diumenge, 22 de desembre del 2019
divendres, 20 de desembre del 2019
Escriptors de Cerdanyola
Reunió d'escriptors de Cerdanyola, preparant els actes del propers trimestre.
Eva Esther Perez Velazquez
Carles Morata
Luis Ezquerra Escudero
Tessa Barlo
Eva Esther Perez Velazquez
Carles Morata
Luis Ezquerra Escudero
Tessa Barlo
dimarts, 3 de desembre del 2019
Hannah Arendt: l’amor, el Tinder i la revolt
«Deia que des de nena havia sabut que només l'amor li podia
proporcionar la sensació d'existir. D'existir realment. Un amor que al
mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre's. De
desaparèixer davant d'allò estimat»
No sabem què n’hauria opinat, Hannah Arendt, del Tinder, ni dels missatges en format icona, ni dels Telegrams encriptats. Fa poc, llegia que va excloure de les seves obres més importants totes les reflexions que havia fet en vida sobre l’amor i les relacions íntimes. Potser perquè pensava, com els homes filòsofs de l’època, que això de parlar de l’amor no era digne de reflexions polítiques per allò que tot això forma part de la vida privada. Ni a La condició humana ni a La vida de l’esperit no va desenvolupar allò que segons diuen les biografies li va costar tota la vida d’entendre. Sí que ho va fer –de manera premonitòria i reveladora– al seu primer escrit acadèmic, una tesi doctoral on s’endinsava en l’amor segons Sant Agustí. Recentment, Antonio Campillo (Abadaeditores) ha tret la pols al seu Diari filosòfic i als seus Poemes per anar fent trenes de fragments inèdits de les seves cartes d’amor a Heidegger o a amigues com Anne Mendelshon Weil i Hilde Fränkel. A través d’aquests textos anem entenent com l’amor era la cola que enganxava totes les hipòtesis polítiques que la van fer famosa. La diferència entre el que ella anomenava l’Amor Sense Món i l’Amor Amb Món. El primer, la passió per conèixer i expandir-se –que ella anomenava amor nocturn– i el segon, l’amor –diürn– que era llavor per a construir, tant fos un matrimoni com una comunitat o un país.
Per ella, l’Amor Amb Món no era només d’àmbit privat, sinó el vincle que sustentava la comunitat política. Res més no podia fer-ho. Ni la violència armada, ni la necessitat econòmica, ni el parentesc ètnic, ni la interdependència funcional. Per a ella, el vertader origen de la comunitat política era l’Amor al Món. I així com la felicitat personal s’aconseguia amb la unió de la passió i la quotidianitat, la felicitat pública s’experimentava en construir comunitat amb la colla d’estranys amb els quals compartim carrer. Les institucions neixen d’apreciar-nos, de fer-nos preguntes i de donar-nos suport. Només d’això. Em vénen al cap les paraules de la psicòloga Anna Miñarro, en referència a les darreres mobilitzacions a Catalunya, que assegurava que sortir al carrer no és solament una necessitat sinó també una teràpia i un acte de salut.
Què n’hagués pensat, Hannah Arendt, del Tinder no ho sabem, però sociòlegs, antropòlegs i artistes es prenen molt seriosament aquests nous espais de mediació social per aproximar-se a conflictes globals d’aquests que diem ‘seriosos’. La mediatització dels afectes té conseqüències. I no cal que siguin totes bones o totes dolentes, però sí importants per a tenir en compte. Com comenten la terrassenca Estela Ortiz i la barcelonina Núria Gómez al llibre Love me, Tinder, a poc a poc, a través d’aquestes noves formes de relació es van començant a naturalitzar pràctiques que poden ser reveladores de la deriva íntima que vivim. Que si ghosting, que si benching, que si breadcrumbling. En realitat, són paraules que descriuen coses com desaparèixer del xat sense donar explicació, mantenir una filera de pretendents a la banqueta per si en falla algun i preparar el terreny per a una futura ruptura quan encara tens parella. Pràctiques que potser anys enrere no haguessin superat la barrera de la bona educació, o de la moralitat, però que ara es van convertint en habituals i, a poc a poc, són naturalitzades a les nostres vides virtuals.
I mentre això passa, recupero, i no em pregunteu per què ho connecto perquè potser té sentit o potser no, allò que diu l’OMS que la soledat és la pandèmia del segle XXI. Vèiem diumenge a Morir en solitud al Japó com unes brigades humanes amb màscares i escafandres netejaven les restes de mort a les cases del Japó. Calendaris que havien quedat aturats en el temps, restes de fotografies antigues i fluids antics mesclats amb les olors dels productes químics de neteja. Els experts estaven d’acord que la causa de la mort solitària era la falta de comunicació, o la mala comunicació. Els japonesos, precursors en la comunicació digital i la seva iconografia, asseguren tenir por de travessar el llindar de la intimitat dels altres, por de ser massa invasors, por de demanar vincles reals. Potser la virtualitat els ha fet acomodar-se en vincles que no necessitin tant desgast energètic.
No vull ser massa fatalista, però que just aquesta setmana a Bilbao s’hagi immortalitzat la soledat amb una estàtua d’una senyora gran pensativa en un banc sembla una coincidència terrible. No és una dona inventada, és la senyora Mercedes, veïna del barri, reproduïda amb silicona per un escultor hiperrealista. Potser haurem de començar a valorar els moments –siguin de revolta o d’amor– en què hem viscut de prop l’Amor Amb Món perquè l’Amor Sense Món, com deia Hannah Arendt, no només és nocturn sinó també ple d’espectres.
https://www.vilaweb.cat/noticies/hanna-arendt-amor-tinder-revolta-opinio-anna-zaera/
dissabte, 30 de novembre del 2019
Busquem escriptors
Estem creant un grup d'autors/escriptors a Cerdanyola del
Vallès. La idea és que, entre tots, posar el nostre gra de sorra, a fi de poder
organitzar diferents esdeveniments amb els quals promocionar-nos. Donar a
conèixer els nostres llibres, tan narrativa, com a poesia i compartir amb els
nostres lectors diferents impressions.
Aquesta setmana ens hem reunit amb l'alcalde de Cerdanyola
el Sr. Carlos Cordón, per fer-li saber aquesta iniciativa, així com, que ens
pogués facilitar l'accés als espais públics que pertanyen a l'ajuntament, haig
de dir que vam sortir molt contents, tenen un projecte per a Sant Jordi que
m'ha semblat molt interessant.
Dit això, si esteu interessats a formar part d'aquest grup
d'escriptors, podeu escriure'm; tessabarlo@hotmail.com
Gràcies desitjo que us animeu.
Tessa Barlo
El advocat Jordi Pina ens presenta el llibre "El judici de la meva vida"
El passat dia 26-11 el advocat Jordi Pina, va vindre a Cerdanyola a presentà el llibre "El judici de la meva vida" ·#juntspercerdanyola
Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull fins que el judici queda vist per a sentència. Dos anys llargs d’un procés jurídic amb una forta càrrega política, d’anades i vingudes a les presons, de comunicacions rere un vidre. D’hores de treball en equip i de reflexions en soledat. D’agombolar les famílies i de donar la cara davant dels mitjans. Amb el coratge d’enfrontar-se a tot un entramat ideològic que utilitza paranys i falsedats, l’advocat ens fa partícips de la relació amb els funcionaris de presons i dels jutjats, amb els magistrats i amb els fiscals.
Jordi Pina és l’advocat que, amb un bàlsam de seny i de sensibilitat, ens explica tot el que sent en els episodis més durs, però també en els moments esperançats.
«Vaig tenir consciència plena de la potència i la mala llet de
l’Estat espanyol en aquest procediment. Aquí ja vaig deixar de tenir
dubtes sobre el que havia cregut sempre que signifificava l’acció de la
justícia, a la qual jo m’havia dedicat durant trenta anys de professió,
que era defensar persones, i vaig començar a plantejar-me seriosament si
valia la pena formar part de tot això, i em preguntava què estava
passant perquè es torcés tant l’acció de la justícia».
.jpg)
dijous, 14 de novembre del 2019
Octubre un més convuls - article
Octubre
un més convuls
En
l'últim més, Catalunya s'ha vist sacsejada per la força de l'imperi espanyol.
Primer amb les detencions de nou persones acusades de terroristes, per tindre
possessió de productes que podrien derivar en explosius. Dos d'ells, una
parella de Sabadell que, a poques hores van ser posats en llibertat però, en
càrrecs. Tot plegat, una barbaritat judicial, no hi ha cap prova de res, només
que són de CDR. Els que tenim uns anys, sabem que vol dir que se te'n portin de
matinada. Com hem de tornar a recordar aquella cançó "Què volen aquesta
gent - de Maria del Mar Bonet". Això després, que durant dues setmanes,
han estat buscant bombes a les platges de Barcelona i Badalona, per fer un
ridícul espantós, ja que no hi havia bombes!
La
resposta sobre els nou detinguts no es va fer esperar, Montserrat es va
il·luminar a la nit per centeners de escaladors, que vam portar la llum als
cims. La gent també es va mobilitzar cap a Montserrat. Les imatges que es van
viure posava la pell de gallina, el missatge, que la nostra moreneta vetlli per
tots nosaltres davant la injustícia. Això passava a la matinada de l'1-O. A la
tarda totes les places i carrers de Catalunya ens van omplir de ciutadans
recordant aquells dies que fa dos anys, la GC ens van estomacar per exercici el
dret de vot.
Dilluns
dia quinze va sortir la sentència esperada per molts catalans, entitats civil i
el govern català. Va ser la més dura que podien pensar i crec no equivocar-me,
tots ens van quedar astorats. L’advocat Boye va dir: "Ens ajudarà a
Europa, el veredicte criminalitza el dret a la manifestació i això no està ben
vist" Ara s'obre un camí cap Europa davant d'aquesta sentència
condemnatòria Però la reacció de la gent ja va ser immediata, els carrers es
van omplir de persones per protestar en contra. Va seguir a l'aeroport del
Prat.
El setze
van començar la marxes per diferents carreteres fins a arribar a Barcelona.
"Tsunami Democràtic" els CDR, entitats com l'ANC i Òmnium estan
disposats a sortir al carrer fins que la nostra veu s'escolti.
En
sortir la revista hauran passat més coses, perquè cada dia canvia la notícia,
però tanco aquest escrit a 17 d'octubre.
Tessa
Barlo
dilluns, 4 de novembre del 2019
Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo
Lleonard Muntaner reedita, al cap de cinquanta-un any, '39 graus a l’ombra', la primera gran novel·la que retrata el turisme a Mallorca
El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.
El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries.
Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.
Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres)..
Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.
La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.
Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.
Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.’
S’ha de destacar que Antònia Vicens ha viscut una revifalla en la seva popularitat com a escriptora darrerament. Fa uns deu anys que va decidir de canviar la prosa per la poesia. Així, el 2009 va publicar Lovely, a l’extinta editorial Moll. Fins ara ha publicat quatre llibres més (aquest primer ha estat recuperat per Cafè Central) i fins i tot el 2018 va obtenir el premi Nacional de poesia per Tots els cavalls. Era un reconeixement més a una escriptora que té en el seu poder la Creu de Sant Jordi de 1999 per la seva trajectòria; que el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí i que el 2004 havia rebutjat la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. El 2019 ha rebut el premi Jaume Fuster, atorgat per l’associació d’escriptors, també a la seva trajectòria. Vicens ha estat una activista de primer ordre i ha estat a les juntes del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors quan el 1999 va ser-ne presidenta de manera sobrevinguda després de la mort de Jaume Fuster.
Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.
La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.
https://www.vilaweb.cat/noticies/antonia-vicens-sant-jordi/
El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.
El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries. Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.
Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres)..
Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.
La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.
Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.
Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.’
La poetessa
Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.
La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.
https://www.vilaweb.cat/noticies/antonia-vicens-sant-jordi/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)