La mort de Vicenç Pagès Jordà (Torroella de Montgrí, 1963) ha deixat la literatura vídua per partida doble: posa fi a la carrera inclassificable d’una figura literària de primer ordre en el panorama català (‘El món d’Horaci’ o ‘Els jugadors de whist’) i s’endú un dels millors crítics i assagistes literaris, capaç d’escriure des de l’encertadíssim ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil’ fins a la magnífica lliçó d’escriptura ‘Un tramvia anomenat text’. Al novembre, Navona publicarà la seua obra pòstuma: ‘Kennedyana’.
Diuen que al funeral de Vicenç Pagès Jordà, el passat 30 d’agost, hi havia tots els elements de la llista que el finat va deixar escrita al seu ordinador en un document titulat Funeral: llibres perquè la gent pogués endur-se’ls i músiques que l’escriptor i crític havia seleccionat. Entre elles, While my guitar gently weeps, composta per George Harrison i interpretada pels Beatles, precisament la cançó que el protagonista de la seua novel·la més coneguda, Els jugadors de whist (Empúries, 2009), inclou en una entrada del seu diari:
“17 de maig [de 1977].
Rècord de temps sense respirar: 1 minut deu segons.
Moto preferida: Vespa primavera.
Cantant favorit: Raimon.
Cançó favorita: While my guitar gently weeps.”
La vida (i en aquest cas, la mort) dels escriptors sempre es creua amb la seua obra. Però això passa molt sovint amb la de Vicenç Pagès, que la nodria de moltes lectures i també de vivències, fílies i fòbies. Però Pagès, en el seu vessant de crític literari —i de divulgador de la literatura—, també ha fet creuar moltes lectures en les vides dels altres, en les nostres vides. Ho ha fet des de diversos mitjans —centenars de crítiques literàries que s’haurien de compilar i editar tan aviat com sigui possible— i ho ha fet amb dos llibres molt concrets: un, aparentment menor però didàctic i molt revelador, és De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil, del 2006 (última edició d’Educ@ula, 2016) i l’altre, un manual d’escriptura per a tots els públics, Un tramvia anomenat text, del 1998 (Empúries, 2021).
Tot el saber del bon lector, i l’univers de les lectures que s’havia engolit, l’abocava després a les seues ficcions barrejat amb un munt d’objectes, músiques, notícies i flors que l’havien envoltat: els quadres de Murillo, el 1963, la ginesta, les motos, les fires, Horaci, l’assassinat de Kennedy, Robinson Crusoe, Ava Gardner, l’Empordà, Pico-Zorro-Zaina, Pompeu Fabra, Els tres dies del còndor...
Cal recordar que la recent Memòria vintage (Empúries, 2020), un assaig inclassificable amb tota la calidesa de Pagès, reunia molts d’aquests elements, com també feien alguns personatges d’Els jugadors de whist; i que a Les olors a la literatura i Les pudors a la literatura, totes dues joies de Vibop Edicions, va compilar descripcions de sensacions olfactives, bones i dolentes, dels millors autors de la literatura universal.
Un dels seus últims editors, Josep Lluch (Empúries), explica a EL TEMPS que Pagès “era innovador, però coneixia molt bé la tradició”, i innovava sense tornar-se carregós, pretensiós o transcendental: “Les seves innovacions tenien un caràcter lúdic, de manera que jugaven a favor del lector: el portaven de sorpresa en sorpresa”. Introduïa aquestes innovacions sense donar importància i cuidant-se molt que foren de bon pair: “Obria camins nous però vigilava que fossin ben rebuts”.
Aquestes peculiaritats feien molt singular Vicenç Pagès. Tot i que era molt generacional, semblava un autor aïllat, com el seu Robinson de ciutat —el protagonista d’una de les seues últimes novel·les (Empúries, 2017). Tanmateix, Lluch creu que Pagès comparteix aquest concepte juganer de la literatura amb un altre autor nascut el 1963: Màrius Serra (Mon oncle, Ablanatanalba, Res no és perfecte a Hawaii, La novel·la de Sant Jordi).
Voleu llegir més
https://www.eltemps.cat/article/17900/lescriptor-que-ens-va-ensenyar-a-llegir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada