dimecres, 29 de novembre de 2017

S’ha mort l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho





A causa d'un càncer de pulm

La periodista, escriptora i activista Patrícia Gabancho s’ha mort avui a migdia a Barcelona a causa d’un càncer de pulmó. Nascuda a Buenos Aires el 1952, va estudiar llengua catalana i es va relacionar amb dissidents del Casal de Catalunya, que eren independentistes i d’esquerres. Un cop acabats els estudis de periodisme, l’any 1974 es va traslladar a Catalunya, on ha viscut des de llavors.

Ha publicat llibres sobre cultura, sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Estava vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista i era una destacada activista independentista. Va col·laborar en diversos mitjans de premsa i ràdio, en tasques de difusió cultural.

Amb l’assaig ‘Crònica de la independència’, fou l’autor en la categoria de no-ficció que més llibres va vendre el Sant Jordi del 2009.

El setembre del 2012 va rebre el premi Prudenci Bertrana per la novel·la semiautobiogràfica La néta d’Adam.

Va ser membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes. El 2011, després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi del 30 d’abril, va comprometre’s activament amb l’Assemblea Nacional Catalana. Des del 2014 formava part, com a vice-presidenta primera, de la junta de l’Ateneu Barcelonès, presidida per Jordi Casassas.

Gabancho va estar vinculada a l’àmbit de literatura del Congrés de Cultura Catalana, del qual ara es commemora el quarantè aniversari.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Un abans i un després del 1 d’octubre

Un abans i un després del 1 d’octubre




L'1 d'octubre ha canviat tot l'escenari polític, tant a Catalunya com a Espanya. I el que encara és més important, a Europa. Les càrregues policies, les imatges de violència injustificada davant uns ciutadans pacífics, que defensaven els seus col·legis per poder votar, ha arribat als europeus, hi ha línies de drets humans dins d'una democràcia que no es poden passar. Per fi, ha deixat de ser un "assumpte intern".
        Rajoy i el seu govern s'han deixat portar per cor ple d'odi cap al català i no ha utilitzat el cap. "A qualsevol preu i de qualsevol forma" un "a por ellos" que cridava la gent. I ara tota Europa o gairebé, denuncia la violència ocorreguda a Catalunya. Però la prepotència del govern espanyol no té límits, sabent, com almenys haurien de saber, que hi havia visitants, periodistes i fins i tot observadors internacionals que han declarat: "Que malgrat les dificultats en què s'ha produït el referèndum, tot ha estat correcte i que el resultat es dóna per bo". Doncs, així i tot, el president Rajoy aquesta mateixa nit de l'1-10, en el comunicat de premsa posa l'accent que no hi ha hagut urnes, ni vots i que no s'ha efectuat el referèndum. Com algú pot ser tan inútil!

        Com ha negat també, per a ofensa dels catalans que ho hem sofert, els 844 ferits, les declaracions de proporcionalitat de la càrrega policial a persones que aixecaven les seves mans en senyal de pau. No hi ha perdó, no hi ha oblit. Les seves paraules feridores com la de tots del PP i fins i tot la del monarca, del que no mereix ni dues paraules, ja no ens fan ni efecte. Només un objectiu, avui més desitjat que mai. 
El deu d'octubre, el dia esperat per molts catalans. La declaració del president Puigdemont davant el parlament, ha deixat a una majoria, crec que, sense error a equivocar-me, una sensació agredolça.

         D'una banda, vam fer un pas molt decisiu, i fins i tot simbòlicament es va signar la independència, sense ser una DIU, es va obrir un procés de negociació temporal que, en les tres setmanes posteriors no fructífera.

        El 26-10 va ser d'infart per a molts, quan a les dotze del migdia els informatius donaven la notícia que el president convocava eleccions. Decepció, estupefacció i moltes més emocions contradictòries. Entre intentar entendre l'estratègia del president o si havia traït als catalans de 1-10. A les cinc de la tarda tot s'aclareix i davant una nova declaració del president, el procés segueix, reunint a la càmera del parlament a tots els diputats.

      
 El 27-10 a les 15,35 de la tarda quedarà en la memòria i en els llibres d'història de Catalunya, es proclama La República Catalana.
Tessa Barlo

James Ellroy guanya el premi Pepe Carvalho 2018




El jurat destaca que l'escriptor "reinventa i expandeix els marges del gènere negre"

L'escriptor nord-americà James Ellroy (Los Ángeles, 1948) ha guanyat el premi Pepe Carvalho 2018, que atorga l'Ajuntament de Barcelon en el marc de la BCNegra. El jurat, que ha pres la decisió per unanimitat, considera que "des de fa dècades i novel·la a novel·la, James Ellroy reinventa i expandeix els marges del gènere negre cap a territoris històrics, socials i estilístics personals i ambiciosos". Així mateix, el jurat ha definit la seva obra com "'thrillers' corals, maquinàries sofisticades al mateix temps que torrencials, combats entre púgils de cops secs i veritables sempre explorant l'imaginari nord-americà, els nostres pecats i els dels nostres pares, les deixalles violentes del poder polític i econòmic". El guardó s'entregarà l'1 de febrer en el marc de la BCNegra.

Ellroy plasma el món dels baixos fons a les seves novel·les. Ha escrit més de 20 obres, entre novel·la i assaig, amb un estil sec i un to obscur i macabra. Entre els seus títols destaca l'anomenat 'Quartet de Los Ángeles', publicat per Literatura Random House i format per les novel·les 'La Dalia Negra' (1987), 'El gran desierto' (1988), 'L.A. Confidential' (1990) i 'Jazz blanco' (1992). També ha escrit l'autobiografia 'Mis rincones oscuros' (1996), en què explica la investigació de la mort de la seva mare


dimecres, 15 de novembre de 2017

‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda




Nova edició de ‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada

Club Editor presenta una reedició de la novel·la a cura de Núria Folch · Arnau Pons l'ha revisada i n'ha escrit el postfaci, un assaig que llegeix de manera diferent aquesta obra complexa


En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins… (fragment del text de contracoberta).
Maria Bohigas diu que la gran literatura ha de ser llegida de moltes maneres i que hi ha novel·les que ho necessiten més que unes altres, perquè no s’han llegit bé. És el cas de La mort i la primavera, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada, tot i que a la dècada dels seixanta en va presentar una primera versió al premi Joanot Martorell, després d’haver escrit La plaça del Diamant, que també va presentar al mateix premi (el jurat no va guardonar ni l’una ni l’altra). Després Rodoreda va continuar treballant aquesta obra estranya, profunda, poètica, política, filosòfica, obrint-la, amb una estructura en forma d’arbre, com diu Arnau Pons, incorporant-hi personatges de gran envergadura. I no la va acabar.
El 1986 Núria Folch, vídua de l’editor Joan Sales, en va fer l’edició i la va publicar, a partir d’un ordre que es devia al sentit del text i no pas a la cronologia de la redacció. La versió va sortir publicada a Club Editor i va suscitar polèmica. Tres dècades després, aquest segell editorial, encapçalat per Maria Bohigas, la néta de Joan Sales i Núria Folch, torna a publicar aquesta versió, en una edició revisada a fons per Arnau Pons, que signa també el postfaci, un assaig que llegeix aquesta obra complexa d’una manera diferent de com s’havia llegit fins ara.
El volum arriba a les llibreries aquesta setmana, juntament amb la traducció a l’espanyol a càrrec d’Eduard Jordá, en el segell La Montaña Pelada, també de Club Editor. Maria Bohigas, Arnau Pons, Eduard Jordá i l’editor en espanyol, Alejandro Dardik, van presentar ahir les dues edicions a la premsa, per mitjà d’un diàleg ric i sucós, intens i complementari, d’aquells que ve de gust d’escoltar. El reconstruïm, en versió reduïda:

Maria Bohigas: La feina d’un editor també és la de construir una lectura personal i col·lectiva. Aquesta nova edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trenca amb la visió que l’escola dóna d’aquesta autora i també trenca amb la visió canònica que s’ha prodigat fins ara. El procés va començar fa deu anys. Fou amb motiu de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda que ens vam conèixer amb l’Arnau Pons i li vaig fer l’encàrrec: que valorés l’edició de Núria Folch per a decidir si era prou sòlida i defensable i procedir a una reedició. Arnau Pons va treballar amb el material original, que és a la Fundació Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans (aquesta fundació és un exemple de com s’hauria de treballar), i amb el material de l’arxiu de Club Editor. El resultat és un assaig publicat en forma de postfaci, en què Arnau Pons canvia la visió que fins ara teníem de Mercè Rodoreda.



D’esquerra a dreta: el traductor Eduard Jordá, l’editor Alejandro Dardik, l’editora Maria Bohigas i l’especialista Arnau Pons.
 
 
Arnau Pons: La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va treballar separadament i en moments diferents.

Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta. El gran mèrit de La mort i la primavera, al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits. En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això.

Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia…

Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè Rodoreda. No té res a veure amb La plaça del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la complexitat, és molt difícil d’acceptar.

Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una obra que sorgeix de la catàstrofe.
—Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva?

Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe.
Arnau Pons: La mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar.
—És una obra difícil per als lectors en general?

Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa molt bé.

Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany.

Eduard Jordá: La mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida. És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa i textual? L’hauria morta.

Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones.

Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que et domina.
—Dieu que La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició.

Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria.

Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda.

Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context. No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.