Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera

Hi ha temes que no moren mai. La guerra n’és un i els editors catalans ho saben. Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Pàmies, de qui se celebra el centenari del seu naixement aquest any, ens en tornen a parlar des de quatre reedicions, acuradament contextualitzades per pròlegs, postfacis i notes editorials pulcríssimes. Quanta, quanta guerra… reneix des de Club Editor, amb una coberta de color de fullaraca, de color de fang. També ho fa Entre dos silencis, de Bertrana, una novel·la menys coneguda i, quan es va publicar per primera vegada, de periple editorial incert. I, finalment, retrobem Teresa Pàmies amb dues edicions d’Empúries en blanc i negre que fan flaire de nostàlgia emmarcada. Són Gent del meu exili i Memòria dels morts i, en llegir-les, ens arrabassa aquella sensació de forat negre literari tot just apedaçat, aquella urgència viva de proclamar l’autora, després d’un mig oblit injust. Vénen, totes tres, si fa no fa, amb la tardor, i amb la marca de la guerra gravada a la pell de cada pàgina.

Posar de costat Rodoreda, Bertrana i Pàmies té, ara, un sentit rotund. No només es complementen temàticament, sinó que ens permeten de plantejar-nos la guerra des d’una perspectiva de gènere. La guerra, doncs, com una ratlla divisòria dreta, forçada, entre el món femení i el món masculí. La guerra com a predictora del destí segons si ets home: fusell, front, mort; o ets dona: casa, silenci, misèria. Però ens adonem, encara, d’una altra cosa que penja subtilment de la primera. I és que les autores catalanes no tracten la guerra des del mateix punt de vista que els autors. És, és clar, una afirmació generalista i, per tant, amb trampa. Amb una mica de trampa, sí, però amb una cara de veritat prou nítida al capdavall. La guerra té un destí per a cadascú, un destí molt sovint de gènere, que traspua, indefectiblement, també, des de la literatura.
Maria Bohigas ho suggereix des de la nota editorial que acompanya Entre dos silencis, de Bertrana, acarant-la, aquí, amb Incerta Glòria de Joan Sales. Bohigas explica que “ell era un soldat que havia fet la guerra mentre que ella era una dona que l’havia vista i soferta”. “Incerta Glòria mira amb els ulls del soldat, mentre que Entre dos silencis mira amb els ulls de la dona.” Això que ja insinua Bohigas posant de costat aquestes dues obres és una operació que es pot fer amb d’altres novel·les i cròniques de l’època i que dóna, sovint, el mateix resultat.
Hernam o el poble sense homes
La novel·la d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) està escrita a recer d’un dietari trobat, i de la seva estada a Hernam, que és un topònim fictici que emmascara el nom del poble francès d’Étobon. On, el 27 de setembre de l’any 44, trenta-nou homes de la vila van ser afusellats contra una paret d’església per venjar l’assassinat d’un general alemany. Entre dos silencis és la cua d’aquest fet. I tot i que és una novel·la social, amb un marc històric evident, ens sedueix per la vida petita. Per la quotidianitat estranya, alterada per la manca d’homes i, per tant, terriblement femenina. Els llençols estesos, el foc crepitant sota l’olla, la llet regalimant dels mugrons de les vaques o els dits de color de farina que sargeixen mitjons són el llenguatge inesperat de la guerra. L’autora hi anà a parar, en aquest llogarret coix, després d’afiliar-se a un grup de missió d’ajuda per a la reconstrucció de pobles devastats per la Guerra Mundial, en va comprendre el llenguatge i el va fer novel·la.
Una novel·la que va escriure en castellà, pensant que tindria més oportunitats de publicació. Van ser, però, els editors catalans, Xavier Benguerel i Joan Sales, que van publicar-la. Sales la va traduir, i en va fer una traducció de novel·lista, és a dir, molt lliure; massa, pel gust de l’autora. L’Entre dos silencis que llegim avui és, però, una traducció fidel de Núria Sales, que ara ha esmenat el pare. Qui hauria gosat d’airejar la traducció de Sales sinó la seva filla? Bertrana deu somriure, del cel de les escriptores estant.
Étobon és, dintre el llibre, Hernam: un poble només de dones. Un poble enterrat en una falsa pau, després de l’armistici que aviat trontollarà. Tots els homes han estat afusellats i els soldats enemics en trepitgen les ombres ficats dintre les seves cases, amb les seves dones per mestresses silencioses, condormides, mig folles de pena i de venjança quieta. Quan Bertrana hi va anar, a Étobon, de soldats ja no en quedaven, però quedaven les fotografies dels seus morts als rebedors humils de les cases, a les lleixes empolsimades, en petits altarets casolans improvisats. Era un poble ferit, en què la darrera novetat arquitectònica era, només, el cementiri d’homes. Les dones hi pelegrinaven sovint, i després es tornaven granítiques un altre cop, a dintre casa. Des dels mots de Bertrana es veuen amb limpiditat, les dones d’Hernam, que fan un zumzeig, un quasi murmuri, dient una vegada i una altra la història dels seus homes. I es veu, també, la mateixa Bertrana, inhalant cada història amb respecte i commoció. D’amarar-se’n dia rere dia i de la descoberta del diari de paraules austeres de Martí Rohe, el vell pagès que es va salvar de l’execució brutal, Bertrana en fa Entre dos silencis. Per això, i per espantar-se els morts d’Hernam de les entranyes. Necessitava “materialitzar aquells fantasmes i deslliurar-me’n d’una vegada per totes”.
Si ens endinséssim a la novel·la sense fer cas —i faríem mal fet— del feix de textos editorials amb els quals Club Editor l’ha embolcallat, ens podria semblar una novel·la que ha eixit sobretot de la imaginació de l’autora. Sabem, però, que no és així. Que, de fet, és un retrat molt fidel d’allò que Bertrana va saber palpar en els silencis d’Hernam. I per tant podem dir que som, sobretot, davant d’una crònica molt novel·lada. On és la bestialitat de la tragèdia que ens sedueix més que no la voluntat literària. Que d’altra banda hi és, en la descripció del paisatge lentament canviant, de la monotonia imposada i incerta, dels personatges forasters que van i vénen, que van i vénen, amb les estacions. I tot i que Bertrana afirmava: “no crec en l’objectivitat absoluta excepte en la fotografia”, segurament ho va ser molt, en escriure aquesta novel·la. Molt més que Rodoreda al llibre de color terrós.
Quanta, quanta Rodoreda…
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) parla de la guerra descarnada, més que en cap altra obra, des de Quanta, quanta guerra… Parla des de les vísceres badades, des de la sang regalimant, des del balanceig dels penjats, des de les extremitats escapçades, des de la putrefacció. Però ho fa amb el vel literari pel mig, i és un vel volgut, convocat, que fa màgia dels ulls en blanc, de la fam, dels polls i dels caps migpartits. Sí, en fa. I així tastem amb una punteta de dit la sang dels cadàvers dels camins com si fos una cosa molt dolça. I és oníric i és estrany i és fosc com el cor d’un nus. És la poesia Rodoreda. Que fa un regust com de mel agra si la mel pogués ser agra. Rodoreda ens explica les limitacions inesperades del cos, les minúcies mundanes, com si fossin un miracle. De fet, és en aquesta novel·la que hi trobem, precisament, aquella frase totèmica que fa: “Les coses importants són les que no ho semblen”.
Si Pàmies i Bertrana trien dones com a protagonistes, la dama de les lletres catalanes pren un personatge masculí, Adrià Guinart, i ens parla de les seves trifulgues del front. Malgrat això, la prosa de Rodoreda és lluny de la majoria de testimonis literaris de guerra masculins, que són precisament això: testimonis, cròniques fidedignes. Amb la pàtina literària ofegada per la ferocitat dels dies i les nits al front. En què els encenalls de literatura rauen, quan hi són, més aviat en l’estil que no pas en la matèria argumental: la guerra. Quanta, quanta guerra…, en canvi, escup la literatura des de dins dels cadàvers. I els cadàvers es tornen, per al lector, enmig d’un ball de meravellament i mala consciència, bellíssims.
Rodoreda s’allunya, justament perquè fa molta, molta literatura, de les plomes masculines. Com la de Francesc Grau i Viader a les Dues línies terriblement paral·leles, en què ens transporta, amb el seu dietari reconstruït a la vellesa, a la glera de l’Ebre, entre joncs i metralla i polls a l’aixella i ni vint anys. O s’allunya, també, per exemple, de Pere Calders, quan a Unitats de xoc ens explica el seu periple al front com a cartògraf. Rafael Tasis, comentant l’obra de Calders, parlava de soldats-escriptors, i deia que: “Ell i d’altres que com ell siguin un pur document sense intenció literària, però verídics i amarats d’aquest valor d’humanitat que anima la prosa de Pere Calders, seran la pedrera inexhaurible de la qual demà els novel·listes trauran les seves novel·les de guerra […] quan s’hagi extingit el caliu de la lluita.” En aquestes obres d’homes, per tant, l’argument avança amb el trepig de la bota sobre la terra, amb els moviments compassats dels batallons, i no pas amb el clapoteig suau dels dits sobre la màquina d’escriure.
El protagonista de Rodoreda, Adrià Guinart, persegueix intuïtivament els passos de la guerra perquè la guerra li passa pel carrer de casa i li diu vine-amb-mi. Fuig de casa d’amagat, amb cara d’infant i el cor com un rebombori de tambors. Com un déu antic fet d’antulls i de fúries, la desitja i l’acuita. I la té arran quan perd la resta de companys “per una fumera d’explosions”. I comença el vagareig, que és la novel·la. I es troba morts, molts morts, i moribunds, que són morts que encara tenen quatre paraules a la boca. I les hi diuen i Guinart se les guarda perquè li fan companyia. Però també, de tant en tant, es troba fades. Noies i dones que fan flaire de miratge. Que són escletxes de somieig blanc, d’un erotisme, si n’hi ha, fi com un batec d’ala de papallona nounada. “Els crits de les noies, que s’havien ficat de peus a l’aigua, el vol de les gavines en aquell matí tan clar, m’endinsaven en un món diferent.”
I és que Rodoreda ha tingut la guerra a sobre, però no l’ha feta; i això, tal com passa amb Bertrana i Pàmies, és decisiu a l’hora d’encarar-se amb el paper. Per molt que la guerra proferís i cristal·litzés els seus destins, els seus llibres expliquen, indirectament o directa, que la van viure com a dones. I ens parlen des d’una mena de rereguarda literària femenina que potser, perquè no hi havia la urgència de la trinxera, sovint es pot permetre de ser més polièdrica que molts dels testimonis fets per homes, que són sobretot d’experiència, i d’imminència. Rodoreda, però, de la freixura de la guerra en farà poesia.
A La Setmana, es dedica un espai a Rodoreda i Bertrana el 10 de setembre a les 18:45h).
Quan Teresa Pàmies va davallar, somrient, als inferns
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) és una articulista excel·lent, ho sap tothom i és profecia. Però és, també, una novel·lista i cronista eminent i això, potser, ha quedat eclipsat en el seu personatge periodístic. Aquest any se celebra el centenari del seu naixement i cal que serveixi per a proclamar-ho. Montse Barderi n’és la comissària i ha previst posar a primera fila de llibreria quatre títols de l’autora. Són Matins de l’Aran, Amor clandestí, Memòria dels morts i Gent del meu exili. Parlem d’aquests dos últims, publicats per l’editorial Empúries (es presenten a La Setmana el dia 9 de setembre a les 20h).
Memòria dels morts és una crònica familiar íntima on Pàmies ens deixa, molt amablement, ficar el nas. Però no és només això. Està escrita amb encanteri. Hi trobem la veu de l’autora, que retorna després de la guerra i l’exili a Balaguer. I hi trobem, també, la veu de la seva mare, que és qui escampa l’embruix pels replecs de l’obra. La primera que ens dóna la mà, en obrir el llibre, és ella. Asseguda a la riba del Segre, ens ofereix una mà de neu, tota freda i tota blanca i sense ungles als dits. És una mà de dona morta. La mà és de morta i la veu, també. Pàmies es troba la mare, el fantasma de la mare, i fa que parli.
Així doncs, Memòria dels morts és una amalgama perfecta entre la crònica familiar, la trencadissa històrica i la pols de conte. Una pols que ensumem gràcies a aquesta mena de portal inesperat, deliciós, a frec d’ironia, cap al món dels morts. Com si en un petit tramet de Segre, el que passa just davall el Sant Crist de Balaguer, el mirall de l’aigua ens xuclés cap a una Divina Comèdia insinuada, genial. Pàmies, a través de la xerrada amb la mare que morí negada al riu a quaranta anys, fa anades i vingudes pels records, i contraposa la seva actualitat amb el passat matern.
I així, sense adonar-nos-en gaire, ens trobem enmig d’una conversa d’aparença quotidiana amb la difunta, a voltes confessional, on Pàmies és una mena de Dant expectant i la mare una mena de Virgili. A l’infern, però, no hi ha monstres de tres caps: “En preguntar-li si els morts es veuen entre ells, si es parlen, si és cert que als cementiris s’hi fa tertúlia i s’hi desfermen bacanals o complots contra els vius, la mare es va limitar a dir que, com entre els vius, de morts n’hi ha de tota mena”. Tenim, a Memòria dels morts, informació privilegiada d’ultratomba. I serveix per a fer de contrapès literari amb el rerefons històric i estrictament familiar de l’obra. I serveix, alhora, per a revelar-nos l’alacritat imaginativa de l’autora que ja s’intueix en les petites cròniques de Gent del meu exili. Una imaginació que, aprofitant el centenari del seu naixement, es vol posar en valor.
La conversa entre mare i filla desprèn una aura de complicitat femenina que fa surar experiències que vivien mig enterrades en les memòries d’una i altra. Temes com les violacions dins dels matrimonis o els avortaments desitjats comencen a marcar la reflexió feminista que el llibre proposa, i que ens conduirà fins a les portes dels anys vuitanta. Som davant, doncs, d’un altre llibre de guerra violeta.
Abans d’arribar fins aquí, però, Teresa Pàmies va viure un exili llarg i canviant, a Santo Domingo, l’Havana, Mèxic, Belgrad, Praga o París. A Gent del meu exili l’autora ens explica disset trobades atzaroses amb persones anònimes amb qui va topar mentre passava països. Professores de francès virginals, venedors jueus de vetes i fils, curanderes estrafolàries, i algun català de tant en tant, van desfilant pàgina rere pàgina fent un mosaic humà rocambolesc i corprenedor. Si a Memòria dels morts l’eco de la guerra sembla arribar de lluny, esmorteït pels anys, a Gent del meu exili retruny a cada cantonada i difumina la distància generacional amb Rodoreda i Bertrana. I és que anant pel món tot fugint dels estralls d’una guerra, Pàmies va trobar d’altres guerres i d’altres ferits. Les mateixes mares trastocades per la pèrdua dels fills i dels marits, els mateixos joves esguerrats, els mateixos silencis endolats que tenyien Catalunya de cendra, es repetien a les capitals on Pàmies maldava per sobreviure fent una mica de periodista, una mica de cosidora, o una mica d’allò que s’escaigués.
“Em van donar feina com a surgeteuse, o sigui, em van posar a la màquina de sobrefilar, un artefacte fàcil de manipular per qui ja sàpiga cosir a màquina.” Quantes catalanes com Pàmies o Rodoreda devien guanyar-se la vida cosint, ençà i enllà de les nostres fronteres, després de la guerra? Aquest ofici, que era accidental, es va convertir en l’ofici per excel·lència de moltes noies i dones, i així queda reflectit en l’obra de Pàmies i de moltes altres escriptores. Pensem, per exemple, en Quaranta anys perduts, la gran novel·la de guerra i postguerra de Rosa Maria Arquimbau, en què l’humil Laura Vidal esdevé modista de les senyores franquistes benestants gràcies als seus coneixements de costura, menyspreant-les en secret. “Una mena d’encarcarament, fet d’hipocresia i de por, dominava l’ambient en què vivíem. Es respirava un aire entre cursi i mal intencionat, barreja que resultava nociva.” O pensem en Joana E. de Maria Antònia Oliver, en què la protagonista aconsegueix sortir-se’n, enmig de la negror del franquisme, gràcies al seu propi negoci de costura. Les dones, doncs, reals i de paper, cusen pels descosits en ciutats hostils de postguerra. Fent de petits motors econòmics incansables.
Dic incansables i, en el cas de Teresa Pàmies, gosaria afegir-hi joiosa. Pàmies entomava els embats de l’exili amb una mena de pau, fins i tot de generositat, entranyable i sorprenent. Diria que tenia el do de l’optimisme i de sentir-se recollida allà on fos, amb el veïnat que fos, al barri que fos. “Vivíem entre els titelles i els boigs i, malgrat tot, era un racó ben tranquil de la vella Praga.” Com si posseís una confiança sense fissures en la bondat dels homes. I la recol·lectés. Potser perquè aquesta bondat, a vegades, l’havia trobada en gent desconeguda, que li havia atansat la mà quan ho havia necessitat. Una mena de bondat que, contra el context obscur de l’exili, es tornava bellament rutilant. Aurora Bertrana també en parla, i la descriu així al pròleg d’Entre dos silencis: “Hi ha una nacionalitat que uneix els humans per damunt de tot, i és la bondat, la caritat i l’amor de les veritats eternes.” Hi podríem afegir, aquí, un contrapunt brillant de Pàmies, que clou Gent del meu exili. Fa: “Doncs sí, naturalment, he ensopegat amb gent més dolenta que la tinya, però han estat excepció i els he oblidat. Completament. Si es van portar malament amb mi o amb altres refugiats com jo, pitjor per a ells.” I qui dia passa any empeny, de la trinxera femenina estant.