Mor la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó

L'escriptora alcoiana va desenvolupar una trajectòria marcada pel compromís amb els Països Catalans

El primer cop que, de jove, va provar d'escriure un conte en català es va emocionar: “Em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava, i això els joves d'avui no ho poden entendre”, deia Isabel-Clara Simó el dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017. L'escriptora d'Alcoi, que patia esclerosi lateral amiotròfica (ELA) des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La cerimònia de comiat tindrà lloc dijous a les 12h del matí al Tanatori de les Corts. La sala de vetlla s'obrirà dimecres a partir de les 16h de la tarda.

Considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que va anar forjant després d'aquell conte primerenc, escrit en ple franquisme, un llegat que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes. A més, va ser una autora compromesa amb els Països Catalans, una escriptora que es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua i que va lluitar per la llibertat, la situació de les dones i la infància.
Va iniciar la seva carrera, doncs, en ple franquisme, i el seu primer recull de relats,  És quan miro que hi veig clar (1979), va rebre el premi Víctor Català. “Encara recordo que Ovidi Montllor [també d'Alcoi] en va fer la presentació a la llibreria Catalònia”, explicava quan va rebre el prestigiós guardó concedit per Òmnium Cultural el 2017. A l llarg de quatre dècades, Isabel-Clara Simó ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l'assaig, els relats, l'articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l'actualitat a Barcelona i Nova York. Les dues últimes novel·les publicades per Simó han sigut Prime time. Irreverències (Gregal, 2019) i La sarbatana (crims.cat, 2019), protagonitzada per una parella sexagenària, l’Olga i l’Ilya, que es compra una casa de camp per retirar-se i, en comptes de trobar-hi la pau prevista, s'enfrontarà a una situació imprevista que els farà revisar les seves vides. El Festival Tiana Negre tenia previst retre-li un homenatge en la propera edició -els dies 17 i 18 de gener-, i dedicar-li una taula rodona amb la participació de la filla gran de l'escriptora. "Ara no podrem comptar amb la seva presència, però mantenim l'homenatge i el farem encara amb més motiu", explica Anna Maria Villalonga, directora del Festival. 

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. Va llicenciar-se en filosofia a la Universitat de València, on va conèixer el cercle de Joan Fuster. Als seus inicis es va dedicar a l'ensenyament, primer a Bunyol, València, i després a Figueres, al Principat. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l'Institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir el setmanari Canigó, que havia fundat el seu marit, el periodista Xavier Dalfó.

Posteriorment va ensenyar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Pompeu Fabra i es va doctorar en filologia romànica (1995) amb una tesi sobre el simbolisme templer. Paral·lelament, Isabel-Clara Simó ha sigut membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i en va ocupar el càrrec de vicepresidenta durant tres anys (1985-1988). El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Altres guardons que ha merescut al llarg de la seva dilatada carrera són el premi Trajectòria del Llibre en Català (2013), el premi Jaume Fuster de l'AELC (2013) i la Medalla d'Or de la Ciutat d'Alcoi (2013). El 2016 va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

https://www.ara.cat/cultura/Mor-Lletres-Catalanes-Isabel-Clara-Simo_0_2373362779.html

Assatjament laboral - Cap-1

Després del capítol de presentació del projecte, us regalo amb un nou capitulo. #tessabarlo

Article de la revista "La vall"- Resum de l’any 2019

Resum de l’any 2019

En acabat l’any2019, m’agradaria fer un resum, perquè han passat tants esdeveniments que pot resultar interessant fer memòria.

— Al gener el President Sánchez deixava bloquejat al port de Barcelona al vaixell “Open Arms”. Salta el escàndol més gran de l’Església per abusos a menors, després durant tot l’any, hagut un degoteig en diferents institucions i col·legis. També cal recordar la vaga dels taxis i el problema dels quinze minuts en la nova tarifa.

— El febrer, concretament el 12, comença el judici sobre el procés. Crec que ha sigut l'únic judici on quasi tota Catalunya estava pendent. On vam veure amb tota gosadia, el Sr. Zoido ministre de l'interior, la Sra. Santamaria vicepresidenta del Govern i el mateix President el Sr. Rajoy, declaraven no saber res de qui havia donat l'ordre als policies nacionals l'1-O. Mentí a un tribunal, és molt greu, però no ha passat res.

— Al març el dia vuit se celebra el dia de la dona, aquest any ha tingut una connotació diferent, perquè tota Espanya, inclosa Catalunya ens vam unir en diferents manifestacions per defensa els nostres drets, de fet la lluita continua. El disset els independentistes catalans van anar a Madrid. El 22 La fiscalia denuncia al President Torra per no treure el llaç groc del balcó de la Generalitat, cosa que va fer dos dies després.

— Abril. Al President Puigdemont i al conseller Comí se li nega ser eurodiputat, si abans no passa per Madrid a recollir l’acte, de fet el 2-07 comença a Estrasburg la primera sessió sense ells. El 28 hi ha les eleccions espanyoles, Sánchez guanya però, no per majoria.

— Maig. A les eleccions municipals i concretament a Barcelona, el Sr. Maragall s’imposa a la Sra. Colau.

— Juny. Com hem pogut viure a través de les notícies, els tres vots del Sr. Valls li van donar l'alcaldia a la Sra., Colau.15-06

— Juliol- El Sr. Sánchez tanca la porta a Podem, amb aquelles declaracions tan escandaloses que no podria dormir tranquil. Noves eleccions.

.— Setembre venen forts i comença un atac continuat sobre persones dels CDR que detenen, amb el delicte de terrorisme. Va ser un més delirant!

— Octubre. Tots pendents de la sentència que es va produir el dotze i que en la revista passada i vaig dedicar l'article.

— Novembre i les noves eleccions espanyoles on el partit C's s'enfonsa i cap treu majoria si bé el partit feixista Vox treu 52 diputats que és molt preocupant. També el judici contra el Sr. Torra queda vist per sentència, per llaç de la façana de la Generalitat.

Ara al Desembre estem en negociacions de partits que veurem com acaba, si esquerra li dóna els seus vots al PSOE o no, per fer govern, tot indica que sí que ho faran. Una cosa és segura, avorrits no estem.

Tessa Barlo

Assajament laboral- presentació

Primer vídeo de uns quants per parlar sobre l'assajament laboral

Bon Nadal!!

Escriptors de Cerdanyola

Reunió d'escriptors de Cerdanyola, preparant els actes del propers trimestre.

Eva Esther Perez Velazquez 
Carles Morata
Luis Ezquerra Escudero
Tessa Barlo

Hannah Arendt: l’amor, el Tinder i la revolt

«Deia que des de nena havia sabut que només l'amor li podia proporcionar la sensació d'existir. D'existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre's. De desaparèixer davant d'allò estimat» 

I poses una cara rodona i groga somrient. I envies un enigma en forma de gat i una emoticona en forma de cranc o de ratpenat i, finalment, un cor de color blau. Després, aquelles cares dels ulls que miren cap amunt que mai saps què volen dir però que no volen dir res d’observar el cel sinó que estàs pensant una cosa que no vols dir.

No sabem què n’hauria opinat, Hannah Arendt, del Tinder, ni dels missatges en format icona, ni dels Telegrams encriptats. Fa poc, llegia que va excloure de les seves obres més importants totes les reflexions que havia fet en vida sobre l’amor i les relacions íntimes. Potser perquè pensava, com els homes filòsofs de l’època, que això de parlar de l’amor no era digne de reflexions polítiques per allò que tot això forma part de la vida privada. Ni a La condició humana ni a La vida de l’esperit no va desenvolupar allò que segons diuen les biografies li va costar tota la vida d’entendre. Sí que ho va fer –de manera premonitòria i reveladora– al seu primer escrit acadèmic, una tesi doctoral on s’endinsava en l’amor segons Sant Agustí. Recentment, Antonio Campillo (Abadaeditores) ha tret la pols al seu Diari filosòfic i als seus Poemes per anar fent trenes de fragments inèdits de les seves cartes d’amor a Heidegger o a amigues com Anne Mendelshon Weil i Hilde Fränkel. A través d’aquests textos anem entenent com l’amor era la cola que enganxava totes les hipòtesis polítiques que la van fer famosa. La diferència entre el que ella anomenava l’Amor Sense Món i l’Amor Amb Món. El primer, la passió per conèixer i expandir-se –que ella anomenava amor nocturn– i el segon, l’amor –diürn– que era llavor per a construir, tant fos un matrimoni com una comunitat o un país.

Deia que des de nena havia sabut que només l’amor li podia proporcionar la sensació d’existir. D’existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre’s. De desaparèixer davant d’allò estimat. Bona part de la seva vida va estar marcada per l’amor al seu professor d’Universitat Heidegger, un Amor Sense Món, com deia ella, que s’alimentava del desig eròtic i de l’admiració de la interlocució. No va ser fins que va conèixer Heinrich Blucher, el seu segon marit, que va descobrir que era possible unir l’Amor Sense Món amb l’Amor Amb Món, aquell que podia inspirar l’ànima i que al mateix temps podia concretar-se en una vida en comú. Expliquen els biògrafs qui si alguna vegada va atrevir-se a parlar de felicitat ho va fer en aquest cas. Quan va pensar que era possible unir els dos Amors.

Per ella, l’Amor Amb Món no era només d’àmbit privat, sinó el vincle que sustentava la comunitat política. Res més no podia fer-ho. Ni la violència armada, ni la necessitat econòmica, ni el parentesc ètnic, ni la interdependència funcional. Per a ella, el vertader origen de la comunitat política era l’Amor al Món. I així com la felicitat personal s’aconseguia amb la unió de la passió i la quotidianitat, la felicitat pública s’experimentava en construir comunitat amb la colla d’estranys amb els quals compartim carrer. Les institucions neixen d’apreciar-nos, de fer-nos preguntes i de donar-nos suport. Només d’això. Em vénen al cap les paraules de la psicòloga Anna Miñarro, en referència a les darreres mobilitzacions a Catalunya, que assegurava que sortir al carrer no és solament una necessitat sinó també una teràpia i un acte de salut.

Què n’hagués pensat, Hannah Arendt, del Tinder no ho sabem, però sociòlegs, antropòlegs i artistes es prenen molt seriosament aquests nous espais de mediació social per aproximar-se a conflictes globals d’aquests que diem ‘seriosos’. La mediatització dels afectes té conseqüències. I no cal que siguin totes bones o totes dolentes, però sí importants per a tenir en compte. Com comenten la terrassenca Estela Ortiz i la barcelonina Núria Gómez al llibre Love me, Tinder, a poc a poc, a través d’aquestes noves formes de relació es van començant a naturalitzar pràctiques que poden ser reveladores de la deriva íntima que vivim. Que si ghosting, que si benching, que si breadcrumbling. En realitat, són paraules que descriuen coses com desaparèixer del xat sense donar explicació, mantenir una filera de pretendents a la banqueta per si en falla algun i preparar el terreny per a una futura ruptura quan encara tens parella. Pràctiques que potser anys enrere no haguessin superat la barrera de la bona educació, o de la moralitat, però que ara es van convertint en habituals i, a poc a poc, són naturalitzades a les nostres vides virtuals.

I mentre això passa, recupero, i no em pregunteu per què ho connecto perquè potser té sentit o potser no, allò que diu l’OMS que la soledat és la pandèmia del segle XXI. Vèiem diumenge a Morir en solitud al Japó com unes brigades humanes amb màscares i escafandres netejaven les restes de mort a les cases del Japó. Calendaris que havien quedat aturats en el temps, restes de fotografies antigues i fluids antics mesclats amb les olors dels productes químics de neteja. Els experts estaven d’acord que la causa de la mort solitària era la falta de comunicació, o la mala comunicació. Els japonesos, precursors en la comunicació digital i la seva iconografia, asseguren tenir por de travessar el llindar de la intimitat dels altres, por de ser massa invasors, por de demanar vincles reals. Potser la virtualitat els ha fet acomodar-se en vincles que no necessitin tant desgast energètic.

No vull ser massa fatalista, però que just aquesta setmana a Bilbao s’hagi immortalitzat la soledat amb una estàtua d’una senyora gran pensativa en un banc sembla una coincidència terrible. No és una dona inventada, és la senyora Mercedes, veïna del barri, reproduïda amb silicona per un escultor hiperrealista. Potser haurem de començar a valorar els moments –siguin de revolta o d’amor– en què hem viscut de prop l’Amor Amb Món perquè l’Amor Sense Món, com deia Hannah Arendt, no només és nocturn sinó també ple d’espectres.

https://www.vilaweb.cat/noticies/hanna-arendt-amor-tinder-revolta-opinio-anna-zaera/

Busquem escriptors

Estem creant un grup d'autors/escriptors a Cerdanyola del Vallès. La idea és que, entre tots, posar el nostre gra de sorra, a fi de poder organitzar diferents esdeveniments amb els quals promocionar-nos. Donar a conèixer els nostres llibres, tan narrativa, com a poesia i compartir amb els nostres lectors diferents impressions.

Aquesta setmana ens hem reunit amb l'alcalde de Cerdanyola el Sr. Carlos Cordón, per fer-li saber aquesta iniciativa, així com, que ens pogués facilitar l'accés als espais públics que pertanyen a l'ajuntament, haig de dir que vam sortir molt contents, tenen un projecte per a Sant Jordi que m'ha semblat molt interessant.

Dit això, si esteu interessats a formar part d'aquest grup d'escriptors, podeu escriure'm;  tessabarlo@hotmail.com

Gràcies desitjo que us animeu.

Tessa Barlo