Entrevista a la ràdio Ona Moments per Montse Santó

 

 

Us passo l'enllaç del programa de ràdio Ona Moments 6-03-2023. En aquest hi és tot sencer i penso que el trobareu molt interessant.

https://www.onamoments.org/__trashed-10/

En aquest proper enllaç està l'entrevista que en va fer la també escriptora Montse Santó-

 

Una abraçada

Tessa Barlo

Càpsules de vida

 La funerària Truyols ha fet un projecte anomenat "càpsules de vida" que és mirar la mort amb la visió de diferents personalitats de tots els àmbits. L'Empar Moliner, el Marc Gené per posar dos exemples.

 

La meva entrevista;

https://www.instagram.com/tv/CMcnPx4iX2l/?igshid=s6ju56g3mj10 o a youtube

La poesia m’ha salvat i em salva la vida- Roger Costa-Pau Poeta

El poeta i editor Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) recupera i amplia I en qui, l’ofec? (Llibres del Segle), recull de haikus i d’aforismes que havia guanyat el premi Joan Teixidor.

‘I en qui, l’ofec?’ va guanyar el premi Joan Teixidor el 2008. Per què el reedita?

 

El llibre va aparèixer publicat el 2009 per Viena Edicions amb les “limitacions” lògiques en nombre de poemes que imposaven les bases del guardó. Estava satisfet amb els poemes i amb l’edició, és clar que sí, però confesso que sempre he pensat que aquest llibre algun dia havia de créixer en extensió i contingut. M’hi vaig tornar a posar ara fa un any, i vull pensar que tal com es pot llegir avui és un llibre complet en totes les seves cares. Espiritualment també el tinc més a prop, i em sembla evident que és molt més ric fins i tot com a objecte, dins la col·lecció de poesia de Llibres del Segle i amb la incorporació dels dibuixos extraordinaris en color de l’artista portbouenca Gemma Romero Goday, que hi fan un acompanyament sublim.

 

Es mou entre els haikus i l’aforisme. Se sent còmode en el vers breu, de reflexió?

Des del segon llibre, En el llarg fendir en la nit, publicat a Pagès Editors el 2004, la meva poesia es concentra en la “devoció” pel vers breu, brevíssim, sigui aforisme, haiku o no. Dic “devoció” perquè en aquests moments fins i tot estic escrivint versos d’una sola paraula. Algú podria sostenir que una sola paraula no pot fer mai un vers, però sobre això discutiríem amplament. M’agrada parlar del concepte “paraula explosió”: pot ser un vers i també una part portentosa del fonament d’una catedral. També una entitat multiplicada per mil de significats, significants i suggestions multicromàtiques... La forma i el contingut sempre s’abracen. Treballo conduint la sintaxi a l’extrem, desfent-la i construint-la de nou, i això em permet la llibertat d’escriure sense dir explícitament res. Vull pensar –i si és així, me n’alegro moltíssim– que he estat capaç de no haver explicat mai res en poesia. Escric des de i per a la suggestió, diguem-ho així.

 

La mirada sobre la realitat i la irrealitat té un paper fonamental al llibre. Descripció d’estats d’ànim o llampegades?

 

La realitat i la irrealitat. Magnífica observació amb relació al llibre; decididament lligada a això que en diem els estats d’ànim i/o les llampegades visionàries que de vegades irradien en nosaltres... La mirada que transcorre al llarg d’I en qui, l’ofec? és una mirada feta de mirades sobre l’ofec. O, millor dit, la certesa de sensació d’ofec que tots vivim en algun moment de la nostra vida, o sempre, persistentment. L’interrogant del títol és una bona clau per entrar en el llibre, en el sentit que ens interpel·la a tornar a pensar en això que en diem la responsabilitat del viure: qui som, què som, què no som... Són preguntes que només es pot fer un mateix. A part d’això, entenc aquestes llampegades visionàries que vostè llegeix en el llibre com la part dels interrogants que ens fem en què d’una manera o altra hi percebem l’esperança, l’hàlit o l’expectativa alta de ser més lliures, més transparents amb nosaltres mateixos i envers la vida i el món.

 

Ja té una obra poètica important. Com entén la poesia?

No sé dir si el que he fet fins ara és important o no. No em toca a mi dir-ho. El que puc dir és que amb coherència i autenticitat ja em sento content. Pot semblar estrany o exagerat, però la poesia m’ha salvat i em salva la vida. I després de sis llibres escrits i publicats, em sembla de vegades que ja no escric poesia, sinó que la poesia m’escriu a mi. Li comento i és curiós: dic que la poesia m’ha salvat i em salva la vida i dic també que mai no he explicat mai res a través de la poesia... Som pura controvèrsia, per sort. En realitat, entenc la poesia com a espai d’interrogació, de pregunta constant. És el territori del no pragmatisme. Fins i tot els versos que afirmen són una interrogació. I si parlem de preguntes i respostes, com a màxim em quedo amb aquesta subtilesa de l’immens Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.” Queda entès que en les seves saons més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària.

 

Com veu el panorama actual? S’hi sent identificat?

Hi ha molts poetes per metre quadrat al país i això passa des de fa uns quants anys. Ho llegeixo com a bona notícia, naturalment. És lògic que qui escriu vulgui publicar, i és veritat que s’està publicant molta poesia. Fins aquí, bé. El problema és la qualitat del que es publica. A parer meu, apareixen més reculls de poemes que no pas llibres de poesia (la diferència entre les dues coses em sembla substanciosa), i les conseqüències ens poden fer més mal que bé. Trobo a faltar llibres madurs, llibres amb totalitat... Si m’haig d’identificar amb algun “panorama”, m’inclino pel del poeta silenciós i perseverant més que no pas en el poeta de la presència infatigable esperant el torn a l’escenari. Confesso que soc dels que, com el poeta de Burjassot, “també escric molt lent”. I, en efecte, m’identifico de ple en la poesia més que no pas en la poesia només per ser dita.

 

Des de la mort del seu pare, vostè i la seva germana han agafat les regnes de Llibres del Segle. Com ha estat l’aventura?

Amb la Marta, ma germana, ens entenem bé i em sembla que hem après a crear un bon tàndem per tirar endavant aquest projecte editorial. Les dificultats són enormes, però la veritat és que arreu del país, en aquests darrers anys, hi ha hagut una afloració importantíssima d’editorials independents que ha anat dibuixant un espai de correlació de forces i de complicitats amb el qual et trobes summament acompanyat. És com una mena de front col·lectiu que no fa més que aportar-te energia positiva. El pare sempre deia que “si ens hem de salvar, ens salvarem junts, llamp me mati”... Estem ben embarcats en l’aventura. La descentralització editorial ha estat un dels fenòmens culturals més importants que ha viscut el país en els darrers anys. Nosaltres hi hem participat i hi participem humilment i n’estem feliços. I no hem abandonat la poesia, com ho han fet els monstres... Què volem més?

Parla de plantes, flors i arbres al poemari. És el seu estat de l’esperit?

Acostumo a evitar aquesta expressió de “parlo de...”. Perquè, en realitat, el que faig és personificar els elements de la natura. En la meva poesia hi ha un sentit congènit de la natura, que és al capdavall un paisatge palpat, trepitjat i viscut. El paisatge esperit és l’eix vertebrador d’un procés que arrenca de l’autoconeixement. Un autoconeixement, al seu torn, que és la suma del coneixement exterior (natura-univers) i del coneixement interior (ànima-esperit); del coneixement intern i del coneixement extern. No deixem mai de ser paisatge, emoció i pensament. Essència d’aquest binomi. Per això busco la depuració constant de la frase, de manera que, com si es tractés d’un procés de destil·lació, als poemes només hi quedi allò imprescindible, eliminant-ne tot el que és innecessari o retòric. Busco uns versos descarnats, versos amb només l’os, cantelluts però també musicals, i tant que sí! Versos que també s’han de mirar amb els ulls. Versos que no s’han d’entendre ni de no entendre. El concepte de comprensió, en poesia, és decididament ja caduc. Aquest és l’estat del meu esperit.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1842987-la-poesia-m-ha-salvat-i-em-salva-la-vida.html?cca=3

Mor la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó

L'escriptora alcoiana va desenvolupar una trajectòria marcada pel compromís amb els Països Catalans

El primer cop que, de jove, va provar d'escriure un conte en català es va emocionar: “Em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava, i això els joves d'avui no ho poden entendre”, deia Isabel-Clara Simó el dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017. L'escriptora d'Alcoi, que patia esclerosi lateral amiotròfica (ELA) des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La cerimònia de comiat tindrà lloc dijous a les 12h del matí al Tanatori de les Corts. La sala de vetlla s'obrirà dimecres a partir de les 16h de la tarda.

Considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que va anar forjant després d'aquell conte primerenc, escrit en ple franquisme, un llegat que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes. A més, va ser una autora compromesa amb els Països Catalans, una escriptora que es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua i que va lluitar per la llibertat, la situació de les dones i la infància.
Va iniciar la seva carrera, doncs, en ple franquisme, i el seu primer recull de relats,  És quan miro que hi veig clar (1979), va rebre el premi Víctor Català. “Encara recordo que Ovidi Montllor [també d'Alcoi] en va fer la presentació a la llibreria Catalònia”, explicava quan va rebre el prestigiós guardó concedit per Òmnium Cultural el 2017. A l llarg de quatre dècades, Isabel-Clara Simó ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l'assaig, els relats, l'articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l'actualitat a Barcelona i Nova York. Les dues últimes novel·les publicades per Simó han sigut Prime time. Irreverències (Gregal, 2019) i La sarbatana (crims.cat, 2019), protagonitzada per una parella sexagenària, l’Olga i l’Ilya, que es compra una casa de camp per retirar-se i, en comptes de trobar-hi la pau prevista, s'enfrontarà a una situació imprevista que els farà revisar les seves vides. El Festival Tiana Negre tenia previst retre-li un homenatge en la propera edició -els dies 17 i 18 de gener-, i dedicar-li una taula rodona amb la participació de la filla gran de l'escriptora. "Ara no podrem comptar amb la seva presència, però mantenim l'homenatge i el farem encara amb més motiu", explica Anna Maria Villalonga, directora del Festival. 

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. Va llicenciar-se en filosofia a la Universitat de València, on va conèixer el cercle de Joan Fuster. Als seus inicis es va dedicar a l'ensenyament, primer a Bunyol, València, i després a Figueres, al Principat. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l'Institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir el setmanari Canigó, que havia fundat el seu marit, el periodista Xavier Dalfó.

Posteriorment va ensenyar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Pompeu Fabra i es va doctorar en filologia romànica (1995) amb una tesi sobre el simbolisme templer. Paral·lelament, Isabel-Clara Simó ha sigut membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i en va ocupar el càrrec de vicepresidenta durant tres anys (1985-1988). El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Altres guardons que ha merescut al llarg de la seva dilatada carrera són el premi Trajectòria del Llibre en Català (2013), el premi Jaume Fuster de l'AELC (2013) i la Medalla d'Or de la Ciutat d'Alcoi (2013). El 2016 va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

https://www.ara.cat/cultura/Mor-Lletres-Catalanes-Isabel-Clara-Simo_0_2373362779.html

MAITE CARRANZA Escriptora

“Per pagar unes ulleres cal vendre cent llibres”

Vostè és una persona de rialla generosa i espontània, però de moment plorem una mica... Com és que costa tant guanyar-se la vida fent literatura?

M’he fet presidenta de l’associació Escrivim, en què treballem en aquest tema des de fa set o vuit anys. Des d’una mica abans de la crisi econòmica. Ja fa molt de temps que la cultura com a objecte de consum s’ha confós, s’ha desvirtuat. S’ha considerat que la cultura és un dret per a tothom, amb la qual cosa estic d’acord, però en canvi l’Estat no garanteix aquest dret. Aquest dret ho és per als ciutadans, com ho són l’ensenyament i la sanitat, però així com hi ha uns pressupostos per pagar els professors i els metges, per a la cultura no. La cultura figura que s’automanté amb les lleis del mercat. És una mica contradictori. I tots aquests sectors, concretament l’editorial, són una cadena amb un seguit de persones que hi treballen i que venen llibres, perquè els llibres són els que els permeten sobreviure, però els que es considera que estan fora d’aquest mercat i que ho fan per plaer i per hobby, són els escriptors i les escriptores i són els únics que no viuen de la seva feina.

I per què no es pot?

Tothom troba lògic que si algú treballa set o vuit hores al dia en una editorial cobri un sou. Però els que pensen els llibres i els posen a disposició de tot aquest procés de producció sembla que no és lògic que cobrin dignament per una feina de set o vuit hores al dia. I això és un decalatge que ha anat passant factura als escriptors i escriptores i a altres sectors de la cultura, en general.

I això tindrà solució? O la cultura quedarà sempre com un objecte de luxe i això d’escriure com un ‘hobby’?

És molt complex, perquè de discursos n’hem explorat molts. Per exemple els francesos estan igual. Tot i que a França hi ha molta més protecció de la creació, en tots els àmbits. Nosaltres ara estem lluitant per un estatut de l’artista, que aquí és pioner però que no els ve de nou a països com Alemanya, Anglaterra, França o països escandinaus, on estan mimant molt els creadors. A França van fer una campanya molt colpidora en què es veia una escriptora o un il·lustrador en imatges quotidianes, menjant un croissant, bevent un cafè, comprant-se unes ulleres... Hi afegien de manera gràfica el nombre de llibres que havia de vendre per poder-se permetre aquest luxe de beure un cafè. Era aterridor. La gent no sap que per pagar unes ulleres graduades has de vendre cent llibres. Perquè el percentatge que reben els autors és molt baix, quan els costos de producció han minvat i això no s’ha correspost amb una millora de les condicions dels autors.

I a Catalunya hi ha el tema de la llengua.

A Catalunya escrivim en una llengua minoritària i és incomparable el nombre potencial de lectors que tenim al costat d’algú que escriu en alemany, espanyol, francès o anglès.

Paradoxalment hi ha la visió que els escriptors es guanyen bé la vida...

S’associa l’escriptura al plaer, que és veritat, és una sort poder treballar d’allò que desitges i t’agrada, però escriure també és molt dur. I tot el que hi ha al voltant, com la promoció de l’obra, cosa que se suposa que han de fer els autors i autores per mantenir els seus llibres vius. Abans no es demanava però ara ja va associat a la publicació.

Anem als inicis. Va llicenciar-se en antropologia i en història i va exercir de professora de secundària de llengua i literatura. El 1986 va debutar amb ‘Ostres, tu, quin cacau!’ i ja va rebre el primer premi, el Crítica Serra d’Or... És un títol que ja té molts dels elements que la caracteritzen: ritme, humor, elements de reflexió sense adoctrinar... Oi?

Em van dir una cosa que em va sorprendre i és que era un llibre transgressor, i jo no ho trobava. Pensava que, als anys vuitanta, hi havia moltes coses que ja estaven superades, com ara dir que als nens no els agrada l’escola o que són rebels perquè no creuen els seus pares. Eren personatges amb els quals jo compartia la mirada quan era una nena, en una dictadura. I és perquè als vuitanta la literatura infantil i juvenil estava sotmesa a unes lleis, que encara hi són, per complaure molts sectors: l’escola, l’Església, els pares i mares que són els consumidors, i censors, dels llibres dels seus fills. Per tant, les editorials ja aplicaven aquest filtre del políticament correcte.

Fem un salt de 30 anys i aterrem a les dues darreres novetats, també amb premi. Comencem amb el premi Ruyra, que li van concedir per la novel·la juvenil ‘L’alè del drac’. Ambientada el 1868 i protagonitzada per un jove i idealista Antoni Gaudí...

D’on va sortir la idea?

És atzarosa, perquè jo havia fet una investigació sobre Gaudí per escriure una sèrie per a la televisió. Vaig conèixer tantes coses del personatge que vaig pensar a fer-ne una novel·la, que sempre és un recurs útil. Vaig pensar en quin episodi era el que més em va apassionar i quines eren les preguntes que m’havia anat fent mentre escrivia el guió. La infantesa i la joventut de Gaudí són molt desconegudes. I en la vida adulta és un personatge molt contradictori, entre una personalitat molt poc interessant, un home sorrut sense gaire contacte social, amb conviccions místiques que, en canvi, com a creador, està dotat d’un gran grau de bogeria. Possiblement, moltes de les seves raons de ser, de pensar i de veure el món es van consolidar en la seva adolescència, que és quan adquirim la consciència de nosaltres mateixos, del món, i fonamentem la nostra futura personalitat.

I això va passar a Reus.

La seva infantesa i adolescència a Reus i Riudoms, en un marc entre idíl·lic i aspre, és poc coneguda. El Baix Camp va inspirar moltes de les seves obres des del punt de vista paisatgístic i visual. Relacionen alguns dels seus recursos amb ser fill de calderers, la predilecció pels volums curvilinis. Però en canvi ningú parla de coses que també el devien influenciar. Reus era la ciutat més revolucionària, més obrera, més industrial, fora de Barcelona. I és on hi va haver una revolució més sagnant durant la proclamació de la Primera República. Aquest moment, en què Gaudí tenia setze anys, va ser un detonant perquè la família l’enviés a estudiar a Barcelona.

Per què? Què va passar?

Perquè el seu íntim amic, Eduard Toda, que seria el primer egiptòleg d’Espanya i va voltar per tot el món, tenia un tutor, Josep Güell i Mercader, que va ser el cap de la Junta Revolucionària de Reus. I fonts que vaig consultar em van dir que era evident que Gaudí estava relacionat amb aquest moviment, amb la maçoneria, amb idees ultraliberals, amb idees anticlericals i de socialisme utòpic... I tot això s’ha amagat.

I encara cal sumar-hi l’amor amb la Coia i amb una altra dona...

Sí, quan tenia 22 anys va tenir un amor molt incorrecte que no va acabar de fructificar, amb una noia absolutament esbojarrada i inadequada, divorciada i amb una filla, que havia recorregut mig món actuant a cabarets i que era professora en una escola llibertària. A Gaudí l’atreien aquests comportaments transgressors, però ell només era transgressor amb la seva arquitectura.

Com se sol dir, és un títol per a joves, però la majoria dels adults s’ho poden passar bé llegint-la: moments històrics reals, una trama d’assassinat, elements de crítica social de l’època però molt actuals... A més del personatge de la Coia.

La Coia és inventada. És el fil conductor i una mort que colpeja el jove Gaudí. Massa evolucionada pel seu temps, tot i que sempre hi ha persones que han nascut abans de l’època que els tocava. I amb tot plegat he donat possibles respostes a preguntes que m’havia fet sobre Gaudí, que a algú li poden agradar i a algú no.

Passem a la segona novetat, ‘Safari’, darrer premi Edebé infantil publicat per la mateixa editorial. En aquest cas, el protagonista és un nen, el Dani, que no parla després de viure un trauma al zoo. Els pares el duen a l’Àfrica i allà és ‘adoptat’ per una ximpanzé. Un cop més aventures, ritme, humor i... crítica social.

Entre els dotze i els quinze anys llegia i rellegia les aventures de Tarzan. Però el Tarzan que la gent desconeix, perquè era un lord, Lord Greystoke. Escrites per Edgar Rice Burroughs, que també era autor de ciència-ficció pura. I Tarzan aprenia la noblesa i les lleis de la selva a través dels animals, per tant hi havia un missatge ecologista. Sempre vaig pensar a fer-li un petit homenatge.

Per això al Dani l’adopta una ximpanzé.

Sí, una gran mona que s’afilla un nen que no parla però que, com tots els nens, té una capacitat d’adaptació més alta que els adults i no només sobreviu sinó que se sent molt a gust. Malgrat que els primats són violents i agressius i mentiders, són millors que els veïns i els companys de classe del Dani.

Ara que hem anat d’un extrem a l’altre, podem explorar l’entremig. Ha publicat una seixantena de títols entre infantils i juvenils que li han reportat una vintena de premis: el Ruyra dues vegades, l’Edebé tres, el Crítica Serra d’Or tres, el White Raven de Munic tres i, entre altres, el Premio Nacional d’infantil i juvenil de les lletres espanyoles i el Cervantes Chico... A més del talent, la clau és treballar molt i presentar-se a tot, no?

Quan vaig començar jo era desconeguda, lògicament, i, a més, no coneixia a ningú del món editorial. I amb la primera novel·la em vaig presentar a un premi, l’únic d’infantil en aquell moment, el Folch i Torres. A més del Joaquim Ruyra de juvenil. Per mi va ser una opció i em va anar bé perquè amb tres obres consecutives vaig guanyar tres premis, aquests dos citats més el Serra d’Or. I després vaig estar uns deu anys sense presentar-me a cap, quan feia guions. En tornar a la literatura havia quedat altre cop desplaçada, em vaig presentar a l’Edebé i el vaig guanyar. Ara costa més guanyar perquè s’hi presenta molta més gent que fa anys. O potser he perdut facultats [riu].

Premis a banda, té alguns ‘long-sellers’ dels quals deu estar molt orgullosa, com ara ‘Paraules emmetzinades’, ‘Vols ser el nòvio de la meva germana?’, ‘Frena, Càndida, frena’... Però em penso que una de les obres que més s’estima és la trilogia de ‘La guerra de les bruixes’, traduïda a 30 llengües i amb unes vendes elevades.

La trilogia va marcar un abans i un després pel que fa a creure’m que hi podia haver una professió consolidada amb la literatura infantil i juvenil. La vaig començar a publicar el 2004. El 2005 i el 2006 es va començar a traduir a totes les llengües. Em van donar el premi Poliglota i tot [riu]. I la trilogia em va permetre ser coneguda fora de Catalunya.

Es va obrir al món, podríem dir.

Sí, em va permetre ser més ambiciosa. Escriure Paraules emmetzinades en format juvenil es deu a l’èxit de la trilogia de La guerra de les bruixes. Fins aleshores tenia dos mons separats, el dels guions i el de la literatura i, a partir d’aquell moment, vaig establir vasos comunicants. Un guió que tenia per a una pel·lícula el podia passar a novel·la.

Com és que ‘només’ ha publicat dues obres per a adults? ‘Sin invierno’ el 1999 i ‘El fruit del baobab’ el 2013, totes dues amb temes de denúncia.

És molt decebedor el món de les novel·les d’adults, tenen un temps molt curt. S’exhibeixen com a novetats i passats un o dos anys desapareixen. Queden a les biblioteques i poca cosa més. Les novel·les juvenils de fa deu, quinze o vint anys estan vives i continuen generant la mateixa passió i curiositat en els lectors. Ara el meu best-seller és Paraules emmetzinades i té nou anys. Si fos una obra d’adults estaria morta i enterrada fa temps.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1599093-per-pagar-unes-ulleres-cal-vendre-cent-llibres.html?cca=1

Marta Pessarrodona 51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Marta Pessarrodona

51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

“No he sentit mai l’angoixa davant del paper en blanc”

Estic contenta d’haver-lo rebut [el Premi d’Honor] tant per ser dona com per ser poeta

Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar 

Li truco per quedar per fer-li una entrevista. “Vine a dinar a casa, alguna coseta menjarem.” Viu a Valldoreix, en un xalet que respira molta calma i cap luxe. Em rep la seva gosseta Queta, un pèl esverada, pendent sempre d’ella. Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és una dona feliç després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em llegeix emocionada la carta que li va enviar el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per comunicar-li que és mereixedora d’aquest prestigiós guardó. S’enrabia per la situació que estan patint ell i tota la classe política catalana empresonada i exiliada. Acabem parlant de tot, amb aquesta estranya mescla d’alegria i de dolor, tot dinant un deliciós risotto de ceps.

Que només sis dones hagin rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 51 edicions...

Sí, però compta també quants poetes. Homes i dones, n’hi ha molt pocs. Foix, Pere Quart, Abelló... És curiós, perquè si Catalunya és país és de poetes. Els i les poetes no tenim cap mèrit. Amb un passat tan gloriós, hem de correspondre un mínim. A Berlín, corregint les galerades dels meus dos primers llibres, em vaig adonar que el jo poètic, líric, que és el meu cas perquè mai he intentat ser una poeta èpica, era masculí. Com era possible si jo no en volia pas ser, d’home? Per l’absència de miralls, és clar...

Un desert radical?

Rere meu, que haguessin passat a la història, gairebé no hi havia poetes. El llibre de la Clementina Arderiu, me’l va deixar, i donar després, el Vinyoli, als anys setanta. No es trobava. Ara, gràcies a Déu, han reeditat la poesia de la Víctor Català, que és molt bona. I hi ha el cas de la Rodoreda, amb qui vaig estar tan a prop. No vaig saber que havia escrit poesia fins que es va morir, fins al cap de temps de morir-se. Ella no m’ho va dir mai. Els seus poemes són molt correctes, però ella, que era intel·ligent, sabia que Carner ho havia fet millor.

L’ha fet feliç aquest reconeixement, per molts motius.

Estic contenta d’haver-lo rebut tant per ser dona com per ser poeta. I perquè me’l dona Òmnium, que representa la societat civil catalana, tan admirable per la seva potència en aquests moments tan durs que estem passant. Vaig estar al Tribunal Suprem [el 21 de març]. A la tornada em vaig posar malalta i avui [2 d’abril] és el primer dia que em trobo bé. Ara bé, jo, l’esperança en el futur, la tinc tota. Sé que ens en sortirem. Quan vaig fer el llibre sobre l’exili, vaig veure clar que van ser l’última generació que havia cregut en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya: Carles Riba, Joan Oliver... Ells van ser els últims, nosaltres ja no hi creiem.

‘Admiracions’ és, precisament, un llibre en què està treballant impregnat del moment polític. Quan sortirà?

Tinc tres poemes que vull publicar com a plaquette, si puc primer als Estats Units, escrits entre el novembre i el Nadal del 2017, impressionada amb tot el que estava passant. Jo mateixa em vaig espantar perquè no acostumo a escriure tan ràpid.

Escriu cada dia?

Entre una cosa i una altra, sí. O tradueixo, o escric un poema, un article... bé, ara en faig pocs, d’articles. Jo em llevo a les sis del matí. A la tarda per mi ja és per llegir. I la primavera m’agrada perquè cada dia hi ha més llum. I a mi m’agrada molt la llum. Soc de llum.

L’angoixa, escriure?

Jo, l’angoixa davant del paper en blanc, no l’he sentit mai. Perquè no em forço mai. Un poema puc considerar que està acabat al cap de set anys. Hi ha poemes que se m’han resistit, però hi ha un dia que dius “ara”.

Li he sentit dir sovint que vostè no té cap pressa, ni per escriure, ni per publicar...

Ja fa molts anys que sé que soc autora. Que s’espavilin, els lectors, els crítics i qui sigui. Jo faig el que m’agrada fer i prou. L’avantatge de la poesia és que pots ser mundialment famosa amb un poema. No cal publicar un llibre cada any. Al contrari, penso que si tens uns lectors que et segueixen, i sé que en tinc, més val deixar-los respirar. En el meu cas, d’un llibre a un altre, hi ha un mínim sempre de cinc anys. Quan sento a dir a gent que en 30 anys ha publicat 30 llibres, trec els Collected poems de l’Eliot: 60 pàgines. En poesia la gràcia és aquesta, que en molt poc pots dir el que vulguis.

Fa anys que està cuinant les ‘Variacions profanes’. Anys.

El vaig començar el 1999. Em va passar una cosa curiosa, quan vaig venir a viure aquí a Sant Cugat: em vaig adonar que estava escrivint dos llibres de poemes. Un que era Animals i plantes, que ja vaig publicar el 2010, i aquest que s’anava arrossegant, arrossegant, arrossegant... Variacions profanes sortirà aviat, el que passa és que vam decidir que no el publicaríem per al Dia del Llibre, perquè el Dia del Llibre és de tot menys de literatura.

No hi creu, en Sant Jordi?

Aquest any hi aniré perquè Òmnium m’ha demanat que estigui al seu estand. I, és clar, al que em diu Òmnium dic amén. No hi crec, no, en Sant Jordi, entén-me, pel que jo faig. L’última vegada, que és quan vaig dir prou, tenia l’Emili Teixidor al costat. Pa negre havia estat premiat com a pel·lícula. Fins i tot en van fer un segell de correus. Hi havia una, dues persones, per a la signatura. Una mica més enllà, la Belén Esteban o no sé qui, una cua immensa. Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar. Jo no crec que vengui més perquè sigui Sant Jordi. La gent que em vol comprar un llibre no necessita veurem per Sant Jordi.

Quan va saber que volia ser escriptora?

Als 6 anys. A l’institut ja era la poeta. Llavors escrivia a raig, però sense aquells primers poemes no hi hauria hagut els segons, els tercers... Vaig tenir una sort: els meus pares. No eren rics, mai ho van ser. A ells, els ho dec tot. Pels Reis, sí, la cuineta per a la nena, però un llibre del Folch i Torres, que tenia mèrit als anys quaranta trobar un llibre del Folch i Torres. Als anys seixanta la Maria Aurèlia Capmany deia que només hi havia dues persones que parlaven bé dels seus pares: la Guillermina Motta i jo. Llavors era moda dir que els pares eren uns monstres. Per cert, la Capmany per a una generació de dones, entre les quals hi entra la Montserrat Roig, gran amiga, ha estat una mare, però a diferència de les mares biològiques fumava, bevia i sortia de nits.

Quan va configurar el seu cànon? Va tenir dificultats per trobar els seus referents? Avui és tot tan accessible, però als anys seixanta...

A veure, la universitat era un desastre. El que es va prohibir absolutament és que la gent republicana entrés a la universitat. Però es va poder arrecerar als instituts. Jo era molt bona en francès. A l’institut Maragall vaig tenir de professora madame Trepat, deixebla directa de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge, traductora d’Ovidi... Li vaig dedicar un poema. I en faré una donassa, perquè en vull fer més, de donasses [el 2006 va publicar 22 retrats de dones].

50 anys després, com l’Édith Piaf, vostè també diria ‘je ne regrette rien’?

De fonamental no lamento res. De detalls, alguns. Et parlo de la meva vida personal. De la meva obra literària, no canviaria absolutament res.

No ha cremat mai res?

Sí, més o menys sí. Però pensa que jo he escrit relativament poc. A diferència del meu admiradíssim Carner, no refaig res. Quan surten antologies ho deixo tot com estava perquè ja m’ho vaig rumiar prou a l’època. És una manera de ser, no critico els que ho fan diferent.

Li preocupa qui s’acabarà apropiant, potser manipulant-la, la seva obra?

No, gens. A classes d’estètica, en José María Valverde va explicar una anècdota d’Antonio Machado que m’ha quedat. Un dia va anar a un tablao i una cantaora va cantar un poema seu. En acabat, la va anar a saludar i li va preguntar: “De qui és aquest poema que ha cantat tan bé?” I ella li va dir: “De ningú, senyor.” Per a Machado va ser el moment de màxim triomf de la seva vida. I és una mica això, sí. Jo el que intento és no prendre’m gaire seriosament a mi mateixa. Estem infectats de gent que es pren tan seriosament que avorreix. La gent, n’he conegut molta, que he admirat i que admiro en el record no es donava cap importància. I aquesta és la seva grandesa.

Intueixo que entre ells, el seu company, Gabriel Ferrater.

Era el màxim exponent d’això que t’estic dient.

I a ell no creu que, un cop mort, se l’ha tergiversat?

M’horroritza. El seu últim dia deuria durar tres mesos perquè tothom va estar amb ell. Però no hi ha res com haver-hi estat per saber que no va ser així. Si hi ha gent tan desgraciada que ha de viure d’això... El que és claríssim és que, d’una carrera tan curta com la seva –perquè és curtíssima– com a poeta, l’empremta que ha deixat és molt profunda. Un fora de sèrie.

Molt reivindicat per les veus poètiques emergents.

Al Gabriel, li ha passat una mica el mateix que a Walter Benjamin. Que li ha tocat després. Tenia un excés de tot. Jo encara ara, quan el rellegeixo, em quedo sorpresa. I, insisteixo, era una de les persones més senzilles que he conegut mai.

Fa poc va dir que ha pogut conèixer tothom que li interessava. Tothom?

A la Virginia Woolf, no vaig poder conèixer-la perquè va morir uns mesos abans que jo naixés! [Riu.] Però he tingut relació amb els seus nebots, besnets... Com diu una amiga meva: “Ets l’única persona a Catalunya que esmorzava a casa de la Susan Sontag a Nova York i sopava a casa de la Doris Lessing a Londres.” I és així. Són persones a qui he admirat. Jo sempre admiro. Admirant t’ho passes bé. I els qui no ho fan, perquè no en saben o no volen, es perden molt. Quan vaig escriure una carta de fan a la Simone de Beauvoir, l’any 1960, li insistia en aquesta idea, que l’admirava i que coneixia més gent que també. I per sorpresa meva em va contestar en una carta manuscrita.

Vostè també en rep, de cartes de fans?

Alguna sí. Sé que hi ha gent que m’admira. No em queixo, no.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1587890-no-he-sentit-mai-l-angoixa-davant-del-paper-en-blanc.html?cca=1