Conte per a la revista "Tres Tombs" per la celebració de Sant Antoni Abat. Gener-2024
Quan sobre un cavall i una euga que tenen somnis diferents sobre que significa llibertat.
Els traginers de 1820 feien grans distàncies de poble en poble. Els carretons anaven plens a vessar de mercaderies de tota mena. Per aquest motiu, posaven tirant el carro, fins i tot, sis cavalls o eugues i els rotaven del seu lloc i així, el pes d'estirar el carro no requeia en els mateixos animals que eren els que estaven situats al davant.
El Safir i l'Hera treballaven per l'Antoni, un traginer del Vallès Occidental que sortia un dilluns de casa i no tornava fins dissabte quan el sol queia a l'horitzó.
El Safir era de pelatge negre, enèrgic, corpulent i se les donava de ser decidit. L'Hera de color badia fosca amb cap, coll, esquena gairebé negres amb una taca blanca a la part frontal de la cara, era valenta, sensible i afectuosa i es pensava les coses dues vegades. Tots dos s'agradaven.
El Safir es queixava, no volia aquella vida. N'estava tip, l'amo la tenia presa amb ell, com era gran i fort creia que podia aguantar més que els altres, un dia amb un d'aquells descansos, pensava, s'escaparia, no tenia cap més sortida. De moment aguantava per l'Hera, esperava convèncer-la de què marxes amb ell. Quan estava al seu costat sentia un formigueig a l'estómac, sabia que hauria de tombar les barreres de la timidesa i dir-li el que sentia per ella. Avui tocava fira, molta gent i ells amb altres cavalls i eugues descansaven en una quadra on els hi havien donat menjar i beure.
L'Hera li deia al Safir que no podia estar sempre amb aquella tristesa que si havia de prendre una decisió que ho fes.
— I tu vols quedar-te?
— Jo soc feliç Safir, no necessito aventures, no soc com tu.
— Però sense tu no serà el mateix —li respon amb veu apagada el Safir.
— Sé que ens compenetrem molt bé, però si et quedes, al caràcter et canviarà, seràs un amargat i acabaràs odiant-me. No Safir, cadascú ha de buscar el seu camí.
Un cavall que escoltava la conversa entre els dos si posà pel mig i li diu al Safir:
— Escolta, sé de bona tinta que kilòmetres al nord on l'aire és fred, hi ha unes muntanyes molt altes i els cavalls pasturen lliures. Però vigila, per arribar no és gens fàcil, l'humà no t'ha de veure, per això, has d'anar sempre a camp a través i millor de nit, guiat per la lluna.
— Lliures de veritat?
— Tal com t'ho dic.
El safir va obrir els ulls i un halo d'esperança va fer que el cor se li engrandís.
— Safir — va dir l'Hera— no tu pensis més, aquesta lligadura és molt fluixa, només que estiris amb una mica de força es desfarà el nus i en aquest poble estem més a prop del nord. Quan sigui el vespre i tothom estigui descansant, serà la teva oportunitat.
Safir va afirmar amb el cap i també amb llàgrimes als ulls, marxar sense ella li era dolorós, però tenia raó, no podia quedar-se, el caràcter se li estava avinagrant, i aniria a pitjor. Va començar a pensar com sortiria d'aquell poble sense ser vist. Darrere l'estable tot eren camps, només hauria de donar la volta a l'estable i procurar que ningú el veiés, llavors començar a galopar amb totes les seves forces.
Tocava dir adeu, el moment més difícil i a la vegada més joiós per en Safir; deixar a la seva estimada i anar cap a la llibertat. Cap dels dos podien dir res, tampoc feia falta, el silenci i les mirades diuen molt més que moltes paraules. El Safir va sortir i envoltant l'estable va començar a córrer cap a la llibertat.
Tessa Barlo
