Reunió d'escriprtors/es Cerdanyola

Ahir un altre reunió d'autors/és per anar definint l'acte del dia 11-03

David Nel·lo i Luis Leante guanyen els premis Edebé 2020

La novel·la de Nel·lo aborda la crisi dels refugiats a través d'una família d'escarabats fugitius

Un mes i mig després de guanyar el Sant Jordi amb Les amistats traïdes, David Nel·lo ha tornat a guanyar un premi literari, en aquest cas l'Edebé en la categoria infantil, dotat amb 25.000 euros, amb La crònica de l'Iu Eskar, que explica l'èxode forçat d'una família de 83 escarabats a través d'un dels coleòpters més joves del clan

Els animals de Nel·lo pensen, parlen i senten igual que els humans. "No és una versió Disney d'ells", deia un dels membres del jurat del premi. Són capaços, per tant, del millor, però també del pitjor: guerra, racisme i xenofòbia. Els escarabats refugiats són de l'espècie Blatta orientalis, "que són foscos, gairebé negres". Els escarabats del lloc on arriben són més clars, de l'espècie Blattella germanica. "¿No som iguals uns i altres, no patim igual quan algú ens aixafa?", demana un dels escarabats de la família Eskar a un dels insectes que en un primer moment el rebutja pel seu aspecte diferent. 

"És veritat que hi ha morts, al llibre, però us asseguro que l'humor i la ironia hi són –ha avançat Nel·lo–. La història, explicada des d'un dels protagonistes, s'allunya de la faula tradicional". Un dels altres temes de la novel·la és el concepte de pàtria: "La pàtria pot ser molt bonica o pot ser una desgràcia, depèn de com t'ho miris –diu un dels personatges del llibre a l'Iu Eskar–. La pàtria es torna més dolça quan l'enyores des de la distància, perquè te n'has allunyat. La somies i en tens mil records. Però la pàtria es converteix en una monstruositat si penses que és un lloc que només et pertany a tu i als que són com tu. Llavors deixa de ser una cosa dolça per transformar-se en una cosa agra i lletja".

El llibre de Nel·lo defuig "un missatge moral", tot i que "els lectors trauran fàcilment conclusions". Nel·lo, que ha traduït les sèries de llibres de Geronimo Stilton i Bat Pat, diu que ha estat "molt familiaritzat professionalment amb animals des de fa temps".

És la segona vegada que David Nel·lo guanya el premi Edebé. La primera va ser el 2014, també en en la modalitat infantil, amb La nova vida del senyor Rutin.

En la categoria juvenil ha estat Luis Leante el guanyador d'aquesta edició, la 28a que convoca l'editorial. Maneras de vivir entrellaça les entrevistes que formen la història de quatre protagonistes units per la música, el destí i el dret a una segona oportunitat. Si la novel·la de Nel·lo es pot emparentar fàcilment amb l'anomenada crisi dels refugiats que arriben a Europa massivament, el llibre de Leante posa sobre la taula la superació, la capacitat de redimir-se i reinventar-se i el valor dels lligams familiars. Leante rebrà 30.000 euros per la seva novel·la.

"Les famílies plàcides no m'interessen, com a escriptor –ha dit Leante–. I aquí volia conjugar una família no habitual amb la presència de la música. No tenia cap grup de rock al cap concret". Leante, d'origen murcià, ha recordat el primer concert al qual va anar amb 16 anys: "Un dels grups que hi tocaven eren Distorsión, un grup del poble del costat, que feien de teloners de Leño. 

M'interessava explicar a la novel·la la possibilitat d'una segona oportunitat després d'haver tocat fons, sigui a través de la música o dels escriptors". El personatge central del llibre es diu Jimmy: ha sigut una estrella del rock a qui no li han anat bé les coses i que ha trobat el seu refugi en la família. La novel·la està explicada des de quatre punts de vista, que es corresponen a personatges que expliquen aspectes diversos de la vida del Jimmy.

https://llegim.ara.cat/actualitat/David-Nello-Luis-Leante-Edebe_0_2389561162.html

Reunió d'escriptors/es Cerdanyola

Hola: Ahir vam tindre una altra reunió del grup d'escriptors i vam arribar a les conclusions per la diada de Sant Jordi, així com per l'acte de presentació de l'11-03. Comença a tindre cara i ulls

 
Som cinc escriptors/es: Carles Morata, Luis Esquerra, Eva Pérez, Robert Álvarez i jo mateixa amb el pseudònim de Tessa Barlo.

Reunió d'escriptors

Ahir ens vam reunir per concretar la presentació d'autors que farem el dia 11-03 a L'Ateneu.
Carlos Morata, Robert Alvarez, Luis Esquerra i Tessa Barlo

Eduard Márquez puja a l’escenari del Romea

Quan el blocatge d'un escriptor es converteix en un esdeveniment literari · Història d'un procés vital i professional al voltant de la creació d'una obra i de l'ofici d'escriptor · N'hem estat testimoni d'excepció durant cinc anys i ho expliquem 

Aquest dilluns 20 de gener, a mitja tarda, mentre el temporal Glòria començava a fer estralls, el teatre Romea de Barcelona s’anava omplint d’espectadors. El dilluns no hi ha funció i la Fundació Romea, actualment dirigida per Fèlix Riera, organitza propostes sovint inesperades, arriscades, lligades a la creació i al creador, que fomenten el debat i la reflexió. Aquell dia, la platea i l’amfiteatre s’anaven omplint de lectors, editors, escriptors, alumnes de l’Escola d’escriptura… Perquè se’n preparava una de grossa: s’havia anunciat que l’escriptor Eduard Márquez pujaria a l’escenari per explicar el moment creatiu en què es troba. El títol: Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la).

L’escenari comptava amb un attrezzo sobri, amb quatre taules repartides per l’escenari plenes de material documental: fotocòpies, arxivadors, piles ben ordenades de fulls DIN-A4… La foscor era el paisatge de fons i les taules eren il·luminades per uns focus amb llum potent i clara.

Amb discreció, per un lateral, va aparèixer l’escriptor Eduard Márquez. Sol. I va fer ús de la paraula, amb una veu potent, greu, que no li va tremolar ni una engruna. Eduard Márquez va explicar la seva situació com a creador: en quin punt es trobava en el seu ambiciós projecte d’escriure una novel·la, una novel·lassa, que vol explicar la Barcelona dels setanta. Del 17 de gener de 1969, quan un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona va assaltar el rectorat i va tirar el bust de Franco per la finestra, fins al 8 de maig de 1980, amb l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat.

Amb un guió molt ben treballat, tot escrit, Márquez va anar relatant, gairebé disseccionant, dalt de l’escenari, el procés de documentació fet fins aleshores, amb lectures d’una bibliografia extensíssima, les entrevistes amb un bon grapat de protagonistes d’aquella època, les descobertes i les vivències humanes que aquest procés li havia anat reportant, i els tres elements principals que en aquest moment el tenen blocat, perquè encara no sap com resoldre’ls. Sintèticament: la veracitat dels fets contra una documentació extensíssima, que molt sovint es contradiu; la necessitat de distanciar-se dels vincles afectius que ha anat trenant amb les persones que ha entrevistat llargament i moltes vegades durant el procés de documentació, per poder escriure amb la màxima llibertat al servei de la novel·la; i la dificultat tècnica de crear una estructura que vagi atrapant el lector en aquesta llarga peripècia coral.

Eduard Márquez va llegir quatre capítols que ja té escrits, madurs, del llibre: el començament, amb l’assalt al rectorat; una escena dels MIL, després de l’atracament a una sucursal bancària que va deixar cec un dels oficinistes; la creació d’una cèl·lula clandestina; i la vida en una comuna, que Márquez va freqüentar.

Anem al principi del punt i a part. Un anunci aclaparador

Per entendre el moment que viu i pateix Eduard Márquez, cal remuntar-nos uns anys enllà. En un opuscle que es va repartir després de la sessió del teatre Romea, explica en una nota a peu de pàgina: «Un cop publicat L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) la certesa d’haver arribat al final d’una etapa creativa em va empènyer a aturar-me i a pensar sobre com i per què havia de continuar escrivint.»

Va ser amb Jaume Vallcorba a Quaderns Crema que Eduard Márquez es va fer conèixer com a narrador, quan li va publicar els dos primers reculls de contes, un de títol impossible, Zugzwang (1995), i L’eloqüència del franctirador (1998) i també la primera novel·la, Cinc nits de febrer (2000). Després, amb l’editorial Empúries publicaria tres novel·les més: El silenci dels arbres (2003), La decisió de Brandes (2006) i L’últim dia abans de demà (2011).
L’agost del 2014 es moria Jaume Vallcorba d’un càncer i, coses de la vida, un mes després, Márquez presentava Vint-i-nou contes menys (Empúries), volum que era una revisió i reescriptura dels dos llibres de contes anteriors. Amb motiu d’aquesta novetat, el 22 de setembre l’entrevistava i l’escriptor em feia una declaració aclaparadora. La darrera part de l’entrevista va anar així:

—Per què ara heu tingut la necessitat de tornar als orígens?
—Per tancar una època. És el meu últim llibre d’una època. I o sóc capaç de regirar-ho tot, o s’ha acabat. És un llibre testamentari. Aquest llibre és fonamental perquè representa un punt i a part.

—Què dieu ara!
—El procés que vaig començar fa vint anys ha arribat a la màxima expressió amb l’última novel·la escrita, ‘L’últim dia abans de demà’. No puc anar més enllà, de manera que tanco un trajecte que no té possibilitats de futur. És un trajecte que només podria conduir-me a la repetició o a l’esterilitat narrativa. No m’interessa. I com que m’agraden les coses rodones, acabo on vaig començar, retornant als contes originals.

—Aquesta decisió no us fa tenir vertigen?
—Durant anys el meu lema ha estat ‘menys és més’, que vol dir treure el màxim rendiment de la contenció, de la transparència, del rigor constructiu. Ara vull anar en una altra direcció. I poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d’escriure. No passarà res. He fet molta feina en tots aquests anys, vint-i-sis llibres, entre adults i nens, i n’estic ben orgullós.

—Però sabeu què voleu fer?
—Vull continuar escrivint, sí, i intueixo què vull fer.

—Què?
—Vull fer una marató. Fins ara m’he dedicat als cent metres llisos o, més ben dit, als cent metres tanques. Els cent metres no els puc córrer més de pressa. Ara vull preparar-me per córrer maratons: escriure llibres de sis-centes pàgines. Però per fer la marató he de reconsiderar-ho tot: la tècnica, la llengua, l’ús de les descripcions, els personatges… I què pot passar? Que no en sigui capaç.

—…
—Vols que quedem d’aquí a un any, el 22 de setembre, aquí mateix, a l’Hotel Calderón, a les 10.30? T’explicaré com va el procés.

Cinc anys difícils, posant en crisi la condició d’escriptor

Efectivament, ens hem anat trobant cada 22 de setembre a l’Hotel Calderón, excepte el 2018, que no em va ser possible d’assistir-hi. I durant aquests anys, Eduard Márquez ha fet un camí difícil i dolorós, on ha posat en crisi pràcticament totes les baules de l’ofici d’escriptor, en un país on els escriptors no poden viure d’escriure, on moltes editorials no fan política d’autor i sovint destrueixen i descataloguen les obres, on les institucions públiques no destinen recursos per a facilitar la creació…

El 22 de setembre de 2015, Eduard Márquez m’explicava:
‘Em trobo en fallida tècnica. La situació és senzilla, fàcil d’explicar i d’entendre: el meu projecte vital, basat en l’escriptura com a vocació, se n’ha anat en orris. En les condicions actuals no puc escriure. El pal de paller de la meva vida interior se n’ha anat a prendre pel sac. Avui, els vint-i-sis llibres que he escrit no em donen gairebé res. Tinc el traster convertit en un cementiri de llibres meus, perquè me’ls descataloguen. Per això, el meu projecte de vida avui és absolutament inviable.’

‘Aquesta dispersió és nefasta per a la creació literària, ambiciosa, tal com l’entenc. A més, el que em passa quan intento buscar solucions és que tinc la sensació de jugar a l’oca en una taula de parxís. Davant de tot això em trobo en el desconcert més absolut. Sóc incapaç d’encarar el meu projecte literari en el present i en el futur. I d’aquí la fallida tècnica. Recordo que quan començava, en Jaume Vallcorba em deia: d’aquí a deu anys, tu te’n sortiràs i a mi em sortiran els números. Aquesta dosi de confiança va ser brutal i Vallcorba no podia estar equivocat.’

—Quin procés de treball utilitzeu a l’hora d’escriure una novel·la?
—Jo, quan escric una novel·la, l’he de viure, no és escriure-la, és viure-la. Per això és important tenir qualitat en el temps que hi dedico i poder destinar-li pràcticament tot el temps. Submergir-m’hi. Però la davallada de vendes de llibres, els clubs de lectura que ara són gratuïts…, això no ajuda.

—De què vivíeu abans?
—Jo sóc una persona molt austera. Abans de la crisi els ingressos venien dels drets d’autor. Pensa que havia arribat a vendre 10.000 exemplars d’algun dels llibres infantils que he publicat i ja tenia uns vint-i-sis volums publicats, que també donaven drets i aquest era l’objectiu, viure dels drets d’autor. També hi havia avançaments i hi havia activitat cultural remunerada: feia clubs de lectura (dos al mes), que organitzaven les biblioteques, ajuntaments, la Institució de les Lletres Catalanes, fins i tot en venien gràcies a grups que es reunien en cases particulars. I amb algunes feines molt concentrades al mes, podia dedicar tres setmanes de cada quatre a escriure la novel·la que tenia en procés.

—I després?
—Quan es comencen a esmicolar els drets d’autor, entro a fer classes a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i col·laboro en mitjans de comunicació (una secció en un programa de la Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio) i faig traduccions d’informes econòmics, que van més ben pagades que no les literàries. Però si vols fer bé aquestes coses, el temps que hi esmerces és molt i el temps que pots dedicar a escriure és poc.
Eduard Márquez va continuar amb tristor però amb lucidesa l’anàlisi de la situació:
‘A Historial de un libro, Luis Cernuda explica que ell escrivia per sobreeiximent. S’anava omplint de sensacions i d’emocions i, quan tot això sobreeixia, era quan es posava a escriure. Jo també treballo així. I posar-me a escriure una novel·la llarga sense poder-li dedicar tot el temps que requereix em produeix tant de neguit que prefereixo aparcar-la. En aquestes circumstàncies, veig que les virtuts que em van transmetre els meus mestres (tenacitat, rigor, perfeccionisme, exigència…) se’m giren en contra.’
‘Els eixos vertebradors del meu pensament literari neixen de la poètica de Juan Ramon Jiménez: vocació, exigència, rigor i totalitat. Una obra literària és un tot orgànic, una visió del món, on els llibres es complementen. Ell ho anomenava ‘obra total’ o ‘obra en marxa’. Tractament, llengua, voluntat d’estil, risc, posar en qüestió el que fas… José Manuel Blecua, que va ser un dels meus mestres literaris, també deia: una cosa és escriure poemes i una altra ben diferent és fer poesia. I ara ho trasllado: una cosa és escriure novel·les i una altra és fer literatura. Per fer literatura necessites ambició, encara que t’equivoquis i no te’n surtis.’
‘Em sento com si m’haguessin trinxat un paisatge, el meu espai natural, el meu món. I em fa molta pena veure que estem immersos en una piconadora, al marge de les qüestions personals. Necessito eines per a tirar endavant i menjar-me la derrota. S’ha de repensar tot. Però un creador té un ofici i té dret a viure del seu ofici. Perquè ser escriptor és un ofici! No és un bloqueig d’idees o no saber per on tirar. Si les condicions fossin unes altres, estic convençut que em trobaria escrivint.’

Quan no tens res ho tens tot

Semblava que poques coses passessin d’un any per l’altre, però algunes eren significatives. A l’opuscle citat abans, Márquez explica: «Gràcies a una proposta de l’Eugènia Broggi, les reflexions literàries sobre tot plegat es van acabar convertint en el pròleg ‘Escriure o morir’ per al llibre L’art de la ficció, de James Salter (L’Altra editorial, 2017).» I, una altra: «Les primeres decisions estilístiques i narratives derivades d’aquesta recerca es van concretar parcialment, gràcies en aquest cas a una proposta del Ricard Ruiz Garzón, en el conte ‘Garmish -Partenkirchen’, publicat al recull Risc. Antologia de textos (:Rata_, 2017).

El 2017, enmig de l’efervescència política del país, amb l’entrada al departament d’Economia, el referèndum de l’1-O a tocar, les concentracions davant els jutjats…, l’escriptor havia fet un procés de sedimentació de la seva situació vital i literària i se submergia intensament en la documentació per a la nova novel·la que ja tenia ben definida. Va obtenir la beca Montserrat Roig i en la sinopsi del projecte, explicava: «Vull narrar la transició sencera i des de dins. Treballo tots els fronts: les lluites armades d’extrema dreta i d’extrema esquerra, la catalanista, la veïnal, el món obrer, les grans vagues, el sexe, les drogues i el rock, el món underground, l’alliberament i les reivindicacions feministes, els gais… Fa cinc anys que no publico res, preparant-me per fer el salt. I sóc perfectament conscient del sidral, però també de com m’ho estic passant de bé.»

L’actitud havia canviat i arran de la conversa que vam tenir aquell 22 de setembre del 2017, es pot entendre per què havia canviat. Explicava Eduard Márquez:

‘Ja no penso en termes editorials, perquè ja no penso en termes professionals. És el gran tomb que he fet l’últim any. M’he desvinculat de l’escriptura com a professió. Les meves aspiracions professionals se n’han anat en orris. Ja no aspiro a viure d’escriure.  Ja no aspiro a publicar. Només sóc escriptor per escriure. I això ja no em fa mal. Ja ho he superat. Tinc aspiracions creatives, estrictament. I amb la mateixa ambició de sempre. No espero ni vull res. Ha estat un exercici de reflexió dolorós, però ara ja em trobo en el camí correcte. Em sembla.’

‘Només aspiro a escriure. Per tant, el meu vincle amb el món editorial no té gens d’interès. Avui, el món editorial no forma part del meu context. I només em vull centrar en allò que és important: la meva novel·la nova. El meu gran error va ser haver volgut professionalitzar l’escriptura. Ara sóc lliure de fer el que vulgui i amb qui vulgui. I m’he tret un pes de sobre increïble.’
‘Ara classes d’escriptura a l’Ateneu el dilluns i traduccions per la Caixa. La resta, escriure. Em passo deu i dotze hores llegint, parlant amb gent, fent feina d’arxiu… documentant-me. Feia anys que no m’ho passava tan bé. I potser encara em queda un any de documentació i després, escriure. I si ho arribo a publicar, serà cap al 2020 o 2021. He reduït al mínim la meva vida: fa un any i mig que no em compro cap llibre ni cap CD. Surto poc de casa, però és collonut.’

Aquell 2017, l’eufòria creativa va anar acompanyada d’una projecció internacional que tampoc no esperava: va participar en el festival IFOA de Toronto (Canadà) i Cúirt a Gaillimh (Irlanda), arran de la traducció a l’anglès de La decisió de Brandes. I després va continuar amb una ronda per França, arran de l’edició francesa del títol. En català, confessava, en tenia un munt de caixes plenes, al traster de casa. Per això deia: ‘Ja no espero res, tot el que arribi serà benvingut.’

Un blocatge que dalt de l’escenari és motor literari

Dilluns passat, Eduard Márquez, escriptor compromès amb l’ofici, apassionat, exigent, obsessiu i perfeccionista, va pujar dalt de l’escenari del teatre Romea per explicar el seu procés de creació i amb valentia va compartir la dificultat d’afrontar alguns desafiaments de caràcter tècnic, emocional i de veracitat, sobre els quals ara per ara encara no n’ha trobat el desllorigador. Però convertir aquests impassos en una expressió creativa i portar-la a la ‘plaça pública’ i voler compartir-la fa pensar que el camí cap a la resolució no para gaire lluny.
Dilluns passat, al teatre Romea vam viure un esdeveniment literari de primer ordre, es va omplir i ens vam sentir un país de cultura.
Les trobades, el 22 de setembre, continuaran. Què depararà a Eduard Márquez aquest any que tot just ara comença?


https://www.vilaweb.cat/noticies/eduard-marquez-puja-a-lescenari-del-romea/

Assatjament laboral- cap-2

https://youtu.be/IQZ6dk1WufU

Mor la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó

L'escriptora alcoiana va desenvolupar una trajectòria marcada pel compromís amb els Països Catalans

El primer cop que, de jove, va provar d'escriure un conte en català es va emocionar: “Em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava, i això els joves d'avui no ho poden entendre”, deia Isabel-Clara Simó el dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017. L'escriptora d'Alcoi, que patia esclerosi lateral amiotròfica (ELA) des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La cerimònia de comiat tindrà lloc dijous a les 12h del matí al Tanatori de les Corts. La sala de vetlla s'obrirà dimecres a partir de les 16h de la tarda.

Considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que va anar forjant després d'aquell conte primerenc, escrit en ple franquisme, un llegat que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes. A més, va ser una autora compromesa amb els Països Catalans, una escriptora que es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua i que va lluitar per la llibertat, la situació de les dones i la infància.
Va iniciar la seva carrera, doncs, en ple franquisme, i el seu primer recull de relats,  És quan miro que hi veig clar (1979), va rebre el premi Víctor Català. “Encara recordo que Ovidi Montllor [també d'Alcoi] en va fer la presentació a la llibreria Catalònia”, explicava quan va rebre el prestigiós guardó concedit per Òmnium Cultural el 2017. A l llarg de quatre dècades, Isabel-Clara Simó ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l'assaig, els relats, l'articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l'actualitat a Barcelona i Nova York. Les dues últimes novel·les publicades per Simó han sigut Prime time. Irreverències (Gregal, 2019) i La sarbatana (crims.cat, 2019), protagonitzada per una parella sexagenària, l’Olga i l’Ilya, que es compra una casa de camp per retirar-se i, en comptes de trobar-hi la pau prevista, s'enfrontarà a una situació imprevista que els farà revisar les seves vides. El Festival Tiana Negre tenia previst retre-li un homenatge en la propera edició -els dies 17 i 18 de gener-, i dedicar-li una taula rodona amb la participació de la filla gran de l'escriptora. "Ara no podrem comptar amb la seva presència, però mantenim l'homenatge i el farem encara amb més motiu", explica Anna Maria Villalonga, directora del Festival. 

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. Va llicenciar-se en filosofia a la Universitat de València, on va conèixer el cercle de Joan Fuster. Als seus inicis es va dedicar a l'ensenyament, primer a Bunyol, València, i després a Figueres, al Principat. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l'Institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir el setmanari Canigó, que havia fundat el seu marit, el periodista Xavier Dalfó.

Posteriorment va ensenyar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Pompeu Fabra i es va doctorar en filologia romànica (1995) amb una tesi sobre el simbolisme templer. Paral·lelament, Isabel-Clara Simó ha sigut membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i en va ocupar el càrrec de vicepresidenta durant tres anys (1985-1988). El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Altres guardons que ha merescut al llarg de la seva dilatada carrera són el premi Trajectòria del Llibre en Català (2013), el premi Jaume Fuster de l'AELC (2013) i la Medalla d'Or de la Ciutat d'Alcoi (2013). El 2016 va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

https://www.ara.cat/cultura/Mor-Lletres-Catalanes-Isabel-Clara-Simo_0_2373362779.html

Assatjament laboral - Cap-1

Després del capítol de presentació del projecte, us regalo amb un nou capitulo. #tessabarlo

Article de la revista "La vall"- Resum de l’any 2019

Resum de l’any 2019

En acabat l’any2019, m’agradaria fer un resum, perquè han passat tants esdeveniments que pot resultar interessant fer memòria.

— Al gener el President Sánchez deixava bloquejat al port de Barcelona al vaixell “Open Arms”. Salta el escàndol més gran de l’Església per abusos a menors, després durant tot l’any, hagut un degoteig en diferents institucions i col·legis. També cal recordar la vaga dels taxis i el problema dels quinze minuts en la nova tarifa.

— El febrer, concretament el 12, comença el judici sobre el procés. Crec que ha sigut l'únic judici on quasi tota Catalunya estava pendent. On vam veure amb tota gosadia, el Sr. Zoido ministre de l'interior, la Sra. Santamaria vicepresidenta del Govern i el mateix President el Sr. Rajoy, declaraven no saber res de qui havia donat l'ordre als policies nacionals l'1-O. Mentí a un tribunal, és molt greu, però no ha passat res.

— Al març el dia vuit se celebra el dia de la dona, aquest any ha tingut una connotació diferent, perquè tota Espanya, inclosa Catalunya ens vam unir en diferents manifestacions per defensa els nostres drets, de fet la lluita continua. El disset els independentistes catalans van anar a Madrid. El 22 La fiscalia denuncia al President Torra per no treure el llaç groc del balcó de la Generalitat, cosa que va fer dos dies després.

— Abril. Al President Puigdemont i al conseller Comí se li nega ser eurodiputat, si abans no passa per Madrid a recollir l’acte, de fet el 2-07 comença a Estrasburg la primera sessió sense ells. El 28 hi ha les eleccions espanyoles, Sánchez guanya però, no per majoria.

— Maig. A les eleccions municipals i concretament a Barcelona, el Sr. Maragall s’imposa a la Sra. Colau.

— Juny. Com hem pogut viure a través de les notícies, els tres vots del Sr. Valls li van donar l'alcaldia a la Sra., Colau.15-06

— Juliol- El Sr. Sánchez tanca la porta a Podem, amb aquelles declaracions tan escandaloses que no podria dormir tranquil. Noves eleccions.

.— Setembre venen forts i comença un atac continuat sobre persones dels CDR que detenen, amb el delicte de terrorisme. Va ser un més delirant!

— Octubre. Tots pendents de la sentència que es va produir el dotze i que en la revista passada i vaig dedicar l'article.

— Novembre i les noves eleccions espanyoles on el partit C's s'enfonsa i cap treu majoria si bé el partit feixista Vox treu 52 diputats que és molt preocupant. També el judici contra el Sr. Torra queda vist per sentència, per llaç de la façana de la Generalitat.

Ara al Desembre estem en negociacions de partits que veurem com acaba, si esquerra li dóna els seus vots al PSOE o no, per fer govern, tot indica que sí que ho faran. Una cosa és segura, avorrits no estem.

Tessa Barlo

Assajament laboral- presentació

Primer vídeo de uns quants per parlar sobre l'assajament laboral

Bon Nadal!!

Escriptors de Cerdanyola

Reunió d'escriptors de Cerdanyola, preparant els actes del propers trimestre.

Eva Esther Perez Velazquez 
Carles Morata
Luis Ezquerra Escudero
Tessa Barlo

Hannah Arendt: l’amor, el Tinder i la revolt

«Deia que des de nena havia sabut que només l'amor li podia proporcionar la sensació d'existir. D'existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre's. De desaparèixer davant d'allò estimat» 

I poses una cara rodona i groga somrient. I envies un enigma en forma de gat i una emoticona en forma de cranc o de ratpenat i, finalment, un cor de color blau. Després, aquelles cares dels ulls que miren cap amunt que mai saps què volen dir però que no volen dir res d’observar el cel sinó que estàs pensant una cosa que no vols dir.

No sabem què n’hauria opinat, Hannah Arendt, del Tinder, ni dels missatges en format icona, ni dels Telegrams encriptats. Fa poc, llegia que va excloure de les seves obres més importants totes les reflexions que havia fet en vida sobre l’amor i les relacions íntimes. Potser perquè pensava, com els homes filòsofs de l’època, que això de parlar de l’amor no era digne de reflexions polítiques per allò que tot això forma part de la vida privada. Ni a La condició humana ni a La vida de l’esperit no va desenvolupar allò que segons diuen les biografies li va costar tota la vida d’entendre. Sí que ho va fer –de manera premonitòria i reveladora– al seu primer escrit acadèmic, una tesi doctoral on s’endinsava en l’amor segons Sant Agustí. Recentment, Antonio Campillo (Abadaeditores) ha tret la pols al seu Diari filosòfic i als seus Poemes per anar fent trenes de fragments inèdits de les seves cartes d’amor a Heidegger o a amigues com Anne Mendelshon Weil i Hilde Fränkel. A través d’aquests textos anem entenent com l’amor era la cola que enganxava totes les hipòtesis polítiques que la van fer famosa. La diferència entre el que ella anomenava l’Amor Sense Món i l’Amor Amb Món. El primer, la passió per conèixer i expandir-se –que ella anomenava amor nocturn– i el segon, l’amor –diürn– que era llavor per a construir, tant fos un matrimoni com una comunitat o un país.

Deia que des de nena havia sabut que només l’amor li podia proporcionar la sensació d’existir. D’existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre’s. De desaparèixer davant d’allò estimat. Bona part de la seva vida va estar marcada per l’amor al seu professor d’Universitat Heidegger, un Amor Sense Món, com deia ella, que s’alimentava del desig eròtic i de l’admiració de la interlocució. No va ser fins que va conèixer Heinrich Blucher, el seu segon marit, que va descobrir que era possible unir l’Amor Sense Món amb l’Amor Amb Món, aquell que podia inspirar l’ànima i que al mateix temps podia concretar-se en una vida en comú. Expliquen els biògrafs qui si alguna vegada va atrevir-se a parlar de felicitat ho va fer en aquest cas. Quan va pensar que era possible unir els dos Amors.

Per ella, l’Amor Amb Món no era només d’àmbit privat, sinó el vincle que sustentava la comunitat política. Res més no podia fer-ho. Ni la violència armada, ni la necessitat econòmica, ni el parentesc ètnic, ni la interdependència funcional. Per a ella, el vertader origen de la comunitat política era l’Amor al Món. I així com la felicitat personal s’aconseguia amb la unió de la passió i la quotidianitat, la felicitat pública s’experimentava en construir comunitat amb la colla d’estranys amb els quals compartim carrer. Les institucions neixen d’apreciar-nos, de fer-nos preguntes i de donar-nos suport. Només d’això. Em vénen al cap les paraules de la psicòloga Anna Miñarro, en referència a les darreres mobilitzacions a Catalunya, que assegurava que sortir al carrer no és solament una necessitat sinó també una teràpia i un acte de salut.

Què n’hagués pensat, Hannah Arendt, del Tinder no ho sabem, però sociòlegs, antropòlegs i artistes es prenen molt seriosament aquests nous espais de mediació social per aproximar-se a conflictes globals d’aquests que diem ‘seriosos’. La mediatització dels afectes té conseqüències. I no cal que siguin totes bones o totes dolentes, però sí importants per a tenir en compte. Com comenten la terrassenca Estela Ortiz i la barcelonina Núria Gómez al llibre Love me, Tinder, a poc a poc, a través d’aquestes noves formes de relació es van començant a naturalitzar pràctiques que poden ser reveladores de la deriva íntima que vivim. Que si ghosting, que si benching, que si breadcrumbling. En realitat, són paraules que descriuen coses com desaparèixer del xat sense donar explicació, mantenir una filera de pretendents a la banqueta per si en falla algun i preparar el terreny per a una futura ruptura quan encara tens parella. Pràctiques que potser anys enrere no haguessin superat la barrera de la bona educació, o de la moralitat, però que ara es van convertint en habituals i, a poc a poc, són naturalitzades a les nostres vides virtuals.

I mentre això passa, recupero, i no em pregunteu per què ho connecto perquè potser té sentit o potser no, allò que diu l’OMS que la soledat és la pandèmia del segle XXI. Vèiem diumenge a Morir en solitud al Japó com unes brigades humanes amb màscares i escafandres netejaven les restes de mort a les cases del Japó. Calendaris que havien quedat aturats en el temps, restes de fotografies antigues i fluids antics mesclats amb les olors dels productes químics de neteja. Els experts estaven d’acord que la causa de la mort solitària era la falta de comunicació, o la mala comunicació. Els japonesos, precursors en la comunicació digital i la seva iconografia, asseguren tenir por de travessar el llindar de la intimitat dels altres, por de ser massa invasors, por de demanar vincles reals. Potser la virtualitat els ha fet acomodar-se en vincles que no necessitin tant desgast energètic.

No vull ser massa fatalista, però que just aquesta setmana a Bilbao s’hagi immortalitzat la soledat amb una estàtua d’una senyora gran pensativa en un banc sembla una coincidència terrible. No és una dona inventada, és la senyora Mercedes, veïna del barri, reproduïda amb silicona per un escultor hiperrealista. Potser haurem de començar a valorar els moments –siguin de revolta o d’amor– en què hem viscut de prop l’Amor Amb Món perquè l’Amor Sense Món, com deia Hannah Arendt, no només és nocturn sinó també ple d’espectres.

https://www.vilaweb.cat/noticies/hanna-arendt-amor-tinder-revolta-opinio-anna-zaera/