Ceuta, el mirall d’Europa-Àrticle a la revista "La Vall"

“Quan una frontera es converteix en notícia, sovint és perquè el món ha fracassat molt abans d’arribar-hi”

 

L’arribada d’immigrats, sovint de manera irregular, és un fenomen recurrent que genera un debat intens sobre els seus efectes econòmics i socials. La realitat, però, és més complexa que els titulars.

Des del punt de vista econòmic, les arribades massives representen un esforç considerable per les administracions públiques. L’assistència a la sanitat, seguretat i l’allotjament ni que sigui temporal, requereixen recursos importants. Aquests recursos, són insuficients per atendre aquestes necessitats, tant a les administracions locals com al govern.

Si la immigració fos gestionada de forma adequada, els nous residents poden entrar i contribuir al mercat laboral, compensar l'envelliment demogràfic, augmentar el consum i aportar ingressos fiscals. I el veritable repte és la seva integració efectiva a la societat i economia.

En l’àmbit social, les conseqüències són diverses. Quan les arribades són nombroses i sobtades, poden generar preocupació, sobretot si ens perceps una competència pels serveis públics, l’habitatge o l’ocupació.

El futur de Ceuta dependrà en gran part, de la capacitat de combinar el control eficaç de les fronteres amb polítiques d’integració i una cooperació estreta entre Espanya, el Marroc i la Unió Europea. És necessari unes mesures de seguretat, per garantir el flux migratori a les fronteres. No es pot ignorar que la immigració genera unes dificultats reals, s’ha de saber buscar un equilibri en la cohesió social, que garanteixen la seguretat dels ciutadans i l’hora respectin la dignitat de les persones que buscant una vida millor, per això també s’ha de separar el gra de la palla.

En el fons, Ceuta és el mirall d’un món cada vegada més desigual. Cap mur, ni cap tanca podran eliminar aquesta realitat per si sols. Però tampoc és raonable exigir a les ciutats fronteres i a les que no ho són, que assumeixen un cost i una responsabilitat en solitari. Les solucions simples acostumen a generar més titulars que resultats.

Tessa Barlo

 

Àrticle a la revista "La Vall"/ L'informe Fènix

 

L'Informe Fènix

 

L'Informe Fènix ofereix una anàlisi detallada de l'evolució econòmica de Catalunya durant les darreres dècades i planteja un debat que va molt més enllà de les xifres. Tot i que l'economia catalana ha experimentat un creixement notable, els autors assenyalen que aquest augment no s'ha traduït en una millora equivalent del benestar de la població. La principal raó és que el creixement econòmic ha anat acompanyat d'un increment molt important de la població, fet que ha limitat l'augment de la renda per habitant.

L'estudi destaca que la productivitat continua sent un dels grans reptes del país. Segons l'informe, Catalunya presenta uns nivells de productivitat inferiors als d'altres regions europees comparables, una situació que s'ha anat accentuant en els darrers anys. Aquest fenomen s'explica, en part, pel pes creixent d'activitats econòmiques de baix valor afegit i salaris reduïts. Destaca que una immigració sense control tampoc ajudat a fer que els salaris correspongui al nivell de vida.

Els autors també analitzen l'impacte de sectors com el turisme de masses, aquest comporta uns salaris precaris. Catalunya no pot estar subordinada a un model turístic que aporta poc a l'economia i que molts del que se’n beneficien viuen fora del país, mentre els costos sí que recauen sobre el sistema català del benestar. La indústria càrnia o els serveis de repartiment, que generen ocupació, però que, segons l'estudi, aporten una productivitat limitada. Davant d'aquesta realitat, l'Informe Fènix defensa la necessitat d'impulsar activitats més innovadores, tecnològiques i capaces de generar llocs de treball de qualitat més alta. En realitat es treballa moltes hores, però la productivitat continua sent molt baixa.

Finalment, l'informe alerta sobre els reptes socials i territorials derivats del model actual de creixement, com ara les dificultats d'accés a l'habitatge, la pressió sobre els serveis públics i la gestió dels recursos. Per aquest motiu, proposa diverses mesures orientades a afavorir un desenvolupament econòmic més sostenible, equilibrat i generador de prosperitat per al conjunt de la societat catalana.

Catalunya va cap a un col·lapse total. Els pedaços com el tren orbital, no farà canviar el nostre futur, sinó unes profundes polítiques per transformar les estructures de productivitat, que actualment només afavoreix a una minoria, però està empobrint a una majoria, com també ho fa a les administracions catalanes.

Tessa Barlo

Catalunya una colònia oblidada

Catalunya una colònia oblidada

Els usuaris de Renfe fa anys que patim el desgavell de les línies ferroviàries en
tot Catalunya. Però el que està passant en les últimes setmanes és un clam de “fins
aquí” o “prou”. Perquè ara directament estan inutilitzades, totes o quasi, les vies de
rodalies, ja no per problemes de retard o altra incidència, ara és perquè estem en
perill. Està en joc la nostra seguretat.

Tants anys de desídia, tanta immoralitat o mala fe directament, de no invertir a
les infraestructures, sigui Renfe o sigui Adif. La culpa és molt negra i ningú la vol,
però la qüestió és que entre uns i altres només utilitzen excuses de mal pagador,
el govern espanyol també. El ministre Óscar Puente que parla molt i no soluciona
res, sembla que llegeix un manual, però no sap en realitat res del que diu. Tenim
molts punts crítics a la xarxa, per tant, el dubte ara és, estem en perill? Amb aquell
daltabaix ara també afecta a les autopistes i a les carreteres que davant d’aquesta
situació les persones es veuen abocades a agafar el cotxe per desplaçar-se, tant per
anar a treballar, cites de metges o per qualsevol gestió que hagin de fer. A més els
busos de substitució o són escassos, i segons quines poblacions, inexistents. Però ara resulta que l’AP-7, eix principal, que travessa tot Catalunya, és la que més trànsit té, tampoc no és segura. Fallades informàtiques a l’estació de França. Tot plegat és tan greu, que costa posar una paraula que aglutini tanta incidència.

Molts treballadors han perdut la feina, altres estan en perill de perdre-la, altres
es veuen obligats a buscar pis de lloguer per no desplaçar-se diàriament. Un mal
endèmic el de Renfe i Adif, que han fet un pas més cap a la destrucció total de les
infraestructures de Catalunya.

Perquè he anomenat que Catalunya és una colònia, docs perquè s’han invertit
milions a fer una xarxa al tren d’alta velocitat a llocs d’Espanya en què no hi ha
ni passatgers. Tots els diners que haurien d’haver anat a Catalunya s’han destinat
a Madrid. Tenim una xarxa ferroviària sense mantinent ni intenció de créixer, una
xarxa que mai van ser important per l’imperi espanyol, per això no hi han assignat
ni un euro. Sí que volen destinar a l’aeroport, que és d’AENA, empresa de l’estat
espanyol. Catalunya només serveix per treure’ns els diners. Tot el que fa l’estat
espanyol segueix el model de les colònies, controlar als colons i que paguin els
impostos. Inclosa la llengua els hi molesta i tracten per tots els mitjans d’imposar
la seva.

Mentre l’expropiació dels recursos fiscals funcioni, no els interessa res més de
Catalunya.

Tessa Barlo

Trump i la seva repercussió a Europa

Quan en el 2016 va guanyar per primera vegada les eleccions als Estats Units, es va produir una estupefacció general, ¿com havia pogut guanyar a Hillary Clinton, una dona molt més preparada i qualificada que ell? Aquesta segona vegada ha estat més decebedora, un personatge perseguit per la justícia, mentider, misogin, barroer, maleducat, etc. És en definitiva un ignorat sense cap principi, indigne de ser el president dels Estats Units.

Però els EUA no és Europa, existeix una “Amèrica profunda” que són milions de persones. Són uns votats de rasa blanca sense estudis o molt bàsics, majoritàriament d’origen irlandès i escocès, assentant a la serralada dels Apalatxes i que travessa del nord a sud dels EUA. Es tracta d’un sector molt pobre i molt radicalitzat amb les idees. Viuen en una decadència que dura més de quaranta anys i com sols passar, busquen culpables de la seva situació. Arriba Trump i els diu jo soc dels vostres, “Heu estat oblidats fins ara, jo us asseguro que des d’ara ja no ho sereu més”.

La societat que viuen a les costes, est i oest els menyspreen, per ser un sector on la gent és majoritàriament alcohòlica, problemes de drogues (la droga més utilitzada és fentanil) amb tots els problemes i malalties que suposa. Curiosament, això no afecta ni als afroamericans, ni asiàtics, ni hispans. Trump ha sabut escolta a aquesta altra Amèrica. Aquí el secret del seu èxit, Hillary Clinton els va titllar de “deplorables” i Kamala Harris “d’escombraries”. Hi ha dues Amèriques, i Trump els hi diu: “Jo soc la vostra revenja”.

Dit això, no cap dubte de què Trump és una amenaça per Europa. El primer a patir les conseqüències serà Ucraïna, no tindrà més ajuda militar i Europa tampoc podrà suplir el cost econòmic que feia els EUA. Per altra banda, saben de la seva amistat amb Putin. El seu desgavell econòmic amb els aranzels que pot fer no només a Europa, sinó a escala mundial, potser tan desastrós, que ens pot portar a la tercera guerra mundial, hem de tindre en compte que estem en un món globalitzat, tot ens afecta a tots.

Europa té una oportunitat de mirar per ella, és ara o mai, i tindre polítiques pròpies i sobretot, defensar l'economia interior dels països que la componen, potser és el moment de canviar les polítiques europees en referència a l'exterior.

 

Tessa Barlo

 

 

 

No hem de renunciar als nostres costums

 

En els últims temps, fa l’efecte que hem passat de som gent d'acollida, però perquè s'adaptin els nouvinguts, a  avergonyir-nos de la nostra cultura, inclòs del nostre pensament, la nostra manera de ser i fer, per no ofendre i passem a ressaltar i potenciar la cultura dels altres. Estem a casa nostra, no oblidem, estem a casa nostra, són ells els que s'han  d'adaptar. Necessitem retornar a les nostres arrels, l’essència, fer valdre allò que ens uneix, la nostra identitat. Aquesta hauria de ser un valor en alça.

Els nouvinguts, invitar-los a conèixer les nostres tradicions que respectin la terra i la cultura  que els acull i que són ells els que s'han d'adaptar i no nosaltres, que hem de callar, abaixar el cap per por que ens diguin nazis, xenòfobs, i altres barbaritats, però a quin punt estem arribant?, és que no hi ha ningú que posi una mica de seny i acabi amb aquesta barbaritat? Necessitem un lideratge valent.

Gradualment, a poc a poc sense adonar-se’n, treuen el que per nosaltres és important, les nostres arrels de la nostra cultura. Molta gent ha treballat per conserva-la, les nostres tradicions, no podem deixar-les  perdre. Hem d’explicar als que acollim qui som i quines són les nostres maneres de ser i fer per sumar, i que tothom és benvingut si va com dic a sumar, estimar i respectar la nostra terra.

En aquestes festes de Nadal són importants les tradicions:

-Comença el 13 de desembre amb santa Llúcia, els carrers s’omplen de casetes per fer el pessebre o engalanar l’arbre.

-El 24 el tió fa que la nit de Nadal sigui màgica per la mainada.

-El 25 dia fort de les festes, es reuneix la família, els petits diuen el seu vers.

-El 26 amb les restes fem el canalons i reuneixen a la taula tots aquells que no han pogut fer-ho el 25

-El 28 els sant innocents, dia de rialles per tothom a veure quina en poden pensar.

-El 31 Ens visita els home del nassos la mainada corre a la places per veure’l. I com és cap d’any no pot faltar el dotze grans de raïm amb les campanades.

-El 1, any nou, també es reuneixen las famílies i tots fem el bons propòsits per l’any que comença.

-El 5 arriben el reis mags, i omplen els carrers de tota Catalunya que per això son mags. La cara del menuts és indescriptible.

-El 6 dia del reis, avis, oncles i padrins es visiten uns amb altres per veure que han deixat el reis.

Quina tradició més bonica. Si no espavilem, ells veuen la nostre feblesa, si no defensem el que és nostre, ells com les formigues guanyen terreny i Catalunya com l'hem conegut serà història. Mira la nostre estimada llegua com està? En perill d'extinció, per aquí es comença, la llengua uneix una identitat. I estan aconseguint que desaparegui.

Bones festes a tothom

Tessa Barlo

 

 

Europa contradictòria

 

La notícia va saltar aquesta setmana deixen a bona part dels ciutadans de Catalunya com a mínim desconcertats. En el 2019 pel cas de l'escó d'Oriol Junqueras el TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) va dictaminar que no calia jurar la Constitució espanyola per ser eurodiputat i l'expresident de l'Eurocambra David Sassoli va acceptar els escons del president Puigdemont i Comín.

Aquesta setmana com dic, la mateixa justícia europea ha deixat sense escó als nostres eurodiputats per la mateixa raó: Han d’acceptar la Constitució espanyola. Aquesta vegada, la presidenta de la Càmera és la Roberta Metsola, hem de saber per posar-ho en context, que el partit de la presidenta forma part de l’equip amb el PP espanyol dintre de l'Eurocambra.

Però aquí tenim la primera contradicció, en democràcia que pesa més?, la voluntat dels vots del poble o la ideologia dels polítics? Un polític per més europeu que sigui, pot anar en contra de la voluntat popular? És una ofensa per als catalans que han escollit, a través de les urnes, els seus representants a Europa.

Fa anys que el PP està rabiós en contra dels catalans, i sobretot, en contra del president Puigdemont, es tracta d'humiliar-lo, de destruir-lo i ara han trobat una aliada del seu mateix tarannà. Però bes per on, el president Puigdemont va deixar l'escó, és un home lliure i aquesta decisió ja no l'afecta. Que ha fet els tribunals espanyols?, anar contra el seu advocat Boye, que és la persona que està més a prop. El mal té nom i cara. El Sr. Boye té esposa, fills, fa la seva feina com bon advocat i, com tothom, el president Puigdemont té dret a ser defensat.

Molts sabem que a Espanya Franco ho va deixar tot "atado y bien atado", però que aquesta manera barroera de fer, arribi a instàncies i institucions jurídiques d'Europa és molt preocupant, per què avui toca al president Puigdemont i Comín i demà?

 

La decisió de dimitir d’un polític

 

La decisió d’un polític per dimitir és personal, ara bé, també com a tal, té una responsabilitat, cap als que l’han votat i el país que representa. En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent és vista com una derrota, però, en altres països la dimissió és vista com un acte de responsabilitat. Per què? Doncs és molt senzill, el polític, govern o partit han de prendre decisions que beneficien al poble o país, si aquestes són errònies o perjudicials el polític ha de donar comptes. El fet de dimitir és un acte d’assumir la responsabilitat pels errors comesos.

També entra els valors del dirigent, ha de donar exemple, perquè si no amb quina moral pot parlar sobre ells i el que han de fer als altres. I encara podríem afegir, la seva dignitat personal per sobre del partit, per evitar mals majors que perjudicarien el seu partit i sobretot al país. L’ego i la tendència de conserva el càrrec no pot estar per sobre del deure. En la crisi d’un partit, l’actitud i decisió que es prengui dirà molt del polític i de la seva credibilitat. En els moments descrits és millor permetre uns lideratges nous, amb idees noves per ordenar i enfocar la crisi de la millor manera i lliures dels peatges passats. N’hi ha que dimiteixen perquè directament els tiren fora, no els en queda un altre, n’hi ha que estan agafats a la poltrona i no marxen per més vergonyes que els hi caiguin a sobre. Inclòs poden fer alguna que altre tripijoc, per sortir-se’n i continuar com si res hagués passat. Diuen que es reconeix un bon polític no tant com entra sinó com se’n va.

També s’hauria de fer un toc d’atenció als mitjans de comunicació, ser durs amb un polític que és qüestionable, no amargar-ho. Molt sovint la ciutadania veu coses incomprensibles que no es parla, s’intenta tapar i per aquest motiu, es dimiteix molt poc o ningú, això fa que el desencís del poble cada vegada és més gran envers els polítics. Els mitjans de comunicació haurien de ser els primers a demanar comptes, perquè també es deuen al ciutadà.

I als ciutadans molt d’ells esperant que la festa s’acabi per alguns, perquè necessiten gent seria, però sobretot, responsable que estimi al país.

SISTEMES DE GOVERN

 

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

·         -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…

·         -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.

·         -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.

·         -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…

·         -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

·         La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.

·         L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.

·         Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

 

Tessa Barlo