L'autor
del supervendes 'L'ombra del vent', que ha mort a Los Angeles, s'havia
mantingut sempre allunyat de la fama i era crític amb el món literari
Amb la mateixa flamarada inopinada amb què va irrompre en el panorama editorial amb el seu ja referencial L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón, potser l'escriptor espanyol contemporani més homologable en el panorama del best-seller
internacional de qualitat, ha mort aquest divendres a la matinada als
55 anys a Los Angeles, on vivia des del 1994, fulminat per un atac de
cor conseqüència d'un càncer que patia des de feia una mica més de dos
anys. “Avui és un dia molt trist per a tot l'equip de Planeta que el va
conèixer i hi va treballar durant 20 anys, en els quals s'ha forjat una
amistat que transcendeix l'àmbit professional”, ha assenyalat en un
comunicat la seva editorial, que l'ha qualificat com “un dels millors
novel·listes contemporanis”.
L'actitud
vital i professional de Ruiz Zafón va ser sempre, de manera buscada,
inversament proporcional al seu ressò popular. “No vull passar per
graciós ni dir bestieses”, justificava així la seva escassa presència
pública el 2008 quan apareixia El joc de l'àngel, segon lliurament del que posteriorment seria la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats, iniciada amb una L'ombra del vent
que ja era un dels principals fenòmens editorials espanyols des de la
democràcia. La paradoxa és que ho afirmava davant de 150 periodistes i
en un espectacular escenari al mateix Liceu amb 4.000 llibres de segona
mà que evocaven el famós cementiri, un genial attrezzo i cor iconogràfic del seu màxim èxit, que completarien El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), amb tiratges inicials d'entre 700.000 i un milió d'exemplars. El títol fundacional sobrepassaria els 10 milions.
Ruiz
Zafón (Barcelona, 1964) va lluitar contra una imatge de “distant,
arrogant, estrany”, trilogia de qualificatius que ell mateix va
recopilar, facilitats per un món literari del qual es va allunyar tant
com va poder. “No hi ha res aquí que em pugui interessar, per a mi és
exactament com l'associació d'amics de la sarsuela; no tinc cap interès
particular, ni per mal ni per bé, a fer capelleta o prendre cafès...
això és molt d'aquí”, apuntava. “Tot el que es diu en aquests àmbits és
per interessos disfressats de principis. He tingut la bona sort de poder
deixar de banda tot això. El suposat món literari és 1% literari i 99%
món”.
La discreció i fins i tot un toc de timidesa reforçaven, en l'àmbit
personal, aquesta actitud professional en qui aquell 2008 ja era un
autèntic fenomen socioliterari, com demostraven les immenses cues que
generaven les signatures de llibres per Sant Jordi, cosa que obligava la
seva editorial, Planeta, a pactar amb l'Ajuntament de Barcelona un
espai específic i aïllat i una carpa per a ell tot sol. Unes signatures
que anaven acompanyades de la figura d'un drac, el seu animal fetitxe,
que va acabar incorporant a les seves obres. De fet, en tenia una
col·lecció espectacular en tots els formats imaginables.
“La literatura és un gueto de mediocritat, avorriment, pretensió i
positura”, va afirmar en aquesta línia. Però com acabaria passant en la
gairebé desena de títols que conformen la seva producció, potser estava
jugant amb el doble, amb els contramiralls, un dels seus recursos
estilístics preferits (“Sempre he pensat que cadascú de nosaltres acaba
sent una versió del que hauríem pogut ser”, sostenia). Perquè des dels
quatre anys, Ruiz Zafón, el nen que vivia prop d'una Sagrada Família que
amb les seves formes gaudinianes va deixar empremta en el seu
subconscient emocional, volia ser escriptor. La trajectòria fins a
arribar-hi el va ajudar: la carrera de Periodisme que no va acabar i una
altra de molt brillant en l'àmbit publicitari, on va començar de copy
i va acabar de director creatiu, en agències com Dayax, Ogilvy o
Tandem/DDB. “És un món que està tocant a la literatura. Aquí aprens a
veure el llenguatge, les paraules com a imatges”, deia, recordant que
Don Delillo també havia fet aquest recorregut.
Aquell podria haver estat el seu destí si no hagués fet fortuna amb la seva gran afició (com la de tocar el piano) amb El príncep de la boira (1993), amb el qual va obtenir el premi Edebé de narrativa juvenil. Era la primera pedra d'una futura Trilogia de la boira, conformada per El palau de la mitjanit i Els llums de setembre. Però seria amb la també juvenil Marina
(1998) on dipositaria les llavors de la seva primera novel·la per a
adults: un passat misteriós d'un personatge, la Barcelona d'èpoques
pretèrites (“des de la Guerra Civil que no hi passa res interessant, a
Barcelona”, es lamentava sobre l'escàs dinamisme cultural i social de la
seva ciutat natal).
L'ombra del vent, la història d'un jove que a la Barcelona
grisa del 1945 descobreix un cementiri de llibres oblidats, entre els
quals un de maleït d'un misteriós autor, arribaria el 2001, però no
seria un èxit instantani. Finalista del premi Fernando Lara —va guanyar
Ángeles Caso amb Un largo silencio—, va ser el sempre despert i
viatjat Terenci Moix qui en recomanaria la publicació. Ruiz Zafón
presentava una novel·la amb una estranya barreja de fantàstic i negre,
dos gèneres que li agradaven i coneixia bé i que estaven triomfant a mig
món, especialment als Estats Units, on l'autor s'havia trasllat amb els
guanys del premi Edebé per treballar com a guionista a la meca
audiovisual de Los Angeles. Però tenia un problema. “Era una decisió poc
comercial llavors a Espanya, on tota la literatura de gènere estava mal
vista”, fixaria al cap d'un temps, sempre queixós amb una crítica
literària espanyola que veia estancada: “És un búnquer dels setanta i la
gent hi passa per sobre.
“Però la va encertar de ple a l'hora de fer una obra comercial de
qualitat, homologable amb el que s'estava fent a la resta del món i en
uns moments en què el sector editorial entrava per força en la indústria
de l'oci, necessitada de supervendes. També a Espanya. Al llibre,
l'escriptor va combinar una prosa fluïda i generosa en diàlegs i
personatges que es descriuen parlant, que ell admetia com a influència
directa del món audiovisual. L'ombra del vent, elogiada fins i
tot per Stephen King, va acabar arribant a les llibreries de 50 països.
Va ser escollida el 2007 per 81 escriptors i crítics llatinoamericans i
espanyols com un dels 100 millors llibres en castellà dels darrers 25
anys.
Ruiz Zafón va rebre gairebé una vintena de premis literaris i havia aturat pràcticament la seva feina com a escriptor: El Príncipe de Parnaso, del 2018, relat no venal ambientat en la sèrie d'El cementiri…,
va ser l'últim que va sortir a la llum. En comptes de quedar afectat
pel seu èxit comercial, sentia com pocs el pes i la responsabilitat de
l'escriptor, com van demostrar els gairebé set anys que van passar entre
la publicació de L'ombra del vent i la seva continuació, que
potser és per atzar que comencés així: “Un escriptor mai oblida la
primera vegada que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una
història (...). Un escriptor està condemnat a recordar aquest moment,
perquè llavors ja està perdut i la seva ànima té un preu”. Ho va
recordar sempre.
