Recital de poesia

 Ahir es va celebrar a Cal Pintxo de Cerdanyola un recital de poesia. És una iniciativa de la “La Constància” associació cultural, on a partir del més de febrer, el primer dijous de cada més és farà micro obert de poesia. Donar veu a la cultura on és reuneixen persones de totes les edats per compartir una afició en comú “la poesia”, he de dir que és un projecte fantàstic i em vaig trobar molt a gust.

 

Ens va constituir l’1 d’octubre de l’any 2018. I perquè aquest nom?. L’any 1909 és va fundar a Cerdanyola la “Cooperativa Agrícola i de Consum La Constància”, la seva seu és el que avui coneixem com a supermercat “cal Solanet”. A la planta baixa hi havia cafè i botiga de queviures, i el pis era destinat a sala de ball i teatre, l’any 1922 es va introduir una biblioteca. Va ser el primer Ateneu Popular.

 

- Constància. Qualitat de constant, fermesa, infrangible (que no es pot trencar), la constància d’una amistat, d’una afició, d’un projecte.......

 

- Factoria. De factor/factora. Persona que fa alguna cosa.

 

Per aconseguir les nostres finalitats, des de l’associació programarem activitats per promoure la difusió de la cultura i el consum cultural amb caràcter integrador a la ciutat i allunyat d’una proposta comercial, un projecte sociocultural on hi tenen cabuda la diversitat, els diversos sectors socials i generacionals. La formació de valors tot enfortint el teixit associatiu amb caràcter solidari, de participació activa i que l’entitat sigui una escola de civisme i de treball voluntari.

 

Tot això es reflecteix en les finalitats i activitats que ens hem fixat, com son:

 

- L’organització d’activitats culturals, recreatives, cíviques i festives de tota mena, adreçades tant a les persones associades com a tota la ciutadania.

 

- Fomentar la convivència davant d’actituds excloents de xenofòbia, racisme, i intolerància cap a la diversitat.

 

- Avançar cap a una cultura que sigui una eina d’educació, transformació i socialització, que contribueixi al desenvolupament personal i col·lectiu.

 

- Prendre consciència del valor de la cultura com a eina de formació i transformació social.

 

- Promoure la cultura pròpia com a instrument d’identitat personal i col·lectiva, amb una mirada universal.

 

- Treballem per recuperar la memòria històrica i preservar el patrimoni cultural, arqueològic i ambiental de la ciutat.

Jordi Cuixart deixa el càrrec de president d'Òmnium

 

Jordi Cuixart com a president i Marcel Mauri com a vicepresident, van presentar la dimissió dels dos càrrecs principals de l'entitat d'Òmnium. La figura de Cuixart ha estat posada en dubte en els últims mesos, per una part dels seus seguidors, l'havien acusat de constitucionalista: L'abraçada a Iceta, el suport a l'alcaldessa Colau en el pregó de la festa major de Barcelona i sobretot els seus discursos antics sense continguts i repetitius.

És cert que Cuixart va fer créixer l'entitat, de tot just uns 30.000 afiliats a 200.000, inclòs superant als de l'ANC. Però des de l'indult, Jordi Cuixart no era el mateix, havia perdut l'empenta de quan va començar. A veure, la presó ha de ser una experiència esquinçadora, així i tot, els seus partidaris no volen el Cuixart tou d'avui. Ell va dir: "Toquen nous lideratges i ningú és imprescindible". En el 2022 els afiliats s'han reduït a 190.000 i continuen la baixa del carnet de soci. És digne saber retirar-se a temps i frenar aquesta caiguda abans sigui irreparable. La decisió que han pres els honra.

Ara bé tots els afiliats esperaven un canvi, real, un canvi trencador. A les primeres hores de presentar la nova junta, per molta Mònica Terribas que estigui de vicepresidenta i com a president Xavier Antich, l'opinió dels afiliats com els de no afiliats, és que és més del mateix. Les mateixes cares de sempre i el pitjor tots o la majoria, porten una motxilla insalvable. La votació s'efectuarà del 10 al 26 de febrer, sortiran escollits, és l'única llista que s'hi han presentat. 

Per donar una mica de color a l'optimisme, esperem que fan en els mesos vinents la nova junta, quin aire li donen i quines propostes ens presenten, que no sigui, "Ho tornarem a fer" ara toca "Fem-ho".

Tessa Barlo

 

D’Alcarràs a Berlín: el cinema català de Carla Simón que entenen arreu

 La directora de cinema Carla Simón ha triomfat a la Berlinale amb un film català que parla del desarrelament i la pèrdua de la pagesia 

El nom d’Alcarràs l’hem sentit, sobretot, amb motiu de la recollida de la fruita i l’arribada, any rere any, de temporers de tot el món a l’època de la collita. Tret d’això, no es pot dir que sigui un poble on hagin passat gaires coses. A banda aquestes notícies estacionals, sembla que sigui un topònim més, un punt, al mapa de la plana de Lleida, on a ningú no se li ha perdut res. No ho és, sens dubte, per a Carla Simón, vinculada familiarment a la població i directora d’Alcarràs, el primer film en català guardonat amb l’Ós d’Or de la Berlinale. Alcarràs, doncs, ja forma part de la història del cinema català.

Acostumats darrerament a haver d’acontentar-nos amb films en castellà fets per directors, actors, productors, tècnics, etc. catalans –accent català, en deia el Departament de Cultura fa pocs dies a propòsit dels premis Goya, i criticava la Plataforma per la Llengua–, i que el nombre de filmacions en català anés disminuint any rere any, Alcarràs és la prova que es pot fer cinema català (en català) i tenir les portes obertes a tot arreu i ser entès per tothom. Perquè el català, no ho oblidem, no és una llengua ni millor ni pitjor que cap altra, senzillament és la nostra. La nostra manera d’adreçar-nos al món. La llengua de Carla Simón –que ja va enlluernar amb Estiu 1993–, però també de Neus Ballús, d’Albert Serra, d’Agustí Villaronga, de Ventura Pons, de Pere Portabella i una llarga llista de directors que han fet possible que el català hagi acabat essent premiat enguany a Berlín.

 

Parlar del que és universal a partir del que és local

Potser fóra bo que, després de la fita històrica d’Alcarràs, productors i distribuïdors s’espolsessin la por –o l’hispanocentrisme– de sobre i veiessin que si realment el nostre món és el món, si els films són prou bons, arribaran a l’espectador sigui quina sigui la llengua original amb què han estat filmats. Fora provincianisme! I no cal patir per un suposat entotsolament, perquè, com fa Carla Simón, parlant del que és local podem parlar del que és universal i, novament, tothom ens entendrà. Els problemes, emocions, conflictes, somnis i tragèdies del camp de Tarragona, de la Vall d’Albaida o de la serra de Tramuntana també poden ser els de la badia de Nàpols o la plana d’Uppsala. Les administracions públiques també farien bé de tenir-ho ben present.

El triomf d’Alcarràs, a més, arriba enmig del debat sobre el futur de la pagesia i el clam desesperat d’allò que se n’ha dit les “comarques oblidades” –o la “Catalunya buida o buidada”. El “territori”, en el llenguatge polític incomprensible. Fa poques setmanes ens fèiem ressò del sentiment d’indignació que havia causat a Ponent que el centenari de l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot no tingués el reconeixement oficial que tenien unes altres efemèrides.

Un tema oportú

Simón entra de ple en la qüestió del desarrelament de la terra amb la història d’una família que, després de dècades dedicada al préssec, ha de veure com el propietari de les terres s’estima més arrencar els arbres i plantar-hi molins de vent per a fer energia eòlica. La història dels protagonistes d’Alcarràs és l’ocàs d’un món i d’una manera de viure que, si ens creguéssim de debò la necessitat de la sostenibilitat alimentària, del quilòmetre zero i el producte de proximitat, no deixaríem perdre. I no solament per la bellesa de la floració dels presseguers d’Aitona, tan cars a Instagram, sinó per una qüestió de pura supervivència com a país.

 

Un dels principals mèrits d’Alcarràs és que els seus protagonistes són actors no professionals, veïns de la contrada, que els han implicats a construir una ficció plena de la seva veritat. I en la seva variant dialectal, un català occidental tan poc habitual al cinema i les produccions audiovisuals, tret de la humorada i el tipisme.

Ah, no ens en descuidem: Alcarràs va ser un dels pobles on el Primer d’Octubre la Guàrdia Civil va haver de fugir cames ajudeu-me. Gent ferma, la d’Alcarràs.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/dalcarras-a-berlin-el-cinema-catala-de-carla-simon-que-entenen-arreu/

Dos llibres clau en la batalla per l’evidència sobre què és Espanya

 Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de la continuïtat del règim 

 

“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.

Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.

Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).

Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.

I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.

I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.

Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.

Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.

PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.

PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-per-levidencia-sobre-el-que-es-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=27c0e2274a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-27c0e2274a-204258373