El judici

El Tribunal Suprem seu al banc dels acusats a dotze de les divuit persones encausades, ja que, cinc són de la mesa del parlament i Maria Moya de la CUP, seran jutjades pel Tribunal Superior de justícia de Catalunya (TSJC).

Després d'un any de presó preventiva, on s'ha negat l'alliberament dels presoners i presoneres, argumentant que s'ha intensificat el risc de fugida, al·legant tindre tot un moviment o plataforma independentista a l'estranger. Per fi, el dotze de febrer comença el judici. Un judici molt esperat sobretot pels mateixos interns. Per primera vegada es podran expressar amb la seva veu i a tot el món tots els fets que van succeir, sobretot l'1-O, però també els fets davant 20-09 davant de les portes del departament d'Economia i, que afecten els dos Jordi's.

La fiscal general de l'Estat, María José Segarra, va afirmar molt contenta, que el judici seria televisat i en directe, oferint d'aquesta manera credibilitat i transparència. Però, negant als observadors internacionals la seva presencia a la sala. A veure, tots sabem que no és el mateix, la televisió ofereix un pla tancat, no pas en la seva amplitud, per tant, es perden molts detalls que podem ser significants.

L'ombra d'Estrasburg els inquieta, a part de totes les irregularitats en la fase d'instrucció pel jutge Llarena, ara tenim a VOX, que exerceix d'acusació popular, partit d'ultra dreta, així com la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat.

No ens oblidem que queda pendent el judici dels mossos d'Esquadra, tot fa pensar que una vegada acabi aquest judici, l'Audiència Nacional, faria la vista oral contra la cúpula dels mossos d'Esquadra. El major Josep Lluís Trapero, l'exsecretari general d'interior, César Puig, l'exdirector dels mossos d'Esquadra, Pere soler i la intendent Teresa Laplana.

Comença la funció, però aquí el teló quan baixi pot ser la presó.

Tessa Barlo

febrer-2019 

L'entrevista a la radio, ja la podeu escoltar a partir del minut 13'20

L'entrevista a la radio, ja la podeu escoltar a partir del minut 13'20

http://cerdanyola.info/cerdanyola-radio/?channel=21&pod=7944

Entrevista a Radio Cerdanyola

Ahir 23-01, en l'espai de ràdio Cerdanyola, promulgat per la gent gran, em van realitzar una entrevista, interessant-se en totes les meves facetes actuals, tant de guionista, de l'últim curtmetratge "El violi" que també vaig actuar com a actriu. De la meva faceta de poeta, on vaig exposar els meus pròxims recitals que estic preparant en la setmana dedicada a la dona del 4 al 8 de març. També van parlar i fins i tot recità un vers del meu últim poemari "I el tu vas arribar" per acabar amb la meva faceta d'escriptora, ja que per al pròxim Sant Jordi,  surt a la llum la meva última novel·la "Experiència mal aplicada". És del gènere, novel·la negra i es publica en català i castellà.
 
Quan tingui l'entrevista registrada us la passaré, perquè la pugueu escoltar

Tessa Barlo

La noia que ho va deixar tot per Salinger

 

La fosca relació d’un mite de 53 anys amb una estudiant de 18

“El que vull per a tu, noieta, és que escriguis sobre allò que realment estimis, i sobre res més, res de res. Ni concursos de bellesa ni festes de graduació de l’institut, ni personatges de la tele ni estrelles del cinema, ni entrevistes amb les filles dels presidents republicans ni amb les filles dels presidents demòcrates i ni tan sols amb els mateixos presidents. O, si fas aquestes coses, voldria que trobessis la manera de fer-les amb originalitat i tendresa i amor”.

Són paraules de J.D. Salinger adreçades a Joyce 

Maynard, una noia de divuit anys amb qui l’escriptor va establir una relació epistolar que va derivar en idil·li després que ella publiqués al New York Times, l’abril del 1972, un article que pretenia ser un retrat generacional. La noia va abandonar els estudis universitaris a Yale per anar-se’n a viure -convençuda que per sempre- amb el reclusiu i llavors ja mític autor d’ El vigilant en el camp de sègol

 

a la granja d’ell a Cornish, Nou Hampshire. Es duien trenta-cinc anys. La història, que vista amb ulls d’ara frega el delicte o hi cau de ple, va durar gairebé dotze mesos. La versió de Maynard està recollida en el controvertit llibre Mi verdad (Circe): “Un dia Jerry Salinger esdevé l’únic home del meu univers. M’hi aboco perquè em digui què he d’escriure, què he de pensar, com m’he de vestir, què he de llegir, què he de menjar. Em diu qui soc i en qui m’hauria de convertir. De cop i volta desapareix de la meva vida”.

Holden Caulfield es mira el món tal com ho feia el seu creador

J.D. Salinger va néixer a Nova York l’1 de gener del 1919 (aquest dimarts se’n celebra el centenari) i va morir a Cornish el 27 de gener del 2010. Es diu que va passar per un cine i va veure-hi dos noms: William Holden i Joan Caulfield. La pel·lícula anunciada era Dear Ruth,

basada en una obra teatral de Norman Krasna. Salinger va ajuntar els cognoms de la parella protagonista per batejar el seu admirat antiheroi adolescent. Així ho explica Maynard, i això és el que li va dir el mateix Salinger, tot i que aquí hi ha un ball de dates: Holden Caulfield va aparèixer per primer cop en un conte el desembre del 1945, mentre que l’esmentada pel·lícula es va estrenar el juny del 1947. En lloc de passar per un cinema on la projectaven, l’escriptor devia topar amb la notícia del rodatge.

El cas és que Joyce Maynard va llegir El vigilant en el camp de sègol quan ja havia establert una correspondència íntima amb Salinger. De seguida va reconèixer l’autor en el personatge: “Identifico a l’acte la veu de la novel·la. Qui parla és en Jerry. No és només que hi incorpori moltes de les seves opinions -sobre cines, llibres, actors o música-, sinó que el punt de vista i la mirada del jove Holden Caulfield són gairebé els mateixos que els de l’home amb qui m’he escrit tantes cartes aquestes últimes setmanes”. Salinger, com Caulfield, menyspreava el món. “Però és enginyós, observador i pot arribar a ser extraordinàriament tendre -fins i tot sentimental- quan parla de coses que estima”, apunta Maynard.

El retorn a Yale per reprendre uns estudis escapçats fa 47 anys

Aquella noieta és avui una senyora de seixanta-cinc anys que ha publicat uns quants llibres i que aquest curs 2018-19 ha tornat a la universitat, disposada a reprendre uns estudis d’art que va interrompre fa quaranta-set anys arran de la relació amb Salinger. “Hi ha mals irreparables -com el trauma emocional-, però almenys aquest tenia solució”, confessa en un article a la revista Vogue. La també escriptora Anne Fadiman, professora a Yale, la va convèncer que tenia un deute pendent amb si mateixa. I Joyce Maynard ha decidit pagar-lo.

https://llegim.ara.cat/opinio/noia-que-ho-deixar-Salinger_0_2151984803.html

 

Un any després de l'1-O

         Després de l'1-O de l'any passat, tots els ciutadans de Catalunya, tant els independentistes com els que no ho són, pensen que, a partir d'aquella data, res ha estat igual, per tant, hi ha un abans i un després. Però, per als independentistes va ser una lliçó de cooperació, van ser conscients de la seva potencialitat i una demostració de la seva voluntat de ser, davant la força més brutal i cruel viscudes en dècades en una suposada democràcia. És va viure una cohesió en les persones, no dels partits, simplement va ser el poble planer unit.

         També els va fer visibles a una Europa tancada en si mateixa, i que, per primera vegada en anys, no podia mirar per a un altre banda.       

Tots els que vam defensar els nostres col·legis, les nostres urnes i els nostres vots, ho vam fer posant el seu cos per davant, en la convicció que era un referèndum vinculant per a la república, això ens van dir, així ens ho van explicar.
         Llavors, quanta violència necessita Europa perquè es pronunciï?, quanta injustícia per part de l'Estat Espanyol necessiten per parar els que exerceixen el poder judicial, davant la seva venjança personal, envers els polítics escollits democràticament per la ciutadania catalana?
        Després d'un any el poble és l'únic que ho té clar, perquè els nostres dirigents polítics donen la sensació que van molt perduts. Ho vam dir fa un any i ho repetim ara, han d'estar a l'alçada del poble i qui no vulgui o tingui por, que dimiteixi. No donem joc a les paraules d'Aznar que va dir "Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya"
         Per tant, quina ruta o projecte té el govern català? Podria no acatar les sentències que arribin des de Madrid. Bloquejar el territori fins a la llibertat dels presos polítics. Tenim una majoria republicana, doncs que és vegi, que es noti,  governant per a la república.

         En definitiva, tornem als valors de l'1-O, perquè aquesta vegada si que fem efectiva el que els ciutadans vàrem votar en majoria; La República.

Tessa Barlo

Interpretació de Textos sobre la mort en les pel.licules

El 30-10 en la presentació del llibre "Muertes creativas en el cine"de Joan Marimón Pedrosa, al MAC de Cerdanyola., vaig Interpretar (No lectura) uns textos de finals de pel·lícules on el/la protagonista mora.