Andreu Martín, Premi Trajectòria 2025

 

Ens fa molta il·lusió anunciar-vos que Andreu Martín, autor de referència de Crims.cat i un dels noms imprescindibles de la literatura catalana contemporània, ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Trajectòria 2025, un reconeixement atorgat per la Setmana del Llibre en Català a aquells que han dedicat tota una vida a fer créixer la cultura catalana

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és una figura clau de la narrativa catalana, especialment reconegut per la seva contribució a la novel·la negra des que el 1979, va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi, que va ser adaptada al cinema per Vicente Aranda, i posteriorment ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és o no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L’home que tenia raor (les dues amb premis Hammett concedits per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs), Bellíssimes persones (que, a més del Hammett, també va rebre el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). També ha fet incursions en el gènere eròtic amb Espera, ponte así (premi La Sonrisa Vertical), en el gènere esportiu amb Hat trick i, sobretot, en l’àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Novel·la Juvenil.c.ult

Roc Casagran guanya el premi Sant Jordi amb ‘Somiàvem una illa’

 L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/roc-casagran-guanya-el-premi-sant-jordi-amb-somiavem-una-illa/

L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

L'actriu Àgata Roca, premi Margarida Xirgu 2024

Àgata Roca ha estat la guanyadora del 50è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina. La intèrpret ha aconseguit el reconeixement pel seu paper a L'imperatiu categòric, obra de Victòria Szpunberg que va estar programada al Teatre Lliure de Gràcia i que tornarà a la cartellera a finals de la temporada vinent. L'acte de proclamació i lliurament del premi se celebrarà el proper dilluns 22 de juliol al Teatre Romea, i estarà presentada per la guionista, actriu i presentadora Elisenda Pineda, a més de servir com a acte central de la celebració dels 50 anys del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu.

El jurat ha considerat que Roca és "la demostració pràctica que les actrius guanyen en matisos i expertesa amb els anys". A més, també subscriu les paraules de la crítica que va escriure el cronista teatral Oriol Puig Taulé: "Àgata Roca, més britànica que mai, és l'actriu ideal per mostrar la seva intel·ligència accentuant una paraula o fent el gest més subtil". El premi en honor a l'actriu i directora de Molins de Rei s'ha atorgat anualment i de forma ininterrompuda des de l'any 1973, i és un dels més longeus de l'estat en l'àmbit de les arts escèniques, només superat pels Premis Nacionals de Teatre atorgats pel Ministeri de Cultura. Impulsat des del món del teatre amateur, el guardó ha distingit artistes com Núria Espert, Anna Lizaran, Mercè Arànega, Clara Segura o Emma Vilarasau. La guanyadora del Premi Margarida Xirgu 2023 va ser l'actriu Mont Plans.

 

Àgata Roca (Barcelona, 1968) va acabar els estudis a l'Institut del Teatre l'any 1991, i llavors va fundar la companyia T de teatre al costat de quatre companyes de promoció: Rosa Gàmiz, Mamen Duch, Míriam Iscla i Carme Pla, amb qui ha estrenat una desena d'obres de teatre, com Petits contes misògins, Criatures o E.V.A, així com productes televisius, com la mítica Jet Lag. Roca ha destacat als teatres, però també té una gran trajectòria en la petita pantalla, amb feines interpretatives sobretot a TV3. Destaquen participacions en sèries com Estació d'enllaç, Porca misèria o Ventdelplà, i més tard va formar part del repartiment de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón durant tres temporades, així com de la producció Les de l'hoquei. Fora de la pública catalana, l'actriu barcelonina també ha participat en sèries com Felipe y Letizia de Telecinco o Sin Identidad d'Antena 3. I en cinema, ha tingut papers en films com Las horas del día (Jaime Rosales), Excuses! (Joel Joan), Dictado (Antonio Chavarrías), Truman (Cesc Gay) o El pregón (Dani de la Orden).

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/undefined

Albert Jané i Riera 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

El poeta, lingüista i traductor, a més de director històric de la revista Cavall Fort, Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930), és el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que reconeix d’aquesta manera la labor ingent que ha desenvolupat Jané per descobrir la riquesa de la llengua i les seves profunditats semàntiques.

A prop d’arribar als 94 anys, aquest lingüista i gramàtic –membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2000– que la majoria de parlants catalans coneixen pels seus diccionaris de sinònims i els manuals de conjugació dels verbs, rep la màxima distinció literària del país que va aprendre a escriure gràcies als seus manuals.

Té milers d’articles publicats i més de 60 llibres i diccionaris. A més, ha traduït més de 200 llibres i més de 150 còmics i llibres il·lustrats. Va posar veu a personatges com ara Corto Maltés, Lucky Luke i els Barrufets, inventant-se el verb barrufar. “Barrufet, en mallorquí, és dimoni; vaig buscar un verb que fos eufònic”, ha explicat en roda de premsa, després de la glosa de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural.

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest any format per Judit Carrera, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Salvador Sunyer i Enric Vicent, ha considerat que “dir Jané és posar el focus en la llengua i en l’escola, en un moment com el d’ara, d’emergència lingüística en aquests àmbits. El seu tarannà, humil i modest, l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima.”

El premi, dotat amb 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés, es lliurarà el 17 de juny al Palau de la Música Catalana, com ha triat el guardonat.

“Em sento emocionat i aclaparat rebent un premi que han atorgat a tants grans noms de la nostra literatura”, ha dit Jané.

Home autodidacte que es va “formar llegint indiscriminadament” i excursionista, va treballar en un banc fins que, quan tenia 32 anys, el van venir a buscar perquè treballés a jornada completa a Cavall Fort. “Vam crear la revista tot un grup de persones; en aquell moment l’enemic era la televisió, ara els mòbils; Cavall Fort, després de 63 anys, és un miracle”, ha valorat. Preguntat per la situació de la llengua, opina que “TV3 i Catalunya Ràdio haurien de ser més severs amb la qüestió de l’idioma”.

Viu en una residència i encara escriu cada dia. “A mà, això sí, però si m’encarreguen un article, el faig; ahir mateix vaig escriure’n un per La Sagrera es mou.” I és que, amb una modèstia exemplar, tot ho atribueix als encàrrecs, com si ell no hagués fet res. “Josep Faulí em va venir a buscar perquè escrivís al diari Avui i, durant molts anys, el meu article diari sortia a la portada”, ha recordat amb bona memòria.

La seva dedicació a la lingüística, que no ha exercit mai amb dogmatisme antipàtic i que va iniciar el 1961 amb la gramàtica Signe, l’ha combinada amb una obra de creació considerable, sobretot la destinada a la mainada. Fa poc més de sis anys va sorprendre tothom amb una novel·la homèrica, Calidoscopi informal, publicada per Edicions de la Ela Geminada, que celebrava els dons de la llengua de manera jocosa.

“Em molesta que els llibres, meus i de molts altres, els guillotinin com a la Maria Antonieta; per contra, és extraordinari que es publiqui tant, tot i que amb tiratges curts.”

Té centenars de pàgines de dietaris inèdites. “He fet una selecció dels que tenen un interès més general i ho conserven a l’IEC; em faria feliç que algun dia es publiquin.”

“Modestament, em sento notari, en el sentit de deixar constància d’uns fets”, ha comentat Albert Jané, un molt merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2396519-albert-jane-i-riera-gran-barrufador-i-merescut-56e-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes.html?cca=3

Imma Monsó guanya el premi Òmnium per la novel·la ‘La mestra i la Bèstia’

 

L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'

 Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.

 

La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.

Una història familiar

Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”

Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”

Relació mare-filla

Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”

D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”

El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-monso-guanya-el-premi-omnium-per-la-seva-novella-la-mestra-i-la-bestia/

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla

 

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla amb el seu retorn a la novel·la

• El periodista rep el premi Josep Pla amb ‘La germandat de l’àngel caigut’

El periodista Jaume Clotet i Planas (Barcelona, 1974) feia vuit anys que no publicava cap novetat de ficció. Entretant, ha viscut en primera línia els anys del procés independentista com a director general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Just abans, el 2016, havia guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El càtar proscrit, una història protagonitzada per Jaspert de Barberà, un noble occità que abraçava l’heretgia dels bons homes. Ara, pot afegir un nou guardó al seu palmarès amb el 56è premi Josep Pla per La germandat de l’àngel caigut, un enjòlit protagonitzat per una mossa d’esquadra i un monjo de Montserrat, que viatja des del regne llatí de Jerusalem del temps de les Croades fins la Barcelona i el desenllaç del qual pot posar en perill una cosa tan antiga com la pugna entre el be i el mal. Ha rebut el guardó en el tradicional sopar de la nit de Reis, que es fa, tal com manen els cànons, a l’Hotel Palace i en què es desvelen el premi Nadal i el premi Josep Pla, i que enguany en fa vuitanta. A l’acte hi han assistit el batlle de Barcelona Jaume Collboni i els consellers Natàlia Garriga i Joaquim Nadal, entre d’altres autoritats.

En rebre el premi, Clotet ha volgut agrair-lo als membres del jurat, Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i Glòria Gasch:  “Jo sóc periodista i per tant estic molt acostumat a treballar en equip. Escriure és una altra història, és estar sol davant la pantalla.” L’autor guardonat, que no s’ha descuidat la salutació als companys periodistes, ha recordat que si no fos aquesta nit al Palace, hauria estat llegint un conte a les seves filles. “Arran d’això, elles han agafat l’hàbit i la il·lusió que els meus pares em van inculcar. Escriure és molt important, però sobretot ho és llegir”, ha exclamat, assegurant que fomentar l’hàbit de la lectura és el millor que es pot llegar a les generacions futures. 

 

Un periodista de llarga trajectòria

Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i en història per la Universitat de Barcelona, Clotet ha estat cap de secció de política de l’Avui, diari pel qual va ser corresponsal al País Basc entre el 2001 i el 2003. Entre el 2003 i el 2008 va ser cap de premsa de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, i entre el 2008 i el 2010 va ocupar el càrrec de subdirector de l’Agència Catalana de Notícies. Membre fundador del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha col·laborat en uns quants mitjans, com l’Ara, el Punt Avui, el Singular Digital, TV3, Público, ABC, COM Ràdio, Ona Catalana i RAC 1. Coautor amb el president Quim Torra de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), un recull dels informes de censura sobre llibres catalans que van exhumar de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalà d’Henares, l’any 2012 va debutar en la ficció amb Lliures o morts, escrit a quatre mans amb David de Montserrat. Tres anys després publicava 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya, i els contes infantils La meva primera Diada, El meu primer llibre de Nadal i La meva primera Festa Major amb la il·lustradora Rut Bisbe.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-clotet-premi-josep-pla/

Cristina Garcia guanya el Premi Llibreter amb ‘Els irredempts’

 

L’escriptora Cristina Garcia ha guanyat el 24è Premi Llibreter en la categoria de literatura catalana amb la seva novel·la Els irredempts (LaBreu Edicions). Es tracta d’un guardó, organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, que atorguen les llibreries de Catalunya, amb l’objectiu de destacar i reconèixer la qualitat i la significació de determinats títols per afavorir-ne la difusió mitjançant la seva promoció a les llibreries. Alhora, amb el Premi Llibreter el Gremi de Llibreters vol posar en valor l’ofici de llibreter i el seu papers com a prescriptors al món de la literatura.

El jurat, tal i com recull una informació de l’ACN, ha ressaltat que Els irredempts de Cristina Garcia és una “obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el llenguatge, les idees, l’art”. “El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una anomalia extraordinària en el panorama literari català”, han afegit.

L’autora ha reconegut que l’obra no és fàcil, ni plaent i ha admès que no és un llibre que hagi sortit en dos dies, sinó que li va costar molt escriure’l. “Ser avui aquí a nivell personal és un petit miracle. Sempre havia pensat que el llibre seria un llibre mort i que en algun punt de la seva construcció acabaria morint o jo l’acabaria oblidant. Quina tonteria, els llibres no s’obliden”, comentava Garcia.

La promesa, de Damon Galgut amb traducció al català d’Àfrica Rubiés i editat per Les Hores ha guanyat el guardó en la categoria d’altres literatures. El jurat ha destacat que la relació dels homes amb la terra és un dels grans temes de la literatura contemporània. “Coneixem la història d’una família en què una promesa no mantinguda plana sobre els personatges. Una gran escriptura i una estructura narrativa original”, detallava.

El president del Gremi de Llibreters, Eric del Arco ha assenyalat l’alt nivell dels finalistes i que els guanyadors ho han fet amb una diferència de vots molt petita. Ha valorat molt positivament l’edició que es porta a terme a Catalunya. El president del Gremi de Llibreters ha explicat que van votar entre els tres finalistes per categoria un centenar de llibreries. “El Premi Llibreter aconsegueix que si voten 100 llibreters, tots ells s’han hagut de llegir els tres llibres en profunditat i podran prescriure l’obra guanyadora i també els altres dos”.

Els premis es lliuren aquest dijous en un acte , a la Sala Paral·lel 62 que també reconeixerà la trajectòria dels llibreters Sergio Bassa, de la Llibreria Bassa, de Móra d’Ebre, i de Rosana Lluch, de la llibreria Llorens Llibres, de Vilanova i la Geltrú, pels seus 35 anys d’ofici.

 https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2299019-cristina-garcia-guanya-el-premi-llibreter-amb-els-irredempts.html?cca=3

 

Sebastià Alzamora guanya el premi Òmnium per ‘Ràbia’

La novel·la s'ha imposat així a 'Al llac' de Maria Barbal i 'Les altures' de Sebastià Portell

 

L'obra guanyadora del #PremiÒmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2022 és 'Ràbia', de l'escriptor mallorquí @sebastialzamora

. Enhorabona!

 

Resum: La solitud i l'amistat a la perifèria turística.

Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa, anomenada Taylor, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d'una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d'un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta: un entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol, on, tanmateix, el sorprendran fulguracions de bellesa i d’autèntica amistat.

 

 

D’Alcarràs a Berlín: el cinema català de Carla Simón que entenen arreu

 La directora de cinema Carla Simón ha triomfat a la Berlinale amb un film català que parla del desarrelament i la pèrdua de la pagesia 

El nom d’Alcarràs l’hem sentit, sobretot, amb motiu de la recollida de la fruita i l’arribada, any rere any, de temporers de tot el món a l’època de la collita. Tret d’això, no es pot dir que sigui un poble on hagin passat gaires coses. A banda aquestes notícies estacionals, sembla que sigui un topònim més, un punt, al mapa de la plana de Lleida, on a ningú no se li ha perdut res. No ho és, sens dubte, per a Carla Simón, vinculada familiarment a la població i directora d’Alcarràs, el primer film en català guardonat amb l’Ós d’Or de la Berlinale. Alcarràs, doncs, ja forma part de la història del cinema català.

Acostumats darrerament a haver d’acontentar-nos amb films en castellà fets per directors, actors, productors, tècnics, etc. catalans –accent català, en deia el Departament de Cultura fa pocs dies a propòsit dels premis Goya, i criticava la Plataforma per la Llengua–, i que el nombre de filmacions en català anés disminuint any rere any, Alcarràs és la prova que es pot fer cinema català (en català) i tenir les portes obertes a tot arreu i ser entès per tothom. Perquè el català, no ho oblidem, no és una llengua ni millor ni pitjor que cap altra, senzillament és la nostra. La nostra manera d’adreçar-nos al món. La llengua de Carla Simón –que ja va enlluernar amb Estiu 1993–, però també de Neus Ballús, d’Albert Serra, d’Agustí Villaronga, de Ventura Pons, de Pere Portabella i una llarga llista de directors que han fet possible que el català hagi acabat essent premiat enguany a Berlín.

 

Parlar del que és universal a partir del que és local

Potser fóra bo que, després de la fita històrica d’Alcarràs, productors i distribuïdors s’espolsessin la por –o l’hispanocentrisme– de sobre i veiessin que si realment el nostre món és el món, si els films són prou bons, arribaran a l’espectador sigui quina sigui la llengua original amb què han estat filmats. Fora provincianisme! I no cal patir per un suposat entotsolament, perquè, com fa Carla Simón, parlant del que és local podem parlar del que és universal i, novament, tothom ens entendrà. Els problemes, emocions, conflictes, somnis i tragèdies del camp de Tarragona, de la Vall d’Albaida o de la serra de Tramuntana també poden ser els de la badia de Nàpols o la plana d’Uppsala. Les administracions públiques també farien bé de tenir-ho ben present.

El triomf d’Alcarràs, a més, arriba enmig del debat sobre el futur de la pagesia i el clam desesperat d’allò que se n’ha dit les “comarques oblidades” –o la “Catalunya buida o buidada”. El “territori”, en el llenguatge polític incomprensible. Fa poques setmanes ens fèiem ressò del sentiment d’indignació que havia causat a Ponent que el centenari de l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot no tingués el reconeixement oficial que tenien unes altres efemèrides.

Un tema oportú

Simón entra de ple en la qüestió del desarrelament de la terra amb la història d’una família que, després de dècades dedicada al préssec, ha de veure com el propietari de les terres s’estima més arrencar els arbres i plantar-hi molins de vent per a fer energia eòlica. La història dels protagonistes d’Alcarràs és l’ocàs d’un món i d’una manera de viure que, si ens creguéssim de debò la necessitat de la sostenibilitat alimentària, del quilòmetre zero i el producte de proximitat, no deixaríem perdre. I no solament per la bellesa de la floració dels presseguers d’Aitona, tan cars a Instagram, sinó per una qüestió de pura supervivència com a país.

 

Un dels principals mèrits d’Alcarràs és que els seus protagonistes són actors no professionals, veïns de la contrada, que els han implicats a construir una ficció plena de la seva veritat. I en la seva variant dialectal, un català occidental tan poc habitual al cinema i les produccions audiovisuals, tret de la humorada i el tipisme.

Ah, no ens en descuidem: Alcarràs va ser un dels pobles on el Primer d’Octubre la Guàrdia Civil va haver de fugir cames ajudeu-me. Gent ferma, la d’Alcarràs.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/dalcarras-a-berlin-el-cinema-catala-de-carla-simon-que-entenen-arreu/

Joan-Lluís Lluís culmina amb èxit el fascinant viatge literari de ‘Junil a les terres dels bàrbars’

 L’escriptor ha guanyat el cinquè premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per 'Junil a la terra dels bàrbars' (Club Editor) 

 Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís (Club Editor) és segurament una de les novel·les més fascinants del corpus literari català recent. L’obra, que va conquerint lectors setmana rere setmana, acaba de ser guardonada amb el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, fet que l’ajudarà en la difusió i la consolidació.

El jurat, format per Anna Casasses, Neus Real, Marta Segarra, Oriol Izquierdo i Xavier Pla, considera que és “un llibre sobre llibres que és alhora una novel·la d’aventures, un viatge iniciàtic i una faula històrica que juga amb els lectors per enaltir el poder d’explicar històries”.

Joan-Lluís Lluís basteix la història partint d’una protagonista femenina adolescent, la Junil, que viu ara fa dos mil anys, en un territori indefinit de l’imperi romà, a prop de la frontera. És una societat amb esclaus, en què la dona tampoc no és realment lliure perquè primer és propietat del pare i, després, del marit. Situa la novel·la en l’època en què Ovidi, el gran poeta clàssic, és desterrat i enviat a l’exili. Lluís volia novel·lar aquest exili, però ho fa col·locant Ovidi de teló de fons.

L’origen de la novel·la es troba en Ovidi. L’autor volia parlar del poeta sense reconstruir la seva història, moltes vegades explicada, i va confegir una novel·la impregnada per l’obra d’Ovidi i la fascinació que sent Junil per ell. Però Ovidi no hi apareix. Ara, la novel·la és molt més que Ovidi, perquè els protagonistes són uns personatges que són perseguits o són esclaus i fugen i caminen i caminen i no deixen de caminar, perquè un ha llegit que existia una terra on no hi havia esclaus.

Lluís explica: “La novel·la és un viatge en un sentit realment molt genuí, perquè els personatges travessen una part d’Europa caminant, durant quatre estacions. Volia que fos un viatge molt concret, en què se sentís que caminen de debò i que senten la fred, la pluja, la por, la fam, la set… Tot això he intentat que hi fos. I durant aquest viatge de quatre estacions, diria que passen tres coses. La primera és el fenomen d’aglutinament: Junil marxa amb un altre personatge i de seguida són tres i després se n’hi afegeixen més.”

La segona: “Els protagonistes comencen fugint, però ben aviat s’adonen que volen anar cap a un lloc, tenen un objectiu. El pol negatiu és fugir i el pol positiu és tenir un propòsit. I cal equilibrar aquesta tensió. I això els canvia el ritme, l’estat anímic, la manera de comportar-se… I la tercera cosa és la literatura: tots, en un moment o un altre, estan tocats per les lletres. Sigui la gran literatura de tipus ovídic, que és Junil qui la porta, com portaria una torxa, sigui d’una manera més incerta amb les rondalles a la vora del foc, la literatura oral tal com es practicava. A més de menjar, beure, dormir i tenir els peus protegits, la literatura també els serveix per a avançar. I per a mi, això és important més enllà de la literatura, perquè l’home és un animal que s’alimenta també d’imaginari.”

I aquí Joan-Lluís Lluís arriba al pinyol de l’obra quan ens revela: “He arribat a la conclusió que la colla de personatges que caminen junts és una utopia llibertària. He escrit una utopia llibertària. I el viatge és per a anar cap a una mena d’arcàdia. I vés a saber què s’hi trobaran, probablement una altra cosa, però… En el grup no hi ha cap cap, no hi ha dirigent. Segons el moment, un o un altre pren la iniciativa, amb una certa autoritat, però donada per les seves competències, fet que és una de les bases de la ideologia anarquista. Proudhon deia que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència. Aquesta frase, me la crec molt.”

 

El renec i la història dels Djugun

A més d’una utopia llibertària, de la recerca d’una arcàdia, Joan-Lluís Lluís pensa que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. I és aquesta perspectiva i el valor que dóna tant a l’alta literatura com a la literatura popular i la literatura oral, a tenir una llengua i exercitar-la amb imaginació, que ha marcat el discurs que ha fet en rebre el premi.

Ha deixat anar d’entrada i sorprenent tothom: “Collons, no m’ho esperava.” I ha aclarit: “He decidit començar amb un renec, perquè un renec és útil per continuar reivindicant no només la llengua culta sinó també la llengua del carrer. Durant molts anys, tot i parlar català, em venien els renecs francesos. Va ser de mica en mica que em van anar venint els renecs catalans.”

Joan-Lluís Lluís ha reivindicat un any 2021 ple de bona literatura escrita en català, “potser perquè el 2020 vam estar tancats i vam tenir més temps per a afinar”. I també ha recalcat: “Em sembla important recordar que la literatura no és una competició esportiva. El número u no té cap sentit en literatura. I a vegades posem massa èmfasi en les llistes dels més venuts. La millor novel·la del 2021 quina serà, caldran anys per a saber-ho i potser no ho sabrem mai.”

I aleshores ha explicat un conte, la història del poble djugun, un poble aborigen australià, i ha dit que els déus li van concedir el do de la paraula. La llengua djugun va ser la primera llengua del món. “Tristament –ha dit–, la llengua djugun va desaparèixer a mitjan segle XX. Els djuguns encara existeixen, però parlen tots anglès. Per preservar la seva llengua, segurament els hauria calgut un país independent. I el que és bo per a la llengua djugun és bo per a la llengua catalana.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-lluis-lluis-junil-la-recerca-duna-arcadia-i-el-poble-djugun/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=98ae6a4a20-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-98ae6a4a20-204258373

 

Carles Dachs Clotet guanya el premi de Poesia Gabriel Ferrater

 

El llibre premiat porta per títol ‘Vent a la mà’. El premi el convoca l’Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i Edicions 62 

Carles Dachs Clotet ha obtingut el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2021 amb els poemes aplegats sota el títol Vent a la mà. El premi és organitzat per l’Ajuntament de Sant Cugat, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Té una dotació de 8.530 €. Inclou una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó i la publicació a l’octubre del llibre al segell Edicions 62.

 Segons que ha explicat l’editor Jordi Cornudella, membre del jurat, el llibre Vent a la mà d’en Carles Dachs és un llibre molt bo: “És un llibre de plena maduresa, tant pel cantó de la imaginació poètica com pel cantó de la forma poètica és el llibre d’algú que sap molt bé què té entre mans, sap com controlar-ho i com donar-ho als lectors. És un llibre organitzat en tres parts, cadascuna independent. La primera part són poemes de pensament fondo i de troballes brillants, poemes que conviden a fer un camí de reflexió. La segona part és una mena d’elegia llarga molt diferent de to. I la tercera part, més curta, té com a centre motriu la mort del pare. Amb tot, el llibre té una unitat, que és la de la veu que li dóna l’autor i la unitat també de l’expertesa de la factura, de la capacitat de convèncer el lector, des del començament fins al final.”

Carles Dachs ha agraït el premi que porta el nom de Gabriel Ferrater, segons ell, el poeta català de la segona meitat del segle XX més influent i la seva imatge arriba als nostres dies. “No som pas pocs els que vam començar a interessar-nos per la poesia a través seu. Encara recordo quan era adolescent i vaig descobrir els seus poemes. I les seves classes ara recollides en llibre, que la gent de la meva generació hem llegit com a textos crítics.”

Nascut l’any 1987 a Santa Eugènia de Berga, Carles Dachs és llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Ha publicat Suc de llum (Premi Joan Duch per a Joves Escriptors 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria Mercè Marçal; Pagès editors, 2015). És cofundador de la petita col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols». Escriu puntualment a la revista digital de crítica literària La Lectora i en altres publicacions. Ha estat professor lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest entre el 2017 i el 2021.

En aquesta edició, la que fa dinou, s’han presentat 60 originals. El jurat ha estat format per Xavier Folch (que es va morir fa pocs dies), Jordi Cornudella, Marc Romera, Enric Sullà i Marta Pessarrodona. L’any passat va guanyar el premi Andreu Gomila amb Felanitx.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/carles-dachs-clotet-guanya-el-premi-de-poesia-gabriel-ferrater/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=636e6188e3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-636e6188e3-204258373