Llibres, lleis i drets

 

 

 

L’octubre passat, concretament el dia 12, el BOE publicava una bona notícia per al sector cultural. Mitjançant la llei 14/11 s’aprovaven mesures de suport amb les quals fer front a l’impacte econòmic i social de la covid. A més s’assenyalava que el llibre, “amb caràcter general, és un bé bàsic i de primera necessitat”. Entenc que el que el legislador ha volgut expressar és que els llibres són l’aliment espiritual, un criteri que concorda amb la citació evangèlica: “No només de pa viu l’home” i amb les màximes tantes vegades repetides: “Els llibres ens fan lliures”, “El que no et dona la vida t’ho regalen els llibres”, etcètera.

La valoració a l’alça del llibre inclosa en el BOE té a veure amb el fet que la lectura ha ajudat durant el confinament el 82% dels lectors, segons dades ofertes per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, en l’informe El paper del llibre i de la lectura durant el període de confinament per la covid-19 . A més un 70% dels enquestats consideren que els ha servit per desconnectar de la preocupació per la pandèmia i un 65% han trobat en la lectura una manera de combatre l’avorriment. D’aquí ve que la disposició final quinzena de la llei citada afegeixi: “Els poders públics organitzaran i executaran, de manera permanent, campanyes de foment de la lectura i enfortiment del sistema bibliotecari públic”. Cosa que ha suscitat l’entusiasme del món editorial. Un entusiasme que Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, també feia seu quan es referia a l’increment de les vendes de llibres el darrer any, en el seu parlament a la 36a Nit de l’Edició.

Els autors, un per un, no aconseguiran res enfront de les grans plataformes tecnològiques

Tal vegada, però, cal recordar que aquest bé bàsic que és el llibre té autor/a, que els llibres abans d’imprimir-se no són escrits per una mà invisible que empra una ploma o un ordinador màgics, sinó per una persona que té nom i cognoms, per bé que a vegades empri pseudònim. La cadena de muntatge d’aquest bé de primera necessitat comença en l’autor. Sense autor no hi ha llibre, encara que l’autor sigui el darrer que cobra i que el que cobra és un mòdic 10 per cent. Això suposa­ que si vostè compra un llibre que costa­ 20 euros, a l’autor n’hi arriben dos. D’aquests dos en pagarà el 10% a l’agent, a banda d’impostos. Si el llibre és en edició de butxaca, el guany es reduirà a la meitat, a un 5%. Ho anoto, per tal que vostès es facin una idea dels escadussers percentatges percebuts pels escriptors amb l’agreujant que les seves obres, 70 anys després de la seva mort, passaran a ser de domini públic, és a dir, qualsevol podrà editar-les sense haver de pagar res pels drets als hereus, cosa que no passa amb cap altra pro­pietat.

L’assumpte dels drets d’autor no suscita massa consens, fins i tot aquells que, com el Govern central, no dubten a defensar el llibre­ i la lectura, no fan el mateix amb els drets, a punt de ser engolits, pel que fa a la reprografia, per les plataformes digitals. Així­ la publicació al BOE del 3 de novembre sobre l’aplicació de la directiva europea 2019/ 790 sobre els drets d’autor en el mercat únic digital planteja per als autors, especialment, un greu perjudici, atesa la pràctica impossibilitat que aquests siguin reconeguts i remunerats si no és mitjançant la gestió col·lectiva obligatòria, cosa que, de moment, sembla no ser del gust del Govern. Els autors, un per un, enfront de les grans plataformes tecnològiques no aconseguiran res. Només la gestió col·lectiva obligatòria els pot garantir els seus drets.

En fi, bones festes.
Carme Riera - La Vanguardia

Josep Pla, el narrador que havia quedat amagat

 Destino recupera a ‘La cendra de la vida’ trenta-quatre narracions publicades entre 1949 i 1967 que reconfiguren l’obra de l’escriptor empordanès 

Les trenta mil pàgines que conformen l’obra completa de Josep Pla (1897-1981) no deixen d’oferir sorpreses quan algú es pren la molèstia de pouar-hi a fons i suggerir nous criteris de valoració. De fet, Pla ha estat sempre més considerat un escriptor de memòries, de llibres de viatges, de biografies, de reportatges i de guies geogràfiques o culinàries que no pas un narrador. Ara les coses poden canviar gràcies a la feina ingent que ha fet Jordi Cornudella, curador de La cendra de la vida, el magne volum que inclou trenta-quatre narracions de Pla publicades entre el 1949 i el 1967 en diversos indrets. Cornudella ha comptat amb l’assessorament de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. De fet, la col·laboració entre la institució i Edicions Destino ha aportat aquests darrers anys un redescobriment de l’escriptor gràcies a la recuperació d’alguns dietaris inèdits i, sobretot, gràcies a la publicació de la correspondència que va mantenir amb nombrosos escriptors i intel·lectuals.

Xavier Pla explica: “Hi ha un Pla memorialista, que fa assaig, que fa paisatgisme i llibres de viatge, però sovint ens hem oblidat que també va ser un gran narrador.” De fet, Pla va excel·lir en la narració sobretot als anys vint, quan va publicar una bona part de les obres recollides a l’antologia i que posteriorment havia inclòs en els volums de l’obra completa iniciada a l’editorial Selecta i després encara en la definitiva de Destino. “Pla té unes peces narratives breus excel·lents i que potser havien quedat poc visibles i ara això donarà una nova visió de l’escriptor”, diu Xavier Pla.

La cuina de l’escriptura planiana ha estat sempre molt complexa. Per arribar a servir el plat definitiu, l’escriptor ha fet servir nombrosos ingredients i en molts casos ha elaborat i reelaborat els texts fins a arribar a la versió final. Cornudella diu: “En els orígens Pla era un narrador molt bo. Coses vistes, de 1925; Llanterna màgica, de 1926; i Relacions, de 1927, eren en tot o en part obres de narrativa, però a partir d’aquí va arribar el moment de refer els texts.” Així doncs, a partir del 1949, primer a la Selecta i després a Destino, va publicar noves versions dels texts de vint anys enrere i n’hi va afegir de nous. Cornudella diu: “Va retallar i va enganxar, va ampliar i va suprimir, va sumar textos diferents en un de sol, va barrejar fragments de procedència i de cronologia diverses, va modificar tot el que va voler i com va voler. Amb tot aquest volum aplega, en una edició revisada, trenta-quatre narracions que Pla va publicar com a definitives entre el 1949, quan va sortir Coses vistes a la Selecta, i el 1967, quan va sortir a Destino La vida amarga.”

Una de les feines ingents que ha tingut Cornudella per a preparar aquest volum ha estat de comparar, quan ha estat possible, els manuscrits de Pla o les diverses versions i eliminar “determinades correccions o ultracorreccions dels editors i dels correctors sobre els texts de Pla i, per tant, acostar molt més el text a la llengua original que feia servir l’escriptor sempre que sigui correcta.” Això és una cosa que ha succeït en totes les recuperacions de texts de Pla fetes d’aquests darrers anys. “Potser no ho havíem dit d’una manera tan explícita com ara, però és important fer aquesta tasca i de fet és un dels objectius per als anys vinents, a mesura que anem preparant més edicions.”

Per a escatir fins a quin punt són totalment ficció o no aquests texts, s’ha de veure que en alguns hi ha un component autobiogràfic força important. La major part són escrits en primera persona i a més sovint el narrador és algú que també es diu Josep Pla, de manera que els jocs i les possibilitats són oberts. També cal destacar que Jordi Cornudella ha fet un exercici molt minuciós traçant en un apèndix la biografia de cada narració, és a dir, seguint el període de publicació des de l’original fins als nostres dies, inclosos els canvis d’idioma i les principals modificacions en el text.

La importància del volum La cendra de la vida es pot exemplificar amb allò que diu Xavier Pla. “Encara hi ha lectors en aquest país que no han llegit mai Josep Pla i em pregunten per on haurien de començar. La resposta sempre ha estat molt difícil, però ara tinc molt clar que recomanaria que comencessin per aquest llibre. Mireu, si féssim un exercici de literatura-ficció de prescindir del Pla de la boina, de la revista Destino i dels Homenots i poguéssim trobar un lector verge que comencés a llegir La cendra de la vida, descobriria un narrador molt interessant i excepcional, hi trobaria contes que no són contes efectistes, però si amb una qualitat molt rica, i les trenta-quatre narracions subratllen que Pla va ser un gran creador de peces narratives.”

 

Fins al moment de l’edició d’aquesta obra, que servirà segurament per a trencar algunes idees preconcebudes i per oferir una nova perspectiva de l’obra de Pla, corria la brama que les narracions dels anys vint eren les millors de la seva producció. De fet, es considera que aquests texts anteriors a la guerra de 1936-1939 són els millors, però Cornudella diu que n’hi ha alguns d’escrits després que són fins i tot millors que els inicials. També insisteix en un fet important: “Pla escriu llibres per a publicar-los i, per tant, tenia un ull posat en la censura i en la reescriptura de les narracions, moltes vegades el to sexual i les ironies i sàtires anticlericals o certes al·lusions a la religió són més atenuades que a les versions dels anys vint i això podria confondre respecte de la qualitat dels texts. Pla és un narrador molt bo i molt interessant.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-pla-el-narrador-que-havia-quedat-amagat/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3b58222fc9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3b58222fc9-204258373

 

Video del llibre "el cim de les bruixes"

 

El cim de les bruixes - el meu nou llibre

La vida és una continuïtat d'actes i tots tenen conseqüències. Alguna cosa del passat sorgeix inesperadament i ho canvia tot, el destí està escrit i no perdona. Tres amigues de la infància es troben al cap dels anys sense saber que aquesta trobada formava part del seu propi llibre de la vida i de la seu final.

 

Quan amb tan sols tretze anys vaig anar a passar les vacances amb els meus pares a un lloc a prop d'un poble anomenat Vallgorguina, haig de dir que als meus pares els agradava l'acampada, no crec que existissin els càmpings. En aquella època podies fer-ho en qualsevol lloc, demanaves permís a l'amo del terreny i llest i si era enmig de la muntanya ni això.

A mi sempre m'ha agradat caminar. Cada tarda me n'anava per un camí o per un altre per a descobrir tot aquell paratge, un dia decidir prendre el camí que pujava cap a la muntanya, m'emportà prop d'una hora i va valer la pena. Allí malgrat els anys, segles seguia, perfecte un dolmen sencer. Em dic, molta l'atenció, què cap monument funerari en el cim de la muntanya.

Segons ens van comptar els de la masia, amos del terreny on acampem, es feien misses negres, que aquell paratge li deien "el cim de les bruixes", però que tot era una llegenda. Bé, en el llibre explico molt més.

 

A mi, molts anys després em va inspirar per a escriure aquest llibre.

Tessa Barlo

 

 

 

Botellots i les seves causes

 

La nostra societat entén l'oci, per una gran majoria, en el consum de l'alcohol, tot allò com distreure, celebrar, etc. està sota aquesta premissa; veure. És això el que veuen i entenen els nostres fills i filles des de ben petits, que per passar-ho bé han de tindre aquest punt de "xispa" que donar la beguda, sense ser conscients del mal que fan al seu organisme i que inclòs els pot portar a l'alcoholisme.

Però estem en una societat hipòcrita, mentre els adults veuen en festes, bars, en reunió d'amics, inclòs sols a casa, es criminalitza el que ho facin als joves en grup. Per tant, el problema no és veure, sinó el lloc on es veu.

No ho estem gestionant bé, tots volem relacionar-nos amb persones de la nostra edat, però amb la pandèmia als joves se'ls ha negat aquesta oportunitat fins que han dit prou. S’ha de buscar alternatives perquè el jovent pugui canalitza la seva energia, crea una alternativa d'oci que no sigui els botellots. Espais per joves, associacions culturals on puguin veure's representats. No ens podem quedar amb "Aquesta joventut". La joventut sempre en totes les èpoques ha estat qüestionada, als avis amb els pares, els pares amb nosaltres i nosaltres amb els nostres fills. És un espai d'edat incompresa per la seva pròpia rebel·lia que comporta. Tots hem sigut joves, potser abans de criminalitzar-los hauríem de veure les causes i buscar solucions.

Si afegim, que aquesta generació és la més preparada, però, la manca d'oportunitats laborals, de futur, a l'accés a l'habitatge, el desencís actual del jovent és per una manca d'oportunitats. I que hem fet?, perdre el temps buscant el nom adequant a aquest fenomen; Botellon, la botellada i l'entrampada fins a arribar al botellot. I també el que hem aconseguit és que s'infiltrin gent violenta com passa a totes les aglomeracions de persones, per fer mal, trencar vidres, robatoris, desperfectes de tota mena, gent violenta arribats d'arreu, no del jovent que vol reunir-se normalment.

Conclusió primer donem exemple i busquem alternatives, hi ha molt fer i anem per feina.

 

Tessa Barlo

 

 

El meu nou llibre- El cim de les bruixes

 

Fontcuberta se’n fot del Borbó i de més monstres

 

El Mirador de Cultura es fixa també en el Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, amb Pessarrodona i Vicens de protagonistes 

 

Va convèncer-nos de l’existència d’un cosmonauta soviètic esborrat de la història per ordre directa del Kremlin. Ens va fer descobrir espècies animals i vegetals desconegudes. Va causar pànic amb l’estranya aparició d’aeròlits d’origen extraterrestre i alguns diaris encara maleeixen haver-se empassat la història del malaguanyat Ximo Berenguer, el retratista del món lúbric del Molino i suposat autor del llibre A chupar del bote.

 Joan Fontcuberta és un dels noms més destacats de la fotografia al nostre país i internacionalment. Com a artista de llarga i fecunda carrera, també és un teòric convençut de la mort de la fotografia tal com l’havíem entesa que darrerament ens avisa de la desaparició física d’allò que durant dècades vam considerar que podia immortalitzar el món. De fet, tots els seus projectes –i enganys– posen a prova la confiança cega en la imatge com a testimoni verídic de la història i la realitat.

 

Dels mals de la fotografia al deepfake

Tretze anys després de la seva darrera gran exposició a Barcelona, el museu de Can Framis de la Fundació Vila Casas reuneix bona part dels últims treballs de Fontcuberta a l’exposició “Monstres”. El títol prové d’una frase cèlebre de Gramsci que hem sentit, repetit i escrit mil vegades: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.” Una frase apòcrifa, diguem-ho tot.

A l’era de la saturació visual, el guanyador del premi Hasselblad 2013 aprofundeix les seves obsessions. De la degradació física de la fotografia a les sèries Trauma I i Trauma II o Gastròpode, en què els caragols que viuen a la bústia de l’artista devoren catàlegs i invitacions a exposicions, fins als perills de l’era de l’algoritme, la intel·ligència artificial i el deepfake. Uns malsons i monstres –en la setmana que s’inaugura el Festival de Sitges– que el fotògraf combat amb la seva mirada crítica, i aprofitant-los en favor de la reflexió.

Amb aquesta intenció, Fontcuberta aplica les tècniques de trucatge de vídeo de manera caricaturesca: A Beautiful agony podem veure mascles coneguts pels seus escàndols i grolleria sexual, com Donald Trump, Silvio Berlusconni, Dominique Strauss-Kahn o Joan Carles de Borbó, en ple orgasme. De fet, l’ex-monarca espanyol rep dues vegades, perquè és el protagonista de Botswana Safari, un impressionant mosaic de marbre de Carrara que reprodueix la famosa fotografia de la cacera de l’elefant, que va marcar el principi de la fi del Borbó.

Un exercici de violència a l’IVAM

L’Institut Valencià d’Art Modern també acaba d’inaugurar una exposició. “Exercici de violència”, de Guillermo Ros, es pot veure des d’aquesta setmana a la galeria 6 de l’IVAM. Per a l’artista la idea de violència es troba en qualsevol procés artístic, en el qual es legitima, justifica i promou l’autoexplotació de l’artista, molt sovint instal·lat en la precarietat i, per tant, convertit en un ésser violentat, absorbit per la feina i descurat respecte del seu estat físic i mental.

 

 

La violència i l’hostilitat de l’exposició es materialitzen en un conjunt escultòric repartit en dues plantes. A la primera, trobem els pilars gòtics d’un edifici que podria ser la Llotja de Valencià, destruïts com si es tractés d’un camp de batalla. A la segona, deu rates amb dentadura daurada evoquen les gàrgoles del mateix edifici, com un crit d’alerta contra la luxúria i el món infernal, barrejats. Tot plegat combinat amb referents del món dels videojocs, ben presents en els treballs de Ros, com una part del seu univers personal.

Marta Pessarrodona, protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat

Sovint es diu que ningú no es profeta a la seva terra. Però a casa potser hom pot ser poeta. És el cas de la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019, Marta Pessarrodona, que, ara que farà vuitanta anys, és la protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat –on viu de fa anys i on té una biblioteca dedicada. L’homenatge consistirà en l’exposició “Les paraules de la Marta”, que es podrà veure a la biblioteca que porta, justament, el nom de Gabriel Ferrater, de qui l’any 2022 s’escau el centenari, i en un acte dedicat als quaranta anys d’A favor meu, nostre.

 

Al costat de Pessarrodona, l’altra gran protagonista serà Antònia Vicens, que també compleix vuit dècades de vida recollint reconeixements i agraïment pel seu mestratge i l’obertura de camí a les noves generacions. El festival estrenarà el documentari El paisatge sempre és interior, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN Català i Mallorca Literària.

La programació comença el dia 13 amb l’espectacle Amb tinta roja, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, i s’allargarà fins al dia 7 de novembre. Enguany, el Festival de Sant Cugat servirà de preludi dels actes del centenari ferraterià. Enguany és previst el recital Fil de memòria, amb Pere Arquillué, l’estrena de Ferrater en imatges, a partir de peces audiovisuals basades en la seva obra i Després de Ferrater, recull de càpsules protagonitzades per poetes que han pouat en el seu llegat.

 L’oncle Vània, d’Anton Txèkhov inaugura avui el festival Temporada Alta. Hi coincidirà un director de prestigi internacional reconegut, el lituà Oskaras Koršunovas, amb un repartiment que aplega el bo i millor de la interpretació catalana. Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol pugen a l’escenari del Centre d’Arts Escèniques el Canal, de Salt, per interpretar un dels texts més importants del teatre internacional, traduït pel poeta Feliu Formosa, en un muntatge que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc a partir del 18 de novembre.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fontcuberta-borbo-altres-monstres-mirador-cultura-joan-safont/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=dcd4c2b057-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-dcd4c2b057-204258373