Proa publica ‘I desitjo i cremo”, les poesies “incompletes” de la poeta Safo de Lesbos, traduïda per l’hel·lenista Eloi Creus
Per als grecs era la poetessa per excel·lència. La més important de
l’antiguitat, la primera d’occident i la que va triomfar de manera
extraordinària en una societat tan extremadament masclista com la Grècia
clàssica. Una autora situada per dret propi al costat d’Homer, que va
arribar a ser considerada la desena musa i hom se’n va inventar tota
mena de detalls biogràfics més o menys fantasiosos. Va influir en poetes
llatins com Catul i Ovidi, però llavors la seva popularitat ja l’havia convertida en un arquetip de comèdia grollera: el de la nimfòmana. És Safo de Lesbos,
la poetessa i música del segle VII aC, que ha donat nom al desig i
l’amor entre dones, lèsbic o sàfic. Una autora d’una obra colossal, amb
milers de versos aplegats en vuit llibres o nou, però que durant segles
va restar oblidada i perduda, tant per la llengua en què va compondre-la
–l’eòlic lesbi, no pas el normatiu grec àtic–, com per la temàtica
amorosa, que va interessar ben poc els pares de l’Església i els
bizantins que van mantenir el llegat clàssic.
De
fet, fins a la descoberta, a començament del segle XX, dels papirs
d’Oxirrinc, tot allò que se sabia de Safo era per cites i referències
d’altri. La troballa va permetre de llegir directament els seus versos,
encara que en molts casos eren tan sols fragments que havien sobreviscut
mil·lennis en un suport que òbviament tenia el desgast de la història i
ens havia arribat fet miques. Aquesta va ser la base de les traduccions
que fins ara teníem en català, les de l’hel·lenista i prevere Manuel Balasch, publicades en vers l’any 1973 amb el títol poc precís d’Obra completa per Edicions 62, a la col·lecció l’Escorpí; i també la versió dels cants en prosa de la traductora Maria Rosa Llabrés, publicada a la Magrana l’any 2006.
Una traducció de Safo en vers
D’ençà de llavors hi ha hagut noves troballes documentals dels versos
de Safo, com ara la catalogació de papirs feta a Colònia l’any 2004,
que aportava nova llum a un llegat de milers de versos perduts. Unes
descobertes que formen part de I desitjo i cremo (Proa), subtitulat intencionadament “poesies incompletes”, de Safo, que ha traslladat al català l’hel·lenista Eloi Creus.
Representant d’una nova, joveníssima i reconeguda plèiade de traductors –el podríem aparellar amb Pau Sabaté, nostrador de la Ilíada, o amb Arnau Barios, impulsor i responsable de l’edició de l’Eugeni Oneguin de Puixkin–, Creus és el responsable de “l’edició menys incompleta” de l’obra de Safo, tal com l’ha definida l’editor Josep Lluch.
Una edició que, a més, opta per la fidelitat formal a l’original i el
respecte a la mètrica greco-llatina, però sense caure en l’erudició
filològica, sinó donant-hi un valor literari propi. Que es pugui llegir,
en definitiva, com si Safo hagués escrit els seus poemes en català, no
ha estat una empresa fàcil, perquè els metres que empra Safo no són
fàcilment reproduïbles en català, però Creus se n’ha volgut sortir
triant l’opció més natural i acostada al lector d’avui. La traducció
s’ha publicat a la col·lecció poètica Ossa Menor i no en el circuit més
reduït de clàssics grecs i llatins.
Tot i que la poesia de Safo no és exclusivament de caràcter
homoeròtic, sinó que s’hi compten des de cançons per a celebrar un
casament fins a lloes a una deessa, generalment Afrodita, la seva
no-normalitat ha estat problemàtica. Com explica Creus, el vers que dóna
títol a la seva traducció “I desitjo i cremo”, de notable càrrega
eròtica, Balasch el va traduir per “i follament ho gruo”, molt més cast i
neutre en la intenció.
Testimonis literaris i un epíleg de Maria Callís
Creus, que va guanyar el premi Jaume Vidal i Alcover de traducció per Les comèdies alades d’Aristòfanes: Els núvols, La pau i Els ocells
i s’acaba de doctorar amb una tesi sobre el mateix comediògraf, ha fet
una versió que pren de referència la darrera edició crítica del 2017 i
set o vuit versions actuals, incloent-hi les darreres descobertes. Amb I desitjo i cremo,
doncs, el català és a l’altura de les grans llengües que disposen de
traducció de les darreres novetats sàfiques. “L’obra completa de Safo no
podrà ser-ho mai”, adverteix el traductor, que acompanya els versos amb
cinquanta-cinc testimonis sobre la poetessa, que van de la veneració a
la burla.
Alguns testimonis parlen dels seus pares, dels seus germans, un
suposat marit anomenat Cèrciles d’Andros –nom parlat que, com aclareix
Creus al pròleg, volia dir ‘titolina d’home‘–, o unes “amigues” o
“deixebles” amb qui era acusat de mantenir relacions amoroses indecents.
Alguns altres, rabejant-se en aquesta homosexualitat –que a la Grècia
antiga no s’oposava a l’heterosexualitat sempre que no contravingués la
normativitat del matrimoni i s’ajustés a un model de relació en què el
més gran instruïa el més jove–, parlen d’una Safo baixa, lletja i de
pell fosca. Fins i tot li atribueixen una mort per suïcidi a causa de
l’amor impossible amb el barquer Faó.
La poetessa Maria Callís s’encarrega
del pròleg, que es fixa en la saba funcional de la poesia de Safo, que
ha perviscut com diu al vers “Et dic que de nosaltres algú en té el
record”. Això va fer possible que al segle XX Maria Antònia Salvà
–que Joaquim Ruyra va batejar significativament com “la Safo
cristiana”– s’adrecés a les “donzelles de l’any dos mil”, les poetesses
que vindrien. Unes “pressentides flors” que es podien dir Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel
o ella mateixa, Maria Callís. Una sororitat contemporània que la fa,
també, especialment moderna. “El que em fascina de Safo és veure que és
una poeta que parla per al lector d’avui. No s’assembla gens a cap autor
de la seva època, i va triomfar fent precisament una poesia que avui en
diríem queer”, diu Creus.
