Parlem amb els editors de Sidillà, editorial empordanesa que enguany celebra el desè aniversari
Judit Pujadó (Barcelona, 1968) i Xavier Cortadellas (la
Bisbal d’Empordà, 1956) són parella professional. Es van conèixer
treballant a la Revista de Girona i van coincidir en la necessitat
d’engegar petits projectes que van acabar fructificant en un projecte
d’abast més gran, la creació de l’editorial Sidillà. El segell,
amb seu a la Bisbal d’Empordà, enguany celebra el desè aniversari. Ho fa
amb un catàleg basat en la no-ficció i marcat per temes antropològics
dels Països Catalans; pels deu volums de la Història de la cuina catalana i occitana, llibres de natura, amb poca ficció i poca vida urbana. El llibre emblema d’aquest aniversari és l’ambiciós Arrelats,
un volum que recull la història de vint-i-una de les famílies més
antigues de Catalunya, que encara viuen a la mateixa casa. Sidillà ja en
prepara la segona edició. A més, fa tres anys, Pujadó i Cortadellas
també van posar en marxa la fira d’editorials independents Indilletres.
—Què us va fer decidir a fer el pas de crear Edicions Sidillà?
—Xavier Cortadellas [X.C.]: La inconsciència.
—Judit Pujadó [J.P.]: Anava a dir el mateix. Va ser més
l’entusiasme que no pas la reflexió. Veníem del periodisme, ja havíem
treballat amb altres editorials i teníem una certa experiència, però en
el món de les lletres, dels autors, no pas en el món editorial. No ens
ho vam pensar gaire. Ens vam entusiasmar amb el volum Tombes i lletres,
ens va semblar que era un llibre que estava molt bé, tampoc vam veure
qui ho podria editar, i això ens va fer decidir a muntar Sidillà. En
aquell moment fèiem d’editors a la Revista de Girona i semblava una
continuació fàcil, però no ho era. Sobretot perquè en aquell moment no
vam pensar tot el que significava.
—X. C.: Hi havia moltes coses que no enteníem. Per exemple, el
primer distribuïdor que vam tenir, que era Brau, ja ens deia que editar
llibres era diferent d’editar revistes. Jo no entenia ni això. Ell ho
deia en positiu, però, és clar, cada llibre és una aventura.
—J. P: I també et deien allò de: quan tinguis uns quants llibres,
ja veuràs com aniràs creixent, perquè els llibres aniran sortint. Ara,
en canvi, veus que el fons d’una editorial rarament es manté a les
llibreries. És una de les coses que ha canviat en aquests deu anys,
perquè el mercat s’ha accelerat molt.
—Més enllà de l’aprenentatge de l’ofici, com creieu que ha evolucionat el sector editorial en aquests deu anys?
—J. P.: Per mi, el que més ha canviat és això que us deia. El
llibre dura poc a les llibreries. Al llibreter li costa tenir fons,
perquè es publica molt més que abans. La llibreria té un espai limitat i
és difícil tenir-hi tot allò que voldries. Per això, el fons editorial
és molt difícil que surti. Trobo que s’ha accelerat la roda. Això és el
que ha canviat més. Tot i que amb la pandèmia, potser s’ha reculat una
mica, perquè molts editors han decidit d’editar menys aquest any, perquè
hi ha molta incertesa.
—I què ha canviat amb relació als editors, al marge de la pandèmia?
—X. C.: Hi ha coses que abans valoràvem molt que ara no són
tan importants. Per exemple, nosaltres estàvem convençuts que acabaríem
fent més narrativa de la que hem fet.
—J. P.: I tot i que a les llibreries els agrada més la narrativa que l’assaig i la divulgació.
—Us heu anat especialitzant en literatura de no-ficció, des de
diferents àmbits. I, de fet, el primer títol ja era un llibre singular
que us definia. Com es va construir Tombes i lletres?
—J. P.: Jo havia fet un llibre que es deia Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines i, buscant bibliografia per a fer aquest llibre, vam trobar el volum de Cees Nooteboom, Tumbas de poetas y pensadores, i
ens va fer molta ràbia que només sortissin dos cementiris dels Països
Catalans. I no perquè hi hagués enterrat cap autor català, sinó perquè
hi havia enterrat Walter Benjamin a Portbou i Antonio Machado a
Cotlliure. Els autors catalans també es moren, oi? Immortals encara no
ho són. A més, hi ha històries molt fortes sobre les tombes d’alguns
autors catalans. I hi havia moltes coses per explicar. Aleshores vam
decidir fer el llibre nosaltres i vam decidir que seria col·lectiu.
Tothom ens va dir que sí, tot i que tot just començàvem. Va ser un
llibre complicat, però el projecte va acabar bé.
—Vau començar el llibre, vau crear l’editorial i aleshores, què?
—X. C.: Vam tenir la sort que ens va arribar un dels millors llibres que hem editat en aquests deu anys, que és l’Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol.
—J. P.: Ens vam pensar que tots els llibres que ens arribarien
serien així… I ens vam tornar a entusiasmar. En aquell moment ja havíem
començat a fer Els pobles perduts i ja anaven sorgint idees.
Aquests temes ens agradaven a tots dos. I van anar sorgint els temes i
es van anar vinculant els uns amb els altres. En Miquel Martín ens va
proposar de fer les Llegendes de la Costa Brava, volum del qual
acabem d’editar la cinquena edició, i ja vam començar a generar una
dinàmica. Però el primer any només vam editar tres llibres. De tota
manera, ara no en fem més de set o vuit l’any, ni en volem fer més.
—X. C.: Te’ls has d’estimar, els llibres, i els has de conèixer.
El nostre pas lògic següent hauria de ser professionalitzar l’editorial
incorporant-hi altra gent, ampliar l’equip, però no ho farem.
—Ara podeu viure de Sidillà?
—J. P.: Jo visc de Sidillà. En Xevi està jubilat. Quan vam
començar no ens pensàvem pas que viuríem d’això. Però aquest projecte
demana moltes hores i les coses es van ordenant, posant a lloc. I ara el
que més valorem és tenir un projecte amb el qual no depens de ningú més
que de tu.
—Entre el 2005 i el 2011 hi va haver un esclat de noves i petites
editorials independents, que van trencar l’oligopoli del Grup 62 i que
van canviar el panorama literari català. Vosaltres formeu part d’aquella
eclosió.
—J. P.: Quan vam començar, vam parlar amb la Dolors Sàrries
de Meteora, que ja feia uns quants anys que funcionava. I ens va situar.
Des del principi ens vam trobar amb totes aquestes editorials. A la
Setmana del Llibre en Català, per exemple, vam coincidir amb la Laura
Huerga, de Raig Verd, l’Aniol Rafel, de Periscopi, en Toni Clapés, de
Cafè Central, en Ramon Mas i en Ricard Planas, de Males Herbes… I ens
hem anat trobant. Fins i tot, vam estar a punt d’entrar al grup Llegir
en Català, però com que es volien enfocar molt a la ficció, al final no
ens hi vam posar.
—El fet de tenir la seu fora de Barcelona, com us condiciona?
—J. P.: Condiciona molt. Nosaltres som perifèrics per dues
bandes o tres: geogràficament, per descomptat, perquè la majoria de
premsa és a Barcelona. Som perifèrics per la temàtica, perquè fem poca
ficció i molt poca novel·la. I després, perquè no podem anar als actes i
no formem part del món cultural barceloní. I això et castiga amb
invisibilitat.
—X. C.: Caiem molt simpàtics, però només el cap de setmana. D’altra banda, amb llibres com ara Els pobles perduts
vam anar descobrint que hi havia una continuïtat entre les comarques de
Girona, les del nord de Barcelona i les terres de Lleida. I vam tenir
camp per córrer. I com que aquests territoris coincidien amb alguns dels
nostres llibres, això ens va anar molt bé. No és que no hàgim volgut
entrar a Barcelona, ja hi hem entrat d’alguna manera, però ens costa
més.
—J. P.: No tens un tracte habitual amb els periodistes. Però, per
contra, hem voltat molt pel país i això ens ha anat molt bé. Hem voltat
molt pel Pirineu i tenim molts llibres de temàtica pirinenca, també de
Catalunya Nord. La idea que sempre tenim amb els llibres col·lectius és
de la Catalunya sencera.
—X. C.: Ara, sense Barcelona tampoc hauríem aguantat. D’això se n’ha de ser conscient, també. Ni l’editorial ni els catalans.
—Quin tipus de lector teniu?
—J. P.: Tenim un lector prou variat, però sobretot els
nostres lectors són gent a qui li agrada el país, voltar pel país.
Aquest vincle amb les comarques de Lleida s’ha produït perquè hem fet
llibres que parlen d’ells i els hem anat a demanar coses que no els
havien demanat abans. La gent té moltes coses per explicar.
—X. C.: També ens interessa la llengua i les seves particularitats.
—El catàleg d’una editorial és un mirall de com són els editors,
dels seus interessos. El de Sidillà és marcat per una temàtica poc
urbana.
—J. P.: La mirada, segurament, no és urbana. Tot i que jo sóc
nascuda al barri de Gràcia [riu]. Ara hem engegat una línia que ens ha
anat molt bé, que consisteix a donar eines a la gent perquè sigui més
autosuficient. Perquè ara ja no sabem fer res més que teclejar
l’ordinador. Hem publicat Tornar al bosc i també Tornar a pagès. Són llibres que van trobant un públic. I, a més, amb aquests llibres mantens la llegua.
—X. C.: I són llibres que fem des d’aquí, no són pas traduccions.
—J. P.: I a la gent li causa molta satisfacció personal saber fer
coses per si mateixa. Els nostres avis ho sabien fer tot, nosaltres tot
ho comprem.
—També són temes molt contemporanis, lligats a la sostenibilitat, canvi climàtic, un acostament més profund a la natura…
—X. C.: Sí, ja anàvem per aquí fins i tot abans de la
pandèmia, perquè el món va cap aquí. Els editors formem part del món,
com els autors. Nosaltres ara també hem connectat molt amb el moviment Nature Writing, tot i que no sabíem que els anglesos anaven per aquí. Hem coincidit. És normal, tot el món occidental va per aquí.
—L’eslògan que us defineix des de la vostra fundació és “Llibres de prop per anar lluny”.
—J. P.: És ben trobat, perquè si no saps qui ets ni d’on véns
ni quina història tens al darrere, és molt difícil saber on vas.
Necessites tenir arrels.
—X. C.: Ara hem traduït un llibre de Tristan Gooley, Guia per als que caminen,
on se’n va fins a Papua Nova Guinea per explicar coses, algunes de les
quals jo havia sentit dir a bosquetans de les Gavarres. És que el món no
és tan diferent, som nosaltres que ens anem apartant de la natura. Una
altra feina nostra és apuntar que hi ha coses que també pots trobar
aquí. Com ara amb el llibre Arrelats, on les famílies que hi apareixen t’expliquen unes històries!
—Per què vau voler que aquest llibre, Arrelats, fos l’emblema del desè aniversari? Un llibre que aplega les famílies més antigues de Catalunya.
—X. C.: La cosa important d’aquestes famílies és que, a més
de ser molt antigues, avui encara continuen. El passat només té sentit
quan es projecta cap al futur.
—J. P.: Fa dos anys que vam començar a pensar què podríem fer per
celebrar els deu anys. Volíem fer un llibre diferent, però això és més
fàcil de dir que de fer. Donant voltes al tema del territori, dels
masos, se’ns va acudir això de buscar famílies antigues, perquè també
era una manera de parlar de la memòria del país i de com aquestes arrels
sostenen i no sostenen el present i el futur. Al principi, no sabíem si
hi hauria prou famílies per a escriure el llibre i a mig fer-lo ja vam
veure que no ens hi cabrien totes. N’hi ha moltes. És sorprenent. És poc
conegut, això, i no s’ha destacat prou. I la qüestió important és la
continuïtat i la resistència.
—X. C.: Hi ha moltes coses que hi són, però que la gent no sap.
—J. P.: I ens preguntàvem fins on podíem recuperar la memòria si
la memòria quedava retinguda en una casa… Eren hipòtesis de treball. I
què n’havien tret aquestes famílies de tants segles d’arrelament. I la
veritat és que ens ha representat molta feina, però n’estem molt
contents. El llibre explica el país i la persistència de tots plegats.
—És difícil de publicar autors d’aquí amb la quantitat d’editorials que hi ha?
—J. P.: Primer has de trobar bons autors. Penseu que som dues
persones i no donem l’abast de llegir tots els originals que ens
arriben. Jo penso que avui dia no queda cap bona novel·la per publicar a
Catalunya.
—Fa poc que heu publicat la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.
—J. P.: Ell ens la va oferir. Ja ens havia traduït un llibre i
hi teníem el contacte. I, de fet, Catalunya Nord ens queda més a prop
que Barcelona, a nosaltres.
—I en l’àmbit de les traduccions, quins criteris heu establert?
Heu traduït Jules Renard, Jean-Noël Pancrazi, Margueritte Duras, entre
més.
—J. P.: Moltes vegades, les traduccions han estat fruit de la
casualitat. Però també hi ha editorials de fora que ens interessen per
la visió que tenen del món, que seguim i amb les quals hem començat a
establir contacte, com és el cas de l’editorial escocesa Canongate.
—Hauríem de parlar un moment de la col·lecció Història de la cuina catalana i occitana, escrita per Vicent Marquès. És un projecte d’una gran ambició. És fruit també d’una part d’inconsciència?
—J. P.: Completament. És amor al país.
—X. C.: Al nord no hi ha una frontera lingüística clara. No
s’acaba el català sinó que es va diluint amb l’occità i és això que ens
interessa a nosaltres. I amb la cuina, és claríssim. Com diu en Vicent
Marquès, pràcticament tenim els mateixos ingredients bàsics.
—J. P.: En Vicent Marquès diu que tenim una mateixa cultura
perquè vam ser una mateixa nació; mengem els mateixos animals, les
mateixes plantes, el clima és molt semblant, i la cuina és bàsicament la
mateixa. Hi ha uns elements que ens uneixen.
—X. C.: I a la vegada ens diferencien. Perquè, per exemple, a la
Camarga no han creat una cultura de l’arròs com al País Valencià, perquè
allà l’arròs el donaven als cavalls. Ja anaven tips. Però hauria pogut
sortir.
—Quan vam entrevistar Vicent Marquès, ens va explicar que l’obra
es componia de deu volums. La comesa, econòmicament, és d’altura. De
moment n’heu tret tres.
—J. P.: Esperem anar complint el calendari. L’altre dia, en
Vicent Marquès em va enviar un mail dient que ja en tenia vuit
d’enllestits. Ell en volia publicar un cada dos anys, però té vora
setanta anys i vam decidir que en faríem un cada any. En aquest projecte
hi ha coses complicades. Per exemple, que els llibres fets a Catalunya
arribin al País Valencià és complicadíssim. Per altra banda, la gent
està acostumada als llibres de cuina amb fotografies i als llibres dels
cuiners que surten per la televisió… Però nosaltres estem convençuts que
l’obra de Vicent Marquès quedarà, perquè és un home molt honest i molt
ben documentat. Perquè és el seu tema, és la seva vida i ho fa molt bé. I
la gent del món de la cuina li ho reconeix. I estem molt contents de
fer-ho, alhora que espantats, perquè és una obra que significa una feina
ingent i és molt cara d’imprimir. Hem enviat mails a totes les
biblioteques del País Valencià i no hi ha manera.
—És una assignatura pendent, la relació del món del llibre entre el Principat i el País Valencià.
—X. C.: Si hi hagués una distribuïdora que arribés a tots els
Països Catalans! Si la fessin des d’una perspectiva institucional!
L’edició en català també ha de ser present a la Fira del Llibre de
València. Hem de creure en el país. Perquè som pocs, però no som tan
pocs. Però la visibilitat no s’ha de donar únicament en les llibreries i
fires, sinó que s’ha d’assumir també des de l’àmbit institucional.
—No voldria acabar sense parlar d’Indilletres, la fira
d’editorials independents que vau engegar fa tres anys a la Bisbal
d’Empordà.
—X. C.: Anem a moltes fires, perquè els nostres llibres
funcionen en aquests espais. I, com que sóc molt bisbalenc, vaig pensar
que si es feien fires a altres llocs del Baix Empordà, la Bisbal també
havia de tenir una fira de llibres. De fet, estic convençut que si
aquestes fires es fessin a molts altres pobles de Catalunya, seria
important per al conjunt de la cultura catalana.
—J. P.: És que la cultura ha de sortir al carrer. Nosaltres, amb
Indilletres, vam tenir un propòsit amb Catalunya Nord, que no ha acabat
de concretar-se per la covid. Però volem (nosaltres i un grup de veïns,
que sense la seva feina no seria possible) que durant un parell de dies
s’organitzin actes culturals. L’altre dia, pel carrer, una senyora ens
va dir que arran d’Indilletres havia conegut l’Enric Casasses i ara
n’era una entusiasta. Aquesta és la idea: escampar la cultura. Ho fem a
partir de quatre o cinc debats que organitzem nosaltres; donem un premi a
la crítica literària, que és el premi Llucieta Canyà, per donar suport a
un gènere que sembla que s’estigui morint, perquè els diaris cada
vegada tenen menys espai per a publicar crítica literària. També vam
obrir una beca a fi que editorials catalanes poguessin portar autors
estrangers. Però va arribar la covid i ens ho va desmuntar, també.
—X. C.: A Catalunya es podrien fer moltes més coses en aquesta
línia. Perquè la societat catalana és molt dinàmica, i quan dic societat
catalana vull dir dels Països Catalans. Hem de sortir al carrer i ens
ho hem de creure.
https://www.vilaweb.cat/noticies/judit-pujado-i-xavier-cortadellas-la-cultura-ha-de-sortir-al-carrer/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6506ad8a31-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6506ad8a31-204258373
