Amb només tres llibres de poesia, Gabriel
Ferrater (Reus, Baix Camp, 1922 - Sant Cugat, Vallès occidental, 1972)
va iniciar un camí nou en la poesia catalana; un punt i a banda
definitiu amb el noucentisme i ja ningú més escriuria com Carner o Riba.
Cent anys després del seu naixement i a cinquanta del seu suïcidi,
l’Any Ferrater organitza i promou actes per tot el país, sobretot a Reus
i Sant Cugat. Jordi Amat presenta una biografia del personatge, ‘Vèncer
la por’ (Ed. 62) i Comanegra una antologia d’assaigs seleccionats i
prologats per Marina Porras, ‘Donar nous als nens’.
"M'agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells
joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". Ho
escrivia Gabriel Ferrater a “Poètica”, l’epíleg del seu primer poemari.
Amb aquest to d’hedonista distanciament, aparentment frívol, Ferrater va
bastir una obra poètica única, tan ferma, sòlida i moderna com un
tamboret de tres potes: amb només tres poemaris (Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos) que després va reunir en un sol llibre, Les dones i els dies,
Ferrater va presentar una nova forma de fer poesia que trencava amb tot
el passat del gènere en català i començava un nou futur.
“Després de Ferrater no es pot escriure de la mateixa manera poesia
en català”, afirma Jordi Amat, que està a punt de publicar una biografia
de l’escriptor a Edicions 62 (Vèncer la por).
Sobre això hi ha consens. El comissari de l’Any Ferrater, Jordi
Cornudella, afirma, a l’entrevista que acompanya aquest reportatge (pàg.
61), que “la irrupció de Ferrater a la poesia catalana dels anys
seixanta suposa una esbandida molt grossa”.
Núria Perpinyà, coautora de La poesia de Gabriel Ferrater (Ed. 62, 1986) i autora de Gabriel Ferrater: Recepció i contradicció
(Empúries, 1997), assegura que “és una poesia que, per primer cop, ni
és religiosa ni és noucentista i està escrita amb unes bases molt
intel·lectuals”.
La importància de la seva poesia no és l’únic que genera consens
entre els experts en Ferrater. Marina Porras —autora del pròleg d’una
antologia de textos que Comanegra publica el 30 de març, Donar nous als nens—,
coincideix amb Amat, Cornudellà i Perpinyà en les dimensions
intel·lectuals del personatge —monumentals— i en el fet que la seva
infància va ser cabdal per fer-lo un gran lector i una persona
“independent”.
Una altra cosa, més polèmica, és si Gabriel Ferrater es va alinear
totalment amb les tesis de molts dels seus amics poetes en llengua
castellana (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma...) com alguns d’ells van
escriure. Marina Porras —que també està fent la seva tesi doctoral
sobre Ferrater— diu que aquesta imatge no quadra amb la d’un poeta en
català i un crític que mai va ressenyar ni una obra de la literatura
espanyola.Gabriel Ferrater va nàixer a Reus en una família de vinaters. Fins al
deu anys no va anar a escola i va ser educat a casa pels pares i una
institutriu alemanya. Passava sis mesos a Reus i sis mesos al mas de Can
Picarany, envoltat de natura i amb una biblioteca llegendària.
Segons Núria Perpinyà, això “li va fer un caràcter independent”. Va
tenir “una infància feliç: Reus era molt poble; ells estaven a prop del
camp. Era una família rica i benestant on tots s’estimaven molt. Amb els
seus germans i la seva mare sempre hi va tenir molt bona relació. I el
fet d’anar tard a l’escola potser sí que li va donar aquest caràcter que
va tenir sempre més independent”.
Marina Porras opina que “és molt important l’educació que rep a
casa”. El seu pare era “un senyor d’Acció Catalana, un senyor
culturalment molt implicat a Reus; que pensava la cultura d’una manera
molt elitista i que estava realment preocupat per la cultura i per
l’educació. Totes les cròniques confirmen que, a casa tenien una de les
millors biblioteques de Reus i el seu pare i els seus oncles seguien les
novetats de la literatura estrangera. Això ho té molt interioritzat de
petit”.
En un futur, Ferrater farà traduccions del francès, l’anglès,
l’alemany, però també del polonès o el suec. Segons Núria Perpinyà, “a
la seva família el van educar en diverses llengües i li van inculcar la
necessitat d’aprendre’n de noves. Més endavant, si volia llegir
Gombrowicz i no sabia polonès, doncs es posava a estudiar polonès, amb
una gramàtica i un diccionari. Ell sol. Això ho sabia fer. Aquest
poliglotisme, a l’Espanya dels anys seixanta, era molt inusual també”.
Jordi Amat adverteix que, “de famílies cultes, il·lustrades i d’un
republicanisme catalanista com el dels Ferrater n’hi ha més en aquella
època”. Tanmateix, “no hi surten més escriptors com Ferrater entre
aquestes famílies”. Per tant, Amat busca la singularitat dels Ferrater:
“El que sí que és bastant específic d’ells és la mena de llibertat
d’esperit en què creixen, es formen i es desenvolupen. Això sí que és
bastant singular d’aquesta família”.
A l’hora d’escriure la seua biografia, Amat es vol centrar en
aquestes qüestions úniques: “M’interessa molt quina és la mena
d’individu que és capaç de cometre un desafiament d’aquesta ambició” en
el camp de la poesia. Vol esbrinar “quin és el background humà i literari que possibiliten que aparegui un paio que, per mi, és l’Ausiàs March del segle XX”.
La poesia de Ferrater no ha caigut en l’oblit i la seva figura
tampoc. Cinquanta anys després de la seva mort i cent anys després del
seu naixement, Gabriel Ferrater és reivindicat com el modernitzador de
la poesia catalana, però també com un intel·lectual de talla europea que
no va poder ser valorat, en la seva justa mesura, a la seva època.
La poesia van ser només tres volums, editats entre 1958 i 1963 i els
textos sobre crítica literària i crítica d’art cabrien en un únic volum
—aplegant, fins i tot les lliçons i conferències després transcrites. El
nou llibre sobre assaig de Marina Porras tindrà unes 450 pàgines i 90
són del seu pròleg. El Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019) en fa 400.
Jordi Amat assegura que “els seus contemporanis, si no tenien
contacte directe amb ell, no podien saber la dimensió del
personatge. Nosaltres sí que ho sabem!”, celebra el biògraf. “Hi
ha una pila de persones (en Valverde, en Gil de Biedma, en Castellet)
que deien que no havien ‘conegut ningú que parlant de literatura fos més
brillant’. Però ells ho sabien perquè l’escoltaven. Nosaltres hem
tingut la sort que, per diversos petits miracles, hi ha hagut la sort
que molts materials s’han conservat”.
Un dels primers impressionats per la capacitat —i cultura— lectora de
Ferrater, segons Amat, va ser José María Valverde (el catedràtic de la
UB que va dimitir per l’expulsió de la Complutense d’Aranguren, García
Calvo i Tierno Galván). Tots dos eren veïns, segons explica el seu
biògraf: “Un dels amics seus durant més temps és José María Valverde,
que eren veïns al carrer Benet Mateu, que és on s’instal·la la mare de
Ferrater quan venen a Barcelona”. Abans que Ferrater hagi publicat cap
poema ni cap article, diu Amat, “Valverde ja detecta que és un senyor
amb una intel·ligència literària molt superior i li proposa d’escriure a
mitges una Història de la literatura universal. Ferrater
finalment no ho fa, però Valverde comença i, un dia, rep una visita de
Ferrater, que el veu llegint Shakespeare. Valverde el convenç de
llegir-lo i, segons el mateix Valverde, ‘al cap de dos mesos ningú a
Espanya sabia tant Shakespeare com Gabriel Ferrater’. Era un lector
descomunal. Però no queda rastre d’aquesta brillantor com a lector. Tot i
que, si busques molt, hi ha una enciclopèdia, de la qual es fa una
adaptació espanyola als anys seixanta, on les pàgines sobre Shakespeare
les escriu Ferrater. I són al·lucinants”.
El més important d’això és que Ferrater aboca també la seva cultura i
la seva energia en la literatura catalana: “El que és molt important és
que ho fa amb Shakespeare com ho fa amb Riba i ho fa amb Ausiàs March.
Ell es posa a llegir Ausiàs March a mitjans dels anys cinquanta, i sense
ser un filòleg, volent entendre March, detecta problemes filològics que
no havia detectat ningú mai abans.
Aquesta intel·ligència com a lector —que també té el seu germà— el fa molt i molt excepcional”.
I molt capaç com a poeta.
Gabriel Ferrater havia conegut els grans poetes que el van precedir.
Va anar expressament a conèixer Carles Riba, J. V. Foix i Josep Carner,
els va estudiar i els ha explicat, però la seva poesia no hi té res a
veure. Ferrater acaba —com explica Cornudella a l’entrevista— amb els
“ufanós” i les “flaires” de la poesia anterior. Núria Perpinyà opina que
“no hi ha déu” a la poesia de Ferrater i això ja és un canvi radical:
“És una poesia moderna que parla clarament del sexe, per exemple. A
Carles Riba, a Marià Manent, a la poesia d’en Carner sempre hi ha la
presència divina, l’esperança, etc. Però en la poesia de Ferrater ja no
apareix”.
Un altre canvi és el tractament de l’amor. “Quan parla de l’amor —diu
Perpinyà— és un amor feliç, cosa que també és bastant inusual en
poesia, perquè normalment sempre es parlava d’un amor romàntic i
nostàlgic. Aquí, en canvi, apareix l’amor d’una parella que viu
feliçment l’amor, sexualment i eròticament també”.
L’escriptor es va suïcidar el 1972 i d’ell se n’han fet lectures molt
diverses, algunes d’interessades segons Porras. Per modificar aquest
relat, Porras s’ha hagut “d’explicar i desexplicar Ferrater” i trobar
coses noves: “Hi ha hagut un tic que s’ha anat repetint en la lectura de
Ferrater, que és considerar que havia fet les coses a mitges: que havia
estudiat moltes coses però cap en profunditat. Com que no és el típic
intel·lectual que diu ‘aquest és el meu camp d’estudi i em dedico només a
això’, molts ho han aprofitat per dir que va començar moltes coses però
no en va acabar gaires. Però si mires els seus textos, tots formen part
d’un sistema unitari”. Això és el que intentarà explicar a la seva tesi
doctoral, en la qual que encara està treballant: “En els textos sobre
pintura que ell escriu el 1950 hi ha les mateixes idees que escriu en
els textos sobre literatura dels anys setanta. No és que la seva
producció siguin temes aïllats que ell vagi fent en apartats separats
sinó que tot forma part d’un mateix sistema de pensament. Va estudiar
ciències exactes i es veu com aquesta formació afecta després tots els
altres temes que va estudiar”.
https://www.eltemps.cat/article/16581/lhome-que-va-capgirar-la-poesia-catalana
.jpg)
