perfecta entre la crònica familiar, la trencadissa històrica i la pols de conte. Una pols que ensumem gràcies a aquesta mena de portal inesperat, deliciós, a frec d’ironia, cap al món dels morts. Com si en un petit tramet de Segre, el que passa just davall el Sant Crist de Balaguer, el mirall de l’aigua ens xuclés cap a una Divina Comèdia insinuada, genial. Pàmies, a través de la xerrada amb la mare que morí negada al riu a quaranta anys, fa anades i vingudes pels records, i contraposa la seva actualitat amb el passat matern.
I així, sense adonar-nos-en gaire, ens trobem enmig d’una conversa d’aparença quotidiana amb la difunta, a voltes confessional, on Pàmies és una mena de Dant expectant i la mare una mena de Virgili. A l’infern, però, no hi ha monstres de tres caps: “En preguntar-li si els morts es veuen entre ells, si es parlen, si és cert que als cementiris s’hi fa tertúlia i s’hi desfermen bacanals o complots contra els vius, la mare es va limitar a dir que, com entre els vius, de morts n’hi ha de tota mena”. Tenim, a Memòria dels morts, informació privilegiada d’ultratomba. I serveix per a fer de contrapès literari amb el rerefons històric i estrictament familiar de l’obra. I serveix, alhora, per a revelar-nos l’alacritat imaginativa de l’autora que ja s’intueix en les petites cròniques de Gent del meu exili. Una imaginació que, aprofitant el centenari del seu naixement, es vol posar en valor.
La conversa entre mare i filla desprèn una aura de complicitat femenina que fa surar experiències que vivien mig enterrades en les memòries d’una i altra. Temes com les violacions dins dels matrimonis o els avortaments desitjats comencen a marcar la reflexió feminista que el llibre proposa, i que ens conduirà fins a les portes dels anys vuitanta. Som davant, doncs, d’un altre llibre de guerra violeta.
Abans d’arribar fins aquí, però, Teresa Pàmies va viure un exili llarg i canviant, a Santo Domingo, l’Havana, Mèxic, Belgrad, Praga o París. A Gent del meu exili l’autora ens explica disset trobades atzaroses amb persones anònimes amb qui va topar mentre passava països. Professores de francès virginals, venedors jueus de vetes i fils, curanderes estrafolàries, i algun català de tant en tant, van desfilant pàgina rere pàgina fent un mosaic humà rocambolesc i corprenedor. Si a Memòria dels morts l’eco de la guerra sembla arribar de lluny, esmorteït pels anys, a Gent del meu exili retruny a cada cantonada i difumina la distància generacional amb Rodoreda i Bertrana. I és que anant pel món tot fugint dels estralls d’una guerra, Pàmies va trobar d’altres guerres i d’altres ferits. Les mateixes mares trastocades per la pèrdua dels fills i dels marits, els mateixos joves esguerrats, els mateixos silencis endolats que tenyien Catalunya de cendra, es repetien a les capitals on Pàmies maldava per sobreviure fent una mica de periodista, una mica de cosidora, o una mica d’allò que s’escaigués.
“Em van donar feina com a surgeteuse, o sigui, em van posar a la màquina de sobrefilar, un artefacte fàcil de manipular per qui ja sàpiga cosir a màquina.” Quantes catalanes com Pàmies o Rodoreda devien guanyar-se la vida cosint, ençà i enllà de les nostres fronteres, després de la guerra? Aquest ofici, que era accidental, es va convertir en l’ofici per excel·lència de moltes noies i dones, i així queda reflectit en l’obra de Pàmies i de moltes altres escriptores. Pensem, per exemple, en Quaranta anys perduts, la gran novel·la de guerra i postguerra de Rosa Maria Arquimbau, en què l’humil Laura Vidal esdevé modista de les senyores franquistes benestants gràcies als seus coneixements de costura, menyspreant-les en secret. “Una mena d’encarcarament, fet d’hipocresia i de por, dominava l’ambient en què vivíem. Es respirava un aire entre cursi i mal intencionat, barreja que resultava nociva.” O pensem en Joana E. de Maria Antònia Oliver, en què la protagonista aconsegueix sortir-se’n, enmig de la negror del franquisme, gràcies al seu propi negoci de costura. Les dones, doncs, reals i de paper, cusen pels descosits en ciutats hostils de postguerra. Fent de petits motors econòmics incansables.
Dic incansables i, en el cas de Teresa Pàmies, gosaria afegir-hi joiosa. Pàmies entomava els embats de l’exili amb una mena de pau, fins i tot de generositat, entranyable i sorprenent. Diria que tenia el do de l’optimisme i de sentir-se recollida allà on fos, amb el veïnat que fos, al barri que fos. “Vivíem entre els titelles i els boigs i, malgrat tot, era un racó ben tranquil de la vella Praga.” Com si posseís una confiança sense fissures en la bondat dels homes. I la recol·lectés. Potser perquè aquesta bondat, a vegades, l’havia trobada en gent desconeguda, que li havia atansat la mà quan ho havia necessitat. Una mena de bondat que, contra el context obscur de l’exili, es tornava bellament rutilant. Aurora Bertrana també en parla, i la descriu així al pròleg d’Entre dos silencis: “Hi ha una nacionalitat que uneix els humans per damunt de tot, i és la bondat, la caritat i l’amor de les veritats eternes.” Hi podríem afegir, aquí, un contrapunt brillant de Pàmies, que clou Gent del meu exili. Fa: “Doncs sí, naturalment, he ensopegat amb gent més dolenta que la tinya, però han estat excepció i els he oblidat. Completament. Si es van portar malament amb mi o amb altres refugiats com jo, pitjor per a ells.” I qui dia passa any empeny, de la trinxera femenina estant.

dijous, 1 d’agost de 2019

«Es para mí un honor estar seleccionado junto a prestigiosos poetas»



Así se expresa nuestro columnista Felipe Sérvulo al recibir la noticia de que aparece en la antología «LA ESCRITURA PLURAL. 33 poetas entre la dispersión y la continuidad de una cultura. 

ANTOLOGÍA ACTUAL DE POESÍA ESPAÑOLA», realizada por el catedrático Fulgencio Martínez y editada en Oviedo por ARS POETICA con prólogo de Luis Alberto de Cuenca, el cual dice: «Esta Antología actual de poesía española lleva un iluminador título, La escritura plural, que se prolonga en otro más largo: 33 poetas entre la dispersión y la continuidad de una cultura. Eso es ya una declaración de intenciones, y de intenciones bien expuestas, bien razonadas e inmejorablemente trasladadas al corpus del libro. Cualquier antología suscita inquebrantables adhesiones y rechazos aparatosos. Esta no va a ser una excepción a la norma. Pero no duden de su honestidad, del profundo proceso reflexivo que hay detrás de la elección de cada uno de esos 33 nombres, de la amplitud de conocimientos poéticos de su antólogo Fulgencio Martínez, uno de nuestros mayores expertos en el hecho poético nacional».

Hablaros de Felipe Sérvulo puede resultar casi innecesario ya que lleva muchos años en nuestra ciudad, donde ha formado a su familia y ha crecido como escritor y persona. Lejano ya queda el tiempo donde fue uno de los protagonistas que dinamizaron la vida cultural de nuestra ciudad en los últimos años del franquismo y durante la Transición. Desde entonces, no ha parado y recuerda con la nostalgia un tiempo estimulante que ya pasó, la creación, entre otras muchas cosas, del grupo de poesía Alga, para más tarde dirigir el colectivo de escritores El Laberinto de Ariadna durante 18 años. Actualmente, forma parte de la junta de gobierno de la Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya, con sede en el Ateneu Barcelonès.

Hace unos meses ha publicado su último poemario: «Pronto el viento de bolina o crónica de un amor a destiempo», título un tanto enigmático pero del que el autor nos explica que bolinear o barloventear es navegar a vela contra la dirección del viento Y el barco, a pesar de tener el viento en la proa, avanza. El autor, en clave poética, nos está diciendo que se puede avanzar en la vida a pesar de tener los elementos en contra. Dicho libro lo presentará en breve en Barcelona, en el Aula Maria Mercè Marçal, del Ateneo y si aún no lo ha hecho en nuestra ciudad, es debido a que ha estado ausente varios meses por un viaje a Japón, desde donde ha traído un precioso proyecto auspiciado por Elena Gallego, de la Universidad de Sophia, junto a Chelo Alvarez-Stehle, documentalista y Fernando Carlos Hiriart, periodista. Pero de ese proyecto ilusionante, Felipe prefiere hablarnos más adelante, cuando vaya tomando forma, en estas mismas páginas.
También me habla con contenida emoción, de su paso por el Instituto Cervantes de Tokio, de su viaje a Hiroshima donde visitó, en el Parque de la Paz, el monumento a Sadako Sasaki, una niña que sobrevivió a la bomba atómica y que murió diez años más tarde por una leucemia ocasionada por la explosión y que está inmerso con ella y su recuerdo en un nuevo poemario. Pero no ignora que «la poesía, como el amor sucede», por lo que no depende solo de él que ese entrañable proyecto se realice.

Pero ahora toca hablar de la antología en la que ha sido incluido, lo cual valora con agradecimiento, aunque recuerda que la última valoración y la más importante es la que hacen los lectores. Le enorgullece formar parte de la misma, junto a Concha García, Felipe Juaristi, Marian Raméntol, Karmelo Iribarren, Jesús Aguado, José Ángel Cilleruelo, Cesc Fortuny, Tony Quero… Y, cómo no, expresa su gratitud al profesor Fulgencio Martínez, al que sólo conoce de forma epistolar, por incluirle en un trabajo donde están representadas todas la lenguas que se hablan en España, incluso hay poemas en judeoespañol de la escritora Margalit Mattiahu, de Tel Aviv, lo que para Felipe, aún hace más interesante la antología.

Durante nuestra conversación me expresa su preocupación por la caída de ventas de los libros en España y, por consiguiente, de lectura. Supone que esto ocurre en todos los países de nuestro entorno, lo que tampoco le sirve como consuelo. Él escribe poesía y tiene asumido que nunca va a tener muchos lectores, pero le apena ver a compañeros suyos, excelentes narradores, que se las ven y se la desean para colocar un libro. Caminamos hacia un tipo de vida cada vez más desculturizada, lo que, a su entender, hace más manipulable a la sociedad, como comprobamos a diario.
Sobre sus proyectos, nuestro colaborador, dice que tiene dos libros a punto para ser publicados, uno de poesía “Versos de origami” y otro de relatos breves, “Hogar del transeúnte”, pero que no es muy bueno editar muy seguido, ya que los libros se “pisan”, reflexiona. Hay que espaciarlos, repensarlos, corregirlos mil veces. Para ambos ya tiene editorial y se marca como meta sacarlos para Sant Jordi de 2020. Me repite: sin prisas. No hay demanda social, por lo tanto. no es necesario llenar aún más los anaqueles de las librerías.

Acabo mi entrevista con Felipe en un día tórrido, donde el sol parece un enemigo, pero me recuerda que es la fuente de la vida. Se suceden las estaciones y vendrán otros tiempos donde nos quejaremos del frío o del viento, tan vitalmente necesarios, como dice en un poema de su libro “El último vagón”.
Valga este a modo de despedida y buenos augurios:

Pronto otro solsticio llegará con su ley
de buena costumbre y ese sol casi doméstico
que todo lo adorna.

Nos sentaremos en la mesa de los parias
y cortaremos pan de amor con las manos.

Eso nos salva.

http://lavoz.cat/2019/07/es-para-mi-un-honor-estar-seleccionado-junto-a-prestigiosos-poetas/

dimecres, 31 de juliol de 2019

Ha mort Jordi Royo, poeta i escriptor. A començament dels anys 90 va ser Secretari General de l'ACEC


Jordi Royo, poeta del discurs verbal i gràfic



Ha mort Jordi Royo (Barcelona, 1959) víctima d’una llarga malaltia degenerativa que aviat el va apartar dels cercles poètics. Malgrat una infantesa complicada en un internat de Galícia, va tenir una joventut plena d’experiències, que va viure de manera alegre, poètica i heterodoxa. Els seus amics el recorden com una persona que, entre finals de la dècada dels setanta i principis dels noranta, al desaparegut Cafè Dadà de Barcelona o al seu pis del barri de Gràcia, sempre estava disposat a compartir lectures diverses -G. Leopardi, Ezra Pound, T.S. Eliot, L. Ferlinguetti-, però també a parlar de bossa nova, de cançó italiana o de Filosofia, a tocar la guitarra i a sortir a buscar un futbolí o un flipper per fer interminables partides amb els amics, o portar-los en moto de nit pels carrers de la ciutat mentre s’il·lusionava amb un viatge a San Francisco per trobar el rastre de la cultura beatnik californiana, que finalment, la seva malaltia no li va permetre fer. 

Retirat a la seva casa de Palau-Solità i Plegamans, al costat de la seva dona Victòria i les seves dues filles, tot i els estralls de la malaltia, Jordi Royo va continuar escrivint i ideant projectes amb altres escriptors i artistes visuals. Coneixedor del seu inevitable final continuà treballant fins al darrer moment en que li fou possible.

Lluny de les convencions, la seva fou una poesia lliure de qualsevol compromís que no inclogués la seva pròpia presència, la seva recerca i experimentació. Jordi Royo va optar per una refundació lírica, sense concessions, no adscrita a militàncies, que integrava elements de la poesia visual, equacions, signes de net-art, variacions numèriques, codi màquina, i claus que representava amb llistats que s’apropen a l’exactitud del llenguatge científic, per expressar, paradoxalment, la inexactitud i la immesurable dimensió de l’ésser humà. Amb aquests elements, la seva poesia va aconseguir un equilibri perfecte entre el discurs verbal i el discurs gràfic. Tal vegada, com s’ha dit d’ell, no estar inscrit en cap tradició poètica ara sigui un luxe, fins i tot un acte de rebel·lia; el mateix luxe i el mateix acte de rebel·lia que podem reivindicar com a lectors d’aquest caleidoscopi seu d’imatges que mostren una realitat mòbil.

El que també fora secretari de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, es va llicenciar als anys noranta en Filosofia per la Universitat de Barcelona, va realitzar cursos de doctorat de Literatura Comparada i va dirigir les col·leccions d’art i literatura: Amagatotis, Ipshitilla, Phalartao i Boston. Tanmateix va dur a terme una breu tasca com a crític d’art, col·laborant en catàlegs d’artistes plàstics a diversos països. La seva obra assagística, publicada de forma parcial en revistes, fou editada per Bassarai en La imagen poética (2004). Va traduir al català i al castellà a G. Leopardi i a Csoóri Sándor, i va revisar la traducció de Old Possum’s book of Practical Cats de T.S. Eliot i alguns textos de János Pilinszky. Com a poeta fou autor de mitja dotzena de llibres entre els que destaquen Naznava (Premi Ámbito Literario / Poesía 1982) i Il Gobbo (Premio Ámbito Literario /Poesía 1988), ambdós publicats per l’editorial Anthropos, dos textos que passats més de trenta anys fan bones les paraules que li dedicà Juan Antonio Masoliver Ródenas al pròleg de Il gobbo: “…el poeta s’està referint contínuament al primer llibre, Naznava; hi ha una lectura constant, en un procés de construcció i desconstrucció, d’acceptació i de rebutjos: “naznava” i “avanzan” estan al centre de tota la seva poesia, un retrocés que alhora és un punt de partida”. Els seus altres llibres: La utilidad de la muerte (1997), Okupación del alma (2002) i @-dreams (2009) foren publicats per Bassarai.

Recenment s’ha reunit el conjunt de tota la seva obra en un únic volum: Poesía Reunida 1980-2011, Ediciones Sin Fin (2017). Els seus poemes han estat inclosos en antologies d’Espanya i Mèxic i traduïts a l’hongarès, al portuguès i l’italià. Al gener de 2018 i aprofitant l’aparició de la seva Poesia Reunida 1980-2011, els seus amics poetes li van retre homenatge a la Llibreria Calders de Barcelona.

Jaume Benavente, Kepa Murua, A.G. Porta, Gustavo Vega



http://www.acec-web.org/cat/ARTICLE.ASP?ID=3337

Les dones que van desafiar el poder de l’home sobre l’art





El projecte Feminismes! presenta al CCCB dues exposicions que evidencien les relacions entre el feminisme radical dels setanta i les derives actuals.

Judit Carrera, directora del CCCB des de l’octubre del 2018, estrena la seva pròpia programació amb Feminismes!, un projecte expositiu de gran envergadura que estableix línies d’unió i ruptura entre l’explosió feminista dels anys setanta i les lluites actuals, més plurals i diverses i directament relacionades amb altres formes de desigualtat i dominació com el racisme o la transfòbia. Tot i que és probable que el públic el percebi com un projecte únic, es compon de dues exposicions: L’avantguarda feminista dels anys setanta, que aplega més de 200 obres de 73 artistes internacionals, nascudes entre el 1929 i el 1958, que pertanyen a la Verbund Collection de Viena i Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que desplega les obres de 16 artistes contemporànies locals, representatives de les problemàtiques universals dels feminismes contemporanis. “Per això hi ha el títol en plural, que destaca la multiplicitat de perspectives, i l’exclamació, que dota el terme d’un plus de sorpresa, alerta i afirmació”, indica Carrera.

Després d’anys d’exposicions protagonitzades per la creativitat masculina, visitar una planta sencera del CCCB plena d’obres de dones evidencia la injustícia de dècades de veus silenciades o reduïdes a una simple anècdota en un panorama dominat pels homes. El recorregut arranca amb Semiòtica de la cuina, un divertit vídeo de Martha Rosler que marca una de les característiques de l’art fet per dones: la seva mirada irònica, desencantada i fins i tot humorística, que rebutja l’autocommiseració compungida per materialitzar-se en una reivindicació vital i combativa. Una actitud guerrera però no violenta, tot i la dona armada que apunta al visitant amb una pistola des del pòster de l’exposició.

L’autora, Ulrike Rosenbach, com moltes de les seves coetànies, va escollir expressar-se a través de la performance i del registre en vídeo o fotogràfic. “Aquestes tècniques els permetien allunyar-se de la tradició pictòrica, que durant segles va permetre que les dones entressin en el món de l’art només com a objecte de representació per als seus col·legues homes”, afirma Gabriele Schor, fundadora i directora de la Col·lecció Verbund, l’única a Europa d’aquestes característiques, que adquireix des de fa 15 anys només obres de dones amb la voluntat de recuperar i visibilitzar un relat gairebé desconegut, proporcionant context històric i referències als feminismes actuals.



Amb motiu de la presentació a Barcelona, la col·lecció ha incorporat set artistes locals. A més d’Esther Ferrer, l’única espanyola que ja formava part del fons, s’hi han inclòs obres d’Àngels Ribé i Eulàlia Grau, que ja han estat adquirides i també d’Eugènia Balcells, Mari Chordà i Marisa González. També s’hi han sumat Pilar Aymerich, amb les seves fotos de la històrica performance de Nyakes netejant el terra del paranimf de la UB durant les Jornades de les Dones del 1976, i Dorothée Selz, amb la seva denúncia de les escultures eròtiques d’Allen Jones de dones convertides en mobles, que es van fer famoses gràcies al Milk Bar de La naranja mecánica, de Stanley Kubrick.

Atès el gran nombre d’artistes i obres, el passeig necessita temps per apreciar els molts punts de contacte i les analogies iconogràfiques: cordes, cintes adhesives i vidres per fer visible el confinament opressiu; ironia i provocació per denunciar els estereotips de bellesa i rebel·lar-se contra la visió fal·locèntrica de la realitat. La representació dramatitzada dels rols femenins com a estratègia per renegar dels tòpics i els arquetips socials dona pas a la visió contemporània de Coreografies del gènere, que ofereix una panoràmica de les noves problemàtiques i les eternes reivindicacions, repartides en quatre focus temàtics. Les sexualitats no normatives que afloren a l’obra de Toxic Lesbian, l’ecofeminisme d’Eulàlia Valldosera, la denúncia de l’explotació sexual de Núria Güell, la reivindicació de la sexualitat de Mireia Sallarès o Maria Llopis, i la descolonització de tots els valors hegemònics, incloent-hi el feminisme de Daniela Ortiz o Julia Montilla, són alguns dels temes que es tracten en aquest recorregut. “El cos es manté com un dels espais de batalla política i cultural més important, tant als anys setanta com ara”, conclou Carrera.