Miquel Adam, l’aventura d’un editor en temps de crisi

 

L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres editats el febrer del 2022 

Miquel Adam va ser un dels pioners en el món dels blocs en català a començament de segle. Havia estudiat econòmiques, però essent un jove desnerit, desvergonyit, graciós i que queia en gràcia, i a sobre lletraferit, va començar la vida laboral a l’editorial Laertes. L’editorial l’enviava a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell, sense complexos, explicava al bloc “La segona perifèria” les vivències i peripècies i l’experiència adquirida, tant si era bona com si no ho era. Aviat, “La segona perifèria” va començar a tenir parroquians. Primer, uns quants i, després, molts. En paral·lel, van començar a funcionar les sessions de poesia de l’Horiginal, els dimecres al vespre. Era un dia de trobada gairebé sagrat. Els joves atrapats per la literatura i navegants de perifèries coincidien al Raval, sense cita prèvia, a l’obrador de l’Horiginal, per participar en el cicle l’Horinal de poesia, impulsat primer per Meritxell Cucurella-Jorba i després pel tàndem Josep Pedrals i Ferran Garcia. Miquel Adam n’era un habitual. I amb el temps es va guanyar un lloc d’honor, llegint els seus “Discursos a la nació”, a manera de presentació de llibres.

Va ser a l’Horiginal que va conèixer l’equip de LaBreu, amb Ester Andorrà al capdavant. Miquel Adam va entrar a LaBreu per obrir dues col·leccions de narrativa, la catalana i l’estrangera. Ell va ser el responsable de descobrir per al públic català, per exemple, la literatura de Serguei Dovlàtov. Però calia guanyar-se les garrofes i Adam va fer un pas endavant i va posar-se a treballar amb Josep Cots i Laura Baena a Edicions de 1984. S’encarregava dels temes de premsa de l’editorial. I tot i que no era el seu lloc ideal, no li mancava entusiasme a l’hora de traslladar la passió literària per alguns dels autors de 1984.  Tot era experiència, tot era aprenentatge, tot era anar endavant.

I un dia li va arribar l’oportunitat de convertir-se en editor i la va aprofitar. De la mà del director editorial Joan Carles Girbés, va entrar al grup Som com a editor d’Ara Llibres i Amsterdam Llibres. Hi ha estat tres anys. Fins fa pocs mesos, quan d’una manera elegant i amical es va acomiadar dels companys, autors i col·laboradors, i d’una manera plena d’intriga ho feia saber a les xarxes socials. Que ja tindríem notícies seves. Després, silenci, fins que va començar a moure el recuperat nom d’aquell mític bloc, la Segona Perifèria.

 

I sí, ja ho deveu haver intuït: l’editor Miquel Adam emprèn ara una aventura editorial en solitari: el febrer del 2022 publicarà els dos primers títols de la seva nova editorial, la Segona Perifèria. I diu que no és cap secret, però com que encara falta un any, no vol córrer de cara en fora, i treballa de cara endins.

Us expliquem el que ens ha explicat en una conversa, tenint en compte que encara és d’hora per a avançar els primers títols, per exemple, tot i que ja en té vuit de contractats.

La decisió li va costar de prendre, però un cop presa no tenia marxa enrere: la necessitat de projecte propi li arriba després de setze anys d’adquirir ofici i experiència, de saber que té instint per a ser editor, després d’un confinament i d’una pandèmia que li han permès de pensar amb profunditat. I això li agafa quan es troba a la quarantena (té quaranta-un anys) i ha sentit que si no ho fa ara, no ho farà mai.

Miquel Adam té un coixí que li permet d’engegar i treballar el projecte durant del 2021. Però quina mena d’editorial serà la Segona Perifèria? Segons que ens explica, té com a referents dues editorials nascudes al segle XXI, joves, que encara no tenen els deu anys, però que ja tenen un catàleg molt definit, personal i que han trobat el seu públic. La Segona Perifèria vol trobar un espai entre l’Altra editorial, d’Eugènia Broggi, i Edicions del Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam ho explica així: “L’Aniol és un professional d’altura i té una editorial que s’hauria d’estudiar a les facultats d’empresarials, perquè és d’una solidesa admirable. I l’Eugènia té una editorial que és pura alegria. L’Eugènia transmet i comunica molt bon rotllo. I entre aquest parell de perfils m’agradaria situar-me: amb la personalitat alegre de la Broggi i la seriositat professional que té l’Aniol. I entre ells i els seus equips fan una feina impecable. Aquests companys i altres, com Males Herbes, Raig Verd, les Hores, Tigre de Paper, Ela Geminada…, els he estudiat. Hi ha molts editors de la meva generació que es van atrevir molt abans que jo i tots em semblen admirables. I els que arriben ara amb la seva música: Mai Més, Extinció…”

La Segona Perifèria editarà nou títols l’any. Miquel Adam ja ha comprat els drets i contractat vuit dels nou títols que publicarà el 2022. Prefereix no fer-los públics encara, però sí que podem explicar que són cinc obres estrangeres i tres d’autors catalans. Són cinc obres de narrativa, dues memòries, un recull periodístic i un assaig. Diu: “Jo ara començo de zero. Els autors catalans de renom, sé que els podré seduir a partir de la construcció d’un catàleg sòlid. Els autors catalans que he contractat encara són desconeguts. I fer-los créixer és una motivació afegida. Dos són inèdits, no han publicat mai, i l’altre sí que té una novel·la publicada, però li proposo literatura de no-ficció, un recull d’articles. I tinc un inici de catàleg d’estrangers del qual estic molt content. He estat tocat per la sort del principat.

 

Quins són els perills més importants que veu Miquel Adam en aquesta aventura editorial, més enllà dels econòmics? “El perill més gran seria no trobar els lectors. La comunicació és molt important. I, sobretot, que et coneguin a totes les llibreries de Catalunya. Tinc aquest any per anar a fer quilòmetres. Una altra pregunta que m’ha turmentat tots aquests anys: hi ha lloc per a una nova editorial? La resposta automàtica és que no. Ja sabem que mai és el moment per a fer una editorial, i ara menys que mai, que hi ha tantes editorials i totes tan ben muntades. Però d’altra banda penso que jo he fet el clic amb els lectors força vegades. Hi he connectat aportant títols a les editorials on he treballat i res em fa pensar que no hi vull connectar ara. Connectar amb els lectors és apoteòsic. El repte és que la meva visió de la literatura encaixi amb la d’una massa crítica de lectors. Ep! I no només la meva visió! Aquest projecte és personal, però no personalista. Tinc orelles i m’escolto les amistats, i em deixo seduir per les seves recomanacions.”

Continua Adam: “He après algunes coses interessants, com ara que la qualitat no es troba només a dalt de tot de la piràmide, es troba a tot arreu. Els lectors som polièdrics. Hi ha llibres comercials extraordinaris que compleixen perfectament la seva funció. Hi ha llibres d’enorme valor literari que sempre fan molt de respecte, però si els comuniques bé i sense arrogància, poden seduir molta gent. I per contra, hi ha llibres comercials horrorosos, i llibres d’alt valor literari que no valen res. En resum, treballar a tantes trinxeres i tan diferents m’ha aportat una visió oberta del fet literari i de l’acte de llegir i m’ha fet desenvolupar cert instint per a saber destriar el gra de la palla a tots els nivells, a destruir tants murs de prejudicis.”

“Ara m’obsessiona preparar-me bé per ser digne de les editorials que hi ha. Aquestes editorials –i qui diu editorials diu traductors, autors, correctors, il·lustradors, etc.– han aconseguit de crear lectors exigents. Hi haurà espai si aconsegueixo emular la seva excel·lència. I en això estic concentrat ara.”

Esperem que quan faci cinc anys, Miquel Adam pugui escriure un volum sobre els primers cinc anys de l’editorial. Recordem que també és escriptor. Perquè d’anècdotes, ja en té un bon grapat de viscudes aquests pocs mesos, i tot just ha començat amb el seu segell.

https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-adam-els-desitjos-dun-nou-editor-en-temps-de-crisi/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=8060109121-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-8060109121-204258373

Avançament editorial: ‘Als estatges de la mort’, de la premi Nobel Nelly Sachs

 Adesiara publica aquest llibre de poemes sobre la Xoà, en versió bilingüe alemany/català, traduïts per Feliu Formosa · Us n’oferim una tria · L’editor Jordi Raventós ens parla de l’obra i de l’autora 

Nelly Sachs (Berlín, 1891 ‒ Estocolm, 1970), una de les poetesses europees més importants del segle XX, és alhora una desconeguda per al lector en català, perquè fins ara no s’havia traduït la seva poesia. Per primera vegada, Adesiara tradueix al català la poesia corprenedora de Sachs recollida al llibre Als estatges de la mort, de la mà de Feliu Formosa, en una versió bilingüe alemany/català. De família jueva, Sachs va fugir del règim nazi just abans de ser enviada a un camp de treball. I fou a l’exili suec on va escriure la major part de la seva obra lírica i dramàtica.

 

Nelly Sachs, la força poètica del destí de tot un poble

Aquesta setmana arribaran a les llibreries catalanes dos dels reculls poètics més exquisits que van donar les lletres europees al segle XX, si més no segons el meu parer: Ossos de sípia, de l’italià Eugenio Montale, i Als estatges de la mort, de l’alemanya Nelly Sachs. Aquests llibres, tots dos en edició bilingüe, han estat traduïts de manera impecable, respectivament, per Joan Navarro i Octavi Monsonís, el primer, i per Feliu Formosa, el segon.

Si bé tots dos escriptors van rebre el premi Nobel de literatura (Montale el 1975 i Sachs, el 1966), tinc la sensació que l’italià és més conegut a casa nostra que no pas la poetessa alemanya, ni que sigui pel fet que ha estat més traduït (malauradament, tampoc no gaire). En realitat, no costava gens ser més traduït que Nelly Sachs, perquè Als estatges de la mort és, si no vaig errat, el primer llibre de poesia de l’escriptora que podem llegir en català –fins avui hi havia una traducció i prou del drama èpic Eli. Ein Mysterienspiel vom Leiden Israels, que Domènec Guansé va signar un llunyà 1967 amb el títol La passió d’Israel.

Sigui com sigui, Als estatges de la mort és el llibre que va donar a conèixer Sachs com a poetessa a escala internacional, l’any 1947, quan ella tenia més de cinquanta anys i vivia a Suècia, exiliada. Com afirma Heike van Lawick, que ens regala un aclaridor epíleg que clou el volum, “tota l’obra de pes d’aquesta autora es deu als horrors que hagué de viure, com ella mateixa remarcà en diverses ocasions. La seva obra creativa començà amb la Xoà. De fet, la mateixa Sachs no va voler reeditar mai el que va escriure –i havia començat de ben jove– abans d’haver de fugir de l’Alemanya nazi”. Sachs, de fet, va fugir d’Alemanya just quan rebia l’ordre de presentar-se a un “camp de treball”, i ho va fer amb l’ajut, entre més personalitats, d’una escriptora famosa, la sueca Selma Lagerlöf.

Aquest llibre és dur, molt dur, és colpidor, és pertorbador: el primer poema del recull s’inicia precisament amb una invocació a “les xemeneies”, que ja us podeu imaginar que no són les de les fàbriques, ni les de les cases, sinó les dels camps d’extermini. Sachs hi obre una via poètica, en quatre cicles de títols ben entenedors (“El teu cos dins el fum per l’aire”, “Pregàries pel nuvi mort”, “Epitafis escrits en l’aire” i “Cors després de mitjanit”), per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense subterfugis, els horrors dels camps, els éssers estimats que ja no hi són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel i els col·lectius desfets pel desastre. I curiosament aconsegueix, gràcies a la bellesa dels seus versos, que puguem preservar la memòria d’uns fets monstruosos. Veient com el feixisme campa avui tan a prop nostre, sembla més escaient que mai provar de vèncer-lo amb la paraula d’aquesta gran dama de la poesia universal.
Jordi Raventós

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-als-estatges-de-la-mort-de-la-premi-nobel-nelly-sachs/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=9e4b9681c9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-9e4b9681c9-204258373

Teresa Juvé treu novel·la i celebra el seu centenari

 

La pedagoga i escriptora celebra el seu any publicant ‘El degollador de Vallvidrera’

Poques vegades s’esdevé que l’any que la Institució de les Lletres Catalanes dedica a un escriptor amb motiu del centenari del seu naixement la persona homenatjada estigui viva i en plenitud de facultats. Va passar l’any 2013 amb Joana Raspall i torna a succeir aquest 2021 amb Teresa Juvé Acero (Madrid, 1921).

La pedagoga i escriptora ha tingut una vida convulsa, que comença a Madrid, passa per l’exili a Tolosa de Llenguadoc, París –un cop casada amb el que seria destacat dirigent socialista Josep Pallach– i Catalunya. És especialista en literatura occitana i en la Catalunya del segle XVI. Aficionada a la novel·la negra, l’ha barrejada amb la novel·la històrica i l’ha situada en aquella Catalunya de fa cinc-cents anys, en què ambienta la sèrie de novel·les protagonitzades pel detectiu Jaume Plagumà, portantveus del rei, i el seu col·laborador, el jutge Joanola.

L’editorial Meteora n’acaba de publicar l’última, El degollador de Vallvidrera , en què Plagumà s’enfronta a un criminal que té el do de la ubiqüitat, perquè sembla ser a tot arreu i en tots els estrats socials. La preocupació social és creixent perquè el degollador actua cada vegada més a prop del recinte emmurallat de Barcelona. En la història, a més, la integritat física de Plagumà es veu amenaçada per una herència cobejada, i a tot plegat cal afegir un ull de vidre provinent de Murano i destinat a una dama de passat tempestuós.

En l’acte de presentació de l’any Teresa Juvé hi van participar la consellera de Cultura, Àngels Ponsa; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Punsatí-Murlà, i el comissari de l’any, Toni Terrades. La consellera va començar llegint unes paraules de Juvé en què s’alegrava de la coincidència amb el centenari, l’any passat, de Josep Pallach: “Els dos hem fet de la nostra vida una sola vida”.

Ponsa va recordar que el 7 de febrer, dia de l’aniversari de Juvé, ja es va fer un primer acte d’homenatge i de presentació del nou llibre a Palafrugell, que continuarà aquest mateix divendres amb un altre acte a Begur. Ponsatí-Murla va dir de Juvé que té “una biografia apassionant i una literatura que transposa en paraules aquesta passió per la vida”. Una obra “amarada per la seva dignitat humana, compromesa amb la justícia, amb un caràcter sagaç però alhora insubornable”.

De la seva obra, Terrades també va destacar el llibre autobiogràfic Tu ets jo. Flaixos per al meu bloc (Meteora, 2015), “que inclou pensaments i anàlisis sempre lúcides de la seva manera de pensar”. I va anunciar que compten “amb la col·laboració total i absoluta de Juvé per perfilar els continguts d’aquest any de commemoració”. En l’any del centenari també hi col·labora la Fundació Pallach, l’editorial Meteora i l’AELC.

L’any tindrà un acte central d’homenatge, “en la mesura que es pugui”, una exposició itinerant per les biblioteques, rutes literàries a càrrec de Maria Nunes a partir dels llibres La trampa i L’arbre trencat , recitals a càrrec de l’actriu Maria Jesús Lleonart i el pianista Ian Lleonart sobre Tu ets jo , un espai dedicat a la seva obra a la llibreria Ona i, per Sant Jordi, es batejarà una unitat de Ferrocarrils de la Generalitat amb el seu nom, entre altres iniciatives.

 

Teresa Juvé

Apunt biogràfic

De pare català i mare madrilenya, va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza de Madrid –informa l’AELC–. Durant la República, la família va a viure a Barcelona i ella estudia a l’Institut Escola Ausiàs March, i quan acaba la guerra s’exilia a Tolosa de Llenguadoc, on finalitza els estudis de Filologia i Literatura Comparada, dona classes de llengua espanyola i prepara la tesi sobre el poeta occità Peyre Gudulí.
Durant la Segona Guerra Mundial, Juvé es fa agent d’enllaç de la resistència francesa i a l’octubre del 1948 es casa amb el dirigent socialista Josep Pallach, també exiliat a qui havia conegut, a Cotlliure. Pallach ja havia finalitzat la carrera de Ciències de l’Educació, també participava en la resistència francesa i havia entrat al Moviment Socialista de Catalunya. La parella s’instal·la a París.
La seva primera novel·la va ser La charca en la ciudad, en què recull l’experiència de l’exili, centrant l’argument en un camp de concentració de dones a França. La novel·la va quedar finalista del premi Nadal 1963, però no es va publicar fins que al 2005 ella mateixa la va traduir al català amb el títol L’aiguamort a la ciutat.
L’any 1970 el matrimoni torna a Catalunya i tots dos fan classes a la Universitat de Girona. L’activitat política de Josep Pallach augmenta fins a començaments del 1977, any en què mor, dos dies després de ser elegit secretari general del Partit Socialista de Catalunya. 

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210316/6375707/teresa-juve-novel-i-centenari.html

S’ha mort Josep Lluís Picanyol, dibuixant d’Ot el Bruixot

 

Va publicar 1.500 tires del famós personatge durant 45 anys a la revista Cavall Fort 

 

El dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol (Moià, 1948) s’ha mort a 73 anys. Picanyol va ser el pare d’un dels personatges de còmic més entranyables de Catalunya, l’Ot el Bruixot, les tires còmiques del qual es publicaven a la revista Cavall Fort, durant quaranta-cinc anys. Va arribar a publicar-ne 1.500 tires abans de la seva retirada.

 Picanyol va començar aviat la seva trajectòria artística, quan amb quinze anys va començar a treballar en els encàrrecs de l’agència Seleccions Il·lustrades Artistes. El propitetari, Josep Toutain, va proposar-li d’escriure vinyetes, camp en què Picanyol va destacar. 

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-josep-lluis-picanyol-dibuixant-dot-el-bruixot/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=07f50b106f-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-07f50b106f-204258373
 

Càpsules de vida

 La funerària Truyols ha fet un projecte anomenat "càpsules de vida" que és mirar la mort amb la visió de diferents personalitats de tots els àmbits. L'Empar Moliner, el Marc Gené per posar dos exemples.

 

La meva entrevista;

https://www.instagram.com/tv/CMcnPx4iX2l/?igshid=s6ju56g3mj10 o a youtube

La Marçal més generosa

 

‘Sota el signe del drac’ recupera la persuasiva i eloqüent veu marçaliana com a crítica cultural feminista de la tradició literària  

Maria-Mercè Marçal va ser una escriptora, una artista, d’extrema generositat. Amb tots els col·lectius que la demanaven dels anys setanta als noranta per acompanyar-los i aixecar el vol amb la seva veu, sempre persuasiva i pedagògica quan es tractava de tribunes públiques. Podia ser un article de diari, una reunió de feministes, una festa major, un pregó de Sant Jordi, una participació en un congrés acadèmic sobre dona i literatura. Quan a la seva mort el crític i activista cultural Isidor Cònsul, que s’acabava d’estrenar com a editor, em va demanar de recollir els textos crítics de la Marçal, em va costar posar-me a la feina. Vaig sentir de seguida que la seva pèrdua seria grossa i tindria conseqüències. Hi vaig posar per títol Sota el signe del drac, títol d’una de les seves pròpies proses. El llibre va passar d’entrada força desapercebut, fins al punt que durant uns anys em deia a mi mateixa que hauria d’haver posat un títol més directe, què sé jo: “Proses feministes”. I que la il·lustració que havia triat, que sabia que a ella li agradaria moltíssim, la Magdalena que llegeix en el quadre de Rogier Van der Weiden (1435), potser no li feia favor a la tapa, que el mercat exigia una foto de la mateixa Marçal. Doncs ja està. El llibre ha estat recuperat per l’editorial Comanegra, en la col·lecció Autories, i a la tapa hi ha ara una bella fotografia seva, la que, retallada, encapçala aquest escrit.

Generosa Marçal. Va fer tot això que aquest llibre recull sense barana ni suport institucional, tret de la modesta estructura del PEN en els últims anys. Ho va fer quan remoure la tradició literària i rescatar autores i obres sepultades per la indigència cultural causada per la misogínia no servia per guanyar-se ni un sou ni un càrrec, ni res que es digui per exemple Observatori de les Dones. La Marçal no va pixar mai dreta com un home per marcar territori. No va pixar mai tampoc fora de test ni tampoc mai en el jardí de ningú. La sororitat, sense establir jerarquies, sobretot en el món de la cultura, ja que més ella no podia abastar, era la seva guia principal quan vaig començar a tractar-la a mitjan anys noranta. Sota el signe del drac ho recull.

 

Al cap d’uns anys de la primera publicació, esgotat i exhaurit, el llibre havia fet forat en poetes i investigadors de l’escriptura i del feminisme literari. Els bons llibres sempre ho fan, això, sempre troben els seus lectors, els van a buscar si molt convé. Ara, en busca més. Sota el signe del drac és el resultat de la dedicació d’una intel·ligència agudíssima i d’una creadora força excepcional a restablir allò que sovint, amb més o menys fortuna, en diem el cànon literari. Una dona que escriu –com ella mateixa vol ser sempre considerada– per parlar sense embuts que el cos de cadascú ho marca tot i, doncs, també l’escriptura. Hi ha una escriptura de dona perquè hi ha dones que escriuen. De sempre. Aquestes ratlles meves volen encoratjar-vos a llegir Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985–1997). Mereix sortir volant de llibreries i biblioteques a mans de lectores i lectors.

Marçal hi parla de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Isabel de Villena, Colette (que va traduir), Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Helena Valentí, Anna Dodas, i tot el que hi diu no sols té sentit sinó sobretot construeix sentit. De la Salvà, per exemple, que fa poc que n’he parlat aquí, extreu de la lectura del poema “D’un cactus” l’al·legoria de la dona escriptora, resistent peti qui peti, com un cactus, una interpretació encara fulgurant que ningú més no ha ni superat ni ampliat.

En dues de les parts particularment senyores del llibre per mi, “Propostes per al mil·lenni” i “La paraula com a passió”, més filosòfiques i fins antropològiques, traça les marques del llinatge de l’escriptura femenina amb gran altura de mires, sense deixar de banda cap lector possible, perquè no s’adreça en exclusiva a les lectores, seguint el mestratge de la Virginia Woolf escriptora de premsa i conferenciant: pedagògica i visionària.

La col·lecció Autories ha tret primer a la llum els escrits periodístics de la Marçal jove independentista, agrupades sota el títol Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980). Sota el signe del drac  és més que el seu complement, és el mirall d’una poeta i narradora que, morta als quaranta-cinc, manté en l’ànima lectora la forta sensació que no ens ha deixat, que continua fent anys al costat nostre perquè tot el que hi diu s’ha de considerar i ens ajuda a discernir més.

Demano a Jordi Puig, editor de Comanegra i promotor d’Autories, un balanç fins ara de la col·lecció: “N’estem prou satisfets. Quan penses una col·lecció com aquesta no ho fas amb la mirada posada a les vendes, sinó a fer més visibles uns noms i fer circular unes obres. Això també significa procurar vendre’n, és clar, però el futur de la col·lecció no el farem dependre de les vendes. Pel que fa a la resposta crítica, o de presència mediàtica, diria que qui n’ha tingut més és la Roig, i penso que pot ser perquè en el seu cas es tracta d’una antologia temàtica més específica que les altres i que el format d’articles periodístics hi ajuda. Els dos díptics que hem fet de la Capmany [els dos esplèndids volums memorialístics Pedra de toc i Memòries: Mala memòria, Això era i no era] i de la Marçal em semblen d’una importància de país enorme i posen el focus sobre aspectes de les seves obres menys transitats, potser. En tot cas, el que puc dir és que la resposta del públic, mirant les xarxes i els comentaris de lectors que ens arriben directament, és molt bona.”

Sí, la Capmany també s’ha de llegir més. Que encara tantes feministes li neguen el pa i la sal, que ja m’explicaràs per què. Llegiu-la, senyores (i senyors). En paral·lel, abans o després de llegir la Marçal de Sota el signe del drac. I torneu-les a llegir cada vegada que faci falta, no us decebran pas, mai, en cap ratlla.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-marcal-mes-generosa/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=67a2ae9300-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-67a2ae9300-204258373

La vacuna d'AstraZeneca

 

La vacuna AstraZeneca pertany a una companyia farmacèutica creada a Estocolm (Suècia); Astra i d'una empresa d'indústria química del Regne Unit; Zeneca Group PLC. Exposaré les diferències en pros o contres amb les existents; Pfizer i Moderna.

Per començar l'AstraZeneca ha demostrat una efectivitat inferior, però superior a la de la grip. El que vol dir, que té una eficàcia del 70% sobre la COVID-19, segons assajos fets al Regne Unit i al Brasil. La de la grip és un 60% i Pfizer i Moderna un 90%. Totes les persones que vam rebre el tractament, no van demostrar posteriorment cap símptoma greu que el malestar propi de tota vacuna.

Té un avantatge a tindre en compte, que no necessita una ultracongelació pel seu transport i manteniment, pot mantenir tota la seva qualitat entre -2 i -8 graus Celsius. Això vol dir, que abarateix el cost de la seva distribució i en conseqüència el preu de la vacuna. Pel mateix motiu també és possible portar-la a països de més difícil accés i que tampoc disposen de les càmeres de refrigeris a -80°.

Quant a les dosis, les tres són de dues injeccions per aconseguir la seva efectivitat, l'AstraZeneca amb un espai entre la primera i la segona, entre deu a dotze setmanes.

Amb una reunió on van intervenir alguns països europeus amb l'Agència Europea del Medicament, es va arribar a un acord, només s'administraria als pacients entre el 18 i els 55 anys. Per què? Doncs són considerades persones productives dintre de la societat. I per arribar aquesta conclusió van necessitar tres reunions. No sé què pensaran les persones que tenen cinquanta-sis anys i, que els faran treballar fins als seixanta-set anys que els consideren no productius. Els jubilats ja se sap, són una càrrega. Només el Regne Unit s'ha negat a fer aquesta discriminació per edat, que estableix els drets humans de les persones.

Article 2: Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Que es pot esperar d'una Europa que discriminar a milions de ciutadans només per edat a què puguin viure o morir? Aquelles pel·lícules de ciència-ficció on descrivien a uns poders sense cor, on decidien les vides de les persones ja ha arribat.

Tessa Barlo

 

El que es va perdre sota el sol

 

 'Todo bajo el sol' (Salamandra) és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme

Ana Penyas ha superat la síndrome de la segona novel·la (en aquest cas gràfica) amb matrícula d’honor. I encara més mèrit té en el seu cas, ja que la seva primera obra, Estamos todas bien, li va valdre la major part dels premis de còmic als quals podia optar a l’Estat, inclòs el Nacional de Còmic del Ministeri de Cultura. Un debut impressionant que podia ser un llast per una carrera que tot just començava.

La seva nova obra, Todo bajo el sol, és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme i la construcció com a motors econòmics del país. Una decisió que pretenia augmentar la riquesa del país i que a la llarga, ha tingut com a conseqüència l’empobriment material però també emocional de molts ciutadans. Res que no sabéssim a aquestes alçades de la pel·lícula. I tanmateix, la forma en què Ana Penyas ens ho explica, tan continguda, tan ben construïda a través dels petits detalls que abunden en les pàgines d’aquest còmic, més suggerida que explicitada, és excepcional. La intel·ligent decisió de fer-ho a través del fil de la vida viscuda per una família anònima i senzilla, com n’hi ha tantes, i el recurs constant en l’ús de les imatges que han format part del nostre imaginari col·lectiu, fa d’aquesta narració intrínsicament gràfica, que en origen pot semblar modesta, un veritable llibre de memòria, molt més impactant que qualsevol assaig d’història, perquè a través de la microhistòria fem un recorregut per la historia econòmica i social d’una bona part de l’Espanya dels darrers 70 anys i ens sentim com bé diu la frase que obre el llibre com “quienes se quedaron como extraños en su propia tierra”.

Potser va ser innocència per part dels nostres governants creure que les formes de vida tradicionals i el turisme conviurien sota el sol mediterrani tal com sembla suggerir el poètic inici del llibre amb una juxtaposició d’imatges voluminoses en blanc i negre de pescadors (que recorden tant a Sorolla com a Auladell) arribant de bon matí amb la barca i els banyistes, amb un groc esclatant plantant al mateix temps els para-sols a la sorra de la platja, amb l’ombra literal de la Guàrdia Civil sempre vigilant. O potser ni tan sols ho van tenir en compte.

En tot cas, a aquests visitants del nord, qualificats com a “señoritos extranjeros” que els primers emigrants, aquest cop d’altres parts de l’Estat, havien d’atendre de la forma més servil possible, no tenien ni el més mínim interès per la situació real de la població d’un país que vivia sota una dictadura. Però no semblaven ser només ells. Penyas també fa autocrítica, conscient de l’amnèsia que va adoptar bona part de la població com a resultat del miracle econòmic. “Parece que aquí el pasado ya no existe”, comenta al cambrer un turista amb una mica més de consciència.

Els efectes, a tants anys vista ja, han estat processos de gentrificació que han acabat expulsant els autòctons del seus territoris originals, ja no tan sols de les poblacions de la costa, sinó que també dels espais de l’interior i dels centres històrics de les ciutats, sobretot de les capitals del província. L’avarícia aquestes darreres dècades no ha tingut límit, i sembla que encara no el té. Els ciutadans, en molts casos han sigut ben ingenus, “pero ¿qué os creíais? ¿que el barrio lo estaban dejando bonito y limpio para vosotros?”, li diu una jove al seu pare, molt més lúcida que aquest en llegir les dinàmiques del neoliberalisme, quan l’home es veu forçat a abandonar la que havia estat la seva llar al centre històric a causa del mobbing immobiliari. Barris molt degradats per la droga i la prostitució i que havien estat regenerats gràcies a injeccions de diner públic provinent dels fons europeus, i que s’ha acabat convertint en parcs temàtics per a turistes. 

 

Resulta curiós aquest interès de l’autora per la memòria històrica i el franquisme social, tenint en compte que va néixer anys després de la mort del dictador. S’explica perquè va créixer en una família compromesa en la qual sí que es parlava de política i perquè s’ha mogut en entorns relacionats amb els moviments socials, on la idea de progrés es considera definitivament extingida. En la seva obra s’intueix una nostàlgia per un món que va existir i que s’ha perdut irremissiblement. Un món que molts ja només hem conegut d’oïdes. I l’autora, com molts de nosaltres, enyora quelcom que ja no hem viscut: un món menys salvatge i amb més humanitat. Una idea que sembla quedar recollida en la figura de les àvies, tan presents en la seva obra, dones que independentment de la seva particularitat, són rotundes i fortes, com ho eren els vincles que han desaparegut.

Ana Penyas aprova amb nota l’ús del color en aquest còmic, imprescindible pel retrat de la costa mediterrània i l’horta valenciana. Un esclat de llum que combina a la perfecció amb la reproducció de cartells publicitaris i la tècnica del collage, que barreja dibuix i fotografia i que fa pensar molt sovint en la influència dels també valencians Equipo Crónica. L’ús d’imatges publicitàries, en aquest cas cartells, tot i que també molt de marxandatge, reforça el valor documental de l’obra, ja que les expressions de la cultura popular són al capdavall les que millor retraten la dimensió sociocultural de qualsevol època.

No sabem quin serà el recorregut que tindrà l’obra pel que fa als premis, però està clar que Ana Penyas és amb diferència la creadora més potent de la seva generació en tots els nivells del discurs. Todo bajo el sol és el retrat de tota una època i d’una descomposició que no es limita a mostrar, sinó que també interpreta, és a dir, és un discurs crític sobre el model econòmic d’Espanya i de com hem arribat a la situació actual. I tot això en còmic i arriscant amb la gràfica. Una obra que perdurarà.

 

https://www.nuvol.com/llibres/el-que-es-va-perdre-sota-el-sol-155036

S’ha mort el poeta Joan Margarit a 82 anys

 

La literatura catalana perd un dels poetes contemporanis de referència  

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) s’ha mort avui a 82 anys a causa d’un càncer. Margarit és un dels poetes més reconeguts del país, amb guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia el 2008, a més de premis de l’estat espanyol com el Cervantes el 2019. La família ha explicat que Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat.

 Joan Margarit va compaginar la professió d’arquitecte amb la de poeta. La seva era una poesia que va arribar a un públic molt ampli. Margarit va esdevenir un dels poetes de referència de la literatura catalana contemporània. Els seus poemaris s’han traduït a diverses llengües i també havia escrit obres d’assaig.

Va publicar una trentena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Edat roja (Columna, 1990); Joana (Proa, 2002) dedicat a la seva filla que tenia síndrome de Down; Càlcul d’estructures (premi Crítica Serra d’Or, Proa, 2006); Casa de Misericòrdia (premi de Poesia de les Lletres Espanyoles, Proa, 2007).

Amb motiu dels vuitanta anys, va publicar un primer volum memorialístic, que ell deia que era de records, Per tenir casa cal guanyar la guerra. En una entrevista d’aquell moment a VilaWeb parlava de la mort: “A mi se m’han mort dues filles, però de manera diferent. Una és la Joana, que abans de morir-se potser va viure una vida… L’arc de la vida, doncs, era més curt el d’ella. Senzillament. Però dins d’aquest arc va tenir temps de fer allò que és fonamental. Però després hi ha l’altra que se’m va morir en una nit, que va ser un episodi terrible. Per què en una habitació hi ha la mare, a qui han fet una cesària, i després de nou mesos ha d’acabar així? Tu veus a la incubadora la criatura que ja t’han dit que no arribarà a la matinada. Llavors ets passes la nit no creient-ho fins que veus que allò serà així, no? Molt diferent, saps?”

I sobre el poema, en relació amb la prosa, explicava: “Els poetes sabem que tenim poc espai en un poema. I això és un aprenentatge llarguíssim. Has d’explicar el que has d’explicar i prou. Qualsevol cosa que afegeixis en un poema és fatal. Per tant, això ho tens per la mà. Quan escrius prosa, vers o el que sigui, la primera cosa que et planteges és dir: ‘Escolta, vols dir que calia, dir això?’ Constantment surts amb el ‘vols dir què calia?’, ‘vols dir què cal?’, ‘com ho podríem dir més curt?’ Saps que dins del poema la potència és també l’austeritat. És com posar els ferros en uns fonaments de formigó. És molt més important que els ferros siguin al seu lloc que no pas posar-hi un munt de ferros més. No serveix de res. Si tu has encertat el que has de fer, les coses són totes lligades.”

Precisament, l’any passat Margarit va publicar el volum Poètica. Construcció d’una lírica (Empúries), on reflexionava al voltant de la poesia. El volum també aplega alguns dels epílegs i pròlegs dels seus llibres anteriors i textos sobre la poesia de Rilke, Vinyoli, Martí i Pol, Hardy, Ferrater, Bishop, que considerava referents o dit per ell, ‘Fonts entranyables’.

Com a arquitecte, des del 1968 i fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.

Amant del jazz, durant els anys noranta, Margarit va muntar l’espectacle Paraula de jazz, amb un grup de músics i la veu i els poemes seus i del també poeta Pere Rovira, amb el qual feia tàndem.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mort-poeta-joan-margarit/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=9a23faa37a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-9a23faa37a-204258373

Cuixart ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any

 

Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte 

 

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

 

 

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-ja-actua-de-president/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c4a16b72eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c4a16b72eb-204258373

Cloenda de BCNegra amb el premi Paco Camarasa

 

La valoració final de la present edició de BCNegra no podia ser més positiva. Malgrat el format en streaming, més de 35.000 persones s’hi van connectar. Carlos Zanón, comissari del festival de novel·la negra de Barcelona, es va mostrar satisfet del resultat i del fet que els actes s’hagin pogut veure “des de la resta de l’Estat i també del món”. 

A les 52 taules rodones hi van intervenir 162 participants, 140 dels quals ho van fer de manera presencial al plató del Palau de la Virreina. “No és igual que la cultura es cancel·li –va afirmar Zanón–. La societat necessita que es reflexioni i la cultura no és un lloc, és el lloc”. 

El comissari va considerar que, tot i que la prevista reivindicació de la Rambla no s’havia pogut fer com s’havia previst, “sí que n’hem parlat durant aquests deu dies i hem aconseguit que hi passin moltes coses”. I encara va donar una altra dada: “Al lliurament del premi Pepe Carvalho a l’escriptora Joyce Carol Oates s’hi van connectar 23.000 persones”. L’últim dia del festival BCNegra va tenir música en directe des del Glaciar de la plaça del Rei de Barcelona, amb les cançons de Josele Santiago.

La pandèmia comporta coses dolentes, però també de bones. Zanon va subratllar el fet que alguns escriptors hagin pogut participar des de l’altra punta de món. I ara queden els enregistraments, que es poden seguir veient. “Però també hem sabut que necessitem la gent”.

Les escriptores Claudia Piñeiro i Alicia Giménez Bartlett també van parlar de la pandèmia duta a la ficció. L’argentina treballa com a guionista en una sèrie i en la segona temporada s’està plantejant d’incorporar la pandèmia a la història, perquè no es veu el final d’aquesta situació. Giménez Bartlett, en canvi, no en vol saber res de la pandèmia en les seves novel·les.

I també va ser el dia de lliurar el primer premi Paco Camarasa, de mans de la seva vídua, Montse Clavé, i el comissari Zanón. El premi l’atorguen els principals festivals de novel·la negra espanyols: Setmana Negra de Gijón, BCNegra, Getafe Negro, el Congrés de Novel·la i Cinema Negre de Salamanca, Pamplona Negra, València Negra, Las Casas Ahorcadas de Cuenca, Aragón Negro i Granada Noir. 

El primer guardonat amb aquest premi que ret homenatge al llibreter de la Negra y Criminal de la Barceloneta ha estat el periodista i novel·lista negre Lluís Llort per Herències col·laterals (RBA), traduïda recentment al castellà a l’editorial Alrevés.

 https://www.lavanguardia.com/encatala/20210201/6212688/cloenda-amb-premi.html