Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i
posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de
la continuïtat del règim
“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La
frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i,
personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament,
l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat
de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè
sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a
dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de
l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és
acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol
moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la
seua victòria.
Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics
s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer
evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la
seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en
realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien
dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el
boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau.
També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les
seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la
mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades
de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en
dubtassen.
Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i
amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).
Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de
Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes
franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu,
particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i
el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar,
del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol
en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la
continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les
mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons,
pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les
formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles
espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben
clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds
que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través
del temps i les circumstàncies.
I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i
present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una
mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en
aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i
argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a
l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la
dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir
institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta
institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim
avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar,
segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del
règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre
d’actors.
On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho
dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch,
és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema
operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no
és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho
reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar
evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que
obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els
representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va
ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits
polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases
socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui
és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre
una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat
sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.
Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en
la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar
la transició política i argumentar, davant la nostra població però també
davant la comunitat internacional, que vivim en una situació
d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet
amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que
es dibuixa a través seu.
I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt
positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit
aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de
desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant
la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és
el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport
majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel
president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al
Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de
l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi
ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és
possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure
tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com
aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com
l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per
exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de
la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra
l’estatut.
Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el
desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i
el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans
disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure
que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del
monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la
consegüent legitimació de la violència política i institucional no van
fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no
havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels
interessos d’Espanya.
Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb
la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara
dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest),
en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament
al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les
conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava
qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera
indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides
en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la
polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults
que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com
aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que
hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.
PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a
l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que
comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la
conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera
magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant
d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció
dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a
dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que
la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això
que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el
comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa
la claror.
PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès
arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol
Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc
acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre
la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De
la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui
aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-per-levidencia-sobre-el-que-es-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=27c0e2274a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-27c0e2274a-204258373