La decisió de dimitir d’un polític

 

La decisió d’un polític per dimitir és personal, ara bé, també com a tal, té una responsabilitat, cap als que l’han votat i el país que representa. En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent és vista com una derrota, però, en altres països la dimissió és vista com un acte de responsabilitat. Per què? Doncs és molt senzill, el polític, govern o partit han de prendre decisions que beneficien al poble o país, si aquestes són errònies o perjudicials el polític ha de donar comptes. El fet de dimitir és un acte d’assumir la responsabilitat pels errors comesos.

També entra els valors del dirigent, ha de donar exemple, perquè si no amb quina moral pot parlar sobre ells i el que han de fer als altres. I encara podríem afegir, la seva dignitat personal per sobre del partit, per evitar mals majors que perjudicarien el seu partit i sobretot al país. L’ego i la tendència de conserva el càrrec no pot estar per sobre del deure. En la crisi d’un partit, l’actitud i decisió que es prengui dirà molt del polític i de la seva credibilitat. En els moments descrits és millor permetre uns lideratges nous, amb idees noves per ordenar i enfocar la crisi de la millor manera i lliures dels peatges passats. N’hi ha que dimiteixen perquè directament els tiren fora, no els en queda un altre, n’hi ha que estan agafats a la poltrona i no marxen per més vergonyes que els hi caiguin a sobre. Inclòs poden fer alguna que altre tripijoc, per sortir-se’n i continuar com si res hagués passat. Diuen que es reconeix un bon polític no tant com entra sinó com se’n va.

També s’hauria de fer un toc d’atenció als mitjans de comunicació, ser durs amb un polític que és qüestionable, no amargar-ho. Molt sovint la ciutadania veu coses incomprensibles que no es parla, s’intenta tapar i per aquest motiu, es dimiteix molt poc o ningú, això fa que el desencís del poble cada vegada és més gran envers els polítics. Els mitjans de comunicació haurien de ser els primers a demanar comptes, perquè també es deuen al ciutadà.

I als ciutadans molt d’ells esperant que la festa s’acabi per alguns, perquè necessiten gent seria, però sobretot, responsable que estimi al país.

SISTEMES DE GOVERN

 

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

·         -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…

·         -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.

·         -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.

·         -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…

·         -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

·         La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.

·         L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.

·         Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

 

Tessa Barlo

La societat cada vegada és més violenta?

 

No hi ha dia que alguna notícia amb violència no sortí per les notícies i no em refereixo a la guerra de Gaza, o algun conflicte arreu del planeta, que n’hi ha molts, en refereixo a Catalunya.

 

·                    A les escoles, pares i mares es barallen arran de què el seu fill o filla, jugant a algun esport. També es barallen, per qualsevol cosa que facin els seus fills, els nens entre ells discuteixen, però els pares són adults i s’esbronquen davant de les criatures.

 

·                    Violència en l’ambient sanitari. Malalts o familiars, que ataquen amb duresa als professionals sanitaris. En aquest cas les metgesses són les més perjudicades.

 

·                    La distracció dels menors, últimament, és fer vídeos mentre s’apallissen.

 

·                    L’última és quedar amb un lloc a través de les xarxes, només per tindre una batalla campal entre ells.

 

·                    I no parlem de l’increment de robatoris a habitatges amb violència.

 

Com a societat ens hauríem de plantejar en què estem fallant, quina educació reben els nostres menors o joves i no tan joves.

 

Una altra xacra són les agressions sexuals de tota mena i que afecta a totes les edats. Van augmentar amb la pandèmia i en aquell moment es va creure que era perquè la víctima no tenia sortida i l’agressor es tornava més cruel, però i ara?, les agressions sexuals dintre de l’àmbit familiar continuen pujant: La violència vicaria, les agressions sexuals grupals, dintre de l’oci de nit o en mig del carrer de dia.

Va sortir en els mitjans de comunicació que un de cada cinc joves entre 18 i 34 anys pensa que la violència de gènera és un invent feminista. Un de quatre, no el preocupa ni el racisme, ni el masclisme, ni l’augment de l’extrema dreta. Un estudi a Alemanya, un de cada tres nois pensa que és acceptable clavar-li una bufetada a la parella. Molt preocupant!

 

Estudis antropològics suggereixen que les aglomeracions de persones en una mateixa ciutat o poble de diferents cultures i costums porta a la convivència difícil i molt complicada. Aquests investigadors miren la història per analitzar cultures antigues i han arribat a aquesta conclusió. També conclouen que ens falta empatia. Sobretot, els que arriben per una vida millor i no accepten la cultura que els aculls, és homofòbia i racisme per part dels que arriben a un país d’acollida i això crea moltes confrontacions.

 

El cas és que estan passant moltes coses i totes greus de solvatar en un dia, però cal que ens hi posem.

 

Tessa Barlo

 

 

Qui governa a Espanya?

 

Qui governa a Espanya?

 

Les decisions judicials afecten i reverteixen a tots els ciutadans. En els últims anys el tribunal Superior de Justícia, El Suprem i el Tribunal Constitucional han estat en primera plana de totes les notícies, són de fet, els protagonistes de totes elles.

Això que molts ho troben normal, no ho és, és una anomalia i greu, però passa tan sovint i en tants casos, que a ningú li estranya que aquests tribunals prenguin decisions que res tenen de jurídic i molt de polític. La seva imparcialitat i neutralitat està en qüestió, perquè molt d'ells tampoc s'amaguen en fer declaracions que deixen al descobert la seva tendència política.

El poder judicial és un pilar de la democràcia, hauria de respectar les lleis no interpretar-les en el seu pensament polític, per cert, si una llei és interpretable, no està redactada correctament, s'ha de substituir. Per altra banda, el jutges del Tribunal General del Poder Judicial haurien estat renovats fa cinc anys, però, es neguen a renunciar, una altra anomalia greu. I més, quan molts d'ells pertanyent a l'Espanya retrograda i malaltissa de la "España grande y libre". Aquesta manera d'actuar se li diu la llei de l'embut, quin exemple més deplorable que estan donant.

Ara estem embolicats amb el terrorisme, a causa de la llei de l'amnistia, també gràcies a un jutge, Manuel García-Castellón, que es treu de la màniga com qualsevol mag, que algunes persones que aquesta llei els afecte, són terroristes, siguem seriosos, parlem que les seves decisions implicar a moltes persones, no pas per riure i passa el temps com els mags. Clar que, Catalunya ha passat del "Apoyarè" de l'estatut de Zapatero "a veure de que va" de Pedro Sánchez. No es pot fer una amnistia amb una llista d'exclusions tan llarga com per deixar fora a quasi tots.

Torno al principi, les lleis no es poden fer perquè passi el colador dels jutges i el seu pensament majoritàriament feixista, les lleis s'aproven al parlament és un acte polític i el jutges únicament l'han de fer complir, no treure's res de la txistera quan una llei no els agrada. I menys dient que són terroristes, quin disbarat! Els jutges estan torpedinant qualsevol cosa que beneficiï als catalans, trencant acords polítics si és necessari, tot per la pàtria, deuen pensar. Però que fem els catalans per defensar-nos davant d'aquest atropellament per part dels jutges?, el que fem en els últims temps, res!

 

Tessa Barlo

 

 

La importància de l'oficialitat del català a Europa

 

El català a Europa es va sentir per primera vegada l'any 1993 a l'Organització de les Nacions Unides (ONU), per l'estat membre; Andorra, Òscar Ribas Reig va llegir íntegrament el seu discurs en català. Per tant, Europa coneix de l'existència del català, només en manca fer-la oficial com la 25a de la UE. Podríem qualificar-ho com que té un reconeixement limitat, podem adreçar-nos per escrit a la Comissió Europea en català, al Parlament, al Consell, al Defensor del poble europeu o al comitè de les regions i també rebrem la resposta amb la nostra llengua. Però, necessitem la seva oficialitat perquè deixin de vulnerar constantment els nostres drets lingüístics.

Per exemple, resoldria el problema de l'etiquetatge tant a l'estat espanyol com a les multinacionals, la normativa europea d'etiquetatge obliga a incloure en els seus productes una o més llengües d'entre les oficials de la UE. Es regularia l'ús a Internet, que fins ara és una guerra perduda o molt minoritària. Podríem escriure a òrgans judicials europeus, en definitiva un reconeixement a totes les instàncies internacionals.

 

No sé si ho tenim a tocar, si és ben cert, que ni una sola vegada que un país ha proposat una modificació del reglament per causa d'introduir una llengua la votació ha estat en contra. Deixaríem de patir aquesta regressió de la llengua que estem vivim en els últims anys dintre de la nostra societat. Teresa Cabre, presidenta de l'institut d'Estudis en Català ha dit: "Que et reconeguin des de fora dona més valor a la llengua en si. Per tant, els parlants valorarien més el català". No ens oblidem del valor que agafaria en zones minoritàries, com la de Catalunya del Nord o la Franja.

 

Alguna cosa ha començat a canviar, per primera vegada el govern espanyol ha fet una defensa del català a la UE i defensà la seva integració en els seus estatuts, per tal de fer-la oficial. Si aquest pas ens portes a votació aviat i fos acceptat pels membres de UE, la protecció del català estaria assegurat, així com una reconciliació dels catalans amb Espanya, com a mínim el que concerneix la llengua, tan durament maltractada durant segles.

 

Tessa Barlo