dimarts, 18 d’agost del 2020
dijous, 23 de juliol del 2020
Tornar a la normalitat després de la covid-19
Una de les mesures per sortir del túnel després de quasi
noranta dies és la reactivació econòmica. Amb aquesta aturada, empresaris, com
autònoms, viuen un enfonsament de la seva activitat i es pretén evitar un
col·lapse econòmic. Aquesta reconstrucció portarà canvis molt profunds en tots
els aspectes.
La unió Europea és conscient de les conseqüències, però a la
vegada hi ha una fractura dels estats entre el nord i el sud. Europa té una
oportunitat per respondre a les necessitats existents i veure si creuen en el
projecte Europa o bé cada país va a la seva.
-S'ha de respondre amb urgència a tindre partides
econòmiques per pal·liar l'atur, sanitat i tots aquells col·lectius en situació
de pobresa.
-Fe front com afrontar els ERTO, l'impagament d'hipoteques o
llogues, s'haurà de plantejar alguna renda mínima fins que la situació es
normalitzi.
- La política i els polítics han de fer canvis en la seva
manera d'interactuar entre ells, no pot ser que en uns moments de pandèmia
sigui una picabaralla contínuament, als ciutadans ens provoca vergonya i pèrdua
de confiança.
- El reconeixement dels professionals de la sanitat, així
com, una col·laboració més efectiva entre la sanitat pública i privada.
- La globalització ens ha perjudicat, hem de mirar el mercat
orientat al nacional i europeu. Per exemple amb el problema de les mascaretes
ens hem adonat que depeníem de la Xina per tindre-les. No pot tornar a passar,
a més hem d'afavorir els treballadors de casa.
- El turisme no pot ser el fons més gran d'ingressos, no vol
dir que es perdi aquest sector, però hem de buscar indústries i activitats
basades amb altres sectors.
- La formació ha de ser prioritari i donar valor a la
investigació, ens espera un nou segle d'epidèmies segons tots els experts i hem
demostrat que tenim moltes mancances.
Podria parlar sobre el teletreball, que dubto que continuï,
però seré un error si anem cap a una societat que vol equilibrar la vida
familiar de la laboral, almenys en algun sector.
Són molts punts i segur qui hi ha molt més, però la nostra
recuperació dependrà de les polítiques adequades que s'implantin.
Tessa Barlo
dissabte, 27 de juny del 2020
Núria Esponellà guanya el Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la ‘Ànima de tramuntana’
L'escriptora gironina Núria Esponellà ha guanyat el 53è Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Ànima de tramuntana, en el marc dels Premis Literaris de Girona, que es lliuraran el 22 de setembre a l'Auditori de Girona. La novel·la guanyadora del Prudenci Bertrana –dotat amb 30.000 euros– tracta sobre dues dones d'èpoques molt distants que afronten les dificultats de la vida a la recerca d'un sentit, segons han informat aquest dijous la Fundació Prudenci Bertrana i el Grup 62 en un comunicat.
https://cat.elpais.com/cat/2020/06/25/cultura/1593081904_021771.html
dissabte, 20 de juny del 2020
Mor amb 55 anys l’escriptor Carlos Ruiz Zafón
L'autor del supervendes 'L'ombra del vent', que ha mort a Los Angeles, s'havia mantingut sempre allunyat de la fama i era crític amb el món literari
Amb la mateixa flamarada inopinada amb què va irrompre en el panorama editorial amb el seu ja referencial L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón, potser l'escriptor espanyol contemporani més homologable en el panorama del best-seller
internacional de qualitat, ha mort aquest divendres a la matinada als
55 anys a Los Angeles, on vivia des del 1994, fulminat per un atac de
cor conseqüència d'un càncer que patia des de feia una mica més de dos
anys. “Avui és un dia molt trist per a tot l'equip de Planeta que el va
conèixer i hi va treballar durant 20 anys, en els quals s'ha forjat una
amistat que transcendeix l'àmbit professional”, ha assenyalat en un
comunicat la seva editorial, que l'ha qualificat com “un dels millors
novel·listes contemporanis”.
L'actitud vital i professional de Ruiz Zafón va ser sempre, de manera buscada, inversament proporcional al seu ressò popular. “No vull passar per graciós ni dir bestieses”, justificava així la seva escassa presència pública el 2008 quan apareixia El joc de l'àngel, segon lliurament del que posteriorment seria la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats, iniciada amb una L'ombra del vent que ja era un dels principals fenòmens editorials espanyols des de la democràcia. La paradoxa és que ho afirmava davant de 150 periodistes i en un espectacular escenari al mateix Liceu amb 4.000 llibres de segona mà que evocaven el famós cementiri, un genial attrezzo i cor iconogràfic del seu màxim èxit, que completarien El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), amb tiratges inicials d'entre 700.000 i un milió d'exemplars. El títol fundacional sobrepassaria els 10 milions.
Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va lluitar contra una imatge de “distant, arrogant, estrany”, trilogia de qualificatius que ell mateix va recopilar, facilitats per un món literari del qual es va allunyar tant com va poder. “No hi ha res aquí que em pugui interessar, per a mi és exactament com l'associació d'amics de la sarsuela; no tinc cap interès particular, ni per mal ni per bé, a fer capelleta o prendre cafès... això és molt d'aquí”, apuntava. “Tot el que es diu en aquests àmbits és per interessos disfressats de principis. He tingut la bona sort de poder deixar de banda tot això. El suposat món literari és 1% literari i 99% món”.
La discreció i fins i tot un toc de timidesa reforçaven, en l'àmbit personal, aquesta actitud professional en qui aquell 2008 ja era un autèntic fenomen socioliterari, com demostraven les immenses cues que generaven les signatures de llibres per Sant Jordi, cosa que obligava la seva editorial, Planeta, a pactar amb l'Ajuntament de Barcelona un espai específic i aïllat i una carpa per a ell tot sol. Unes signatures que anaven acompanyades de la figura d'un drac, el seu animal fetitxe, que va acabar incorporant a les seves obres. De fet, en tenia una col·lecció espectacular en tots els formats imaginables.
“La literatura és un gueto de mediocritat, avorriment, pretensió i positura”, va afirmar en aquesta línia. Però com acabaria passant en la gairebé desena de títols que conformen la seva producció, potser estava jugant amb el doble, amb els contramiralls, un dels seus recursos estilístics preferits (“Sempre he pensat que cadascú de nosaltres acaba sent una versió del que hauríem pogut ser”, sostenia). Perquè des dels quatre anys, Ruiz Zafón, el nen que vivia prop d'una Sagrada Família que amb les seves formes gaudinianes va deixar empremta en el seu subconscient emocional, volia ser escriptor. La trajectòria fins a arribar-hi el va ajudar: la carrera de Periodisme que no va acabar i una altra de molt brillant en l'àmbit publicitari, on va començar de copy i va acabar de director creatiu, en agències com Dayax, Ogilvy o Tandem/DDB. “És un món que està tocant a la literatura. Aquí aprens a veure el llenguatge, les paraules com a imatges”, deia, recordant que Don Delillo també havia fet aquest recorregut.
Aquell podria haver estat el seu destí si no hagués fet fortuna amb la seva gran afició (com la de tocar el piano) amb El príncep de la boira (1993), amb el qual va obtenir el premi Edebé de narrativa juvenil. Era la primera pedra d'una futura Trilogia de la boira, conformada per El palau de la mitjanit i Els llums de setembre. Però seria amb la també juvenil Marina (1998) on dipositaria les llavors de la seva primera novel·la per a adults: un passat misteriós d'un personatge, la Barcelona d'èpoques pretèrites (“des de la Guerra Civil que no hi passa res interessant, a Barcelona”, es lamentava sobre l'escàs dinamisme cultural i social de la seva ciutat natal).
L'ombra del vent, la història d'un jove que a la Barcelona grisa del 1945 descobreix un cementiri de llibres oblidats, entre els quals un de maleït d'un misteriós autor, arribaria el 2001, però no seria un èxit instantani. Finalista del premi Fernando Lara —va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio—, va ser el sempre despert i viatjat Terenci Moix qui en recomanaria la publicació. Ruiz Zafón presentava una novel·la amb una estranya barreja de fantàstic i negre, dos gèneres que li agradaven i coneixia bé i que estaven triomfant a mig món, especialment als Estats Units, on l'autor s'havia trasllat amb els guanys del premi Edebé per treballar com a guionista a la meca audiovisual de Los Angeles. Però tenia un problema. “Era una decisió poc comercial llavors a Espanya, on tota la literatura de gènere estava mal vista”, fixaria al cap d'un temps, sempre queixós amb una crítica literària espanyola que veia estancada: “És un búnquer dels setanta i la gent hi passa per sobre.
“Però la va encertar de ple a l'hora de fer una obra comercial de qualitat, homologable amb el que s'estava fent a la resta del món i en uns moments en què el sector editorial entrava per força en la indústria de l'oci, necessitada de supervendes. També a Espanya. Al llibre, l'escriptor va combinar una prosa fluïda i generosa en diàlegs i personatges que es descriuen parlant, que ell admetia com a influència directa del món audiovisual. L'ombra del vent, elogiada fins i tot per Stephen King, va acabar arribant a les llibreries de 50 països. Va ser escollida el 2007 per 81 escriptors i crítics llatinoamericans i espanyols com un dels 100 millors llibres en castellà dels darrers 25 anys.
Ruiz Zafón va rebre gairebé una vintena de premis literaris i havia aturat pràcticament la seva feina com a escriptor: El Príncipe de Parnaso, del 2018, relat no venal ambientat en la sèrie d'El cementiri…, va ser l'últim que va sortir a la llum. En comptes de quedar afectat pel seu èxit comercial, sentia com pocs el pes i la responsabilitat de l'escriptor, com van demostrar els gairebé set anys que van passar entre la publicació de L'ombra del vent i la seva continuació, que potser és per atzar que comencés així: “Un escriptor mai oblida la primera vegada que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una història (...). Un escriptor està condemnat a recordar aquest moment, perquè llavors ja està perdut i la seva ànima té un preu”. Ho va recordar sempre.
L'actitud vital i professional de Ruiz Zafón va ser sempre, de manera buscada, inversament proporcional al seu ressò popular. “No vull passar per graciós ni dir bestieses”, justificava així la seva escassa presència pública el 2008 quan apareixia El joc de l'àngel, segon lliurament del que posteriorment seria la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats, iniciada amb una L'ombra del vent que ja era un dels principals fenòmens editorials espanyols des de la democràcia. La paradoxa és que ho afirmava davant de 150 periodistes i en un espectacular escenari al mateix Liceu amb 4.000 llibres de segona mà que evocaven el famós cementiri, un genial attrezzo i cor iconogràfic del seu màxim èxit, que completarien El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), amb tiratges inicials d'entre 700.000 i un milió d'exemplars. El títol fundacional sobrepassaria els 10 milions.
Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va lluitar contra una imatge de “distant, arrogant, estrany”, trilogia de qualificatius que ell mateix va recopilar, facilitats per un món literari del qual es va allunyar tant com va poder. “No hi ha res aquí que em pugui interessar, per a mi és exactament com l'associació d'amics de la sarsuela; no tinc cap interès particular, ni per mal ni per bé, a fer capelleta o prendre cafès... això és molt d'aquí”, apuntava. “Tot el que es diu en aquests àmbits és per interessos disfressats de principis. He tingut la bona sort de poder deixar de banda tot això. El suposat món literari és 1% literari i 99% món”.
La discreció i fins i tot un toc de timidesa reforçaven, en l'àmbit personal, aquesta actitud professional en qui aquell 2008 ja era un autèntic fenomen socioliterari, com demostraven les immenses cues que generaven les signatures de llibres per Sant Jordi, cosa que obligava la seva editorial, Planeta, a pactar amb l'Ajuntament de Barcelona un espai específic i aïllat i una carpa per a ell tot sol. Unes signatures que anaven acompanyades de la figura d'un drac, el seu animal fetitxe, que va acabar incorporant a les seves obres. De fet, en tenia una col·lecció espectacular en tots els formats imaginables.
“La literatura és un gueto de mediocritat, avorriment, pretensió i positura”, va afirmar en aquesta línia. Però com acabaria passant en la gairebé desena de títols que conformen la seva producció, potser estava jugant amb el doble, amb els contramiralls, un dels seus recursos estilístics preferits (“Sempre he pensat que cadascú de nosaltres acaba sent una versió del que hauríem pogut ser”, sostenia). Perquè des dels quatre anys, Ruiz Zafón, el nen que vivia prop d'una Sagrada Família que amb les seves formes gaudinianes va deixar empremta en el seu subconscient emocional, volia ser escriptor. La trajectòria fins a arribar-hi el va ajudar: la carrera de Periodisme que no va acabar i una altra de molt brillant en l'àmbit publicitari, on va començar de copy i va acabar de director creatiu, en agències com Dayax, Ogilvy o Tandem/DDB. “És un món que està tocant a la literatura. Aquí aprens a veure el llenguatge, les paraules com a imatges”, deia, recordant que Don Delillo també havia fet aquest recorregut.
Aquell podria haver estat el seu destí si no hagués fet fortuna amb la seva gran afició (com la de tocar el piano) amb El príncep de la boira (1993), amb el qual va obtenir el premi Edebé de narrativa juvenil. Era la primera pedra d'una futura Trilogia de la boira, conformada per El palau de la mitjanit i Els llums de setembre. Però seria amb la també juvenil Marina (1998) on dipositaria les llavors de la seva primera novel·la per a adults: un passat misteriós d'un personatge, la Barcelona d'èpoques pretèrites (“des de la Guerra Civil que no hi passa res interessant, a Barcelona”, es lamentava sobre l'escàs dinamisme cultural i social de la seva ciutat natal).
L'ombra del vent, la història d'un jove que a la Barcelona grisa del 1945 descobreix un cementiri de llibres oblidats, entre els quals un de maleït d'un misteriós autor, arribaria el 2001, però no seria un èxit instantani. Finalista del premi Fernando Lara —va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio—, va ser el sempre despert i viatjat Terenci Moix qui en recomanaria la publicació. Ruiz Zafón presentava una novel·la amb una estranya barreja de fantàstic i negre, dos gèneres que li agradaven i coneixia bé i que estaven triomfant a mig món, especialment als Estats Units, on l'autor s'havia trasllat amb els guanys del premi Edebé per treballar com a guionista a la meca audiovisual de Los Angeles. Però tenia un problema. “Era una decisió poc comercial llavors a Espanya, on tota la literatura de gènere estava mal vista”, fixaria al cap d'un temps, sempre queixós amb una crítica literària espanyola que veia estancada: “És un búnquer dels setanta i la gent hi passa per sobre.
“Però la va encertar de ple a l'hora de fer una obra comercial de qualitat, homologable amb el que s'estava fent a la resta del món i en uns moments en què el sector editorial entrava per força en la indústria de l'oci, necessitada de supervendes. També a Espanya. Al llibre, l'escriptor va combinar una prosa fluïda i generosa en diàlegs i personatges que es descriuen parlant, que ell admetia com a influència directa del món audiovisual. L'ombra del vent, elogiada fins i tot per Stephen King, va acabar arribant a les llibreries de 50 països. Va ser escollida el 2007 per 81 escriptors i crítics llatinoamericans i espanyols com un dels 100 millors llibres en castellà dels darrers 25 anys.
Ruiz Zafón va rebre gairebé una vintena de premis literaris i havia aturat pràcticament la seva feina com a escriptor: El Príncipe de Parnaso, del 2018, relat no venal ambientat en la sèrie d'El cementiri…, va ser l'últim que va sortir a la llum. En comptes de quedar afectat pel seu èxit comercial, sentia com pocs el pes i la responsabilitat de l'escriptor, com van demostrar els gairebé set anys que van passar entre la publicació de L'ombra del vent i la seva continuació, que potser és per atzar que comencés així: “Un escriptor mai oblida la primera vegada que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una història (...). Un escriptor està condemnat a recordar aquest moment, perquè llavors ja està perdut i la seva ànima té un preu”. Ho va recordar sempre.
dimarts, 16 de juny del 2020
Mor el periodista i escriptor Manuel Cuyàs
Entre molts altres guardons va rebre el premis Jaume Ciurana (1987), el Manuel Bonmatí de periodisme (2010), el Ploma d’or dels alumnes de periodisme de la UAB (2012), el de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) a la trajectòria professional (2013) i el d’Òmnium Cultural de Mataró.
http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1806351-mor-el-periodista-i-escriptor-manuel-cuyas.html?cca=1
Durant més de trenta anys va treballar en aquest diari, va exercir la direcció de l’edició del Maresme i va escriure milers d’articles. El darrer, en el qual anunciava als lectors els seus problemes de salut,
divendres, 29 de maig del 2020
L’any del coronavirus
Quan va comença el confinament es parlava de quinze dies, fa
molts més dies que ho estem patint i va sumant. El president espanyol el Sr.
Sánchez obre la porta a poder anar a treballar, els experts diuen que és una imprudència.
Els contaminants augmentant i els morts també, l'ésser humà va de sabí i això
és un cost molt alt que estem pagant tots. Cada cap de setmana surten els
cotxes per anar a segones residències, els és igual els controls policials, és
més, alguns s'enfronten als mossos o policies locals que estan vetllant per
nosaltres, mentre estan posant-se en perill i posant als altres.
Les passejades del gos no sé ni com qualificar-ho, hem de treure
el gos el més a prop possible, que faci les seves necessitats i a casa. No
donar una volta de mitja hora per tot el veïnat.
Tenim un enemic que no es veu però, que es posa a tot arreu
i ens pot matar, no és físic però existeix.
Ens en sortirem si tots fem el correcte. I es farà segons
els experts, de forma esglaonada, perquè per tindre seguretat que no hi hagi
més contagis s'ha de fer de forma gradual. Així i tot, no voldrà dir que tot
s'ha acabat, haurem de veure i estar encara en guants i mascares per si hi ha
rebrots.
Fa molts dies que estem tancats, estem cansats d'estar casa,
separats de les nostres famílies; pares, fills, germans, nets i també d'amics.
Aquesta crisi posa a prova la nostra fermesa de caràcter. I com éssers humans
que som, hem de demostrar el que som capaços de fer per nosaltres i pels
altres. Hem d'assumir que no cada dia estarem del mateix humor però hem de fer
l'esforç per fer coses i estar actius perquè els efectes emocionals siguin
menors. Tots per tots i ens assortirem.
Tessa Barlo
dissabte, 23 de maig del 2020
Mor Lluís Juste de Nin, un referent del còmic català
Ninotaire compromès i creador de la Norma, va destacar com a autor de novel·la gràfica històrica
El dibuixant Lluís Juste de Nin ha mort aquest dijous als
75 anys, segons ha confirmat la seva família. Sense ell no es pot
explicar el còmic en català de les últimes dècades, del qual va ser un
dels grans defensors i un dels autors més prolífics. També va ser una
figura important del món de la moda a través del seu treball com a
dissenyador i director creatiu a Armand Basi. Però sobretot va ser un
referent a l'hora d'entendre la historieta des del compromís amb la
llengua i amb la idea de nació catalana, especialment a través de les
seves novel·les gràfiques, que constitueixen un projecte ambiciós de
reconstrucció històrica de Catalunya a través del llenguatge de la
historieta.
Nascut a Barcelona el 1945, els seus
inicis en el dibuix i l'humor gràfic van anar lligats a la lluita
antifranquista amb el PSUC com a company de viatge. Des de finals dels
60 va dibuixar fulls de mà i còmics de propaganda obrera, formant part
del grup Plástica Popular, del qual ell era l'únic ninotaire, que va
donar forma a l'estètica de l'activisme antifranquista. Els seus
dibuixos també van aparèixer en revistes clandestines com La Huelga, Luchas obreras i Treball,
òrgan oficial del PSUC. Quan signava aquests feines ho feia amb el
pseudònim L'Esquerrà o El Zurdo, un àlies que va mantenir per a les
il·lustracions que acompanyaven els articles de Manuel Vázquez Montalbán
a Mundo obrero, en què també dibuixava tires i caricatures.
"La seva obra sempre era ideològica i sempre es
posicionava", elogia el ninotaire i divulgador Jaume Capdevila, que
reivindica els inicis combatius i compromesos de Juste de Nin. "Per això
el seu dibuix sempre va ser funcional, perquè per a ell era sobretot
una eina per transmetre idees i inocular ideologia, fins i tot en les
seves obres històriques més recents, que sempre tenen rerefons i no
volen limitar-se mai a ser un entreteniment lúdic". Juste de Nin també
va resumir així la seva posició en una entrevista el 2012: "Jo, per
dibuixar, necessito defensar o atacar. ¿Dibuixar per dibuixar? No és la
meva vocació. ¿Fer d'il·lustrador? Tampoc".
Del primer àlbum en català a la Norma
El
1973 va publicar de forma clandestina i amb el suport del PSUC una
aproximació a la història de Catalunya ubicada en un poble imaginari,
Vilaninota: Història de Vilaninota és la seva
primera incursió en el còmic històric i també un dels primers àlbums de
còmic per a adults publicats en català durant el franquisme. Ja en
democràcia va comentar l'actualitat a les pàgines de la revista Canigó amb la sèrie Petant la xerrada
i el 1982 arribaria la seva creació més popular arran d'un encàrrec que
li va fer la Generalitat: dissenyar un personatge per ser la imatge
d'una nova campanya en favor de l'ús de la llengua catalana.
La resposta de Juste de Nin va ser la Norma, una nena vestida amb pantalons granota –una picada d'ullet a El més petit de tots,
de Lola Anglada– i un gran somriure que va empaperar autobusos, parets i
carpetes, convertint-se en la imatge amable i popular de la
normalització lingüística. El personatge, que prenia com a model la nena Anna Solà, va protagonitzar la campanya El català, cosa de tots, que va tenir com a guionista Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i va assolir una gran difusió. La Norma va protagonitzar un breu retorn el 2012, quan Juste de Nin la va redibuixar molt emprenyada en senyal de rebuig a la Llei Wert.
Tot i la seva popularitat en moments puntuals, Juste de Nin mai es va acabar d'integrar en la família del còmic. "Era un outsider de l'humor gràfic, anava per lliure –apunta el crític i divulgador Jordi Riera, autor d'El còmic en català–. No es va integrar mai en el grup d'El Perich i la revista Por Favor ni en el cercle underground d'El rrollo enmascarado. Segurament pel seu tarannà, perquè ell era una persona molt elegant, un gentleman".
Desaparició i retorn d'un ninotaire
A
aquesta falta de presència en el món del còmic també va influir la seva
implicació com a director creatiu de l'empresa de moda que el seu cosí
Armand Basi va crear el 1985. "Després de la Norma es podria haver
consolidat com a autor, però va optar per fer desaparèixer el ninotaire i
dedicar-se en exclusiva a l'empresa familiar –explica Capdevila–.
Tanmateix, en el fons el ninotaire seguia allà i per això va reaparèixer
quan va abandonar les seves responsabilitats a l'empresa".
El retorn de Juste de Nin al còmic es produeix el 2004 amb Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana,
un recorregut en vinyetes en blanc i negre a través de tres segles de
genealogia familiar dels Nin en què, per descomptat, apareixen el
malaguanyat líder del POUM Andreu Nin i l'escriptora Anaïs Nin. Tres
anys després, el dibuixant arrenca el projecte Cròniques a llapis,
en què es proposa "explicar la història del nostre país d'una forma
digerible" a través d'una sèrie de novel·les gràfiques que traslladen de
manera molt lliure clàssics literaris a la realitat catalana. Així, Montecristo 1941 adapta el relat d'aventures d'Alexandre Dumas a la Barcelona franquista, El guepard 1970 aborda els anys de la Transició amb una mirada lampedusiana, Barcelona 1931 situa L'educació sentimental de Flaubert en la Barcelona revolucionària de la Segona República, etc.
El dibuixant va acabar prescindint de la crossa literària en la darrera
dècada, dedicant novel·les gràfiques a episodis històrics com el de la
guerra dels carlins (La guerra dels besavis), a retratar la Barcelona burgesa de l'últim terç del segle XIX (La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu) o a estudiar figures històriques tan interessants com el Noi del Sucre (El Noi. Vida i mort d’un home lliure), Joan Pujol (Garbo, l'espia català que enganyà Hitler) o, esclar, Andreu Nin (Andreu Nin. Seguint les teves passes). La seva última novel·la gràfica, de publicació recent, és Rossinyol que vas a França, que abandona Catalunya per visitar les trinxeres de Charleroi durant la Primera Guerra Mundial, un homenatge a La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la que ja havia adaptat al còmic "de forma lliure i catalanitzada" el 2011 començant la seva versió a la Barcelona modernista dels Quatre Gats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)