Dos llibres clau en la batalla per l’evidència sobre què és Espanya

 Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de la continuïtat del règim 

 

“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.

Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.

Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).

Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.

I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.

I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.

Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.

Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.

PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.

PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-per-levidencia-sobre-el-que-es-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=27c0e2274a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-27c0e2274a-204258373

 

Joan-Lluís Lluís culmina amb èxit el fascinant viatge literari de ‘Junil a les terres dels bàrbars’

 L’escriptor ha guanyat el cinquè premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per 'Junil a la terra dels bàrbars' (Club Editor) 

 Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís (Club Editor) és segurament una de les novel·les més fascinants del corpus literari català recent. L’obra, que va conquerint lectors setmana rere setmana, acaba de ser guardonada amb el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, fet que l’ajudarà en la difusió i la consolidació.

El jurat, format per Anna Casasses, Neus Real, Marta Segarra, Oriol Izquierdo i Xavier Pla, considera que és “un llibre sobre llibres que és alhora una novel·la d’aventures, un viatge iniciàtic i una faula històrica que juga amb els lectors per enaltir el poder d’explicar històries”.

Joan-Lluís Lluís basteix la història partint d’una protagonista femenina adolescent, la Junil, que viu ara fa dos mil anys, en un territori indefinit de l’imperi romà, a prop de la frontera. És una societat amb esclaus, en què la dona tampoc no és realment lliure perquè primer és propietat del pare i, després, del marit. Situa la novel·la en l’època en què Ovidi, el gran poeta clàssic, és desterrat i enviat a l’exili. Lluís volia novel·lar aquest exili, però ho fa col·locant Ovidi de teló de fons.

L’origen de la novel·la es troba en Ovidi. L’autor volia parlar del poeta sense reconstruir la seva història, moltes vegades explicada, i va confegir una novel·la impregnada per l’obra d’Ovidi i la fascinació que sent Junil per ell. Però Ovidi no hi apareix. Ara, la novel·la és molt més que Ovidi, perquè els protagonistes són uns personatges que són perseguits o són esclaus i fugen i caminen i caminen i no deixen de caminar, perquè un ha llegit que existia una terra on no hi havia esclaus.

Lluís explica: “La novel·la és un viatge en un sentit realment molt genuí, perquè els personatges travessen una part d’Europa caminant, durant quatre estacions. Volia que fos un viatge molt concret, en què se sentís que caminen de debò i que senten la fred, la pluja, la por, la fam, la set… Tot això he intentat que hi fos. I durant aquest viatge de quatre estacions, diria que passen tres coses. La primera és el fenomen d’aglutinament: Junil marxa amb un altre personatge i de seguida són tres i després se n’hi afegeixen més.”

La segona: “Els protagonistes comencen fugint, però ben aviat s’adonen que volen anar cap a un lloc, tenen un objectiu. El pol negatiu és fugir i el pol positiu és tenir un propòsit. I cal equilibrar aquesta tensió. I això els canvia el ritme, l’estat anímic, la manera de comportar-se… I la tercera cosa és la literatura: tots, en un moment o un altre, estan tocats per les lletres. Sigui la gran literatura de tipus ovídic, que és Junil qui la porta, com portaria una torxa, sigui d’una manera més incerta amb les rondalles a la vora del foc, la literatura oral tal com es practicava. A més de menjar, beure, dormir i tenir els peus protegits, la literatura també els serveix per a avançar. I per a mi, això és important més enllà de la literatura, perquè l’home és un animal que s’alimenta també d’imaginari.”

I aquí Joan-Lluís Lluís arriba al pinyol de l’obra quan ens revela: “He arribat a la conclusió que la colla de personatges que caminen junts és una utopia llibertària. He escrit una utopia llibertària. I el viatge és per a anar cap a una mena d’arcàdia. I vés a saber què s’hi trobaran, probablement una altra cosa, però… En el grup no hi ha cap cap, no hi ha dirigent. Segons el moment, un o un altre pren la iniciativa, amb una certa autoritat, però donada per les seves competències, fet que és una de les bases de la ideologia anarquista. Proudhon deia que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència. Aquesta frase, me la crec molt.”

 

El renec i la història dels Djugun

A més d’una utopia llibertària, de la recerca d’una arcàdia, Joan-Lluís Lluís pensa que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. I és aquesta perspectiva i el valor que dóna tant a l’alta literatura com a la literatura popular i la literatura oral, a tenir una llengua i exercitar-la amb imaginació, que ha marcat el discurs que ha fet en rebre el premi.

Ha deixat anar d’entrada i sorprenent tothom: “Collons, no m’ho esperava.” I ha aclarit: “He decidit començar amb un renec, perquè un renec és útil per continuar reivindicant no només la llengua culta sinó també la llengua del carrer. Durant molts anys, tot i parlar català, em venien els renecs francesos. Va ser de mica en mica que em van anar venint els renecs catalans.”

Joan-Lluís Lluís ha reivindicat un any 2021 ple de bona literatura escrita en català, “potser perquè el 2020 vam estar tancats i vam tenir més temps per a afinar”. I també ha recalcat: “Em sembla important recordar que la literatura no és una competició esportiva. El número u no té cap sentit en literatura. I a vegades posem massa èmfasi en les llistes dels més venuts. La millor novel·la del 2021 quina serà, caldran anys per a saber-ho i potser no ho sabrem mai.”

I aleshores ha explicat un conte, la història del poble djugun, un poble aborigen australià, i ha dit que els déus li van concedir el do de la paraula. La llengua djugun va ser la primera llengua del món. “Tristament –ha dit–, la llengua djugun va desaparèixer a mitjan segle XX. Els djuguns encara existeixen, però parlen tots anglès. Per preservar la seva llengua, segurament els hauria calgut un país independent. I el que és bo per a la llengua djugun és bo per a la llengua catalana.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-lluis-lluis-junil-la-recerca-duna-arcadia-i-el-poble-djugun/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=98ae6a4a20-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-98ae6a4a20-204258373

 

El certificat Covid

 

A partir del divendres tres de desembre, els ciutadans de Catalunya hem de presentar el certificat Covid a bars, restaurants, gimnasos i residencies. És a dir, a partir d'aquest dia facilitem a persones no autoritzades dades privades i dades mèdiques, per imposició legal. Esperem que ningú d'ells tingui memòria fotogràfica.

Fins ara, existia la privacitat del pacient, un dret que té tothom. Ningú pot accedir a les nostres dades mèdiques, excepte casos molt concrets en què la nostra vida corri perill. Com fins ara havia una llei de protecció de dades privades. Perquè uns desconeguts han de saber quins tractaments m'he posat o no, en forma de vacunes, no deixar de ser un tractament mèdic.

Però no en totes les comunitats s'ha posat en funcionament aquesta mesura i altres han presentat recurs al suprem perquè vulnera el dret a la intimitat. El País Basc no s'implantarà el passaport Covid. La justícia basca els hi va desbaratar el full de ruta que el govern d'Urkullu tenia previst per fer front a la pandèmia. Simplement, la justícia dictamina que es vulneren dret fonamenta'ls.

Si el 80 o 90% de les persones estem vaccinades, perquè el 20 o 10% ha de condicionar la forma d'actuar del govern, és absurd! No tenen arguments per prendre aquesta mesura. Primer el més important era vaccinar-nos, sense gaire informació del tractament, es va portar a terme, de pressa i corrent. No sabem encara avui dia, quines conseqüències o efectes secundaris pot tindre a llarg termini, hi ha una opacitat molt obscura. Deien que les vacunes salvarien els contagis i el món, ara resulta que amb un percentatge molt elevat de vaccinats anem a pitjor i ara s'inventen el certificat Covid per entrar a certs locals. En altres el virus no fa res, només amb els quatre que he anomenat, perdoneu la ironia, però no hi ha per on agafar-ho.

És rellevant que les persones sàpiguen als seus drets i que els estan vulnerant, podem parlar i dir bla, bla, bla, que estan fent una falta molt greu de la nostra privacitat.

 

Tessa Barlo

 

 

Llibres, lleis i drets

 

 

 

L’octubre passat, concretament el dia 12, el BOE publicava una bona notícia per al sector cultural. Mitjançant la llei 14/11 s’aprovaven mesures de suport amb les quals fer front a l’impacte econòmic i social de la covid. A més s’assenyalava que el llibre, “amb caràcter general, és un bé bàsic i de primera necessitat”. Entenc que el que el legislador ha volgut expressar és que els llibres són l’aliment espiritual, un criteri que concorda amb la citació evangèlica: “No només de pa viu l’home” i amb les màximes tantes vegades repetides: “Els llibres ens fan lliures”, “El que no et dona la vida t’ho regalen els llibres”, etcètera.

La valoració a l’alça del llibre inclosa en el BOE té a veure amb el fet que la lectura ha ajudat durant el confinament el 82% dels lectors, segons dades ofertes per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, en l’informe El paper del llibre i de la lectura durant el període de confinament per la covid-19 . A més un 70% dels enquestats consideren que els ha servit per desconnectar de la preocupació per la pandèmia i un 65% han trobat en la lectura una manera de combatre l’avorriment. D’aquí ve que la disposició final quinzena de la llei citada afegeixi: “Els poders públics organitzaran i executaran, de manera permanent, campanyes de foment de la lectura i enfortiment del sistema bibliotecari públic”. Cosa que ha suscitat l’entusiasme del món editorial. Un entusiasme que Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, també feia seu quan es referia a l’increment de les vendes de llibres el darrer any, en el seu parlament a la 36a Nit de l’Edició.

Els autors, un per un, no aconseguiran res enfront de les grans plataformes tecnològiques

Tal vegada, però, cal recordar que aquest bé bàsic que és el llibre té autor/a, que els llibres abans d’imprimir-se no són escrits per una mà invisible que empra una ploma o un ordinador màgics, sinó per una persona que té nom i cognoms, per bé que a vegades empri pseudònim. La cadena de muntatge d’aquest bé de primera necessitat comença en l’autor. Sense autor no hi ha llibre, encara que l’autor sigui el darrer que cobra i que el que cobra és un mòdic 10 per cent. Això suposa­ que si vostè compra un llibre que costa­ 20 euros, a l’autor n’hi arriben dos. D’aquests dos en pagarà el 10% a l’agent, a banda d’impostos. Si el llibre és en edició de butxaca, el guany es reduirà a la meitat, a un 5%. Ho anoto, per tal que vostès es facin una idea dels escadussers percentatges percebuts pels escriptors amb l’agreujant que les seves obres, 70 anys després de la seva mort, passaran a ser de domini públic, és a dir, qualsevol podrà editar-les sense haver de pagar res pels drets als hereus, cosa que no passa amb cap altra pro­pietat.

L’assumpte dels drets d’autor no suscita massa consens, fins i tot aquells que, com el Govern central, no dubten a defensar el llibre­ i la lectura, no fan el mateix amb els drets, a punt de ser engolits, pel que fa a la reprografia, per les plataformes digitals. Així­ la publicació al BOE del 3 de novembre sobre l’aplicació de la directiva europea 2019/ 790 sobre els drets d’autor en el mercat únic digital planteja per als autors, especialment, un greu perjudici, atesa la pràctica impossibilitat que aquests siguin reconeguts i remunerats si no és mitjançant la gestió col·lectiva obligatòria, cosa que, de moment, sembla no ser del gust del Govern. Els autors, un per un, enfront de les grans plataformes tecnològiques no aconseguiran res. Només la gestió col·lectiva obligatòria els pot garantir els seus drets.

En fi, bones festes.
Carme Riera - La Vanguardia

Josep Pla, el narrador que havia quedat amagat

 Destino recupera a ‘La cendra de la vida’ trenta-quatre narracions publicades entre 1949 i 1967 que reconfiguren l’obra de l’escriptor empordanès 

Les trenta mil pàgines que conformen l’obra completa de Josep Pla (1897-1981) no deixen d’oferir sorpreses quan algú es pren la molèstia de pouar-hi a fons i suggerir nous criteris de valoració. De fet, Pla ha estat sempre més considerat un escriptor de memòries, de llibres de viatges, de biografies, de reportatges i de guies geogràfiques o culinàries que no pas un narrador. Ara les coses poden canviar gràcies a la feina ingent que ha fet Jordi Cornudella, curador de La cendra de la vida, el magne volum que inclou trenta-quatre narracions de Pla publicades entre el 1949 i el 1967 en diversos indrets. Cornudella ha comptat amb l’assessorament de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. De fet, la col·laboració entre la institució i Edicions Destino ha aportat aquests darrers anys un redescobriment de l’escriptor gràcies a la recuperació d’alguns dietaris inèdits i, sobretot, gràcies a la publicació de la correspondència que va mantenir amb nombrosos escriptors i intel·lectuals.

Xavier Pla explica: “Hi ha un Pla memorialista, que fa assaig, que fa paisatgisme i llibres de viatge, però sovint ens hem oblidat que també va ser un gran narrador.” De fet, Pla va excel·lir en la narració sobretot als anys vint, quan va publicar una bona part de les obres recollides a l’antologia i que posteriorment havia inclòs en els volums de l’obra completa iniciada a l’editorial Selecta i després encara en la definitiva de Destino. “Pla té unes peces narratives breus excel·lents i que potser havien quedat poc visibles i ara això donarà una nova visió de l’escriptor”, diu Xavier Pla.

La cuina de l’escriptura planiana ha estat sempre molt complexa. Per arribar a servir el plat definitiu, l’escriptor ha fet servir nombrosos ingredients i en molts casos ha elaborat i reelaborat els texts fins a arribar a la versió final. Cornudella diu: “En els orígens Pla era un narrador molt bo. Coses vistes, de 1925; Llanterna màgica, de 1926; i Relacions, de 1927, eren en tot o en part obres de narrativa, però a partir d’aquí va arribar el moment de refer els texts.” Així doncs, a partir del 1949, primer a la Selecta i després a Destino, va publicar noves versions dels texts de vint anys enrere i n’hi va afegir de nous. Cornudella diu: “Va retallar i va enganxar, va ampliar i va suprimir, va sumar textos diferents en un de sol, va barrejar fragments de procedència i de cronologia diverses, va modificar tot el que va voler i com va voler. Amb tot aquest volum aplega, en una edició revisada, trenta-quatre narracions que Pla va publicar com a definitives entre el 1949, quan va sortir Coses vistes a la Selecta, i el 1967, quan va sortir a Destino La vida amarga.”

Una de les feines ingents que ha tingut Cornudella per a preparar aquest volum ha estat de comparar, quan ha estat possible, els manuscrits de Pla o les diverses versions i eliminar “determinades correccions o ultracorreccions dels editors i dels correctors sobre els texts de Pla i, per tant, acostar molt més el text a la llengua original que feia servir l’escriptor sempre que sigui correcta.” Això és una cosa que ha succeït en totes les recuperacions de texts de Pla fetes d’aquests darrers anys. “Potser no ho havíem dit d’una manera tan explícita com ara, però és important fer aquesta tasca i de fet és un dels objectius per als anys vinents, a mesura que anem preparant més edicions.”

Per a escatir fins a quin punt són totalment ficció o no aquests texts, s’ha de veure que en alguns hi ha un component autobiogràfic força important. La major part són escrits en primera persona i a més sovint el narrador és algú que també es diu Josep Pla, de manera que els jocs i les possibilitats són oberts. També cal destacar que Jordi Cornudella ha fet un exercici molt minuciós traçant en un apèndix la biografia de cada narració, és a dir, seguint el període de publicació des de l’original fins als nostres dies, inclosos els canvis d’idioma i les principals modificacions en el text.

La importància del volum La cendra de la vida es pot exemplificar amb allò que diu Xavier Pla. “Encara hi ha lectors en aquest país que no han llegit mai Josep Pla i em pregunten per on haurien de començar. La resposta sempre ha estat molt difícil, però ara tinc molt clar que recomanaria que comencessin per aquest llibre. Mireu, si féssim un exercici de literatura-ficció de prescindir del Pla de la boina, de la revista Destino i dels Homenots i poguéssim trobar un lector verge que comencés a llegir La cendra de la vida, descobriria un narrador molt interessant i excepcional, hi trobaria contes que no són contes efectistes, però si amb una qualitat molt rica, i les trenta-quatre narracions subratllen que Pla va ser un gran creador de peces narratives.”

 

Fins al moment de l’edició d’aquesta obra, que servirà segurament per a trencar algunes idees preconcebudes i per oferir una nova perspectiva de l’obra de Pla, corria la brama que les narracions dels anys vint eren les millors de la seva producció. De fet, es considera que aquests texts anteriors a la guerra de 1936-1939 són els millors, però Cornudella diu que n’hi ha alguns d’escrits després que són fins i tot millors que els inicials. També insisteix en un fet important: “Pla escriu llibres per a publicar-los i, per tant, tenia un ull posat en la censura i en la reescriptura de les narracions, moltes vegades el to sexual i les ironies i sàtires anticlericals o certes al·lusions a la religió són més atenuades que a les versions dels anys vint i això podria confondre respecte de la qualitat dels texts. Pla és un narrador molt bo i molt interessant.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-pla-el-narrador-que-havia-quedat-amagat/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3b58222fc9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3b58222fc9-204258373

 

Video del llibre "el cim de les bruixes"

 

El cim de les bruixes - el meu nou llibre

La vida és una continuïtat d'actes i tots tenen conseqüències. Alguna cosa del passat sorgeix inesperadament i ho canvia tot, el destí està escrit i no perdona. Tres amigues de la infància es troben al cap dels anys sense saber que aquesta trobada formava part del seu propi llibre de la vida i de la seu final.

 

Quan amb tan sols tretze anys vaig anar a passar les vacances amb els meus pares a un lloc a prop d'un poble anomenat Vallgorguina, haig de dir que als meus pares els agradava l'acampada, no crec que existissin els càmpings. En aquella època podies fer-ho en qualsevol lloc, demanaves permís a l'amo del terreny i llest i si era enmig de la muntanya ni això.

A mi sempre m'ha agradat caminar. Cada tarda me n'anava per un camí o per un altre per a descobrir tot aquell paratge, un dia decidir prendre el camí que pujava cap a la muntanya, m'emportà prop d'una hora i va valer la pena. Allí malgrat els anys, segles seguia, perfecte un dolmen sencer. Em dic, molta l'atenció, què cap monument funerari en el cim de la muntanya.

Segons ens van comptar els de la masia, amos del terreny on acampem, es feien misses negres, que aquell paratge li deien "el cim de les bruixes", però que tot era una llegenda. Bé, en el llibre explico molt més.

 

A mi, molts anys després em va inspirar per a escriure aquest llibre.

Tessa Barlo