Una Fira Literal d’Hivern per a reivindicar els espais culturals, més que mai

 El certamen s'adapta a les mesures sanitàries i ofereix tota la programació i el mercat de llibres en línia, a més dels actes a la Fabra i Coats 

 

La Fira Literal s’havia de fer tant sí com no, això ho tenien clar els organitzadors quan van haver d’ajornar la tradicional cita del maig a causa de la pandèmia de la covid-19, i durant tots aquests mesos han esmerçat molts d’esforços per a preparar la Literal d’Hivern, que es farà aquest cap de setmana tant presencialment com virtual. La qüestió era mantenir aquest punt de trobada de la cultura i el pensament crític que ja s’ha convertit en un referent. Com cada any, s’han preparat conferències, debats, espectacles i presentacions de llibres, que es faran a la Fabra i Coats de Barcelona i que també es podran seguir en línia.

Dissabte: d’Erri de Luca a Abel Azcona i llibres i debats per a sacsejar consciències

Els actes inaugurals de dissabte al matí marquen el segell propi de la Literal, punt de partida i declaració de principis, els de la literatura com a valor cultural i també com a força de canvi. Primer, un espectacle literari i musical amb David Fernàndez i Lu Rois, que diran la paraula d’Erri de Luca, narrador, poeta i també activista. I en acabat, un debat entorn d’una qüestió que ha estat ben present durant tots aquests mesos de confinament intermitent: què significa la cultura en un moment com l’actual, en el qual s’ha fet evident el seu paper imprescindible a la societat. Hi participaran Xavi Urbano, de la cooperativa Quesoni, Eloi Aymerich, de Clack Audiovisual, Alcira Padín, de la llibreria Synusia, i la periodista de la Directa Gemma Garcia.

Dissabte al vespre hi ha previst un altre espectacle, en aquest cas, amb l’artista madrileny Abel Azcona, autor d’Acto de desobediencia, i l’actor Willy Toledo. Azcona viu exiliat a Lisboa des de l’any passat, arran de la persecució judicial per haver denunciat la pederàstia a l’església en alguns espectacles, i té una ordre de crida i cerca dels tribunals espanyols. En aquest llibre, presenta un acostament a la desobediència civil i reflexions sobre la insubordinació artística.

I durant tot el dia, un grapat de presentacions de llibres i debats, entre els quals destaquen, d’una banda, les presentacions de: Matricidi. El secret del patriarcat, de Rosa-Elvira Presmanes (espai Josep Bota i en línia, 11.00); Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat, amb les autores, Íngrid Guardiola i Marta Segarra, que recullen la correspondència entre totes dues des de final del 2019 (espai Josep Bota i en línia, 12.00); Eva Serra: per la revolució catalana, d’Albert Botran, i Reviure els fets: memòries polítiques, de Carles Castellanos, en l’acte “La nostra història, la nostra gent“, amb els autors i Blanca Serra, que reflexionaran sobre la història agrària i de les institucions catalanes (espai Josep Bota i en línia, 15.00); i Per què tornaves cada estiu, de Belén López Peiró, en què l’autora reconstrueix la història d’un abús patit d’adolescent, amb la participació de la traductora, Bel Olid, i de la presidenta de la Fundació Vicki Bernadet (ateneu l’Harmonia i en línia, 19.30).

I pel que fa als debats: Antoni Soy, Ramon Boixaderas i Roser Espelt es reuniran per parlar sobre la política europea de reconstrucció (ateneu l’Harmonia i en línia, 11.00); tres llibres, Brigadistes, Fugir era el més bell que teníem i Atrapa la llebre, serviran per a reflexionar sobre la memòria, la guerra i el refugi, amb la participació dels autors i el traductor, respectivament, Jordi Martí, Marta Marín-Domine i Pau Sanchís Ferrer (fàbrica de creació i en línia, 12.30); la qüestió decolonial serà tractada sota el títol “Per una esquerra antiracista“, amb el professor de la Universitat de Girona Mustafà Shaimi i la investigadora Ainhoa Nadia Douhaibi, coautora de La radicalización del racismo (fàbrica de creació i en línia, 16.00); i, finalment, hi haurà una conversa sobre l’autocensura i els tabús en la literatura juvenil, amb l’editora de Sembra Llibres Mercè Pérez, l’escriptora Tona Català (A mi què em passa?) i l’antropòloga Fernanda Guerrero (fàbrica de creació i en línia, 17.30).

Dissabte clourà amb la conferència de la professora de filosofia de la Universitat Estatal de Texas Holly Lewis, “Per una política interseccional: feminisme, teoria queer i marxisme” (espai Josep Bota i en línia, 20.30).

Diumenge: maternitat, cures i perspectiva de gènere en la medicina, i poesia, també

El gènere fantàstic en català i les dones protagonitzaran el primer debat de diumenge, amb les editores Judit Terradellas (Mai Més Llibres), Marta Torres (Hermenaute) i Alícia Gili (Edicions Secc) i la traductora Anna Llisterri (fàbrica de creació i en línia, 12.30). I a la tarda, un altre debat candent: com responsabilitzar tota la societat de les invisibilitzades cures i de la maternitat i com fer-ne una eina política: “Politització de la maternitat i visibilització dels treballs de cures“, amb Esther Vivas, autora de Mama desobedient, l’activista Maria Rodó i la professora de la UAB Sara Moreno (fàbrica de creació i en línia, 16.00).

Pel que fa a les presentacions, destaquen les dels llibres: El dia de les oques, sobre l’assassinat de Santiago Brouard a Bilbao el 1984, amb els autors, Harkaitz Cano i Adur Larrea (espai Josep Bota i en línia, 11.00); Una vegada un home i una dona van morir, que narra llegendes i creences sobre la mort, amb Roser Pubill, una de les autores (ateneu l’Harmonia i en línia, 11.30); L’economia social i solidària a Catalunya, amb els autors, Ivan Miró i Jordi Estivill, sobre els fonaments teòrics i els desafiaments estratègics d’aquest projecte històric i present (ateneu l’Harmonia i en línia, 12.30); Mujeres invisibles para la medicina, de la doctora Carme Valls, que en aquesta entrevista a VilaWeb explicava la importància d’aplicar la perspectiva de gènere en el diagnòstic i el tractament de les dones (ateneu l’Harmonia i en línia, 13.30); i Refugiats climàtics. Un dels grans reptes del segle XXI, amb Miguel Pajares, autor del llibre, i Blanca Garcés, investigadora del CIDOB. I, finalment, dues novetats poètiques: Assagets, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Enric Casasses, i Pitó, de Guim Valls (ateneu l’Harmonia i en línia, 17.00).

Tota la programació de la Fira Literal es pot consultar en aquest enllaç. La cinquantena d’activitats són de franc, amb una cabuda limitada al 50%. Per això, cal reservar prèviament el seient. A més, totes s’emetran en directe per internet al canal de Literal TV.

Mercat en línia per a triar i remenar, i comprar

Aquest continua sense ser un any normal, i les mesures de prevenció de la covid obliguen a reformular-se. Per això, a més d’oferir tota la programació en format virtual, la Literal d’enguany també ha traslladat a la xarxa el tradicional mercat del llibre. De fet, ja fa dies que s’hi poden remenar els llibres del centenar d’editorials que participen en la Fira i comprar-ne.

Un nou format per a la Fira Literal, adaptat a les circumstàncies, també noves, i estranyes, però amb la voluntat de sempre: “Si en moments com l’actual ens hem adonat que una sanitat i una educació públiques, universals, de qualitat i gratuïtes són imprescindibles per a garantir la salut i el futur de tots, la cultura i les idees crítiques també són eines d’articulació comunitària i de cohesió social imprescindibles, que necessiten espais de trobada oberts i al mateix temps segurs.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/una-fira-literal-dhivern-per-a-reivindicar-els-espais-culturals-mes-que-mai/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=1dd8c801f3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-1dd8c801f3-204258373

 

 

 

Cartografia de la vitalitat de Pla

 

 

El periodista Xavier Febrés va guanyar el premi Carles Rahola d'assaig 2020 i assegura que el gran llibre de l'empordanès encara s'ha de publicar: les cartes amb Aurora Perea  

Josep Pla (1897-1981) és sense cap mena de dubte l’autor més prolífic de la literatura catalana. Les mítiques trenta mil pàgines dels seus volums d’obra completa són també un dels corpus escrits més estudiat i analitzat. I poques persones han escrit tants títols sobre Josep Pla com el periodista Xavier Febrés, que ha guanyat el premi Carles Rahola d’assaig 2020 amb Josep Pla o la vitalitat, que porta com a subtítol “Una biografia literària”. El periodista Joan Safont va saludar l’aparició del llibre dient que si ara hi hagués veritable crítica literària, en aquest país nostrat el llibre de Febrés hauria mogut una controvèrsia interessant. Entre altres coses perquè en aquest llibre breu diu que li hauria agradat escollir les millors tres-centes pàgines de Pla, enfront de les 30.000 de l’obra completa, i que Pla és un escriptor genial només a batzegades.

El llibre de Febrés arriba en un any en què hi ha hagut dues circumstàncies felices més per a tots els lectors de l’escriptor empordanès (tant en el seu vessant com a escriptor com en el del personatge). D’una banda, l’editorial Gavarres ha hagut de fer una segona edició del llibre Històries de Josep Pla, escrit per Josep Valls, on ens mostra alguns detalls i facetes dels darrers dies de l’autor d’El quadern gris. D’una altra, un dels llibres més venuts durant la Setmana del Llibre en Català a la parada que munten els editors valencians va ser París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, d’Antoni Martí Monterde. Publicat per Edicions 3i4, el text va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig 2018 i el president Quim Torra va dir, també a principi de setembre, que era un llibre del qual n’havia “gaudit moltíssim”.

 

Així doncs, Josep Pla continua en l’òrbita dels escriptors i intel·lectuals que l’han succeït i continua generant materials nous que contenen algunes reivindicacions no tan noves, com la necessitat de fer una edició crítica de la seva Obra Completa. Febrés diu: “L’Obra Completa és millorable en molts aspectes i hi ha molta gent que opina igual. Una de les poques coses que s’ha fet en aquest sentit és la revisió d’El quadern gris que va fer Narcís Garolera, i això no esgota el tema, al contrari, obre moltes possibilitats.”

Una irrupció de cavall sicilià

El llibre de Febrés no es rendeix davant la immensa capacitat de treball de Pla, ans al contrari. “Crec que Pla és un magnífic escriptor de fragments brillants i no de llibres brillants. És genial a batzegades, però també hi ha molta palla, en els texts.” Febrés traça la biografia de Pla cenyint-se a diferents moments vitals i a llibres concrets i li costa triar un moment concret i un llibre concret. “Quan Pla publica Coses vistes, el 1925, és un moment molt important. No sé si l’escolliria com el millor moment de Pla, però sí que és innegable que amb aquest llibre, que després va refondre dins El quadern gris, va fer una irrupció de cavall sicilià dins la modernitat de la prosa catalana, i a més a més ho va fer amb tota la insolència i desinhibició. El més interessant és que no va ser ell i prou, sinó també Sagarra i Carles Soldevila, els qui varen sacsejar les columnes del temple de la literatura catalana i el varen ampliar ostensiblement enfront del noucentisme d’Eugeni d’Ors i de Josep Carner.”

 

 

 

Aquesta entrada al món literari dels anys vint és una de les primeres dosis de la vitalitat planiana que Febrés reivindica. “Hi ha una gran injecció de vitalitat per a la nostra literatura i cultura amb l’arribada de Pla i els seus congèneres postnoucentistes. Novel·les com Fanny, de Carles Soldevila, o Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, tenen un paper similar.” I de la mateixa manera que quan Pla comença a col·laborar regularment en premsa és un crític literari demolidor, a ell mateix també li toca el rebre amb alguns dels seus llibres. “Aquest era el tracte i el preu a pagar per sacsejar l’ambient. Fins llavors, la literatura catalana la llegien les elits cultivades i molt minoritàries i ara aquesta nova generació aporta la modernitat literària i s’amplia el públic lector, i davant d’això no val ni el llenguatge ni l’actitud anterior, calia una nova actitud social i un posicionament dins la cultura del moment, i per això repartir trompades i rebre’n era molt higiènic i beneficiós.”

Les cartes amb Aurora

Febrés també argumenta que el gran llibre pendent d’aparèixer de Josep Pla –cal recordar que en els darrers temps se n’han reeditat alguns inèdits i una part important de la correspondència i que per al 2021 és previst que surtin les cartes amb Estelrich i el 2022 les que va intercanviar amb Francesc de Borja Moll– és la correspondència eròtica que va mantenir amb Aurora Perea, que va ser parella de l’escriptor durant cinc anys, entre el 1940 i el 1945. El 1948 va emigrar a Buenos Aires, però hi ha constància que es varen escriure nombroses cartes que encara no han aparegut.

Febrés explica: “Josep Martinell assegura que l’Aurora és la persona a qui Pla va dedicar més cartes i estic segur que si apareguessin seria el llibre més important de l’escriptor. Ara mateix no veig cap motiu perquè aquestes cartes no puguin aparèixer, la mentalitat social ha evolucionat molt i res del que hi llegíssim no alteraria gaire la imatge que ens hem fet de l’escriptor.”

Febrés encara té algunes explicacions per a intentar d’entendre per què Pla genera la fascinació i el nombre d’estudis i aproximacions que cada any se’n publiquen. “Hi ha dos factors que hi ajuden. Un és geogràfic, l’Empordà fa molt temps que genera escriptors, abans i després de Pla, i és un dels territoris més estudiats i a la vegada coneguts i mitificats. Hauria tingut un recorregut molt diferent si no hagués estat empordanès. L’altre motiu és que la varietat de la seva obra és tal que hi ha un ventall immens de propostes d’aproximació: els viatges, els homenots, els dietaris, la gastronomia, això facilita molt l’accés als estudiosos que s’hi acosten per un vessant o per un altre. I encara més, durant un segle, des de 1925, Pla ha estat contínuament reeditat a casa nostra, sempre hi ha hagut una novetat o una reedició a punt i, per tant, se l’ha vist viu a les llibreries.”

I en aquest temps en què bona part de la crítica literària contemporània s’ha traslladat també a les xarxes socials, Xavier Febrés diu que Pla “hauria estat un tuitaire terrible”. “Ell era un innovador i ho hauria estat avui, passa que segurament ho hauria tingut molt més complicat per a fer forat. És una llàstima que s’hagi perdut una cosa que era molt pròpia de la transició, que era polemitzar, fer-ho amb arguments era una gran virtut, partint de la base que dissentir pot ser una manera de dialogar. Ara això en bona part s’ha perdut.”

En defensa de la senzillesa gastronòmica

Entre les múltiples pàgines de Pla hi ha les dedicades a la gastronomia, això sí, sempre sota el seu prisma singular i defensant molt la cuina tradicional. Aquesta cuina de sempre i de senzillesa ha motivat un altre dels projectes de Febrés que acaba d’aparèixer, en aquest cas a quatre mans amb Àngela Vinent: Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Cossetània). “Hem recorregut els quaranta mercats municipals i els seus bars amb les instal·lacions limitades on es cuinen autèntiques meravelles. Barcelona ha sabut conservar aquesta xarxa de mercats que la singularitza a Europa i que va impulsar l’alcalde Rius i Taulet amb el seu gust per l’arquitectura catedralícia de ferro i vidre i que l’alcalde Maragall va saber posar al dia. En tots hi ha alguns petits bars on es menja molt bé i demostra la vitalitat dels barris de tota la ciutat.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cartografia-la-vitalitat-de-pla/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=a0ae2064af-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-a0ae2064af-204258373

 

El dolmen en la meva última novel.la "El cim de les Bruixes"

 

 

El dolmen generalment, era usat com a cambra funerària, en la meva última novel·la, El cim de les bruixes, els protagonistes també els atraparà el misteri d'aquestes pedres. Que passà en aquest indret?, ho descobrirem junts/es.

 

 

 

Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

 

Parlem amb l'escriptor, premi Goncourt · Empúries acaba de treure en català la seva darrera novel·la, 'El banquet anual de la confraria d'enterramorts' 

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

 

Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mathias-enard-la-gran-pregunta-de-la-novella-es-que-significa-avui-viure-al-camp/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=65392e2419-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-65392e2419-204258373

 

La fantàstica muntanya d’Irene Solà guanya el Premi de Literatura de la Unió Europea

“M'ho vaig passar exageradament bé escrivint-la”, confessa l'autora de 'Canto jo i la muntanya balla', que ha rebut quatre guardons gairebé en un any

“No sé, m'ho vaig passar exageradament bé escrivint-la, me la vaig prendre com un joc, una experimentació i potser això és el que transpira i el que capta el lector”, planteja Irene Solà sobre el seu Canto jo i la muntanya balla per explicar-se que hagi rebut aquest dimarts el Premi de Literatura de la Unió Europea per Espanya, el quart que obté la seva segona novel·la, després del Llibres Anagrama, el Núvol i el Cálamo en tot just un any.

L'acta del guardó, convocat per la Comissió Europea per promoure autors emergents i facilitar la promoció de la literatura europea entre els seus estats, destaca “la riquesa, naturalitat i expressivitat” del llenguatge, així com “la forma poètica i imaginativa d'explicar unes històries a través de diversos narradors, alguns d'inesperats. Una novel·la que combina bellesa i duresa (…), sorprenent”. I no s'equivoca, perquè només començar, aquesta novel·la (sis edicions ja en català i tres en castellà), arrenca donant veu a uns núvols, narradors inopinats, com ho seran també un cabirol, uns bolets o unes nimfes, registres amb els quals l'escriptora catalana (Malla, 1990) volia experimentar amb altres subjectivitats narratives, fugint d'oferir només la veu humana, en la vida en un poble de muntanya. O sigui, que exigeix una predisposició del lector. “Des del primer moment li diu que ha de voler jugar a veure el món de manera diferent, ha de voler estar aquí i entrar, sí”, admet.

 El joc proposat per l'autora, llicenciada en Belles Arts, ha funcionat perquè la novel·la, a més de ser celebrada per la crítica i amb vendes significatives (va ser de les més venudes en el confinat i virtual 23 d'abril) ja s'està traduint a l'anglès, al francès, a l'italià, al basc i al gallec. I des que es va saber que era a la llista de finalistes del guardó per Espanya (amb Temporada de avispas, d'Elisa Ferrer, Serem Atlàntida, de Joan Benessiu, i Noche y océano, de Raquel Taranilla) s'hi han afegit el croat, l'hongarès i el macedoni. En realitat, aquesta és una de les raons de ser del Premi de Literatura de la Unió Europea, que, si bé té una dotació força minsa (5.000 euros), sí que destaca per posar en circulació autors i obres, per partida doble: amb una gala literària a Brussel·les (enguany prevista per al 29 de setembre) i amb una edició en una antologia de textos, a més de la traducció de 50 pàgines de l'obra guanyadora que es fan arribar als 41 països participants en aquestes ja 12 edicions del guardó, que inclou tants països de la Unió Euroepa com els que conformen el programa cultural d'Europa Creativa.

D'alguna manera, per a Solà Canto jo i la muntanya balla és ja una mica una etapa superada. Confinada al seu Malla natal, ha anat treballant en els seus nous projectes, tot i que reconeix que li ha costat concentrar-se davant de la situació generada per la pandèmia del coronavirus. “Soc treballadora, però admeto que les circumstàncies han estat dures i m'ha costat, però he intentat mantenir certa dinàmica de treball”. I ho ha fet en els seus dos registres, que “es retroalimenten”. Així, un tindrà amb tota probabilitat una plasmació artística, mentre que l'altre serà una novel·la que, reconeix, “ja havia començat abans de Canto jo…, que ja sabia que volia fer i que vaig aparcar una mica per protegir-la, perquè fos independent del que pogués passar amb l'altra”, diu qui no sent cap mena de pressió malgrat que compta els seus llibres per guardons: el poemari Bèstia (Premi Amadeu Oller, 2012) i la novel·la Els dics (Premi Documenta, 2017). “La faré amb tanta llibertat i experimentació com l'anterior, conscient que cada cosa té una entitat pròpia; serà un altre joc… i sense cap pressa”.

 

https://cat.elpais.com/cat/2020/05/19/cultura/1589908926_905061.html

El advocat Jordi Pina ens presenta el llibre "El judici de la meva vida"

El passat dia 26-11 el advocat Jordi Pina, va vindre a Cerdanyola a presentà el llibre "El judici de la meva vida" ·#juntspercerdanyola

Jordi Pina relata en primera persona la vivència del procés català des que li encomanen la defensa de Jordi
Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull fins que el judici queda vist per a sentència. Dos anys llargs d’un procés jurídic amb una forta càrrega política, d’anades i vingudes a les presons, de comunicacions rere un vidre. D’hores de treball en equip i de reflexions en soledat. D’agombolar les famílies i de donar la cara davant dels mitjans. Amb el coratge d’enfrontar-se a tot un entramat ideològic que utilitza paranys i falsedats, l’advocat ens fa partícips de la relació amb els funcionaris de presons i dels jutjats, amb els magistrats i amb els fiscals.
Jordi Pina és l’advocat que, amb un bàlsam de seny i de sensibilitat, ens explica tot el que sent en els episodis més durs, però també en els moments esperançats.

 

«Vaig tenir consciència plena de la potència i la mala llet de l’Estat espanyol en aquest procediment. Aquí ja vaig deixar de tenir dubtes sobre el que havia cregut sempre que signifificava l’acció de la justícia, a la qual jo m’havia dedicat durant trenta anys de professió, que era defensar persones, i vaig començar a plantejar-me seriosament si valia la pena formar part de tot això, i em preguntava què estava passant perquè es torcés tant l’acció de la justícia».

 

Javier Cercas guanya el premi Planeta amb una novel·la sobre la Catalunya del 2017

Manuel Vilas queda finalista amb 'Alegría', una novel·la amb tocs autobiogràfics

 

El Planeta, el guardó literari més ben dotat després del Nobel -601.000 euros-, ha recompensat en aquesta edició, que s'ha celebrat per primera vegada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, dos autors d’obra exigent i alhora popular, Javier Cercas i Manuel Vilas. No és l’únic tret que tots dos comparteixen: tant l’autor de Soldados de Salamina com el d’Ordesa han perseguit l’intent d’esborrar les fronteres entre realitat i ficció en alguns dels seus llibres més coneguts, que ofereixen una mirada reflexiva -també controvertida- al passat recent del país. Finalment, i no és una circumstància anecdòtica, tant Cercas com Vilas provenen de segells de Penguin Random House, el gran rival editorial de Planeta actualment: el primer, estava vinculat a Literatura Random House des de feia una dècada, quan hi va publicar Anatomía de un instante; el segon hi ha donat a conèixer pràcticament tota la seva trajectòria com a novel·lista, amb llibres com Aire nuestro (2009), El luminoso regalo (2013) i Ordesa (2018), del qual, només en castellà, se n’han venut més de 100.000 exemplars.

"És la primera vegada que em presento a un premi literari: si soc tan feliç és perquè l’endemà del premi, els veïns em miren amb una barreja inconfusible de commiseració i solidaritat, com si em diguessin que no em preocupi, que algun dia el guanyaré -ha explicat Cercas-. També soc feliç perquè aquesta novel·la és especial en la meva trajectòria, i un premi com aquest és important. Tinc 57 anys i corro el risc de repetir-me. Aquesta novel·la és l’intent de convertir-me en un altre escriptor".

La novel·la de Cercas es diu Terra Alta, i promet portar cua, perquè està ambientada en part durant l’agost del 2017, durant els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils. Un dels seus protagonistes és el mosso d'esquadra que va abatre quatre dels terroristes del comando de la Rambla quan es disposaven a atacar Cambrils armats amb ganivets i cinturons amb explosius de mentida. "La majoria de llibres meus han estat thrillers, i en aquest cas he fet el mateix -ha afegit Cercas-. A diferència de les altres novel·les, aquí caldrà llegir fins al final per saber qui ha estat l’assassí". El policia que investiga els crims que acaben de tenir lloc a la Terra Alta, "una comarca on no passa res", també té un passat que s’anirà desvetllant a mesura que avanci l’acció. Hi ha tres temes de la novel·la que l’autor ha volgut remarcar: "El valor de la llei, la legitimitat de la venjança, i també l’epopeia d’un home que busca el seu lloc al món".

Una mirada a la Catalunya d’ara

Cercas, que ha convertit la construcció interessada de la veritat i l’ambigüitat de la memòria en dos dels motors de la seva narrativa, s’aproxima en aquest cas a un dels capítols més sinistres de la Catalunya recent, immersa en els preparatius del referèndum de l’1 d’Octubre, a través de l’entrellaçament de dues històries, la del crim d’un matrimoni i la història del mosso misteriós, que es va amagar després dels atacs: abans de convertir-se en heroi hauria passat per la presó i, encara més enrere, hauria rebut formació militar al terç Gran Capitán de la Legió. El pseudònim escollit per Cercas, Melchor Marín, remet al coronel en cap del terç, tot i que el personatge principal del llibre es diu així. I el títol fals amb què havia presentat la novel·la al premi, Cristales rotos, indica que el rerefons polític i els fantasmes del passat, molt presents en novel·les com El impostor i Soldados de Salamina, tornaran a ser crucials a Terra Alta. "Així i tot, vull remarcar que no és un llibre sobre el procés d'independència que s'ha viscut des del 2012 -ha dit l'escriptor-. Quan vaig acabar El monarca de las sombras vaig tenir la certesa que havia arribat al final d’un camí. No sabia on volia anar i m’aterrava la idea de repetir-me. Una sèrie de circumstàncies desgraciades, que tenien a veure no tant amb la meva vida personal sinó amb la del país, em van ajudar molt com a escriptor".

Traduït a una trentena de llengües des de l’èxit de Soldados de Salamina (2001), Javier Cercas s’ha col·locat al centre de diverses polèmiques durant l’última dècada. En primer lloc, va ser sonada la seva sortida de Tusquets -editorial llavors independent on havia publicat Soldados de Salamina- quan Anatomía de un instante (2009) va aparèixer a Literatura Mondadori, una de les col·leccions dirigides per l’editor Claudio López de Lamadrid, mort aquest gener a conseqüència d’un infart cerebral als 58 anys. També es va parlar força de l’ús, legítim o no, de la figura d’Enric Marco, expresident de l’Amical de Mauthausen que va mentir sobre l’estada als camps de concentració, a la novel·la El impostor (2014). Finalment, han estat moltes les ocasions en què les opinions de Cercas sobre el procés d’independència de Catalunya han aixecat polseguera. Una de les últimes va ser una columna d’opinió l’estiu passat en què recordava que havia estat catalanista durant anys i que dubtava continuar-ho sent: "No sé si el catalanisme és viable sense el nacionalisme, que ha demostrat ser incompatible amb la democràcia".

La catarsi de Manuel Vilas

El perfil de Manuel Vilas –també nascut el 1962, com Cercas, però a Basbastre– és menys explosiu. La literatura confessional de l’autor aragonès ha estructurat poemaris com Resurrección (Visor, 2005), assajos com Lou Reed era español (Malpaso, 2016) i narracions com la d’Ordesa (Alfaguara, 2018), un dels llibres més destacats de l’any passat, tant pel que fa a la repercussió en vendes com en la valoració crítica, i amb un recorregut internacional per, com a mínim, una desena de llengües.

“El títol d’Alegría és important perquè té a veure amb el contingut de la novel·la. La història que explico és la d’un home que en la maduresa s’adona que l’alegria és el sentiment més important de la vida, més que la felicitat. I s’adona també que memòria i alegria són el mateix. Finalment, s’adona que contemplar els éssers estimats és el que l’anima", ha dit Vilas sobre Alegría, que va presentar al guardó amb el títol provisional de Tal como éramos. “Hi ha molts països, ciutats i habitacions d’hotel on passen moltes coses -ha continuat-. El llibre també és una història que vol parlar del present social i polític d’Espanya, però també del món, hi ha una intenció social i un pensament de caràcter polític. La recerca de sentiments purs en temps de desesperació col·lectiva seria un resum que jo com a escriptor faria de la novel·la".

Ordesa aprofundia en el sentiment d’orfenesa de Vilas a partir de la mort del pare i de la mare, del divorci i de la decisió de deixar l’alcohol, que s’havia convertit en un problema seriós per a l’autor. “Quan veus morir els pares t’adones que la teva ingravidesa neix –deia llavors–. «Vivir es ver morir», deia Azorín. De cop, comences a tenir por de deixar de ser i comences a buscar veritats sòlides". Alegría, obra finalista del 68è premi Planeta –rebrà 150.250 euros– comença allà on acabava Ordesa. Aquí el narrador és un home de mitjana edat que ha tingut èxit en la seva professió i que es dedica a detallar el seu dia a dia personal sense estalviar-se comentaris irònics i sovint descarnats sobre la societat espanyola actual. "La relació entre literatura i catarsi és molt estreta: penseu en la carta que Kafka va escriure al seu pare”, afirma l'autor.

Vilas, que viu mig any a Iowa, on dona classes d’escriptura creativa al prestigiós Writer’s Workshop, culmina amb Alegría una dècada de creació pletòrica, durant la qual ha publicat, a més dels títols ja esmentats, els versos escruixidors d'El hundimiento (Visor, 2015), les novel·les Los inmortales (Alfaguara, 2012) i El luminoso regalo (Alfaguara, 2013), el llibre de viatges América (Círculo de Tiza, 2017) i el recull de contes Setecientos de millones de rinocerontes (Alfaguara, 2015).

Premiant dos autors com Cercas i Vilas, el premi Planeta recupera l’ambició literària –no renyida amb la comercialitat– d’alguns llibres del palmarès recent, com ara El huerto de mi amada, d’Alfredo Bryce Echenique (2002); La fortuna de Matilda Turpin, d’Álvaro Pombo (2006), i Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza (2010).

 https://llegim.ara.cat/actualitat/Javier-Cercas-guanya-premi-Planeta_0_2325967623.html?_ga=2.239241283.1945036249.1571037617-676178381.1537428703

Pilar Romera novel·la la postguerra espanyola a ‘Els impostors’

Pilar Romera novel·la la postguerra espanyola a ‘Els impostors’, amb personatges que amaguen més del que diuen

La impostura va ser la taula de salvació de molts dels que van maldar per sobreviure en ple franquisme

 

Pilar Romera (Riba-roja d’Ebre, 1968) és historiadora però no escriu novel·la històrica. Tot i així, el rerefons històric és important en la seva feina, com ho va ser el final del ­segle XIX a Li deien Lola –una història de superació personal–, i com ho és ara la postguerra es­panyola a la nova novel·la, Els impostors (Columna, al novembre en castellà a Destino). 

“És la història d’uns personatges que van perdre la guerra en tots els àmbits, gent que es va quedar o que va tornar. S’ha parlat amb molta èpica de la gent que vivia a l’exili i poc dels que es van quedar en una societat encotillada, amb olor de naftalina, amb mantellina. Com podia viure a la postguerra un homosexual que era un transformista de La Criolla, un cabaret molt famós de la República, que ha passat per la presó de Nanclares de Oca i per reeducació? Què fa una dona que es va casar pel civil, li maten l’home a l’Ebre i ara ha d’anar a missa diària? Què fa aquesta gent?”, es demana Romera.

 

“Som a l’any 1949, postguerra dura, racionament, i aquests ­personatges han construït vides d’impostura –explica–. Al maig Franco visita Barcelona i hi ha un intent d’atemptat, un de tants, ­però el dictador no mor; no escric una distopia, però la visita sí que és l’espoleta perquè l’equilibri de les relacions que hi havia entre els personatges salti pels aires”. 

“Quan escric una novel·la, em plantejo què vull explicar i llavors trio en quina època em va més bé situar-ho. Ara volia tractar l’afany de supervivència, què és capaç de fer algú per tirar endavant, i la postguerra m’anava molt bé”, continua, i reconeix que ha fet servir un recurs suat, el de la suplantació d’identitat, “que ara és molt complicat però que l’any 1949 era relativament fàcil”. 

El final de la guerra suposa la retirada de centenars de milers de persones, i Romera situa un moment de la història al camp de concentració d’Argelers, on van viure en condicions extremes molts dels refugiats republicans, i era caldo de cultiu perquè la picaresca afavorís aquests tripijocs de la supervivència. 

“Alguns editors em van dir que no era un bon moment per treure una novel·la sobre la Guerra Civil, que ara ven més la novel·la intimista; però jo penso que sí, que de tant en tant han de sortir llibres que recordin aquell període, com Amenábar amb la seva pròxima pel·lícula”, argumenta. 

“Ara fa 80 anys del final de la guerra i 75 de l’alliberament de París, amb la ­divisió Leclerc, la novena, en què combatien republicans exiliats, que van ser els primers que hi van entrar. Hi ha una tendència preocupant a reinterpretar la història”, i considera desafortunades les declaracions que va fer al respecte el Ministeri de Justícia. 

“Al llibre, hi ha el triangle protagonista, però també el comissari Fuentes, que és molt xungo però que és el que més m’ha enamorat. He mirat de no fer personatges maniqueus ni una història adoctrinadora”, conclou.


https://www.lavanguardia.com/encatala/20190925/47621574654/pilar-romera-els-impostors-literatura-catalana.html

Snowden: les memòries d’un heroi sota pressió

Ja és a les llibreries 'Vigilància permanent', el llibre amb què Snowden narra com es va originar la filtració dels papers de la NSA 

Ahir es va posar a la venda Vigilància permanent, el llibre de memòries d’Edward Snowden, publicat de manera simultània arreu del món en més d’una vintena de llengües. Pocs minuts després d’haver sortit al mercat, el govern dels Estats Units va interposar una querella contra l’autor per no haver deixat accedir al manuscrit ni a la CIA ni a la NSA, les organitzacions per a les quals va treballar, i per tant, per no haver permès la censura prèvia dels continguts. Amb aquesta querella, el govern nord-americà prova de quedar-se amb tots els diners que genere la publicació del volum.
Quan tenia només 29 anys, Edward Snowden, que ara en té 36, treballava com a analista per a la CIA i la NSA i va comprovar com aquestes agències tenien la capacitat tecnològica d’espiar en temps real la vida de qualsevol ciutadà del planeta, també dels ciutadans dels Estats Units, cosa que violava totes les lleis possibles. 

Escandalitzat per les conseqüències d’aquest fet, Snowden va decidir de guardar-ne proves, treure-les del recinte militar on treballava, cosa que no era gens fàcil, i filtrar-les als mitjans de comunicació, en la millor tradició dels alertadors. La publicació, ara fa cinc anys, a The Guardian i The Washington Post dels anomenats arxius de la NSA va causar una autèntica commoció i va canviar, literalment, la forma en què entenem el món. Però Snowden va pagar-ne un preu altíssim. Des del 23 de juny de 2013, viu refugiat a Rússia per evitar que el seu govern el perseguesca.
Edward Snowden és, molt probablement, el més gran heroi del nostre temps. La seua audàcia i el seu sentit cívic ens han permès d’entendre el món en què vivim i ser conscients de la capacitat del poder per a violar els drets i les llibertats de tota la humanitat amb una xarxa d’intrusió en la vida de les persones infinitament més complexa i dura que la que George Orwell es va atrevir a imaginar a 1984. Avui, i en bona part gràcies a ell, tots sabem que la privacitat ja no existeix. I cada vegada que apaguem el mòbil, fem servir un programa encriptat o deixem els aparells en una altra habitació perquè (ells) no ens escolten o no ens filmen, ho fem perquè Snowden ens va fer conscients de quines coses són capaços de fer els qui controlen la xarxa, políticament o comercialment.

Una narració atractiva per a amplificar la denúncia

La història de Snowden ja havia estat font de llibres i films anteriors. El llibre No Place to Hide, del periodista Glenn Greenwald, i el documentari Citizenfour, de Laura Poitras, havien explicat els fets que van portar-lo a l’exili, uns fets també dramatitzats per Oliver Stone al film Snowden.
El llibre que ha sortit ara es presenta formalment com una mena de biografia, com una explicació d’allò que va fer, però va més enllà. Per això ha estat tan treballat. Tot indica, inclosa una referència força clara als agraïments del llibre, que el novel·lista Joshua Cohen ha estat darrere de l’escriptura i la presentació formal. Cohen no reconeix obertament haver-hi participat, però l’advocat de Snowden, Ben Wizner, diu que l’alertador ‘està convençut que a la gent li interessarà molt més una història que un manifest’, i quina millor manera de narrar una història que posant-hi un professional a explicar-la. La segona part del llibre, sobretot, es pot llegir com una autèntica novel·la, només que narra fets massa reals.

Amb aquest estil i amb aquesta intencionalitat, un llibre com Vigilància permanent intenta, segurament, penetrar més enllà dels cercles convençuts i dels qui ja el coneixien per fer arribar a tantes persones com siga possible l’alerta davant les situacions que vivim. Mitjançant la història personal de qui la va fer sonar.

Un heroi sota pressió

Vigilància permanent presenta, doncs, la versió de Snowden dels esdeveniments que van portar a la publicació dels arxius i el consegüent escàndol mundial. Tot i l’evident servei a la comunitat, i al món, de l’acció de Snowden, molta gent el va considerar aleshores –i el considera encara– un traïdor. I en aquest sentit, el llibre és valuós perquè insisteix a validar les raons polítiques i morals que van portar-lo a prendre la decisió de fer públic el material que demostrava la intrusió del govern dels Estats Units en la vida privada dels ciutadans.

De fet, Snowden insisteix, una vegada i una altra, en un concepte clau: ara la gent sap què passa. Gràcies a les revelacions que ell va propiciar, els governs i les grans companyies d’internet ja no poden continuar aprofitant-se de la ignorància de la gent sobre les seues activitats, tot i que continuen fent-les. I la gent, una part de la gent com a mínim, sap que ha de revelar-se. Per això, Snowden considera que les filtracions estan plenament justificades i, fins i tot, accepta amb resignació la seua situació personal, que diu que és ‘pitjor que mai’. Ara viu a Moscou, gràcies a la decisió del govern rus de concedir-li asil, però s’ha negat a col·laborar amb les autoritats i ha defensat en públic destacats crítics del Kremlin.
La pressió política que això representa per a ell és evident. I per aquesta raó, Snowden ha demanat asil polític a Europa, on aquests darrers dies, particularment a França, ha crescut el moviment que demana que li siga concedit. Però ningú no creu que un polític com Emmanuel Macron prenga una decisió d’aquesta importància, la qual indignaria Donald Trump. El llibre també es pot llegir com un recordatori del preu que pot haver de pagar qualsevol ciutadà valent i digne que s’atrevesca a denunciar des del cor del sistema les il·legalitats i els abusos que aquest sistema comet sense cap respecte als drets i les llibertats.

https://www.vilaweb.cat/noticies/snowden-vigilancia-permanent-llibre/