La colónia i la cripta Güell

 Soc membre d'AULA D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE GENT GRAN. VILANOVA I LA GELTRÚ.  En l'última trobada es va parlar de la colònia Güell i sobretot de la cripta.

 

HISTÒRIA DE LA COLÒNIA GÜELL

 

El desenvolupament de la colònia Güell es va iniciar l'any 1890 a iniciativa de l'empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, actual Comarca del Baix Llobregat. De fet, tenia la forma de la torre on estiuejaven.

L'interès per allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat va fer que la nova indústria es plantegés en el marc d'una colònia industrial. La fàbrica va ser el nucli central i la raó de ser de la colònia.

 

Dedicada a la producció de vellut i panes, la principal diferència amb les fàbriques tèxtils de l'època és que utilitza carbó en lloc d'energia hidràulica. A diferència de la gran majoria de colònies industrials de Catalunya, sobretot pel riu Llobregat. 

 

Eusebi Güell va procurar millores socials per als treballadors i va aplicar la seva condició de mecenes de la cultura. Va incorporar el corrent modernista a les noves construccions, encarregant projectes a diversos arquitectes, i singularment Antoni Gaudí la construcció de l'església.

Al principi de la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada i gestionada pels seus treballadors. Acabada la guerra, va ser restituïda a la família Güell, que el 1.945 la va vendre a la família Bertrand i Serra. Durant els anys següents la Colònia va continuar la producció industrial i va mantenir la personalitat del nucli urbà diferenciada del poble de Santa Coloma de Cervelló.

 

 Durant els anys següents als setanta, la propietat es va venent: la fàbrica en fraccions en empreses diverses, les cases als seus habitants, i els equipaments i terrenys de l’entorn en institucions públiques.

L'any 1990, el conjunt de la colònia Güell va ser declarat bé d’interès cultural-Conjunt.

Als anys del canvi de segle, del XX al XXI, va començar la rehabilitació dels edificis de la fàbrica, l'església, l'antiga cooperativa de consum i la plaça Joan Güell, així com la millora de les pinedes de l'entorn i del camí de Gaudí.

 

HISTÒRIA DE LA CRIPTA GAUDÍ

 

Quan l'Eusebi Güell li encarrega al seu bon amic Antoni Gaudí que construeixi l'església de la colònia li diu, textualment, que faci el que vulgui. No li posa límits, ni al pressupost, ni al tipus d'obra que ha de fer, i, com es veurà amb el temps, ni en el termini per a l'acabament d'aquesta.

L'any 1898 Eusebi Güell va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí el projecte d'una església per a la colònia Güell. Durant els anys següents Gaudí va realitzar diversos estudis previs que van culminar en una maqueta de l'església, instal·lada al seu propi taller, situat al mateix turó on s'aixecaria l'edifici.

 

 

 

L'any 1908 es va iniciar la construcció del Temple. No obstant això, l’ambiciós projecte, que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un cimbori central de 40 metres d'alçada, quedaria inacabat. L'any 1914 els fills d'Eusebi Güell van comunicar a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. Al novembre de l'any següent el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l'única que es va arribar a construir, fet que motivaria que l'església s'anomenés popularment cripta. Entre el 1915 i el 1917, un nou constructor va tancar la nau.

 

Tot i quedar inacabada, l'església suposa un punt culminant a l'obra de Gaudí. Aquesta edificació inclou, per primera vegada de manera unitària, la pràctica totalitat de les seves innovacions arquitectòniques. 

La Cripta va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el juliol de 2005.

 

Pep Tosar estrena ‘El fingidor’, un homenatge a Pessoa

 

L’actor i director mallorquí Pep Tosar ha bussejat en la vida i obra de García Lorca, de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Damià Huget per a partir de la seva poesia i la seva personalitat elaborar un retrat original de cada un d’ells trenant versos, projeccions, testimonis, música i dansa. Els seus espectacles, atractius, sensibles i gens pretensiosos, li han permès oferir una altra visió de l’artista a través de propostes que disfruten tant els que coneixen la seva obra com aquells que la descobreixen per primera vegada. A partir d’aquest dimecres i durant tres setmana Tosar passa pel Romea amb ‘El fingidor’, una retrat panoràmic del portuguès Fernando Pessoa (1888-1935), un dels poetes més importants i enigmàtics del segle XX.

TEATRE

Federico García, Lorca 'forever'

Tosar comparteix escenari amb la cantant Joana Gomila, la pianista Elisabet Raspall i el duo circense d’Hotel Iocandi: Tomeu Amer i Grisela Juncà. Intèrprets de primera per a una posada en escena en què l’art de la paraula dialoga amb equilibris impossibles i imatges projectades en escena que contribueixen a retratar Pessoa i el seu temps. La banda sonora fila la connexió entre escenes entre les quals s’inclouen reflexions sobre l’autor del ‘Llibre del desassossec’ a través de diversos testimonis, tant de familiars com d’especialistes en l’obra d’aquest creador singular.

«El poeta és un fingidor. / Fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que de debò sent». Aquests versos obren el poema ‘Autopsicografia’, en què s’inspira el títol de l’espectacle. La dramatúrgia de Tosar i Evelyn Arévalo navega entre rimes, desafiaments a la gravetat, notes de jazz, de pop i de fado per endinsar-se en la fascinant personalitat del poeta que va crear diferents heterònims, personalitats literàries amb les quals va firmar les seves obres. «L’espectacle descobreix detalls íntims de la seva vida i les connexions entre el seu periple existencial i els propòsits literaris de la seva obra», ha explicat Tosar. Parla, per exemple, de què van significar aquestes anades i vingudes entre Lisboa i Durban, ciutat sud-africana on va estudiar que estava a 30 dies amb barco. També porten a col·lació la seva relació amb la seva enamorada, Ofélia Queiroz, a qui va dedicar nombrosos poemes.

Entre els testimonis que nodreixen l’espectacle figuren el de Richard Zenith, que el 2021 va publicar ‘Pessoa: a biography’ i el de la neboda del poeta, Manuela, que quan la va entrevistar Tosar fa dos anys tenia 95 anys. «Tot i que Pessoa va ser tractat per psiquiatres, no crec que patís cap malaltia mental», ha assegurat Tosar. «Com la Manuela em va fer veure, els heterònims del seu oncle eren una cosa més senzilla del que molts imaginen: al cap i a la fi, com em va dir, tots ens comportem de maneres diferents segons on siguem». Però és que Pessoa, fascinant persona, va arribar a firmar textos amb uns 70 heterònims diferents, per als quals va desenvolupar una obra poètica diferent. Fins i tot va establir relacions entre aquestes firmes, entre les quals figuren Bernardo Soares, Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro.

Oblideu-nos de Nosaltres, companyia fundada el 2009, ha estrenat 10 espectacles des del 2009. «Faig una valoració més que positiva de la nostra evolució. Buscar finançament sempre és difícil però el que costa més ara és exhibir. Fa temps que al teatre públic no els interessa el que fem. Diuen que les nostres propostes no encaixen en la seva programació. Agraeixo al Romea que ens aculli tres setmanes. Sense el suport d’aquest teatre mai hauríem fet ‘La casa en obres’, dedicat a Blai Bonet; ‘Poseu-me les ulleres’, sobre Gabriel Ferrater; ‘Federico García’», ha comentat aquest veterà de l’escena, a qui després de tant espectacles literaris pluridisciplinaris li ve de gust tornar al teatre de text. Potser necessita un canvi d’aires però ja té al cap altres retrats biogràfics de creadors que admira: Miguel Hernández, Jorge Luis Borges, Pier Paolo Pasolini i el seu últim descobriment, Ángel Vázquez. «És desconegudíssim i ha firmat una de les millors novel·les escrites en castellà de tots els temps: ‘La vida perra de Juanita Narboni’». D’idees no n’hi falten.

 https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20230607/pep-tosar-estrena-fingidor-homenatge-88414258

«Una plataforma digital no pot substituir una biblioteca»: més de 200 investigadors defensen el llibre en paper a l’escola

 

Un manifest exigeix a les administracions «una aposta clara» per recuperar i dinamitzar unes agonitzants biblioteques escolars en un moment en què la comprensió lectora es desploma

La preocupació venia de bastant més lluny, però el detonant va ser un article publicat a principis d’abril en aquest diari titulat ‘Més del 40% de les escoles catalanes no tenen biblioteca escolar malgrat estar-hi obligats per llei’. Alertats per la desoladora fotografia que dibuixava –un escenari en què les biblioteques escolars tendien a l’abandonament–, investigadors en Educació de diferents universitats d’Espanya van començar a enviar-se correus comentant el dramàtic panorama a Catalunya, territori al seu dia impulsor de les biblioteques escolars, però que amb els anys i de manera silenciosa, les ha anat oblidant fins a arribar a la situació actual; mentre la comprensió lectora no deixa d’empitjorar (els pèssims resultats de l’últim PIRLS publicats aquest dilluns confirmen el que docents i les mateixes competències bàsiques feia molt temps que alertaven, Catalunya és a la cua d’Espanya).

En aquest context, i fruit d’aquest primer enviament de ‘mails’ neix el ‘Manifest a favor de les biblioteques escolars i l’accés a lectures en paper’, fet públic aquest dimecres i firmat per més de 200 acadèmics, encapçalat pels investigadors Gemma Lluch i Ladislao Salmerón, de la Universitat de València i per Héctor Ruiz Martín i Marta Ferrero de la Universitat Autònoma de Madrid. 

 

Reemplaçament digital

«En ocasions, la desaparició de biblioteques físiques s’ha justificat amb base al seu reemplaçament per biblioteques digitals, a les quals els alumnes accedeixen per mitjà de dispositius electrònics, i això ens preocupa. Una biblioteca escolar és molt més que una sala amb prestatgeries i llibres; és un lloc d’encreuament de coneixements, la unió de pràctiques, de matèries de tot tipus, de tots els cursos...», reivindica Lluch, que assenyala que tres dels quatre impulsors del manifest són psicòlegs i remarca que la biblioteca escolar és «aquell lloc que pot ajudar a anivellar el capital cultural que les persones porten de les seves famílies»

 «Si bé les biblioteques digitals poden aportar un valor afegit, considerem que eliminar les biblioteques escolars constitueix un greu error pel paper crucial en la democratització del coneixement i la informació de les biblioteques, oferint accés gratuït i igualitari a recursos educatius i culturals, en diversos formats, per a tots els estudiants, independentment del seu origen socioeconòmic», destaca el manifest.

Héctor Ruiz , unaltre dels impulsors de text, expert en psicologia cognitiva de l’aprenentatge, alerta que Catalunya és referent a tot l’Estat en innovació educativa, i també que «la innovació et pot portar a coses interessants però també a errors». «Pensar que pots substituir una biblioteca escolar per una plataforma digital és un error, i hem d’exigir a les administracions una aposta ferma per l’impuls de les biblioteques escolars», destaca Ruiz, que recorda que la investigació deixa clar que els programes de dinamització de les biblioteques tenen un impacte molt rellevant en els resultats acadèmics alguna cosa, reitera, «irremplaçable per una plataforma digital».

Treballar les ‘fake news’

Treballar les ‘fake news’Els més de 200 acadèmics signants del manifest posen sobre la taula el que hauria de ser obvi: la lectura atén absolutament totes les assignatures. «Treballar la lectura és saber diferenciar una notícia falsa i una de veritable, i aquest és un tema que no s’ha entès encara. Vivim en un món supercomplex i la biblioteca és l’encreuament de totes les necessitats de comprensió lectora de totes les assignatures», conclou Ruiz, que destaca la tasca «increïble» que està fent Extremadura introduint les famílies a les biblioteques escolars.

 https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20230531/centenar-academics-impulsen-manifest-defensa-biblioteca-escolar-comprensio-lectora-88084551

Llibres, lleis i drets

 

 

 

L’octubre passat, concretament el dia 12, el BOE publicava una bona notícia per al sector cultural. Mitjançant la llei 14/11 s’aprovaven mesures de suport amb les quals fer front a l’impacte econòmic i social de la covid. A més s’assenyalava que el llibre, “amb caràcter general, és un bé bàsic i de primera necessitat”. Entenc que el que el legislador ha volgut expressar és que els llibres són l’aliment espiritual, un criteri que concorda amb la citació evangèlica: “No només de pa viu l’home” i amb les màximes tantes vegades repetides: “Els llibres ens fan lliures”, “El que no et dona la vida t’ho regalen els llibres”, etcètera.

La valoració a l’alça del llibre inclosa en el BOE té a veure amb el fet que la lectura ha ajudat durant el confinament el 82% dels lectors, segons dades ofertes per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, en l’informe El paper del llibre i de la lectura durant el període de confinament per la covid-19 . A més un 70% dels enquestats consideren que els ha servit per desconnectar de la preocupació per la pandèmia i un 65% han trobat en la lectura una manera de combatre l’avorriment. D’aquí ve que la disposició final quinzena de la llei citada afegeixi: “Els poders públics organitzaran i executaran, de manera permanent, campanyes de foment de la lectura i enfortiment del sistema bibliotecari públic”. Cosa que ha suscitat l’entusiasme del món editorial. Un entusiasme que Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, també feia seu quan es referia a l’increment de les vendes de llibres el darrer any, en el seu parlament a la 36a Nit de l’Edició.

Els autors, un per un, no aconseguiran res enfront de les grans plataformes tecnològiques

Tal vegada, però, cal recordar que aquest bé bàsic que és el llibre té autor/a, que els llibres abans d’imprimir-se no són escrits per una mà invisible que empra una ploma o un ordinador màgics, sinó per una persona que té nom i cognoms, per bé que a vegades empri pseudònim. La cadena de muntatge d’aquest bé de primera necessitat comença en l’autor. Sense autor no hi ha llibre, encara que l’autor sigui el darrer que cobra i que el que cobra és un mòdic 10 per cent. Això suposa­ que si vostè compra un llibre que costa­ 20 euros, a l’autor n’hi arriben dos. D’aquests dos en pagarà el 10% a l’agent, a banda d’impostos. Si el llibre és en edició de butxaca, el guany es reduirà a la meitat, a un 5%. Ho anoto, per tal que vostès es facin una idea dels escadussers percentatges percebuts pels escriptors amb l’agreujant que les seves obres, 70 anys després de la seva mort, passaran a ser de domini públic, és a dir, qualsevol podrà editar-les sense haver de pagar res pels drets als hereus, cosa que no passa amb cap altra pro­pietat.

L’assumpte dels drets d’autor no suscita massa consens, fins i tot aquells que, com el Govern central, no dubten a defensar el llibre­ i la lectura, no fan el mateix amb els drets, a punt de ser engolits, pel que fa a la reprografia, per les plataformes digitals. Així­ la publicació al BOE del 3 de novembre sobre l’aplicació de la directiva europea 2019/ 790 sobre els drets d’autor en el mercat únic digital planteja per als autors, especialment, un greu perjudici, atesa la pràctica impossibilitat que aquests siguin reconeguts i remunerats si no és mitjançant la gestió col·lectiva obligatòria, cosa que, de moment, sembla no ser del gust del Govern. Els autors, un per un, enfront de les grans plataformes tecnològiques no aconseguiran res. Només la gestió col·lectiva obligatòria els pot garantir els seus drets.

En fi, bones festes.
Carme Riera - La Vanguardia

Izaskun Arretxe serà la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes

 

La fins ara directora de l’àrea de literatura i pensament de l'Institut Ramon Llull hi substitueix Oriol Ponsatí-Murlà

 

Misteri revelat. Izaskun Arretxe (1969) serà la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes i substituirà Oriol Ponsatí-Murlà en el càrrec. El govern ho ha aprovat en el consell executiu i ahir ja se’n va informar el consell assessor de l’entitat. Això és el punt final a l’elecció d’un dels càrrecs que ha costat més de nomenar de l’actual executiu –han passat ja prou més de cent dies d’ençà de la investidura de Pere Aragonès– i el nomenament arriba tot just quan comença un nou curs amb molts envits i quan tenim a tocar la Setmana del Llibre en Català, que s’inaugura divendres.

En aquests moments Izaskun Arretxe ocupava el càrrec de directora de l’àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull, i per tant també hi haurà canvis en aquest organisme dedicat a la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes.

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va comunicar ahir el nom d’Arretxe al consell assessor, on hi havia preocupació i expectació per saber qui ocuparia el càrrec de director, perquè a començament d’estiu Oriol Ponsatí va comunicar que no continuaria al capdavant de la Institució. Arretxe és una figura de consens i molt respectada en el món editorial i s’ha imposat a més noms que havien sonat per al càrrec, que se sabia segur que seria ocupat per una dona.

Izaskun Arretxe és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i té un Master of Arts de la Universitat La Trobe de Melbourne per la tesi La teoria de l’amor a l’obra poètica d’Ausiàs March. Va ser lectora de català a la mateixa universitat del 1993 al 1995. En principi tot feia pensar que seria una excel·lent medievalista però el 1997 es va incorporar a Quaderns Crema i des de llavors ha estat vinculada a la indústria editorial fins al seu salt al Llull. Va passar per Anagrama entre el 1998 i el 2003; fou directora general de Critèria entre el 2003 i el 2007; i el 2008 es va incorporar a Ara Llibres i en va ser la directora literària fins el 2016. A més, va ser vice-presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana entre el 2014 i el 2016.

D’ençà del 2016 la seva tasca ha estat promoure la literatura catalana arreu del món mitjançant les traduccions i la presència en fires i festivals internacionals, vetllant perquè no solament es tradueixin les novetats i els llibres més venuts sinó també la nostra literatura patrimonial i escriptors menys coneguts.

Arretxe ha sostingut sempre a les entrevistes que és fàcil defensar la nostra literatura a fora perquè és de primer nivell. “Si no tinguéssim ni autors ni obres, o si fossin de qualitat més dubtable, seria més complicat. Com més recursos tinguem i millor els administrem, més lluny arribarem”, diu. Ara, també és conscient que el mercat editorial en català encara és prou fràgil.

 

 

Promoció interior

Així doncs, Arretxe passarà de promocionar la nostra literatura a l’exterior a impulsar-la a l’interior del país. Haurà de tenir en compte que la Institució és una entitat de Països Catalans –hi ha membres de ple dret, com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o el PEN Català, que tenen un àmbit d’actuació de tot el domini lingüístic– i s’haurà de centrar en aspectes com l’ajuda als creadors, la seva promoció a tot el país i el manteniment de la presència en centres escolars de primària i secundària, biblioteques i ajuntaments gràcies als programes vigents. Haurà de treballar per establir un sistema de pagaments eficaç que resolgui el desgavell d’aquests darrers mesos, originat sobretot per la burocràcia interna del Departament d’Ensenyament.

Així mateix, haurà de continuar donant suport a festivals, fires i activitats literàries diverses i en creixement constant –cada vegada es fan més fires literàries arreu del país que necessitaran complicitats institucionals per a mantenir-se i que són un magnífic aparador per als escriptors. L’objectiu principal serà, ara, augmentar el coneixement de la nostra literatura interiorment i prestigiar-la i per a això la programació dels festivals i fires és fonamental. No és pas una feina exclusiva de la Institució, però n’haurà d’encapçalar l’impuls. El creixement cap a l’exterior és molt important, però augmentar els lectors en català a casa nostra i garantir més oportunitats de supervivència per als creadors encara ho és molt més.

Arretxe coneix molt bé el sector editorial català, malgrat que faci cinc anys que no hi treballa directament. En aquest camp, haurà de vetllar per mantenir les línies d’ajudes actuals i augmentar-les tant com sigui possible. De fet, el gran objectiu de tot el Departament de Cultura és assolir el 2% del pressupost de la Generalitat, considerat el mínim exigible per a poder desenvolupar-se amb garanties. Aquest objectiu, ara com ara, és molt lluny.

Ara, sens dubte, el gran desafiament de la Institució –i hauria de ser de tot el govern perquè hi ha en joc una bona part del futur del país– és el desenvolupament del pla lector. Per parlar-ne, no s’ha fet sinó una reunió. Cal posar fil a l’agulla per capgirar totes les diagnosis negatives detectades i desenvolupar totes les estratègies apuntades. Veurem fins a quin punt aquest govern hi creurà.

De moment, a la nova directora se li gira feina.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/izaskun-arretxe-nova-directora-de-la-institucio-de-les-lletres-catalanes/