dimarts, 14 de novembre de 2017

La gran dama del crim omple de nou l'imaginari cultural anglès




Agatha Christie 'torna' amb un film, una obra de teatre, un aniversari, una sèrie de la BBC i un llibre

Els alumnes d’ensenyament secundari del Regne Unit tenen entre les lectures obligatòries del programa de literatura anglesa obres de George Orwell, J.R.R. Tolkien, Margaret Atwood, William Shakespeare, Arthur Conan Doyle, R.L. Stevenson, Charles Dickens, Mary Shelley i Jane Austen. Indiscutibles, esclar. Però en aquesta llista no hi ha cap novel·la d’Agatha Christie (1890-1976).

De fet, llegida avui, la gran dama del crim pot sonar una mica massa innocent i cursi a estones, sense menystenir alguns dels seus millors títols o, si més no, els més populars. Però fins i tot el gran Hercule Poirot gairebé resulta un personatge ridícul, només engrandit perquè al costat té una mena de Watson de torn, el capità Hastings, babau i tediós com només ho poden ser segons quins superintendents de Scotland Yard i perquè al final, quan ja no queden ni més pàgines ni més remei, sempre acaba caçant l’assassí.

Llevat de L’assassinat de Roger Ackroyd, la millor novel·la d’Agatha Christie -en què el criminal és qui ofereix la mirada sobre la realitat- a parer de crítics reticents a deixar-se seduir per l’enorme capacitat d’entreteniment de l’autora, la resta són prou estereotípiques i més aviat gens sofisticades des del punt de vista de l’estructura literària: amb paisatge oníric del camp anglès o sense, el resum és que l’assassí sovint treu una daga, el verí o l’arma de foc, comet la malifeta i, finalment, és lliurat a la justícia gràcies a l’eficàcia del detectiu belga.
Objectivament, no semblaria que les obres d’Agatha Christie poguessin triomfar entre la nova generació de britànics -o de lectors d’arreu del món- crescuts amb videojocs o mòbils entre les mans, potencials lectors que, en tot cas, només l’han conegut d’haver vist els lloms dels seus llibres en totes les biblioteques públiques del país i en la immensa majoria de les privades. I també perquè la BBC o ITV s’ocupen de tant en tant de recordar qui era i què va fer adaptant algunes de les seves novel·les o fent-ne versions sobre adaptacions anteriors. Al cap i a la fi, Christie és, a més de l’autora més venuda en anglès i en qualsevol llengua arreu del món, una icona nacional que ha sigut immortalitzada en segells i que compta amb un retrat a la National Gallery de Trafalgar Square.
Però, sobti o no, 41 anys després de la seva mort, Agatha Christie continua captivant l’imaginari cultural anglès i britànic. I des de finals del mes passat i al llarg d’aquest novembre el seu nom torna, una vegada més, a l’actualitat del consum cultural de les illes.

Un nou Orient Express

Kenneth Branagh dona vida al detectiu Hercule Poirot

El cap de setmana passat va arribar a les pantalles britàniques i de mig món -a Catalunya, però, s’estrenarà el 24 de novembre- una nova adaptació d’ Assassinat a l’Orient Express, potser el més famós whodunnit d’Agatha Christie. Han passat 43 anys des de l’última adaptació de la novel·la, aleshores dirigida per Sidney Lumet, i interpretada, entre d’altres, per Albert Finney, Sean Connery, Lauren Bacall, Ingrid Bergman i John Gielgud. En aquesta ocasió, el director ha sigut Kenneth Branagh,que ha encarnat l’immortal Poirot. Un munt d’estrelles l’acompanyen en l’aventura: entre d’altres, Michelle Pfeiffer, Judi Dench, Penélope Cruz, Derek Jacobi, Johnny Depp i Daisy Ridley.
El primer cap de setmana el públic va respondre moderadament bé, liderant, això sí, la recaptació al Regne Unit: 5,6 milions d’euros en les 618 pantalles en què es va estrenar. La crítica, però, no ha sigut gaire benèvola, especialment amb Branagh. I ni tan sols n’ha salvat els aspectes formals, el rodatge en setanta mil·límetres. Resum: la novel·la és molt millor, encara que fins i tot es conegui prou la trama, una de les més sorprenents del gènere per al 1934, any de publicació del llibre.

Un gran drama judicial

L’Off West End estrena una obra per primer cop des del 2005
Agatha Christie és una habitual dels teatres britànics. Estudiants universitaris i companyies d’aficionats tenen en els seus textos una inesgotable font d’atracció de públic. Però que aparegui al West End -a l’Off West End, més aviat, però a molt pocs metres del cor teatral de Londres-, no és tan habitual, per bé que, a la pràctica, des de fa 65 anys no l’ha abandonat mai. En qualsevol cas, que ho faci amb una gran superproducció encara ho és menys.

El 23 d’octubre es va estrenar un nou muntatge de Witness for the prosecution ( Testimoni de càrrec ), drama judicial a partir d’un conte de l’escriptora publicat el 1925 originalment, que situa l’acció a Old Bailey -la gran sala del tribunal central criminal de justícia d’Anglaterra i Gal·les- i que té en el film dirigit per Billy Wilder, amb Tyrone Power, Marlene Dietrich i Charles Laughton, el referent inoblidable.
El text és un clàssic, flueix sense entrebancs i posa davant l’espectador la prova de veure un innocent enfrontat a la pena de mort gairebé sense possibilitat de defensa, fins a conèixer la veritat final. La gran novetat de la representació, però, és l’escenari. Perquè no s’ha triat cap teatre. L’espectacle s’ha dut a la vella cambra de plenaris del County Hall, edifici al costat del pont de Westminster i el London Eye, a la banda sud del Tàmesi, que durant 64 anys va ser la seu del govern local de Londres i que és ple d’història. Més de 200 butaques on abans seien regidors i polítics, i quatre galeries que es destinaven al públic i la premsa, ajuden a crear una atmosfera en què la desconfiança cap a l’altre, cap a la persona que crèiem molt pròxima, creix a cada frase del diàleg. El xou serà a la cartellera fins a finals de març del 2018.

Un rècord mundial

‘The mousetrap’ arriba als 65 anys ininterromputs en cartell
Winston Churchill era per segona vegada primer ministre del Regne Unit quan el 25 de novembre del 1952 es va estrenar a Londres -abans s’havia representat en diferents ciutats del país-, a l’Ambassadors Theatre, la primera funció de The mousetrap ( La ratera ) en un escenari del West End. El dia 25 de novembre farà ja 65 anys. Ni un sol dia, llevat dels diumenges, que no hi ha funció enlloc, s’ha deixat de representar. El rècord és gairebé inexplicable. A l’Ambassadors s’hi va estar fins al dissabte 23 de març del 1974. El dilluns 25 obria al local del costat, molt més gran, el St. Martin’s Theatre, on encara es representa. S’han superat les 27.000 funcions, i la llista d’actors que hi han participat passa de 450. El primer detectiu sergent Trotter va ser un dels grans de l’escena: Richard Attenborough.

Per als turistes dels Estats Units o australians que visiten Londres, veure The mousetrap és poc menys que un ritual obligat, part de l’experiència de la capital britànica: al mateix nivell que plantar-se davant de les reixes del Palau de Buckingham per a la cerimònia del canvi de guàrdia. A qualsevol de les dues funcions dels dimarts o dissabtes a la tarda, o a les de les 19.30 h de la resta de dies, s’acostumen a veure a les portes del teatre un o més grups de japonesos, delerosos per entrar-hi encara que no dominin l’anglès. I també britànics de més de seixanta anys que, des d’arreu del país, viatgen a Londres per fer-se un regal i passar una vetllada amb Agatha Christie.

Barcelona s’ha sumat durant la tardor a la febrada Christie, amb l’estrena a l’Apolo, a finals de setembre i fins al 22 d’octubre, de l’obra Y no quedará ninguno, una adaptació de Ten little niggers ( Deu negrets ) , que després de la publicació de l’edició americana es va titular And then there were none ( I aleshores no en quedà cap ).

Un Nadal davant de la tele
La BBC estrena una nova adaptació d’‘Ordeal by innocence’
Des del desembre del 2015, la BBC ha estrenat, un cop a l’any, una adaptació d’alguna obra d’Agatha Christie. És una aposta segura per entretenir les vetllades prèvies a Nadal. La primera va ser And then there were none ( I aleshores no en quedà cap ) , la segona, precisament, Witness for the prosecution ( Testimoni de càrrec ), i ara s’emetrà, en tres capítols, Ordeal by innocence ( Innocència tràgica ). Una producció que arribarà amb polèmica, perquè un dels protagonistes, Ed Westwick, va ser acusat dijous per una companya de professió, Kristina Cohen, de violació. Tot plegat, arran de l’escàndol Weinstein.

El gran misteri continua
La ficció que causa enrenou sobre la desaparició de l’escriptora
Andrew Wilson, biògraf de Sylvia Plath i Patricia Highsmith, ha publicat fa poc la novel·la titulada A talent for murder [Un talent per a l’assassinat] , en què recreaun episodi real de la vida d’Agatha Christie: la desaparició que va protagonitzar durant deu dies el 1926. El llibre s’obre amb la constatació de l’autora que el seu marit, l’Archie, té un afer amb una dona més jove. La descoberta va provocar l’incident. Fins i tot Scotland Yard ho va investigar. Però, fins ara, ni el mateix Poirot n’ha tret l’entrellat. Wilson hi aportava una explicació fictícia: un intent de suïcidi no consumat i la vergonya que va sentir a continuació, que la va fer amagar-se en un hotel d’incògnit. Un error en el titular d’un article de premsa que parlava del llibre va fer creure a mig món que la ficció era la veritat. Però, afortunadament, el misteri més gran d’Agatha Christie continua. I el perquè agrada tant, també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada