La modificació del codi penal

La modificació del codi penal

 

En l'última modificació del govern espanyol del codi penal, si bé han suprimit els sis articles referents al delicte de sedició, han redefinit els punts on es tracta els delictes d'ordres públics. Aquests són els punts: 1- Obstaculitzar vies públiques. 2- Envair edificis o instal·lacions públics. Aquests dos punts seran castigats amb penes de presó de sis mesos a tres anys. I augmenta el càstig si el delicte es comet amb "multitud" de tres a cinc anys de presó. Però no acaba aquí, si qui intervé és una autoritat la presó s'eleva de sis a vuit anys. Queda prou clar que la redefinició dels desordres públics "criminalitza" l'activisme polític al carrer. Quan la pena mínima puja a tres anys, ningú podrà evitar la presó que ara és de dos anys. Aquesta reforma ha estat pactada pel PSOE, PODEM i amb l'aval d'ERC.

 

La majoria de represaliats que hi ha a Catalunya és pel delicte de desordres públics, la supressió del delicte de sedició, però, no els afecte i si els pot agreujar les penes per desordres. Així i tot, es valora molt positivament la supressió d'un delicte tan arcaic com el de la sedició, que data de l'any 1822 i que només s'ha aplicat un cop, amb la sentència del tribunal suprem amb els líders independentistes catalans.

 

Aquesta reforma és un perill per les futures protestes i altres drets fonamentals dintre d'una democràcia. Manifestacions per la defensa de l'habitatge, per dissidència política i fins i tot vagues laborals es podrien veure afectats per la reforma. A més la incorporació de l'element "intimidació" en els desordres públics, és preocupant, perquè és molt subjectiu i la intimidació en una protesta, fins ara, era un dret. Tot indica que la reforma pretén frenar i castigar al moviment independentista i de passada qualsevol causa de protesta en altres àmbits. Directament és un atemptat contra els drets bàsics.

 

Els firmats i ERC diuen que aquesta reforma s'ajusta a la legislació que tenen als països europeus. El cert és que a la majoria de juristes i per suposats al ciutadà, li ha deixat un gust molt amargat a la boca. Com sempre la manca de descripció de conceptes claus com violència i intimidació, deixen la porta oberta a un mal ús del dret penal.

 

Tessa Barlo

 

 

 

Els polítics d’abans tenien més nivell?

 

Degut a com estem vivim la política actual, amb tantes desavinences, amb tants titulars contradictores, polítics que en un principi lluiten per una meta en comú però que sincerament sembla un parvulari, incapaços de posar-se d’acord, surten veus critiques on es qüestiona el nivell actual dels nostres polítics envers èpoques pesades.

La transició a la democràcia va ser difícil, diria molt difícil i així i tot, polítics com Jordi Pujol. Miquel Roca, Santiago Carrillo, inclòs Manuel Fraga o Joan Reventós, per posar un exemple, tots ells de pensaments molt diferents, vam sabé reunir-se i arribar a uns acords difícils i importants. Llavors eren capaços d’assolir grans acords a pesar de les diferencies. Tenien mires altes, sabien transigir, ser tolerants i reconeixien la legitimitat de l’oponent. Ara els nostres polítics de moment sembla que no estan en el mateix nivell, almenys alguns ho pensen.

Només estan de picabaralles tot el dia, tan al govern espanyol com el govern català, de veritat tenen visió de país? Saben els problemes reals de les persones que ho estan passant molt malament? Els únics herois d’avui son els alcaldes, toquen més de peus a terra amb tot allò que preocupa a gent i miren de solucionar-ho, tenint en compte que també son els més perjudicats, perquè fan molta  feina que no els pertoca amb uns pressupostos molt baixos.

Per altra banda, son societats diferents en problemàtiques no comparables.  La globalització de la economia, no tenim un exercit que influeixi amb política, la influencia de les xarxes socials que les noticies i els comentaris estan al minut, fa que no es pugui comparar un temps amb el d’avui. La política va darrera dels esdeveniment i no al contrari. No hi ha un estudi amb temps i programades, la immediatesa de les circumstancies fa que es preguin decisions sense pensar-les. Després estem a Europa, els polítics no poden prendre decisions per ells mateixos, hi ha instancies superiors que els mercant el camí. Europa també a d’aprendre a entregar competències a les institucions europees.

A veure, els polítics sempre han estat criticats abans i ara forma part del càrrec i així ho han d’assumir. No només aquí, a tots els països demòcrates del món passa el mateix, forma part de la democràcia. Dit això, no és que el polítics d’abans fossin millors que els d’ara, sinó que abans podien prendre decisions per ells mateixos i d’acord amb les seves ideologies. Ara van com perduts perquè han de demanar permís a instancies superiors, es veuen lligats de mans.

Tampoc podria dir si això es excusa, trèieu vosaltres la pròpia conclusió.

Tessa Barlo

 

 

Presentació de la novel.la "El cim de les bruixes"

 Espero i desitjo que us agradi.

L’escriptor que ens va ensenyar a llegir

 

La mort de Vicenç Pagès Jordà (Torroella de Montgrí, 1963) ha deixat la literatura vídua per partida doble: posa fi a la carrera inclassificable d’una figura literària de primer ordre en el panorama català (‘El món d’Horaci’ o ‘Els jugadors de whist’) i s’endú un dels millors crítics i assagistes literaris, capaç d’escriure des de l’encertadíssim ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil’ fins a la magnífica lliçó d’escriptura ‘Un tramvia anomenat text’. Al novembre, Navona publicarà la seua obra pòstuma: ‘Kennedyana’.

 

Diuen que al funeral de Vicenç Pagès Jordà, el passat 30 d’agost, hi havia tots els elements de la llista que el finat va deixar escrita al seu ordinador en un document titulat Funeral: llibres perquè la gent pogués endur-se’ls i músiques que l’escriptor i crític havia seleccionat. Entre elles, While my guitar gently weeps, composta per George Harrison i interpretada pels Beatles, precisament la cançó que el protagonista de la seua novel·la més coneguda, Els jugadors de whist (Empúries, 2009), inclou en una entrada del seu diari:

 

“17 de maig [de 1977].

Rècord de temps sense respirar: 1 minut deu segons.

Moto preferida: Vespa primavera.

Cantant favorit: Raimon.

Cançó favorita: While my guitar gently weeps.”

 

La vida (i en aquest cas, la mort) dels escriptors sempre es creua amb la seua obra. Però això passa molt sovint amb la de Vicenç Pagès, que la nodria de moltes lectures i també de vivències, fílies i fòbies. Però Pagès, en el seu vessant de crític literari —i de divulgador de la literatura—, també ha fet creuar moltes lectures en les vides dels altres, en les nostres vides. Ho ha fet des de diversos mitjans —centenars de crítiques literàries que s’haurien de compilar i editar tan aviat com sigui possible— i ho ha fet amb dos llibres molt concrets: un, aparentment menor però didàctic i molt revelador, és De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil, del 2006 (última edició d’Educ@ula, 2016) i l’altre, un manual d’escriptura per a tots els públics, Un tramvia anomenat text, del 1998 (Empúries, 2021).

 

 

Tot el saber del bon lector, i l’univers de les lectures que s’havia engolit, l’abocava després a les seues ficcions barrejat amb un munt d’objectes, músiques, notícies i flors que l’havien envoltat: els quadres de Murillo, el 1963, la ginesta, les motos, les fires, Horaci, l’assassinat de Kennedy, Robinson Crusoe, Ava Gardner, l’Empordà, Pico-Zorro-Zaina, Pompeu Fabra, Els tres dies del còndor...

Cal recordar que la recent Memòria vintage (Empúries, 2020), un assaig inclassificable amb tota la calidesa de Pagès, reunia molts d’aquests elements, com també feien alguns personatges d’Els jugadors de whist; i que a Les olors a la literatura i Les pudors a la literatura, totes dues joies de Vibop Edicions, va compilar descripcions de sensacions olfactives, bones i dolentes, dels millors autors de la literatura universal.

Un dels seus últims editors, Josep Lluch (Empúries), explica a EL TEMPS que Pagès “era innovador, però coneixia molt bé la tradició”, i innovava sense tornar-se carregós, pretensiós o transcendental: “Les seves innovacions tenien un caràcter lúdic, de manera que jugaven a favor del lector: el portaven de sorpresa en sorpresa”. Introduïa aquestes innovacions sense donar importància i cuidant-se molt que foren de bon pair: “Obria camins nous però vigilava que fossin ben rebuts”.

Aquestes peculiaritats feien molt singular Vicenç Pagès. Tot i que era molt generacional, semblava un autor aïllat, com el seu Robinson de ciutat —el protagonista d’una de les seues últimes novel·les (Empúries, 2017). Tanmateix, Lluch creu que Pagès comparteix aquest concepte juganer de la literatura amb un altre autor nascut el 1963: Màrius Serra (Mon oncle, Ablanatanalba, Res no és perfecte a Hawaii, La novel·la de Sant Jordi).

 Voleu llegir més

https://www.eltemps.cat/article/17900/lescriptor-que-ens-va-ensenyar-a-llegir

La crisi que s'espera pel setembre

 

La crisi que s'espera pel setembre

 

La majoria de persones i així també ens ho deien els experts, creien que després de la pandèmia l'economia seria molt prometedora, però totes les expectatives no s'han complert, és més, han fet un gir per pitjor.

 

Primer va començar pel mateix consum, la gent es va tirar en trompa a consumir després de no fer-ho durant almenys dos anys, això va provocar que hi hagués més demanda que oferta, els preus es van començar a disparar, sobretot, les matèries primeres i l'energia. Però, prendre mesures dràstiques just quan les persones començaven a aixecar el cap, podria suposar frenar-ho tot de cop altra vegada i acabant truncat la desitjada recuperació. El Banc Central Espanyol tenia les mans agafades. Fins que va esclatar la guerra d'Ucraïna, la inflació anava pujat fins a arribar a xifres rècords, actualment del 10,2%. El poder adquisitiu dels consumidors és insostenible. La inflació està pels núvols i per arribar a una estabilitat s'ha de baixar fins al 2%. Però no tot és per la guerra d'Ucraïna, abans d'esclatar la guerra, havien començat a apujar els preus dels carburants i electricitat. El Banc Central Europeu vol augmentar el tipus d'interès a pesar de l'endeutament dels països. Això repercutirà als de sempre, crèdits més cars pels autònoms, empreses petites i pels consumidors per les hipoteques. Serà crucial veure com evoluciona Alemanya amb el subministrament del gas, si Rússia no li ven, comprarà a altres països i pujarà la demanda, provocant una altre pujada de preus.

 

La cistella de la compra, també molts autònoms i empreses posen en escac la seva viabilitat per afrontar els desorbitats preus dels costos. El mercat laboral de moment aguanta l'embat, estem a l'estiu i una vegada més els turistes mantenen l'economia.

 

Ningú ha parat les ganes acumulades de viure l'estiu, sortir, viatjar, gastar. Hem passat dos anys de restriccions i s'espera un estiu històric de tota mena, consum i consum. Però ens espera un hivern de prémer els cinturons. Per altra banda, Espanya rebrà una quantitat d’ajuda més alta que altres països d'Europa, per haver sigut més copejada per la crisi. Però com es destinarà els diners? Espanya històricament ha mostrat que és un dels pitjor resultats a l'hora d'executar les ajudes europees. No sap distribuir-los correctament i si parlem de Catalunya, ens arribaran com sempre les almoines.

No hi ha mal que duri cent anys. Ànims!

Tessa Barlo