Un llibre ressegueix les traces de l’escriptora als paisatges, els carrers, els pisos i les cases que va habitar
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van traslladar al número 21 del carrer parisenc de Cherche-Midi. Primer van viure en una petita golfa i, després, ella es va establir en un apartament també petit a la penúltima planta, que va mantenir quan va viure a Ginebra i tenia pis a Barcelona, tal com relata l’escriptora Mercè Ibarz a Rodoreda paisatges. Aquest llibre de gran format ressegueix amb una precisió apassionada les traces de Rodoreda a l’exili i els carrers, els pisos i les cases que va habitar. Entrellaça fotografies actuals de Carme Esteve (i algunes d’antigues, com ara instantànies Polaroid fetes per Rodoreda) amb texts escrits o seleccionats per Ibarz. A la coberta hi ha una imatge de la finestra de l’apartament de Cherche-Midi. Esteve va identificar l’edifici per una vella fotografia. Quan en sortia, es va trobar la portera. “Yo ya sé a lo que vienen ustedes”, li va dir la senyora. Sorpresa per aquell castellà, Esteve li va demanar si podia entrar a l’apartament per a fotografiar-lo. La senyora Isabel Martínez (així es diu) la va fer entrar a la porteria i, després de presentar-li el marit, li va mostrar una taula que assegurava que li havia deixat Rodoreda i una relíquia d’agenda on l’escriptora li va anotar la seva adreça a Romanyà de la Selva quan definitivament va deixar el pis.
L’agenda que guardava la portera del carrer Cherche-Midi que apareix al llibre (fotografia: Carme Esteve, a ‘Rodoreda paisatges’)
“M’emociona i li torno a demanar que em deixi accedir a l’apartament”,
explica Esteve. La portera li diu que no pot, que el pis està ocupat, i a
la fotògrafa no li queda més remei que deixar París i continuar el seu
viatge de recerca de paisatges rodoredians. Per telèfon, des de
Llemotges i Bordeus, li torna a pregar que li permeti d’entrar. I ella,
que no. Això era un agost. El setembre, Ibarz va tornar al número 21 del
carrer de Cherche-Midi. De seguida va contactar amb Esteve: “Carme,
truca-li i posa-li dues dates: pel Pilar o per Tots Sants.” I pel Pilar,
per fi, Esteve va entrar a l’apartament. “La finestra n’ocupa tota
l’amplada, que deu tenir quinze o vint metres quadrats”, continua. “Hi
ha una carta de Rodoreda dirigida a Anna Murià, que
després també surt en un conte, en què explica que una nit renta les
cortines i les planxa i tenen aquesta ondulació, i les penja i s’hi
encisa. I quan jo entro i veig les cortines, que per descomptat no són
les mateixes, però sí que les recorden, i molt, em torno a emocionar
profundament. I així transcorre pràcticament tot aquest llibre.”
La finestra de l’apartament de Cherche-Midi (fotografia: Carme Esteve, a ‘Rodoreda paisatges’).
Ressegueixen el viatge vital de Rodoreda. La Barcelona de la infància i la primera joventut, “que no tornarà”; el mas Perxés, a Agullana, on Rodoreda i el grup d’escriptors del bibliobús del Departament de Cultura passen uns dies cap a l’exili el gener del 39; el camí fins al castell de Roissy-en-Brie, on s’uneixen Rodoreda i Armand Obiols; Llemotges, on intenta guanyar-se la vida cosint; Bordeus, a prop d’una de les bases submarines nazis més importants, construïda amb el treball forçat de milers d’exiliats de l’estat espanyol; París, al carrer Cherche-Midi; Ginebra, on “floreix” la seva obra; Viena, la ciutat on treballa, emmalalteix i mor Obiols; Barcelona, on Rodoreda rep el reconeixement i compra un pis al carrer Balmes, a tocar de la desapareguda casa familiar; i finalment Romanyà de la Selva, on troba el refugi definitiu, després d’haver viscut a casa de l’amiga Carme Manrúbia. “La història de la Rodoreda, la personal, també és la història de les persones que perden la casa”, afirma Ibarz. Però si la casa és important per a tothom, per a un escriptor ho pot ser tot. “És la casa de la creació, la casa de la cultura, de l’escriptura, i no hi ha manera de trobar-ne cap d’estable fins que no se’n va fer una a Romanyà de la Selva. La vida és com és i la va poder gaudir poc. Però se la va fer construir”, diu Ibarz a l’acte de presentació del llibre, que es publica coincidint amb el 38è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda.
Mercè Ibarz i Carme Esteve, amb el llibre, dimarts passat a l’Institut d’Estudis Catalans (fotografia: IEC).
Fa trenta anys que Ibarz va publicar la seva primera obra sobre Rodoreda, un treball que, segons que reconeix, va impulsar la seva literatura. Aquest darrer és un encàrrec que els fa la Fundació Mercè Rodoreda, creada per l’Institut d’Estudis Catalans (a qui Rodoreda va llegar la propietat intel·lectual de la seva obra), i que culmina un projecte començat fa més de quinze anys. Els texts d’Ibarz volen aportar context històric i literari a les fotografies d’Esteve: “Apleguen allò que he anat comprenent aquests anys sobre Rodoreda, la seva obra i la seva època, i el que he sabut ara de més gràcies a la investigació nova que Rodoreda paisatges ha comportat, els viatges i la visió dels llocs on va viure.” Ho complementa amb una selecció de fragments de cartes i d’obres literàries.
“Els paisatges són eloqüents en la vida, sempre, d’una persona, i ho són de manera especial en la trajectòria d’una escriptora nòmada per força, que va viure tants exilis”, explica Ibarz. Esteve ha fotografiat els llocs buscant la poètica, connexions visuals amb els llibres que carregava al cotxe quan sortia a caçar les llums i els colors dels dies de l’escriptora. Són fotografies d’instants viscuts i descrits, visions actuals d’espais que ja no existeixen, com ara la casa familiar de Sant Gervasi, o que l’atzar ha fet que es preservin amb un aire de llavors, com ara la finestra de Cherche-Midi. Hi surten molt poques persones. Diu Esteve que amb l’absència ha buscat la presència de Rodoreda.
“Els espais són físics i són mentals, són emocionals, són de tota manera”, assenyala Ibarz. I el llibre transcorre per la biografia de l’autora tot compartint l’emoció dels descobriments, rastres que ens acosten a Rodoreda, que ens conviden a saber-ne més, a afegir-hi més capes i potser a llegir-la millor. És així com les autores ens transporten al malson de la nit vienesa que va precedir a Quanta, quanta guerra…, o que ens mostren uns altres detalls suggeridors, com ara el fet que el nom que Rodoreda va escriure a la bústia de la casa de Romanyà, i que els propietaris actuals encara conserven, està fet amb la mateixa cal·ligrafia amb què va signar algunes de les seves obres pictòriques. És així com sabem que el penjoll que Rodoreda lluïa en algunes fotografies en blanc i negre, de la joieria Saludes, era d’un blau esmaltat. El llibre convida a entendre quins dels seus paisatges i veïns van ser matèria de contes i novel·les. És un joc de texts i d’imatges que defuig l’efecte decoratiu i que, en canvi, enriqueix i convida el lector a cercar noves connexions amb la seva obra. La Rodoreda que mai no s’acaba i sempre hi és, la Rodoreda eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada