dijous, 31 de març del 2022

L’home que va capgirar la poesia catalana Gabriel Ferrater


 

Amb només tres llibres de poesia, Gabriel Ferrater (Reus, Baix Camp, 1922 - Sant Cugat, Vallès occidental, 1972) va iniciar un camí nou en la poesia catalana; un punt i a banda definitiu amb el noucentisme i ja ningú més escriuria com Carner o Riba. Cent anys després del seu naixement i a cinquanta del seu suïcidi, l’Any Ferrater organitza i promou actes per tot el país, sobretot a Reus i Sant Cugat. Jordi Amat presenta una biografia del personatge, ‘Vèncer la por’ (Ed. 62) i Comanegra una antologia d’assaigs seleccionats i prologats per Marina Porras, ‘Donar nous als nens’.

 

"M'agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". Ho escrivia Gabriel Ferrater a “Poètica”, l’epíleg del seu primer poemari. Amb aquest to d’hedonista distanciament, aparentment frívol, Ferrater va bastir una obra poètica única, tan ferma, sòlida i moderna com un tamboret de tres potes: amb només tres poemaris (Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos) que després va reunir en un sol llibre, Les dones i els dies, Ferrater va presentar una nova forma de fer poesia que trencava amb tot el passat del gènere en català i començava un nou futur.

“Després de Ferrater no es pot escriure de la mateixa manera poesia en català”, afirma Jordi Amat, que està a punt de publicar una biografia de l’escriptor a Edicions 62 (Vèncer la por).

 

Sobre això hi ha consens. El comissari de l’Any Ferrater, Jordi Cornudella, afirma, a l’entrevista que acompanya aquest reportatge (pàg. 61), que “la irrupció de Ferrater a la poesia catalana dels anys seixanta suposa una esbandida molt grossa”.

Núria Perpinyà, coautora de La poesia de Gabriel Ferrater (Ed. 62, 1986) i autora de Gabriel Ferrater: Recepció i contradicció (Empúries, 1997), assegura que “és una poesia que, per primer cop, ni és religiosa ni és noucentista i està escrita amb unes bases molt intel·lectuals”.

La importància de la seva poesia no és l’únic que genera consens entre els experts en Ferrater. Marina Porras —autora del pròleg d’una antologia de textos que Comanegra publica el 30 de març, Donar nous als nens—, coincideix amb Amat, Cornudellà i Perpinyà en les dimensions intel·lectuals del personatge —monumentals— i en el fet que la seva infància va ser cabdal per fer-lo un gran lector i una persona “independent”.


 Una altra cosa, més polèmica, és si Gabriel Ferrater es va alinear totalment amb les tesis de molts dels seus amics poetes en llengua castellana (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma...) com alguns d’ells van escriure. Marina Porras —que també està fent la seva tesi doctoral sobre Ferrater— diu que aquesta imatge no quadra amb la d’un poeta en català i un crític que mai va ressenyar ni una obra de la literatura espanyola.

Gabriel Ferrater va nàixer a Reus en una família de vinaters. Fins al deu anys no va anar a escola i va ser educat a casa pels pares i una institutriu alemanya. Passava sis mesos a Reus i sis mesos al mas de Can Picarany, envoltat de natura i amb una biblioteca llegendària.

Segons Núria Perpinyà, això “li va fer un caràcter independent”. Va tenir “una infància feliç: Reus era molt poble; ells estaven a prop del camp. Era una família rica i benestant on tots s’estimaven molt. Amb els seus germans i la seva mare sempre hi va tenir molt bona relació. I el fet d’anar tard a l’escola potser sí que li va donar aquest caràcter que va tenir sempre més independent”.

Marina Porras opina que “és molt important l’educació que rep a casa”. El seu pare era “un senyor d’Acció Catalana, un senyor culturalment molt implicat a Reus; que pensava la cultura d’una manera molt elitista i que estava realment preocupat per la cultura i per l’educació. Totes les cròniques confirmen que, a casa tenien una de les millors biblioteques de Reus i el seu pare i els seus oncles seguien les novetats de la literatura estrangera. Això ho té molt interioritzat de petit”.

 

En un futur, Ferrater farà traduccions del francès, l’anglès, l’alemany, però també del polonès o el suec. Segons Núria Perpinyà, “a la seva família el van educar en diverses llengües i li van inculcar la necessitat d’aprendre’n de noves. Més endavant, si volia llegir Gombrowicz i no sabia polonès, doncs es posava a estudiar polonès, amb una gramàtica i un diccionari. Ell sol. Això ho sabia fer. Aquest poliglotisme, a l’Espanya dels anys seixanta, era molt inusual també”.

Jordi Amat adverteix que, “de famílies cultes, il·lustrades i d’un republicanisme catalanista com el dels Ferrater n’hi ha més en aquella època”. Tanmateix, “no hi surten més escriptors com Ferrater entre aquestes famílies”. Per tant, Amat busca la singularitat dels Ferrater: “El que sí que és bastant específic d’ells és la mena de llibertat d’esperit en què creixen, es formen i es desenvolupen. Això sí que és bastant singular d’aquesta família”.

A l’hora d’escriure la seua biografia, Amat es vol centrar en aquestes qüestions úniques: “M’interessa molt quina és la mena d’individu que és capaç de cometre un desafiament d’aquesta ambició” en el camp de la poesia. Vol esbrinar “quin és el background humà i literari que possibiliten que aparegui un paio que, per mi, és l’Ausiàs March del segle XX”.

La poesia de Ferrater no ha caigut en l’oblit i la seva figura tampoc. Cinquanta anys després de la seva mort i cent anys després del seu naixement, Gabriel Ferrater és reivindicat com el modernitzador de la poesia catalana, però també com un intel·lectual de talla europea que no va poder ser valorat, en la seva justa mesura, a la seva època.

La poesia van ser només tres volums, editats entre 1958 i 1963 i els textos sobre crítica literària i crítica d’art cabrien en un únic volum —aplegant, fins i tot les lliçons i conferències després transcrites. El nou llibre sobre assaig de Marina Porras tindrà unes 450 pàgines i 90 són del seu pròleg. El Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019) en fa 400.

Jordi Amat assegura que “els seus contemporanis, si no tenien contacte directe amb ell, no podien saber la dimensió del personatge.         Nosaltres sí que ho sabem!”, celebra el biògraf. “Hi ha una pila de persones (en Valverde, en Gil de Biedma, en Castellet) que deien que no havien ‘conegut ningú que parlant de literatura fos més brillant’. Però ells ho sabien perquè l’escoltaven. Nosaltres hem tingut la sort que, per diversos petits miracles, hi ha hagut la sort que molts materials s’han conservat”.

Un dels primers impressionats per la capacitat —i cultura— lectora de Ferrater, segons Amat, va ser José María Valverde (el catedràtic de la UB que va dimitir per l’expulsió de la Complutense d’Aranguren, García Calvo i Tierno Galván). Tots dos eren veïns, segons explica el seu biògraf: “Un dels amics seus durant més temps és José María Valverde, que eren veïns al carrer Benet Mateu, que és on s’instal·la la mare de Ferrater quan venen a Barcelona”. Abans que Ferrater hagi publicat cap poema ni cap article, diu Amat, “Valverde ja detecta que és un senyor amb una intel·ligència literària molt superior i li proposa d’escriure a mitges una Història de la literatura universal. Ferrater finalment no ho fa, però Valverde comença i, un dia, rep una visita de Ferrater, que el veu llegint Shakespeare. Valverde el convenç de llegir-lo i, segons el mateix Valverde, ‘al cap de dos mesos ningú a Espanya sabia tant Shakespeare com Gabriel Ferrater’. Era un lector descomunal. Però no queda rastre d’aquesta brillantor com a lector. Tot i que, si busques molt, hi ha una enciclopèdia, de la qual es fa una adaptació espanyola als anys seixanta, on les pàgines sobre Shakespeare les escriu Ferrater. I són al·lucinants”.

El més important d’això és que Ferrater aboca també la seva cultura i la seva energia en la literatura catalana: “El que és molt important és que ho fa amb Shakespeare com ho fa amb Riba i ho fa amb Ausiàs March. Ell es posa a llegir Ausiàs March a mitjans dels anys cinquanta, i sense ser un filòleg, volent entendre March, detecta problemes filològics que no havia detectat ningú mai abans.

Aquesta intel·ligència com a lector —que també té el seu germà— el fa molt i molt excepcional”.

I molt capaç com a poeta.

 

Gabriel Ferrater havia conegut els grans poetes que el van precedir. Va anar expressament a conèixer Carles Riba, J. V. Foix i Josep Carner, els va estudiar i els ha explicat, però la seva poesia no hi té res a veure. Ferrater acaba —com explica Cornudella a l’entrevista— amb els “ufanós” i les “flaires” de la poesia anterior. Núria Perpinyà opina que “no hi ha déu” a la poesia de Ferrater i això ja és un canvi radical: “És una poesia moderna que parla clarament del sexe, per exemple. A Carles Riba, a Marià Manent, a la poesia d’en Carner sempre hi ha la presència divina, l’esperança, etc. Però en la poesia de Ferrater ja no apareix”.

Un altre canvi és el tractament de l’amor. “Quan parla de l’amor —diu Perpinyà— és un amor feliç, cosa que també és bastant inusual en poesia, perquè normalment sempre es parlava d’un amor romàntic i nostàlgic. Aquí, en canvi, apareix l’amor d’una parella que viu feliçment l’amor, sexualment i eròticament també”.

 

L’escriptor es va suïcidar el 1972 i d’ell se n’han fet lectures molt diverses, algunes d’interessades segons Porras. Per modificar aquest relat, Porras s’ha hagut “d’explicar i desexplicar Ferrater” i trobar coses noves: “Hi ha hagut un tic que s’ha anat repetint en la lectura de Ferrater, que és considerar que havia fet les coses a mitges: que havia estudiat moltes coses però cap en profunditat. Com que no és el típic intel·lectual que diu ‘aquest és el meu camp d’estudi i em dedico només a això’, molts ho han aprofitat per dir que va començar moltes coses però no en va acabar gaires. Però si mires els seus textos, tots formen part d’un sistema unitari”. Això és el que intentarà explicar a la seva tesi doctoral, en la qual que encara està treballant: “En els textos sobre pintura que ell escriu el 1950 hi ha les mateixes idees que escriu en els textos sobre literatura dels anys setanta. No és que la seva producció siguin temes aïllats que ell vagi fent en apartats separats sinó que tot forma part d’un mateix sistema de pensament. Va estudiar ciències exactes i es veu com aquesta formació afecta després tots els altres temes que va estudiar”.

 

https://www.eltemps.cat/article/16581/lhome-que-va-capgirar-la-poesia-catalana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada