Poesies en directe de la presentació del poemari "I tu vas arribar"

 

Amnistia. Àticle per la revista "La Vall" de Vallgorguina

 

Significat: Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix la responsabilitat punitiva.

 

El conflicte d'Espanya i Catalunya dura molts anys, bé, més aviat segles, ells saben la música que volen i la ballen, els catalans saben molt bé de quin peu calçant, però el problema és que no sabem què ballar. Ara estem ficats amb l'amnistia com si això fos un punt final, la llei d'amnistia, si s'arribés a fer, no resoldria el conflicte, només es resol amb l'autodeterminació. Sense aquest punt seria inacceptable, per tant, referèndum. I mai l'estat espanyol s'hi avindrà a fer un referèndum a Catalunya, en conseqüència, totes les negociacions són una presa de pèl.

 

Sobre l'Amnistia Roger Español víctima principal de la violència policíaca diu: "Em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats... Em sembla demencial" Qui ha pres aquesta decisió? S'estan barrejant situacions personals amb el tema dels policies per sortir-se'n ben parat?

Persones com Pablo Hasel o Valtónyc entrarien amb aquesta amnistia? Moltes persones represaliades han sortit perjudicades amb aquesta cacera del "procés"; han perdut la feina, viuen en contínua alarma, que afecta a les seves vides i a la dels seus familiars o projectes de vida que s'han truncat. Amb una amnistia ensucrada, tota aquesta lluita no ha servit per res?, perquè, sí es creiem que no ens demanaran res a canvi, em temo que es un error, el canvi serà; muts i quietes. Quan tornem a sortir als carrers, ens caurà la llei mordassa a sobre una altra vegada?

 

Vam fer l'1-O per aconseguir els nostres objectius i ara els nostres polítics, almenys alguns d'ells, ens diuen que tranquils que des de Madrid i en els seus despatxos ja faran la seva. Aquest era l'esperit de l'1-O? Anava en contra de tot això precisament i, ara anem cap a un Estatut d'Autonomia i ens ho venen com que estem donant passos endavant. Estem orfes políticament?

 

L'amnistia no deixa de ser una cortina de fum per quedar-nos amb una autonomia i que tot continuï igual, bé igual no, doblegats una altra vegada per l'imperi espanyol. Vam votar i guanyar, demanen llibertat per Catalunya, no estem en una democràcia que diuen tenim dret a protestar, a fer manifestacions, doncs que hem fet malament? Perquè volem una amnistia si no hem fet res dolent, per amnistiar als policies que sí que es van extra limitar de les seves funcions. Recordeu l'any 1978 quan els feixistes, van rebre una amnistia que no es mereixien, doncs, aquests mateixos o els seus fills, volen cuidar als seus policies, no pas a nosaltres els catalans, memòria històrica ens falta. Dels casos oberts del franquisme ho han fet a l'Argentina, no pas a Espanya. Al principi he dit, els catalans sabem molt bé de quin peu calçant, però sabent el que sabem com és que no ens salten totes les alarmes?

 

Tessa Barlo

 

 

 

Presentació del poemari “I el teu vas arribar” de Tessa Barlo

 A la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès el vint-i-set d'octubre-23, es va celebrar la presentació del poemari de Tessa Barlo “I la teva vas arribar”. Gràcies a l'entitat La constància cultural que ho ha fet possible. L'acompanyaven part del grup musical Derry Below.

Els assistents en sortir em deien el mateix, que a part que els havia agradat molt, era un espectacle totalment diferent de tot recital de poesia que havien anat. Aquesta era la meva intenció i amb satisfacció puc dir que ho vaig aconseguir.

Aquí us deixo unes fotografies i vídeo del moment.

El video de l'acte:

Presentació del poemari "I tu vas arribar"

 

El català al congrés- árticle la Vall

 

És curiós que ara es torni a parla de fer la cessió per part del PSOE del català al Congrés i que això sigui a canvi dels vots independentistes per la seva investidura. Si algú té memòria, es va demanar aquesta cessió per part d'ERC l'any 2004, amb la legislatura del José Luis Rodríguez Zapatero. D'aquells fets han passat vint anys i res ha canviat o anem pitjor en la normalització de la nostra llengua. Encara més, en el 2022, en la tercera taula de diàleg del govern català i espanyol, es va acordar a una revisió del reglament per ampliar l'ús del català al Senat, que va acabar a la paperera.

Anem cap a una normalització de l'autonomisme, negociem Rodalies, millor financem i amb això tots contents. Sort que tenim a la Yolanda Diaz que en proposa començar a parla del Català al Congrés. L'ERC autònoma, PSC, PSOE i Comuns, estan eufòrics, per fi "Espanya va bé". Em recorda quan es criava les gallines a casa, que els hi donaven menjar i bon menjar, perquè la carn fos bona, així per Nadal ens les cruspien. Bé, Espanya ni de menjar ens donen, només promeses que ens donaran allò i allò altre, tot mentida.

Després de dues dècades ara diuen que té encaix constitucional i reconeix la Yolanda Diaz, que Espanya és un país divers, plural i un país de països. Que malament deuen veure el seu futur perquè ara diguin tot això i que, nosaltres sabem des de sempre.

Hem de tindre en compte que en el reglament de les dues càmeres, no hi ha cap punt on digui que només s'ha d'utilitzar el castellà. Ni al congrés ni al Senat.

Quantes promeses falses, paraules buides de compromís, quantes reunions perdudes que no s'ha arribat a res. Quantes hores i esforços s'han de perdre, perquè el govern català s'adoni que només tenim un camí i no és el ser bons minyons en una autonomia, tota aquesta energia i esforç ha de ser per la nostra independència.

Tessa Barlo

 

 

 

S’ha mort Carme Junyent

 

Pocs dies abans de Sant Joan, un dilluns, a la tarda, Carme Junyent em va trucar per dir-me que es moria. Al matí m’havia enviat per avançat els Mails Oberts fins al juliol, que ja heu pogut llegir. Em deia que tenia un càncer de pàncrees. Feia un mes les analítiques li havien sortit perfectes, ara tot s’havia trastocat. Divendres, el dia de la revetlla, l’operarien. Era probable que morís a la sala d’operacions, la intervenció era de molt risc. Estava agraïda al metge que havia acceptat el desafiament de provar-ho, però s’acomiadava perquè creia que no sobreviuria. Va sobreviure a la nit del solstici, però per poc temps. Avui la Carme Junyent s’ha mort.

Quan va veure que la vida se li allargava unes quantes setmanes, llavors no sabia quant viuria, només que seria poc i no volia patir com havia vist fer-ho als seus familiars, em va tornar a trucar per proposar-me una sèrie d’articles per a publicar durant l’agost. El títol: No patiu per mi. Em va fer riure. Vam riure juntes. Ens volia tornar a picar l’ullet i ho ha fet amb una sèrie suggeridora i esplèndida, que heu pogut llegir a partir del primer d’agost. Va aprofitar el temps.

La Carme ha rebut la mort sense dramatisme, sense perdre el sentit de l’humor fi i intel·ligent que la caracteritzava. Amb la bonhomia, humilitat i la franquesa de sempre. Sense pretensions. La Carme volia que tinguéssim clar que no la preocupava morir-se i ho va remarcar d’ençà del primer moment. Ho havia explicat a “La vida no és breu”, un article magnífic, que si us va passar desapercebut, ara, més que llegir-lo, el podeu beure a glops, com qui beu una recepta màgica. Aquests articles, que ens han acompanyat els dilluns, relacionats amb com afrontava la vida han causat gran impacte amb els lectors del diari, sobretot el titulat “Soles”, un dels més llegits. Com segur que també en causarà el seu article pòstum “Morir-se en català”, una altra lliçó de dignitat i també un encàrrec a tots plegats, i encara més al govern, perquè puguem tenir els drets més bàsics a l’hora de morir.

En la breu conversa telefònica que vam tenir, aquell dia que em va ensenyar que no havíem de tenir por de la mort, m’explicà que aquests últims deu anys s’ho havia passat més que bé, que no havia parat i que la vida havia estat generosa amb ella. Que s’havia divertit molt en la relació que havia tingut amb la gent a partir dels articles de VilaWeb i les col·laboracions de Catalunya Ràdio. N’estava molt contenta. Feia anys que jo li anava al darrere perquè escrivís setmanalment. Em feia passar amb raons, fins que un dia em va dir que sí. Va ser després de publicar-se el seu dietari. Deia que li costaven de fer, però no es notava gens. A diferència de les col·laboracions anteriors, gairebé no parlava mai de llengua. Sempre avisava de quan arribaria l’article, que mai no va fallar.

Tot i que ella ha rebut la mort amb aquesta actitud, tan enlluernadora, perdre-la és un sotrac, amb conseqüències per a la llengua i la cultura. I, també, una gran pèrdua per als lectors d’aquest diari. La combinació d’activista i erudita la feien una persona única, amb una força capaç de transformar el que tocava i il·luminar la grisor. Es trobarà a faltar, i molt.

Un greuge per al país és que Carme Junyent no hagi estat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Un fet que retrata com sovint sectarismes o mesquineses limiten la capacitat i l’abast de les institucions. A ella, això no li va impedir res, ni tampoc es va entretenir a lamentar-se’n. No hi perdia gens el temps, però sí que és un fet que fa el país més petit i que necessito explicitar aquí encara que no sigui bonic.

Carme Junyent era una persona incòmoda perquè era lliure. Lliure com no he conegut mai ningú. Era una dona sàvia, lliure, incòmoda i estimada, que ens va ensenyar que havíem de salvar el català, que no ens havíem de rendir i que havíem d’aprofitar totes les escletxes per fer-ho.

Una de les seves darreres contribucions a la llengua catalana ha estat la tasca del Consell Lingüístic Assessor, que es va dur a terme durant el segon trimestre de l’any passat i que va tenir per resultat la concreció de cinquanta mesures per a reactivar el català a l’ensenyament. Per primera vegada després de quaranta anys de suposada immersió lingüística, un grup d’experts feia evident que no havia funcionat, alertava de la disminució progressiva del català a les escoles i instituts i proposava mesures valentes i eficaces per a capgirar la tendència. Ara com ara, és un document desat en un calaix.

Carme Junyent considerava que ser un mateix era essencial, encara que això anés contra el corrent majoritari. Per això, pronunciar-se contra el desdoblament lingüístic, en un moment en què gairebé s’ha convertit en dogma, ha fet que fos centre de polèmica constant i que tota la seva trajectòria internacional i de recerca sovint fos emmascarada i simplificada per aquesta qüestió. El llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Edicions 62, 2013), va ser un punt de trencament amb allò políticament correcte i el pensament únic. Aquest llibre es va popularitzar molt arran de l’entrevista a VilaWeb “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”.

Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, es va especialitzar en antropologia i substitució lingüística, i també en llengües de la immigració. Aquests camps de recerca científica l’han portada a poder alertar, amb gran coneixement, sobre els perills de desaparició de la llengua catalana si no hi havia un canvi de comportament dels parlants. En relació amb aquest àmbit, el 2020 va publicar, amb Bel Zaballa, el llibre El futur del català depèn de tu, després d’anys de fer declaracions en aquesta línia.

L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de difondre el valor de la diversitat lingüística del món. Autora de nombroses publicacions, va col·laborar amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües.

Carme Junyent tenia una gran destresa a aplegar veus, no pas uniformes, sinó matisades i sovint contrastades. N’és un exemple la sèrie d’articles El futur del català, publicada a VilaWeb la tardor del 2020, i també dos llibres recents, que ella va estimular i coordinar: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo, 2020) i El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny (Viena, 2021). De la resta de la seva obra, cal destacar Contra la planificació. Una proposta ecolingüística (Empúries, 1998); Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola? Un estudi de representacions lingüístiques a l’Anoia (2014); i Escoles a la frontera (2016).

Gran africanista i estudiosa de les llengües en extinció, ha publicat obres cabdals com ara Les llengües d’Àfrica (1986); La expansión bantú (1998); Vida i mort de les llengües (1992); i Les llengües del món (1989), títols difícils de trobar actualment, que segurament caldrà reeditar en algun moment.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mor-carme-junyent/ icies/mor-carme-junyent/

 

Eleccions 23-07 Àrticle a la revista "La Vall"

Davant de la pèrdua de vots del PSOE en les eleccions municipals de 28-05, l'endemà mateix, el president d'Espanya Pedro Sánchez convoca les eleccions vinents generals pel vint-i-tres de juliol, tot fa pensar que vol assegurar la seva presidència davant l'augment de vots del PP i Vox a tota Espanya, menys a Catalunya. És a dir, ho fa en caràcter de plebiscit. A tots els polítics i ciutadans ens ha agafat fora de lloc, però té la seva lògica i, s'entén aquest pas perquè, hagués sigut una autèntica agonia esperar fins a desembre, tota l'oposició posaria en dubte el seu lideratge.

No es pot negar que després de la derrota del PSOE, el president Sánchez vagi a totes, guanyà o perdre, cara o creu. Pocs mesos abans d'entrar com a president al Consell de la Unió Europea, la seva hegemonia ha d'estar fort i segur. Per tant, ha de comptar amb els volts de la ciutadana per prendre mesures polítiques i liderar aquesta fase. Fins aquesta data europea, manquen sis mesos, suposo que li hauria sigut insostenible, la pressió que hauria fet el seu rival polític; Alberto Núñez Feijóo.

Així ho corrobora el mateix Pedro Sánchez: "Espanya està a punt de superar una etapa de crisi derivada de la Covid-19, de la guerra d'Ucraïna, i encara una senda de creixement, de creació d'ocupació i de cohesió social."

Com afecte Catalunya l'avançament de les eleccions? Davant de la pèrdua dels vots independentistes, no els hi queda més remei que fer una mirada interior per veure a on ho han fet malament, tant en discursos com en estratègies. El secretari general de Junts, Jordi Turull i la secretaria general d'Esquerra Marta Rovira, es van reunir a Ginebra, també eren present altres polítics, com a mínim demostren que tots han sigut conscients que han de canviar de tàctiques o maniobres.

El president Aragonès parlar d'una ruta compartida, d'aliances comunes, però és un missatge que no deixar clar que vol exactament i aquesta unió per fer què? Desitjo que en privat sigui més precís, junts fa temps que demanar unitat, tant de bo, arriben a un acord.

Eleccions i les vacances a la que tots tenim dret, és un inconvenient, per no utilitzar una altra paraula, sobretot a les persones que els hi toqui la mesa. Però no només per les vacances, els col·legis seran un forn. No estan preparats per l'estiu. Ja veig al servei d'ambulàncies anant de bòlit.

En fi, el vint-i-tres de juliol eleccions ens trobem una altra vegada a votar.