El periodista i narrador Sergi Doria (Barcelona, 1960)
publica la seva segona novel·la, La verdad no termina nunca (Destino),
ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta i farcida de personatges reals
que es complementen amb la ficció. Després dels llibres Passejades per la
Barcelona literària (coescrit amb Sergio Vila-Sanjuán) i No digas que me
conoces, l’escriptor ens introdueix en una trama amb el rerefons dels convulsos
anys trenta.
Malgrat ser una novel·la híbrida entre gèneres, podríem
considerar ‘La verdad no termina nunca’ com a històrica?
Sempre que s’associa a una novel·la l’adjectiu d’històrica
es creu que l’acció ha de transcórrer amb un segle, com a mínim, d’antiguitat.
La meva novel·la és històrica perquè tot allò que succeeix en passat –encara
que sigui de fa dues hores– passa a formar part de la nostra història,
pública o privada. En aquest sentit, sí que la podem anomenar històrica.
Sempre s’ha sentit còmode en els intersticis entre ficció i
realitat. Creu que la novel·la beu de les dues fonts, com en la seva trama?
Sempre he cregut que la realitat supera la ficció. La meva
novel·la es nodreix de fets reals, convenientment adobats amb les arts de la
narració.
El contrapunt gris dels anys cinquanta li ha servit per
realçar la força dels trenta?
Els anys trenta van ser, alhora, genials i terribles. Tot el
que s’esdevingué a les societats durant aquella dècada –crisi econòmica,
totalitarismes feixista i comunista, guerres, indústries de l’extermini
massiu– va condicionar la segona meitat del segle XX. En el cas espanyol,
un llarg silenci –imposat o voluntari– per apaivagar el dolor de les cicatrius.
A Espanya no es va començar a “parlar”, amb molts eufemismes, de la tragèdia
bèl·lica fins a mitjan anys cinquanta. Fins i tot el Partit Comunista va
llançar el 1956 la seva nova estratègia de “reconciliació nacional”.
En la novel·la m’he trobat amb el periodista que vostè ha
estat durant les últimes quatre dècades amb el gran amor que sent cap a la
literatura.
Literatura i periodisme estan condemnats a convergir en tota
narració que conjumini una bona documentació amb una certa preocupació per la
cadència narrativa i l’amenitat de la literatura popular. Comparteixo la
definició de Camus, la novel·la ha de ser filosofia en imatges.
Els personatges representen la història del país del segle
XX?
Aurelia, la mare d’Alfredo, viu encadenada a la Singer per
poder sobreviure a un passat sinistre. Aurelia representaria la generació
ferida dels anys trenta, i Alfredo la generació silent dels meus pares: un
investigador dels propis orígens que, quan els descobreix, els ha de mantenir
amagats per no remoure les aigües brutes de la seva història familiar. La conclusió
de tot plegat: “Quan et vols conèixer a tu mateix, et compliques la vida.”
El futur i el passat s’entrellacen dins una trama que sovint
és coral i no idealitzada. Quins reptes va afrontar durant la gestació del
llibre?
A diferència de la meva anterior novel·la, No digas que
me conoces, aquesta segona es desenvolupa amb una quinzena de personatges.
Vaig vigilar que cada veu participés d’una visió del món. En aquest sentit,
partir de fets reals facilita les coses perquè t’endinses en la circumstància
de cada personatge. He procurat no ser partidari d’un personatge concret.
Promio i Alfredo tenen en comú que no poden viure una vida plena. Tots dos
corren el perill de trobar-se amb un pare que no els agrada gens.
‘No digas que me conoces’ també manté un nexe amb la nova
novel·la. Per què Barcelona és un referent ineludible per als seus escriptors?
Des de l’any 2001, i això no vol dir que no existís una
bibliografia important sobre la ciutat, Barcelona ha esdevingut un artefacte
literari de primer ordre. Jo vaig llegir el 1999 la meva tesi La voluntat
cosmopolita sobre la construcció periodística i icònica de Barcelona als
setmanaris gràfics. Remenant papers de la dècada dels anys trenta em vaig
trobar amb històries que van inspirar les meves novel·les. Si tens tot aquest
material barceloní, per què has de buscar en un altre lloc?
’La verdad no termina nunca’ investiga també en els traumes
d’un passat dolorós. Com el viu el seu autor?
Afortunadament pertanyo a la generació del 1960. Els meus
avis respiraven per la ferida dels perdedors i amb el temps –vaig publicar la
biografia d’Ignasi Agustí– vaig accedir a testimonis de guanyadors de la
guerra amb mala consciència. A La verdad no termina nunca els uns i els
altres tenen coses a dir sobre el passat dolorós comú.
Per què utilitza el local històric de l’editorial Montaner i
Simon?
Fa anys, el gran Jesús Moncada em va comentar que havia
treballat a Montaner i Simon. Deia que sempre pensava en els manuscrits,
gravats i cartes dels eminents col·laboradors de les publicacions de la casa,
com la famosa La Ilustración Artística. Moncada es preguntava si tots
els valuosos papers havien acabat en un contenidor, algú se’ls havia emportat a
casa seva o s’havien subhastat. No és casualitat que el cap de l’enciclopèdia
on treballa Alfredo es digui, precisament, Moncada.
S’ha acabat l’èpica? En l’actualitat hi ha famílies Queralt
com les del seu relat?
Dels anys vuitanta ençà, la burgesia ja no està per gaires
èpiques. L’aspecte crematístic ho domina tot: fins i tot el que podria fer-se
passar per tradició no és més que plagi.
