Tornar a llegir Agatha Christie en català

 

Columna reedita Agatha Christie, la tercera autora més traduïda del món, inèdita en la nostra llengua de feia anys 

És la tercera autora més venuda al món i feia anys que era impossible de llegir les aventures dels seus personatges en català. Agatha Christie, només superada en nombre de lectors per la Bíblia i per William Shakespeare, ja es pot tornar a llegir en la nostra llengua gràcies a l’editorial Columna, que ha reeditat dues de les seves obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca. Ahir van arribar a totes les llibreries del país. El dia 29 s’hi afegirà I aleshores no en quedarà cap, fins ara coneguda per Deu negrets, que és la novel·la d’intriga més llegida de la història.

L’Assassinat a l’Orient Express és un dels casos més famosos i coneguts a què s’ha d’encarar el detectiu Hercule Poirot. “En un indret aïllat de l’antiga Iugoslàvia –diu la sinopsi facilitada per l’editorial–, de matinada, una forta tempesta de neu talla la via per on circula l’Orient Express. Un dels seus passatgers, Samuel Edward Ratchett, ha estat assassinat mentre dormia i no sembla que hi hagi cap mòbil clar. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d’un dels misteris més desconcertants de la seva carrera; ningú no ha entrat al tren ni n’ha sortit, ja que ha quedat atrapat per la tempesta de neu, o sigui que tots els passatgers del tren passen a ser sospitosos d’aquesta mort. Una víctima, dotze sospitosos i una ment privilegiada buscant la veritat.”

No tan coneguda però igualment entre les novel·les considerades interessants de la producció de Christie és Un cadàver a la biblioteca, presentada així: “Són les set del matí. El respectable coronel Bantry i la seva esposa es desperten espantats pels crits d’una minyona que assegura que ha trobat a la biblioteca el cadàver d’una noia molt maquillada i provocativament vestida, amb signes evidents d’haver estat estrangulada. Però qui és la desafortunada? Com ha arribat fins aquí? I quina connexió té amb el cadàver d’una altra noia que apareix més tard carbonitzat en una pedrera abandonada? Les xafarderies començaran ben aviat a escampar-se si no s’hi posa remei. I en aquest cas, el remei es diu Miss Marple, una adorable velleta que mai no deixaria d’ajudar una amiga que veu perillar la seva reputació…”

Amb la recuperació d’aquests dos títols tenim una mostra dels dos personatges principals que va crear Christie, dos personatges imprescindibles per a la història del gènere negre.

Novel·la d’intriga

Si provem de contextualitzar l’obra de Christie, la primera cosa que cal dir és que no s’ha de considerar novel·la negra, sinó “novel·la enigma”. És a dir, segueix la tradició començada per Edgar Allan Poe i continuada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat es produeixi un crim, cosa que mira de respondre la novel·la negra.

Quant a les xifres, són totes extraordinàries: “Els seus llibres han venut més de mil milions d’exemplars en anglès i mil milions més en altres llengües. És l’autora més publicada de tots els temps, només superada per la Bíblia i Shakespeare. Va escriure seixanta-sis novel·les policíaques, cent cinquanta col·leccions de contes, més de vint obres de teatre i sis novel·les escrites sota el nom de Mary Westmacot”, informa l’editorial.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Allà va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i va afavorir el naixement d’un altre personatge carismàtic i inoblidable que es va guanyar el fervor del públic.

Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre, perquè La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

L’escriptora a Mallorca

Agatha Christie va voltar molt. Una part dels seus viatges els va aprofitar per ambientar les novel·les en escenaris de tot el món. El 1926 va desaparèixer onze dies i encara avui no s’han escatit ni els detalls ni els motius de la fugida. De les vacances que va passar als Països Catalans, n’hi ha, si més no, dues anècdotes curioses. Va anar de vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, cosa que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema.

I precisament Problema a Pollença és el títol de la novel·la que Christie va escriure ambientada a Mallorca: una novel·la breu o un conte llarg que no pot figurar entre les millors de la seva producció. Els especialistes asseguren que de tot el gruix de producció de l’escriptora hi ha poques obres salvables. I l’ambientada a Mallorca és una de les especialment dolentes. A Mallorca, hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enfadar molt perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van escollir aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren.

Christie va ser una autora que va arribar a casa nostra amb traduccions de les seves obres al castellà i al francès, força abundants i sovintejades. En canvi, va tenir una sort diferent en català. Ara la tornem a tenir a l’abast –si més no, una mostra de les peces més significatives– per a poder passar un estiu ple d’intriga amb la reina del crim.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/tornar-a-llegir-agatha-christie-en-catala/

Avançament editorial: ‘Posseït’, d’Albert Roig

 

L’Altra Editorial publica aquest assaig sobre els poetes catalans del segle XX, fills de la guerra del 1936-39, que, segons l’autor, salven i renoven la poesia catalana

 

El 22 d’abril de 1988, l’endemà de la mort de sa mare, Blai Bonet escriu una carta “atroç” a Albert Roig i escriu el poema “Dotze hores després de tornar orfe”. Blai Bonet era orfe de pare d’ençà dels onze anys. Miquel Bauçà era orfe de mare d’ençà dels dotze anys: “Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe.” Després de la mort de Joan Petit, la seva dona, Margarita Fontserè, es mata. Joan Vinyoli li escriu “El darrer solatge”. El seu amic Gabriel Ferrater, fill d’un suïcida, també es mata, es posa una bossa de plàstic al cap i se la lliga. J. V. Foix li escriu “Tots hi serem al port amb la Desconeguda”, li diu: “Deies —no ho deies tot!— que aquella nit era un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d’un paper escrit.” Són els fills de la guerra del 1936-1939. Ara Albert Roig els deixa parlar, els filma. I així neix l’assaig Posseït, que publica l’Altra Editorial.

Llegiu un fragment de Posseït d’Albert Roig (l’Altra Editorial).

Segons que l’autor mateix explica als lectors de VilaWeb: “La poesia és, diu Gabriel Ferrater, ‘la revolta feliç’, és la ‘felicitat’ dels happy fews. La poesia catalana del XX és la cosa de només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un gran lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. Ell va ser el mestre dels poetes catalans durant la postguerra. Al costat d’aquest mestre i d’aquest lector hi ha quatre lectors més: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Bauçà i Vicent Andrés Estellés. Al seu costat, Joan Brossa és el profeta de la modernitat de la modernitat. Tots ells salven, renoven la poesia catalana. És clar que cap crític ho va saber veure. Aquesta és la primera elementalitat que ensenya Posseït. Posseït és una mena d’homenots que retrata aquests poetes i el músic Carles Santos, deixeble de Brossa, i els poetes Andreu Vidal, que segueix la poesia de Joan Vinyoli, i Xavier Lloveras, que segueix Blai Bonet i Gabriel Ferrater.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-posseit-dalbert-roig/

Una Safo de Lesbos menys incompleta i més poètica que mai

 

Proa publica ‘I desitjo i cremo”, les poesies “incompletes” de la poeta Safo de Lesbos, traduïda per l’hel·lenista Eloi Creus 

 

Per als grecs era la poetessa per excel·lència. La més important de l’antiguitat, la primera d’occident i la que va triomfar de manera extraordinària en una societat tan extremadament masclista com la Grècia clàssica. Una autora situada per dret propi al costat d’Homer, que va arribar a ser considerada la desena musa i hom se’n va inventar tota mena de detalls biogràfics més o menys fantasiosos. Va influir en poetes llatins com Catul i Ovidi, però llavors la seva popularitat ja l’havia convertida en un arquetip de comèdia grollera: el de la nimfòmana. És Safo de Lesbos, la poetessa i música del segle VII aC, que ha donat nom al desig i l’amor entre dones, lèsbic o sàfic. Una autora d’una obra colossal, amb milers de versos aplegats en vuit llibres o nou, però que durant segles va restar oblidada i perduda, tant per la llengua en què va compondre-la –l’eòlic lesbi, no pas el normatiu grec àtic–, com per la temàtica amorosa, que va interessar ben poc els pares de l’Església i els bizantins que van mantenir el llegat clàssic.

De fet, fins a la descoberta, a començament del segle XX, dels papirs d’Oxirrinc, tot allò que se sabia de Safo era per cites i referències d’altri. La troballa va permetre de llegir directament els seus versos, encara que en molts casos eren tan sols fragments que havien sobreviscut mil·lennis en un suport que òbviament tenia el desgast de la història i ens havia arribat fet miques. Aquesta va ser la base de les traduccions que fins ara teníem en català, les de l’hel·lenista i prevere Manuel Balasch, publicades en vers l’any 1973 amb el títol poc precís d’Obra completa per Edicions 62, a la col·lecció l’Escorpí; i també la versió dels cants en prosa de la traductora Maria Rosa Llabrés, publicada a la Magrana l’any 2006.

Una traducció de Safo en vers

D’ençà de llavors hi ha hagut noves troballes documentals dels versos de Safo, com ara la catalogació de papirs feta a Colònia l’any 2004, que aportava nova llum a un llegat de milers de versos perduts. Unes descobertes que formen part de I desitjo i cremo (Proa), subtitulat intencionadament “poesies incompletes”, de Safo, que ha traslladat al català l’hel·lenista Eloi Creus.

Representant d’una nova, joveníssima i reconeguda plèiade de traductors –el podríem aparellar amb Pau Sabaté, nostrador de la Ilíada, o amb Arnau Barios, impulsor i responsable de l’edició de l’Eugeni Oneguin de Puixkin–, Creus és el responsable de “l’edició menys incompleta” de l’obra de Safo, tal com l’ha definida l’editor Josep Lluch. Una edició que, a més, opta per la fidelitat formal a l’original i el respecte a la mètrica greco-llatina, però sense caure en l’erudició filològica, sinó donant-hi un valor literari propi. Que es pugui llegir, en definitiva, com si Safo hagués escrit els seus poemes en català, no ha estat una empresa fàcil, perquè els metres que empra Safo no són fàcilment reproduïbles en català, però Creus se n’ha volgut sortir triant l’opció més natural i acostada al lector d’avui. La traducció s’ha publicat a la col·lecció poètica Ossa Menor i no en el circuit més reduït de clàssics grecs i llatins.

Tot i que la poesia de Safo no és exclusivament de caràcter homoeròtic, sinó que s’hi compten des de cançons per a celebrar un casament fins a lloes a una deessa, generalment Afrodita, la seva no-normalitat ha estat problemàtica. Com explica Creus, el vers que dóna títol a la seva traducció “I desitjo i cremo”, de notable càrrega eròtica, Balasch el va traduir per “i follament ho gruo”, molt més cast i neutre en la intenció.

Testimonis literaris i un epíleg de Maria Callís

Creus, que va guanyar el premi Jaume Vidal i Alcover de traducció per Les comèdies alades d’Aristòfanes: Els núvols, La pau i Els ocells i s’acaba de doctorar amb una tesi sobre el mateix comediògraf, ha fet una versió que pren de referència la darrera edició crítica del 2017 i set o vuit versions actuals, incloent-hi les darreres descobertes. Amb I desitjo i cremo, doncs, el català és a l’altura de les grans llengües que disposen de traducció de les darreres novetats sàfiques. “L’obra completa de Safo no podrà ser-ho mai”, adverteix el traductor, que acompanya els versos amb cinquanta-cinc testimonis sobre la poetessa, que van de la veneració a la burla.

Alguns testimonis parlen dels seus pares, dels seus germans, un suposat marit anomenat Cèrciles d’Andros –nom parlat que, com aclareix Creus al pròleg, volia dir ‘titolina d’home‘–, o unes “amigues” o “deixebles” amb qui era acusat de mantenir relacions amoroses indecents. Alguns altres, rabejant-se en aquesta homosexualitat –que a la Grècia antiga no s’oposava a l’heterosexualitat sempre que no contravingués la normativitat del matrimoni i s’ajustés a un model de relació en què el més gran instruïa el més jove–, parlen d’una Safo baixa, lletja i de pell fosca. Fins i tot li atribueixen una mort per suïcidi a causa de l’amor impossible amb el barquer Faó.

La poetessa Maria Callís s’encarrega del pròleg, que es fixa en la saba funcional de la poesia de Safo, que ha perviscut com diu al vers “Et dic que de nosaltres algú en té el record”. Això va fer possible que al segle XX Maria Antònia Salvà –que Joaquim Ruyra va batejar significativament com “la Safo cristiana”– s’adrecés a les “donzelles de l’any dos mil”, les poetesses que vindrien. Unes “pressentides flors” que es podien dir Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel o ella mateixa, Maria Callís. Una sororitat contemporània que la fa, també, especialment moderna. “El que em fascina de Safo és veure que és una poeta que parla per al lector d’avui. No s’assembla gens a cap autor de la seva època, i va triomfar fent precisament una poesia que avui en diríem queer”, diu Creus.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/una-safo-de-lesbos-menys-incomplerta-i-mes-poetica-que-mai/

 

VIII mostre de Curtmetratges a Cerdanyola

 

 

Dissabte 14-05 es va fer una mostra dels curtmetratges fets per persones o grups de Cerdanyola. La pandèmia va parar moltes iniciatives i aquesta era una d'elles. Així que passat dissabte es va poder fer la VIII mostra de Curtmetratge de Cerdanyola, sota el títol de "La vida és curta".
TCC com a grup que es dedica a fer curtmetratges des de fa uns anys no hi podien falta i ho vam fer amb l'últim curt que vam presentar a concurs a TMB, "La Promesa".
Després dels passar els curts, vam seure tots els directors per explicar el que consideressin i contestar a les preguntes del públic. El director del TCC, Javier Abarca va agafar la Covid pel qual, no va poder assistir, així que la Maite Barceló com relacions públiques del grup va fer els honors.
Va ser una vetllada interessant, agradable i amena.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Àrticle- Jocs Olímpics del Pirineu, sí o no?

 

M'agradaria tocar aquest tema amb mirada de futur pels Pirineus, com han de créixer per poder prosperar i si realment fer uns Jocs Olímpics és la solució al territori. Per començar tenim el canvi climàtic, no és un assumpte menor, d'aquí a trenta anys quan es realitzaran els jocs auguren una reducció considerable de neu. Fabricar-la de forma artificial amb els canons no garanteix la seva viabilitat. Invertir en unes infraestructures que no podran créixer és tindre la mirada a curt termini, per benefici d'uns quants, però, no solucionarà les mancances de la zona.

Els Pirineus és un entorn ideal per promoure en economia de creixement i no caure en errors del passat: sobreexplotació de les comarques, salaris baixos i precarietat. Es produiria el model de la costa a la muntanya?, això és el que volem? Aquesta és l'herència pels nostres fills?

Un altre punt a tenir en compte és que és un projecte polític, un projecte d'Espanya, són uns jocs de subordinació nacional perquè almenys estiguem sotmesos fins a una dècada o més. Europa veurà com Espanya ens ajuda a prosperar, com fem les coses plegats, per tant, no hi ha problema. Però pel que exposat abans sabem que no és cert, el seu projecte és trinxar el Pirineu i ofegar les oportunitats de la gent. Ens hem begut l'enteniment i volem entrar en el seu joc? Això queda després de quatre anys del primer d'octubre?, això és el que el Govern de Generalitat vol per nosaltres?

Un altre aspecte que suposa els jocs és el consum d'energia i recursos naturals. L'impacte social de massificació turística canviarà l'entorn i la gent per sempre. El nostre president diu que seran sostenibles, de veritat ho seran? Un informe sobre el canvi climàtic diu que la temperatura al planeta pujarà del 0,7 °C i 2,1 °C, que les precipitacions cauran un 6,8% entre els anys 2031 i 2050. No seran viables a mitjà termini, es farà una despesa que quedarà inservible, com altres inversions que han fet a l'estat Espanyol i que tots coneixem. Aquesta és la realitat, no tenen visió de futur, visió de llarga durada. El Pirineu necessita altres inversions per la seva gent; potenciant l'explotació agrària ecològica i l'artesania per exemple, que ofereixen feines estables, no de temporada i salaris més alts, invertir en transports en xarxes de comunicació entre els pobles de la vall, educació i sanitat.

En definitiva canalitzar les inversions per cobrir les necessitats que té la muntanya per un model socioeconòmic pensant en la vida del Pirineu i la seva gent.

Tessa Barlo

 

 

Recital poètic als jardins del MAC- Cerdanyola

 Ahir al matí en un marc incomparable com són els jardins del MAC (Museu d'art de Cerdanyola), es va celebrar un recital de poesia. Eren de portes obertes on podien assistir tots els públics. Un dia primaveral gairebé d'estiu acompanyo el matí. Des d'aquí dono les gràcies a la plataforma "La constància" que des de la seva creació està aportat molt a la cultura de Cerdanyola.

 

Presentació de la novel.la "El cim de les bruixes" a l'espai vi de Cerdanyola

 

Sant Jordi 2022

 

 

 

Ahir Sant Jordi, el dia més bonic de tot l'any, a pesar d'estar passat per aigua, va ploure intermitentment durant tot el dia, no va deslluir la festivitat. Molta gent per Cerdanyola amb ganes de mirar llibres i comprar-los, ha tornat les ganes de llegir en paper, la pandèmia alguna cosa bona ens ha portat. Saludar i estar amb els meus lectors és un plaer que un escriptor/a també entendrà. Sant Jordi un any més ha guanyat al drac.

Presentació de la meva novel.la "El cim de les bruixes" a l'Espai vi de Cerdanyola

 Ahir vaig fer la segona presentació del llibre "El cim de les bruixes" a l'ESPAI VI – Cerdanyola del Vallès, és un lloc molt acollidor, no érem gaires, la veritat és que el temps no es va posar de la meva part, però els que érem vam gaudir i molt, perquè va ser com un grup d'amics fent tertúlia, molt càlid!

 

 

Acte institucional dels mossos d'esquadra.

 

 

Ahir 20-04 en vam convidar a l'acte institucional dels mossos d'esquadra. Va ser un plaer i un honor compartir aquesta diada amb ells i totes les persones que hi eren. 

 

Presentació de la meva novel.la "El cim de les bruixes"

 Us espero

L’home que va capgirar la poesia catalana Gabriel Ferrater

 

Amb només tres llibres de poesia, Gabriel Ferrater (Reus, Baix Camp, 1922 - Sant Cugat, Vallès occidental, 1972) va iniciar un camí nou en la poesia catalana; un punt i a banda definitiu amb el noucentisme i ja ningú més escriuria com Carner o Riba. Cent anys després del seu naixement i a cinquanta del seu suïcidi, l’Any Ferrater organitza i promou actes per tot el país, sobretot a Reus i Sant Cugat. Jordi Amat presenta una biografia del personatge, ‘Vèncer la por’ (Ed. 62) i Comanegra una antologia d’assaigs seleccionats i prologats per Marina Porras, ‘Donar nous als nens’.

 

"M'agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". Ho escrivia Gabriel Ferrater a “Poètica”, l’epíleg del seu primer poemari. Amb aquest to d’hedonista distanciament, aparentment frívol, Ferrater va bastir una obra poètica única, tan ferma, sòlida i moderna com un tamboret de tres potes: amb només tres poemaris (Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos) que després va reunir en un sol llibre, Les dones i els dies, Ferrater va presentar una nova forma de fer poesia que trencava amb tot el passat del gènere en català i començava un nou futur.

“Després de Ferrater no es pot escriure de la mateixa manera poesia en català”, afirma Jordi Amat, que està a punt de publicar una biografia de l’escriptor a Edicions 62 (Vèncer la por).

 

Sobre això hi ha consens. El comissari de l’Any Ferrater, Jordi Cornudella, afirma, a l’entrevista que acompanya aquest reportatge (pàg. 61), que “la irrupció de Ferrater a la poesia catalana dels anys seixanta suposa una esbandida molt grossa”.

Núria Perpinyà, coautora de La poesia de Gabriel Ferrater (Ed. 62, 1986) i autora de Gabriel Ferrater: Recepció i contradicció (Empúries, 1997), assegura que “és una poesia que, per primer cop, ni és religiosa ni és noucentista i està escrita amb unes bases molt intel·lectuals”.

La importància de la seva poesia no és l’únic que genera consens entre els experts en Ferrater. Marina Porras —autora del pròleg d’una antologia de textos que Comanegra publica el 30 de març, Donar nous als nens—, coincideix amb Amat, Cornudellà i Perpinyà en les dimensions intel·lectuals del personatge —monumentals— i en el fet que la seva infància va ser cabdal per fer-lo un gran lector i una persona “independent”.

 Una altra cosa, més polèmica, és si Gabriel Ferrater es va alinear totalment amb les tesis de molts dels seus amics poetes en llengua castellana (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma...) com alguns d’ells van escriure. Marina Porras —que també està fent la seva tesi doctoral sobre Ferrater— diu que aquesta imatge no quadra amb la d’un poeta en català i un crític que mai va ressenyar ni una obra de la literatura espanyola.

Gabriel Ferrater va nàixer a Reus en una família de vinaters. Fins al deu anys no va anar a escola i va ser educat a casa pels pares i una institutriu alemanya. Passava sis mesos a Reus i sis mesos al mas de Can Picarany, envoltat de natura i amb una biblioteca llegendària.

Segons Núria Perpinyà, això “li va fer un caràcter independent”. Va tenir “una infància feliç: Reus era molt poble; ells estaven a prop del camp. Era una família rica i benestant on tots s’estimaven molt. Amb els seus germans i la seva mare sempre hi va tenir molt bona relació. I el fet d’anar tard a l’escola potser sí que li va donar aquest caràcter que va tenir sempre més independent”.

Marina Porras opina que “és molt important l’educació que rep a casa”. El seu pare era “un senyor d’Acció Catalana, un senyor culturalment molt implicat a Reus; que pensava la cultura d’una manera molt elitista i que estava realment preocupat per la cultura i per l’educació. Totes les cròniques confirmen que, a casa tenien una de les millors biblioteques de Reus i el seu pare i els seus oncles seguien les novetats de la literatura estrangera. Això ho té molt interioritzat de petit”.

 

En un futur, Ferrater farà traduccions del francès, l’anglès, l’alemany, però també del polonès o el suec. Segons Núria Perpinyà, “a la seva família el van educar en diverses llengües i li van inculcar la necessitat d’aprendre’n de noves. Més endavant, si volia llegir Gombrowicz i no sabia polonès, doncs es posava a estudiar polonès, amb una gramàtica i un diccionari. Ell sol. Això ho sabia fer. Aquest poliglotisme, a l’Espanya dels anys seixanta, era molt inusual també”.

Jordi Amat adverteix que, “de famílies cultes, il·lustrades i d’un republicanisme catalanista com el dels Ferrater n’hi ha més en aquella època”. Tanmateix, “no hi surten més escriptors com Ferrater entre aquestes famílies”. Per tant, Amat busca la singularitat dels Ferrater: “El que sí que és bastant específic d’ells és la mena de llibertat d’esperit en què creixen, es formen i es desenvolupen. Això sí que és bastant singular d’aquesta família”.

A l’hora d’escriure la seua biografia, Amat es vol centrar en aquestes qüestions úniques: “M’interessa molt quina és la mena d’individu que és capaç de cometre un desafiament d’aquesta ambició” en el camp de la poesia. Vol esbrinar “quin és el background humà i literari que possibiliten que aparegui un paio que, per mi, és l’Ausiàs March del segle XX”.

La poesia de Ferrater no ha caigut en l’oblit i la seva figura tampoc. Cinquanta anys després de la seva mort i cent anys després del seu naixement, Gabriel Ferrater és reivindicat com el modernitzador de la poesia catalana, però també com un intel·lectual de talla europea que no va poder ser valorat, en la seva justa mesura, a la seva època.

La poesia van ser només tres volums, editats entre 1958 i 1963 i els textos sobre crítica literària i crítica d’art cabrien en un únic volum —aplegant, fins i tot les lliçons i conferències després transcrites. El nou llibre sobre assaig de Marina Porras tindrà unes 450 pàgines i 90 són del seu pròleg. El Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019) en fa 400.

Jordi Amat assegura que “els seus contemporanis, si no tenien contacte directe amb ell, no podien saber la dimensió del personatge.         Nosaltres sí que ho sabem!”, celebra el biògraf. “Hi ha una pila de persones (en Valverde, en Gil de Biedma, en Castellet) que deien que no havien ‘conegut ningú que parlant de literatura fos més brillant’. Però ells ho sabien perquè l’escoltaven. Nosaltres hem tingut la sort que, per diversos petits miracles, hi ha hagut la sort que molts materials s’han conservat”.

Un dels primers impressionats per la capacitat —i cultura— lectora de Ferrater, segons Amat, va ser José María Valverde (el catedràtic de la UB que va dimitir per l’expulsió de la Complutense d’Aranguren, García Calvo i Tierno Galván). Tots dos eren veïns, segons explica el seu biògraf: “Un dels amics seus durant més temps és José María Valverde, que eren veïns al carrer Benet Mateu, que és on s’instal·la la mare de Ferrater quan venen a Barcelona”. Abans que Ferrater hagi publicat cap poema ni cap article, diu Amat, “Valverde ja detecta que és un senyor amb una intel·ligència literària molt superior i li proposa d’escriure a mitges una Història de la literatura universal. Ferrater finalment no ho fa, però Valverde comença i, un dia, rep una visita de Ferrater, que el veu llegint Shakespeare. Valverde el convenç de llegir-lo i, segons el mateix Valverde, ‘al cap de dos mesos ningú a Espanya sabia tant Shakespeare com Gabriel Ferrater’. Era un lector descomunal. Però no queda rastre d’aquesta brillantor com a lector. Tot i que, si busques molt, hi ha una enciclopèdia, de la qual es fa una adaptació espanyola als anys seixanta, on les pàgines sobre Shakespeare les escriu Ferrater. I són al·lucinants”.

El més important d’això és que Ferrater aboca també la seva cultura i la seva energia en la literatura catalana: “El que és molt important és que ho fa amb Shakespeare com ho fa amb Riba i ho fa amb Ausiàs March. Ell es posa a llegir Ausiàs March a mitjans dels anys cinquanta, i sense ser un filòleg, volent entendre March, detecta problemes filològics que no havia detectat ningú mai abans.

Aquesta intel·ligència com a lector —que també té el seu germà— el fa molt i molt excepcional”.

I molt capaç com a poeta.

 

Gabriel Ferrater havia conegut els grans poetes que el van precedir. Va anar expressament a conèixer Carles Riba, J. V. Foix i Josep Carner, els va estudiar i els ha explicat, però la seva poesia no hi té res a veure. Ferrater acaba —com explica Cornudella a l’entrevista— amb els “ufanós” i les “flaires” de la poesia anterior. Núria Perpinyà opina que “no hi ha déu” a la poesia de Ferrater i això ja és un canvi radical: “És una poesia moderna que parla clarament del sexe, per exemple. A Carles Riba, a Marià Manent, a la poesia d’en Carner sempre hi ha la presència divina, l’esperança, etc. Però en la poesia de Ferrater ja no apareix”.

Un altre canvi és el tractament de l’amor. “Quan parla de l’amor —diu Perpinyà— és un amor feliç, cosa que també és bastant inusual en poesia, perquè normalment sempre es parlava d’un amor romàntic i nostàlgic. Aquí, en canvi, apareix l’amor d’una parella que viu feliçment l’amor, sexualment i eròticament també”.

 

L’escriptor es va suïcidar el 1972 i d’ell se n’han fet lectures molt diverses, algunes d’interessades segons Porras. Per modificar aquest relat, Porras s’ha hagut “d’explicar i desexplicar Ferrater” i trobar coses noves: “Hi ha hagut un tic que s’ha anat repetint en la lectura de Ferrater, que és considerar que havia fet les coses a mitges: que havia estudiat moltes coses però cap en profunditat. Com que no és el típic intel·lectual que diu ‘aquest és el meu camp d’estudi i em dedico només a això’, molts ho han aprofitat per dir que va començar moltes coses però no en va acabar gaires. Però si mires els seus textos, tots formen part d’un sistema unitari”. Això és el que intentarà explicar a la seva tesi doctoral, en la qual que encara està treballant: “En els textos sobre pintura que ell escriu el 1950 hi ha les mateixes idees que escriu en els textos sobre literatura dels anys setanta. No és que la seva producció siguin temes aïllats que ell vagi fent en apartats separats sinó que tot forma part d’un mateix sistema de pensament. Va estudiar ciències exactes i es veu com aquesta formació afecta després tots els altres temes que va estudiar”.

 

https://www.eltemps.cat/article/16581/lhome-que-va-capgirar-la-poesia-catalana

Presentació de la nove.la "El cim de les bruixes"

 Presentació ahir 15-03 de la meva última novel.la “El cim de les bruixes” a la llibreria éfora de Cerdanyola.