divendres, 8 d’octubre del 2021

Fontcuberta se’n fot del Borbó i de més monstres

 

El Mirador de Cultura es fixa també en el Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, amb Pessarrodona i Vicens de protagonistes 

 

Va convèncer-nos de l’existència d’un cosmonauta soviètic esborrat de la història per ordre directa del Kremlin. Ens va fer descobrir espècies animals i vegetals desconegudes. Va causar pànic amb l’estranya aparició d’aeròlits d’origen extraterrestre i alguns diaris encara maleeixen haver-se empassat la història del malaguanyat Ximo Berenguer, el retratista del món lúbric del Molino i suposat autor del llibre A chupar del bote.

 Joan Fontcuberta és un dels noms més destacats de la fotografia al nostre país i internacionalment. Com a artista de llarga i fecunda carrera, també és un teòric convençut de la mort de la fotografia tal com l’havíem entesa que darrerament ens avisa de la desaparició física d’allò que durant dècades vam considerar que podia immortalitzar el món. De fet, tots els seus projectes –i enganys– posen a prova la confiança cega en la imatge com a testimoni verídic de la història i la realitat.


 

Dels mals de la fotografia al deepfake

Tretze anys després de la seva darrera gran exposició a Barcelona, el museu de Can Framis de la Fundació Vila Casas reuneix bona part dels últims treballs de Fontcuberta a l’exposició “Monstres”. El títol prové d’una frase cèlebre de Gramsci que hem sentit, repetit i escrit mil vegades: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.” Una frase apòcrifa, diguem-ho tot.

A l’era de la saturació visual, el guanyador del premi Hasselblad 2013 aprofundeix les seves obsessions. De la degradació física de la fotografia a les sèries Trauma I i Trauma II o Gastròpode, en què els caragols que viuen a la bústia de l’artista devoren catàlegs i invitacions a exposicions, fins als perills de l’era de l’algoritme, la intel·ligència artificial i el deepfake. Uns malsons i monstres –en la setmana que s’inaugura el Festival de Sitges– que el fotògraf combat amb la seva mirada crítica, i aprofitant-los en favor de la reflexió.

Amb aquesta intenció, Fontcuberta aplica les tècniques de trucatge de vídeo de manera caricaturesca: A Beautiful agony podem veure mascles coneguts pels seus escàndols i grolleria sexual, com Donald Trump, Silvio Berlusconni, Dominique Strauss-Kahn o Joan Carles de Borbó, en ple orgasme. De fet, l’ex-monarca espanyol rep dues vegades, perquè és el protagonista de Botswana Safari, un impressionant mosaic de marbre de Carrara que reprodueix la famosa fotografia de la cacera de l’elefant, que va marcar el principi de la fi del Borbó.

Un exercici de violència a l’IVAM

L’Institut Valencià d’Art Modern també acaba d’inaugurar una exposició. “Exercici de violència”, de Guillermo Ros, es pot veure des d’aquesta setmana a la galeria 6 de l’IVAM. Per a l’artista la idea de violència es troba en qualsevol procés artístic, en el qual es legitima, justifica i promou l’autoexplotació de l’artista, molt sovint instal·lat en la precarietat i, per tant, convertit en un ésser violentat, absorbit per la feina i descurat respecte del seu estat físic i mental.

Un exercici de violència Exposició IVAM Guillermo Ros 

 

La violència i l’hostilitat de l’exposició es materialitzen en un conjunt escultòric repartit en dues plantes. A la primera, trobem els pilars gòtics d’un edifici que podria ser la Llotja de Valencià, destruïts com si es tractés d’un camp de batalla. A la segona, deu rates amb dentadura daurada evoquen les gàrgoles del mateix edifici, com un crit d’alerta contra la luxúria i el món infernal, barrejats. Tot plegat combinat amb referents del món dels videojocs, ben presents en els treballs de Ros, com una part del seu univers personal.

Marta Pessarrodona, protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat

Sovint es diu que ningú no es profeta a la seva terra. Però a casa potser hom pot ser poeta. És el cas de la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019, Marta Pessarrodona, que, ara que farà vuitanta anys, és la protagonista del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat –on viu de fa anys i on té una biblioteca dedicada. L’homenatge consistirà en l’exposició “Les paraules de la Marta”, que es podrà veure a la biblioteca que porta, justament, el nom de Gabriel Ferrater, de qui l’any 2022 s’escau el centenari, i en un acte dedicat als quaranta anys d’A favor meu, nostre.

Marta Pessarrodona

 

Al costat de Pessarrodona, l’altra gran protagonista serà Antònia Vicens, que també compleix vuit dècades de vida recollint reconeixements i agraïment pel seu mestratge i l’obertura de camí a les noves generacions. El festival estrenarà el documentari El paisatge sempre és interior, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN Català i Mallorca Literària.

La programació comença el dia 13 amb l’espectacle Amb tinta roja, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, i s’allargarà fins al dia 7 de novembre. Enguany, el Festival de Sant Cugat servirà de preludi dels actes del centenari ferraterià. Enguany és previst el recital Fil de memòria, amb Pere Arquillué, l’estrena de Ferrater en imatges, a partir de peces audiovisuals basades en la seva obra i Després de Ferrater, recull de càpsules protagonitzades per poetes que han pouat en el seu llegat.

 L’oncle Vània, d’Anton Txèkhov inaugura avui el festival Temporada Alta. Hi coincidirà un director de prestigi internacional reconegut, el lituà Oskaras Koršunovas, amb un repartiment que aplega el bo i millor de la interpretació catalana. Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol pugen a l’escenari del Centre d’Arts Escèniques el Canal, de Salt, per interpretar un dels texts més importants del teatre internacional, traduït pel poeta Feliu Formosa, en un muntatge que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc a partir del 18 de novembre.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fontcuberta-borbo-altres-monstres-mirador-cultura-joan-safont/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=dcd4c2b057-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-dcd4c2b057-204258373

dijous, 9 de setembre del 2021

Izaskun Arretxe serà la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes


 

La fins ara directora de l’àrea de literatura i pensament de l'Institut Ramon Llull hi substitueix Oriol Ponsatí-Murlà

 

Misteri revelat. Izaskun Arretxe (1969) serà la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes i substituirà Oriol Ponsatí-Murlà en el càrrec. El govern ho ha aprovat en el consell executiu i ahir ja se’n va informar el consell assessor de l’entitat. Això és el punt final a l’elecció d’un dels càrrecs que ha costat més de nomenar de l’actual executiu –han passat ja prou més de cent dies d’ençà de la investidura de Pere Aragonès– i el nomenament arriba tot just quan comença un nou curs amb molts envits i quan tenim a tocar la Setmana del Llibre en Català, que s’inaugura divendres.

En aquests moments Izaskun Arretxe ocupava el càrrec de directora de l’àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull, i per tant també hi haurà canvis en aquest organisme dedicat a la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes.

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va comunicar ahir el nom d’Arretxe al consell assessor, on hi havia preocupació i expectació per saber qui ocuparia el càrrec de director, perquè a començament d’estiu Oriol Ponsatí va comunicar que no continuaria al capdavant de la Institució. Arretxe és una figura de consens i molt respectada en el món editorial i s’ha imposat a més noms que havien sonat per al càrrec, que se sabia segur que seria ocupat per una dona.

Izaskun Arretxe és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i té un Master of Arts de la Universitat La Trobe de Melbourne per la tesi La teoria de l’amor a l’obra poètica d’Ausiàs March. Va ser lectora de català a la mateixa universitat del 1993 al 1995. En principi tot feia pensar que seria una excel·lent medievalista però el 1997 es va incorporar a Quaderns Crema i des de llavors ha estat vinculada a la indústria editorial fins al seu salt al Llull. Va passar per Anagrama entre el 1998 i el 2003; fou directora general de Critèria entre el 2003 i el 2007; i el 2008 es va incorporar a Ara Llibres i en va ser la directora literària fins el 2016. A més, va ser vice-presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana entre el 2014 i el 2016.

D’ençà del 2016 la seva tasca ha estat promoure la literatura catalana arreu del món mitjançant les traduccions i la presència en fires i festivals internacionals, vetllant perquè no solament es tradueixin les novetats i els llibres més venuts sinó també la nostra literatura patrimonial i escriptors menys coneguts.

Arretxe ha sostingut sempre a les entrevistes que és fàcil defensar la nostra literatura a fora perquè és de primer nivell. “Si no tinguéssim ni autors ni obres, o si fossin de qualitat més dubtable, seria més complicat. Com més recursos tinguem i millor els administrem, més lluny arribarem”, diu. Ara, també és conscient que el mercat editorial en català encara és prou fràgil.

 


 

Promoció interior

Així doncs, Arretxe passarà de promocionar la nostra literatura a l’exterior a impulsar-la a l’interior del país. Haurà de tenir en compte que la Institució és una entitat de Països Catalans –hi ha membres de ple dret, com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o el PEN Català, que tenen un àmbit d’actuació de tot el domini lingüístic– i s’haurà de centrar en aspectes com l’ajuda als creadors, la seva promoció a tot el país i el manteniment de la presència en centres escolars de primària i secundària, biblioteques i ajuntaments gràcies als programes vigents. Haurà de treballar per establir un sistema de pagaments eficaç que resolgui el desgavell d’aquests darrers mesos, originat sobretot per la burocràcia interna del Departament d’Ensenyament.

Així mateix, haurà de continuar donant suport a festivals, fires i activitats literàries diverses i en creixement constant –cada vegada es fan més fires literàries arreu del país que necessitaran complicitats institucionals per a mantenir-se i que són un magnífic aparador per als escriptors. L’objectiu principal serà, ara, augmentar el coneixement de la nostra literatura interiorment i prestigiar-la i per a això la programació dels festivals i fires és fonamental. No és pas una feina exclusiva de la Institució, però n’haurà d’encapçalar l’impuls. El creixement cap a l’exterior és molt important, però augmentar els lectors en català a casa nostra i garantir més oportunitats de supervivència per als creadors encara ho és molt més.

Arretxe coneix molt bé el sector editorial català, malgrat que faci cinc anys que no hi treballa directament. En aquest camp, haurà de vetllar per mantenir les línies d’ajudes actuals i augmentar-les tant com sigui possible. De fet, el gran objectiu de tot el Departament de Cultura és assolir el 2% del pressupost de la Generalitat, considerat el mínim exigible per a poder desenvolupar-se amb garanties. Aquest objectiu, ara com ara, és molt lluny.

Ara, sens dubte, el gran desafiament de la Institució –i hauria de ser de tot el govern perquè hi ha en joc una bona part del futur del país– és el desenvolupament del pla lector. Per parlar-ne, no s’ha fet sinó una reunió. Cal posar fil a l’agulla per capgirar totes les diagnosis negatives detectades i desenvolupar totes les estratègies apuntades. Veurem fins a quin punt aquest govern hi creurà.

De moment, a la nova directora se li gira feina.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/izaskun-arretxe-nova-directora-de-la-institucio-de-les-lletres-catalanes/

dilluns, 6 de setembre del 2021

L'estiu 2021, un any d'incendis


 

Després d'un 2020 molt plujós, que va afavorir que els incendis fossin pocs i sense gaires incidents, ara tenim un 2021 amb una primavera molt seca que passa tot el contrari, els incendis es sumen un darrere altre i per tot el mediterrani.

El foc per sobreviure necessita tres elements: Calor, aire i combustible. Per això enguany, la direcció general d'Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi, als Agents Rurals i la Diputació de Barcelona han fet una campanya donant suport a particulars i ajuntaments econòmicament perquè realitzin les franges de protecció, que per altra banda estan obligats a fer-ho. Aquesta obligatorietat data des del 2003, però no eren gaire exigents. Pel fet que ara els boscos cada vegada estan més bruts i no es prenen les mesures necessàries, sembla que si volen posar de valent.
Les zones habitades se'ls hi ha intruït perquè aquestes franges siguin de vint-i-cinc metres des de la paret de l'habitatge. Retirar la vegetació seca així com, reduir les branques o fulles dels arbres més propers. D'aquesta manera reduïm els riscos i ajudem a les tasques d'extinció del foc dels bombers.

         Els Agents Rurals fan una tasca molt dura durant tota la primavera, però, si tenim en compte que Catalunya el 90% del seu territori és zona muntanyosa, no hi ha prou agents que cobreixi i netegi tot el territori. Diuen que la prevenció es fa a l'hivern i és molt important per les feines dels bombers a l'estiu. D'altra banda molts boscos estan en mans de particulars un 75% de la superfície forestals, a qui també se'ls ha d'exigir responsabilitats

Paradoxalment el 90% del pressupost públic es destina a l'extinció que pertany al ministeri de l'interior, mentre que la prevenció pertany al ministeri d'agricultura que es queda en un 10%.

Per tot el que s'ha exposat, hem de ser conscients que entre tots hem de col·laborar amb les tasques de prevenció, perquè mai se sap a on es produirà el foc i les nostres llars poden estar en perill.

 

Tessa Barlo

 

 


 

dilluns, 9 d’agost del 2021

S’ha mort la periodista Rosa Maria Piñol, un dels grans referents del periodisme cultural


 

Va ser una de les grans referències periodístiques, primer a l'Avui i després a La Vanguardia, sobre literatura i llibres, especialment en català  


Aquest diumenge s’ha sabut de la mort de la periodista Rosa Maria Piñol (Barcelona, 1950) , un dels grans referents del periodisme cultural a Catalunya, molt especialment pel que fa a llibres i literatura. Va exercir una tasca de difusió i visibilitat del món literari català des del rigor i la qualitat informativa. La seva feina va marcar el sector i els lectors.

 

Piñol va treballar al diari Avui des del seu naixement i a partir del 1980 a la secció de cultura. El 1983 va entrar a formar part de La Vanguardia com a redactora de cultura, especialitzant-se en literatura i cultura catalanes on va desplegar un mestratge reconegut per tothom. El setembre del 2010, amb el naixement de l’edició en català del diari, va formar part de l’equip que es va encarregar de la seva preparació.

Piñol es va jubilar el 2015, any en què va rebre el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, amb Lluís Bonada, un altre dels periodistes culturals de referència del país. En ocasió d’aquell premi VilaWeb va publicar aquesta entrevista a duo: Rosa M. Piñol i Lluís Bonada, degans del periodisme literari.

Piñol va esturiar a l’escola de periodisme del CICF (avui CIC): “Teníem de professors en Josep Pernau, en Vázquez Montalbán, en Miguel Ángel Bastenier, l’Eugeni Giralt, en Llorenç Gomis, l’Estivill, en Josep Maria Carandell… Allà es va gestar el Grup Democràtic de Periodistes”, explicava a VilaWeb.

I també explicava: “De ben joveneta vaig treballar un parell d’anys a la revista Cavall Fort, fent de secretària de direcció, al costat d’Albert Jané. La revista aleshores encara tenia la seu a la casa Vicens, obra d’en Gaudí. Passar per Cavall Fort em va permetre de consolidar el meu català escrit. Després d’això vaig estudiar periodisme.” El lingüista i autor del llibre d’estil de VilaWeb, Jem Cabanes, sempre deia de Rosa Maria Piñol, que era la periodista amb el català més bo que havia passat per les seves mans de corrector.

“La meva primera feina va ser al Diario Femenino de Sebastià Auger, que després es va convertir en Mundo Diario. Diario Femenino era un periòdic en retrogravat. En Bastenier, que s’encarregava de la secció d’Internacional, em va fer entrar. Vaig començar fent les cartes al director (perquè el diari no en rebia cap ni una) i també redactava l’horòscop. Després, sortosament, vaig progressar i vaig arribar a fer fins i tot crítica cinematogràfica. Quan es va convertir en Mundo Diario va agafar una línia de diari progressista que feia un periodisme molt combatiu. Precisament aleshores, el director, Ramón Solanes, em va encarregar de coordinar i d’escriure una pàgina que es feia en català (abans que sortís l’Avui). Va ser un espai pioner. I des d’aquí em vaig iniciar en el periodisme en català. El 1976 em van cridar de l’Avui per formar part de la redacció fundacional del diari. Vaig anar a parar a la secció de Local. M’hi vaig passar set anys, a l’Avui, on vaig estar també a la secció d’Ensenyament i d’aquí ja vaig entrar a la de Cultura, on hi havia l’Agustí Pons. Érem ell, que era el cap de secció, i jo. Després va entrar la Mercè Ibarz. I quan l’Agustí Pons va marxar a ser el cap de comunicació del conseller de Cultura, Max Cahner, va encapçalar la secció de Cultura en Lluís Bonada.”

“Recordo que a l’Avui vam començar a treballar amb ordinadors, que eren molt rudimentaris. Durant aquells anys vaig tenir els meus dos fills. I a l’Avui vam viure el 23-F. El 1983, em van cridar simultàniament de TV3 i de La Vanguardia. Vaig triar el periodisme escrit, per l’angúnia que em feia i em fa encara això de donar la cara. Doncs em vaig incorporar a la secció de Cultura de La Vanguardia el mateix dia que en Llàtzer Moix, per fer una secció amb tots els ets i uts. Fins llavors hi havia unes pàgines de llibres i cultura que portava en Josep Ramoneda, però no va ser fins a final del 1983 que es va crear la secció de Cultura. Hi havia de director en Paco Noy i de director adjunt l’Ibáñez Escofet. Des d’aquell moment ja em vaig especialitzar en literatura i, de mica en mica, en literatura catalana. I vaig anar guanyant espai per a la literatura catalana. Penseu que en Llàtzer Moix, que ha estat el meu cap de Cultura durant vint-i-set anys, era cosmopolita i sensible a la literatura catalana. M’hi he passat trenta-dos anys, a La Vanguardia.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-la-periodista-rosa-maria-pinol-un-dels-grans-referents-del-periodisme-cultural/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=d66761af26-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-d66761af26-204258373

divendres, 16 de juliol del 2021

Carles Dachs Clotet guanya el premi de Poesia Gabriel Ferrater

 

El llibre premiat porta per títol ‘Vent a la mà’. El premi el convoca l’Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i Edicions 62 

Carles Dachs Clotet ha obtingut el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2021 amb els poemes aplegats sota el títol Vent a la mà. El premi és organitzat per l’Ajuntament de Sant Cugat, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Té una dotació de 8.530 €. Inclou una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó i la publicació a l’octubre del llibre al segell Edicions 62.

 Segons que ha explicat l’editor Jordi Cornudella, membre del jurat, el llibre Vent a la mà d’en Carles Dachs és un llibre molt bo: “És un llibre de plena maduresa, tant pel cantó de la imaginació poètica com pel cantó de la forma poètica és el llibre d’algú que sap molt bé què té entre mans, sap com controlar-ho i com donar-ho als lectors. És un llibre organitzat en tres parts, cadascuna independent. La primera part són poemes de pensament fondo i de troballes brillants, poemes que conviden a fer un camí de reflexió. La segona part és una mena d’elegia llarga molt diferent de to. I la tercera part, més curta, té com a centre motriu la mort del pare. Amb tot, el llibre té una unitat, que és la de la veu que li dóna l’autor i la unitat també de l’expertesa de la factura, de la capacitat de convèncer el lector, des del començament fins al final.”

Carles Dachs ha agraït el premi que porta el nom de Gabriel Ferrater, segons ell, el poeta català de la segona meitat del segle XX més influent i la seva imatge arriba als nostres dies. “No som pas pocs els que vam començar a interessar-nos per la poesia a través seu. Encara recordo quan era adolescent i vaig descobrir els seus poemes. I les seves classes ara recollides en llibre, que la gent de la meva generació hem llegit com a textos crítics.”

Nascut l’any 1987 a Santa Eugènia de Berga, Carles Dachs és llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Ha publicat Suc de llum (Premi Joan Duch per a Joves Escriptors 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria Mercè Marçal; Pagès editors, 2015). És cofundador de la petita col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols». Escriu puntualment a la revista digital de crítica literària La Lectora i en altres publicacions. Ha estat professor lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest entre el 2017 i el 2021.

En aquesta edició, la que fa dinou, s’han presentat 60 originals. El jurat ha estat format per Xavier Folch (que es va morir fa pocs dies), Jordi Cornudella, Marc Romera, Enric Sullà i Marta Pessarrodona. L’any passat va guanyar el premi Andreu Gomila amb Felanitx.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/carles-dachs-clotet-guanya-el-premi-de-poesia-gabriel-ferrater/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=636e6188e3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-636e6188e3-204258373

dilluns, 5 de juliol del 2021

Els periodistes i la seva persecució actual.


 

Hem assumit en aquesta democràcia la implantació de la llei mordassa que, afecta principalment als mitjans de comunicació. La plataforma en Defensa de la Llibertat d'Informació ha denunciat a organismes com Nacions Unides els límits en llibertat d'expressió a Espanya. Reporters sense fronteres (RSF) que la llibertat de premsa a l'estat espanyol han fiscalitzat el poder i es veuen greument afectats.

Ens estem acostumant en aquesta falta de llibertat i no som conscients dels vetos a periodistes i mitjans de comunicació, com per exemple potser TV3, rodes de premsa on no s'admeten preguntes i atacs als mitjans o acomiadaments a periodistes per donar una notícia. Últimament hem conegut el cas de Pilar Rahola acomiadada de la Vanguardia, perquè es va negar a no tindre el dret, com a periodista, de dir el que pensava. També tenim el cas de Mireia Comas, una fotoperiodista que estava cobrint la notícia d'un desnonament i que, la van detenir els mossos per atemptar contra l'autoritat.

Un any com el que hem viscut amb la pandèmia, els periodistes han sigut clau com un servei social, el periodisme no pot tancar. Mal-grat això, ha continuat restringit el seu lliure dret d'informació, amb l'excusa de la pandèmia. Han negat l'entrada dels fotoperiodistes a hospitals, perquè ningú veies la realitat del que passava. Quant a les dades de mortalitat també les han falsejades. Posar als periodistes davant d'una pantalla de televisió en una roda de premsa, amb preguntes filtrades i censurades. No és decisió de l'Estat decidir quines informacions es poden difondre.

Si parlem de països estrangers, ser periodista s'ha convertit en una de les professions més perilloses existents. Expliquen la realitat del seu entorn, donen a conèixer els entramats del poder, així com, la dura realitat en què viuen mils de persones. Per donar aquest servei, en algun país s'ha arribat a l'assassinat. La informació és un bé comú sempre que es faci d'una manera veraç i contrastada.

Per això, és urgent establir mecanismes, per garantir als professionals de la informació com concebre una informació contrastada com un bé.

Tessa Barlo