Miquel Adam, l’aventura d’un editor en temps de crisi

 

L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres editats el febrer del 2022 

Miquel Adam va ser un dels pioners en el món dels blocs en català a començament de segle. Havia estudiat econòmiques, però essent un jove desnerit, desvergonyit, graciós i que queia en gràcia, i a sobre lletraferit, va començar la vida laboral a l’editorial Laertes. L’editorial l’enviava a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell, sense complexos, explicava al bloc “La segona perifèria” les vivències i peripècies i l’experiència adquirida, tant si era bona com si no ho era. Aviat, “La segona perifèria” va començar a tenir parroquians. Primer, uns quants i, després, molts. En paral·lel, van començar a funcionar les sessions de poesia de l’Horiginal, els dimecres al vespre. Era un dia de trobada gairebé sagrat. Els joves atrapats per la literatura i navegants de perifèries coincidien al Raval, sense cita prèvia, a l’obrador de l’Horiginal, per participar en el cicle l’Horinal de poesia, impulsat primer per Meritxell Cucurella-Jorba i després pel tàndem Josep Pedrals i Ferran Garcia. Miquel Adam n’era un habitual. I amb el temps es va guanyar un lloc d’honor, llegint els seus “Discursos a la nació”, a manera de presentació de llibres.

Va ser a l’Horiginal que va conèixer l’equip de LaBreu, amb Ester Andorrà al capdavant. Miquel Adam va entrar a LaBreu per obrir dues col·leccions de narrativa, la catalana i l’estrangera. Ell va ser el responsable de descobrir per al públic català, per exemple, la literatura de Serguei Dovlàtov. Però calia guanyar-se les garrofes i Adam va fer un pas endavant i va posar-se a treballar amb Josep Cots i Laura Baena a Edicions de 1984. S’encarregava dels temes de premsa de l’editorial. I tot i que no era el seu lloc ideal, no li mancava entusiasme a l’hora de traslladar la passió literària per alguns dels autors de 1984.  Tot era experiència, tot era aprenentatge, tot era anar endavant.

I un dia li va arribar l’oportunitat de convertir-se en editor i la va aprofitar. De la mà del director editorial Joan Carles Girbés, va entrar al grup Som com a editor d’Ara Llibres i Amsterdam Llibres. Hi ha estat tres anys. Fins fa pocs mesos, quan d’una manera elegant i amical es va acomiadar dels companys, autors i col·laboradors, i d’una manera plena d’intriga ho feia saber a les xarxes socials. Que ja tindríem notícies seves. Després, silenci, fins que va començar a moure el recuperat nom d’aquell mític bloc, la Segona Perifèria.

 

I sí, ja ho deveu haver intuït: l’editor Miquel Adam emprèn ara una aventura editorial en solitari: el febrer del 2022 publicarà els dos primers títols de la seva nova editorial, la Segona Perifèria. I diu que no és cap secret, però com que encara falta un any, no vol córrer de cara en fora, i treballa de cara endins.

Us expliquem el que ens ha explicat en una conversa, tenint en compte que encara és d’hora per a avançar els primers títols, per exemple, tot i que ja en té vuit de contractats.

La decisió li va costar de prendre, però un cop presa no tenia marxa enrere: la necessitat de projecte propi li arriba després de setze anys d’adquirir ofici i experiència, de saber que té instint per a ser editor, després d’un confinament i d’una pandèmia que li han permès de pensar amb profunditat. I això li agafa quan es troba a la quarantena (té quaranta-un anys) i ha sentit que si no ho fa ara, no ho farà mai.

Miquel Adam té un coixí que li permet d’engegar i treballar el projecte durant del 2021. Però quina mena d’editorial serà la Segona Perifèria? Segons que ens explica, té com a referents dues editorials nascudes al segle XXI, joves, que encara no tenen els deu anys, però que ja tenen un catàleg molt definit, personal i que han trobat el seu públic. La Segona Perifèria vol trobar un espai entre l’Altra editorial, d’Eugènia Broggi, i Edicions del Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam ho explica així: “L’Aniol és un professional d’altura i té una editorial que s’hauria d’estudiar a les facultats d’empresarials, perquè és d’una solidesa admirable. I l’Eugènia té una editorial que és pura alegria. L’Eugènia transmet i comunica molt bon rotllo. I entre aquest parell de perfils m’agradaria situar-me: amb la personalitat alegre de la Broggi i la seriositat professional que té l’Aniol. I entre ells i els seus equips fan una feina impecable. Aquests companys i altres, com Males Herbes, Raig Verd, les Hores, Tigre de Paper, Ela Geminada…, els he estudiat. Hi ha molts editors de la meva generació que es van atrevir molt abans que jo i tots em semblen admirables. I els que arriben ara amb la seva música: Mai Més, Extinció…”

La Segona Perifèria editarà nou títols l’any. Miquel Adam ja ha comprat els drets i contractat vuit dels nou títols que publicarà el 2022. Prefereix no fer-los públics encara, però sí que podem explicar que són cinc obres estrangeres i tres d’autors catalans. Són cinc obres de narrativa, dues memòries, un recull periodístic i un assaig. Diu: “Jo ara començo de zero. Els autors catalans de renom, sé que els podré seduir a partir de la construcció d’un catàleg sòlid. Els autors catalans que he contractat encara són desconeguts. I fer-los créixer és una motivació afegida. Dos són inèdits, no han publicat mai, i l’altre sí que té una novel·la publicada, però li proposo literatura de no-ficció, un recull d’articles. I tinc un inici de catàleg d’estrangers del qual estic molt content. He estat tocat per la sort del principat.

 

Quins són els perills més importants que veu Miquel Adam en aquesta aventura editorial, més enllà dels econòmics? “El perill més gran seria no trobar els lectors. La comunicació és molt important. I, sobretot, que et coneguin a totes les llibreries de Catalunya. Tinc aquest any per anar a fer quilòmetres. Una altra pregunta que m’ha turmentat tots aquests anys: hi ha lloc per a una nova editorial? La resposta automàtica és que no. Ja sabem que mai és el moment per a fer una editorial, i ara menys que mai, que hi ha tantes editorials i totes tan ben muntades. Però d’altra banda penso que jo he fet el clic amb els lectors força vegades. Hi he connectat aportant títols a les editorials on he treballat i res em fa pensar que no hi vull connectar ara. Connectar amb els lectors és apoteòsic. El repte és que la meva visió de la literatura encaixi amb la d’una massa crítica de lectors. Ep! I no només la meva visió! Aquest projecte és personal, però no personalista. Tinc orelles i m’escolto les amistats, i em deixo seduir per les seves recomanacions.”

Continua Adam: “He après algunes coses interessants, com ara que la qualitat no es troba només a dalt de tot de la piràmide, es troba a tot arreu. Els lectors som polièdrics. Hi ha llibres comercials extraordinaris que compleixen perfectament la seva funció. Hi ha llibres d’enorme valor literari que sempre fan molt de respecte, però si els comuniques bé i sense arrogància, poden seduir molta gent. I per contra, hi ha llibres comercials horrorosos, i llibres d’alt valor literari que no valen res. En resum, treballar a tantes trinxeres i tan diferents m’ha aportat una visió oberta del fet literari i de l’acte de llegir i m’ha fet desenvolupar cert instint per a saber destriar el gra de la palla a tots els nivells, a destruir tants murs de prejudicis.”

“Ara m’obsessiona preparar-me bé per ser digne de les editorials que hi ha. Aquestes editorials –i qui diu editorials diu traductors, autors, correctors, il·lustradors, etc.– han aconseguit de crear lectors exigents. Hi haurà espai si aconsegueixo emular la seva excel·lència. I en això estic concentrat ara.”

Esperem que quan faci cinc anys, Miquel Adam pugui escriure un volum sobre els primers cinc anys de l’editorial. Recordem que també és escriptor. Perquè d’anècdotes, ja en té un bon grapat de viscudes aquests pocs mesos, i tot just ha començat amb el seu segell.

https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-adam-els-desitjos-dun-nou-editor-en-temps-de-crisi/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=8060109121-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-8060109121-204258373

Teresa Juvé treu novel·la i celebra el seu centenari

 

La pedagoga i escriptora celebra el seu any publicant ‘El degollador de Vallvidrera’

Poques vegades s’esdevé que l’any que la Institució de les Lletres Catalanes dedica a un escriptor amb motiu del centenari del seu naixement la persona homenatjada estigui viva i en plenitud de facultats. Va passar l’any 2013 amb Joana Raspall i torna a succeir aquest 2021 amb Teresa Juvé Acero (Madrid, 1921).

La pedagoga i escriptora ha tingut una vida convulsa, que comença a Madrid, passa per l’exili a Tolosa de Llenguadoc, París –un cop casada amb el que seria destacat dirigent socialista Josep Pallach– i Catalunya. És especialista en literatura occitana i en la Catalunya del segle XVI. Aficionada a la novel·la negra, l’ha barrejada amb la novel·la històrica i l’ha situada en aquella Catalunya de fa cinc-cents anys, en què ambienta la sèrie de novel·les protagonitzades pel detectiu Jaume Plagumà, portantveus del rei, i el seu col·laborador, el jutge Joanola.

L’editorial Meteora n’acaba de publicar l’última, El degollador de Vallvidrera , en què Plagumà s’enfronta a un criminal que té el do de la ubiqüitat, perquè sembla ser a tot arreu i en tots els estrats socials. La preocupació social és creixent perquè el degollador actua cada vegada més a prop del recinte emmurallat de Barcelona. En la història, a més, la integritat física de Plagumà es veu amenaçada per una herència cobejada, i a tot plegat cal afegir un ull de vidre provinent de Murano i destinat a una dama de passat tempestuós.

En l’acte de presentació de l’any Teresa Juvé hi van participar la consellera de Cultura, Àngels Ponsa; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Punsatí-Murlà, i el comissari de l’any, Toni Terrades. La consellera va començar llegint unes paraules de Juvé en què s’alegrava de la coincidència amb el centenari, l’any passat, de Josep Pallach: “Els dos hem fet de la nostra vida una sola vida”.

Ponsa va recordar que el 7 de febrer, dia de l’aniversari de Juvé, ja es va fer un primer acte d’homenatge i de presentació del nou llibre a Palafrugell, que continuarà aquest mateix divendres amb un altre acte a Begur. Ponsatí-Murla va dir de Juvé que té “una biografia apassionant i una literatura que transposa en paraules aquesta passió per la vida”. Una obra “amarada per la seva dignitat humana, compromesa amb la justícia, amb un caràcter sagaç però alhora insubornable”.

De la seva obra, Terrades també va destacar el llibre autobiogràfic Tu ets jo. Flaixos per al meu bloc (Meteora, 2015), “que inclou pensaments i anàlisis sempre lúcides de la seva manera de pensar”. I va anunciar que compten “amb la col·laboració total i absoluta de Juvé per perfilar els continguts d’aquest any de commemoració”. En l’any del centenari també hi col·labora la Fundació Pallach, l’editorial Meteora i l’AELC.

L’any tindrà un acte central d’homenatge, “en la mesura que es pugui”, una exposició itinerant per les biblioteques, rutes literàries a càrrec de Maria Nunes a partir dels llibres La trampa i L’arbre trencat , recitals a càrrec de l’actriu Maria Jesús Lleonart i el pianista Ian Lleonart sobre Tu ets jo , un espai dedicat a la seva obra a la llibreria Ona i, per Sant Jordi, es batejarà una unitat de Ferrocarrils de la Generalitat amb el seu nom, entre altres iniciatives.

 

Teresa Juvé

Apunt biogràfic

De pare català i mare madrilenya, va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza de Madrid –informa l’AELC–. Durant la República, la família va a viure a Barcelona i ella estudia a l’Institut Escola Ausiàs March, i quan acaba la guerra s’exilia a Tolosa de Llenguadoc, on finalitza els estudis de Filologia i Literatura Comparada, dona classes de llengua espanyola i prepara la tesi sobre el poeta occità Peyre Gudulí.
Durant la Segona Guerra Mundial, Juvé es fa agent d’enllaç de la resistència francesa i a l’octubre del 1948 es casa amb el dirigent socialista Josep Pallach, també exiliat a qui havia conegut, a Cotlliure. Pallach ja havia finalitzat la carrera de Ciències de l’Educació, també participava en la resistència francesa i havia entrat al Moviment Socialista de Catalunya. La parella s’instal·la a París.
La seva primera novel·la va ser La charca en la ciudad, en què recull l’experiència de l’exili, centrant l’argument en un camp de concentració de dones a França. La novel·la va quedar finalista del premi Nadal 1963, però no es va publicar fins que al 2005 ella mateixa la va traduir al català amb el títol L’aiguamort a la ciutat.
L’any 1970 el matrimoni torna a Catalunya i tots dos fan classes a la Universitat de Girona. L’activitat política de Josep Pallach augmenta fins a començaments del 1977, any en què mor, dos dies després de ser elegit secretari general del Partit Socialista de Catalunya. 

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210316/6375707/teresa-juve-novel-i-centenari.html

La Marçal més generosa

 

‘Sota el signe del drac’ recupera la persuasiva i eloqüent veu marçaliana com a crítica cultural feminista de la tradició literària  

Maria-Mercè Marçal va ser una escriptora, una artista, d’extrema generositat. Amb tots els col·lectius que la demanaven dels anys setanta als noranta per acompanyar-los i aixecar el vol amb la seva veu, sempre persuasiva i pedagògica quan es tractava de tribunes públiques. Podia ser un article de diari, una reunió de feministes, una festa major, un pregó de Sant Jordi, una participació en un congrés acadèmic sobre dona i literatura. Quan a la seva mort el crític i activista cultural Isidor Cònsul, que s’acabava d’estrenar com a editor, em va demanar de recollir els textos crítics de la Marçal, em va costar posar-me a la feina. Vaig sentir de seguida que la seva pèrdua seria grossa i tindria conseqüències. Hi vaig posar per títol Sota el signe del drac, títol d’una de les seves pròpies proses. El llibre va passar d’entrada força desapercebut, fins al punt que durant uns anys em deia a mi mateixa que hauria d’haver posat un títol més directe, què sé jo: “Proses feministes”. I que la il·lustració que havia triat, que sabia que a ella li agradaria moltíssim, la Magdalena que llegeix en el quadre de Rogier Van der Weiden (1435), potser no li feia favor a la tapa, que el mercat exigia una foto de la mateixa Marçal. Doncs ja està. El llibre ha estat recuperat per l’editorial Comanegra, en la col·lecció Autories, i a la tapa hi ha ara una bella fotografia seva, la que, retallada, encapçala aquest escrit.

Generosa Marçal. Va fer tot això que aquest llibre recull sense barana ni suport institucional, tret de la modesta estructura del PEN en els últims anys. Ho va fer quan remoure la tradició literària i rescatar autores i obres sepultades per la indigència cultural causada per la misogínia no servia per guanyar-se ni un sou ni un càrrec, ni res que es digui per exemple Observatori de les Dones. La Marçal no va pixar mai dreta com un home per marcar territori. No va pixar mai tampoc fora de test ni tampoc mai en el jardí de ningú. La sororitat, sense establir jerarquies, sobretot en el món de la cultura, ja que més ella no podia abastar, era la seva guia principal quan vaig començar a tractar-la a mitjan anys noranta. Sota el signe del drac ho recull.

 

Al cap d’uns anys de la primera publicació, esgotat i exhaurit, el llibre havia fet forat en poetes i investigadors de l’escriptura i del feminisme literari. Els bons llibres sempre ho fan, això, sempre troben els seus lectors, els van a buscar si molt convé. Ara, en busca més. Sota el signe del drac és el resultat de la dedicació d’una intel·ligència agudíssima i d’una creadora força excepcional a restablir allò que sovint, amb més o menys fortuna, en diem el cànon literari. Una dona que escriu –com ella mateixa vol ser sempre considerada– per parlar sense embuts que el cos de cadascú ho marca tot i, doncs, també l’escriptura. Hi ha una escriptura de dona perquè hi ha dones que escriuen. De sempre. Aquestes ratlles meves volen encoratjar-vos a llegir Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985–1997). Mereix sortir volant de llibreries i biblioteques a mans de lectores i lectors.

Marçal hi parla de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Isabel de Villena, Colette (que va traduir), Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Helena Valentí, Anna Dodas, i tot el que hi diu no sols té sentit sinó sobretot construeix sentit. De la Salvà, per exemple, que fa poc que n’he parlat aquí, extreu de la lectura del poema “D’un cactus” l’al·legoria de la dona escriptora, resistent peti qui peti, com un cactus, una interpretació encara fulgurant que ningú més no ha ni superat ni ampliat.

En dues de les parts particularment senyores del llibre per mi, “Propostes per al mil·lenni” i “La paraula com a passió”, més filosòfiques i fins antropològiques, traça les marques del llinatge de l’escriptura femenina amb gran altura de mires, sense deixar de banda cap lector possible, perquè no s’adreça en exclusiva a les lectores, seguint el mestratge de la Virginia Woolf escriptora de premsa i conferenciant: pedagògica i visionària.

La col·lecció Autories ha tret primer a la llum els escrits periodístics de la Marçal jove independentista, agrupades sota el títol Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980). Sota el signe del drac  és més que el seu complement, és el mirall d’una poeta i narradora que, morta als quaranta-cinc, manté en l’ànima lectora la forta sensació que no ens ha deixat, que continua fent anys al costat nostre perquè tot el que hi diu s’ha de considerar i ens ajuda a discernir més.

Demano a Jordi Puig, editor de Comanegra i promotor d’Autories, un balanç fins ara de la col·lecció: “N’estem prou satisfets. Quan penses una col·lecció com aquesta no ho fas amb la mirada posada a les vendes, sinó a fer més visibles uns noms i fer circular unes obres. Això també significa procurar vendre’n, és clar, però el futur de la col·lecció no el farem dependre de les vendes. Pel que fa a la resposta crítica, o de presència mediàtica, diria que qui n’ha tingut més és la Roig, i penso que pot ser perquè en el seu cas es tracta d’una antologia temàtica més específica que les altres i que el format d’articles periodístics hi ajuda. Els dos díptics que hem fet de la Capmany [els dos esplèndids volums memorialístics Pedra de toc i Memòries: Mala memòria, Això era i no era] i de la Marçal em semblen d’una importància de país enorme i posen el focus sobre aspectes de les seves obres menys transitats, potser. En tot cas, el que puc dir és que la resposta del públic, mirant les xarxes i els comentaris de lectors que ens arriben directament, és molt bona.”

Sí, la Capmany també s’ha de llegir més. Que encara tantes feministes li neguen el pa i la sal, que ja m’explicaràs per què. Llegiu-la, senyores (i senyors). En paral·lel, abans o després de llegir la Marçal de Sota el signe del drac. I torneu-les a llegir cada vegada que faci falta, no us decebran pas, mai, en cap ratlla.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-marcal-mes-generosa/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=67a2ae9300-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-67a2ae9300-204258373

El que es va perdre sota el sol

 

 'Todo bajo el sol' (Salamandra) és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme

Ana Penyas ha superat la síndrome de la segona novel·la (en aquest cas gràfica) amb matrícula d’honor. I encara més mèrit té en el seu cas, ja que la seva primera obra, Estamos todas bien, li va valdre la major part dels premis de còmic als quals podia optar a l’Estat, inclòs el Nacional de Còmic del Ministeri de Cultura. Un debut impressionant que podia ser un llast per una carrera que tot just començava.

La seva nova obra, Todo bajo el sol, és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme i la construcció com a motors econòmics del país. Una decisió que pretenia augmentar la riquesa del país i que a la llarga, ha tingut com a conseqüència l’empobriment material però també emocional de molts ciutadans. Res que no sabéssim a aquestes alçades de la pel·lícula. I tanmateix, la forma en què Ana Penyas ens ho explica, tan continguda, tan ben construïda a través dels petits detalls que abunden en les pàgines d’aquest còmic, més suggerida que explicitada, és excepcional. La intel·ligent decisió de fer-ho a través del fil de la vida viscuda per una família anònima i senzilla, com n’hi ha tantes, i el recurs constant en l’ús de les imatges que han format part del nostre imaginari col·lectiu, fa d’aquesta narració intrínsicament gràfica, que en origen pot semblar modesta, un veritable llibre de memòria, molt més impactant que qualsevol assaig d’història, perquè a través de la microhistòria fem un recorregut per la historia econòmica i social d’una bona part de l’Espanya dels darrers 70 anys i ens sentim com bé diu la frase que obre el llibre com “quienes se quedaron como extraños en su propia tierra”.

Potser va ser innocència per part dels nostres governants creure que les formes de vida tradicionals i el turisme conviurien sota el sol mediterrani tal com sembla suggerir el poètic inici del llibre amb una juxtaposició d’imatges voluminoses en blanc i negre de pescadors (que recorden tant a Sorolla com a Auladell) arribant de bon matí amb la barca i els banyistes, amb un groc esclatant plantant al mateix temps els para-sols a la sorra de la platja, amb l’ombra literal de la Guàrdia Civil sempre vigilant. O potser ni tan sols ho van tenir en compte.

En tot cas, a aquests visitants del nord, qualificats com a “señoritos extranjeros” que els primers emigrants, aquest cop d’altres parts de l’Estat, havien d’atendre de la forma més servil possible, no tenien ni el més mínim interès per la situació real de la població d’un país que vivia sota una dictadura. Però no semblaven ser només ells. Penyas també fa autocrítica, conscient de l’amnèsia que va adoptar bona part de la població com a resultat del miracle econòmic. “Parece que aquí el pasado ya no existe”, comenta al cambrer un turista amb una mica més de consciència.

Els efectes, a tants anys vista ja, han estat processos de gentrificació que han acabat expulsant els autòctons del seus territoris originals, ja no tan sols de les poblacions de la costa, sinó que també dels espais de l’interior i dels centres històrics de les ciutats, sobretot de les capitals del província. L’avarícia aquestes darreres dècades no ha tingut límit, i sembla que encara no el té. Els ciutadans, en molts casos han sigut ben ingenus, “pero ¿qué os creíais? ¿que el barrio lo estaban dejando bonito y limpio para vosotros?”, li diu una jove al seu pare, molt més lúcida que aquest en llegir les dinàmiques del neoliberalisme, quan l’home es veu forçat a abandonar la que havia estat la seva llar al centre històric a causa del mobbing immobiliari. Barris molt degradats per la droga i la prostitució i que havien estat regenerats gràcies a injeccions de diner públic provinent dels fons europeus, i que s’ha acabat convertint en parcs temàtics per a turistes. 

 

Resulta curiós aquest interès de l’autora per la memòria històrica i el franquisme social, tenint en compte que va néixer anys després de la mort del dictador. S’explica perquè va créixer en una família compromesa en la qual sí que es parlava de política i perquè s’ha mogut en entorns relacionats amb els moviments socials, on la idea de progrés es considera definitivament extingida. En la seva obra s’intueix una nostàlgia per un món que va existir i que s’ha perdut irremissiblement. Un món que molts ja només hem conegut d’oïdes. I l’autora, com molts de nosaltres, enyora quelcom que ja no hem viscut: un món menys salvatge i amb més humanitat. Una idea que sembla quedar recollida en la figura de les àvies, tan presents en la seva obra, dones que independentment de la seva particularitat, són rotundes i fortes, com ho eren els vincles que han desaparegut.

Ana Penyas aprova amb nota l’ús del color en aquest còmic, imprescindible pel retrat de la costa mediterrània i l’horta valenciana. Un esclat de llum que combina a la perfecció amb la reproducció de cartells publicitaris i la tècnica del collage, que barreja dibuix i fotografia i que fa pensar molt sovint en la influència dels també valencians Equipo Crónica. L’ús d’imatges publicitàries, en aquest cas cartells, tot i que també molt de marxandatge, reforça el valor documental de l’obra, ja que les expressions de la cultura popular són al capdavall les que millor retraten la dimensió sociocultural de qualsevol època.

No sabem quin serà el recorregut que tindrà l’obra pel que fa als premis, però està clar que Ana Penyas és amb diferència la creadora més potent de la seva generació en tots els nivells del discurs. Todo bajo el sol és el retrat de tota una època i d’una descomposició que no es limita a mostrar, sinó que també interpreta, és a dir, és un discurs crític sobre el model econòmic d’Espanya i de com hem arribat a la situació actual. I tot això en còmic i arriscant amb la gràfica. Una obra que perdurarà.

 

https://www.nuvol.com/llibres/el-que-es-va-perdre-sota-el-sol-155036

Cuixart ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any

 

Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte 

 

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

 

 

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-ja-actua-de-president/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c4a16b72eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c4a16b72eb-204258373

Maria Barbal guanya el Premi Josep Pla

 

Maria Barbal guanya el Premi Josep Pla amb 'Tàndem' i Najat El Hachmi s'endú el Nadal amb 'El lunes nos querrán'. Les dues novel·les, que tenen en comú la recerca de la llibertat, es van presentar amb pseudònim i títol diferent.

L'escriptora Maria Barbal ha guanyat el 53è Premi Josep Pla amb la novel·la 'Tàndem' i Najat El Hachmi s'ha endut el 77è Premi Nadal amb 'El lunes nos querrán'. Els noms de les guardonades s'han donat a conèixer als periodistes en un acte a l'Hotel Palace de Barcelona. Enguany, però, la tradicional vetllada literària de Reis no ha pogut comptar amb gala o sopar. 'Tàndem', en paraules de Maria Barbal, és una història sobre la felicitat que té com a protagonistes un home i una dona que es donen l'oportunitat de recomençar i "viure plenament". 'El lunes nos querrán' narra la història de dues amigues que creixen a la perifèria d'un barri i que veuen com la procedència, el sexe o la classe social els condiciona la conquesta de la llibertat.

En certa manera, les dues novel·les premiades per l'editorial Destino tenen en comú la recerca de la llibertat. Tant Barbal com El Hachmi van presentar les obres amb un pseudònim i un altre títol. La convocatòria d'enguany ha aconseguit una altíssima participació, amb una xifra rècord de 1.044 obres al Premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, i una seixantena al Premi Josep Pla, que té una dotació econòmica de 6.000 euros.

Els lectors podran trobar els llibres premiats a les llibreries el pròxim mes de febrer. L'obra de Barbal, 'Tàndem', es publicarà el 3 de febrer en català i el 17 de febrer en castellà. Les dues versions seran publicades per Destino. 'El lunes nos querrán' es publicarà el 10 de febrer (Destino) mentre que l'original en català, 'Dilluns ens estimaran', el publicarà Edicions 62 el mateix dia.

https://www.eltemps.cat/article/12405/maria-barbal-guanya-el-premi-josep-pla

Cartografia de la vitalitat de Pla

 

 

El periodista Xavier Febrés va guanyar el premi Carles Rahola d'assaig 2020 i assegura que el gran llibre de l'empordanès encara s'ha de publicar: les cartes amb Aurora Perea  

Josep Pla (1897-1981) és sense cap mena de dubte l’autor més prolífic de la literatura catalana. Les mítiques trenta mil pàgines dels seus volums d’obra completa són també un dels corpus escrits més estudiat i analitzat. I poques persones han escrit tants títols sobre Josep Pla com el periodista Xavier Febrés, que ha guanyat el premi Carles Rahola d’assaig 2020 amb Josep Pla o la vitalitat, que porta com a subtítol “Una biografia literària”. El periodista Joan Safont va saludar l’aparició del llibre dient que si ara hi hagués veritable crítica literària, en aquest país nostrat el llibre de Febrés hauria mogut una controvèrsia interessant. Entre altres coses perquè en aquest llibre breu diu que li hauria agradat escollir les millors tres-centes pàgines de Pla, enfront de les 30.000 de l’obra completa, i que Pla és un escriptor genial només a batzegades.

El llibre de Febrés arriba en un any en què hi ha hagut dues circumstàncies felices més per a tots els lectors de l’escriptor empordanès (tant en el seu vessant com a escriptor com en el del personatge). D’una banda, l’editorial Gavarres ha hagut de fer una segona edició del llibre Històries de Josep Pla, escrit per Josep Valls, on ens mostra alguns detalls i facetes dels darrers dies de l’autor d’El quadern gris. D’una altra, un dels llibres més venuts durant la Setmana del Llibre en Català a la parada que munten els editors valencians va ser París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, d’Antoni Martí Monterde. Publicat per Edicions 3i4, el text va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig 2018 i el president Quim Torra va dir, també a principi de setembre, que era un llibre del qual n’havia “gaudit moltíssim”.

 

Així doncs, Josep Pla continua en l’òrbita dels escriptors i intel·lectuals que l’han succeït i continua generant materials nous que contenen algunes reivindicacions no tan noves, com la necessitat de fer una edició crítica de la seva Obra Completa. Febrés diu: “L’Obra Completa és millorable en molts aspectes i hi ha molta gent que opina igual. Una de les poques coses que s’ha fet en aquest sentit és la revisió d’El quadern gris que va fer Narcís Garolera, i això no esgota el tema, al contrari, obre moltes possibilitats.”

Una irrupció de cavall sicilià

El llibre de Febrés no es rendeix davant la immensa capacitat de treball de Pla, ans al contrari. “Crec que Pla és un magnífic escriptor de fragments brillants i no de llibres brillants. És genial a batzegades, però també hi ha molta palla, en els texts.” Febrés traça la biografia de Pla cenyint-se a diferents moments vitals i a llibres concrets i li costa triar un moment concret i un llibre concret. “Quan Pla publica Coses vistes, el 1925, és un moment molt important. No sé si l’escolliria com el millor moment de Pla, però sí que és innegable que amb aquest llibre, que després va refondre dins El quadern gris, va fer una irrupció de cavall sicilià dins la modernitat de la prosa catalana, i a més a més ho va fer amb tota la insolència i desinhibició. El més interessant és que no va ser ell i prou, sinó també Sagarra i Carles Soldevila, els qui varen sacsejar les columnes del temple de la literatura catalana i el varen ampliar ostensiblement enfront del noucentisme d’Eugeni d’Ors i de Josep Carner.”

 

 

 

Aquesta entrada al món literari dels anys vint és una de les primeres dosis de la vitalitat planiana que Febrés reivindica. “Hi ha una gran injecció de vitalitat per a la nostra literatura i cultura amb l’arribada de Pla i els seus congèneres postnoucentistes. Novel·les com Fanny, de Carles Soldevila, o Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, tenen un paper similar.” I de la mateixa manera que quan Pla comença a col·laborar regularment en premsa és un crític literari demolidor, a ell mateix també li toca el rebre amb alguns dels seus llibres. “Aquest era el tracte i el preu a pagar per sacsejar l’ambient. Fins llavors, la literatura catalana la llegien les elits cultivades i molt minoritàries i ara aquesta nova generació aporta la modernitat literària i s’amplia el públic lector, i davant d’això no val ni el llenguatge ni l’actitud anterior, calia una nova actitud social i un posicionament dins la cultura del moment, i per això repartir trompades i rebre’n era molt higiènic i beneficiós.”

Les cartes amb Aurora

Febrés també argumenta que el gran llibre pendent d’aparèixer de Josep Pla –cal recordar que en els darrers temps se n’han reeditat alguns inèdits i una part important de la correspondència i que per al 2021 és previst que surtin les cartes amb Estelrich i el 2022 les que va intercanviar amb Francesc de Borja Moll– és la correspondència eròtica que va mantenir amb Aurora Perea, que va ser parella de l’escriptor durant cinc anys, entre el 1940 i el 1945. El 1948 va emigrar a Buenos Aires, però hi ha constància que es varen escriure nombroses cartes que encara no han aparegut.

Febrés explica: “Josep Martinell assegura que l’Aurora és la persona a qui Pla va dedicar més cartes i estic segur que si apareguessin seria el llibre més important de l’escriptor. Ara mateix no veig cap motiu perquè aquestes cartes no puguin aparèixer, la mentalitat social ha evolucionat molt i res del que hi llegíssim no alteraria gaire la imatge que ens hem fet de l’escriptor.”

Febrés encara té algunes explicacions per a intentar d’entendre per què Pla genera la fascinació i el nombre d’estudis i aproximacions que cada any se’n publiquen. “Hi ha dos factors que hi ajuden. Un és geogràfic, l’Empordà fa molt temps que genera escriptors, abans i després de Pla, i és un dels territoris més estudiats i a la vegada coneguts i mitificats. Hauria tingut un recorregut molt diferent si no hagués estat empordanès. L’altre motiu és que la varietat de la seva obra és tal que hi ha un ventall immens de propostes d’aproximació: els viatges, els homenots, els dietaris, la gastronomia, això facilita molt l’accés als estudiosos que s’hi acosten per un vessant o per un altre. I encara més, durant un segle, des de 1925, Pla ha estat contínuament reeditat a casa nostra, sempre hi ha hagut una novetat o una reedició a punt i, per tant, se l’ha vist viu a les llibreries.”

I en aquest temps en què bona part de la crítica literària contemporània s’ha traslladat també a les xarxes socials, Xavier Febrés diu que Pla “hauria estat un tuitaire terrible”. “Ell era un innovador i ho hauria estat avui, passa que segurament ho hauria tingut molt més complicat per a fer forat. És una llàstima que s’hagi perdut una cosa que era molt pròpia de la transició, que era polemitzar, fer-ho amb arguments era una gran virtut, partint de la base que dissentir pot ser una manera de dialogar. Ara això en bona part s’ha perdut.”

En defensa de la senzillesa gastronòmica

Entre les múltiples pàgines de Pla hi ha les dedicades a la gastronomia, això sí, sempre sota el seu prisma singular i defensant molt la cuina tradicional. Aquesta cuina de sempre i de senzillesa ha motivat un altre dels projectes de Febrés que acaba d’aparèixer, en aquest cas a quatre mans amb Àngela Vinent: Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Cossetània). “Hem recorregut els quaranta mercats municipals i els seus bars amb les instal·lacions limitades on es cuinen autèntiques meravelles. Barcelona ha sabut conservar aquesta xarxa de mercats que la singularitza a Europa i que va impulsar l’alcalde Rius i Taulet amb el seu gust per l’arquitectura catedralícia de ferro i vidre i que l’alcalde Maragall va saber posar al dia. En tots hi ha alguns petits bars on es menja molt bé i demostra la vitalitat dels barris de tota la ciutat.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cartografia-la-vitalitat-de-pla/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=a0ae2064af-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-a0ae2064af-204258373

 

Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

 

Parlem amb l'escriptor, premi Goncourt · Empúries acaba de treure en català la seva darrera novel·la, 'El banquet anual de la confraria d'enterramorts' 

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

 

Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mathias-enard-la-gran-pregunta-de-la-novella-es-que-significa-avui-viure-al-camp/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=65392e2419-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-65392e2419-204258373

 

Bárbara Blasco guanya el Tusquets amb una novel·la sobre la malaltia, la mort i els sentiments

L'escriptora Bárbara Blasco (València, 1972) ha estat proclamada guanyadora per majoria del 16è Premi Tusquets Editors de Novel·la per Dicen los síntomas, narració sobre una dona jove en crisi sentimental i laboral que té el pare agonitzant en un hospital. La novel·la es publicarà a la col·lecció Andanzas el 6 d'octubre.

El jurat, presidit per Almudena Grandes i integrat per Antonio Orejudo, Eva Cosculluela, Elisa Ferrer–-guanyadora de la convocatòria anterior– i, en representació de l'editorial, Juan Cerezo, ha destacat que Dicen los síntomas és “la narració mordaç d'una dona soltera i en plena crisi de desencís, tant laboral com sentimental, que, malgrat tenir-ho tot en contra, no defalleix en la recerca de la felicitat”. També destaca que es tracta d'“una novel·la d'escriptura torbadora, i un excel·lent retrat generacional amb un final inesperat”.
El nombre de manuscrits presentats a aquesta convocatòria ha estat de 280. El premi consisteix en un guardó de bronze dissenyada per Joaquín Camps i un avançament sobre drets d'autor de 18.000 euros.
Blasco, autora prèviament de les novel·les Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018), ha expressat telefònicament a aquest diari la seva satisfacció per “un premiàs”, un guardó “net, i n'hi ha pocs avui dia”. Ha puntualitzat que, malgrat tractar sobre la malaltia i transcórrer en part en un hospital, la seva novel·la no és “oportunista” ni té res a veure amb la pandèmia actual, ja que la va escriure abans de la covid.

El personatge principal és la Virginia, que visita el seu pare, amb el qual no s'ha portat mai bé, en un hospital de València mentre viu un moment crític en la seva vida que inclou la sensació d'urgència de la maternitat. La protagonista trava una complicitat amb el pacient del llit del costat del seu pare, un home atractiu.
“Alguns considerarien la Virginia com una hipocondríaca, però és només una persona a qui li interessa la malaltia com una manera d'entendre el món”, explica. La novel·la transcorre durant el temps que triga el pare a morir, afegeix, “i no puc dir més, tot i que això dels espòilers m'importa ben poc: soc de la generació a la qual ens van anunciar que el Chanquete moria el diumenge”.
La protagonista passa per un moment de precarietat econòmica i treballa en un bar. Una cosa que també ha fet Blasco segons un currículum extens que inclou haver estat, abans de llicenciar-se en Periodisme, treballadora d'una gasolinera, teleoperadora, ballarina de cabaret, actriu secundària, venedora d'enciclopèdies i ajudant de mag. Ajudant de mag? “Sí”, riu l'escriptora, “forma part del meu passat fosc, als 17 anys me'n vaig anar de casa i vaig treballar en coses molt variades; ajudava un mag i a la seva dona, ensenyava cuixa i ballava”. Tot això forma part, diu, no només de la necessitat d'un modus vivendi sinó d'una voluntat de tenir experiències i alguna cosa per explicar, però això, considera, ja ha passat una mica de moda.
L'autora ha estudiat direcció cinematogràfica al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i guió de cinema a l'Escola de Cinema de San Antonio de los Baños, Cuba.
Blasco es manifesta “encantada” amb l'actual moviment feminista, però subratlla que no li interessa que se la defineixi per ser dona sinó únicament per escriure: “Vull ser on és tothom, sense distinció”. Pel que fa a la seva veu i estil, es considera “d'allò més normal, encara que em diuen que soc molt irònica; m'agrada escriure directe, però també les metàfores, m'interessa la trama però també el com, i la música de les paraules”.

https://cat.elpais.com/cat/2020/09/03/cultura/1599141304_762496.html

Lluís Llach: ‘Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure’

Entrevista amb l'ex-diputat sobre la seva cinquena obra literària, 'Escac al destí' (Univers), i actualitat política

Lluís Llach (1948) és un dels grans noms de la música catalana, però de mica en mica també es forja una carrera literària molt respectada. Aquest setembre acaba de publicar la seva cinquena obra. Escac al destí (Univers Llibres) és un thriller ambientat a l’edat medieval d’estil molt treballat i personal. Es nota que Llach gaudeix escrivint. En aquesta entrevista feta a l’Hotel Colón de Barcelona dijous passat, Llach explica per què escull frases llargues i capítols curts, i descriu amb precisió el procés creatiu i l’ambient de feina al Senegal, el país on ha escrit la majoria de les cinc obres. Llach, ex-diputat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya, inevitablement també parla de política catalana, que porta tan endins com la creació artística.

—Es nota que us agrada d’escriure.
—Doncs escriure és una cosa que no m’havia passat pel cap mai. I l’antecedent de les lletres i les cançons no serveixen per a res. I menys a mi, que només quan ja tenia la música, posava les lletres. I com que volia salvar el món, havia de concretar molt, posar-hi les rimes i accents determinats. Per a mi, escriure sempre va ser un suplici.
—Mestres a l’hora d’escriure?
—Maria Aurèlia Capmany i Espinàs, sobretot. I va haver-hi un moment en què en Martí Pol, ell que havia volgut ser cantant (cosa que la gent no sap gaire) em va dir: ‘Si vols, tu fes la música lliurement i jo després versejo. Però tu m’has de dir el tema.’ Quin privilegi.
—Quan se us desperta el cuc d’escriure?
—Quan Lluís Danès em va demanar un guió sobre una història que m’havia explicat una àvia. La història del meu primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012). Vaig començar a escriure i al cap de quatre dies ho feia nou hores el dia. Vaig dir al Danès: ‘Busca’t un altre guionista, perquè faig novel·la.’ I aquí és on vaig descobrir que escriure m’agradava molt. I que m’agradava més corregir que escriure. I això és un gran vici. Escric sis mesos i els altres dos anys, reescric.
—Reescriure és omplir, o és esporgar?
—Esporgar. Sempre esporgar. Tenim tendència a estimar massa allò que volem dir, i guardar-ho tot. Error. No tan sols en literatura. En periodisme també deu passar. I en cinema. Jo he pogut treballar amb pel·lícules, quasi totes dolentes, i el motiu que fossin dolentes era aquest: no esporgaven. Vaig treballar amb Michel Piccoli i Marcello Mastroianni amb un guió que ja em veia anant a recollir l’Òscar. Doncs no va funcionar. Piccoli es va enamorar dels actors, i no en va voler treure res. S’ha d’esporgar. Corregir és treure.
—Sou de frase llarga i capítol curt.
—Sóc de cultura molt cinèfila. Els capítols són escenes, i me’ls imagino en colors. Em serveix molt canviar de seqüència. Jordi Cornudella també n’era partidari, i és ell qui em va ajudar moltíssim al començament, amb la primera novel·la.
—Lluís Llach, l’acte físic d’escriure, com el fa?
—Assegut davant un ordinador i dins la cosa més semblant a una bombolla política. Escric quasi tots els llibres al Senegal, en un ambient que no té res a veure amb aquí, i ja em podien venir a buscar per una festa d’aquestes, que els feia fora de casa. Era a la meva bombolla imaginària. Estàs tan entusiasmat entenent les raons dels personatges, el perquè, les modulacions, que ho trobo fascinant. Imagina’m sota un cocoter, es podria dir, i rere una finestra, amb una cortina que no et deixa veure res. Puc fer tirades de moltes hores. Jo acabo l’octubre del 2017, i va acabar com vam acabar, i el mes de novembre me’n vaig al Senegal. Creia que aquells primers dies serien per a curar ferides. Al final va durar mesos.
—En aquesta novel·la heu escollit la temàtica medieval. Per què?—Fins ara havia fet tres novel·les, una mena de tríada: totes tres començaven l’any 1920 i acabaven a l’actualitat. Tothom passava per Argelers, per Seta. Era el meu territori de confort, els llocs on havia tingut experiències personals. I al Senegal vaig veure que havia de fer una trencadissa amb mi mateix. Obrir una finestra. De músic també ho feia: anar a un lloc que m’obligués a aprendre. A imaginar. I ara em va fascinar l’edat mitjana, l’ensorrament de l’Imperi Romà, la temptativa de refer-lo l’any 800, la manera com no se’n van sortir. Umberto Eco em va fer descobrir els ordes religiosos com si fossin partits polítics del Vaticà. Investigo, m’interessa, i em vaig fer un món. En aquesta novel·la parlo d’un món d’éssers humans esporuguits per la força de l’espasa i la força de la creu.
—La força de l’espasa?
—El poder de l’espasa té molt a veure amb la política, de la qual tots tenim més referències. I la força de la creu és un ètim excepcional. Quan s’ensorra l’imperi romà, només queda vigent l’església, que damunt el territori sap tot allò que passa, i pot fer feina d’espionatge. I aquí és clau, i em crida l’atenció de descobrir-ho, el canvi de la confessió pública, a la privada. Això és transcendent. I canvia la civilització cristiana. Amb la confessió pública, l’església només enxampava els flagrants. Amb la confessió privada, en canvi, podien entrar als budells de la societat a través del remordiment i el penediment, dues de les parts més glorioses del poder de la creu. El poder era enorme. Finalment, Eco ens ho explica, l’església també controlava la informació cultural, que tanca sencera dins les parets dels monestirs per no deixar-la sortir. Censura. No sé si t’hi has fixat, però en el llibre hi ha una certa amoralitat, perquè el poder de l’església era tan gran que es crea una pràctica amoral. Segueixes les normes, però per darrere te les carregues totes.

—Si algú volgués llegir la novel·la com una metàfora de les vivències de Lluís Llach al Parlament de Catalunya, s’equivocaria o l’encertaria?
—S’equivocaria del tot. M’he divertit escrivint. Punt. Passa que quan t’hi poses, comences a matar gent. I a justificar-ho.
—Per què heu escollit un thriller?
—A mi, el thriller em serveix per a poder explicar aquestes coses. Coses que ressonen avui. Avui, la força de la creu és el gran poder econòmic i la manipulació informativa estesa a tot el món. I la força de la creu, avui en dia, és molt més potent que la de l’espasa. Sembla que els Xi Jinping, els Trumps de torn i el seu poder de la Creu estan molt més preparats per al futur que la democràcia.
—Noms de la novel·la: Brilhetà, Jan, Alsàs d’Albir, Ínian, Alaís, Orenç.
—Són un homenatge a Occitània. Tots són occitans. Fa només un segle, Occitània era un país de dotze milions d’occitanoparlants, amb Premi Nobel, i ara és aniquilat per l’estat francès republicà. També és un homenatge a Robèrt Lafont, activista, i a la Mireia Boya, parlant en aranès des del faristol.
—Com trieu l’estructura del llibre?
—Caminant. Menys en el primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012), que me la va donar una àvia.
—Una àvia?
—Jo sempre m’he enamorat d’àvies. A banda les cuixes que m’hagin entendrit, sempre m’he enamorat de gent gran. Vaig tenir una persona meravellosa, la Tata, dona del qui va treure la bandera monàrquica del palau de Pedralbes. Em va explicar com era la Barceloneta dels anys 20 i 30. I és ella qui em dóna l’estructura de la meva primera novel·la. Les àvies. Hòstia, les àvies. Una altra em va explicar que a un familiar seu li tocava per quinta biberó anar a la guerra. Però, cec d’un ull, s’ho va estalviar. I quan va portar els papers, un dels franquistes, tot i ser cec d’un ull, l’envia a un batalló d’afusellament al camp de la Bóta. Història certa, explicada per una àvia que surt a la primera novel·la.
—Quin és el vostre sentit creatiu, d’on ve?
—T’explicaré una anècdota amb Miquel Martí i Pol, que sempre em sorprenia per la humilitat ferotge que tenia. Si intentaves pujar-lo en una poltrona, en serrava les potes fins que tornava a ser baix. Per això a mi em sorprenia que quan li demanaven vostè com es definiria, ell respongués: ‘Poeta.’ ‘Poeta?’, deia jo, ‘No sona una mica pedant?’ Ell va riure. Van passar dos anys. Érem a casa seva. I ens feia llegir un poema en veu alta. Com que ell no podia parlar en veu alta, als amics ens feia dir els seus poemes, per escoltar-ne la fonètica. Un poeta ho necessita. Jo llegia el poema per tercera vegada, i quan l’acabo, li vaig dir: ‘L’he llegit per tercera vegada, i per tercera vegada entenc coses noves.’ I amb un somriure entremaliat, havent passat dos anys, em diu: ‘Jo, quan em rellegeixo, veig coses que no volia escriure. I això em permet dir que sóc poeta.’ Aquesta no és la contesta a la pregunta de la imaginació, però, per què una melodia funciona? I un paràgraf? No ho sé. Hi ha també una dinàmica generativa, que a mesura que la novel·la creix, els mateixos protagonistes et donen la inventiva. I no al revés. Hi ha un personatge molt curiós, Orenç, del qual no estic entusiasmat, però que el vull descriure com una persona a mercè de les onades.

—Parlant d’onades, xerrem quan Martin Villa, ex-dirigent franquista i de la transició, declara en un judici. Vau escriure ‘Campanades a Mort’, sobre la matança de Vitòria, quan ell era dirigent. Com el veieu?
—Un assassí. Passa que molts assassins a la transició espanyola han agafat caire de sants barons demòcrates. No va matar directament, suposo (vés a saber), però Martin Villa és també, per exemple, l’aniquilació de l’antiga CNT. Tenien pànic al ressorgiment d’un sindicat tipus CNT, que no controlessin. Ell munta el cas Scala. Sap maniobrar.
—Sou clarament un animal polític. No tan sols artista. Vau ser un actor important, al parlament, per exemple, llimant diferències entre independentistes.
—No és tant mèrit personal meu, però el fet de ser cantant feia que molta gent d’Esquerra, la CUP i Convergència haguessin crescut amb les meves cançons. I això em donava una autoritat que en realitat no tinc, políticament. Però ja la feia servir per al sentit comú.
—I com veieu el moviment independentista, ara?
—No estic tan desesperat com una altra gent, perquè tot això que passa ens emprenya i decep molt, però no deixa de ser normal en una democràcia pobra com la nostra. La gent es baralla? Sí. Guerres entre ells? Sí. Però també guanyem espais.
—Quins?
—Si el PDeCAT va sol, que per a molta gent és un drama, per a mi no ho és. És una virtut. Ens convé que hi hagi un centre que vagi d’un centredreta humanista cristià (Junts per Catalunya) a un centredreta més clar, com PDeCAT. Ens convé que Esquerra sigui un partit fort, i ens convé una esquerra radical que sigui la veu de la consciència. A mi em cauen molt bé els de Poble Lliure. Sóc un admirador de Poble Lliure. Entre més coses perquè el meu alcalde és de Poble Lliure. Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure. Aquesta diversificació està molt bé.
—I els ganivets entre ells?
—Tinc setanta-dos anys, i he vist ganivets, metralletes, bombes i còctels de tota mena. Crec que una vegada passades les eleccions, si la gent va davant, s’aclarirà. Aquesta és la gran condició: posar-nos al davant. Què hem de fer perquè no es barallin? Que es barallin. Però nosaltres, endavant. Quan hagin acabat de barallar-se i estiguin extenuats, no tindran cap altre remei que seguir-nos. Ara, això és molt difícil de fer en una societat que també és cansada i que fa anys que lluita, amb les entitats civils també cansades. Jo confio que una vegada hagin passat les eleccions, les coses s’aclariran.
—Diàleg. Com el veu?
—Jo actualment no crec en el diàleg.
—Per què?
—No crec en el diàleg perquè crec en la negociació. I el diàleg no és negociació. Mentre es parli de diàleg, només es fa que donar a l’estat l’oportunitat de sentir-se en la zona de confort. El diàleg havia de ser el primer dia, i el segon dia, negociar. I també dono suport a allò que defensa alguna gent: a l’estat se l’ha de posar en desequilibri. Amb els petits mitjans que tenim, ens hi hem d’enfrontar. I també veig que el paper de l’opinió pública a l’exterior ha crescut molt. Per exemple, s’ha de parar molta atenció a allò que passa a Ginebra.
—Per què?
—Perquè els fa molta por això de les minories nacionals, que és la manera com ens descriuen a Ginebra.
—Indult?
—L’indult no s’hauria d’acceptar, però que surtin de la presó, sí. Que no el demanin ells, crec que és per dignitat democràtica. Que la Dolors Bassa surti, ara mateix signo on sigui. Però fins que l’estat no faci una amnistia, és evident que no ha entès res.
—Entrevista amb Junqueras. Com el vau veure?
—El que digui ho publicaràs?
—Sí
—Doncs aleshores et diré que em va sorprendre la necessitat de justificar coses que no calia justificar. No va ser una bona entrevista. I em sembla que s’hi va ficar sol. I a mi em sap greu, sigui dit de passada, perquè el meu partit de referència és Esquerra Republicana.
—Encara ara?
—Encara ara? T’he parlat de Poble Lliure per alguna cosa. Però sempre ha estat la meva referència. I si estigués més d’acord amb la seva estratègia, doncs continuaria sent la meva referència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/llach-poble-lliure/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=a6fe619690-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-a6fe619690-204258373

6 autors i autores de Cerdanyola que has de conèixer

 https://www.totcerdanyola.cat/actualitat/cultura/copia-de-6-autors-i-autores-de-cerdanyola-que-has-de-coneixer_2133342102.html?fbclid=IwAR39CyONQ_yLUaiGK9O6_U1NnP3pZHpU-2Trrm2wo9GjVVqY2rAEMlTSi6U

 

Núria Esponellà guanya el Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la ‘Ànima de tramuntana’

L'escriptora gironina Núria Esponellà ha guanyat el 53è Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Ànima de tramuntana, en el marc dels Premis Literaris de Girona, que es lliuraran el 22 de setembre a l'Auditori de Girona. La novel·la guanyadora del Prudenci Bertrana –dotat amb 30.000 euros– tracta sobre dues dones d'èpoques molt distants que afronten les dificultats de la vida a la recerca d'un sentit, segons han informat aquest dijous la Fundació Prudenci Bertrana i el Grup 62 en un comunicat.

https://cat.elpais.com/cat/2020/06/25/cultura/1593081904_021771.html

Mor amb 55 anys l’escriptor Carlos Ruiz Zafón

L'autor del supervendes 'L'ombra del vent', que ha mort a Los Angeles, s'havia mantingut sempre allunyat de la fama i era crític amb el món literari

 

Amb la mateixa flamarada inopinada amb què va irrompre en el panorama editorial amb el seu ja referencial L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón, potser l'escriptor espanyol contemporani més homologable en el panorama del best-seller internacional de qualitat, ha mort aquest divendres a la matinada als 55 anys a Los Angeles, on vivia des del 1994, fulminat per un atac de cor conseqüència d'un càncer que patia des de feia una mica més de dos anys. “Avui és un dia molt trist per a tot l'equip de Planeta que el va conèixer i hi va treballar durant 20 anys, en els quals s'ha forjat una amistat que transcendeix l'àmbit professional”, ha assenyalat en un comunicat la seva editorial, que l'ha qualificat com “un dels millors novel·listes contemporanis”.

L'actitud vital i professional de Ruiz Zafón va ser sempre, de manera buscada, inversament proporcional al seu ressò popular. “No vull passar per graciós ni dir bestieses”, justificava així la seva escassa presència pública el 2008 quan apareixia El joc de l'àngel, segon lliurament del que posteriorment seria la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats, iniciada amb una L'ombra del vent que ja era un dels principals fenòmens editorials espanyols des de la democràcia. La paradoxa és que ho afirmava davant de 150 periodistes i en un espectacular escenari al mateix Liceu amb 4.000 llibres de segona mà que evocaven el famós cementiri, un genial attrezzo i cor iconogràfic del seu màxim èxit, que completarien El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), amb tiratges inicials d'entre 700.000 i un milió d'exemplars. El títol fundacional sobrepassaria els 10 milions.

Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va lluitar contra una imatge de “distant, arrogant, estrany”, trilogia de qualificatius que ell mateix va recopilar, facilitats per un món literari del qual es va allunyar tant com va poder. “No hi ha res aquí que em pugui interessar, per a mi és exactament com l'associació d'amics de la sarsuela; no tinc cap interès particular, ni per mal ni per bé, a fer capelleta o prendre cafès... això és molt d'aquí”, apuntava. “Tot el que es diu en aquests àmbits és per interessos disfressats de principis. He tingut la bona sort de poder deixar de banda tot això. El suposat món literari és 1% literari i 99% món”.

La discreció i fins i tot un toc de timidesa reforçaven, en l'àmbit personal, aquesta actitud professional en qui aquell 2008 ja era un autèntic fenomen socioliterari, com demostraven les immenses cues que generaven les signatures de llibres per Sant Jordi, cosa que obligava la seva editorial, Planeta, a pactar amb l'Ajuntament de Barcelona un espai específic i aïllat i una carpa per a ell tot sol. Unes signatures que anaven acompanyades de la figura d'un drac, el seu animal fetitxe, que va acabar incorporant a les seves obres. De fet, en tenia una col·lecció espectacular en tots els formats imaginables.

“La literatura és un gueto de mediocritat, avorriment, pretensió i positura”, va afirmar en aquesta línia. Però com acabaria passant en la gairebé desena de títols que conformen la seva producció, potser estava jugant amb el doble, amb els contramiralls, un dels seus recursos estilístics preferits (“Sempre he pensat que cadascú de nosaltres acaba sent una versió del que hauríem pogut ser”, sostenia). Perquè des dels quatre anys, Ruiz Zafón, el nen que vivia prop d'una Sagrada Família que amb les seves formes gaudinianes va deixar empremta en el seu subconscient emocional, volia ser escriptor. La trajectòria fins a arribar-hi el va ajudar: la carrera de Periodisme que no va acabar i una altra de molt brillant en l'àmbit publicitari, on va començar de copy i va acabar de director creatiu, en agències com Dayax, Ogilvy o Tandem/DDB. “És un món que està tocant a la literatura. Aquí aprens a veure el llenguatge, les paraules com a imatges”, deia, recordant que Don Delillo també havia fet aquest recorregut.

Aquell podria haver estat el seu destí si no hagués fet fortuna amb la seva gran afició (com la de tocar el piano) amb El príncep de la boira (1993), amb el qual va obtenir el premi Edebé de narrativa juvenil. Era la primera pedra d'una futura Trilogia de la boira, conformada per El palau de la mitjanit i Els llums de setembre. Però seria amb la també juvenil Marina (1998) on dipositaria les llavors de la seva primera novel·la per a adults: un passat misteriós d'un personatge, la Barcelona d'èpoques pretèrites (“des de la Guerra Civil que no hi passa res interessant, a Barcelona”, es lamentava sobre l'escàs dinamisme cultural i social de la seva ciutat natal).

L'ombra del vent, la història d'un jove que a la Barcelona grisa del 1945 descobreix un cementiri de llibres oblidats, entre els quals un de maleït d'un misteriós autor, arribaria el 2001, però no seria un èxit instantani. Finalista del premi Fernando Lara —va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio—, va ser el sempre despert i viatjat Terenci Moix qui en recomanaria la publicació. Ruiz Zafón presentava una novel·la amb una estranya barreja de fantàstic i negre, dos gèneres que li agradaven i coneixia bé i que estaven triomfant a mig món, especialment als Estats Units, on l'autor s'havia trasllat amb els guanys del premi Edebé per treballar com a guionista a la meca audiovisual de Los Angeles. Però tenia un problema. “Era una decisió poc comercial llavors a Espanya, on tota la literatura de gènere estava mal vista”, fixaria al cap d'un temps, sempre queixós amb una crítica literària espanyola que veia estancada: “És un búnquer dels setanta i la gent hi passa per sobre.
“Però la va encertar de ple a l'hora de fer una obra comercial de qualitat, homologable amb el que s'estava fent a la resta del món i en uns moments en què el sector editorial entrava per força en la indústria de l'oci, necessitada de supervendes. També a Espanya. Al llibre, l'escriptor va combinar una prosa fluïda i generosa en diàlegs i personatges que es descriuen parlant, que ell admetia com a influència directa del món audiovisual. L'ombra del vent, elogiada fins i tot per Stephen King, va acabar arribant a les llibreries de 50 països. Va ser escollida el 2007 per 81 escriptors i crítics llatinoamericans i espanyols com un dels 100 millors llibres en castellà dels darrers 25 anys.

Ruiz Zafón va rebre gairebé una vintena de premis literaris i havia aturat pràcticament la seva feina com a escriptor: El Príncipe de Parnaso, del 2018, relat no venal ambientat en la sèrie d'El cementiri…, va ser l'últim que va sortir a la llum. En comptes de quedar afectat pel seu èxit comercial, sentia com pocs el pes i la responsabilitat de l'escriptor, com van demostrar els gairebé set anys que van passar entre la publicació de L'ombra del vent i la seva continuació, que potser és per atzar que comencés així: “Un escriptor mai oblida la primera vegada que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una història (...). Un escriptor està condemnat a recordar aquest moment, perquè llavors ja està perdut i la seva ànima té un preu”. Ho va recordar sempre.