dimecres, 12 de setembre del 2018

La literatura de denúncia de Walter Mosley rep el premi RBA de novel·la policíaca




‘Traición’ està protagonitzada per un home negre empresonat injustament





El premi RBA de novel·la policíaca aposta, des de fa dotze anys, per incorporar al catàleg de l’editorial barcelonina alguns dels autors més ben considerats del panorama internacional: ha passat, entre altres casos, en reconèixer l’obra d’Andrea Camilleri, Don Winslow, Benjamin Black, Patricia Cornwell –única dona que l’ha aconseguit en dotze edicions– i Philip Kerr, que va morir aquest març als 62 anys. L’últim afortunat que rebrà els 125.000 euros del guardó, un dels més ben dotats del gènere a tot el món, és el nord-americà Walter Mosley, per la novel·la 'Traición', que inicia una nova sèrie protagonitzada per un detectiu torturat, Joe King Oliver.



Mosley, gràcies al seu debut, 'El demonio vestido de azul' –publicada el 1990, quan s’acostava als 40 anys–, va aconseguir una repercussió notable, amb una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Denzel Washington, que interpretava el personatge estrella de l’autor, Easy Rawlins. Des de fa gairebé tres dècades, el detectiu negre no ha deixat d’investigar els racons més foscos de la Nord-amèrica de finals de la dècada dels 40 al llarg d’una sèrie de novel·les que inclou catorze títols, l’últim dels quals, inèdit en castellà, és 'Charcoal Joe' (2016).

Un món injust


L’escriptor, però, no s’ha cenyit a desenvolupar el món d’un únic personatge, i al llarg de les últimes tres dècades ha publicat una quarantena de títols, provant sort també en la ciència-ficció i en el gènere eròtic –ha encunyat el terme 'sexistencial novel' (novel·la sexistencialista)–, el teatre i la novel·la gràfica.“Escric dos o tres llibres a l’any”, admet Mosley, que va néixer a Los Angeles el 1952 i de seguida va descobrir el tema que estructuraria bona part de la seva narrativa, la injustícia racial.



“Quan era adolescent caminava per un barri que no era el meu i un policia em va aturar i em va demanar la documentació –recorda–. Després de resoldre el tràmit li vaig preguntar per què ho havia fet i em va respondre: «Si veig un blanc en un barri de negres l’aturo. Si veig un negre en un barri de blancs faig el mateix»”. El personatge principal de la nova novel·la de Mosley, Joe King Oliver, també arrossega el trauma d’haver anat a parar a la presó pel racisme latent que encara abunda als Estats Units. “El Joe era un home feliç, amb una dona i una feina al cos de policia, i la seva vida es converteix en un malson tortuós i complex –explica–. Després de passar una temporada injusta entre reixes es converteix en detectiu privat”. L’home és ajudat per la seva filla adolescent, Aja-Denise, i l’exdelinqüent Melquarth Frost per descobrir quina conspiració el va portar fins a la presó. “No crec que al sistema polític i econòmic en què vivim existeixi la justícia”, assegura Mosley, que també aprofita per denunciar que les condicions de vida als Estats Units són més dures que mai:“La gent no es pot jubilar perquè no té prou diners per viure, i els joves no es poden independitzar perquè els lloguers són massa cars”.



Amb 'Traición', RBA rellança la seva col·lecció de novel·la negra, que estrena director, Antonio Lozano. “Publicarem només dos o tres títols al mes i serem molt rigorosos amb els criteris de selecció –diu–. A més de seguir apostant per novel·les de nivell, llançarem biografies i assajos basats en crims reals”.


dissabte, 8 de setembre del 2018

Una nova etapa



Comencem una nova etapa amb el retorn a Bèlgica del president a l'exili Carles Puigdemont. Marcada primer pel ressò internacional de la seva llibertat, així com, la voluntat del president de continuar treballant per la independència des de l'exili. Els periodistes i tots els mitjans de comunicació encara estan perplexos, pel fet que, pugui ser lliure i moure's pel món, excepte per l'estat espanyol.

A la Casa de la República de Bèlgica ja si han fet les primeres reunions, però no serà fins passades les vacances o a finals d'agost, que no es preguin mesures d'estat. Això si no hi ha sorpreses, que últimament anem d'esglai en esglai. El fet de la llibertat del president Puigdemont ha sigut com una esperança feta realitat, després de tants mesos d'inquietud. Semblava com si el món independentista-republicà estigues desorientat, és el primer pas en molt mesos i, molt important.

El magistrat Llarena en lloc de rectificar davant els dictàmens d'Alemanya, una vegada més ha optat per fer el ridícul, retirant les euroordres, no sols d'Alemanya sinó de tots els països on hi ha exiliats polítics. Està en un carreró sense sortida i que el porten directament al desprestigi, tant és, que fa poc dies va sortir per una televisió per donar explicacions, no va ser una bona imatge d'un magistrat que segons diuen tots, almenys el que el coneixen, d'un currículum impecable, acabi sent vergonyós per la seva venjança personal contra els independentistes. No només amb els catalans, que hi estem acostumats, sinó amb Europa i el món.

Estem en un camí sense retorn, on sembla que els vents comencen a canviar a favor de la república. Tenim un llarg recorregut, molts murs per saltar, però des de l'un d'octubre som més forts que mai.

Tessa Barlo


 


divendres, 31 d’agost del 2018

La novel·la ha de ser filosofia en imatges




El periodista i narrador Sergi Doria (Barcelona, 1960) publica la seva segona novel·la, La verdad no termina nunca (Destino), ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta i farcida de personatges reals que es complementen amb la ficció. Després dels llibres Passejades per la Barcelona literària (coescrit amb Sergio Vila-Sanjuán) i No digas que me conoces, l’escriptor ens introdueix en una trama amb el rerefons dels convulsos anys trenta.

Malgrat ser una novel·la híbrida entre gèneres, podríem considerar ‘La verdad no termina nunca’ com a històrica?
Sempre que s’associa a una novel·la l’adjectiu d’històrica es creu que l’acció ha de transcórrer amb un segle, com a mínim, d’antiguitat. La meva novel·la és històrica perquè tot allò que succeeix en passat –encara que sigui de fa dues hores– passa a formar part de la nostra història, pública o privada. En aquest sentit, sí que la podem anomenar històrica.

Sempre s’ha sentit còmode en els intersticis entre ficció i realitat. Creu que la novel·la beu de les dues fonts, com en la seva trama?
Sempre he cregut que la realitat supera la ficció. La meva novel·la es nodreix de fets reals, convenientment adobats amb les arts de la narració.

El contrapunt gris dels anys cinquanta li ha servit per realçar la força dels trenta?

Els anys trenta van ser, alhora, genials i terribles. Tot el que s’esdevingué a les societats durant aquella dècada –crisi econòmica, totalitarismes feixista i comunista, guerres, indústries de l’extermini massiu– va condicionar la segona meitat del segle XX. En el cas espanyol, un llarg silenci –imposat o voluntari– per apaivagar el dolor de les cicatrius. A Espanya no es va començar a “parlar”, amb molts eufemismes, de la tragèdia bèl·lica fins a mitjan anys cinquanta. Fins i tot el Partit Comunista va llançar el 1956 la seva nova estratègia de “reconciliació nacional”.

En la novel·la m’he trobat amb el periodista que vostè ha estat durant les últimes quatre dècades amb el gran amor que sent cap a la literatura.

Literatura i periodisme estan condemnats a convergir en tota narració que conjumini una bona documentació amb una certa preocupació per la cadència narrativa i l’amenitat de la literatura popular. Comparteixo la definició de Camus, la novel·la ha de ser filosofia en imatges.
Els personatges representen la història del país del segle XX?
Aurelia, la mare d’Alfredo, viu encadenada a la Singer per poder sobreviure a un passat sinistre. Aurelia representaria la generació ferida dels anys trenta, i Alfredo la generació silent dels meus pares: un investigador dels propis orígens que, quan els descobreix, els ha de mantenir amagats per no remoure les aigües brutes de la seva història familiar. La conclusió de tot plegat: “Quan et vols conèixer a tu mateix, et compliques la vida.”


El futur i el passat s’entrellacen dins una trama que sovint és coral i no idealitzada. Quins reptes va afrontar durant la gestació del llibre?
A diferència de la meva anterior novel·la, No digas que me conoces, aquesta segona es desenvolupa amb una quinzena de personatges. Vaig vigilar que cada veu participés d’una visió del món. En aquest sentit, partir de fets reals facilita les coses perquè t’endinses en la circumstància de cada personatge. He procurat no ser partidari d’un personatge concret. Promio i Alfredo tenen en comú que no poden viure una vida plena. Tots dos corren el perill de trobar-se amb un pare que no els agrada gens.

‘No digas que me conoces’ també manté un nexe amb la nova novel·la. Per què Barcelona és un referent ineludible per als seus escriptors?
Des de l’any 2001, i això no vol dir que no existís una bibliografia important sobre la ciutat, Barcelona ha esdevingut un artefacte literari de primer ordre. Jo vaig llegir el 1999 la meva tesi La voluntat cosmopolita sobre la construcció periodística i icònica de Barcelona als setmanaris gràfics. Remenant papers de la dècada dels anys trenta em vaig trobar amb històries que van inspirar les meves novel·les. Si tens tot aquest material barceloní, per què has de buscar en un altre lloc?
’La verdad no termina nunca’ investiga també en els traumes d’un passat dolorós. Com el viu el seu autor?

Afortunadament pertanyo a la generació del 1960. Els meus avis respiraven per la ferida dels perdedors i amb el temps –vaig publicar la biografia d’Ignasi Agustí– vaig accedir a testimonis de guanyadors de la guerra amb mala consciència. A La verdad no termina nunca els uns i els altres tenen coses a dir sobre el passat dolorós comú.

Per què utilitza el local històric de l’editorial Montaner i Simon?
Fa anys, el gran Jesús Moncada em va comentar que havia treballat a Montaner i Simon. Deia que sempre pensava en els manuscrits, gravats i cartes dels eminents col·laboradors de les publicacions de la casa, com la famosa La Ilustración Artística. Moncada es preguntava si tots els valuosos papers havien acabat en un contenidor, algú se’ls havia emportat a casa seva o s’havien subhastat. No és casualitat que el cap de l’enciclopèdia on treballa Alfredo es digui, precisament, Moncada.
S’ha acabat l’èpica? En l’actualitat hi ha famílies Queralt com les del seu relat?

Dels anys vuitanta ençà, la burgesia ja no està per gaires èpiques. L’aspecte crematístic ho domina tot: fins i tot el que podria fer-se passar per tradició no és més que plagi.