dissabte, 1 de març del 2025

Trump i la seva repercussió a Europa

Quan en el 2016 va guanyar per primera vegada les eleccions als Estats Units, es va produir una estupefacció general, ¿com havia pogut guanyar a Hillary Clinton, una dona molt més preparada i qualificada que ell? Aquesta segona vegada ha estat més decebedora, un personatge perseguit per la justícia, mentider, misogin, barroer, maleducat, etc. És en definitiva un ignorat sense cap principi, indigne de ser el president dels Estats Units.

Però els EUA no és Europa, existeix una “Amèrica profunda” que són milions de persones. Són uns votats de rasa blanca sense estudis o molt bàsics, majoritàriament d’origen irlandès i escocès, assentant a la serralada dels Apalatxes i que travessa del nord a sud dels EUA. Es tracta d’un sector molt pobre i molt radicalitzat amb les idees. Viuen en una decadència que dura més de quaranta anys i com sols passar, busquen culpables de la seva situació. Arriba Trump i els diu jo soc dels vostres, “Heu estat oblidats fins ara, jo us asseguro que des d’ara ja no ho sereu més”.

La societat que viuen a les costes, est i oest els menyspreen, per ser un sector on la gent és majoritàriament alcohòlica, problemes de drogues (la droga més utilitzada és fentanil) amb tots els problemes i malalties que suposa. Curiosament, això no afecta ni als afroamericans, ni asiàtics, ni hispans. Trump ha sabut escolta a aquesta altra Amèrica. Aquí el secret del seu èxit, Hillary Clinton els va titllar de “deplorables” i Kamala Harris “d’escombraries”. Hi ha dues Amèriques, i Trump els hi diu: “Jo soc la vostra revenja”.

Dit això, no cap dubte de què Trump és una amenaça per Europa. El primer a patir les conseqüències serà Ucraïna, no tindrà més ajuda militar i Europa tampoc podrà suplir el cost econòmic que feia els EUA. Per altra banda, saben de la seva amistat amb Putin. El seu desgavell econòmic amb els aranzels que pot fer no només a Europa, sinó a escala mundial, potser tan desastrós, que ens pot portar a la tercera guerra mundial, hem de tindre en compte que estem en un món globalitzat, tot ens afecta a tots.

Europa té una oportunitat de mirar per ella, és ara o mai, i tindre polítiques pròpies i sobretot, defensar l'economia interior dels països que la componen, potser és el moment de canviar les polítiques europees en referència a l'exterior.

 

Tessa Barlo

 


 


 

dimarts, 17 de desembre del 2024

No hem de renunciar als nostres costums


 

En els últims temps, fa l’efecte que hem passat de som gent d'acollida, però perquè s'adaptin els nouvinguts, a  avergonyir-nos de la nostra cultura, inclòs del nostre pensament, la nostra manera de ser i fer, per no ofendre i passem a ressaltar i potenciar la cultura dels altres. Estem a casa nostra, no oblidem, estem a casa nostra, són ells els que s'han  d'adaptar. Necessitem retornar a les nostres arrels, l’essència, fer valdre allò que ens uneix, la nostra identitat. Aquesta hauria de ser un valor en alça.

Els nouvinguts, invitar-los a conèixer les nostres tradicions que respectin la terra i la cultura  que els acull i que són ells els que s'han d'adaptar i no nosaltres, que hem de callar, abaixar el cap per por que ens diguin nazis, xenòfobs, i altres barbaritats, però a quin punt estem arribant?, és que no hi ha ningú que posi una mica de seny i acabi amb aquesta barbaritat? Necessitem un lideratge valent.

Gradualment, a poc a poc sense adonar-se’n, treuen el que per nosaltres és important, les nostres arrels de la nostra cultura. Molta gent ha treballat per conserva-la, les nostres tradicions, no podem deixar-les  perdre. Hem d’explicar als que acollim qui som i quines són les nostres maneres de ser i fer per sumar, i que tothom és benvingut si va com dic a sumar, estimar i respectar la nostra terra.

En aquestes festes de Nadal són importants les tradicions:

-Comença el 13 de desembre amb santa Llúcia, els carrers s’omplen de casetes per fer el pessebre o engalanar l’arbre.

-El 24 el tió fa que la nit de Nadal sigui màgica per la mainada.

-El 25 dia fort de les festes, es reuneix la família, els petits diuen el seu vers.

-El 26 amb les restes fem el canalons i reuneixen a la taula tots aquells que no han pogut fer-ho el 25

-El 28 els sant innocents, dia de rialles per tothom a veure quina en poden pensar.

-El 31 Ens visita els home del nassos la mainada corre a la places per veure’l. I com és cap d’any no pot faltar el dotze grans de raïm amb les campanades.

-El 1, any nou, també es reuneixen las famílies i tots fem el bons propòsits per l’any que comença.

-El 5 arriben el reis mags, i omplen els carrers de tota Catalunya que per això son mags. La cara del menuts és indescriptible.

-El 6 dia del reis, avis, oncles i padrins es visiten uns amb altres per veure que han deixat el reis.

Quina tradició més bonica. Si no espavilem, ells veuen la nostre feblesa, si no defensem el que és nostre, ells com les formigues guanyen terreny i Catalunya com l'hem conegut serà història. Mira la nostre estimada llegua com està? En perill d'extinció, per aquí es comença, la llengua uneix una identitat. I estan aconseguint que desaparegui.

Bones festes a tothom

Tessa Barlo

 


 

dimecres, 11 de desembre del 2024

Roc Casagran guanya el premi Sant Jordi amb ‘Somiàvem una illa’


 L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/roc-casagran-guanya-el-premi-sant-jordi-amb-somiavem-una-illa/

L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

dissabte, 16 de novembre del 2024

Europa contradictòria


 

La notícia va saltar aquesta setmana deixen a bona part dels ciutadans de Catalunya com a mínim desconcertats. En el 2019 pel cas de l'escó d'Oriol Junqueras el TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) va dictaminar que no calia jurar la Constitució espanyola per ser eurodiputat i l'expresident de l'Eurocambra David Sassoli va acceptar els escons del president Puigdemont i Comín.

Aquesta setmana com dic, la mateixa justícia europea ha deixat sense escó als nostres eurodiputats per la mateixa raó: Han d’acceptar la Constitució espanyola. Aquesta vegada, la presidenta de la Càmera és la Roberta Metsola, hem de saber per posar-ho en context, que el partit de la presidenta forma part de l’equip amb el PP espanyol dintre de l'Eurocambra.

Però aquí tenim la primera contradicció, en democràcia que pesa més?, la voluntat dels vots del poble o la ideologia dels polítics? Un polític per més europeu que sigui, pot anar en contra de la voluntat popular? És una ofensa per als catalans que han escollit, a través de les urnes, els seus representants a Europa.

Fa anys que el PP està rabiós en contra dels catalans, i sobretot, en contra del president Puigdemont, es tracta d'humiliar-lo, de destruir-lo i ara han trobat una aliada del seu mateix tarannà. Però bes per on, el president Puigdemont va deixar l'escó, és un home lliure i aquesta decisió ja no l'afecta. Que ha fet els tribunals espanyols?, anar contra el seu advocat Boye, que és la persona que està més a prop. El mal té nom i cara. El Sr. Boye té esposa, fills, fa la seva feina com bon advocat i, com tothom, el president Puigdemont té dret a ser defensat.

Molts sabem que a Espanya Franco ho va deixar tot "atado y bien atado", però que aquesta manera barroera de fer, arribi a instàncies i institucions jurídiques d'Europa és molt preocupant, per què avui toca al president Puigdemont i Comín i demà?

 


dissabte, 31 d’agost del 2024

La decisió de dimitir d’un polític

 

La decisió d’un polític per dimitir és personal, ara bé, també com a tal, té una responsabilitat, cap als que l’han votat i el país que representa. En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent és vista com una derrota, però, en altres països la dimissió és vista com un acte de responsabilitat. Per què? Doncs és molt senzill, el polític, govern o partit han de prendre decisions que beneficien al poble o país, si aquestes són errònies o perjudicials el polític ha de donar comptes. El fet de dimitir és un acte d’assumir la responsabilitat pels errors comesos.

També entra els valors del dirigent, ha de donar exemple, perquè si no amb quina moral pot parlar sobre ells i el que han de fer als altres. I encara podríem afegir, la seva dignitat personal per sobre del partit, per evitar mals majors que perjudicarien el seu partit i sobretot al país. L’ego i la tendència de conserva el càrrec no pot estar per sobre del deure. En la crisi d’un partit, l’actitud i decisió que es prengui dirà molt del polític i de la seva credibilitat. En els moments descrits és millor permetre uns lideratges nous, amb idees noves per ordenar i enfocar la crisi de la millor manera i lliures dels peatges passats. N’hi ha que dimiteixen perquè directament els tiren fora, no els en queda un altre, n’hi ha que estan agafats a la poltrona i no marxen per més vergonyes que els hi caiguin a sobre. Inclòs poden fer alguna que altre tripijoc, per sortir-se’n i continuar com si res hagués passat. Diuen que es reconeix un bon polític no tant com entra sinó com se’n va.

També s’hauria de fer un toc d’atenció als mitjans de comunicació, ser durs amb un polític que és qüestionable, no amargar-ho. Molt sovint la ciutadania veu coses incomprensibles que no es parla, s’intenta tapar i per aquest motiu, es dimiteix molt poc o ningú, això fa que el desencís del poble cada vegada és més gran envers els polítics. Els mitjans de comunicació haurien de ser els primers a demanar comptes, perquè també es deuen al ciutadà.

I als ciutadans molt d’ells esperant que la festa s’acabi per alguns, perquè necessiten gent seria, però sobretot, responsable que estimi al país.



dissabte, 10 d’agost del 2024

5 capítols de temes que surten a la novel.la "La mujer serpiente"

 

                         La mujer serpiente- Assetjament laboral



                               Caps o capets (els intermediaris)


                                  El paper dels companys!


                                       Bellmunt del Priorat



                         La llegenda de Musolina (La mujer serpiente)


divendres, 9 d’agost del 2024

Dia mundial pels amants del llibres.

 Dia mundial pels amants del llibres.

Avui és un dia molt especial per a tots els que estimem perdre'ns entre les pàgines d'un bon llibre

 
Clicar per veure tots els llibres 
 

dijous, 4 de juliol del 2024

SISTEMES DE GOVERN


 

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

·         -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…

·         -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.

·         -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.

·         -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…

·         -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

·         La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.

·         L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.

·         Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

 

Tessa Barlo




L'actriu Àgata Roca, premi Margarida Xirgu 2024

Àgata Roca ha estat la guanyadora del 50è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina. La intèrpret ha aconseguit el reconeixement pel seu paper a L'imperatiu categòric, obra de Victòria Szpunberg que va estar programada al Teatre Lliure de Gràcia i que tornarà a la cartellera a finals de la temporada vinent. L'acte de proclamació i lliurament del premi se celebrarà el proper dilluns 22 de juliol al Teatre Romea, i estarà presentada per la guionista, actriu i presentadora Elisenda Pineda, a més de servir com a acte central de la celebració dels 50 anys del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu.

El jurat ha considerat que Roca és "la demostració pràctica que les actrius guanyen en matisos i expertesa amb els anys". A més, també subscriu les paraules de la crítica que va escriure el cronista teatral Oriol Puig Taulé: "Àgata Roca, més britànica que mai, és l'actriu ideal per mostrar la seva intel·ligència accentuant una paraula o fent el gest més subtil". El premi en honor a l'actriu i directora de Molins de Rei s'ha atorgat anualment i de forma ininterrompuda des de l'any 1973, i és un dels més longeus de l'estat en l'àmbit de les arts escèniques, només superat pels Premis Nacionals de Teatre atorgats pel Ministeri de Cultura. Impulsat des del món del teatre amateur, el guardó ha distingit artistes com Núria Espert, Anna Lizaran, Mercè Arànega, Clara Segura o Emma Vilarasau. La guanyadora del Premi Margarida Xirgu 2023 va ser l'actriu Mont Plans.

 

Àgata Roca (Barcelona, 1968) va acabar els estudis a l'Institut del Teatre l'any 1991, i llavors va fundar la companyia T de teatre al costat de quatre companyes de promoció: Rosa Gàmiz, Mamen Duch, Míriam Iscla i Carme Pla, amb qui ha estrenat una desena d'obres de teatre, com Petits contes misògins, Criatures o E.V.A, així com productes televisius, com la mítica Jet Lag. Roca ha destacat als teatres, però també té una gran trajectòria en la petita pantalla, amb feines interpretatives sobretot a TV3. Destaquen participacions en sèries com Estació d'enllaç, Porca misèria o Ventdelplà, i més tard va formar part del repartiment de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón durant tres temporades, així com de la producció Les de l'hoquei. Fora de la pública catalana, l'actriu barcelonina també ha participat en sèries com Felipe y Letizia de Telecinco o Sin Identidad d'Antena 3. I en cinema, ha tingut papers en films com Las horas del día (Jaime Rosales), Excuses! (Joel Joan), Dictado (Antonio Chavarrías), Truman (Cesc Gay) o El pregón (Dani de la Orden).

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/undefined