La noia que ho va deixar tot per Salinger

 

La fosca relació d’un mite de 53 anys amb una estudiant de 18

“El que vull per a tu, noieta, és que escriguis sobre allò que realment estimis, i sobre res més, res de res. Ni concursos de bellesa ni festes de graduació de l’institut, ni personatges de la tele ni estrelles del cinema, ni entrevistes amb les filles dels presidents republicans ni amb les filles dels presidents demòcrates i ni tan sols amb els mateixos presidents. O, si fas aquestes coses, voldria que trobessis la manera de fer-les amb originalitat i tendresa i amor”.

Són paraules de J.D. Salinger adreçades a Joyce 

Maynard, una noia de divuit anys amb qui l’escriptor va establir una relació epistolar que va derivar en idil·li després que ella publiqués al New York Times, l’abril del 1972, un article que pretenia ser un retrat generacional. La noia va abandonar els estudis universitaris a Yale per anar-se’n a viure -convençuda que per sempre- amb el reclusiu i llavors ja mític autor d’ El vigilant en el camp de sègol

 

a la granja d’ell a Cornish, Nou Hampshire. Es duien trenta-cinc anys. La història, que vista amb ulls d’ara frega el delicte o hi cau de ple, va durar gairebé dotze mesos. La versió de Maynard està recollida en el controvertit llibre Mi verdad (Circe): “Un dia Jerry Salinger esdevé l’únic home del meu univers. M’hi aboco perquè em digui què he d’escriure, què he de pensar, com m’he de vestir, què he de llegir, què he de menjar. Em diu qui soc i en qui m’hauria de convertir. De cop i volta desapareix de la meva vida”.

Holden Caulfield es mira el món tal com ho feia el seu creador

J.D. Salinger va néixer a Nova York l’1 de gener del 1919 (aquest dimarts se’n celebra el centenari) i va morir a Cornish el 27 de gener del 2010. Es diu que va passar per un cine i va veure-hi dos noms: William Holden i Joan Caulfield. La pel·lícula anunciada era Dear Ruth,

basada en una obra teatral de Norman Krasna. Salinger va ajuntar els cognoms de la parella protagonista per batejar el seu admirat antiheroi adolescent. Així ho explica Maynard, i això és el que li va dir el mateix Salinger, tot i que aquí hi ha un ball de dates: Holden Caulfield va aparèixer per primer cop en un conte el desembre del 1945, mentre que l’esmentada pel·lícula es va estrenar el juny del 1947. En lloc de passar per un cinema on la projectaven, l’escriptor devia topar amb la notícia del rodatge.

El cas és que Joyce Maynard va llegir El vigilant en el camp de sègol quan ja havia establert una correspondència íntima amb Salinger. De seguida va reconèixer l’autor en el personatge: “Identifico a l’acte la veu de la novel·la. Qui parla és en Jerry. No és només que hi incorpori moltes de les seves opinions -sobre cines, llibres, actors o música-, sinó que el punt de vista i la mirada del jove Holden Caulfield són gairebé els mateixos que els de l’home amb qui m’he escrit tantes cartes aquestes últimes setmanes”. Salinger, com Caulfield, menyspreava el món. “Però és enginyós, observador i pot arribar a ser extraordinàriament tendre -fins i tot sentimental- quan parla de coses que estima”, apunta Maynard.

El retorn a Yale per reprendre uns estudis escapçats fa 47 anys

Aquella noieta és avui una senyora de seixanta-cinc anys que ha publicat uns quants llibres i que aquest curs 2018-19 ha tornat a la universitat, disposada a reprendre uns estudis d’art que va interrompre fa quaranta-set anys arran de la relació amb Salinger. “Hi ha mals irreparables -com el trauma emocional-, però almenys aquest tenia solució”, confessa en un article a la revista Vogue. La també escriptora Anne Fadiman, professora a Yale, la va convèncer que tenia un deute pendent amb si mateixa. I Joyce Maynard ha decidit pagar-lo.

https://llegim.ara.cat/opinio/noia-que-ho-deixar-Salinger_0_2151984803.html