Una Fira Literal d’Hivern per a reivindicar els espais culturals, més que mai

 El certamen s'adapta a les mesures sanitàries i ofereix tota la programació i el mercat de llibres en línia, a més dels actes a la Fabra i Coats 

 

La Fira Literal s’havia de fer tant sí com no, això ho tenien clar els organitzadors quan van haver d’ajornar la tradicional cita del maig a causa de la pandèmia de la covid-19, i durant tots aquests mesos han esmerçat molts d’esforços per a preparar la Literal d’Hivern, que es farà aquest cap de setmana tant presencialment com virtual. La qüestió era mantenir aquest punt de trobada de la cultura i el pensament crític que ja s’ha convertit en un referent. Com cada any, s’han preparat conferències, debats, espectacles i presentacions de llibres, que es faran a la Fabra i Coats de Barcelona i que també es podran seguir en línia.

Dissabte: d’Erri de Luca a Abel Azcona i llibres i debats per a sacsejar consciències

Els actes inaugurals de dissabte al matí marquen el segell propi de la Literal, punt de partida i declaració de principis, els de la literatura com a valor cultural i també com a força de canvi. Primer, un espectacle literari i musical amb David Fernàndez i Lu Rois, que diran la paraula d’Erri de Luca, narrador, poeta i també activista. I en acabat, un debat entorn d’una qüestió que ha estat ben present durant tots aquests mesos de confinament intermitent: què significa la cultura en un moment com l’actual, en el qual s’ha fet evident el seu paper imprescindible a la societat. Hi participaran Xavi Urbano, de la cooperativa Quesoni, Eloi Aymerich, de Clack Audiovisual, Alcira Padín, de la llibreria Synusia, i la periodista de la Directa Gemma Garcia.

Dissabte al vespre hi ha previst un altre espectacle, en aquest cas, amb l’artista madrileny Abel Azcona, autor d’Acto de desobediencia, i l’actor Willy Toledo. Azcona viu exiliat a Lisboa des de l’any passat, arran de la persecució judicial per haver denunciat la pederàstia a l’església en alguns espectacles, i té una ordre de crida i cerca dels tribunals espanyols. En aquest llibre, presenta un acostament a la desobediència civil i reflexions sobre la insubordinació artística.

I durant tot el dia, un grapat de presentacions de llibres i debats, entre els quals destaquen, d’una banda, les presentacions de: Matricidi. El secret del patriarcat, de Rosa-Elvira Presmanes (espai Josep Bota i en línia, 11.00); Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat, amb les autores, Íngrid Guardiola i Marta Segarra, que recullen la correspondència entre totes dues des de final del 2019 (espai Josep Bota i en línia, 12.00); Eva Serra: per la revolució catalana, d’Albert Botran, i Reviure els fets: memòries polítiques, de Carles Castellanos, en l’acte “La nostra història, la nostra gent“, amb els autors i Blanca Serra, que reflexionaran sobre la història agrària i de les institucions catalanes (espai Josep Bota i en línia, 15.00); i Per què tornaves cada estiu, de Belén López Peiró, en què l’autora reconstrueix la història d’un abús patit d’adolescent, amb la participació de la traductora, Bel Olid, i de la presidenta de la Fundació Vicki Bernadet (ateneu l’Harmonia i en línia, 19.30).

I pel que fa als debats: Antoni Soy, Ramon Boixaderas i Roser Espelt es reuniran per parlar sobre la política europea de reconstrucció (ateneu l’Harmonia i en línia, 11.00); tres llibres, Brigadistes, Fugir era el més bell que teníem i Atrapa la llebre, serviran per a reflexionar sobre la memòria, la guerra i el refugi, amb la participació dels autors i el traductor, respectivament, Jordi Martí, Marta Marín-Domine i Pau Sanchís Ferrer (fàbrica de creació i en línia, 12.30); la qüestió decolonial serà tractada sota el títol “Per una esquerra antiracista“, amb el professor de la Universitat de Girona Mustafà Shaimi i la investigadora Ainhoa Nadia Douhaibi, coautora de La radicalización del racismo (fàbrica de creació i en línia, 16.00); i, finalment, hi haurà una conversa sobre l’autocensura i els tabús en la literatura juvenil, amb l’editora de Sembra Llibres Mercè Pérez, l’escriptora Tona Català (A mi què em passa?) i l’antropòloga Fernanda Guerrero (fàbrica de creació i en línia, 17.30).

Dissabte clourà amb la conferència de la professora de filosofia de la Universitat Estatal de Texas Holly Lewis, “Per una política interseccional: feminisme, teoria queer i marxisme” (espai Josep Bota i en línia, 20.30).

Diumenge: maternitat, cures i perspectiva de gènere en la medicina, i poesia, també

El gènere fantàstic en català i les dones protagonitzaran el primer debat de diumenge, amb les editores Judit Terradellas (Mai Més Llibres), Marta Torres (Hermenaute) i Alícia Gili (Edicions Secc) i la traductora Anna Llisterri (fàbrica de creació i en línia, 12.30). I a la tarda, un altre debat candent: com responsabilitzar tota la societat de les invisibilitzades cures i de la maternitat i com fer-ne una eina política: “Politització de la maternitat i visibilització dels treballs de cures“, amb Esther Vivas, autora de Mama desobedient, l’activista Maria Rodó i la professora de la UAB Sara Moreno (fàbrica de creació i en línia, 16.00).

Pel que fa a les presentacions, destaquen les dels llibres: El dia de les oques, sobre l’assassinat de Santiago Brouard a Bilbao el 1984, amb els autors, Harkaitz Cano i Adur Larrea (espai Josep Bota i en línia, 11.00); Una vegada un home i una dona van morir, que narra llegendes i creences sobre la mort, amb Roser Pubill, una de les autores (ateneu l’Harmonia i en línia, 11.30); L’economia social i solidària a Catalunya, amb els autors, Ivan Miró i Jordi Estivill, sobre els fonaments teòrics i els desafiaments estratègics d’aquest projecte històric i present (ateneu l’Harmonia i en línia, 12.30); Mujeres invisibles para la medicina, de la doctora Carme Valls, que en aquesta entrevista a VilaWeb explicava la importància d’aplicar la perspectiva de gènere en el diagnòstic i el tractament de les dones (ateneu l’Harmonia i en línia, 13.30); i Refugiats climàtics. Un dels grans reptes del segle XXI, amb Miguel Pajares, autor del llibre, i Blanca Garcés, investigadora del CIDOB. I, finalment, dues novetats poètiques: Assagets, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Enric Casasses, i Pitó, de Guim Valls (ateneu l’Harmonia i en línia, 17.00).

Tota la programació de la Fira Literal es pot consultar en aquest enllaç. La cinquantena d’activitats són de franc, amb una cabuda limitada al 50%. Per això, cal reservar prèviament el seient. A més, totes s’emetran en directe per internet al canal de Literal TV.

Mercat en línia per a triar i remenar, i comprar

Aquest continua sense ser un any normal, i les mesures de prevenció de la covid obliguen a reformular-se. Per això, a més d’oferir tota la programació en format virtual, la Literal d’enguany també ha traslladat a la xarxa el tradicional mercat del llibre. De fet, ja fa dies que s’hi poden remenar els llibres del centenar d’editorials que participen en la Fira i comprar-ne.

Un nou format per a la Fira Literal, adaptat a les circumstàncies, també noves, i estranyes, però amb la voluntat de sempre: “Si en moments com l’actual ens hem adonat que una sanitat i una educació públiques, universals, de qualitat i gratuïtes són imprescindibles per a garantir la salut i el futur de tots, la cultura i les idees crítiques també són eines d’articulació comunitària i de cohesió social imprescindibles, que necessiten espais de trobada oberts i al mateix temps segurs.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/una-fira-literal-dhivern-per-a-reivindicar-els-espais-culturals-mes-que-mai/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=1dd8c801f3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-1dd8c801f3-204258373

 

 

 

Cartografia de la vitalitat de Pla

 

 

El periodista Xavier Febrés va guanyar el premi Carles Rahola d'assaig 2020 i assegura que el gran llibre de l'empordanès encara s'ha de publicar: les cartes amb Aurora Perea  

Josep Pla (1897-1981) és sense cap mena de dubte l’autor més prolífic de la literatura catalana. Les mítiques trenta mil pàgines dels seus volums d’obra completa són també un dels corpus escrits més estudiat i analitzat. I poques persones han escrit tants títols sobre Josep Pla com el periodista Xavier Febrés, que ha guanyat el premi Carles Rahola d’assaig 2020 amb Josep Pla o la vitalitat, que porta com a subtítol “Una biografia literària”. El periodista Joan Safont va saludar l’aparició del llibre dient que si ara hi hagués veritable crítica literària, en aquest país nostrat el llibre de Febrés hauria mogut una controvèrsia interessant. Entre altres coses perquè en aquest llibre breu diu que li hauria agradat escollir les millors tres-centes pàgines de Pla, enfront de les 30.000 de l’obra completa, i que Pla és un escriptor genial només a batzegades.

El llibre de Febrés arriba en un any en què hi ha hagut dues circumstàncies felices més per a tots els lectors de l’escriptor empordanès (tant en el seu vessant com a escriptor com en el del personatge). D’una banda, l’editorial Gavarres ha hagut de fer una segona edició del llibre Històries de Josep Pla, escrit per Josep Valls, on ens mostra alguns detalls i facetes dels darrers dies de l’autor d’El quadern gris. D’una altra, un dels llibres més venuts durant la Setmana del Llibre en Català a la parada que munten els editors valencians va ser París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, d’Antoni Martí Monterde. Publicat per Edicions 3i4, el text va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig 2018 i el president Quim Torra va dir, també a principi de setembre, que era un llibre del qual n’havia “gaudit moltíssim”.

 

Així doncs, Josep Pla continua en l’òrbita dels escriptors i intel·lectuals que l’han succeït i continua generant materials nous que contenen algunes reivindicacions no tan noves, com la necessitat de fer una edició crítica de la seva Obra Completa. Febrés diu: “L’Obra Completa és millorable en molts aspectes i hi ha molta gent que opina igual. Una de les poques coses que s’ha fet en aquest sentit és la revisió d’El quadern gris que va fer Narcís Garolera, i això no esgota el tema, al contrari, obre moltes possibilitats.”

Una irrupció de cavall sicilià

El llibre de Febrés no es rendeix davant la immensa capacitat de treball de Pla, ans al contrari. “Crec que Pla és un magnífic escriptor de fragments brillants i no de llibres brillants. És genial a batzegades, però també hi ha molta palla, en els texts.” Febrés traça la biografia de Pla cenyint-se a diferents moments vitals i a llibres concrets i li costa triar un moment concret i un llibre concret. “Quan Pla publica Coses vistes, el 1925, és un moment molt important. No sé si l’escolliria com el millor moment de Pla, però sí que és innegable que amb aquest llibre, que després va refondre dins El quadern gris, va fer una irrupció de cavall sicilià dins la modernitat de la prosa catalana, i a més a més ho va fer amb tota la insolència i desinhibició. El més interessant és que no va ser ell i prou, sinó també Sagarra i Carles Soldevila, els qui varen sacsejar les columnes del temple de la literatura catalana i el varen ampliar ostensiblement enfront del noucentisme d’Eugeni d’Ors i de Josep Carner.”

 

 

 

Aquesta entrada al món literari dels anys vint és una de les primeres dosis de la vitalitat planiana que Febrés reivindica. “Hi ha una gran injecció de vitalitat per a la nostra literatura i cultura amb l’arribada de Pla i els seus congèneres postnoucentistes. Novel·les com Fanny, de Carles Soldevila, o Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, tenen un paper similar.” I de la mateixa manera que quan Pla comença a col·laborar regularment en premsa és un crític literari demolidor, a ell mateix també li toca el rebre amb alguns dels seus llibres. “Aquest era el tracte i el preu a pagar per sacsejar l’ambient. Fins llavors, la literatura catalana la llegien les elits cultivades i molt minoritàries i ara aquesta nova generació aporta la modernitat literària i s’amplia el públic lector, i davant d’això no val ni el llenguatge ni l’actitud anterior, calia una nova actitud social i un posicionament dins la cultura del moment, i per això repartir trompades i rebre’n era molt higiènic i beneficiós.”

Les cartes amb Aurora

Febrés també argumenta que el gran llibre pendent d’aparèixer de Josep Pla –cal recordar que en els darrers temps se n’han reeditat alguns inèdits i una part important de la correspondència i que per al 2021 és previst que surtin les cartes amb Estelrich i el 2022 les que va intercanviar amb Francesc de Borja Moll– és la correspondència eròtica que va mantenir amb Aurora Perea, que va ser parella de l’escriptor durant cinc anys, entre el 1940 i el 1945. El 1948 va emigrar a Buenos Aires, però hi ha constància que es varen escriure nombroses cartes que encara no han aparegut.

Febrés explica: “Josep Martinell assegura que l’Aurora és la persona a qui Pla va dedicar més cartes i estic segur que si apareguessin seria el llibre més important de l’escriptor. Ara mateix no veig cap motiu perquè aquestes cartes no puguin aparèixer, la mentalitat social ha evolucionat molt i res del que hi llegíssim no alteraria gaire la imatge que ens hem fet de l’escriptor.”

Febrés encara té algunes explicacions per a intentar d’entendre per què Pla genera la fascinació i el nombre d’estudis i aproximacions que cada any se’n publiquen. “Hi ha dos factors que hi ajuden. Un és geogràfic, l’Empordà fa molt temps que genera escriptors, abans i després de Pla, i és un dels territoris més estudiats i a la vegada coneguts i mitificats. Hauria tingut un recorregut molt diferent si no hagués estat empordanès. L’altre motiu és que la varietat de la seva obra és tal que hi ha un ventall immens de propostes d’aproximació: els viatges, els homenots, els dietaris, la gastronomia, això facilita molt l’accés als estudiosos que s’hi acosten per un vessant o per un altre. I encara més, durant un segle, des de 1925, Pla ha estat contínuament reeditat a casa nostra, sempre hi ha hagut una novetat o una reedició a punt i, per tant, se l’ha vist viu a les llibreries.”

I en aquest temps en què bona part de la crítica literària contemporània s’ha traslladat també a les xarxes socials, Xavier Febrés diu que Pla “hauria estat un tuitaire terrible”. “Ell era un innovador i ho hauria estat avui, passa que segurament ho hauria tingut molt més complicat per a fer forat. És una llàstima que s’hagi perdut una cosa que era molt pròpia de la transició, que era polemitzar, fer-ho amb arguments era una gran virtut, partint de la base que dissentir pot ser una manera de dialogar. Ara això en bona part s’ha perdut.”

En defensa de la senzillesa gastronòmica

Entre les múltiples pàgines de Pla hi ha les dedicades a la gastronomia, això sí, sempre sota el seu prisma singular i defensant molt la cuina tradicional. Aquesta cuina de sempre i de senzillesa ha motivat un altre dels projectes de Febrés que acaba d’aparèixer, en aquest cas a quatre mans amb Àngela Vinent: Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Cossetània). “Hem recorregut els quaranta mercats municipals i els seus bars amb les instal·lacions limitades on es cuinen autèntiques meravelles. Barcelona ha sabut conservar aquesta xarxa de mercats que la singularitza a Europa i que va impulsar l’alcalde Rius i Taulet amb el seu gust per l’arquitectura catedralícia de ferro i vidre i que l’alcalde Maragall va saber posar al dia. En tots hi ha alguns petits bars on es menja molt bé i demostra la vitalitat dels barris de tota la ciutat.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cartografia-la-vitalitat-de-pla/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=a0ae2064af-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-a0ae2064af-204258373

 

El dolmen en la meva última novel.la "El cim de les Bruixes"

 

 

El dolmen generalment, era usat com a cambra funerària, en la meva última novel·la, El cim de les bruixes, els protagonistes també els atraparà el misteri d'aquestes pedres. Que passà en aquest indret?, ho descobrirem junts/es.

 

 

 

ON VA CATALUNYA?

 

Des de l'últim any o inclòs potser més, fa la impressió que a Catalunya no passa res rellevant, res que no sigui la pandèmia. Però sí que estan passant coses i algunes de molt greus. Més que mai i sense gens d'interès a dissimular-ho, negant des del govern central a retornar els diners que ens pertoca, és a dir, una campanya mal amagada que ens està ofegant econòmicament.

Després com aquell que se'n va d'excursió, l'exèrcit ve a casa nostre, a no sé què fer, cada dos per tres. Bé, ens venen a controlar perquè a les colònies de tant en tant un govern imperialista ha de demostrar la seva força perquè els colons no es descontrolin.

Anem pel tercer grau dels nostres presoners, difícil de qualificar, negant el dret de la seva pròpia llei, negant el tercer grau als nostres presoners, només perquè son catalans. El suprem, el Tribunal de Justícia, el Tribunal Constitucional, estan fent una Espanya a mida de les seves creences, això és molt perillós perquè ara qui fa política i té més poder i fent honor al nom és el poder judicial.

I, com no anomenar la inhabilitació del President Torra, que el terme més correcte seria destitució, perquè ho ha decidit aquesta justícia citada anteriorment, perquè els hi feia nosa. Si un defecte o virtut té el president Torra és que no es deixava intimidar per la fatxenderia de la justícia espanyola tampoc la del "gobierno". Bé ara no tenim president en plena crisi d'una pandèmia, molt encertat!

He relatat una petita mostra del que passa i que com deia és molt greu, però, on són la gent alçada de l'1-0? Com és que Catalunya no tremola d'indignació, no cremant contenidors, no sortint a mani-festacions un cop al mes que no suposa cap perill, ni interès pels poders de l'estat espanyol. Si no desobeint, com s'ha guanyat totes les lluites: El racisme, l'abolició de l'esclavitud, el vot a la dona, etc. S'han aconseguit amb l'esperit de l'1-0 desafiant a tot un estat pels nostres drets i lluitant. On som?

 

Tessa Barlo

 

 

Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

 

Parlem amb l'escriptor, premi Goncourt · Empúries acaba de treure en català la seva darrera novel·la, 'El banquet anual de la confraria d'enterramorts' 

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

 

Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mathias-enard-la-gran-pregunta-de-la-novella-es-que-significa-avui-viure-al-camp/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=65392e2419-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-65392e2419-204258373