Llibre "El cami" d'Anya Niewierra

 

 

 

Traductora	Laia Fàbregas Ferrús
Format	15 x 23 cm
Editorial	Columna Edicions
ISBN	978-84-664-3260-3

El Camí és una novel·la que combina amb gran habilitat el thriller psicològic, el drama humà i la reflexió sobre la identitat, la culpa i la redempció. La història segueix la Lotte Bonnet, una xocolatera holandesa que intenta comprendre el suïcidi inesperat del seu marit Emil mentre feia el Camí de Sant Jaume. Quan descobreix que l’home amb qui havia compartit la vida amagava un passat i una identitat diferents dels que ella coneixia, decideix recórrer el mateix camí per buscar respostes.

Un dels grans encerts de la novel·la és la manera com l’autora converteix el Camí de Sant Jaume en molt més que un escenari. El trajecte es transforma en un viatge interior on la protagonista s’enfronta al dolor, als records i a les veritats que poden canviar tota una vida. Paral·lelament, la trama s’endinsa en les ferides encara obertes de la guerra dels Balcans, mostrant com els horrors del passat poden perseguir una persona durant dècades. 

La narració en primera persona apropa el lector als sentiments de la Lotte i fa que la seva angoixa, les seves pors i la seva necessitat de comprendre resultin profundament creïbles. Niewierra manté una tensió constant, dosificant les revelacions amb intel·ligència i aconseguint que cada descobriment tingui un impacte emocional i narratiu notable.

Més enllà del misteri, El Camí és una reflexió sobre la naturalesa humana. La novel·la planteja preguntes incòmodes: fins a quin punt ens defineix el nostre passat? Podem deixar enrere els actes que hem comès? És possible transformar-se? Aquestes qüestions donen profunditat a una història que atrapa tant per la intriga com per la seva càrrega emocional.

En definitiva, El Camí és una lectura intensa, emotiva i molt ben documentada, capaç de combinar el suspens amb una exploració profunda de la memòria i les conseqüències de la guerra. Una novel·la que manté l’interès fins a l’última pàgina i que convida el lector a reflexionar molt després d’haver-la acabat.

 

Llibre “Los girasoles Ciegos” pensament

 

Pertanyo al club de lectura d’una de les biblioteques de Vilanova i la Geltrú. Vaig començar a llegir aquest llibre, sabent que era dur, perquè la moderadora, ja ens havia previngut. Ha sigut pitjor, no vaig passar del segon capítol, diria que ratlla la crueltat, potser és pel meu estat d'ànim, potser pel moment de la meva vida, no ho sé, però no vaig poder continuar, em va afectar tant, que vaig estar tres dies sense dormir, les imatges que el meu cervell va construir, les veia una vegada i una altra. Era continuar el llibre amb el preu de perdre la salut per manca de descans o deixar-ho córrer.

La cruesa en l'escriptura no és intrínsecament necessària en escriure, potser una eina per explicar el dolor, el qual vol impactar d’una manera més realista; ara bé, jo em pregunto és necessari?, es pot fer un impacte emocional  igualment, perquè tothom té imaginació, no sé tan detallista amb la crueltat, amb la intensitat.

No sé com continua el llibre perquè no he pogut passar del segon capítol, però em pregunto si és necessari ser tan descriptiu en el dolor i misèria humana.

Catalunya del procés a l'amnistia - Tessa Barlo

 

Vaig acabar l'anterior llibre d'articles amb títol "El procés" amb l'article del maig 2019 on feia referència al nomenament d'eurodiputat al president Puigdemont. I com està Catalunya després de tot allò? Hem passat per molts canvis, la Covid, la continuïtat de la repressió, el català al congrés, fins a arribar a l'Amnistia on tanco el llibre, perquè crec que a partir d'ara és una altra història i veurem per on anirà.

Sebastià Alzamora guanya el premi Òmnium per ‘Ràbia’

La novel·la s'ha imposat així a 'Al llac' de Maria Barbal i 'Les altures' de Sebastià Portell

 

L'obra guanyadora del #PremiÒmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2022 és 'Ràbia', de l'escriptor mallorquí @sebastialzamora

. Enhorabona!

 

Resum: La solitud i l'amistat a la perifèria turística.

Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa, anomenada Taylor, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d'una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d'un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta: un entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol, on, tanmateix, el sorprendran fulguracions de bellesa i d’autèntica amistat.

 

 

Dos llibres clau en la batalla per l’evidència sobre què és Espanya

 Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de la continuïtat del règim 

 

“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.

Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.

Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).

Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.

I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.

I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.

Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.

Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.

PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.

PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-per-levidencia-sobre-el-que-es-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=27c0e2274a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-27c0e2274a-204258373

 

El cim de les bruixes - el meu nou llibre

La vida és una continuïtat d'actes i tots tenen conseqüències. Alguna cosa del passat sorgeix inesperadament i ho canvia tot, el destí està escrit i no perdona. Tres amigues de la infància es troben al cap dels anys sense saber que aquesta trobada formava part del seu propi llibre de la vida i de la seu final.

 

Quan amb tan sols tretze anys vaig anar a passar les vacances amb els meus pares a un lloc a prop d'un poble anomenat Vallgorguina, haig de dir que als meus pares els agradava l'acampada, no crec que existissin els càmpings. En aquella època podies fer-ho en qualsevol lloc, demanaves permís a l'amo del terreny i llest i si era enmig de la muntanya ni això.

A mi sempre m'ha agradat caminar. Cada tarda me n'anava per un camí o per un altre per a descobrir tot aquell paratge, un dia decidir prendre el camí que pujava cap a la muntanya, m'emportà prop d'una hora i va valer la pena. Allí malgrat els anys, segles seguia, perfecte un dolmen sencer. Em dic, molta l'atenció, què cap monument funerari en el cim de la muntanya.

Segons ens van comptar els de la masia, amos del terreny on acampem, es feien misses negres, que aquell paratge li deien "el cim de les bruixes", però que tot era una llegenda. Bé, en el llibre explico molt més.

 

A mi, molts anys després em va inspirar per a escriure aquest llibre.

Tessa Barlo

 

 

 

Canvi de portada- "La oscuridad del alma humana"

 He canviat la portada del llibre "La oscuridad del alma humana". Espero que us sigui més atractiva. Ja em direu

 

 

Miquel Adam, l’aventura d’un editor en temps de crisi

 

L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres editats el febrer del 2022 

Miquel Adam va ser un dels pioners en el món dels blocs en català a començament de segle. Havia estudiat econòmiques, però essent un jove desnerit, desvergonyit, graciós i que queia en gràcia, i a sobre lletraferit, va començar la vida laboral a l’editorial Laertes. L’editorial l’enviava a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell, sense complexos, explicava al bloc “La segona perifèria” les vivències i peripècies i l’experiència adquirida, tant si era bona com si no ho era. Aviat, “La segona perifèria” va començar a tenir parroquians. Primer, uns quants i, després, molts. En paral·lel, van començar a funcionar les sessions de poesia de l’Horiginal, els dimecres al vespre. Era un dia de trobada gairebé sagrat. Els joves atrapats per la literatura i navegants de perifèries coincidien al Raval, sense cita prèvia, a l’obrador de l’Horiginal, per participar en el cicle l’Horinal de poesia, impulsat primer per Meritxell Cucurella-Jorba i després pel tàndem Josep Pedrals i Ferran Garcia. Miquel Adam n’era un habitual. I amb el temps es va guanyar un lloc d’honor, llegint els seus “Discursos a la nació”, a manera de presentació de llibres.

Va ser a l’Horiginal que va conèixer l’equip de LaBreu, amb Ester Andorrà al capdavant. Miquel Adam va entrar a LaBreu per obrir dues col·leccions de narrativa, la catalana i l’estrangera. Ell va ser el responsable de descobrir per al públic català, per exemple, la literatura de Serguei Dovlàtov. Però calia guanyar-se les garrofes i Adam va fer un pas endavant i va posar-se a treballar amb Josep Cots i Laura Baena a Edicions de 1984. S’encarregava dels temes de premsa de l’editorial. I tot i que no era el seu lloc ideal, no li mancava entusiasme a l’hora de traslladar la passió literària per alguns dels autors de 1984.  Tot era experiència, tot era aprenentatge, tot era anar endavant.

I un dia li va arribar l’oportunitat de convertir-se en editor i la va aprofitar. De la mà del director editorial Joan Carles Girbés, va entrar al grup Som com a editor d’Ara Llibres i Amsterdam Llibres. Hi ha estat tres anys. Fins fa pocs mesos, quan d’una manera elegant i amical es va acomiadar dels companys, autors i col·laboradors, i d’una manera plena d’intriga ho feia saber a les xarxes socials. Que ja tindríem notícies seves. Després, silenci, fins que va començar a moure el recuperat nom d’aquell mític bloc, la Segona Perifèria.

 

I sí, ja ho deveu haver intuït: l’editor Miquel Adam emprèn ara una aventura editorial en solitari: el febrer del 2022 publicarà els dos primers títols de la seva nova editorial, la Segona Perifèria. I diu que no és cap secret, però com que encara falta un any, no vol córrer de cara en fora, i treballa de cara endins.

Us expliquem el que ens ha explicat en una conversa, tenint en compte que encara és d’hora per a avançar els primers títols, per exemple, tot i que ja en té vuit de contractats.

La decisió li va costar de prendre, però un cop presa no tenia marxa enrere: la necessitat de projecte propi li arriba després de setze anys d’adquirir ofici i experiència, de saber que té instint per a ser editor, després d’un confinament i d’una pandèmia que li han permès de pensar amb profunditat. I això li agafa quan es troba a la quarantena (té quaranta-un anys) i ha sentit que si no ho fa ara, no ho farà mai.

Miquel Adam té un coixí que li permet d’engegar i treballar el projecte durant del 2021. Però quina mena d’editorial serà la Segona Perifèria? Segons que ens explica, té com a referents dues editorials nascudes al segle XXI, joves, que encara no tenen els deu anys, però que ja tenen un catàleg molt definit, personal i que han trobat el seu públic. La Segona Perifèria vol trobar un espai entre l’Altra editorial, d’Eugènia Broggi, i Edicions del Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam ho explica així: “L’Aniol és un professional d’altura i té una editorial que s’hauria d’estudiar a les facultats d’empresarials, perquè és d’una solidesa admirable. I l’Eugènia té una editorial que és pura alegria. L’Eugènia transmet i comunica molt bon rotllo. I entre aquest parell de perfils m’agradaria situar-me: amb la personalitat alegre de la Broggi i la seriositat professional que té l’Aniol. I entre ells i els seus equips fan una feina impecable. Aquests companys i altres, com Males Herbes, Raig Verd, les Hores, Tigre de Paper, Ela Geminada…, els he estudiat. Hi ha molts editors de la meva generació que es van atrevir molt abans que jo i tots em semblen admirables. I els que arriben ara amb la seva música: Mai Més, Extinció…”

La Segona Perifèria editarà nou títols l’any. Miquel Adam ja ha comprat els drets i contractat vuit dels nou títols que publicarà el 2022. Prefereix no fer-los públics encara, però sí que podem explicar que són cinc obres estrangeres i tres d’autors catalans. Són cinc obres de narrativa, dues memòries, un recull periodístic i un assaig. Diu: “Jo ara començo de zero. Els autors catalans de renom, sé que els podré seduir a partir de la construcció d’un catàleg sòlid. Els autors catalans que he contractat encara són desconeguts. I fer-los créixer és una motivació afegida. Dos són inèdits, no han publicat mai, i l’altre sí que té una novel·la publicada, però li proposo literatura de no-ficció, un recull d’articles. I tinc un inici de catàleg d’estrangers del qual estic molt content. He estat tocat per la sort del principat.

 

Quins són els perills més importants que veu Miquel Adam en aquesta aventura editorial, més enllà dels econòmics? “El perill més gran seria no trobar els lectors. La comunicació és molt important. I, sobretot, que et coneguin a totes les llibreries de Catalunya. Tinc aquest any per anar a fer quilòmetres. Una altra pregunta que m’ha turmentat tots aquests anys: hi ha lloc per a una nova editorial? La resposta automàtica és que no. Ja sabem que mai és el moment per a fer una editorial, i ara menys que mai, que hi ha tantes editorials i totes tan ben muntades. Però d’altra banda penso que jo he fet el clic amb els lectors força vegades. Hi he connectat aportant títols a les editorials on he treballat i res em fa pensar que no hi vull connectar ara. Connectar amb els lectors és apoteòsic. El repte és que la meva visió de la literatura encaixi amb la d’una massa crítica de lectors. Ep! I no només la meva visió! Aquest projecte és personal, però no personalista. Tinc orelles i m’escolto les amistats, i em deixo seduir per les seves recomanacions.”

Continua Adam: “He après algunes coses interessants, com ara que la qualitat no es troba només a dalt de tot de la piràmide, es troba a tot arreu. Els lectors som polièdrics. Hi ha llibres comercials extraordinaris que compleixen perfectament la seva funció. Hi ha llibres d’enorme valor literari que sempre fan molt de respecte, però si els comuniques bé i sense arrogància, poden seduir molta gent. I per contra, hi ha llibres comercials horrorosos, i llibres d’alt valor literari que no valen res. En resum, treballar a tantes trinxeres i tan diferents m’ha aportat una visió oberta del fet literari i de l’acte de llegir i m’ha fet desenvolupar cert instint per a saber destriar el gra de la palla a tots els nivells, a destruir tants murs de prejudicis.”

“Ara m’obsessiona preparar-me bé per ser digne de les editorials que hi ha. Aquestes editorials –i qui diu editorials diu traductors, autors, correctors, il·lustradors, etc.– han aconseguit de crear lectors exigents. Hi haurà espai si aconsegueixo emular la seva excel·lència. I en això estic concentrat ara.”

Esperem que quan faci cinc anys, Miquel Adam pugui escriure un volum sobre els primers cinc anys de l’editorial. Recordem que també és escriptor. Perquè d’anècdotes, ja en té un bon grapat de viscudes aquests pocs mesos, i tot just ha començat amb el seu segell.

https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-adam-els-desitjos-dun-nou-editor-en-temps-de-crisi/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=8060109121-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-8060109121-204258373