Albert Jané i Riera 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

El poeta, lingüista i traductor, a més de director històric de la revista Cavall Fort, Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930), és el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que reconeix d’aquesta manera la labor ingent que ha desenvolupat Jané per descobrir la riquesa de la llengua i les seves profunditats semàntiques.

A prop d’arribar als 94 anys, aquest lingüista i gramàtic –membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2000– que la majoria de parlants catalans coneixen pels seus diccionaris de sinònims i els manuals de conjugació dels verbs, rep la màxima distinció literària del país que va aprendre a escriure gràcies als seus manuals.

Té milers d’articles publicats i més de 60 llibres i diccionaris. A més, ha traduït més de 200 llibres i més de 150 còmics i llibres il·lustrats. Va posar veu a personatges com ara Corto Maltés, Lucky Luke i els Barrufets, inventant-se el verb barrufar. “Barrufet, en mallorquí, és dimoni; vaig buscar un verb que fos eufònic”, ha explicat en roda de premsa, després de la glosa de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural.

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest any format per Judit Carrera, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Salvador Sunyer i Enric Vicent, ha considerat que “dir Jané és posar el focus en la llengua i en l’escola, en un moment com el d’ara, d’emergència lingüística en aquests àmbits. El seu tarannà, humil i modest, l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima.”

El premi, dotat amb 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés, es lliurarà el 17 de juny al Palau de la Música Catalana, com ha triat el guardonat.

“Em sento emocionat i aclaparat rebent un premi que han atorgat a tants grans noms de la nostra literatura”, ha dit Jané.

Home autodidacte que es va “formar llegint indiscriminadament” i excursionista, va treballar en un banc fins que, quan tenia 32 anys, el van venir a buscar perquè treballés a jornada completa a Cavall Fort. “Vam crear la revista tot un grup de persones; en aquell moment l’enemic era la televisió, ara els mòbils; Cavall Fort, després de 63 anys, és un miracle”, ha valorat. Preguntat per la situació de la llengua, opina que “TV3 i Catalunya Ràdio haurien de ser més severs amb la qüestió de l’idioma”.

Viu en una residència i encara escriu cada dia. “A mà, això sí, però si m’encarreguen un article, el faig; ahir mateix vaig escriure’n un per La Sagrera es mou.” I és que, amb una modèstia exemplar, tot ho atribueix als encàrrecs, com si ell no hagués fet res. “Josep Faulí em va venir a buscar perquè escrivís al diari Avui i, durant molts anys, el meu article diari sortia a la portada”, ha recordat amb bona memòria.

La seva dedicació a la lingüística, que no ha exercit mai amb dogmatisme antipàtic i que va iniciar el 1961 amb la gramàtica Signe, l’ha combinada amb una obra de creació considerable, sobretot la destinada a la mainada. Fa poc més de sis anys va sorprendre tothom amb una novel·la homèrica, Calidoscopi informal, publicada per Edicions de la Ela Geminada, que celebrava els dons de la llengua de manera jocosa.

“Em molesta que els llibres, meus i de molts altres, els guillotinin com a la Maria Antonieta; per contra, és extraordinari que es publiqui tant, tot i que amb tiratges curts.”

Té centenars de pàgines de dietaris inèdites. “He fet una selecció dels que tenen un interès més general i ho conserven a l’IEC; em faria feliç que algun dia es publiquin.”

“Modestament, em sento notari, en el sentit de deixar constància d’uns fets”, ha comentat Albert Jané, un molt merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2396519-albert-jane-i-riera-gran-barrufador-i-merescut-56e-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes.html?cca=3

Imma Monsó guanya el premi Òmnium per la novel·la ‘La mestra i la Bèstia’

 

L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'

 Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.

 

La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.

Una història familiar

Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”

Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”

Relació mare-filla

Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”

D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”

El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-monso-guanya-el-premi-omnium-per-la-seva-novella-la-mestra-i-la-bestia/

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla

 

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla amb el seu retorn a la novel·la

• El periodista rep el premi Josep Pla amb ‘La germandat de l’àngel caigut’

El periodista Jaume Clotet i Planas (Barcelona, 1974) feia vuit anys que no publicava cap novetat de ficció. Entretant, ha viscut en primera línia els anys del procés independentista com a director general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Just abans, el 2016, havia guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El càtar proscrit, una història protagonitzada per Jaspert de Barberà, un noble occità que abraçava l’heretgia dels bons homes. Ara, pot afegir un nou guardó al seu palmarès amb el 56è premi Josep Pla per La germandat de l’àngel caigut, un enjòlit protagonitzat per una mossa d’esquadra i un monjo de Montserrat, que viatja des del regne llatí de Jerusalem del temps de les Croades fins la Barcelona i el desenllaç del qual pot posar en perill una cosa tan antiga com la pugna entre el be i el mal. Ha rebut el guardó en el tradicional sopar de la nit de Reis, que es fa, tal com manen els cànons, a l’Hotel Palace i en què es desvelen el premi Nadal i el premi Josep Pla, i que enguany en fa vuitanta. A l’acte hi han assistit el batlle de Barcelona Jaume Collboni i els consellers Natàlia Garriga i Joaquim Nadal, entre d’altres autoritats.

En rebre el premi, Clotet ha volgut agrair-lo als membres del jurat, Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i Glòria Gasch:  “Jo sóc periodista i per tant estic molt acostumat a treballar en equip. Escriure és una altra història, és estar sol davant la pantalla.” L’autor guardonat, que no s’ha descuidat la salutació als companys periodistes, ha recordat que si no fos aquesta nit al Palace, hauria estat llegint un conte a les seves filles. “Arran d’això, elles han agafat l’hàbit i la il·lusió que els meus pares em van inculcar. Escriure és molt important, però sobretot ho és llegir”, ha exclamat, assegurant que fomentar l’hàbit de la lectura és el millor que es pot llegar a les generacions futures. 

 

Un periodista de llarga trajectòria

Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i en història per la Universitat de Barcelona, Clotet ha estat cap de secció de política de l’Avui, diari pel qual va ser corresponsal al País Basc entre el 2001 i el 2003. Entre el 2003 i el 2008 va ser cap de premsa de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, i entre el 2008 i el 2010 va ocupar el càrrec de subdirector de l’Agència Catalana de Notícies. Membre fundador del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha col·laborat en uns quants mitjans, com l’Ara, el Punt Avui, el Singular Digital, TV3, Público, ABC, COM Ràdio, Ona Catalana i RAC 1. Coautor amb el president Quim Torra de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), un recull dels informes de censura sobre llibres catalans que van exhumar de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalà d’Henares, l’any 2012 va debutar en la ficció amb Lliures o morts, escrit a quatre mans amb David de Montserrat. Tres anys després publicava 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya, i els contes infantils La meva primera Diada, El meu primer llibre de Nadal i La meva primera Festa Major amb la il·lustradora Rut Bisbe.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-clotet-premi-josep-pla/

Cristina Garcia guanya el Premi Llibreter amb ‘Els irredempts’

 

L’escriptora Cristina Garcia ha guanyat el 24è Premi Llibreter en la categoria de literatura catalana amb la seva novel·la Els irredempts (LaBreu Edicions). Es tracta d’un guardó, organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, que atorguen les llibreries de Catalunya, amb l’objectiu de destacar i reconèixer la qualitat i la significació de determinats títols per afavorir-ne la difusió mitjançant la seva promoció a les llibreries. Alhora, amb el Premi Llibreter el Gremi de Llibreters vol posar en valor l’ofici de llibreter i el seu papers com a prescriptors al món de la literatura.

El jurat, tal i com recull una informació de l’ACN, ha ressaltat que Els irredempts de Cristina Garcia és una “obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el llenguatge, les idees, l’art”. “El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una anomalia extraordinària en el panorama literari català”, han afegit.

L’autora ha reconegut que l’obra no és fàcil, ni plaent i ha admès que no és un llibre que hagi sortit en dos dies, sinó que li va costar molt escriure’l. “Ser avui aquí a nivell personal és un petit miracle. Sempre havia pensat que el llibre seria un llibre mort i que en algun punt de la seva construcció acabaria morint o jo l’acabaria oblidant. Quina tonteria, els llibres no s’obliden”, comentava Garcia.

La promesa, de Damon Galgut amb traducció al català d’Àfrica Rubiés i editat per Les Hores ha guanyat el guardó en la categoria d’altres literatures. El jurat ha destacat que la relació dels homes amb la terra és un dels grans temes de la literatura contemporània. “Coneixem la història d’una família en què una promesa no mantinguda plana sobre els personatges. Una gran escriptura i una estructura narrativa original”, detallava.

El president del Gremi de Llibreters, Eric del Arco ha assenyalat l’alt nivell dels finalistes i que els guanyadors ho han fet amb una diferència de vots molt petita. Ha valorat molt positivament l’edició que es porta a terme a Catalunya. El president del Gremi de Llibreters ha explicat que van votar entre els tres finalistes per categoria un centenar de llibreries. “El Premi Llibreter aconsegueix que si voten 100 llibreters, tots ells s’han hagut de llegir els tres llibres en profunditat i podran prescriure l’obra guanyadora i també els altres dos”.

Els premis es lliuren aquest dijous en un acte , a la Sala Paral·lel 62 que també reconeixerà la trajectòria dels llibreters Sergio Bassa, de la Llibreria Bassa, de Móra d’Ebre, i de Rosana Lluch, de la llibreria Llorens Llibres, de Vilanova i la Geltrú, pels seus 35 anys d’ofici.

 https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2299019-cristina-garcia-guanya-el-premi-llibreter-amb-els-irredempts.html?cca=3

 

Sebastià Alzamora guanya el premi Òmnium per ‘Ràbia’

La novel·la s'ha imposat així a 'Al llac' de Maria Barbal i 'Les altures' de Sebastià Portell

 

L'obra guanyadora del #PremiÒmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2022 és 'Ràbia', de l'escriptor mallorquí @sebastialzamora

. Enhorabona!

 

Resum: La solitud i l'amistat a la perifèria turística.

Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa, anomenada Taylor, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d'una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d'un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta: un entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol, on, tanmateix, el sorprendran fulguracions de bellesa i d’autèntica amistat.

 

 

D’Alcarràs a Berlín: el cinema català de Carla Simón que entenen arreu

 La directora de cinema Carla Simón ha triomfat a la Berlinale amb un film català que parla del desarrelament i la pèrdua de la pagesia 

El nom d’Alcarràs l’hem sentit, sobretot, amb motiu de la recollida de la fruita i l’arribada, any rere any, de temporers de tot el món a l’època de la collita. Tret d’això, no es pot dir que sigui un poble on hagin passat gaires coses. A banda aquestes notícies estacionals, sembla que sigui un topònim més, un punt, al mapa de la plana de Lleida, on a ningú no se li ha perdut res. No ho és, sens dubte, per a Carla Simón, vinculada familiarment a la població i directora d’Alcarràs, el primer film en català guardonat amb l’Ós d’Or de la Berlinale. Alcarràs, doncs, ja forma part de la història del cinema català.

Acostumats darrerament a haver d’acontentar-nos amb films en castellà fets per directors, actors, productors, tècnics, etc. catalans –accent català, en deia el Departament de Cultura fa pocs dies a propòsit dels premis Goya, i criticava la Plataforma per la Llengua–, i que el nombre de filmacions en català anés disminuint any rere any, Alcarràs és la prova que es pot fer cinema català (en català) i tenir les portes obertes a tot arreu i ser entès per tothom. Perquè el català, no ho oblidem, no és una llengua ni millor ni pitjor que cap altra, senzillament és la nostra. La nostra manera d’adreçar-nos al món. La llengua de Carla Simón –que ja va enlluernar amb Estiu 1993–, però també de Neus Ballús, d’Albert Serra, d’Agustí Villaronga, de Ventura Pons, de Pere Portabella i una llarga llista de directors que han fet possible que el català hagi acabat essent premiat enguany a Berlín.

 

Parlar del que és universal a partir del que és local

Potser fóra bo que, després de la fita històrica d’Alcarràs, productors i distribuïdors s’espolsessin la por –o l’hispanocentrisme– de sobre i veiessin que si realment el nostre món és el món, si els films són prou bons, arribaran a l’espectador sigui quina sigui la llengua original amb què han estat filmats. Fora provincianisme! I no cal patir per un suposat entotsolament, perquè, com fa Carla Simón, parlant del que és local podem parlar del que és universal i, novament, tothom ens entendrà. Els problemes, emocions, conflictes, somnis i tragèdies del camp de Tarragona, de la Vall d’Albaida o de la serra de Tramuntana també poden ser els de la badia de Nàpols o la plana d’Uppsala. Les administracions públiques també farien bé de tenir-ho ben present.

El triomf d’Alcarràs, a més, arriba enmig del debat sobre el futur de la pagesia i el clam desesperat d’allò que se n’ha dit les “comarques oblidades” –o la “Catalunya buida o buidada”. El “territori”, en el llenguatge polític incomprensible. Fa poques setmanes ens fèiem ressò del sentiment d’indignació que havia causat a Ponent que el centenari de l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot no tingués el reconeixement oficial que tenien unes altres efemèrides.

Un tema oportú

Simón entra de ple en la qüestió del desarrelament de la terra amb la història d’una família que, després de dècades dedicada al préssec, ha de veure com el propietari de les terres s’estima més arrencar els arbres i plantar-hi molins de vent per a fer energia eòlica. La història dels protagonistes d’Alcarràs és l’ocàs d’un món i d’una manera de viure que, si ens creguéssim de debò la necessitat de la sostenibilitat alimentària, del quilòmetre zero i el producte de proximitat, no deixaríem perdre. I no solament per la bellesa de la floració dels presseguers d’Aitona, tan cars a Instagram, sinó per una qüestió de pura supervivència com a país.

 

Un dels principals mèrits d’Alcarràs és que els seus protagonistes són actors no professionals, veïns de la contrada, que els han implicats a construir una ficció plena de la seva veritat. I en la seva variant dialectal, un català occidental tan poc habitual al cinema i les produccions audiovisuals, tret de la humorada i el tipisme.

Ah, no ens en descuidem: Alcarràs va ser un dels pobles on el Primer d’Octubre la Guàrdia Civil va haver de fugir cames ajudeu-me. Gent ferma, la d’Alcarràs.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/dalcarras-a-berlin-el-cinema-catala-de-carla-simon-que-entenen-arreu/

Joan-Lluís Lluís culmina amb èxit el fascinant viatge literari de ‘Junil a les terres dels bàrbars’

 L’escriptor ha guanyat el cinquè premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per 'Junil a la terra dels bàrbars' (Club Editor) 

 Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís (Club Editor) és segurament una de les novel·les més fascinants del corpus literari català recent. L’obra, que va conquerint lectors setmana rere setmana, acaba de ser guardonada amb el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, fet que l’ajudarà en la difusió i la consolidació.

El jurat, format per Anna Casasses, Neus Real, Marta Segarra, Oriol Izquierdo i Xavier Pla, considera que és “un llibre sobre llibres que és alhora una novel·la d’aventures, un viatge iniciàtic i una faula històrica que juga amb els lectors per enaltir el poder d’explicar històries”.

Joan-Lluís Lluís basteix la història partint d’una protagonista femenina adolescent, la Junil, que viu ara fa dos mil anys, en un territori indefinit de l’imperi romà, a prop de la frontera. És una societat amb esclaus, en què la dona tampoc no és realment lliure perquè primer és propietat del pare i, després, del marit. Situa la novel·la en l’època en què Ovidi, el gran poeta clàssic, és desterrat i enviat a l’exili. Lluís volia novel·lar aquest exili, però ho fa col·locant Ovidi de teló de fons.

L’origen de la novel·la es troba en Ovidi. L’autor volia parlar del poeta sense reconstruir la seva història, moltes vegades explicada, i va confegir una novel·la impregnada per l’obra d’Ovidi i la fascinació que sent Junil per ell. Però Ovidi no hi apareix. Ara, la novel·la és molt més que Ovidi, perquè els protagonistes són uns personatges que són perseguits o són esclaus i fugen i caminen i caminen i no deixen de caminar, perquè un ha llegit que existia una terra on no hi havia esclaus.

Lluís explica: “La novel·la és un viatge en un sentit realment molt genuí, perquè els personatges travessen una part d’Europa caminant, durant quatre estacions. Volia que fos un viatge molt concret, en què se sentís que caminen de debò i que senten la fred, la pluja, la por, la fam, la set… Tot això he intentat que hi fos. I durant aquest viatge de quatre estacions, diria que passen tres coses. La primera és el fenomen d’aglutinament: Junil marxa amb un altre personatge i de seguida són tres i després se n’hi afegeixen més.”

La segona: “Els protagonistes comencen fugint, però ben aviat s’adonen que volen anar cap a un lloc, tenen un objectiu. El pol negatiu és fugir i el pol positiu és tenir un propòsit. I cal equilibrar aquesta tensió. I això els canvia el ritme, l’estat anímic, la manera de comportar-se… I la tercera cosa és la literatura: tots, en un moment o un altre, estan tocats per les lletres. Sigui la gran literatura de tipus ovídic, que és Junil qui la porta, com portaria una torxa, sigui d’una manera més incerta amb les rondalles a la vora del foc, la literatura oral tal com es practicava. A més de menjar, beure, dormir i tenir els peus protegits, la literatura també els serveix per a avançar. I per a mi, això és important més enllà de la literatura, perquè l’home és un animal que s’alimenta també d’imaginari.”

I aquí Joan-Lluís Lluís arriba al pinyol de l’obra quan ens revela: “He arribat a la conclusió que la colla de personatges que caminen junts és una utopia llibertària. He escrit una utopia llibertària. I el viatge és per a anar cap a una mena d’arcàdia. I vés a saber què s’hi trobaran, probablement una altra cosa, però… En el grup no hi ha cap cap, no hi ha dirigent. Segons el moment, un o un altre pren la iniciativa, amb una certa autoritat, però donada per les seves competències, fet que és una de les bases de la ideologia anarquista. Proudhon deia que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència. Aquesta frase, me la crec molt.”

 

El renec i la història dels Djugun

A més d’una utopia llibertària, de la recerca d’una arcàdia, Joan-Lluís Lluís pensa que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. I és aquesta perspectiva i el valor que dóna tant a l’alta literatura com a la literatura popular i la literatura oral, a tenir una llengua i exercitar-la amb imaginació, que ha marcat el discurs que ha fet en rebre el premi.

Ha deixat anar d’entrada i sorprenent tothom: “Collons, no m’ho esperava.” I ha aclarit: “He decidit començar amb un renec, perquè un renec és útil per continuar reivindicant no només la llengua culta sinó també la llengua del carrer. Durant molts anys, tot i parlar català, em venien els renecs francesos. Va ser de mica en mica que em van anar venint els renecs catalans.”

Joan-Lluís Lluís ha reivindicat un any 2021 ple de bona literatura escrita en català, “potser perquè el 2020 vam estar tancats i vam tenir més temps per a afinar”. I també ha recalcat: “Em sembla important recordar que la literatura no és una competició esportiva. El número u no té cap sentit en literatura. I a vegades posem massa èmfasi en les llistes dels més venuts. La millor novel·la del 2021 quina serà, caldran anys per a saber-ho i potser no ho sabrem mai.”

I aleshores ha explicat un conte, la història del poble djugun, un poble aborigen australià, i ha dit que els déus li van concedir el do de la paraula. La llengua djugun va ser la primera llengua del món. “Tristament –ha dit–, la llengua djugun va desaparèixer a mitjan segle XX. Els djuguns encara existeixen, però parlen tots anglès. Per preservar la seva llengua, segurament els hauria calgut un país independent. I el que és bo per a la llengua djugun és bo per a la llengua catalana.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-lluis-lluis-junil-la-recerca-duna-arcadia-i-el-poble-djugun/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=98ae6a4a20-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-98ae6a4a20-204258373

 

Carles Dachs Clotet guanya el premi de Poesia Gabriel Ferrater

 

El llibre premiat porta per títol ‘Vent a la mà’. El premi el convoca l’Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i Edicions 62 

Carles Dachs Clotet ha obtingut el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2021 amb els poemes aplegats sota el títol Vent a la mà. El premi és organitzat per l’Ajuntament de Sant Cugat, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Té una dotació de 8.530 €. Inclou una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó i la publicació a l’octubre del llibre al segell Edicions 62.

 Segons que ha explicat l’editor Jordi Cornudella, membre del jurat, el llibre Vent a la mà d’en Carles Dachs és un llibre molt bo: “És un llibre de plena maduresa, tant pel cantó de la imaginació poètica com pel cantó de la forma poètica és el llibre d’algú que sap molt bé què té entre mans, sap com controlar-ho i com donar-ho als lectors. És un llibre organitzat en tres parts, cadascuna independent. La primera part són poemes de pensament fondo i de troballes brillants, poemes que conviden a fer un camí de reflexió. La segona part és una mena d’elegia llarga molt diferent de to. I la tercera part, més curta, té com a centre motriu la mort del pare. Amb tot, el llibre té una unitat, que és la de la veu que li dóna l’autor i la unitat també de l’expertesa de la factura, de la capacitat de convèncer el lector, des del començament fins al final.”

Carles Dachs ha agraït el premi que porta el nom de Gabriel Ferrater, segons ell, el poeta català de la segona meitat del segle XX més influent i la seva imatge arriba als nostres dies. “No som pas pocs els que vam començar a interessar-nos per la poesia a través seu. Encara recordo quan era adolescent i vaig descobrir els seus poemes. I les seves classes ara recollides en llibre, que la gent de la meva generació hem llegit com a textos crítics.”

Nascut l’any 1987 a Santa Eugènia de Berga, Carles Dachs és llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Ha publicat Suc de llum (Premi Joan Duch per a Joves Escriptors 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria Mercè Marçal; Pagès editors, 2015). És cofundador de la petita col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols». Escriu puntualment a la revista digital de crítica literària La Lectora i en altres publicacions. Ha estat professor lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest entre el 2017 i el 2021.

En aquesta edició, la que fa dinou, s’han presentat 60 originals. El jurat ha estat format per Xavier Folch (que es va morir fa pocs dies), Jordi Cornudella, Marc Romera, Enric Sullà i Marta Pessarrodona. L’any passat va guanyar el premi Andreu Gomila amb Felanitx.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/carles-dachs-clotet-guanya-el-premi-de-poesia-gabriel-ferrater/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=636e6188e3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-636e6188e3-204258373

El premi Crexells destaca la novel·la biogràfica sobre Verdaguer, ‘Entre l’infern i la glòria’

 El jurat del premi, atorgat per l’Ateneu Barcelonès, ha destacat la novel·la d’Àlvar Valls publicada per Edicions de 1984 

Hi ha vegades que els premis a obra publicada fan una doble funció: no tan sols premien una obra de qualitat, sinó que també li donen una segona oportunitat, per tornar-la a posar a les taules de novetats de les llibreries i fer-la arribar a nous lectors. És el cas de la novel·la guanyadora d’aquest cinquantè premi Crexells, que ha destacat l’obra Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947), publicada per Edicions de 1984. Una novel·la biogràfica que parla de la vida i l’obra de Jacint Verdaguer i, així també, del context històric del seu temps, la segona meitat del segle XIX. Una gran novel·la segons els membres del jurat (Ada Castells, David Castillo, Jordi Nopca, Marina Porras i Joan Santanach), una obra que fins i tot ha convençut els verdaguerians, tot eliminant els seus recels.

 Entre l’infern i la glòria va arribar a les llibreries el 5 de març de 2020, nou dies abans del confinament. Així i tot, ha anat trobant el seu públic, ha guanyat el premi Amat Piniella i ha estat finalista del premi Finestres. Amb la segona edició en marxa i la crítica a favor, l’obra té una nova oportunitat per a arribar a uns lectors que, segurament, la pandèmia li va arrabassar.

Una novel·la feta a foc lent que forma part d’un projecte més ambiciós

Entre l’infern i la glòria és una obra que té en origen dos projectes molt ambiciosos entorn de Verdaguer. Àlvar Valls, juntament amb la seva dona, Roser Carol, fa més de quinze anys que van començar a treballar en l’elaboració de la bibliografia completa de Verdaguer, de la seva obra i dels llibres que s’han escrit sobre la seva vida i obra. Segons Valls, aquesta feina ingent avui ja té vuit mil entrades: “Verdaguer és el principal autor romàntic català del segle XIX. Tenint tants estudis fets sobre la seva vida i obra, hi havia un buit en el fet que no se n’hagués elaborat la bibliografia. I mentre cobríem aquest buit, vam veure que també podíem elaborar una cronologia del seu dia a dia. Avui tenim més de set mil dies oberts, amb informació de què feia. Són molts dies, molts. Això més que un buit és un luxe.”

Amb tot aquest material i adonant-se que essencialment Verdaguer era un rebel i que la imatge d’estampeta que li endossaven era ben allunyada del veritable Verdaguer, un home de múltiples facetes, Àlvar Valls es va decidir a construir una novel·la biogràfica sobre Verdaguer; ja no el podia deixar, ja en tenia el verí inoculat. I li va sortir una novel·la de mil pàgines, una obra que narra els últims divuit dies de la vida del poeta a la Vil·la Joana, que es combinen amb el seu record en seixanta-quatre episodis de la seva vida.

Va estar-hi tres anys, escrivint Entre l’infern i la glòria, una novel·la que també defineix el context de l’època de Verdaguer i en què apareixen més de cinc-cents personatges, cap dels quals no és de ficció. Segons que ha explicat, es va proposar dos envits: el primer, escriure una novel·la i no pas una biografia, “i vaig lluitar molt perquè ho fos”. L’altre era més una prevenció: com la rebrien els estudiosos de Verdaguer, “que a vegades són més conflictius que el mateix Verdaguer”, diu.

 

Un picapedrer de la cultura

Joan Santanach, membre del jurat, ha definit Àlvar Valls com un “picapedrer de la cultura”. N’ha dit: “Tot i ser un autor poc conegut, té una llarguíssima trajectòria com a autor i treballador de la cultura.” Àlvar Valls va debutar com a poeta el 1968, quan guanyà el premi Amadeu Oller. La condició de poeta i amant de la llengua li ve de lluny. La seva vida professional ha passat per la feina de corrector, però també ha practicat el periodisme, ha fet traduccions, sobretot de llibres infantils i juvenils, i és autor de novel·les juvenils. Però no fou fins fa dos anys que va debutar com a autor de novel·les per a adults. En pocs mesos de diferència va publicar El dinovè protocol (Voliana Edicions), la primera novel·la sobre el procés d’independència, sobre els primers dies després de proclamar-se la República Catalana l’octubre del 2017; i després la novel·la premiada ara pel Crexells. Valls viu a Andorra, ja des de jove, després de la militància clandestina, la presó i l’exili.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-premi-crexells-destaca-la-novella-biografica-sobre-verdaguer-entre-linfern-i-la-gloria/

Soto guanya l’Edhasa amb una novel·la de visigots

José Soto Chica, invident i sense una cama a causa d’un accident militar amb explosius a la guerra de Bòsnia, ha guanyat el quart premi Edhasa de narratives històriques. Daniel Fernández, president de l’editorial, va recordar els assajos sobre el tema que l’autor ha publicat a Desperta Ferro, precedent de la novel·la guardonada, El dios que habita la espada –ja a les llibreries–. Professor d’història medieval a la Universitat de Granada, Soto Chica va declarar: “És un dia emocionant perquè el primer llibre que vaig tenir, el 1979, era d’Edhasa.” L’editorial, fundada a Buenos Aires per un exiliat català, farà aquest any el 75è aniversari. El dios que habita la espada narra una pugna pel poder, i ho fa d’una manera amena, segons va declarar Vila-Sanjuan, membre del jurat. El relat parteix dels visigots, “els dolents de la història perquè van destruir Roma”. Soto Chica ha buscat les fonts en els documents d’una cultura oblidada, però de gran relleu cultural i que ha viscut una revolució historiogràfica.

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1944570-soto-guanya-l-edhasa-amb-una-novel-la-de-visigots.html?cca=3

Cuixart ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any

 

Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte 

 

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

 

 

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-ja-actua-de-president/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c4a16b72eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c4a16b72eb-204258373

Cloenda de BCNegra amb el premi Paco Camarasa

 

La valoració final de la present edició de BCNegra no podia ser més positiva. Malgrat el format en streaming, més de 35.000 persones s’hi van connectar. Carlos Zanón, comissari del festival de novel·la negra de Barcelona, es va mostrar satisfet del resultat i del fet que els actes s’hagin pogut veure “des de la resta de l’Estat i també del món”. 

A les 52 taules rodones hi van intervenir 162 participants, 140 dels quals ho van fer de manera presencial al plató del Palau de la Virreina. “No és igual que la cultura es cancel·li –va afirmar Zanón–. La societat necessita que es reflexioni i la cultura no és un lloc, és el lloc”. 

El comissari va considerar que, tot i que la prevista reivindicació de la Rambla no s’havia pogut fer com s’havia previst, “sí que n’hem parlat durant aquests deu dies i hem aconseguit que hi passin moltes coses”. I encara va donar una altra dada: “Al lliurament del premi Pepe Carvalho a l’escriptora Joyce Carol Oates s’hi van connectar 23.000 persones”. L’últim dia del festival BCNegra va tenir música en directe des del Glaciar de la plaça del Rei de Barcelona, amb les cançons de Josele Santiago.

La pandèmia comporta coses dolentes, però també de bones. Zanon va subratllar el fet que alguns escriptors hagin pogut participar des de l’altra punta de món. I ara queden els enregistraments, que es poden seguir veient. “Però també hem sabut que necessitem la gent”.

Les escriptores Claudia Piñeiro i Alicia Giménez Bartlett també van parlar de la pandèmia duta a la ficció. L’argentina treballa com a guionista en una sèrie i en la segona temporada s’està plantejant d’incorporar la pandèmia a la història, perquè no es veu el final d’aquesta situació. Giménez Bartlett, en canvi, no en vol saber res de la pandèmia en les seves novel·les.

I també va ser el dia de lliurar el primer premi Paco Camarasa, de mans de la seva vídua, Montse Clavé, i el comissari Zanón. El premi l’atorguen els principals festivals de novel·la negra espanyols: Setmana Negra de Gijón, BCNegra, Getafe Negro, el Congrés de Novel·la i Cinema Negre de Salamanca, Pamplona Negra, València Negra, Las Casas Ahorcadas de Cuenca, Aragón Negro i Granada Noir. 

El primer guardonat amb aquest premi que ret homenatge al llibreter de la Negra y Criminal de la Barceloneta ha estat el periodista i novel·lista negre Lluís Llort per Herències col·laterals (RBA), traduïda recentment al castellà a l’editorial Alrevés.

 https://www.lavanguardia.com/encatala/20210201/6212688/cloenda-amb-premi.html

Maria Barbal guanya el Premi Josep Pla

 

Maria Barbal guanya el Premi Josep Pla amb 'Tàndem' i Najat El Hachmi s'endú el Nadal amb 'El lunes nos querrán'. Les dues novel·les, que tenen en comú la recerca de la llibertat, es van presentar amb pseudònim i títol diferent.

L'escriptora Maria Barbal ha guanyat el 53è Premi Josep Pla amb la novel·la 'Tàndem' i Najat El Hachmi s'ha endut el 77è Premi Nadal amb 'El lunes nos querrán'. Els noms de les guardonades s'han donat a conèixer als periodistes en un acte a l'Hotel Palace de Barcelona. Enguany, però, la tradicional vetllada literària de Reis no ha pogut comptar amb gala o sopar. 'Tàndem', en paraules de Maria Barbal, és una història sobre la felicitat que té com a protagonistes un home i una dona que es donen l'oportunitat de recomençar i "viure plenament". 'El lunes nos querrán' narra la història de dues amigues que creixen a la perifèria d'un barri i que veuen com la procedència, el sexe o la classe social els condiciona la conquesta de la llibertat.

En certa manera, les dues novel·les premiades per l'editorial Destino tenen en comú la recerca de la llibertat. Tant Barbal com El Hachmi van presentar les obres amb un pseudònim i un altre títol. La convocatòria d'enguany ha aconseguit una altíssima participació, amb una xifra rècord de 1.044 obres al Premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, i una seixantena al Premi Josep Pla, que té una dotació econòmica de 6.000 euros.

Els lectors podran trobar els llibres premiats a les llibreries el pròxim mes de febrer. L'obra de Barbal, 'Tàndem', es publicarà el 3 de febrer en català i el 17 de febrer en castellà. Les dues versions seran publicades per Destino. 'El lunes nos querrán' es publicarà el 10 de febrer (Destino) mentre que l'original en català, 'Dilluns ens estimaran', el publicarà Edicions 62 el mateix dia.

https://www.eltemps.cat/article/12405/maria-barbal-guanya-el-premi-josep-pla

Cartografia de la vitalitat de Pla

 

 

El periodista Xavier Febrés va guanyar el premi Carles Rahola d'assaig 2020 i assegura que el gran llibre de l'empordanès encara s'ha de publicar: les cartes amb Aurora Perea  

Josep Pla (1897-1981) és sense cap mena de dubte l’autor més prolífic de la literatura catalana. Les mítiques trenta mil pàgines dels seus volums d’obra completa són també un dels corpus escrits més estudiat i analitzat. I poques persones han escrit tants títols sobre Josep Pla com el periodista Xavier Febrés, que ha guanyat el premi Carles Rahola d’assaig 2020 amb Josep Pla o la vitalitat, que porta com a subtítol “Una biografia literària”. El periodista Joan Safont va saludar l’aparició del llibre dient que si ara hi hagués veritable crítica literària, en aquest país nostrat el llibre de Febrés hauria mogut una controvèrsia interessant. Entre altres coses perquè en aquest llibre breu diu que li hauria agradat escollir les millors tres-centes pàgines de Pla, enfront de les 30.000 de l’obra completa, i que Pla és un escriptor genial només a batzegades.

El llibre de Febrés arriba en un any en què hi ha hagut dues circumstàncies felices més per a tots els lectors de l’escriptor empordanès (tant en el seu vessant com a escriptor com en el del personatge). D’una banda, l’editorial Gavarres ha hagut de fer una segona edició del llibre Històries de Josep Pla, escrit per Josep Valls, on ens mostra alguns detalls i facetes dels darrers dies de l’autor d’El quadern gris. D’una altra, un dels llibres més venuts durant la Setmana del Llibre en Català a la parada que munten els editors valencians va ser París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, d’Antoni Martí Monterde. Publicat per Edicions 3i4, el text va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig 2018 i el president Quim Torra va dir, també a principi de setembre, que era un llibre del qual n’havia “gaudit moltíssim”.

 

Així doncs, Josep Pla continua en l’òrbita dels escriptors i intel·lectuals que l’han succeït i continua generant materials nous que contenen algunes reivindicacions no tan noves, com la necessitat de fer una edició crítica de la seva Obra Completa. Febrés diu: “L’Obra Completa és millorable en molts aspectes i hi ha molta gent que opina igual. Una de les poques coses que s’ha fet en aquest sentit és la revisió d’El quadern gris que va fer Narcís Garolera, i això no esgota el tema, al contrari, obre moltes possibilitats.”

Una irrupció de cavall sicilià

El llibre de Febrés no es rendeix davant la immensa capacitat de treball de Pla, ans al contrari. “Crec que Pla és un magnífic escriptor de fragments brillants i no de llibres brillants. És genial a batzegades, però també hi ha molta palla, en els texts.” Febrés traça la biografia de Pla cenyint-se a diferents moments vitals i a llibres concrets i li costa triar un moment concret i un llibre concret. “Quan Pla publica Coses vistes, el 1925, és un moment molt important. No sé si l’escolliria com el millor moment de Pla, però sí que és innegable que amb aquest llibre, que després va refondre dins El quadern gris, va fer una irrupció de cavall sicilià dins la modernitat de la prosa catalana, i a més a més ho va fer amb tota la insolència i desinhibició. El més interessant és que no va ser ell i prou, sinó també Sagarra i Carles Soldevila, els qui varen sacsejar les columnes del temple de la literatura catalana i el varen ampliar ostensiblement enfront del noucentisme d’Eugeni d’Ors i de Josep Carner.”

 

 

 

Aquesta entrada al món literari dels anys vint és una de les primeres dosis de la vitalitat planiana que Febrés reivindica. “Hi ha una gran injecció de vitalitat per a la nostra literatura i cultura amb l’arribada de Pla i els seus congèneres postnoucentistes. Novel·les com Fanny, de Carles Soldevila, o Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, tenen un paper similar.” I de la mateixa manera que quan Pla comença a col·laborar regularment en premsa és un crític literari demolidor, a ell mateix també li toca el rebre amb alguns dels seus llibres. “Aquest era el tracte i el preu a pagar per sacsejar l’ambient. Fins llavors, la literatura catalana la llegien les elits cultivades i molt minoritàries i ara aquesta nova generació aporta la modernitat literària i s’amplia el públic lector, i davant d’això no val ni el llenguatge ni l’actitud anterior, calia una nova actitud social i un posicionament dins la cultura del moment, i per això repartir trompades i rebre’n era molt higiènic i beneficiós.”

Les cartes amb Aurora

Febrés també argumenta que el gran llibre pendent d’aparèixer de Josep Pla –cal recordar que en els darrers temps se n’han reeditat alguns inèdits i una part important de la correspondència i que per al 2021 és previst que surtin les cartes amb Estelrich i el 2022 les que va intercanviar amb Francesc de Borja Moll– és la correspondència eròtica que va mantenir amb Aurora Perea, que va ser parella de l’escriptor durant cinc anys, entre el 1940 i el 1945. El 1948 va emigrar a Buenos Aires, però hi ha constància que es varen escriure nombroses cartes que encara no han aparegut.

Febrés explica: “Josep Martinell assegura que l’Aurora és la persona a qui Pla va dedicar més cartes i estic segur que si apareguessin seria el llibre més important de l’escriptor. Ara mateix no veig cap motiu perquè aquestes cartes no puguin aparèixer, la mentalitat social ha evolucionat molt i res del que hi llegíssim no alteraria gaire la imatge que ens hem fet de l’escriptor.”

Febrés encara té algunes explicacions per a intentar d’entendre per què Pla genera la fascinació i el nombre d’estudis i aproximacions que cada any se’n publiquen. “Hi ha dos factors que hi ajuden. Un és geogràfic, l’Empordà fa molt temps que genera escriptors, abans i després de Pla, i és un dels territoris més estudiats i a la vegada coneguts i mitificats. Hauria tingut un recorregut molt diferent si no hagués estat empordanès. L’altre motiu és que la varietat de la seva obra és tal que hi ha un ventall immens de propostes d’aproximació: els viatges, els homenots, els dietaris, la gastronomia, això facilita molt l’accés als estudiosos que s’hi acosten per un vessant o per un altre. I encara més, durant un segle, des de 1925, Pla ha estat contínuament reeditat a casa nostra, sempre hi ha hagut una novetat o una reedició a punt i, per tant, se l’ha vist viu a les llibreries.”

I en aquest temps en què bona part de la crítica literària contemporània s’ha traslladat també a les xarxes socials, Xavier Febrés diu que Pla “hauria estat un tuitaire terrible”. “Ell era un innovador i ho hauria estat avui, passa que segurament ho hauria tingut molt més complicat per a fer forat. És una llàstima que s’hagi perdut una cosa que era molt pròpia de la transició, que era polemitzar, fer-ho amb arguments era una gran virtut, partint de la base que dissentir pot ser una manera de dialogar. Ara això en bona part s’ha perdut.”

En defensa de la senzillesa gastronòmica

Entre les múltiples pàgines de Pla hi ha les dedicades a la gastronomia, això sí, sempre sota el seu prisma singular i defensant molt la cuina tradicional. Aquesta cuina de sempre i de senzillesa ha motivat un altre dels projectes de Febrés que acaba d’aparèixer, en aquest cas a quatre mans amb Àngela Vinent: Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Cossetània). “Hem recorregut els quaranta mercats municipals i els seus bars amb les instal·lacions limitades on es cuinen autèntiques meravelles. Barcelona ha sabut conservar aquesta xarxa de mercats que la singularitza a Europa i que va impulsar l’alcalde Rius i Taulet amb el seu gust per l’arquitectura catedralícia de ferro i vidre i que l’alcalde Maragall va saber posar al dia. En tots hi ha alguns petits bars on es menja molt bé i demostra la vitalitat dels barris de tota la ciutat.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cartografia-la-vitalitat-de-pla/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=a0ae2064af-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-a0ae2064af-204258373

 

Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

 

Parlem amb l'escriptor, premi Goncourt · Empúries acaba de treure en català la seva darrera novel·la, 'El banquet anual de la confraria d'enterramorts' 

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

 

Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mathias-enard-la-gran-pregunta-de-la-novella-es-que-significa-avui-viure-al-camp/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=65392e2419-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-65392e2419-204258373

 

Bárbara Blasco guanya el Tusquets amb una novel·la sobre la malaltia, la mort i els sentiments

L'escriptora Bárbara Blasco (València, 1972) ha estat proclamada guanyadora per majoria del 16è Premi Tusquets Editors de Novel·la per Dicen los síntomas, narració sobre una dona jove en crisi sentimental i laboral que té el pare agonitzant en un hospital. La novel·la es publicarà a la col·lecció Andanzas el 6 d'octubre.

El jurat, presidit per Almudena Grandes i integrat per Antonio Orejudo, Eva Cosculluela, Elisa Ferrer–-guanyadora de la convocatòria anterior– i, en representació de l'editorial, Juan Cerezo, ha destacat que Dicen los síntomas és “la narració mordaç d'una dona soltera i en plena crisi de desencís, tant laboral com sentimental, que, malgrat tenir-ho tot en contra, no defalleix en la recerca de la felicitat”. També destaca que es tracta d'“una novel·la d'escriptura torbadora, i un excel·lent retrat generacional amb un final inesperat”.
El nombre de manuscrits presentats a aquesta convocatòria ha estat de 280. El premi consisteix en un guardó de bronze dissenyada per Joaquín Camps i un avançament sobre drets d'autor de 18.000 euros.
Blasco, autora prèviament de les novel·les Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018), ha expressat telefònicament a aquest diari la seva satisfacció per “un premiàs”, un guardó “net, i n'hi ha pocs avui dia”. Ha puntualitzat que, malgrat tractar sobre la malaltia i transcórrer en part en un hospital, la seva novel·la no és “oportunista” ni té res a veure amb la pandèmia actual, ja que la va escriure abans de la covid.

El personatge principal és la Virginia, que visita el seu pare, amb el qual no s'ha portat mai bé, en un hospital de València mentre viu un moment crític en la seva vida que inclou la sensació d'urgència de la maternitat. La protagonista trava una complicitat amb el pacient del llit del costat del seu pare, un home atractiu.
“Alguns considerarien la Virginia com una hipocondríaca, però és només una persona a qui li interessa la malaltia com una manera d'entendre el món”, explica. La novel·la transcorre durant el temps que triga el pare a morir, afegeix, “i no puc dir més, tot i que això dels espòilers m'importa ben poc: soc de la generació a la qual ens van anunciar que el Chanquete moria el diumenge”.
La protagonista passa per un moment de precarietat econòmica i treballa en un bar. Una cosa que també ha fet Blasco segons un currículum extens que inclou haver estat, abans de llicenciar-se en Periodisme, treballadora d'una gasolinera, teleoperadora, ballarina de cabaret, actriu secundària, venedora d'enciclopèdies i ajudant de mag. Ajudant de mag? “Sí”, riu l'escriptora, “forma part del meu passat fosc, als 17 anys me'n vaig anar de casa i vaig treballar en coses molt variades; ajudava un mag i a la seva dona, ensenyava cuixa i ballava”. Tot això forma part, diu, no només de la necessitat d'un modus vivendi sinó d'una voluntat de tenir experiències i alguna cosa per explicar, però això, considera, ja ha passat una mica de moda.
L'autora ha estudiat direcció cinematogràfica al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i guió de cinema a l'Escola de Cinema de San Antonio de los Baños, Cuba.
Blasco es manifesta “encantada” amb l'actual moviment feminista, però subratlla que no li interessa que se la defineixi per ser dona sinó únicament per escriure: “Vull ser on és tothom, sense distinció”. Pel que fa a la seva veu i estil, es considera “d'allò més normal, encara que em diuen que soc molt irònica; m'agrada escriure directe, però també les metàfores, m'interessa la trama però també el com, i la música de les paraules”.

https://cat.elpais.com/cat/2020/09/03/cultura/1599141304_762496.html

Núria Esponellà guanya el Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la ‘Ànima de tramuntana’

L'escriptora gironina Núria Esponellà ha guanyat el 53è Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Ànima de tramuntana, en el marc dels Premis Literaris de Girona, que es lliuraran el 22 de setembre a l'Auditori de Girona. La novel·la guanyadora del Prudenci Bertrana –dotat amb 30.000 euros– tracta sobre dues dones d'èpoques molt distants que afronten les dificultats de la vida a la recerca d'un sentit, segons han informat aquest dijous la Fundació Prudenci Bertrana i el Grup 62 en un comunicat.

https://cat.elpais.com/cat/2020/06/25/cultura/1593081904_021771.html

Alberto Gil guanya el 14è premi de novel·la negra L'H Confidencial

 

El periodista madrileny s'ha imposat als 159 originals restants amb 'Las jaurías'

L'escriptor i periodista madrileny Alberto Gil ha guanyat la 14a edició del Premi de Novel·la Negra L'H Confidencial, convocat per l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, per la seva novel·la Las jaurías, protagonitzada per un periodista que investiga un crim polític.

Així ho ha anunciat aquest dimecres el consistori, que ha subratllat que el jurat ha triat la novel·la per unanimitat, valorant que es tracta d'una novel·la de frontera, amb una trama situada a la Raya, una zona poc tractada literàriament, que és entre Badajoz i Portugal.

Connivència amb el contraban

El jurat, presidit pel regidor de Cultura, David Quirós, i integrat per l'editora Blanca Rosa Roca, la cap de Biblioteques de l'Hospitalet, Anna Riera, i la directora en funcions de la Biblioteca la Bòbila, Esther Ruiz, també ha destacat l'interès a mostrar els excessos de les dues dictadures de la Península i la seva connivència amb el contraban i les oligarquies locals de l'època.

Alberto Gil va néixer a Madrid el 1952 i és autor de més de trenta llibres de viatges i assajos, entre els quals hi ha La censura cinematográfica en España (Ediciones B, 2009) i la novel·la negra Ocho pingüinos (Almud, 2018).

El premi, que es lliurarà el 28 de novembre en un acte públic a la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet, està coorganitzat per Roca Editorial i dotat amb 12.000 euros i la publicació de la novel·la. Enguany s'han presentat 160 novel·les al guardó, que ja té 14 anys d'història.

https://llegim.ara.cat/actualitat/premi-novella-Confidencial-Alberto-Gil_0_2456754419.html?_ga=2.204128976.1103166993.1589871886-2117511427.1584610560