Ninotaire compromès i creador de la Norma, va destacar com a autor de novel·la gràfica històrica
El dibuixant Lluís Juste de Nin ha mort aquest dijous als
75 anys, segons ha confirmat la seva família. Sense ell no es pot
explicar el còmic en català de les últimes dècades, del qual va ser un
dels grans defensors i un dels autors més prolífics. També va ser una
figura important del món de la moda a través del seu treball com a
dissenyador i director creatiu a Armand Basi. Però sobretot va ser un
referent a l'hora d'entendre la historieta des del compromís amb la
llengua i amb la idea de nació catalana, especialment a través de les
seves novel·les gràfiques, que constitueixen un projecte ambiciós de
reconstrucció històrica de Catalunya a través del llenguatge de la
historieta.
Nascut a Barcelona el 1945, els seus
inicis en el dibuix i l'humor gràfic van anar lligats a la lluita
antifranquista amb el PSUC com a company de viatge. Des de finals dels
60 va dibuixar fulls de mà i còmics de propaganda obrera, formant part
del grup Plástica Popular, del qual ell era l'únic ninotaire, que va
donar forma a l'estètica de l'activisme antifranquista. Els seus
dibuixos també van aparèixer en revistes clandestines com La Huelga, Luchas obreras i Treball,
òrgan oficial del PSUC. Quan signava aquests feines ho feia amb el
pseudònim L'Esquerrà o El Zurdo, un àlies que va mantenir per a les
il·lustracions que acompanyaven els articles de Manuel Vázquez Montalbán
a Mundo obrero, en què també dibuixava tires i caricatures.
"La seva obra sempre era ideològica i sempre es
posicionava", elogia el ninotaire i divulgador Jaume Capdevila, que
reivindica els inicis combatius i compromesos de Juste de Nin. "Per això
el seu dibuix sempre va ser funcional, perquè per a ell era sobretot
una eina per transmetre idees i inocular ideologia, fins i tot en les
seves obres històriques més recents, que sempre tenen rerefons i no
volen limitar-se mai a ser un entreteniment lúdic". Juste de Nin també
va resumir així la seva posició en una entrevista el 2012: "Jo, per
dibuixar, necessito defensar o atacar. ¿Dibuixar per dibuixar? No és la
meva vocació. ¿Fer d'il·lustrador? Tampoc".
Del primer àlbum en català a la Norma
El
1973 va publicar de forma clandestina i amb el suport del PSUC una
aproximació a la història de Catalunya ubicada en un poble imaginari,
Vilaninota: Història de Vilaninota és la seva
primera incursió en el còmic històric i també un dels primers àlbums de
còmic per a adults publicats en català durant el franquisme. Ja en
democràcia va comentar l'actualitat a les pàgines de la revista Canigó amb la sèrie Petant la xerrada
i el 1982 arribaria la seva creació més popular arran d'un encàrrec que
li va fer la Generalitat: dissenyar un personatge per ser la imatge
d'una nova campanya en favor de l'ús de la llengua catalana.
La resposta de Juste de Nin va ser la Norma, una nena vestida amb pantalons granota –una picada d'ullet a El més petit de tots,
de Lola Anglada– i un gran somriure que va empaperar autobusos, parets i
carpetes, convertint-se en la imatge amable i popular de la
normalització lingüística. El personatge, que prenia com a model la nena Anna Solà, va protagonitzar la campanya El català, cosa de tots, que va tenir com a guionista Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i va assolir una gran difusió. La Norma va protagonitzar un breu retorn el 2012, quan Juste de Nin la va redibuixar molt emprenyada en senyal de rebuig a la Llei Wert.
Tot i la seva popularitat en moments puntuals, Juste de Nin mai es va acabar d'integrar en la família del còmic. "Era un outsider de l'humor gràfic, anava per lliure –apunta el crític i divulgador Jordi Riera, autor d'El còmic en català–. No es va integrar mai en el grup d'El Perich i la revista Por Favor ni en el cercle underground d'El rrollo enmascarado. Segurament pel seu tarannà, perquè ell era una persona molt elegant, un gentleman".
Desaparició i retorn d'un ninotaire
A
aquesta falta de presència en el món del còmic també va influir la seva
implicació com a director creatiu de l'empresa de moda que el seu cosí
Armand Basi va crear el 1985. "Després de la Norma es podria haver
consolidat com a autor, però va optar per fer desaparèixer el ninotaire i
dedicar-se en exclusiva a l'empresa familiar –explica Capdevila–.
Tanmateix, en el fons el ninotaire seguia allà i per això va reaparèixer
quan va abandonar les seves responsabilitats a l'empresa".
El retorn de Juste de Nin al còmic es produeix el 2004 amb Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana,
un recorregut en vinyetes en blanc i negre a través de tres segles de
genealogia familiar dels Nin en què, per descomptat, apareixen el
malaguanyat líder del POUM Andreu Nin i l'escriptora Anaïs Nin. Tres
anys després, el dibuixant arrenca el projecte Cròniques a llapis,
en què es proposa "explicar la història del nostre país d'una forma
digerible" a través d'una sèrie de novel·les gràfiques que traslladen de
manera molt lliure clàssics literaris a la realitat catalana. Així, Montecristo 1941 adapta el relat d'aventures d'Alexandre Dumas a la Barcelona franquista, El guepard 1970 aborda els anys de la Transició amb una mirada lampedusiana, Barcelona 1931 situa L'educació sentimental de Flaubert en la Barcelona revolucionària de la Segona República, etc.
El dibuixant va acabar prescindint de la crossa literària en la darrera
dècada, dedicant novel·les gràfiques a episodis històrics com el de la
guerra dels carlins (La guerra dels besavis), a retratar la Barcelona burgesa de l'últim terç del segle XIX (La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu) o a estudiar figures històriques tan interessants com el Noi del Sucre (El Noi. Vida i mort d’un home lliure), Joan Pujol (Garbo, l'espia català que enganyà Hitler) o, esclar, Andreu Nin (Andreu Nin. Seguint les teves passes). La seva última novel·la gràfica, de publicació recent, és Rossinyol que vas a França, que abandona Catalunya per visitar les trinxeres de Charleroi durant la Primera Guerra Mundial, un homenatge a La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la que ja havia adaptat al còmic "de forma lliure i catalanitzada" el 2011 començant la seva versió a la Barcelona modernista dels Quatre Gats.
