L’escriptor ha guanyat el cinquè premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per 'Junil a la terra dels bàrbars' (Club Editor)
Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís (Club Editor) és segurament una de les novel·les més fascinants del corpus literari català recent. L’obra, que va conquerint lectors setmana rere setmana, acaba de ser guardonada amb el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, fet que l’ajudarà en la difusió i la consolidació.
El jurat, format per Anna Casasses, Neus Real, Marta Segarra, Oriol Izquierdo i Xavier Pla, considera que és “un llibre sobre llibres que és alhora una novel·la d’aventures, un viatge iniciàtic i una faula històrica que juga amb els lectors per enaltir el poder d’explicar històries”.
Joan-Lluís Lluís basteix la història partint d’una protagonista femenina adolescent, la Junil, que viu ara fa dos mil anys, en un territori indefinit de l’imperi romà, a prop de la frontera. És una societat amb esclaus, en què la dona tampoc no és realment lliure perquè primer és propietat del pare i, després, del marit. Situa la novel·la en l’època en què Ovidi, el gran poeta clàssic, és desterrat i enviat a l’exili. Lluís volia novel·lar aquest exili, però ho fa col·locant Ovidi de teló de fons.
L’origen de la novel·la es troba en Ovidi. L’autor volia parlar del poeta sense reconstruir la seva història, moltes vegades explicada, i va confegir una novel·la impregnada per l’obra d’Ovidi i la fascinació que sent Junil per ell. Però Ovidi no hi apareix. Ara, la novel·la és molt més que Ovidi, perquè els protagonistes són uns personatges que són perseguits o són esclaus i fugen i caminen i caminen i no deixen de caminar, perquè un ha llegit que existia una terra on no hi havia esclaus.
Lluís explica: “La novel·la és un viatge en un sentit realment molt genuí, perquè els personatges travessen una part d’Europa caminant, durant quatre estacions. Volia que fos un viatge molt concret, en què se sentís que caminen de debò i que senten la fred, la pluja, la por, la fam, la set… Tot això he intentat que hi fos. I durant aquest viatge de quatre estacions, diria que passen tres coses. La primera és el fenomen d’aglutinament: Junil marxa amb un altre personatge i de seguida són tres i després se n’hi afegeixen més.”
La segona: “Els protagonistes comencen fugint, però ben aviat s’adonen que volen anar cap a un lloc, tenen un objectiu. El pol negatiu és fugir i el pol positiu és tenir un propòsit. I cal equilibrar aquesta tensió. I això els canvia el ritme, l’estat anímic, la manera de comportar-se… I la tercera cosa és la literatura: tots, en un moment o un altre, estan tocats per les lletres. Sigui la gran literatura de tipus ovídic, que és Junil qui la porta, com portaria una torxa, sigui d’una manera més incerta amb les rondalles a la vora del foc, la literatura oral tal com es practicava. A més de menjar, beure, dormir i tenir els peus protegits, la literatura també els serveix per a avançar. I per a mi, això és important més enllà de la literatura, perquè l’home és un animal que s’alimenta també d’imaginari.”
I aquí Joan-Lluís Lluís arriba al pinyol de l’obra quan ens revela: “He arribat a la conclusió que la colla de personatges que caminen junts és una utopia llibertària. He escrit una utopia llibertària. I el viatge és per a anar cap a una mena d’arcàdia. I vés a saber què s’hi trobaran, probablement una altra cosa, però… En el grup no hi ha cap cap, no hi ha dirigent. Segons el moment, un o un altre pren la iniciativa, amb una certa autoritat, però donada per les seves competències, fet que és una de les bases de la ideologia anarquista. Proudhon deia que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència. Aquesta frase, me la crec molt.”
El renec i la història dels Djugun
A més d’una utopia llibertària, de la recerca d’una arcàdia, Joan-Lluís Lluís pensa que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. I és aquesta perspectiva i el valor que dóna tant a l’alta literatura com a la literatura popular i la literatura oral, a tenir una llengua i exercitar-la amb imaginació, que ha marcat el discurs que ha fet en rebre el premi.
Ha deixat anar d’entrada i sorprenent tothom: “Collons, no m’ho esperava.” I ha aclarit: “He decidit començar amb un renec, perquè un renec és útil per continuar reivindicant no només la llengua culta sinó també la llengua del carrer. Durant molts anys, tot i parlar català, em venien els renecs francesos. Va ser de mica en mica que em van anar venint els renecs catalans.”
Joan-Lluís Lluís ha reivindicat un any 2021 ple de bona literatura escrita en català, “potser perquè el 2020 vam estar tancats i vam tenir més temps per a afinar”. I també ha recalcat: “Em sembla important recordar que la literatura no és una competició esportiva. El número u no té cap sentit en literatura. I a vegades posem massa èmfasi en les llistes dels més venuts. La millor novel·la del 2021 quina serà, caldran anys per a saber-ho i potser no ho sabrem mai.”
I aleshores ha explicat un conte, la història del poble djugun, un poble aborigen australià, i ha dit que els déus li van concedir el do de la paraula. La llengua djugun va ser la primera llengua del món. “Tristament –ha dit–, la llengua djugun va desaparèixer a mitjan segle XX. Els djuguns encara existeixen, però parlen tots anglès. Per preservar la seva llengua, segurament els hauria calgut un país independent. I el que és bo per a la llengua djugun és bo per a la llengua catalana.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada