Els paral·lelismes amb l’actualitat de Trump es fan presents a ‘El instituto’, que es publica aquest dijous
Stephen King no tindria tanta
força en el negoci de la literatura si la seva obra només fes por. A
dins de cada història terrorífica sobre un pallasso assassí que canvia
de forma, un pare homicida en un hotel embruixat o un virus mortal que
extermina la població del planeta, el prolífic i incansable escriptor
omple moltes pàgines amb sentiments igualment poderosos de fortalesa,
altruisme i fins i tot esperança. Potser per això tants lectors s’han
mantingut lleials a l’autor al llarg de més de quatre dècades. El
novel·lista, que està a punt de fer 72 anys, publica aquest dijous la
seva 61a novel·la, El instituto (Plaza &
Janés), protagonitzada per nens que tenen habilitats sobrenaturals i són
reclutats a la força per formar part d’un estudi d’una organització
que, quan deixen de ser útils, els rebutja de manera brutal. Als que
encasellen King com un escriptor de novel·les de terror els sorprendrà
la calidesa que hi ha en un llibre aparentment ple de sang freda.
El
concepte de la novel·la es remunta a fa més de 20 anys, quan King va
imaginar una escola plena de nens amb habilitats extraordinàries. Quan
va començar a escriure el llibre, el març del 2017, va decidir que no
volia que fos un relat de terror sinó una història de resistència. En
Luke, un geni de la telecinesi de 12 anys; la Kalisha, una adolescent
que pot llegir la ment de les persones, i l’Avery, un canalitzador de
poders de 10 anys, organitzen una rebel·lió al seu centre de detenció.
“Volia escriure sobre com la gent dèbil pot tenir fortalesa”, diu King
en una entrevista telefònica des de Bangor, Maine. “Cadascú de nosaltres
és en una illa. Podem cridar-nos els uns als altres i unir-nos, i
aleshores es forja aquest sentiment de comunitat i d’empatia. M’encanta
que les històries tinguin això”, afirma l’escriptor. “Sona embafador
quan dius: «Els amics milloren les coses». Però quan ho expliques en una
història, la gent ho entén. Tothom vol tenir un amic perquè,
bàsicament, la vida és un camí solitari”, reflexiona King.
L’escriptor reconeix que El instituto comparteix aquesta temàtica amb It,
la seva novel·la del 1986 adaptada al cinema en dues parts, el 2017 i
el 2019 (s’ha estrenat a casa nostra fa una setmana). Les trames d’ It i El instituto
són totalment diferents, però en el fons de les dues històries hi ha un
tret comú que a King li interessa cada vegada més: no generar por sinó
dissipar-la. “M’interessa l’amistat -diu-. Em preocupa que hi hagi un
govern amb massa poder que actua pensant que el fi justifica els
mitjans. M’interessa la gent indefensa que intenta defensar-se”.
Un Stephen King més optimista
Encara
pot escriure escenes macabres i corprenedores, però els amics de King
diuen que han notat un canvi en els seus relats: és més optimista, més
tou, més positiu... L’escriptor està una mica desencantat amb les seves
històries més fosques, com Cementerio de animales (2019).
Quan els directors de l’adaptació cinematogràfica estaven ideant
l’última escena, fins i tot va proposar salvar el personatge que ell va
matar a la novel·la original. Els cineastes van escollir un altre
desenllaç.
Tot i que King sol guardar distància amb les adaptacions de la seva obra, La història de la Lisey
és una excepció. King està escrivint tots els capítols per a
l’adaptació televisiva produïda per J.J. Abrams i protagonitzada per
Julianne Moore de la història d’amor sobre una dona que intenta
recompondre la seva vida després de la mort del seu marit. Per a
l’adaptació de la saga Apocalipsis, King també ha
escrit un nou final amb un estil més feliç per a dos supervivents de
l’Harmagedon viral. “Tenia aquest final pensat de feia anys. Sempre
havis volgut saber què els va passar a l’Stu i la Frannie quan van
tornar”, apunta.
Richard Chizmar, l’editor de King, veu en els nens d’El instituto
l’esperit de l’autor. “Em sembla que l’Steve és un nen gran -diu-. Tens
adults amb poder i després nens, que representen la bondat i la
innocència, que s’uneixen per recuperar aquest poder. Em sembla que veu
amb una mica més d’escepticisme els vells, però que té esperança per la
joventut”, conclou. A mesura que King s’acostava al final del llibre, a
mitjans de l’any passat, les coses es van complicar. El instituto
va començar a assemblar-se al que estava passant a la vida real: nens
que buscaven asil a la frontera, que eren separats dels seus pares per
una política governamental. “El vaig escriure durant l’era de Trump i
aleshores ja tenia la sensació que els dèbils i la gent a qui priven de
drets estan sent marginats”, comenta l’escriptor. Hi ha informes que
diuen que almenys set menors d’edat han mort en custòdia de les
autoritats migratòries nord-americanes des que es va promulgar la
política de separació familiar.
“Va ser terrorífic,
perquè era tal com jo ho estava escrivint”, assenyala. Per a King les
novel·les són un lloc per explorar la naturalesa humana, no pas els
esdeveniments actuals. “Però si dius la veritat sobre el comportament de
la gent, a vegades et trobes que la vida pot acabar imitant l’art. Crec
que en aquest cas va anar així”, reflexiona.
Copyright The New York Times
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada