El que es va perdre sota el sol

 

 'Todo bajo el sol' (Salamandra) és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme

Ana Penyas ha superat la síndrome de la segona novel·la (en aquest cas gràfica) amb matrícula d’honor. I encara més mèrit té en el seu cas, ja que la seva primera obra, Estamos todas bien, li va valdre la major part dels premis de còmic als quals podia optar a l’Estat, inclòs el Nacional de Còmic del Ministeri de Cultura. Un debut impressionant que podia ser un llast per una carrera que tot just començava.

La seva nova obra, Todo bajo el sol, és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme i la construcció com a motors econòmics del país. Una decisió que pretenia augmentar la riquesa del país i que a la llarga, ha tingut com a conseqüència l’empobriment material però també emocional de molts ciutadans. Res que no sabéssim a aquestes alçades de la pel·lícula. I tanmateix, la forma en què Ana Penyas ens ho explica, tan continguda, tan ben construïda a través dels petits detalls que abunden en les pàgines d’aquest còmic, més suggerida que explicitada, és excepcional. La intel·ligent decisió de fer-ho a través del fil de la vida viscuda per una família anònima i senzilla, com n’hi ha tantes, i el recurs constant en l’ús de les imatges que han format part del nostre imaginari col·lectiu, fa d’aquesta narració intrínsicament gràfica, que en origen pot semblar modesta, un veritable llibre de memòria, molt més impactant que qualsevol assaig d’història, perquè a través de la microhistòria fem un recorregut per la historia econòmica i social d’una bona part de l’Espanya dels darrers 70 anys i ens sentim com bé diu la frase que obre el llibre com “quienes se quedaron como extraños en su propia tierra”.

Potser va ser innocència per part dels nostres governants creure que les formes de vida tradicionals i el turisme conviurien sota el sol mediterrani tal com sembla suggerir el poètic inici del llibre amb una juxtaposició d’imatges voluminoses en blanc i negre de pescadors (que recorden tant a Sorolla com a Auladell) arribant de bon matí amb la barca i els banyistes, amb un groc esclatant plantant al mateix temps els para-sols a la sorra de la platja, amb l’ombra literal de la Guàrdia Civil sempre vigilant. O potser ni tan sols ho van tenir en compte.

En tot cas, a aquests visitants del nord, qualificats com a “señoritos extranjeros” que els primers emigrants, aquest cop d’altres parts de l’Estat, havien d’atendre de la forma més servil possible, no tenien ni el més mínim interès per la situació real de la població d’un país que vivia sota una dictadura. Però no semblaven ser només ells. Penyas també fa autocrítica, conscient de l’amnèsia que va adoptar bona part de la població com a resultat del miracle econòmic. “Parece que aquí el pasado ya no existe”, comenta al cambrer un turista amb una mica més de consciència.

Els efectes, a tants anys vista ja, han estat processos de gentrificació que han acabat expulsant els autòctons del seus territoris originals, ja no tan sols de les poblacions de la costa, sinó que també dels espais de l’interior i dels centres històrics de les ciutats, sobretot de les capitals del província. L’avarícia aquestes darreres dècades no ha tingut límit, i sembla que encara no el té. Els ciutadans, en molts casos han sigut ben ingenus, “pero ¿qué os creíais? ¿que el barrio lo estaban dejando bonito y limpio para vosotros?”, li diu una jove al seu pare, molt més lúcida que aquest en llegir les dinàmiques del neoliberalisme, quan l’home es veu forçat a abandonar la que havia estat la seva llar al centre històric a causa del mobbing immobiliari. Barris molt degradats per la droga i la prostitució i que havien estat regenerats gràcies a injeccions de diner públic provinent dels fons europeus, i que s’ha acabat convertint en parcs temàtics per a turistes. 

 

Resulta curiós aquest interès de l’autora per la memòria històrica i el franquisme social, tenint en compte que va néixer anys després de la mort del dictador. S’explica perquè va créixer en una família compromesa en la qual sí que es parlava de política i perquè s’ha mogut en entorns relacionats amb els moviments socials, on la idea de progrés es considera definitivament extingida. En la seva obra s’intueix una nostàlgia per un món que va existir i que s’ha perdut irremissiblement. Un món que molts ja només hem conegut d’oïdes. I l’autora, com molts de nosaltres, enyora quelcom que ja no hem viscut: un món menys salvatge i amb més humanitat. Una idea que sembla quedar recollida en la figura de les àvies, tan presents en la seva obra, dones que independentment de la seva particularitat, són rotundes i fortes, com ho eren els vincles que han desaparegut.

Ana Penyas aprova amb nota l’ús del color en aquest còmic, imprescindible pel retrat de la costa mediterrània i l’horta valenciana. Un esclat de llum que combina a la perfecció amb la reproducció de cartells publicitaris i la tècnica del collage, que barreja dibuix i fotografia i que fa pensar molt sovint en la influència dels també valencians Equipo Crónica. L’ús d’imatges publicitàries, en aquest cas cartells, tot i que també molt de marxandatge, reforça el valor documental de l’obra, ja que les expressions de la cultura popular són al capdavall les que millor retraten la dimensió sociocultural de qualsevol època.

No sabem quin serà el recorregut que tindrà l’obra pel que fa als premis, però està clar que Ana Penyas és amb diferència la creadora més potent de la seva generació en tots els nivells del discurs. Todo bajo el sol és el retrat de tota una època i d’una descomposició que no es limita a mostrar, sinó que també interpreta, és a dir, és un discurs crític sobre el model econòmic d’Espanya i de com hem arribat a la situació actual. I tot això en còmic i arriscant amb la gràfica. Una obra que perdurarà.

 

https://www.nuvol.com/llibres/el-que-es-va-perdre-sota-el-sol-155036