dissabte, 30 de novembre del 2019

Busquem escriptors




Estem creant un grup d'autors/escriptors a Cerdanyola del Vallès. La idea és que, entre tots, posar el nostre gra de sorra, a fi de poder organitzar diferents esdeveniments amb els quals promocionar-nos. Donar a conèixer els nostres llibres, tan narrativa, com a poesia i compartir amb els nostres lectors diferents impressions.



Aquesta setmana ens hem reunit amb l'alcalde de Cerdanyola el Sr. Carlos Cordón, per fer-li saber aquesta iniciativa, així com, que ens pogués facilitar l'accés als espais públics que pertanyen a l'ajuntament, haig de dir que vam sortir molt contents, tenen un projecte per a Sant Jordi que m'ha semblat molt interessant.



Dit això, si esteu interessats a formar part d'aquest grup d'escriptors, podeu escriure'm;  tessabarlo@hotmail.com



Gràcies desitjo que us animeu.



Tessa Barlo

El advocat Jordi Pina ens presenta el llibre "El judici de la meva vida"


El passat dia 26-11 el advocat Jordi Pina, va vindre a Cerdanyola a presentà el llibre "El judici de la meva vida" ·#juntspercerdanyola


Jordi Pina relata en primera persona la vivència del procés català des que li encomanen la defensa de Jordi
Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull fins que el judici queda vist per a sentència. Dos anys llargs d’un procés jurídic amb una forta càrrega política, d’anades i vingudes a les presons, de comunicacions rere un vidre. D’hores de treball en equip i de reflexions en soledat. D’agombolar les famílies i de donar la cara davant dels mitjans. Amb el coratge d’enfrontar-se a tot un entramat ideològic que utilitza paranys i falsedats, l’advocat ens fa partícips de la relació amb els funcionaris de presons i dels jutjats, amb els magistrats i amb els fiscals.
Jordi Pina és l’advocat que, amb un bàlsam de seny i de sensibilitat, ens explica tot el que sent en els episodis més durs, però també en els moments esperançats.



«Vaig tenir consciència plena de la potència i la mala llet de l’Estat espanyol en aquest procediment. Aquí ja vaig deixar de tenir dubtes sobre el que havia cregut sempre que signifificava l’acció de la justícia, a la qual jo m’havia dedicat durant trenta anys de professió, que era defensar persones, i vaig començar a plantejar-me seriosament si valia la pena formar part de tot això, i em preguntava què estava passant perquè es torcés tant l’acció de la justícia».

 

dijous, 14 de novembre del 2019

Octubre un més convuls - article




Octubre un més convuls

En l'últim més, Catalunya s'ha vist sacsejada per la força de l'imperi espanyol. Primer amb les detencions de nou persones acusades de terroristes, per tindre possessió de productes que podrien derivar en explosius. Dos d'ells, una parella de Sabadell que, a poques hores van ser posats en llibertat però, en càrrecs. Tot plegat, una barbaritat judicial, no hi ha cap prova de res, només que són de CDR. Els que tenim uns anys, sabem que vol dir que se te'n portin de matinada. Com hem de tornar a recordar aquella cançó "Què volen aquesta gent - de Maria del Mar Bonet". Això després, que durant dues setmanes, han estat buscant bombes a les platges de Barcelona i Badalona, per fer un ridícul espantós, ja que no hi havia bombes!
La resposta sobre els nou detinguts no es va fer esperar, Montserrat es va il·luminar a la nit per centeners de escaladors, que vam portar la llum als cims. La gent també es va mobilitzar cap a Montserrat. Les imatges que es van viure posava la pell de gallina, el missatge, que la nostra moreneta vetlli per tots nosaltres davant la injustícia. Això passava a la matinada de l'1-O. A la tarda totes les places i carrers de Catalunya ens van omplir de ciutadans recordant aquells dies que fa dos anys, la GC ens van estomacar per exercici el dret de vot.

Dilluns dia quinze va sortir la sentència esperada per molts catalans, entitats civil i el govern català. Va ser la més dura que podien pensar i crec no equivocar-me, tots ens van quedar astorats. L’advocat Boye va dir: "Ens ajudarà a Europa, el veredicte criminalitza el dret a la manifestació i això no està ben vist" Ara s'obre un camí cap Europa davant d'aquesta sentència condemnatòria Però la reacció de la gent ja va ser immediata, els carrers es van omplir de persones per protestar en contra. Va seguir a l'aeroport del Prat.
El setze van començar la marxes per diferents carreteres fins a arribar a Barcelona. "Tsunami Democràtic" els CDR, entitats com l'ANC i Òmnium estan disposats a sortir al carrer fins que la nostra veu s'escolti.
En sortir la revista hauran passat més coses, perquè cada dia canvia la notícia, però tanco aquest escrit a 17 d'octubre.

Tessa Barlo


dilluns, 4 de novembre del 2019

Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo

Lleonard Muntaner reedita, al cap de cinquanta-un any, '39 graus a l’ombra', la primera gran novel·la que retrata el turisme a Mallorca 


El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria  i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.

El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries. 


Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.

Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres)..

Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.

La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.

Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.

Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.

La poetessa

S’ha de destacar que Antònia Vicens ha viscut una revifalla en la seva popularitat com a escriptora darrerament. Fa uns deu anys que va decidir de canviar la prosa per la poesia. Així, el 2009 va publicar Lovely, a l’extinta editorial Moll. Fins ara ha publicat quatre llibres més (aquest primer ha estat recuperat per Cafè Central) i fins i tot el 2018 va obtenir el premi Nacional de poesia per Tots els cavalls. Era un reconeixement més a una escriptora que té en el seu poder la Creu de Sant Jordi de 1999 per la seva trajectòria; que el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí i que el 2004 havia rebutjat la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. El 2019 ha rebut el premi Jaume Fuster, atorgat per l’associació d’escriptors, també a la seva trajectòria. Vicens ha estat una activista de primer ordre i ha estat a les juntes del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors quan el 1999 va ser-ne presidenta de manera sobrevinguda després de la mort de Jaume Fuster.

Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.

La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.

https://www.vilaweb.cat/noticies/antonia-vicens-sant-jordi/


divendres, 18 d’octubre del 2019

Javier Cercas guanya el premi Planeta amb una novel·la sobre la Catalunya del 2017

Manuel Vilas queda finalista amb 'Alegría', una novel·la amb tocs autobiogràfics

 



El Planeta, el guardó literari més ben dotat després del Nobel -601.000 euros-, ha recompensat en aquesta edició, que s'ha celebrat per primera vegada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, dos autors d’obra exigent i alhora popular, Javier Cercas i Manuel Vilas. No és l’únic tret que tots dos comparteixen: tant l’autor de Soldados de Salamina com el d’Ordesa han perseguit l’intent d’esborrar les fronteres entre realitat i ficció en alguns dels seus llibres més coneguts, que ofereixen una mirada reflexiva -també controvertida- al passat recent del país. Finalment, i no és una circumstància anecdòtica, tant Cercas com Vilas provenen de segells de Penguin Random House, el gran rival editorial de Planeta actualment: el primer, estava vinculat a Literatura Random House des de feia una dècada, quan hi va publicar Anatomía de un instante; el segon hi ha donat a conèixer pràcticament tota la seva trajectòria com a novel·lista, amb llibres com Aire nuestro (2009), El luminoso regalo (2013) i Ordesa (2018), del qual, només en castellà, se n’han venut més de 100.000 exemplars.
"És la primera vegada que em presento a un premi literari: si soc tan feliç és perquè l’endemà del premi, els veïns em miren amb una barreja inconfusible de commiseració i solidaritat, com si em diguessin que no em preocupi, que algun dia el guanyaré -ha explicat Cercas-. També soc feliç perquè aquesta novel·la és especial en la meva trajectòria, i un premi com aquest és important. Tinc 57 anys i corro el risc de repetir-me. Aquesta novel·la és l’intent de convertir-me en un altre escriptor".
La novel·la de Cercas es diu Terra Alta, i promet portar cua, perquè està ambientada en part durant l’agost del 2017, durant els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils. Un dels seus protagonistes és el mosso d'esquadra que va abatre quatre dels terroristes del comando de la Rambla quan es disposaven a atacar Cambrils armats amb ganivets i cinturons amb explosius de mentida. "La majoria de llibres meus han estat thrillers, i en aquest cas he fet el mateix -ha afegit Cercas-. A diferència de les altres novel·les, aquí caldrà llegir fins al final per saber qui ha estat l’assassí". El policia que investiga els crims que acaben de tenir lloc a la Terra Alta, "una comarca on no passa res", també té un passat que s’anirà desvetllant a mesura que avanci l’acció. Hi ha tres temes de la novel·la que l’autor ha volgut remarcar: "El valor de la llei, la legitimitat de la venjança, i també l’epopeia d’un home que busca el seu lloc al món".

Una mirada a la Catalunya d’ara

Cercas, que ha convertit la construcció interessada de la veritat i l’ambigüitat de la memòria en dos dels motors de la seva narrativa, s’aproxima en aquest cas a un dels capítols més sinistres de la Catalunya recent, immersa en els preparatius del referèndum de l’1 d’Octubre, a través de l’entrellaçament de dues històries, la del crim d’un matrimoni i la història del mosso misteriós, que es va amagar després dels atacs: abans de convertir-se en heroi hauria passat per la presó i, encara més enrere, hauria rebut formació militar al terç Gran Capitán de la Legió. El pseudònim escollit per Cercas, Melchor Marín, remet al coronel en cap del terç, tot i que el personatge principal del llibre es diu així. I el títol fals amb què havia presentat la novel·la al premi, Cristales rotos, indica que el rerefons polític i els fantasmes del passat, molt presents en novel·les com El impostor i Soldados de Salamina, tornaran a ser crucials a Terra Alta. "Així i tot, vull remarcar que no és un llibre sobre el procés d'independència que s'ha viscut des del 2012 -ha dit l'escriptor-. Quan vaig acabar El monarca de las sombras vaig tenir la certesa que havia arribat al final d’un camí. No sabia on volia anar i m’aterrava la idea de repetir-me. Una sèrie de circumstàncies desgraciades, que tenien a veure no tant amb la meva vida personal sinó amb la del país, em van ajudar molt com a escriptor".

Traduït a una trentena de llengües des de l’èxit de Soldados de Salamina (2001), Javier Cercas s’ha col·locat al centre de diverses polèmiques durant l’última dècada. En primer lloc, va ser sonada la seva sortida de Tusquets -editorial llavors independent on havia publicat Soldados de Salamina- quan Anatomía de un instante (2009) va aparèixer a Literatura Mondadori, una de les col·leccions dirigides per l’editor Claudio López de Lamadrid, mort aquest gener a conseqüència d’un infart cerebral als 58 anys. També es va parlar força de l’ús, legítim o no, de la figura d’Enric Marco, expresident de l’Amical de Mauthausen que va mentir sobre l’estada als camps de concentració, a la novel·la El impostor (2014). Finalment, han estat moltes les ocasions en què les opinions de Cercas sobre el procés d’independència de Catalunya han aixecat polseguera. Una de les últimes va ser una columna d’opinió l’estiu passat en què recordava que havia estat catalanista durant anys i que dubtava continuar-ho sent: "No sé si el catalanisme és viable sense el nacionalisme, que ha demostrat ser incompatible amb la democràcia".

La catarsi de Manuel Vilas

El perfil de Manuel Vilas –també nascut el 1962, com Cercas, però a Basbastre– és menys explosiu. La literatura confessional de l’autor aragonès ha estructurat poemaris com Resurrección (Visor, 2005), assajos com Lou Reed era español (Malpaso, 2016) i narracions com la d’Ordesa (Alfaguara, 2018), un dels llibres més destacats de l’any passat, tant pel que fa a la repercussió en vendes com en la valoració crítica, i amb un recorregut internacional per, com a mínim, una desena de llengües.
“El títol d’Alegría és important perquè té a veure amb el contingut de la novel·la. La història que explico és la d’un home que en la maduresa s’adona que l’alegria és el sentiment més important de la vida, més que la felicitat. I s’adona també que memòria i alegria són el mateix. Finalment, s’adona que contemplar els éssers estimats és el que l’anima", ha dit Vilas sobre Alegría, que va presentar al guardó amb el títol provisional de Tal como éramos. “Hi ha molts països, ciutats i habitacions d’hotel on passen moltes coses -ha continuat-. El llibre també és una història que vol parlar del present social i polític d’Espanya, però també del món, hi ha una intenció social i un pensament de caràcter polític. La recerca de sentiments purs en temps de desesperació col·lectiva seria un resum que jo com a escriptor faria de la novel·la".

Ordesa aprofundia en el sentiment d’orfenesa de Vilas a partir de la mort del pare i de la mare, del divorci i de la decisió de deixar l’alcohol, que s’havia convertit en un problema seriós per a l’autor. “Quan veus morir els pares t’adones que la teva ingravidesa neix –deia llavors–. «Vivir es ver morir», deia Azorín. De cop, comences a tenir por de deixar de ser i comences a buscar veritats sòlides". Alegría, obra finalista del 68è premi Planeta –rebrà 150.250 euros– comença allà on acabava Ordesa. Aquí el narrador és un home de mitjana edat que ha tingut èxit en la seva professió i que es dedica a detallar el seu dia a dia personal sense estalviar-se comentaris irònics i sovint descarnats sobre la societat espanyola actual. "La relació entre literatura i catarsi és molt estreta: penseu en la carta que Kafka va escriure al seu pare”, afirma l'autor.

Vilas, que viu mig any a Iowa, on dona classes d’escriptura creativa al prestigiós Writer’s Workshop, culmina amb Alegría una dècada de creació pletòrica, durant la qual ha publicat, a més dels títols ja esmentats, els versos escruixidors d'El hundimiento (Visor, 2015), les novel·les Los inmortales (Alfaguara, 2012) i El luminoso regalo (Alfaguara, 2013), el llibre de viatges América (Círculo de Tiza, 2017) i el recull de contes Setecientos de millones de rinocerontes (Alfaguara, 2015).
Premiant dos autors com Cercas i Vilas, el premi Planeta recupera l’ambició literària –no renyida amb la comercialitat– d’alguns llibres del palmarès recent, com ara El huerto de mi amada, d’Alfredo Bryce Echenique (2002); La fortuna de Matilda Turpin, d’Álvaro Pombo (2006), i Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza (2010).


dijous, 3 d’octubre del 2019

10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC

10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC


10 escriptors de Cerdanyola interpreten 10 peces del MAC en el projecte inclusiu 'Mirades literàries'. Més informació, demà al Cerdanyola.info.
Museu d'Art de Cerdanyola

escoltar tots:



El meu:

Els relleus del mar i la terra, de Maite Barceló