L’escriptor que ens va ensenyar a llegir

 

La mort de Vicenç Pagès Jordà (Torroella de Montgrí, 1963) ha deixat la literatura vídua per partida doble: posa fi a la carrera inclassificable d’una figura literària de primer ordre en el panorama català (‘El món d’Horaci’ o ‘Els jugadors de whist’) i s’endú un dels millors crítics i assagistes literaris, capaç d’escriure des de l’encertadíssim ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil’ fins a la magnífica lliçó d’escriptura ‘Un tramvia anomenat text’. Al novembre, Navona publicarà la seua obra pòstuma: ‘Kennedyana’.

 

Diuen que al funeral de Vicenç Pagès Jordà, el passat 30 d’agost, hi havia tots els elements de la llista que el finat va deixar escrita al seu ordinador en un document titulat Funeral: llibres perquè la gent pogués endur-se’ls i músiques que l’escriptor i crític havia seleccionat. Entre elles, While my guitar gently weeps, composta per George Harrison i interpretada pels Beatles, precisament la cançó que el protagonista de la seua novel·la més coneguda, Els jugadors de whist (Empúries, 2009), inclou en una entrada del seu diari:

 

“17 de maig [de 1977].

Rècord de temps sense respirar: 1 minut deu segons.

Moto preferida: Vespa primavera.

Cantant favorit: Raimon.

Cançó favorita: While my guitar gently weeps.”

 

La vida (i en aquest cas, la mort) dels escriptors sempre es creua amb la seua obra. Però això passa molt sovint amb la de Vicenç Pagès, que la nodria de moltes lectures i també de vivències, fílies i fòbies. Però Pagès, en el seu vessant de crític literari —i de divulgador de la literatura—, també ha fet creuar moltes lectures en les vides dels altres, en les nostres vides. Ho ha fet des de diversos mitjans —centenars de crítiques literàries que s’haurien de compilar i editar tan aviat com sigui possible— i ho ha fet amb dos llibres molt concrets: un, aparentment menor però didàctic i molt revelador, és De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil, del 2006 (última edició d’Educ@ula, 2016) i l’altre, un manual d’escriptura per a tots els públics, Un tramvia anomenat text, del 1998 (Empúries, 2021).

 

 

Tot el saber del bon lector, i l’univers de les lectures que s’havia engolit, l’abocava després a les seues ficcions barrejat amb un munt d’objectes, músiques, notícies i flors que l’havien envoltat: els quadres de Murillo, el 1963, la ginesta, les motos, les fires, Horaci, l’assassinat de Kennedy, Robinson Crusoe, Ava Gardner, l’Empordà, Pico-Zorro-Zaina, Pompeu Fabra, Els tres dies del còndor...

Cal recordar que la recent Memòria vintage (Empúries, 2020), un assaig inclassificable amb tota la calidesa de Pagès, reunia molts d’aquests elements, com també feien alguns personatges d’Els jugadors de whist; i que a Les olors a la literatura i Les pudors a la literatura, totes dues joies de Vibop Edicions, va compilar descripcions de sensacions olfactives, bones i dolentes, dels millors autors de la literatura universal.

Un dels seus últims editors, Josep Lluch (Empúries), explica a EL TEMPS que Pagès “era innovador, però coneixia molt bé la tradició”, i innovava sense tornar-se carregós, pretensiós o transcendental: “Les seves innovacions tenien un caràcter lúdic, de manera que jugaven a favor del lector: el portaven de sorpresa en sorpresa”. Introduïa aquestes innovacions sense donar importància i cuidant-se molt que foren de bon pair: “Obria camins nous però vigilava que fossin ben rebuts”.

Aquestes peculiaritats feien molt singular Vicenç Pagès. Tot i que era molt generacional, semblava un autor aïllat, com el seu Robinson de ciutat —el protagonista d’una de les seues últimes novel·les (Empúries, 2017). Tanmateix, Lluch creu que Pagès comparteix aquest concepte juganer de la literatura amb un altre autor nascut el 1963: Màrius Serra (Mon oncle, Ablanatanalba, Res no és perfecte a Hawaii, La novel·la de Sant Jordi).

 Voleu llegir més

https://www.eltemps.cat/article/17900/lescriptor-que-ens-va-ensenyar-a-llegir

La crisi que s'espera pel setembre

 

La crisi que s'espera pel setembre

 

La majoria de persones i així també ens ho deien els experts, creien que després de la pandèmia l'economia seria molt prometedora, però totes les expectatives no s'han complert, és més, han fet un gir per pitjor.

 

Primer va començar pel mateix consum, la gent es va tirar en trompa a consumir després de no fer-ho durant almenys dos anys, això va provocar que hi hagués més demanda que oferta, els preus es van començar a disparar, sobretot, les matèries primeres i l'energia. Però, prendre mesures dràstiques just quan les persones començaven a aixecar el cap, podria suposar frenar-ho tot de cop altra vegada i acabant truncat la desitjada recuperació. El Banc Central Espanyol tenia les mans agafades. Fins que va esclatar la guerra d'Ucraïna, la inflació anava pujat fins a arribar a xifres rècords, actualment del 10,2%. El poder adquisitiu dels consumidors és insostenible. La inflació està pels núvols i per arribar a una estabilitat s'ha de baixar fins al 2%. Però no tot és per la guerra d'Ucraïna, abans d'esclatar la guerra, havien començat a apujar els preus dels carburants i electricitat. El Banc Central Europeu vol augmentar el tipus d'interès a pesar de l'endeutament dels països. Això repercutirà als de sempre, crèdits més cars pels autònoms, empreses petites i pels consumidors per les hipoteques. Serà crucial veure com evoluciona Alemanya amb el subministrament del gas, si Rússia no li ven, comprarà a altres països i pujarà la demanda, provocant una altre pujada de preus.

 

La cistella de la compra, també molts autònoms i empreses posen en escac la seva viabilitat per afrontar els desorbitats preus dels costos. El mercat laboral de moment aguanta l'embat, estem a l'estiu i una vegada més els turistes mantenen l'economia.

 

Ningú ha parat les ganes acumulades de viure l'estiu, sortir, viatjar, gastar. Hem passat dos anys de restriccions i s'espera un estiu històric de tota mena, consum i consum. Però ens espera un hivern de prémer els cinturons. Per altra banda, Espanya rebrà una quantitat d’ajuda més alta que altres països d'Europa, per haver sigut més copejada per la crisi. Però com es destinarà els diners? Espanya històricament ha mostrat que és un dels pitjor resultats a l'hora d'executar les ajudes europees. No sap distribuir-los correctament i si parlem de Catalunya, ens arribaran com sempre les almoines.

No hi ha mal que duri cent anys. Ànims!

Tessa Barlo

 

 

 

El sí bwana català

 

El sí bwana català

Podríem suposar que després de què ens va sacseja la Covid, el govern espanyol estaria més tranquil respecte a Catalunya, si més no, durant un temps, però no ha estat així, anem de notícia en notícia totes desfavorables i totes opressives. En els últims dos mesos tenim la decisió de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Suprem espanyol, on volen revisar els indults als presos polítics. Quina justícia és aquesta i per part del suprem, que com diu el nom hauria de ser la màxima justícia, que dicta una sentència i després se'n desdiu. Les han fet i les continuen fent molt grosses, sembla que la seva impunitat per fer i desfer no té límits.

 

El 25% del castellà a l'escola també ens ha tingut entretinguts. Si el govern català no es creu que és govern i que pot exercir les seves competències, que no són gaires, no les utilitza i no fa valer el seu poder, està clar que el govern espanyol s'encoratja i fa de les lleis catalanes el que vol. La culpa és nostre per no defensar-les, tenim l'emersió lingüística, que en papes està ben feta i protegint la llengua, a la realitat cada centre fa el que vol. Així estem amb més castellà que mai. Suposo que el govern de Madrid sap, que el pacte lingüístic és una de bases del procés independentista, per això anys darrere any la volen destruir, la llengua és la nostra identitat. El que ha sigut clau important i molt positiu pel país està a punt de ser aniquilat.

 

I ara tenim els pressupostos que amb els nostres diners paguem les festes de Madrid i mentre nosaltres cada dia ens enfonsem a la misèria. Volem fer de Madrid la capital econòmica i ho estan aconseguint, mentre el Govern català abaixa el cap i diu si "bwana". A hores d'ara ERC encara parla de taules de diàleg que no existeix, que ens prenen el pèl. Amenaces buides de fets, per part del govern Aragonès, que el vent se les emporta i continuen rient-se de nosaltres. Ens estan aniquilant per totes bandes i no reaccionem.

Ens estan despullant en tots els aspectes, al final no tenim aire ni per respirar.

Tessa Barlo

 

 

Tornar a llegir Agatha Christie en català

 

Columna reedita Agatha Christie, la tercera autora més traduïda del món, inèdita en la nostra llengua de feia anys 

És la tercera autora més venuda al món i feia anys que era impossible de llegir les aventures dels seus personatges en català. Agatha Christie, només superada en nombre de lectors per la Bíblia i per William Shakespeare, ja es pot tornar a llegir en la nostra llengua gràcies a l’editorial Columna, que ha reeditat dues de les seves obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca. Ahir van arribar a totes les llibreries del país. El dia 29 s’hi afegirà I aleshores no en quedarà cap, fins ara coneguda per Deu negrets, que és la novel·la d’intriga més llegida de la història.

L’Assassinat a l’Orient Express és un dels casos més famosos i coneguts a què s’ha d’encarar el detectiu Hercule Poirot. “En un indret aïllat de l’antiga Iugoslàvia –diu la sinopsi facilitada per l’editorial–, de matinada, una forta tempesta de neu talla la via per on circula l’Orient Express. Un dels seus passatgers, Samuel Edward Ratchett, ha estat assassinat mentre dormia i no sembla que hi hagi cap mòbil clar. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d’un dels misteris més desconcertants de la seva carrera; ningú no ha entrat al tren ni n’ha sortit, ja que ha quedat atrapat per la tempesta de neu, o sigui que tots els passatgers del tren passen a ser sospitosos d’aquesta mort. Una víctima, dotze sospitosos i una ment privilegiada buscant la veritat.”

No tan coneguda però igualment entre les novel·les considerades interessants de la producció de Christie és Un cadàver a la biblioteca, presentada així: “Són les set del matí. El respectable coronel Bantry i la seva esposa es desperten espantats pels crits d’una minyona que assegura que ha trobat a la biblioteca el cadàver d’una noia molt maquillada i provocativament vestida, amb signes evidents d’haver estat estrangulada. Però qui és la desafortunada? Com ha arribat fins aquí? I quina connexió té amb el cadàver d’una altra noia que apareix més tard carbonitzat en una pedrera abandonada? Les xafarderies començaran ben aviat a escampar-se si no s’hi posa remei. I en aquest cas, el remei es diu Miss Marple, una adorable velleta que mai no deixaria d’ajudar una amiga que veu perillar la seva reputació…”

Amb la recuperació d’aquests dos títols tenim una mostra dels dos personatges principals que va crear Christie, dos personatges imprescindibles per a la història del gènere negre.

Novel·la d’intriga

Si provem de contextualitzar l’obra de Christie, la primera cosa que cal dir és que no s’ha de considerar novel·la negra, sinó “novel·la enigma”. És a dir, segueix la tradició començada per Edgar Allan Poe i continuada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat es produeixi un crim, cosa que mira de respondre la novel·la negra.

Quant a les xifres, són totes extraordinàries: “Els seus llibres han venut més de mil milions d’exemplars en anglès i mil milions més en altres llengües. És l’autora més publicada de tots els temps, només superada per la Bíblia i Shakespeare. Va escriure seixanta-sis novel·les policíaques, cent cinquanta col·leccions de contes, més de vint obres de teatre i sis novel·les escrites sota el nom de Mary Westmacot”, informa l’editorial.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Allà va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i va afavorir el naixement d’un altre personatge carismàtic i inoblidable que es va guanyar el fervor del públic.

Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre, perquè La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

L’escriptora a Mallorca

Agatha Christie va voltar molt. Una part dels seus viatges els va aprofitar per ambientar les novel·les en escenaris de tot el món. El 1926 va desaparèixer onze dies i encara avui no s’han escatit ni els detalls ni els motius de la fugida. De les vacances que va passar als Països Catalans, n’hi ha, si més no, dues anècdotes curioses. Va anar de vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, cosa que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema.

I precisament Problema a Pollença és el títol de la novel·la que Christie va escriure ambientada a Mallorca: una novel·la breu o un conte llarg que no pot figurar entre les millors de la seva producció. Els especialistes asseguren que de tot el gruix de producció de l’escriptora hi ha poques obres salvables. I l’ambientada a Mallorca és una de les especialment dolentes. A Mallorca, hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enfadar molt perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van escollir aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren.

Christie va ser una autora que va arribar a casa nostra amb traduccions de les seves obres al castellà i al francès, força abundants i sovintejades. En canvi, va tenir una sort diferent en català. Ara la tornem a tenir a l’abast –si més no, una mostra de les peces més significatives– per a poder passar un estiu ple d’intriga amb la reina del crim.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/tornar-a-llegir-agatha-christie-en-catala/

Avançament editorial: ‘Posseït’, d’Albert Roig

 

L’Altra Editorial publica aquest assaig sobre els poetes catalans del segle XX, fills de la guerra del 1936-39, que, segons l’autor, salven i renoven la poesia catalana

 

El 22 d’abril de 1988, l’endemà de la mort de sa mare, Blai Bonet escriu una carta “atroç” a Albert Roig i escriu el poema “Dotze hores després de tornar orfe”. Blai Bonet era orfe de pare d’ençà dels onze anys. Miquel Bauçà era orfe de mare d’ençà dels dotze anys: “Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe.” Després de la mort de Joan Petit, la seva dona, Margarita Fontserè, es mata. Joan Vinyoli li escriu “El darrer solatge”. El seu amic Gabriel Ferrater, fill d’un suïcida, també es mata, es posa una bossa de plàstic al cap i se la lliga. J. V. Foix li escriu “Tots hi serem al port amb la Desconeguda”, li diu: “Deies —no ho deies tot!— que aquella nit era un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d’un paper escrit.” Són els fills de la guerra del 1936-1939. Ara Albert Roig els deixa parlar, els filma. I així neix l’assaig Posseït, que publica l’Altra Editorial.

Llegiu un fragment de Posseït d’Albert Roig (l’Altra Editorial).

Segons que l’autor mateix explica als lectors de VilaWeb: “La poesia és, diu Gabriel Ferrater, ‘la revolta feliç’, és la ‘felicitat’ dels happy fews. La poesia catalana del XX és la cosa de només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un gran lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. Ell va ser el mestre dels poetes catalans durant la postguerra. Al costat d’aquest mestre i d’aquest lector hi ha quatre lectors més: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Bauçà i Vicent Andrés Estellés. Al seu costat, Joan Brossa és el profeta de la modernitat de la modernitat. Tots ells salven, renoven la poesia catalana. És clar que cap crític ho va saber veure. Aquesta és la primera elementalitat que ensenya Posseït. Posseït és una mena d’homenots que retrata aquests poetes i el músic Carles Santos, deixeble de Brossa, i els poetes Andreu Vidal, que segueix la poesia de Joan Vinyoli, i Xavier Lloveras, que segueix Blai Bonet i Gabriel Ferrater.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-posseit-dalbert-roig/

Una Safo de Lesbos menys incompleta i més poètica que mai

 

Proa publica ‘I desitjo i cremo”, les poesies “incompletes” de la poeta Safo de Lesbos, traduïda per l’hel·lenista Eloi Creus 

 

Per als grecs era la poetessa per excel·lència. La més important de l’antiguitat, la primera d’occident i la que va triomfar de manera extraordinària en una societat tan extremadament masclista com la Grècia clàssica. Una autora situada per dret propi al costat d’Homer, que va arribar a ser considerada la desena musa i hom se’n va inventar tota mena de detalls biogràfics més o menys fantasiosos. Va influir en poetes llatins com Catul i Ovidi, però llavors la seva popularitat ja l’havia convertida en un arquetip de comèdia grollera: el de la nimfòmana. És Safo de Lesbos, la poetessa i música del segle VII aC, que ha donat nom al desig i l’amor entre dones, lèsbic o sàfic. Una autora d’una obra colossal, amb milers de versos aplegats en vuit llibres o nou, però que durant segles va restar oblidada i perduda, tant per la llengua en què va compondre-la –l’eòlic lesbi, no pas el normatiu grec àtic–, com per la temàtica amorosa, que va interessar ben poc els pares de l’Església i els bizantins que van mantenir el llegat clàssic.

De fet, fins a la descoberta, a començament del segle XX, dels papirs d’Oxirrinc, tot allò que se sabia de Safo era per cites i referències d’altri. La troballa va permetre de llegir directament els seus versos, encara que en molts casos eren tan sols fragments que havien sobreviscut mil·lennis en un suport que òbviament tenia el desgast de la història i ens havia arribat fet miques. Aquesta va ser la base de les traduccions que fins ara teníem en català, les de l’hel·lenista i prevere Manuel Balasch, publicades en vers l’any 1973 amb el títol poc precís d’Obra completa per Edicions 62, a la col·lecció l’Escorpí; i també la versió dels cants en prosa de la traductora Maria Rosa Llabrés, publicada a la Magrana l’any 2006.

Una traducció de Safo en vers

D’ençà de llavors hi ha hagut noves troballes documentals dels versos de Safo, com ara la catalogació de papirs feta a Colònia l’any 2004, que aportava nova llum a un llegat de milers de versos perduts. Unes descobertes que formen part de I desitjo i cremo (Proa), subtitulat intencionadament “poesies incompletes”, de Safo, que ha traslladat al català l’hel·lenista Eloi Creus.

Representant d’una nova, joveníssima i reconeguda plèiade de traductors –el podríem aparellar amb Pau Sabaté, nostrador de la Ilíada, o amb Arnau Barios, impulsor i responsable de l’edició de l’Eugeni Oneguin de Puixkin–, Creus és el responsable de “l’edició menys incompleta” de l’obra de Safo, tal com l’ha definida l’editor Josep Lluch. Una edició que, a més, opta per la fidelitat formal a l’original i el respecte a la mètrica greco-llatina, però sense caure en l’erudició filològica, sinó donant-hi un valor literari propi. Que es pugui llegir, en definitiva, com si Safo hagués escrit els seus poemes en català, no ha estat una empresa fàcil, perquè els metres que empra Safo no són fàcilment reproduïbles en català, però Creus se n’ha volgut sortir triant l’opció més natural i acostada al lector d’avui. La traducció s’ha publicat a la col·lecció poètica Ossa Menor i no en el circuit més reduït de clàssics grecs i llatins.

Tot i que la poesia de Safo no és exclusivament de caràcter homoeròtic, sinó que s’hi compten des de cançons per a celebrar un casament fins a lloes a una deessa, generalment Afrodita, la seva no-normalitat ha estat problemàtica. Com explica Creus, el vers que dóna títol a la seva traducció “I desitjo i cremo”, de notable càrrega eròtica, Balasch el va traduir per “i follament ho gruo”, molt més cast i neutre en la intenció.

Testimonis literaris i un epíleg de Maria Callís

Creus, que va guanyar el premi Jaume Vidal i Alcover de traducció per Les comèdies alades d’Aristòfanes: Els núvols, La pau i Els ocells i s’acaba de doctorar amb una tesi sobre el mateix comediògraf, ha fet una versió que pren de referència la darrera edició crítica del 2017 i set o vuit versions actuals, incloent-hi les darreres descobertes. Amb I desitjo i cremo, doncs, el català és a l’altura de les grans llengües que disposen de traducció de les darreres novetats sàfiques. “L’obra completa de Safo no podrà ser-ho mai”, adverteix el traductor, que acompanya els versos amb cinquanta-cinc testimonis sobre la poetessa, que van de la veneració a la burla.

Alguns testimonis parlen dels seus pares, dels seus germans, un suposat marit anomenat Cèrciles d’Andros –nom parlat que, com aclareix Creus al pròleg, volia dir ‘titolina d’home‘–, o unes “amigues” o “deixebles” amb qui era acusat de mantenir relacions amoroses indecents. Alguns altres, rabejant-se en aquesta homosexualitat –que a la Grècia antiga no s’oposava a l’heterosexualitat sempre que no contravingués la normativitat del matrimoni i s’ajustés a un model de relació en què el més gran instruïa el més jove–, parlen d’una Safo baixa, lletja i de pell fosca. Fins i tot li atribueixen una mort per suïcidi a causa de l’amor impossible amb el barquer Faó.

La poetessa Maria Callís s’encarrega del pròleg, que es fixa en la saba funcional de la poesia de Safo, que ha perviscut com diu al vers “Et dic que de nosaltres algú en té el record”. Això va fer possible que al segle XX Maria Antònia Salvà –que Joaquim Ruyra va batejar significativament com “la Safo cristiana”– s’adrecés a les “donzelles de l’any dos mil”, les poetesses que vindrien. Unes “pressentides flors” que es podien dir Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel o ella mateixa, Maria Callís. Una sororitat contemporània que la fa, també, especialment moderna. “El que em fascina de Safo és veure que és una poeta que parla per al lector d’avui. No s’assembla gens a cap autor de la seva època, i va triomfar fent precisament una poesia que avui en diríem queer”, diu Creus.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/una-safo-de-lesbos-menys-incomplerta-i-mes-poetica-que-mai/