Associació cultural Vallgorguina a Tessa Barlo

 

Associació cultural Vallgorguina a Tessa Barlo

 

Tessa Barlo va néixer a Barcelona, des de petita escrivia poesia que va recopilar en la publicació del seu primer poemari l'any 2009: "Quédate en mi memòria" A partir d'aquell moment va compaginar la seva feina amb els estudis d'escriptura creativa, per millorar la seva tècnica.

Amb els anys es va decidir a escriure novel·les. Atresora premis literaris així com deu obres publicades. És una escriptora bilingüe, ja que escriu tant en català con en castellà, demostrant ser una dona d'aquests temps actuals, publica les seves obres a través de la plataforma Amazon perquè considera que és la millor manera d'arribar a tothom, trobant els seus llibres en versió paper, com en versió digital.

L'última obra publicada es titula "El cim de les bruixes", novel·la resumida per la mateixa autora com: "La vida és una continuïtat d'actes i tots tenen conseqüències. Alguna cosa del passat sorgeix inesperadament i ho canvia tot, el destí està escrit i no perdona. Tres amigues de la infància es troben al cap dels anys sense saber que aquesta trobada formava part del seu propi llibre de la vida i del seu final." Tal com va explicar en una entrevista el programa de ràdio "L'arcàdia de les lletres", les trames dels seus llibres sempre intenta que es basin en temes d'actualitat.

Segons les seves paraules Vallgorguina sempre serà un lloc especial per ella perquè va passar durant la seva infància unes vacances als afores del poble, i també, on va descobrir el dolmen en unes de les seves caminades. Quan anys després va ser convidada a tornar a Vallgorguina per fer una conferència, tots aquells records d'infantesa van aflorar i en preguntar a l'organitzador d'aquell acte sobre el dolmen, el Sr. Reverter, li va fer saber que aquell turó se li deia el cim de les bruixes. Així va ser com va decidir d'escriure una novel·la on surtis el dolmen, posant inclús com a títol: "El cim de les bruixes".

El cim de les bruixes és una novel·la de misteri on va sortint un home jove que es relaciona amb les tres protagonistes, la impressió que hi ha alguna cosa més que no se'ns explica, però, que com a lectors, no desentrellem fins al final de la novel·la.

Un consell que dona al jovent que si vol dedicar-se a escriure és que llegeixin, diferents autors, diferents visions de tots ells s'aprèn molt. Obre la ment a un munt de possibilitats.

Per acabar, ens fa saber que té nous projectes, continua escrivint poesia i també ha començat a escriure una nova novel·la, la qual esperem ansiosos a què es publiqui.

Des de la revista la Vall li desitgem molta sort i una abraçada.

                                                                                       ACV

 

 

 

Entrevista a la radio per Montse Santó

 

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas: “Que els llibres fets a Catalunya arribin al País Valencià és complicadíssim”

 

Parlem amb els editors de Sidillà, editorial empordanesa que enguany celebra el desè aniversari 

 

Judit Pujadó (Barcelona, 1968) i Xavier Cortadellas (la Bisbal d’Empordà, 1956) són parella professional. Es van conèixer treballant a la Revista de Girona i van coincidir en la necessitat d’engegar petits projectes que van acabar fructificant en un projecte d’abast més gran, la creació de l’editorial Sidillà. El segell, amb seu a la Bisbal d’Empordà, enguany celebra el desè aniversari. Ho fa amb un catàleg basat en la no-ficció i marcat per temes antropològics dels Països Catalans; pels deu volums de la Història de la cuina catalana i occitana, llibres de natura, amb poca ficció i poca vida urbana. El llibre emblema d’aquest aniversari és l’ambiciós Arrelats, un volum que recull la història de vint-i-una de les famílies més antigues de Catalunya, que encara viuen a la mateixa casa. Sidillà ja en prepara la segona edició. A més, fa tres anys, Pujadó i Cortadellas també van posar en marxa la fira d’editorials independents Indilletres.

—Què us va fer decidir a fer el pas de crear Edicions Sidillà?
—Xavier Cortadellas [X.C.]: La inconsciència.
—Judit Pujadó [J.P.]: Anava a dir el mateix. Va ser més l’entusiasme que no pas la reflexió. Veníem del periodisme, ja havíem treballat amb altres editorials i teníem una certa experiència, però en el món de les lletres, dels autors, no pas en el món editorial. No ens ho vam pensar gaire. Ens vam entusiasmar amb el volum Tombes i lletres, ens va semblar que era un llibre que estava molt bé, tampoc vam veure qui ho podria editar, i això ens va fer decidir a muntar Sidillà. En aquell moment fèiem d’editors a la Revista de Girona i semblava una continuació fàcil, però no ho era. Sobretot perquè en aquell moment no vam pensar tot el que significava.
—X. C.: Hi havia moltes coses que no enteníem. Per exemple, el primer distribuïdor que vam tenir, que era Brau, ja ens deia que editar llibres era diferent d’editar revistes. Jo no entenia ni això. Ell ho deia en positiu, però, és clar, cada llibre és una aventura.
—J. P: I també et deien allò de: quan tinguis uns quants llibres, ja veuràs com aniràs creixent, perquè els llibres aniran sortint. Ara, en canvi, veus que el fons d’una editorial rarament es manté a les llibreries. És una de les coses que ha canviat en aquests deu anys, perquè el mercat s’ha accelerat molt.

—Més enllà de l’aprenentatge de l’ofici, com creieu que ha evolucionat el sector editorial en aquests deu anys?
—J. P.: Per mi, el que més ha canviat és això que us deia. El llibre dura poc a les llibreries. Al llibreter li costa tenir fons, perquè es publica molt més que abans. La llibreria té un espai limitat i és difícil tenir-hi tot allò que voldries. Per això, el fons editorial és molt difícil que surti. Trobo que s’ha accelerat la roda. Això és el que ha canviat més. Tot i que amb la pandèmia, potser s’ha reculat una mica, perquè molts editors han decidit d’editar menys aquest any, perquè hi ha molta incertesa.

—I què ha canviat amb relació als editors, al marge de la pandèmia?
—X. C.: Hi ha coses que abans valoràvem molt que ara no són tan importants. Per exemple, nosaltres estàvem convençuts que acabaríem fent més narrativa de la que hem fet.
—J. P.: I tot i que a les llibreries els agrada més la narrativa que l’assaig i la divulgació.

 

 

—Us heu anat especialitzant en literatura de no-ficció, des de diferents àmbits. I, de fet, el primer títol ja era un llibre singular que us definia. Com es va construir Tombes i lletres?
—J. P.: Jo havia fet un llibre que es deia Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines i, buscant bibliografia per a fer aquest llibre, vam trobar el volum de Cees Nooteboom, Tumbas de poetas y pensadores, i ens va fer molta ràbia que només sortissin dos cementiris dels Països Catalans. I no perquè hi hagués enterrat cap autor català, sinó perquè hi havia enterrat Walter Benjamin a Portbou i Antonio Machado a Cotlliure. Els autors catalans també es moren, oi? Immortals encara no ho són. A més, hi ha històries molt fortes sobre les tombes d’alguns autors catalans. I hi havia moltes coses per explicar. Aleshores vam decidir fer el llibre nosaltres i vam decidir que seria col·lectiu. Tothom ens va dir que sí, tot i que tot just començàvem. Va ser un llibre complicat, però el projecte va acabar bé.

—Vau començar el llibre, vau crear l’editorial i aleshores, què?
—X. C.: Vam tenir la sort que ens va arribar un dels millors llibres que hem editat en aquests deu anys, que és l’Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol.
—J. P.: Ens vam pensar que tots els llibres que ens arribarien serien així… I ens vam tornar a entusiasmar. En aquell moment ja havíem començat a fer Els pobles perduts i ja anaven sorgint idees. Aquests temes ens agradaven a tots dos. I van anar sorgint els temes i es van anar vinculant els uns amb els altres. En Miquel Martín ens va proposar de fer les Llegendes de la Costa Brava, volum del qual acabem d’editar la cinquena edició, i ja vam començar a generar una dinàmica. Però el primer any només vam editar tres llibres. De tota manera, ara no en fem més de set o vuit l’any, ni en volem fer més.
—X. C.: Te’ls has d’estimar, els llibres, i els has de conèixer. El nostre pas lògic següent hauria de ser professionalitzar l’editorial incorporant-hi altra gent, ampliar l’equip, però no ho farem.

—Ara podeu viure de Sidillà?
—J. P.: Jo visc de Sidillà. En Xevi està jubilat. Quan vam començar no ens pensàvem pas que viuríem d’això. Però aquest projecte demana moltes hores i les coses es van ordenant, posant a lloc. I ara el que més valorem és tenir un projecte amb el qual no depens de ningú més que de tu.

—Entre el 2005 i el 2011 hi va haver un esclat de noves i petites editorials independents, que van trencar l’oligopoli del Grup 62 i que van canviar el panorama literari català. Vosaltres formeu part d’aquella eclosió.
—J. P.: Quan vam començar, vam parlar amb la Dolors Sàrries de Meteora, que ja feia uns quants anys que funcionava. I ens va situar. Des del principi ens vam trobar amb totes aquestes editorials. A la Setmana del Llibre en Català, per exemple, vam coincidir amb la Laura Huerga, de Raig Verd, l’Aniol Rafel, de Periscopi, en Toni Clapés, de Cafè Central, en Ramon Mas i en Ricard Planas, de Males Herbes… I ens hem anat trobant. Fins i tot, vam estar a punt d’entrar al grup Llegir en Català, però com que es volien enfocar molt a la ficció, al final no ens hi vam posar.

—El fet de tenir la seu fora de Barcelona, com us condiciona?
—J. P.: Condiciona molt. Nosaltres som perifèrics per dues bandes o tres: geogràficament, per descomptat, perquè la majoria de premsa és a Barcelona. Som perifèrics per la temàtica, perquè fem poca ficció i molt poca novel·la. I després, perquè no podem anar als actes i no formem part del món cultural barceloní. I això et castiga amb invisibilitat.
—X. C.: Caiem molt simpàtics, però només el cap de setmana. D’altra banda, amb llibres com ara Els pobles perduts vam anar descobrint que hi havia una continuïtat entre les comarques de Girona, les del nord de Barcelona i les terres de Lleida. I vam tenir camp per córrer. I com que aquests territoris coincidien amb alguns dels nostres llibres, això ens va anar molt bé. No és que no hàgim volgut entrar a Barcelona, ja hi hem entrat d’alguna manera, però ens costa més.
—J. P.: No tens un tracte habitual amb els periodistes. Però, per contra, hem voltat molt pel país i això ens ha anat molt bé. Hem voltat molt pel Pirineu i tenim molts llibres de temàtica pirinenca, també de Catalunya Nord. La idea que sempre tenim amb els llibres col·lectius és de la Catalunya sencera.
—X. C.: Ara, sense Barcelona tampoc hauríem aguantat. D’això se n’ha de ser conscient, també. Ni l’editorial ni els catalans.

—Quin tipus de lector teniu?
—J. P.: Tenim un lector prou variat, però sobretot els nostres lectors són gent a qui li agrada el país, voltar pel país. Aquest vincle amb les comarques de Lleida s’ha produït perquè hem fet llibres que parlen d’ells i els hem anat a demanar coses que no els havien demanat abans. La gent té moltes coses per explicar.
—X. C.: També ens interessa la llengua i les seves particularitats.

—El catàleg d’una editorial és un mirall de com són els editors, dels seus interessos. El de Sidillà és marcat per una temàtica poc urbana.
—J. P.: La mirada, segurament, no és urbana. Tot i que jo sóc nascuda al barri de Gràcia [riu]. Ara hem engegat una línia que ens ha anat molt bé, que consisteix a donar eines a la gent perquè sigui més autosuficient. Perquè ara ja no sabem fer res més que teclejar l’ordinador. Hem publicat Tornar al bosc i també Tornar a pagès. Són llibres que van trobant un públic. I, a més, amb aquests llibres mantens la llegua.
—X. C.: I són llibres que fem des d’aquí, no són pas traduccions.
—J. P.: I a la gent li causa molta satisfacció personal saber fer coses per si mateixa. Els nostres avis ho sabien fer tot, nosaltres tot ho comprem.

 

—També són temes molt contemporanis, lligats a la sostenibilitat, canvi climàtic, un acostament més profund a la natura…
—X. C.: Sí, ja anàvem per aquí fins i tot abans de la pandèmia, perquè el món va cap aquí. Els editors formem part del món, com els autors. Nosaltres ara també hem connectat molt amb el moviment Nature Writing, tot i que no sabíem que els anglesos anaven per aquí. Hem coincidit. És normal, tot el món occidental va per aquí.

—L’eslògan que us defineix des de la vostra fundació és “Llibres de prop per anar lluny”.
—J. P.: És ben trobat, perquè si no saps qui ets ni d’on véns ni quina història tens al darrere, és molt difícil saber on vas. Necessites tenir arrels.
—X. C.: Ara hem traduït un llibre de Tristan Gooley, Guia per als que caminen, on se’n va fins a Papua Nova Guinea per explicar coses, algunes de les quals jo havia sentit dir a bosquetans de les Gavarres. És que el món no és tan diferent, som nosaltres que ens anem apartant de la natura. Una altra feina nostra és apuntar que hi ha coses que també pots trobar aquí. Com ara amb el llibre Arrelats, on les famílies que hi apareixen t’expliquen unes històries!

—Per què vau voler que aquest llibre, Arrelats, fos l’emblema del desè aniversari? Un llibre que aplega les famílies més antigues de Catalunya.
—X. C.: La cosa important d’aquestes famílies és que, a més de ser molt antigues, avui encara continuen. El passat només té sentit quan es projecta cap al futur.
—J. P.: Fa dos anys que vam començar a pensar què podríem fer per celebrar els deu anys. Volíem fer un llibre diferent, però això és més fàcil de dir que de fer. Donant voltes al tema del territori, dels masos, se’ns va acudir això de buscar famílies antigues, perquè també era una manera de parlar de la memòria del país i de com aquestes arrels sostenen i no sostenen el present i el futur. Al principi, no sabíem si hi hauria prou famílies per a escriure el llibre i a mig fer-lo ja vam veure que no ens hi cabrien totes. N’hi ha moltes. És sorprenent. És poc conegut, això, i no s’ha destacat prou. I la qüestió important és la continuïtat i la resistència.
—X. C.:  Hi ha moltes coses que hi són, però que la gent no sap.
—J. P.: I ens preguntàvem fins on podíem recuperar la memòria si la memòria quedava retinguda en una casa… Eren hipòtesis de treball. I què n’havien tret aquestes famílies de tants segles d’arrelament. I la veritat és que ens ha representat molta feina, però n’estem molt contents. El llibre explica el país i la persistència de tots plegats.

—És difícil de publicar autors d’aquí amb la quantitat d’editorials que hi ha?
—J. P.: Primer has de trobar bons autors. Penseu que som dues persones i no donem l’abast de llegir tots els originals que ens arriben. Jo penso que avui dia no queda cap bona novel·la per publicar a Catalunya.

—Fa poc que heu publicat la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.
—J. P.: Ell ens la va oferir. Ja ens havia traduït un llibre i hi teníem el contacte. I, de fet, Catalunya Nord ens queda més a prop que Barcelona, a nosaltres.

—I en l’àmbit de les traduccions, quins criteris heu establert? Heu traduït Jules Renard, Jean-Noël Pancrazi, Margueritte Duras, entre més.
—J. P.: Moltes vegades, les traduccions han estat fruit de la casualitat. Però també hi ha editorials de fora que ens interessen per la visió que tenen del món, que seguim i amb les quals hem començat a establir contacte, com és el cas de l’editorial escocesa Canongate.

 

—Hauríem de parlar un moment de la col·lecció Història de la cuina catalana i occitana, escrita per Vicent Marquès. És un projecte d’una gran ambició. És fruit també d’una part d’inconsciència?
—J. P.: Completament. És amor al país.
—X. C.: Al nord no hi ha una frontera lingüística clara. No s’acaba el català sinó que es va diluint amb l’occità i és això que ens interessa a nosaltres. I amb la cuina, és claríssim. Com diu en Vicent Marquès, pràcticament tenim els mateixos ingredients bàsics.
—J. P.: En Vicent Marquès diu que tenim una mateixa cultura perquè vam ser una mateixa nació; mengem els mateixos animals, les mateixes plantes, el clima és molt semblant, i la cuina és bàsicament la mateixa. Hi ha uns elements que ens uneixen.
—X. C.: I a la vegada ens diferencien. Perquè, per exemple, a la Camarga no han creat una cultura de l’arròs com al País Valencià, perquè allà l’arròs el donaven als cavalls. Ja anaven tips. Però hauria pogut sortir.

—Quan vam entrevistar Vicent Marquès, ens va explicar que l’obra es componia de deu volums. La comesa, econòmicament, és d’altura. De moment n’heu tret tres.
—J. P.: Esperem anar complint el calendari. L’altre dia, en Vicent Marquès em va enviar un mail dient que ja en tenia vuit d’enllestits. Ell en volia publicar un cada dos anys, però té vora setanta anys i vam decidir que en faríem un cada any. En aquest projecte hi ha coses complicades. Per exemple, que els llibres fets a Catalunya arribin al País Valencià és complicadíssim. Per altra banda, la gent està acostumada als llibres de cuina amb fotografies i als llibres dels cuiners que surten per la televisió… Però nosaltres estem convençuts que l’obra de Vicent Marquès quedarà, perquè és un home molt honest i molt ben documentat. Perquè és el seu tema, és la seva vida i ho fa molt bé. I la gent del món de la cuina li ho reconeix. I estem molt contents de fer-ho, alhora que espantats, perquè és una obra que significa una feina ingent i és molt cara d’imprimir. Hem enviat mails a totes les biblioteques del País Valencià i no hi ha manera.

—És una assignatura pendent, la relació del món del llibre entre el Principat i el País Valencià.
—X. C.: Si hi hagués una distribuïdora que arribés a tots els Països Catalans! Si la fessin des d’una perspectiva institucional! L’edició en català també ha de ser present a la Fira del Llibre de València. Hem de creure en el país. Perquè som pocs, però no som tan pocs. Però la visibilitat no s’ha de donar únicament en les llibreries i fires, sinó que s’ha d’assumir també des de l’àmbit institucional.

—No voldria acabar sense parlar d’Indilletres, la fira d’editorials independents que vau engegar fa tres anys a la Bisbal d’Empordà.
—X. C.: Anem a moltes fires, perquè els nostres llibres funcionen en aquests espais. I, com que sóc molt bisbalenc, vaig pensar que si es feien fires a altres llocs del Baix Empordà, la Bisbal també havia de tenir una fira de llibres. De fet, estic convençut que si aquestes fires es fessin a molts altres pobles de Catalunya, seria important per al conjunt de la cultura catalana.
—J. P.: És que la cultura ha de sortir al carrer. Nosaltres, amb Indilletres, vam tenir un propòsit amb Catalunya Nord, que no ha acabat de concretar-se per la covid. Però volem (nosaltres i un grup de veïns, que sense la seva feina no seria possible) que durant un parell de dies s’organitzin actes culturals. L’altre dia, pel carrer, una senyora ens va dir que arran d’Indilletres havia conegut l’Enric Casasses i ara n’era una entusiasta. Aquesta és la idea: escampar la cultura. Ho fem a partir de quatre o cinc debats que organitzem nosaltres; donem un premi a la crítica literària, que és el premi Llucieta Canyà, per donar suport a un gènere que sembla que s’estigui morint, perquè els diaris cada vegada tenen menys espai per a publicar crítica literària. També vam obrir una beca a fi que editorials catalanes poguessin portar autors estrangers. Però va arribar la covid i ens ho va desmuntar, també.
—X. C.: A Catalunya es podrien fer moltes més coses en aquesta línia. Perquè la societat catalana és molt dinàmica, i quan dic societat catalana vull dir dels Països Catalans. Hem de sortir al carrer i ens ho hem de creure.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/judit-pujado-i-xavier-cortadellas-la-cultura-ha-de-sortir-al-carrer/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6506ad8a31-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6506ad8a31-204258373

Miquel Adam, l’aventura d’un editor en temps de crisi

 

L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres editats el febrer del 2022 

Miquel Adam va ser un dels pioners en el món dels blocs en català a començament de segle. Havia estudiat econòmiques, però essent un jove desnerit, desvergonyit, graciós i que queia en gràcia, i a sobre lletraferit, va començar la vida laboral a l’editorial Laertes. L’editorial l’enviava a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell, sense complexos, explicava al bloc “La segona perifèria” les vivències i peripècies i l’experiència adquirida, tant si era bona com si no ho era. Aviat, “La segona perifèria” va començar a tenir parroquians. Primer, uns quants i, després, molts. En paral·lel, van començar a funcionar les sessions de poesia de l’Horiginal, els dimecres al vespre. Era un dia de trobada gairebé sagrat. Els joves atrapats per la literatura i navegants de perifèries coincidien al Raval, sense cita prèvia, a l’obrador de l’Horiginal, per participar en el cicle l’Horinal de poesia, impulsat primer per Meritxell Cucurella-Jorba i després pel tàndem Josep Pedrals i Ferran Garcia. Miquel Adam n’era un habitual. I amb el temps es va guanyar un lloc d’honor, llegint els seus “Discursos a la nació”, a manera de presentació de llibres.

Va ser a l’Horiginal que va conèixer l’equip de LaBreu, amb Ester Andorrà al capdavant. Miquel Adam va entrar a LaBreu per obrir dues col·leccions de narrativa, la catalana i l’estrangera. Ell va ser el responsable de descobrir per al públic català, per exemple, la literatura de Serguei Dovlàtov. Però calia guanyar-se les garrofes i Adam va fer un pas endavant i va posar-se a treballar amb Josep Cots i Laura Baena a Edicions de 1984. S’encarregava dels temes de premsa de l’editorial. I tot i que no era el seu lloc ideal, no li mancava entusiasme a l’hora de traslladar la passió literària per alguns dels autors de 1984.  Tot era experiència, tot era aprenentatge, tot era anar endavant.

I un dia li va arribar l’oportunitat de convertir-se en editor i la va aprofitar. De la mà del director editorial Joan Carles Girbés, va entrar al grup Som com a editor d’Ara Llibres i Amsterdam Llibres. Hi ha estat tres anys. Fins fa pocs mesos, quan d’una manera elegant i amical es va acomiadar dels companys, autors i col·laboradors, i d’una manera plena d’intriga ho feia saber a les xarxes socials. Que ja tindríem notícies seves. Després, silenci, fins que va començar a moure el recuperat nom d’aquell mític bloc, la Segona Perifèria.

 

I sí, ja ho deveu haver intuït: l’editor Miquel Adam emprèn ara una aventura editorial en solitari: el febrer del 2022 publicarà els dos primers títols de la seva nova editorial, la Segona Perifèria. I diu que no és cap secret, però com que encara falta un any, no vol córrer de cara en fora, i treballa de cara endins.

Us expliquem el que ens ha explicat en una conversa, tenint en compte que encara és d’hora per a avançar els primers títols, per exemple, tot i que ja en té vuit de contractats.

La decisió li va costar de prendre, però un cop presa no tenia marxa enrere: la necessitat de projecte propi li arriba després de setze anys d’adquirir ofici i experiència, de saber que té instint per a ser editor, després d’un confinament i d’una pandèmia que li han permès de pensar amb profunditat. I això li agafa quan es troba a la quarantena (té quaranta-un anys) i ha sentit que si no ho fa ara, no ho farà mai.

Miquel Adam té un coixí que li permet d’engegar i treballar el projecte durant del 2021. Però quina mena d’editorial serà la Segona Perifèria? Segons que ens explica, té com a referents dues editorials nascudes al segle XXI, joves, que encara no tenen els deu anys, però que ja tenen un catàleg molt definit, personal i que han trobat el seu públic. La Segona Perifèria vol trobar un espai entre l’Altra editorial, d’Eugènia Broggi, i Edicions del Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam ho explica així: “L’Aniol és un professional d’altura i té una editorial que s’hauria d’estudiar a les facultats d’empresarials, perquè és d’una solidesa admirable. I l’Eugènia té una editorial que és pura alegria. L’Eugènia transmet i comunica molt bon rotllo. I entre aquest parell de perfils m’agradaria situar-me: amb la personalitat alegre de la Broggi i la seriositat professional que té l’Aniol. I entre ells i els seus equips fan una feina impecable. Aquests companys i altres, com Males Herbes, Raig Verd, les Hores, Tigre de Paper, Ela Geminada…, els he estudiat. Hi ha molts editors de la meva generació que es van atrevir molt abans que jo i tots em semblen admirables. I els que arriben ara amb la seva música: Mai Més, Extinció…”

La Segona Perifèria editarà nou títols l’any. Miquel Adam ja ha comprat els drets i contractat vuit dels nou títols que publicarà el 2022. Prefereix no fer-los públics encara, però sí que podem explicar que són cinc obres estrangeres i tres d’autors catalans. Són cinc obres de narrativa, dues memòries, un recull periodístic i un assaig. Diu: “Jo ara començo de zero. Els autors catalans de renom, sé que els podré seduir a partir de la construcció d’un catàleg sòlid. Els autors catalans que he contractat encara són desconeguts. I fer-los créixer és una motivació afegida. Dos són inèdits, no han publicat mai, i l’altre sí que té una novel·la publicada, però li proposo literatura de no-ficció, un recull d’articles. I tinc un inici de catàleg d’estrangers del qual estic molt content. He estat tocat per la sort del principat.

 

Quins són els perills més importants que veu Miquel Adam en aquesta aventura editorial, més enllà dels econòmics? “El perill més gran seria no trobar els lectors. La comunicació és molt important. I, sobretot, que et coneguin a totes les llibreries de Catalunya. Tinc aquest any per anar a fer quilòmetres. Una altra pregunta que m’ha turmentat tots aquests anys: hi ha lloc per a una nova editorial? La resposta automàtica és que no. Ja sabem que mai és el moment per a fer una editorial, i ara menys que mai, que hi ha tantes editorials i totes tan ben muntades. Però d’altra banda penso que jo he fet el clic amb els lectors força vegades. Hi he connectat aportant títols a les editorials on he treballat i res em fa pensar que no hi vull connectar ara. Connectar amb els lectors és apoteòsic. El repte és que la meva visió de la literatura encaixi amb la d’una massa crítica de lectors. Ep! I no només la meva visió! Aquest projecte és personal, però no personalista. Tinc orelles i m’escolto les amistats, i em deixo seduir per les seves recomanacions.”

Continua Adam: “He après algunes coses interessants, com ara que la qualitat no es troba només a dalt de tot de la piràmide, es troba a tot arreu. Els lectors som polièdrics. Hi ha llibres comercials extraordinaris que compleixen perfectament la seva funció. Hi ha llibres d’enorme valor literari que sempre fan molt de respecte, però si els comuniques bé i sense arrogància, poden seduir molta gent. I per contra, hi ha llibres comercials horrorosos, i llibres d’alt valor literari que no valen res. En resum, treballar a tantes trinxeres i tan diferents m’ha aportat una visió oberta del fet literari i de l’acte de llegir i m’ha fet desenvolupar cert instint per a saber destriar el gra de la palla a tots els nivells, a destruir tants murs de prejudicis.”

“Ara m’obsessiona preparar-me bé per ser digne de les editorials que hi ha. Aquestes editorials –i qui diu editorials diu traductors, autors, correctors, il·lustradors, etc.– han aconseguit de crear lectors exigents. Hi haurà espai si aconsegueixo emular la seva excel·lència. I en això estic concentrat ara.”

Esperem que quan faci cinc anys, Miquel Adam pugui escriure un volum sobre els primers cinc anys de l’editorial. Recordem que també és escriptor. Perquè d’anècdotes, ja en té un bon grapat de viscudes aquests pocs mesos, i tot just ha començat amb el seu segell.

https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-adam-els-desitjos-dun-nou-editor-en-temps-de-crisi/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=8060109121-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-8060109121-204258373

Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

 

Parlem amb l'escriptor, premi Goncourt · Empúries acaba de treure en català la seva darrera novel·la, 'El banquet anual de la confraria d'enterramorts' 

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

 

Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mathias-enard-la-gran-pregunta-de-la-novella-es-que-significa-avui-viure-al-camp/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=65392e2419-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-65392e2419-204258373

 

Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou'

 

Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou, que a mi em sembla horrible, però això no compta pas’

Poeta, traductor i editor, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura · Li hem fet una llarga entrevista de trajectòria, ara que Labreu ha tornat a editar sis dels seus llibres de poemes en un volum i és el traductor de 'Tal qual' de Valéry i 'El desert malva' de Nicole Brossard, entre més. 

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor. Així es defineix. De fet, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura. I ha estat un incansable impulsor de projectes, sobretot, en el camp de la poesia i la literatura: fa trenta-un anys va fundar l’editorial Cafè Central i va obrir la mítica col·lecció Jardins de Samarcanda, amb un catàleg de quatre-cents títols; té dues desenes de llibres propis publicats, sobretot de poesia; amb les traduccions ha fet conèixer molts autors, en destaca la literatura quebequesa contemporània escrita per autores; ha impulsat projectes que depassen la literatura i s’encadenen amb les arts visuals i la música. Per tot això i per la seva actitud discreta i compromesa, és un home valorat i apreciat en el món literari.

—La vostra capacitat de treball no sembla tenir límits. A la vostra web, en l’apartat Notícies, llegim: ‘Les traduccions previstes per a aquest 2020 (un any, certament, complicat en tants aspectes), ja s’han publicat i es troben a les llibreries: Tal qual, de Paul Valéry (Adesiara), Ombres dibuixades, de Pietro Civitareale (Balbec), Novenaris, de Remo Fasani (AdiA), El meu cap és fort on l’altra dansa, de Martine Audet (Jardins de Samarcanda) i El desert malva, de Nicole Brossard (Lleonard Muntaner). També s’ha publicat Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) a Labreu, i la segona edició de Pluja.
—No, no és tant de treball com sembla! Passa que aquestes edicions que vostè cita han sortit publicades gairebé de cop (just en aquest temps de pandèmia), i llavors fa un efecte espectacular, tant de gruix. Però ha estat una pura conjunció en el temps. Les traduccions feia temps que s’estaven coent. Com vostè sap, la publicació dels llibres és lenta i, en aquest cas, han coincidit a sortir aquests llibres junts perquè alguns títols estaven previstos per Sant Jordi, d’altres per a abans de vacances, i tal com estava el panorama, els llançaments es van ajornar. I en aquesta rentrée una mica escanyolida que vivim, tot ha esclatat de cop, com si volgués fer soroll. I no, no és pas que treballi més que la majoria de persones.

—Tal qual, de Paul Valéry, us ha portat uns quants anys de feina. Quins reptes us ha presentat? Sembla que ha trobat un bon gruix de lectors.
—Sí, traduir Tal qual ha estat un repte. I una feinada: dos anys intensos. Fatigants. Paul Valéry és un autor complex –que no obscur, com va aclarir Émilie Noulet–, que crea tot un mètode i una arquitectura de pensament molt particular, amb una escriptura molt personal. Per traduir-lo, costa trobar el to, entendre i escollir els mots adequats per atansar-se a dir el mateix que ell deia. Traduir és triar: a cada pas, amb cada mot, el traductor ha de cercar l’equivalència precisa, justa, i la polisèmia de cada paraula obre tot un ventall de possibilitats, algunes de les quals poden fer-te anar per un camí equivocat.

Quan, per exemple, tradueixo poesia d’autores quebequeses, aquest problema gairebé desapareix, perquè puc establir un diàleg amb la poeta, demanar quin és exactament el sentit amb què fan servir un mot, un adjectiu, o el perquè d’un determinat gir sintàctic. En el cas de Valéry vaig haver de nedar sol en una mar tempestuosa, sense cap ajut. I els dubtes creixien a cada pàgina que feia. Calia mantenir la coherència en uns fragments textuals molt diversos (sobre art, literatura, música, filosofia, ciència, psicologia, matemàtiques, religió, medicina…), poemes en vers i poemes en prosa, proses poètiques, sovint oníriques, sentències iròniques, etc. I Valéry té una manera molt particular de puntuar, un ús especial de les preposicions i, de vegades, un rerefons de l’italià, el cors i l’occità, que són les llengües de família (la mare era italiana, el pare, cors; i la infantesa i adolescència les va viure a Seta i Montpeller).

Tal qual és un llibre molt voluminós: de fet, són vuit llibres, que es van publicar en èpoques diverses i que l’autor va aplegar al final de la seva vida. Un llibre d’una volada excepcional, que exigeix al lector un esforç de comprensió molt elevat.

I sí, aquesta edició ha esdevingut un inesperat èxit entre el públic català. Segurament perquè és un títol mític que fins ara no estava traduït en la seva totalitat a cap llengua. També perquè és un volum de referència. I crec que llegir-lo en francès implica un esforç molt continuat, encara que es conegui la llengua. La traducció –espero– resol alguns dels problemes de comprensió de les sofisticades construccions conceptuals i estilístiques de Valéry.

—Més novetats: Clars, aquest matí, són els teus records aplega sis llibres que recullen els poemes escrits entre el 1986 i el 2011. Dieu que només n’heu fet lleus modificacions. Sou un autor que prefereix no refer l’obra feta?
—Els amics de Labreu em van dir, deu fer tres anys i mig, que volien fer una mena d’obra completa. Com que reunir tots els llibres que he publicat era un excés, vam quedar que l’edició es limitaria als sis títols que jo triés: una edició lleugera, assequible. I no vaig tocar gairebé res, dels poemes. Em penso que, com a màxim, en vaig eliminar algun o vaig canviar alguna paraula.
En general, deixo que els poemes, un cop escrits, dormin al calaix un bon temps, després del qual descobreixo si valen res o no, o què hi falla. I quan alguna cosa no marxa a l’hora, l’elimino –sigui una paraula o tot un poema. Per això, quan un llibre es publica és que tinc una certa seguretat que conté allò que volia dir.

—Al llarg dels anys, heu anat recuperant les vostres obres que ja no es trobaven i també heu fet antologies de poemes. Al llibre La lentitud, la durada. Una antologia personal (Pagès Editor, 2010), on feu una tria de poemes del 1982 al 2007, resumiu la vostra actitud vital i poètica: ‘Una vida que, des de sempre, ha tingut la pruïja d’estar del tot abocada a aquesta professió: no pas com a guanyapà, sinó com a refugi darrer i alè vital que m’empeny, jorn rere jorn, a continuar l’ofici de (sobre)viure, a prosseguir un itinerari contra corrent.’
—Sí, Pagès Editors va demanar-me fa anys una antologia personal, que és el llibre que vostè cita. Va estar bé, poder-la fer, perquè els meus llibres costen molt de trobar i amb aquesta selecció de poemes algunes persones van descobrir la meva escriptura. I sí, la meva vida ha estat abocada a la poesia: llegint-la, escrivint-la, divulgant-la: estimant-la. Cada dia llegeixo poesia; un bon vers, un bon poema em dóna l’energia per anar avançant.

—Què voleu dir, de fet, amb ‘prosseguir un itinerari contra corrent’?
—Vull dir que la poiési (aquest mot grec que significa obrar, crear, fer) és l’únic que importa. Per a mi, escriure és el tot. I, és clar, donar-ho als altres –perquè l’altre, el lector, perfà els poemes amb la seva lectura. I anar contra corrent vol dir seguir aquest itinerari solitari sense cap traç de supèrbia, sense importar gens la transcendència social (llegeixi’s ‘èxit’) que pugui tenir. Fixi’s en Kavafis: durant la seva vida –més aviat obscura, sòrdida fins i tot– no va publicar cap llibre; però anava fent. Això, vull dir.

—Anar contra corrent o pels marges té un cost, també. Us pesa?
—Té un cost, en termes de reconeixement, d’estar en el pinyol… La veritat, però, és que estic acostumat a anar sol, a no haver de donar massa explicacions. A fer el que crec que haig de fer sense pensar en el benefici que se’n pugui derivar. Em pesaria si volgués treure’n un rendiment en forma d’elogis, honors, corones de llorer…

 

 

—Fa cinc dècades que escriviu poesia. Quan vau saber que éreu poeta i què us va fer decidir de dedicar-vos a la literatura?
—Vaig descobrir la meva passió per la poesia en els darrers anys de batxillerat; tot just acabava de descobrir el món de la poesia, al col·legi, i anava escrivint d’una manera autònoma, influït per Quasimodo, Garcia Lorca, Màrius Torres. Jo no vaig estudiar Lletres (que devia ser el que tocava), sinó Economia. I això em va anar configurant com una persona amb una doble vida: allò més íntim era –i és– la poesia; altres qüestions són el guanyapà per a poder tirar endavant projectes. De manera que he esdevingut un ‘professional’ de la literatura. Res en la poesia m’és aliè: els llibres, les lectures, les revistes, les persones que n’escriuen i les que la divulguen: tots fan aquest món.

—M‘impressiona el fet que hàgiu combinat una vida frenètica dedicada a la poesia, les arts i la cultura amb una feina que no té res a veure amb aquest món, consultor en la indústria informàtica fins a la jubilació. Poques hores de son.
—Sí, en aquest sentit (només en aquest, per favor!) m’assemblo a Valéry. Ell, des de la seva adolescència es llevava a les cinc de la matinada i escrivia fins a les vuit o les nou: de la llum elèctrica a la llum solar. Jo feia el mateix, quan treballava (ara estic feliçment jubilat): em llevava molt d’hora i escrivia o llegia fins poc abans de les vuit, en què anava cap a l’oficina. I al vespre, un parell d’hores més. Mai no he estat massa nocturn, més aviat diürn. Però tot això no és cap mèrit, ni ha d’impressionar ningú: és la conseqüència de voler retornar els beneficis d’haver pogut tenir l’energia per a fer. La informàtica ha fet possible l’editorial…

—És un camí difícil, dedicar-se a la poesia, la traducció, l’edició de poesia?
—Sí. És un camí solitari que, en el meu cas, no ha cercat (ni ha trobat, a penes) reconeixement. Però és que la lluïssor que vull és, justament, no tenir-ne gens. L’únic que importa és escriure, mirar de fer-ho bé, divulgar els textos: saber que hi ha algú que espera llegir allò que fas, que tradueixes, que publiques. Però hom no s’ha de fer causa, de no tenir honors, guardons, distincions, etc.
Cal no tenir factures pendents. A Sabadell sempre sentia dir que hom, abans de sortir de casa, ha de tenir les factures pagades. I anar a la feina amb el cap ben alt.

—Quins són els vostres referents poètics? Han anat variant al llarg de la vostra trajectòria o els heu anat incorporant sense fer grans trencaments?
—El meu gran primer referent és Salvatore Quasimodo. A casa els pares hi havia molts llibres, però eren novel·les i llibres d’art; gairebé cap llibre de poemes. I un dia va aparèixer, misteriosament, l’obra poètica de Quasimodo, traduïda al català per J.M. Bordas i editada per Selecta el 1961. Jo tenia uns quinze anys, i aquell volum em va venir a trobar i la seva lectura em va trasbalsar, i va marcar d’una manera indeleble la meva passió per la poesia. Després vingueren Màrius Torres (un regal inesperat), Garcia Lorca, Guillén, Salinas, Ungaretti, Montale, San Juan de la Cruz… No va ser fins més endavant que vaig ser lector de Riba, de Foix, de Manent, de Palau i Fabre. I de Hölderlin, Rilke, Valente, Juarroz, T.S. Eliot, Reverdy, Jaccottet, John Cage, Edmond Jabès, Eckhart, Rilke, el zen, Vinyoli, i un llarg etcètera. La meva poesia, ara que m’he rellegit a propòsit de la publicació del llibre amb Labreu, no ha sofert grans trencaments: ha estat un procés evolutiu, lent, un anar descobrint altres mons, altres maneres de dir…

—El límit del llenguatge, el silenci, el sentit de la història, la memòria, el no-res, l’alteritat… són temes que travessen la vostra obra poètica. Us generen preguntes que es poden furgar amb més fondària des de la poesia?
—Sí, en un principi hi va haver la pregunta sobre els límits del llenguatge, sobre la (im)possibilitat de dir. Eren moments complicats –el treball, els trasbalsos sentimentals, la situació política en la fi del franquisme i en el postfranquisme–, creuats per l’impacte de la carta de lord Chandos a Francis Bacon, de von Hofmannsthall: un text fundacional, per a mi. La crisi del llenguatge, la desintegració del jo, tot un món que tendeix a un canvi de conseqüències imprevisibles… I jo, amb la meva ànsia poètica només podia reflectir-ho reflexionant sobre el silenci. ‘No pot ser dit res més que res’, llegia en Cage. Per això parlava del ‘silenci abrusador de la paraula’, del poema com ‘la veu mateixa del silenci’, de ‘aquest insofrible silenci’, etc. Reflexionava sobre el silenci físic i el silenci metafísic, sobre el misticisme, sobre el buit, el no-res… I continuava interpel·lant el silenci. Interpel·lant(-me) en silenci. D’altra banda, sempre he mirat de treballar amb artistes visuals (i, darrerament, amb músics) perquè m’amplien l’horitzó, em fan créixer. Vaig tenir una vivència molt intensa, durant gairebé trenta anys (fins a la seva mort), amb en Benet Rossell, un artista visual, un creador incansable, amb el qual vam dur a terme molts projectes. I des de fa uns deu anys, treballo molt activament amb l’Alícia Casadesús, amb qui vam dur a terme un projecte sobre el lloc, sobre la natura, sobre la mirada, sobre la llum, al Cabreres. D’aquí van sorgir una sèrie de poemes d’una estructura molt feble, gairebé aeris, recollits en un volum molt bell que es diu Microgrames, i d’altres poemes que faran part d’un nou llibre.

—Què us preocupa ara? Quins interessos ressegueixen la vostra poesia d’avui?
—Continuo reflexionant sobre el silenci, sobre la llum, sobre l’escriptura… Però hi ha un neguit per la destrucció del planeta, per la nostra perdurabilitat com a espècie (i tot el que això comporta en relació amb la cultura i les relacions socials), pel desequilibri creixent entre els blocs de països rics i pobres, per la bretxa social que creix imparable. I com a poeta, com a aquell qui treballa amb la paraula, tinc una enorme preocupació pel futur de la nostra llengua.

—Com us ha marcat la pandèmia i el confinament? Hi apareixen la mort, la por, el patiment, el dolor, en els poemes que escriviu ara?
—Aparentment, la meva vida no va canviar, amb el confinament. De fet, a casa ja hi vivim, de confinats. La meva dona és traductora, i doncs, sempre és davant l’ordinador; com jo, encara que jo passo estona escrivint a mà. En aquest sentit, no hi havia canvi. Però sí que l’ambient de por, de malfiança, de perill, de fragilitat davant la pandèmia, ens generava –potser sense adornar-nos-en gaire– un cert malestar i una pèrdua de capacitat de concentració. No vaig escriure res, durant els primers mesos. Ara he tornat a agafar el fil i sí, d’una manera o altra, la por i el sofriment apareixen en els poemes. És lògic que així sigui. Ningú no pot pensar que és immune al que s’esdevé entorn seu.

—Amb el confinament es va copsar el silenci i es va recuperar una certa lentitud. Tal com ens heu explicat, el silenci és un dels vostres temes en poesia (‘Del buit del silenci –de la plenitud, doncs– fer-ne néixer la creació per donar nous sentits a un silenci que canvia de significació’, també heu dit).
—Sí, hi va haver una cosa molt curiosa, els primers dies. Jo visc en un carrer força sorollós, i el pis és damunt d’una escola molt gran. Als matins sempre hi sol haver molt de renou, amb els nens de l’escola, els camions de distribució, els taxis, etc. I de sobte, vam deixar de sentir tota mena de soroll… Podies parlar amb els veïns del davant; senties la piuladissa dels ocells; a la nit veure estels d’un cel transparent; respiraves millor… S’havia operat un canvi molt profund. I sí, aquest silenci era, en ell mateix, un nou significat a la vida que vivíem. Però com sempre ocorre, el capitalisme s’ho empassa tot, i la pandèmia també se l’empassarà. ‘I tot tornarà a ser com abans’, ens faran veure. Però nosaltres sabrem que no serà així, perquè molts hauran caigut pel camí.

—Un altre aspecte d’aquesta situació de pandèmia és la recuperació del valor del caminar i també revaloritzar la natura i les zones rurals, rebaixant la supèrbia de les urbs. Hi heu pensat en tot això?
—Jo visc a Barcelona –per bé que soc de Sabadell. I sento una gran necessitat de caminar pel bosc, de sentir l’olor de pinassa, de veure la Mola. I, certament, si no tingués aquesta edat provecte, aniria a viure en una zona més humana, menys contaminada (en tots els sentits).

—I la idea de llibertat? La pandèmia també té una cara fosca, de reduir les llibertats bàsiques per part del poder.
—Sí, ens estan retallant llibertats que van costar molt de conquerir. Quan sento els missatges que adrecen alguns dirigents sindicals o ex-dirigents polítics d’esquerres amb propostes ultres, quedo esgarrifat. El liberalisme tòxic ho ha liquidat tot. Només el poder té valor.

 

—Els fets polítics viscuts a Catalunya, el procés d’independència, la repressió patida, també han marcat la vostra obra recent?
—Costa molt escriure sobre uns fets tan dolorosos que has viscut des de primera fila… El rastre de tot el que ha passat (com oblidar l’1-O, o el 3-O?) es troba en els poemes que vaig fent, però d’una manera velada. Per bé que he escrit alguns poemes per a actes concrets (Poetes revoltats, el Price dels poetes, etc.), molt evidents. Per exemple, aquest:

«de plom, els anys.

aquell clapit / rastrejador / de l’odi antic / és més present / avui que antany, // més malvolent /
més arrogant / i més pervers, / comptat per brins / o per afanys. // la por vençuda / per l’esclafit / coral d’un clam / no amaga crims / ni excusa danys. // el pas traçat / fa cinquanta anys / ens dona fam, / ens causa set: / ens fa companys. // eren de plom. / i són de plom, / els anys.»

—Creieu que ens trobem en un canvi d’època, una nova era mundial, amb nous valors a l’alça?
—Sí, sense cap mena de dubte. Crec que som al llindar d’un ordre nou –que a mi em sembla horrible, però això no compta pas–, que anorrearà els valors humanístics sota els quals hem viscut, sota els quals som. La tecnologia desfermada, incontrolada, ens situarà a frec d’una mena de 1984. Les distopies seran la realitat.

—Hi ha qui pensa que aquesta pandèmia ens portarà un nou renaixement. Que molta gent ha pres consciència dels primers efectes del canvi climàtic i que les generacions que ara creixen no estan disposades a continuar igual, que volen canvis. Veig que aquest canvi de valors a favor d’un nou humanisme no el preveieu.
—Tant de bo sigui així… Recordo, però, que fa uns deu anys, quan va començar l’enèsima crisi del capitalisme –que va tenir conseqüències devastadores en l’àmbit social: retalls ferotges en l’ensenyament, l’educació, la cultura… és a dir, en el teixit ‘no-productiu’ (segons els cànons neoliberals)–, es deia que havíem après la lliçó, i que les coses a partir d’aleshores canviarien. Fins i tot, en Sarkozy, amb tota la barra del món, va proclamar la fi del capitalisme. En el moment en què es van començar a veure les orelles a una certa ‘recuperació’ (aquells ‘brots verds’ d’en Zapatero), la majoria de gent va continuar en la disbauxa consumista, els preus dels lloguers van pujar a xifres astronòmiques, es van multiplicar les ofertes de sanitat privada, els col·legis d’organitzacions dretanes van proliferar, etc. M’agradaria equivocar-me, però jo no veig que, majoritàriament, es pensi a canviar aquestes formes de vida podrida. Encara que, certament, hi ha petits nuclis resistents que miren de viure d’una forma decorosa, adaptada al medi i amb respecte per la natura.

—Vau fundar el segell Cafè Central l’any 1989 i la seva mítica col·lecció Els jardins de Samarcanda. Són trenta-un anys de compromís amb la poesia, la literatura, la cultura i més de 400 títols. Quina valoració en feu? Per sobre de tot, què creieu que heu aportat amb aquest projecte?
—Trenta-un anys… És molt de temps. Potser massa. Bé, es tractava de fer una proposta de poesia que fos creïble, a partir d’uns postulats senzills i de qualitat. Cafè Central es va concebre com una iniciativa editorial independent, tant econòmica com d’actuació i de propòsits. Cafè Central va voler ser una resposta ‘des de fora’ (o, més ben dit, al marge dels ‘pinyols’, especialment els barcelonins), que atengués les inquietuds dels escriptors que pensaven situar-se en un marc menys confortable però més autèntic, i publicar aquelles escriptures poètiques que es volien properes (o hereves) a l’experimentació. Funcionem, bàsicament, a base de subscriptors. Amb això el que pretenem no és tan sols una certa estabilitat econòmica sinó un compromís del subscriptor amb aquestes idees que he exposat. Com a editors, no sols fem el llibre, sinó que l’acompanyem a donar els primers passos i a donar-lo a conèixer pel territori. Després han sortit diverses iniciatives amb semblants arguments, i tot plegat fa possible el vigor de la poesia catalana actual, que s’escampa per tot l’àmbit lingüístic.

La valoració que en faig és positiva, tant a nivell personal com de projecte col·lectiu. Però també és cert que ha estat a canvi d’un esforç important. (L’altre dia, mentre arrossegava caixes pesades de llibres, plegant la parada a la Setmana del Llibre en Català, vaig pensar que potser ja havia arribat el moment de llançar la tovallola… els anys no passen debades!)

Crec, però, que la col·lecció ha aportat la descoberta de molta poesia estrangera i la descoberta d’alguns dels nous valors de la poesia catalana. Bons llibres, ben editats, un catàleg rigorós, una continuïtat en el temps: vet aquí la història!

—Heu treballat amb moltes (Emboscall, Pagès, Eumo, AdiA, Proa, Labreu, Lleonard Muntaner, Adesiara, Llibres del Segle…), la majoria petites i moltes amb seu fora de Barcelona. Us dóna més llibertat no casar-vos amb cap segell o no ha estat una opció triada?
—Com diu, he publicat els meus llibres en aquestes editorials amigues perquè m’agrada el seu treball i em sento bé fent part d’aquells projectes. M’agrada que siguin ‘de fora’: una manera de visualitzar que no tot passa per Barcelona –cosa que s’oblida massa sovint!

—Heu publicat amb editorials de les Illes. Heu establert també un vincle amb el País Valencià?
—Sí, de fet amb les Edicions del Buc (que ara mateix s’han vist ‘premiats’ amb Nit fidel i virtuosa, de Louise Glück, traduït per la Núria Busquet) col·laborem, juntament amb Labreu i AdiA, en el remi Francesc Garriga per a poetes inèdits. Som en la cinquena convocatòria –que, per cert, va guanyar un autor de la Marina Baixa, en Joaquim Cano–, i la gràcia del premi, a part de l’edició del llibre, és que el guanyador recorre, tant com és possible, els tres territoris, presentant el seu treball.

—En quin moment diríeu que es troba la relació literària i cultural dels diversos territoris de parla catalana, dels Països Catalans?
—Em sembla que amb les Illes, la relació és força bona (millorable, però força bona). Però amb el País Valencià, crec que l’intercanvi ha baixat molt en relació amb fa uns anys; els llibres que es publiquen allà a penes si arriben, al Principat. I el teatre, la música, la dansa valenciana no tenen cap presència aquí –i a l’inrevés. Suposo que el desig d’independència del Principat va fer témer als catalanistes valencians que quedaven ‘despenjats’ del tot: ells, continuant sentint com el valencianisme seguia ‘ofreciendo glorias a la patria’, i nosaltres, tan contents havent-nos desfet del llast espanyol. És urgent refer els ponts, començant pels culturals. I continuar tallant de soca-rel el distanciament polític. Aquesta és una tasca que tenen pendent els partits hegemònics, d’aquí i d’allà. I el mateix passa amb els mallorquins.

 

—Abans comentàveu la preocupació que sentiu per la situació que pateix la llengua catalana. Alguna proposta per a millorar-ne la salut?
—A mig termini veig molt difícil salvar la llengua. Ens calen eines potents per tal que el català esdevingui una llengua ‘normal’. Un estat propi ho asseguraria? No ho sé. Mentre, però, com ‘viure plenament en català’ si falta la voluntat política per posar-hi remei? Jo passejo molt a peu, i sempre tinc les antenes a punt: que poc català que sento, pels carrers de Barcelona! I ho visc molt malament.

—M‘agradaria parlar del vincle que heu fet amb les poetes quebequeses que abans citàveu, que ha estat un pont fonamental per a conèixer aquesta literatura i aquest territori.
—Fa uns vint anys que vaig anar per primer cop al Quebec. Per a mi, aquest era un país (tècnicament, una mena de regió autònoma) que, com nosaltres, volia viure plenament en la seva llengua –el francès–, i que maldava per ser un país nou, més just i políticament independent. (Encara recordo el rebombori que De Gaulle va crear amb el seu Vive le Québec libre! des del balcó de l’ajuntament de Mont-real.) El Quebec viu en un ecosistema polític més refinat, menys agressiu que el nostre. Però a mesura que l’he anat descobrint, m’he adonat que tampoc no hi ha tanta diferència, a l’hora de la veritat (referèndums trucats, policies paral·leles, etc.).

En tot cas, em vaig enamorar del país i de la seva literatura; d’aquella societat multiètnica, tan permissiva, tan avançada. I vaig començar a establir ponts amb els poetes d’allà. Durant dotze anys vam organitzar jornades de traducció amb el títol d’Anada-Tornada (un any aquí i un any allà), i vaig començar a traduir i editar poetes quebequeses; a hores d’ara ja hi ha una bona llista de títols i d’obres que ens poden donar la mesura d’una literatura potentíssima, atenta als canvis i a l’esdevenidor, amb una mirada de modernitat sobre el món, desacomplexada.

—Una de les autores que heu traduït i fet conèixer és Nicole Brossard, de qui ara heu traduït la novel·la El desert malva (Lleonard Muntaner). No és pas una novetat. Per què el feu arribar ara al lector català?
—Aquesta és una novel·la molt important en el context de la literatura quebequesa. Un clàssic. Escrita a començaments dels vuitanta, es tracta de la primera novel·la postmoderna d’aquella literatura. Ara, quaranta anys després, ha esdevingut un llibre de culte que ha estat objecte de centenars d’assaigs d’interpretació. És un relat/assaig que es llegeix amb molt de plaer, però convé fixar-se bé en els meandres de la narració. Brossard podria ser una persona a qui podrien haver donat el Nobel. La seva obra és extensíssima, i comprèn poesia, assaig, teatre, cinema, narrativa…

—Voldria acabar recordant el vostre vincle i converses amb Carles Hac Mor. Què vam perdre amb la seva mort? Es troben, aquestes converses, encara?
—Amb en Carles vam ser molt amics, durant molts anys. Crec que ens estimàvem molt. La seva mort va ser com una llosa que et cau al damunt. Em costa imaginar aquest món sense ell. Però més enllà de les qüestions personals, amb en Carles se’n va anar un agitador cultural de primer ordre, un element crític incisiu, un creador nat. Sí, vam escriure dos volums de converses i un de cartes creuades. Aquest material ja no es troba, malauradament. I, potser, no estaria malament tornar-lo a editar…

—Perquè l’entrevista no sigui un punt i apart sinó només un punt que ens permeti seguir-vos, expliqueu-nos els projectes amb els quals treballeu ara i algun que desitgeu molt de fer i que encara no hàgiu començat.
—Jo sempre tinc oberts molts fronts. Em defineixo com a poeta, traductor i editor.
Doncs repassem els projectes en aquest tres àmbits. Com a poeta, estic treballant en un projecte amb l’artista visual Alícia Casadesús: anem força avançats, però la covid-19 ens ha entorpit el ritme, atès que ella viu a l’Esquirol i la comunicació, en aquest projecte, hauria de ser més sovintejada i presencial. També treballo en un projecte amb el músic Ferran Fages. I, encara, estic escrivint una mena de record dels poetes i creadors que m’han influït o trasbalsat.

Com a traductor, estic a mig fer d’un llibre de poemes d’una poeta quebequesa, i tinc pendent de començar una novel·la d’una escriptora també quebequesa. I, encara, traduir els poemes de la poeta italiana Cristina Campo, en aquest cas per a un llibre amb la professora italiana Maria Pertile.

I com a editor, continuar la col·lecció Jardins de Samarcanda, que aquest hivern publicarà una gran sorpresa (coincidint amb el número 100), junt amb un llibre de poemes de Joan-Lluís Lluís i un de Biel Mesquida. L’altra col·lecció que porto, Balbec, acaba de publicar L’incert encontre, de Feliu Formosa i La mà que tremola, de Corina Oproae.

Aquí tenim pendent la feina de fer rodar, donar a conèixer els darrers títols de Jardins i de Balbec, al llarg i ample del territori. De feina, com veu, no me’n falta. Tot serà que tingui energia i salut per a tirar-la endavant!

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/antoni-clapes-crec-que-som-al-llindar-dun-ordre-nou-que-a-mi-em-sembla-horrible-pero-aixo-no-compta-pas/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=d075159da3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-d075159da3-204258373